Crec que no s'ha insistit prou en la idea que cal posar l'accent en allò que està just al costat del dret: el respecte, la cultura i la civilització.
Tothom té dret en un enterrament a llençar una traca de pets o fins i tot a pixar-se sobre la caixa del mort ... Sí, el dret, qui us el negarà ? Sí, no ho dubto que en tingueu de dret a fer el que vulgueu. El dret en sentit estricte, el teniu tot ...Però hi ha un però ...
Què us ho impedeix? Ho impedeix una cosa molt semblant a l'obligació que s'anomena respecte envers els altres, la cultura i la civilització, que equivalen de fet a una mena de diccionari de memòria històrica que reflectreix tot allò que cal evitar de fer -tot i tenint-hi dret-... per no ofendre els altres en els seus drets.
Raonament elemental però massa sovint amagat i emmudit!
Aquesta reflexió és la que caldrà que algú li faci i li faci fer a Cristina Peri Rossi a l'hora de fer balanç de tot el que ha passat.
Quedar-se només en la idea de drets és posar l'accent en el pet o la pixarada, una fal·làcia i una perversió de la reflexió i de l'argumentació. Cal mirar el context global i, fent un esforç d'empatia, mirar tots els drets en joc ...
Jo ja vaig deixar escrit que estava en contra que s'hagués produit el seu acomiadament (de fet cal afegir que seguit de disculpes públiques i oferiment de readmissió) però que cal reflexionar sobre l'ofensa i el menyspreu que significa la seva actitut de tancar-se en banda a parlar el català a la ràdio pública catalana, ella que és una persona multilingüe i que és a Catalunya des de fa més de 30 anys!
Jo hagués signat un document defensant els drets individuals. Però i els nostres, de drets, a tenir una emissora en català a Catalunya, qui ens els defensa?
Ep, que nosaltres també en tenim de dret al pet i al rot ... però fóra de gent incivilitzada.
El seny, la cultura i la civilització ens duen a conformar-nos amb la reflexió, la protesta i el rebuix de determinades actituds que ens desagraden i per manifestar que es repectin els nostres drets.
___________
12.10.07
El que hem llegit IV. Georges Perec. Les lieux.
Una pàgina extraordinària de Georges Perec.
... Que reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus del copyright del texte. Merci !
Georges Perec. Espèces d'espaces. Éditions Galilée. Collection "L'espace critique". Paris. 1974
"Les lieux (Notes sur un travail en cours)
En 1969, j'ai choisi dans Paris, 12 lieux (des rues, des places, des carrefours, un
passage) ou bien dans lesquels j'avais vécu ou bien auxquels me rattachaient
des souvenirs particuliers.
J'ai entrepris de faire, chaque mois, la description de deux de ces lieux. L'une de ces descriptions se fait sur le lieu même et se veut le plus neutre possible : assis dans un café, ou marchant dans la rue, un carnet et un stylo à la main, je m'efforce de décrire
les maisons, les magasins, les gens que je rencontre, les affiches, et , d'une
manière générale tout ce qui attire mon regard. L'autre description se fait
dans un endroit différent du lieu : je m'efforce alors de décrire le lieu de
mémoire, et d'évoquer à son propos tous les souvenirs qui me viennent, soit
des événements qui s'y sont déroulés, soit des gens que j'y ai rencontrés.
Lorsque ces descriptions sont terminées, je les glisse dans une enveloppe
que je scelle à la cire. À plusieurs reprises, je me suis fait accompagner sur
les lieux que je décrivais par un ou une ami(e) photographe qui, soit
librement, soit sur mes indications, a pris des photos que j'ai alors glissées,
sans les regarder (à l'exception d'une seule) dans les enveloppes
correspondantes ; il m'est arrivé également de glisser dans ces enveloppes
divers éléments susceptibles de faire plus tard office de
témoignages, par exemple des tickets de métro, ou bien des tickets de
consommation, ou des billets de cinéma ou des prospectus, etc.
Je recommence chaque année ces descriptions en prenant soin, (...)
premièrement de décrire chacun de ces lieux en un mois différent de l'année,
deuxièmement, de ne jamais décrire le même mois le même couple de
lieux.
Cette entreprise n'est pas sans rappeler dans son principe les "bombes du temps", durera donc douze ans, jusqu'à ce que tous les lieux aient été décrits deux fois douze fois. Trop préoccupé l'année dernière par le tournage de "Un homme qui dort" dans lequel apparaissent d'ailleurs la plupart de ces lieux), j'ai en fait sauté l'année 1973 et c'est donc seulement en 1981 que je serai en possession (si toutefois je ne prends
d'autre retard) des 288 textes issus de cette expérience. je saurai alors si
elle en valait la peine : ce que j'en attends, en effet, n'est rien
d'autre que la trace d'un triple vieillissement : celui des lieux eux-mêmes, celui de mes souvenirs, et celui de mon écriture." Georges Perec. Espèces d'espaces). Nota : la negreta de les línies finals és meva.
Crec recordar haver descobert el text allà cap a finals dels anys 70, però sense gaire precisió. El que sí recordo perfectament és que, juntament amb l'emoció de la lectura d'aquestes línies, en vaig treure la idea d'adaptar l'experiència que descriu en Georges Perec per a les classe de francès dels alumnes avançats.
Durant uns quants anys, als meus alumnes de COU, en arrivar el mes de novembre els donava una còpia d'aquest text, el llegíem a classe i jo els demanava que:
1. Triessin un lloc que els plagués molt per alguna una raó concreta.
2. En fessin dues descripcions tal com proposa Perec de fer-les.
3. Seguint el seu exemple, decidissin quins objectes els hi agradaria endur-se de manera que funcionessin més tard com una evocació (sempre que cabessin dins d'un sobre gran, és clar).
4. Una vegada acabades les descripcions, les posessin dins d'un sobre, que el tanquessin i que hi posessin el nom i la data. Que me'l lliuressin i jo els el guardaria.
5. Els avançava que, en arribar la primavera, els demanaria tornar a repetir l'experiència perequiana i, per tant, tornar a redactar les vivències del lloc escollit.
6. Els prometia retornar-los els dos sobres sellats en acabar el curs, a finals de juny ... perquè també ells valoressin si l'experiència havia valgut la pena.
En el seu cas, ells podrien "analitzar" l'evolució del seu nivell de llengua, l'evolució d'algunes emocions en l'espai de només uns mesos i l'evolució del "lloc" en sí, el paisatge, els colors ... Fóra el mateix? Seguiria sent encara el lloc preferit o hauria estat ja substituit per un altre? ...
Durant uns anys l'experiència va funcionar més o menys bé. En alguns cursos, era emocionant participar de l'emoció que la idea despertava en alguns alumnes: recordo com alguns havien posat un grapat de sorra de la platja, d'altres alguna petxina, d'altres una fulla seca de tardor, d'altres els tiquets dels bars del Passeig marítim ...
En d'altres casos, no funcionava en absolut i, en la majoria del altres, he de confessar que jo no vaig saber mai què en van treure exactament, d'aquella experiència, perquè no m'ho van dir.
Em conformo imaginant que alguns dels meus alumnes potser em recordaran ( si em recorden) entre d'altres detalls per un experiment escriptòric tan senzill com original que, a més, era el meu petit homenatge personal a l'admirat Georges Perec, tan creatiu, tan humà ...
Vet aquí el gat, vet aquí el gos. El conte ja s'ha fos.
_______________________
El que hem llegit III. Michel Butor. la Modification.
El que hem llegit. Capítol 3.
Michel Butor. La modification.
Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.
Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957.
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!
La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.
No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).
Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.
La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.
1 de març de 1998
Michel Butor. La modification.
Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.
Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957.
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!
La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.
No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).
Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.
La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:
"L'issue ( d'una situació vital i sentimental) impossible à trouver, c'estEn el llibre, el protagonista és un home madur, entre la trentena i la quarantena, casat i amb dos fills, gaudeix d'una posició social i econòmica comfortable és el representant comercial a França de la marca de màquines d'escriure italiana "Scabelli". Viatja tot sovint a Roma.
un livre qui la lui fournira: l'ouvrage qu'il décide d'écrire (...)
ce livre qu'on peut dire parfait en ce sens qu'il se referme sur lui-même et
qu'il n'est pas autre chose que le récit de sa propre genèse (...)"
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
"(...) assailli par des pensées qui se font de plus en plus angoissantes à
mesure qu'il approche du but (...) annule avant même d'arriver à Rome la
décision qui l'avait fait partir de Paris et, (...) se replie sur cette idée à
coup sûr séduisante pour le velléitaire et pour le dillettante qui sont en lui :
apporter à son incapacité de transformer positivement sa vie une compensation
littéraire dont le récit de son échec lui fournira la susbtance".
(M. Leiris sobre La Modification ) .
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.
1 de març de 1998
El que hem llegit II. André Ferrière. L'esperit i la carn.
El que hem llegit. Capítol 2.
FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn. Ed. Nova Terra, 1966
Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol n'era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un amic, el Miquel de cal Feru, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ...
Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record d'aquesta "bronca" associada que va provocar i he descrit, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.
Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn. Ed. Nova Terra, 1966
Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol n'era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un amic, el Miquel de cal Feru, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ...
Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record d'aquesta "bronca" associada que va provocar i he descrit, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.
Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
LLEGIR. El que hem llegit I. Mika Waltari. Sinhué el egipcio.
Llegit (El què hem ---)
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
El que hem llegit. Capítol 1.
Sinhué l'egipci. Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.
Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...
Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
El que hem llegit. Capítol 1.
Sinhué l'egipci. Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.
Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...
Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
23.9.07
Per al caos simpàtic. Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Per al caos simpàtic
per Víctor Sunyol
Sempre ens han educat per obeir i ajudar a crear estabilitat, armonia i ordre en la societat. En algun llibre s'hauria de dir que estabilitat, armonia i ordre són formes de control social i de manteniment de l'status del poder, i que el que convé és alterar aquesta armonia de manera que el caos simpàtic posi en qüestió el poder i inestabilitzi la societat, que és al cap i a la fi la manera més clara d'encarar el personal a la realitat i ajudar a veure la cara real del món i de com funciona.
Aquest llibre ja està escrit (i molts, més d'un). Però en trobo a faltar un que doni consells de com ajudar a crear aquest caos de manera que sigui evident i que tampoc sigui excessivament dur o cruel (o perillós) per un mateix i els que l'envolten. Una mena de "caos simpàtic" però que posi en evidència que això que en diem "ordre" o "armonia", malgrat les aparences, no és un benefici pels ciutadans sinó que ho és pel poder. Consells com, per exemple, els que segueixen:
Subleveu la gent que fa cua, sembreu-hi disgust, altereu l'estoicisme dels qui esperen.
Remugueu, dieu en veu alta que "no hi ha dret que ens facin esperar tant", que "és immoral i inhumá", argumenteu que hi ha altres maneres d'organitzar les coses ... Feu que una cua de xais es converteixi en un estol de llops.
Si us trobeu en un embús de cotxes, toqueu el clàxon de seguida, sembreu el descontrol. Ajuedeu a fer l'embús més gran deixant una bona distància entre el vostre cotxe i el del davant, esperant una bona estona abans d'avançar cada trosset, fent se us cali el cotxe, deixant passar tots els vianants (cosa que, a més, s'ha de fer sempre, és clar!), cedint el pas als cotxes que volen entrar al carril, aprofitant les parades per fer feinetes (revisar el neteja-parabrises, netejar els fars, posar bé l'antena o d'altres que se us acudeixin), demanant adreces a algun vianant (sobretot a aquells que es veu clar que tardaran molt a explicar-vos-les) ... Mil activitats que us faran més agradable la cua i la faran molt més vital, histèrica i sorollosa.
I és que les coses solen funcionar perquè els usuaris fan molt més del que és estrictament el seu deure i la seva obligació. Les coses funcionen perquè els usuaris hi posen el coll, ja que són els primers interessats en el seu funcionament...
Doncs a partir d'ara, que s'acabi! Es tracta de no fer res més del que és obligat. Serà dur perquè sovint no aconseguirem el que voldríem, però la jugada és clara: les administracions, les empreses, els qui són a dalt confien que nosaltres, per la part que ens toca, ens esforçarem més del que és exigible en fer que tot funcioni, i per això no els preocupa que les coses funcionin malament, perquè l'usuari suplei les mancances.
Doncs perquè les coses funcionini bé sense que els usuaris ens hi haguem d'escarrassar, es tracta de no fer res més del que és de llei, i així, davant de l'evidència del caos real, potser el responsable hi posarà remei. Que ens informin directament de tot, que ens facin ells les fotocòpies, que ens telefonin ells a nosaltres i no pas nosaltres a ells, que vinguin a cobrar en lloc d'anar a pagar nosaltres, que ens omplin els formularis si cal. Si ens fan esperar massa, marxem, deixant constància que a l'hora prevista hi érem ... Ah! I si ens sentim desatesos, denunciem-ho. Hi ha mil canals.
Són només tres exemples de crear el caos simpàtic. Un caos que a la llarga serà positiu: a la larga es procurarà que no hi hagi cues als llocs, s'ordenarà millor la circulació del nostre poble o de la nostra ciutat, i les oficines, empreses o administracions es posaran més al nostre servei que al seu propi. A la llarga, això sí. Però, de passada, mestrestant en haurem divertit una mica.
___________
Llegiu també
Sun Tzu. The art of war
Sun Tzu. El arte de la guerra
Nicolas Machiavel. L'art de la guerre
Per al caos simpàtic
per Víctor Sunyol
Sempre ens han educat per obeir i ajudar a crear estabilitat, armonia i ordre en la societat. En algun llibre s'hauria de dir que estabilitat, armonia i ordre són formes de control social i de manteniment de l'status del poder, i que el que convé és alterar aquesta armonia de manera que el caos simpàtic posi en qüestió el poder i inestabilitzi la societat, que és al cap i a la fi la manera més clara d'encarar el personal a la realitat i ajudar a veure la cara real del món i de com funciona.
Aquest llibre ja està escrit (i molts, més d'un). Però en trobo a faltar un que doni consells de com ajudar a crear aquest caos de manera que sigui evident i que tampoc sigui excessivament dur o cruel (o perillós) per un mateix i els que l'envolten. Una mena de "caos simpàtic" però que posi en evidència que això que en diem "ordre" o "armonia", malgrat les aparences, no és un benefici pels ciutadans sinó que ho és pel poder. Consells com, per exemple, els que segueixen:
Subleveu la gent que fa cua, sembreu-hi disgust, altereu l'estoicisme dels qui esperen.
Remugueu, dieu en veu alta que "no hi ha dret que ens facin esperar tant", que "és immoral i inhumá", argumenteu que hi ha altres maneres d'organitzar les coses ... Feu que una cua de xais es converteixi en un estol de llops.
Si us trobeu en un embús de cotxes, toqueu el clàxon de seguida, sembreu el descontrol. Ajuedeu a fer l'embús més gran deixant una bona distància entre el vostre cotxe i el del davant, esperant una bona estona abans d'avançar cada trosset, fent se us cali el cotxe, deixant passar tots els vianants (cosa que, a més, s'ha de fer sempre, és clar!), cedint el pas als cotxes que volen entrar al carril, aprofitant les parades per fer feinetes (revisar el neteja-parabrises, netejar els fars, posar bé l'antena o d'altres que se us acudeixin), demanant adreces a algun vianant (sobretot a aquells que es veu clar que tardaran molt a explicar-vos-les) ... Mil activitats que us faran més agradable la cua i la faran molt més vital, histèrica i sorollosa.
I és que les coses solen funcionar perquè els usuaris fan molt més del que és estrictament el seu deure i la seva obligació. Les coses funcionen perquè els usuaris hi posen el coll, ja que són els primers interessats en el seu funcionament...
Doncs a partir d'ara, que s'acabi! Es tracta de no fer res més del que és obligat. Serà dur perquè sovint no aconseguirem el que voldríem, però la jugada és clara: les administracions, les empreses, els qui són a dalt confien que nosaltres, per la part que ens toca, ens esforçarem més del que és exigible en fer que tot funcioni, i per això no els preocupa que les coses funcionin malament, perquè l'usuari suplei les mancances.
Doncs perquè les coses funcionini bé sense que els usuaris ens hi haguem d'escarrassar, es tracta de no fer res més del que és de llei, i així, davant de l'evidència del caos real, potser el responsable hi posarà remei. Que ens informin directament de tot, que ens facin ells les fotocòpies, que ens telefonin ells a nosaltres i no pas nosaltres a ells, que vinguin a cobrar en lloc d'anar a pagar nosaltres, que ens omplin els formularis si cal. Si ens fan esperar massa, marxem, deixant constància que a l'hora prevista hi érem ... Ah! I si ens sentim desatesos, denunciem-ho. Hi ha mil canals.
Són només tres exemples de crear el caos simpàtic. Un caos que a la llarga serà positiu: a la larga es procurarà que no hi hagi cues als llocs, s'ordenarà millor la circulació del nostre poble o de la nostra ciutat, i les oficines, empreses o administracions es posaran més al nostre servei que al seu propi. A la llarga, això sí. Però, de passada, mestrestant en haurem divertit una mica.
___________
Llegiu també
Sun Tzu. The art of war
Sun Tzu. El arte de la guerra
Nicolas Machiavel. L'art de la guerre
Desenquestem III . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Desenquestem (III) per Víctor Sunyol
Després de veure les dificultats que plantejava l'escola renana de sabotatge d'enquestes, vam dir que prlaríem de l'escola llombarda, teoritzada i impulsada sobretot per Nicola Falleta, una de les més actives membres del P.R. italià, abans de retirar-se de la vida pública i dedicar-se fonamentalment a la instigació pamfletària i social i a l'activisme de base.
La tesi de Falleta és ben simple i, pel que es va veient darrerament, va captant adeptes i es mostra ben eficaç. Ve a dir: Si el poder es basa en les enquestes per actuar sobre l'objectiu que vol i en la direcció que vol, una manera efectiva de lluitar contra el poder és el sabotatge de les enquestes. Falleta i els seus proposen respondre a le enquestes, i com més millor; fins i tot hi ha un equip de gent que realitza anàlisis i estudis amb la finalitat de propiciar que entre els escollits per respondre enquestes hi hagi el major nombre d'adeptes a la causa; i molts dels correligionaris entren a treballar com a enquestadors en empreses de sondejos per tal de fer augmentar el nombre d'enquestats sabotejadors.
Respondre les enquestes, sí; però mai dient allò que es pensa o es fa, mai responent la veritat. Respondre-les de bona gana; però fent-ho amb l'objectiu central d'enganyar l'empresa i tergiversar les dades. Respondre-les amb gran disposició, però ordint totes les trames necessàries per donar una imatge absolutament allunyada de la realitat que volen copsar. Respondre-les fent bona cara, però com una venjança a tot el que us han fet, us faran i us poden fer a partir de les enquestes.
Així doncs, a partir de mitjans dels anys 80, els seguidors d'aquesta escola llombarda han anat escampant respostes falses, tergiversades, contradictòries; d'aquesta manera les bases de dades i les enquestes cada vegada són menys fiables, amb l'agreujant que ningú no pot saber cap a quina direcció s'encaminen els errors i, per tant, no és possible de corregir matemàticament aquestes desviacions.
Per tot el que s'ha dit aquí, pot semblar que l'acció és dirigida cap a enquestes de tipus polític o social. Evidentment que sí, pero no només. Qualsevol enquesta, sigui del tema que sigui, és un bon objectiu pel moviment. He de pensar que qualsevol dada, per mínima i irrellevant que sembli, pot ser de vital importància per a algun objectiu inconfessat.
Això doncs, a partir d'ara ja podem començar la particular tasca de sabotatge, però cal anar en compte. El dia vinent donarem alguns consells d'actuació i alguns exemples, no fos cas que amb l'eufòria ens traíssim.
Desenquestem (III) per Víctor Sunyol
Després de veure les dificultats que plantejava l'escola renana de sabotatge d'enquestes, vam dir que prlaríem de l'escola llombarda, teoritzada i impulsada sobretot per Nicola Falleta, una de les més actives membres del P.R. italià, abans de retirar-se de la vida pública i dedicar-se fonamentalment a la instigació pamfletària i social i a l'activisme de base.
La tesi de Falleta és ben simple i, pel que es va veient darrerament, va captant adeptes i es mostra ben eficaç. Ve a dir: Si el poder es basa en les enquestes per actuar sobre l'objectiu que vol i en la direcció que vol, una manera efectiva de lluitar contra el poder és el sabotatge de les enquestes. Falleta i els seus proposen respondre a le enquestes, i com més millor; fins i tot hi ha un equip de gent que realitza anàlisis i estudis amb la finalitat de propiciar que entre els escollits per respondre enquestes hi hagi el major nombre d'adeptes a la causa; i molts dels correligionaris entren a treballar com a enquestadors en empreses de sondejos per tal de fer augmentar el nombre d'enquestats sabotejadors.
Respondre les enquestes, sí; però mai dient allò que es pensa o es fa, mai responent la veritat. Respondre-les de bona gana; però fent-ho amb l'objectiu central d'enganyar l'empresa i tergiversar les dades. Respondre-les amb gran disposició, però ordint totes les trames necessàries per donar una imatge absolutament allunyada de la realitat que volen copsar. Respondre-les fent bona cara, però com una venjança a tot el que us han fet, us faran i us poden fer a partir de les enquestes.
Així doncs, a partir de mitjans dels anys 80, els seguidors d'aquesta escola llombarda han anat escampant respostes falses, tergiversades, contradictòries; d'aquesta manera les bases de dades i les enquestes cada vegada són menys fiables, amb l'agreujant que ningú no pot saber cap a quina direcció s'encaminen els errors i, per tant, no és possible de corregir matemàticament aquestes desviacions.
Per tot el que s'ha dit aquí, pot semblar que l'acció és dirigida cap a enquestes de tipus polític o social. Evidentment que sí, pero no només. Qualsevol enquesta, sigui del tema que sigui, és un bon objectiu pel moviment. He de pensar que qualsevol dada, per mínima i irrellevant que sembli, pot ser de vital importància per a algun objectiu inconfessat.
Això doncs, a partir d'ara ja podem començar la particular tasca de sabotatge, però cal anar en compte. El dia vinent donarem alguns consells d'actuació i alguns exemples, no fos cas que amb l'eufòria ens traíssim.
Desenquestem II . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Des-enquestem (2) per Víctor Sunyol
Com dèiem, de les dues postures per defensar el món de la plaga de les enquestes, la tendència renana és la que ha optat per la "no intervenció". És a dir, es plateja anul·lar el poder deles enquestes a base de crear un grup gran i significatiu de persones que mai no en respon ni una. Si és un grup heteerogeni i prou gran, resta una fraja significativa de població que no és consultada, i aquest sol fet invalida les enquestes.
És clar que això planteja alguns problemes: En primer lloc, el grup de seguidors actius de la "no intervenció" ha de ser molt gran per fer evident la seva absència i fer nul·la l'enquesta. A més s'ha de fer saber públicament el nombre d'"objectors" per tal que se sàpiga i tothom es malfiï de l'enquesta. I això vol molt d'esforç i despeses, que potser valdria més emprar per altres objectius.
Un segon problema és el dels matemàtics. Hem dit que per fer evident i, per tant, efectiva aquestaactitud d'objecció de resposta, és necessari fer-ne publicitat. I quan això es fa, el matemàtic sempre troba una fórmula de correcció estadística amb la qual poder dir: "L'enquesta dona ai´ò; però com que per culpa dels objector no és representativa, hi aplicarem un factor de correcció i obtindrem un resultat que serà tan fidedigne com si so hi hagués objector". Ves per on, la matemàtica, que havia d'alliberar la persona, ara se'ns torna en contra.
Això es pot solucionar desorientant el contrari; és a dir, desorientant el matemàtic. És aparentment fàcil. Es tracta d'establir un pla de variables incontrolables per tal que per a cada enquesta hi hagi un nombre suficient d'objectors que exerceixin el seu dret a vot per tal que el matemàtic no sàpiga quants objectors han votat i quants no, i així no pugui fer la seva fórmula corrrectiva. però això, a més de ser complicat d'organització, crea un problema: com més aleatori és el comportament dels objectors, més descontrola el matemàtic; però també acosta més el resultat final al que s'obtindria si no hi hagués objectors ni res d'això. És a dir que per ser més eficaç, el mecanisme acaba no servint per a res.
Per tot això, i també per altres raons, la tendència renana no ha prosperat massa fora del seu lloc d'origen.
Segurament convé parar més atenció a l'escola llombarda de sabotatge d'enquestes, que, perquè no dir-ho, ens cau més simpàtica i permet passar-ho més bé. I ja se sap, si hi ha una màxima que diu "distreure instruint", n'hi ha una altra que diu "revolucionar divertint-se". El dia proper, doncs, parlarem dels llombards.
Des-enquestem (2) per Víctor Sunyol
Com dèiem, de les dues postures per defensar el món de la plaga de les enquestes, la tendència renana és la que ha optat per la "no intervenció". És a dir, es plateja anul·lar el poder deles enquestes a base de crear un grup gran i significatiu de persones que mai no en respon ni una. Si és un grup heteerogeni i prou gran, resta una fraja significativa de població que no és consultada, i aquest sol fet invalida les enquestes.
És clar que això planteja alguns problemes: En primer lloc, el grup de seguidors actius de la "no intervenció" ha de ser molt gran per fer evident la seva absència i fer nul·la l'enquesta. A més s'ha de fer saber públicament el nombre d'"objectors" per tal que se sàpiga i tothom es malfiï de l'enquesta. I això vol molt d'esforç i despeses, que potser valdria més emprar per altres objectius.
Un segon problema és el dels matemàtics. Hem dit que per fer evident i, per tant, efectiva aquestaactitud d'objecció de resposta, és necessari fer-ne publicitat. I quan això es fa, el matemàtic sempre troba una fórmula de correcció estadística amb la qual poder dir: "L'enquesta dona ai´ò; però com que per culpa dels objector no és representativa, hi aplicarem un factor de correcció i obtindrem un resultat que serà tan fidedigne com si so hi hagués objector". Ves per on, la matemàtica, que havia d'alliberar la persona, ara se'ns torna en contra.
Això es pot solucionar desorientant el contrari; és a dir, desorientant el matemàtic. És aparentment fàcil. Es tracta d'establir un pla de variables incontrolables per tal que per a cada enquesta hi hagi un nombre suficient d'objectors que exerceixin el seu dret a vot per tal que el matemàtic no sàpiga quants objectors han votat i quants no, i així no pugui fer la seva fórmula corrrectiva. però això, a més de ser complicat d'organització, crea un problema: com més aleatori és el comportament dels objectors, més descontrola el matemàtic; però també acosta més el resultat final al que s'obtindria si no hi hagués objectors ni res d'això. És a dir que per ser més eficaç, el mecanisme acaba no servint per a res.
Per tot això, i també per altres raons, la tendència renana no ha prosperat massa fora del seu lloc d'origen.
Segurament convé parar més atenció a l'escola llombarda de sabotatge d'enquestes, que, perquè no dir-ho, ens cau més simpàtica i permet passar-ho més bé. I ja se sap, si hi ha una màxima que diu "distreure instruint", n'hi ha una altra que diu "revolucionar divertint-se". El dia proper, doncs, parlarem dels llombards.
Desenquestem I . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Desenquestem (1) per Víctor Sunyol
Vam quedar que quan s'acostessin eleccions parlaríem específicament de les enquestes. Permetin-me ara d'alterar el programa previst per dedicar algunes sessions al tema. Pel que fa a la bibliografia, que fins ara era pràcticament inexistent, crec recordar que a la Llombardia i a la Renània s'ha editat alguns manuals d'actuació davant d'aquesta plaga dels nostres temps. Esperem que s'escampi l'exemple i que doni fruits abundosos i útils.
No cal recordar el que es vadir en la introducció a aquestes sessions. Avui dia, qui mana són les enquestes. Així de simple i de breu. I per si no ho veiem clar, demanem-nos què és el que decideix els programes dels polítics, les promeses electorals, els pactes o les aliances de govern, les actuacions i directrius polítiques ... És evident que moltsd polítics ja no tenen programa sinó que actuen majoritàriament segons el que les enquestes assenyalen que és el desig de la majoria de votants, cosa que creune que els permetràcontinuar al poder (o accedir-hi). Però això no només es dona en el camp polític (aniríem errats si penséssim que els polítics són els qui manen, o els únics), sinó que la gran banca també es mou per les enquestes (perquè depèn de l'especulació borsària). I s'hi mouen les grans empreses i fàbriques per decidir la producció i les estratègies mercantils i publicitàries (estratègies quwe són fonamentalment ideològiques). S'hi mouen els centres d'opinió per fer anàlisis de la realitat i , per tant, per establir consells i línies d'acció a tots els nivells. S'hi mouen els publicitaris. S'hi mouen les universistats per planificar els seus cursos. S'hi mouen molts escriptors i cineastes per crear les obres; les emissores de ràdio i TV per establir programacions. S'hi mouen les esglésies per dictar dogmes (encara que de vagades no ho sembli). Es mouen a partir de les enquestes, en definitiva, tots els estaments que dictaminen soble les nostres vides, el nostre futur i el nostre present. I també, naturalment, totes les empreses de màrketing i venda.
Tothom es mou doncs en una realitat virtual proporcionada per les xifres de les enquestes. I és sobre aquesta virtualitat que actuen i exerceixen el seu poder. Sobre els núvols. No interessa servir la idea, la línia, la convicció, el programa. Només "servir la majoria", només l'estratègia populista i en benefici propi. Estem, ja ho veiem, dominats per les enquestes, que sembla que permeten conèixer la realitat i, per tant, dominar-la.
Responent una enquesta, doncs, estem ajudant a fer.nos més esclaus, estem ajudant a ser controlats, dirigits, utilitzats; en la nostra mesura estem ajudant a la creació d'una societat cega, muda i sorda al servei d'unes forces que poden semblar de còmic o d'opereta, però que són de veritable tragèdia o drama.
És evident que davant d'un muntatge així el que s'imposa és la revolta contra l'enquesta. L'escola renana opta per la "no intervenció", per la inhibició, la no participació militant en les enquestes: negar-se a respondre'n cap. En canvi, la llombarda ha optat radicalment pel sabotatge directe: respondre'n com més millor i respondre sempre el més lluny de la realitat possible. De totes dues ens n'ocuparem en les properes sessions; i no cal dir quina trobem més simpàtica.
_____________
Desenquestem II
Desenquestem (1) per Víctor Sunyol
Vam quedar que quan s'acostessin eleccions parlaríem específicament de les enquestes. Permetin-me ara d'alterar el programa previst per dedicar algunes sessions al tema. Pel que fa a la bibliografia, que fins ara era pràcticament inexistent, crec recordar que a la Llombardia i a la Renània s'ha editat alguns manuals d'actuació davant d'aquesta plaga dels nostres temps. Esperem que s'escampi l'exemple i que doni fruits abundosos i útils.
No cal recordar el que es vadir en la introducció a aquestes sessions. Avui dia, qui mana són les enquestes. Així de simple i de breu. I per si no ho veiem clar, demanem-nos què és el que decideix els programes dels polítics, les promeses electorals, els pactes o les aliances de govern, les actuacions i directrius polítiques ... És evident que moltsd polítics ja no tenen programa sinó que actuen majoritàriament segons el que les enquestes assenyalen que és el desig de la majoria de votants, cosa que creune que els permetràcontinuar al poder (o accedir-hi). Però això no només es dona en el camp polític (aniríem errats si penséssim que els polítics són els qui manen, o els únics), sinó que la gran banca també es mou per les enquestes (perquè depèn de l'especulació borsària). I s'hi mouen les grans empreses i fàbriques per decidir la producció i les estratègies mercantils i publicitàries (estratègies quwe són fonamentalment ideològiques). S'hi mouen els centres d'opinió per fer anàlisis de la realitat i , per tant, per establir consells i línies d'acció a tots els nivells. S'hi mouen els publicitaris. S'hi mouen les universistats per planificar els seus cursos. S'hi mouen molts escriptors i cineastes per crear les obres; les emissores de ràdio i TV per establir programacions. S'hi mouen les esglésies per dictar dogmes (encara que de vagades no ho sembli). Es mouen a partir de les enquestes, en definitiva, tots els estaments que dictaminen soble les nostres vides, el nostre futur i el nostre present. I també, naturalment, totes les empreses de màrketing i venda.
Tothom es mou doncs en una realitat virtual proporcionada per les xifres de les enquestes. I és sobre aquesta virtualitat que actuen i exerceixen el seu poder. Sobre els núvols. No interessa servir la idea, la línia, la convicció, el programa. Només "servir la majoria", només l'estratègia populista i en benefici propi. Estem, ja ho veiem, dominats per les enquestes, que sembla que permeten conèixer la realitat i, per tant, dominar-la.
Responent una enquesta, doncs, estem ajudant a fer.nos més esclaus, estem ajudant a ser controlats, dirigits, utilitzats; en la nostra mesura estem ajudant a la creació d'una societat cega, muda i sorda al servei d'unes forces que poden semblar de còmic o d'opereta, però que són de veritable tragèdia o drama.
És evident que davant d'un muntatge així el que s'imposa és la revolta contra l'enquesta. L'escola renana opta per la "no intervenció", per la inhibició, la no participació militant en les enquestes: negar-se a respondre'n cap. En canvi, la llombarda ha optat radicalment pel sabotatge directe: respondre'n com més millor i respondre sempre el més lluny de la realitat possible. De totes dues ens n'ocuparem en les properes sessions; i no cal dir quina trobem més simpàtica.
_____________
Desenquestem II
9.7.07
C : Creativitat V , Coses que queden per fer ...
Coses que queden per fer en el camp de la creació artística i les arts en general...
Sofert lector, jo mai no gosaria a tractar-te d'hipòcrita com ho feia el mestre Charles, sinó d'això de sofert...i de pacient...perquè ets capaç d'esperar moltes llunes per trobar aquí les lletres promeses.
Taden una mica, més del compte poter, però, ja ho veus, arriben.
He de començar, forçosament, per rebaixar el to de grandiloqüència de l'expressió "creació artística i les arts en general", perquè no tot el que posarem aquí tindrà la categoria d'art "strictu sensu", potser només com a metàfora i encara... però qualsevol miqueta té la seva importància.
1. Queda per crear un joc lingüístic que consisteix en citar un paràgraf més o menys d'algun article de premsa escrita o electrònica, o d'alguna notícia o declaració gravada d'algun programa de ràdio o de televisió.
Es tractaria llavors d'amagar una paraula o frase de la citació original i col·locar-la enmig d'una sèrie de 4 o 5 opcions, totes elles, a banda de l'original, fóren imaginades i podrien ser més o menys versemblants, sinònimes o oposades al bloc amagat.
Es proposaria llavors, en un blog o entorn interactiu, el paràgraf original, amb el forat corresponent, i 3 , 4 o 5 opcions ... i es demanaria als lectors que acceptessin el repte d'endevinar l'opció correcta.
En el post del blog on es proposés el joc, ja es podria incloure un enllaç a la seu URL que inclogués el texte original, o bé al fitxer àudio o video correponent, cas que escollíssim un context àudio o vídeo, del qual fins i tot es podria fer una transcripció.
Però potser quedaria una mica més polit donar la solució al joc en la secció dels comentaris al post.
Es podria fixar un text, que es repetís en cada joc, on es convidés els lectors a aportar algun comentari sobre el text proposat, o osbre les opcions proposades, i també a col·laborar amb els gestors del joc suggerint algun fragment que servís de base a un proper joc.
Evidentment, la part essencial del joc rau en la susbtància i contingut del fragment triat, tot i que la gràcia rau en la gràcia que tinguin les opcions que acompanyen la paraula o frase que volem amagar. Dit d'na altra manera en la creativitat esmerçada en la creació de les falses opcions.
Bé fixeu-vos que això tan senzill us permet de posar en relleu tot allò que inevitablement aneu trobant tot llegint la premsa o els llibres, tot escoltant la ràdio o mirant la televisió ...
Podeu fer un zoom il·lustratiu sobre tot allò que us sembli interessant, terrible o temible, deliciós o esperpèntic... No és poca cosa... dins de la seva norresitat.
Nosaltres hem decidit d'implementar-ho en un bloc dedicat al que nosaltres anomenem Jocs politicolingüístics.
Sofert lector, jo mai no gosaria a tractar-te d'hipòcrita com ho feia el mestre Charles, sinó d'això de sofert...i de pacient...perquè ets capaç d'esperar moltes llunes per trobar aquí les lletres promeses.
Taden una mica, més del compte poter, però, ja ho veus, arriben.
He de començar, forçosament, per rebaixar el to de grandiloqüència de l'expressió "creació artística i les arts en general", perquè no tot el que posarem aquí tindrà la categoria d'art "strictu sensu", potser només com a metàfora i encara... però qualsevol miqueta té la seva importància.
1. Queda per crear un joc lingüístic que consisteix en citar un paràgraf més o menys d'algun article de premsa escrita o electrònica, o d'alguna notícia o declaració gravada d'algun programa de ràdio o de televisió.
Es tractaria llavors d'amagar una paraula o frase de la citació original i col·locar-la enmig d'una sèrie de 4 o 5 opcions, totes elles, a banda de l'original, fóren imaginades i podrien ser més o menys versemblants, sinònimes o oposades al bloc amagat.
Es proposaria llavors, en un blog o entorn interactiu, el paràgraf original, amb el forat corresponent, i 3 , 4 o 5 opcions ... i es demanaria als lectors que acceptessin el repte d'endevinar l'opció correcta.
En el post del blog on es proposés el joc, ja es podria incloure un enllaç a la seu URL que inclogués el texte original, o bé al fitxer àudio o video correponent, cas que escollíssim un context àudio o vídeo, del qual fins i tot es podria fer una transcripció.
Però potser quedaria una mica més polit donar la solució al joc en la secció dels comentaris al post.
Es podria fixar un text, que es repetís en cada joc, on es convidés els lectors a aportar algun comentari sobre el text proposat, o osbre les opcions proposades, i també a col·laborar amb els gestors del joc suggerint algun fragment que servís de base a un proper joc.
Evidentment, la part essencial del joc rau en la susbtància i contingut del fragment triat, tot i que la gràcia rau en la gràcia que tinguin les opcions que acompanyen la paraula o frase que volem amagar. Dit d'na altra manera en la creativitat esmerçada en la creació de les falses opcions.
Bé fixeu-vos que això tan senzill us permet de posar en relleu tot allò que inevitablement aneu trobant tot llegint la premsa o els llibres, tot escoltant la ràdio o mirant la televisió ...
Podeu fer un zoom il·lustratiu sobre tot allò que us sembli interessant, terrible o temible, deliciós o esperpèntic... No és poca cosa... dins de la seva norresitat.
Nosaltres hem decidit d'implementar-ho en un bloc dedicat al que nosaltres anomenem Jocs politicolingüístics.
Agost de 2007
_____________
C : Creativitat IV , Coses que queden per fer ...
Coses que queden per fer ... per millorar susbtancialment la vida quotidiana ...
QUÈ QUEDA PER FER PER MILLORAR LA VIDA QUOTIDIANA I EL MÓN EN GENERAL?
Creativitas creativitatis et omnia creativitas. (Proverbi Xinès)
La veritat és que TOT està permanentment per fer o per refer.
Heus aquí uns quants exemples. Aprofiteu les idees, que us les dono gratis!
1. MODIFICAR LA FILOSOFIA DE LES LOTERIES
Les Loteries com a eina per a la implementació de més felicitat al món.
No m'estranyaria que tu que em llegeixes fossis un més dels qui mai ha guanyat cap premi important a la loteria. A cap loteria.
M'he preguntat moltes vegades perquè les loteries, arreu del món, estan muntades segons el mateix principi pervers: només toca molt, SEMPRE MASSA, a MOLT POCS.
La gent es torna boja imaginant que li tocarà un d'aquells premis multimillionaris tot i sabent que en més d'un cas, un premi d'aquests et pot costar la pell: canvia la vida normal, trastoca les amistats, impedeix poer dormir tranquil, fa nèixer tot de pors i de neguits de tota mena...
Potser perquè em faria il·lusió que alguna vegada em toqués alguna cosa, una mica, vaig imaginar i encara hi vaig pensant com canviaria la vida dun país que es decidís a canviar les regles que regeixen actualmnet la loteria per canviar en positiu la vida dels seus ciutadans.
No puc pas creure que entre tots els economistes, folòsofs, matemàtics i científics en general no fóren capaços de trobar solució als inconvenients que de segur suposaria augmentar el nombre de petits premis en un 10 o 20%, treient-ho del que s'adjudica als premis grossos. La "correcció de la desviació" potser no fóra pas res que trasbalsés seriosament el sistema.
Un exemple entenedor : 500 premis de 3.000€ en comptes d'un únic premi de 1.500.000€ o 5000 premis de 1.000€ en comptes d'un únic premi de 5.000.000 €
Fora com financiar entre tots plegats la il·lusió de milers de persones i de resoldre petits problemes econòmics.
Sigui com sigui, com a mínim m'agradaria llegir algun estudi prospectiu que avalués seriosament els avantatges o el caos que una mesura revolucionaria com aquesta podria suposar. Com a mínim sabríem el perquè de tot plegat. Ara per ara, només ens queda seguir constatant que si les coses estan muntades com estan muntades i no es canvien és perquè no interessa que hi hagi massa petita felicitat, i que decideixen per nosaltres que cal que el diner es guanyi amb la trampa, l'engany i la corrupció de tota mena...
________________________________________
2. MODIFICAR LA FILOSOFIA DE LA COMUNICACIÓ ALS MEDIA
Cada any que passa, en relació al naixement de la televisió, sembla que la naturalesa d'aquest invent es vagi corrompent una mica més.
Falten adjectius prou significatius per qualificar el grau de degradació al que la massa, amb el seu gust per la cutrada, obliga els directors de les cadenes de televisió a fer programes i programacions immorals.
Perquè jo acabo tenint clar que si no hi ha solució és perquè la misèria humana no té solució.
Són els lectors de la premsa dita "del cor" (quina capullada!) els que crien els pseudoperiodistes i pseudofotògrafs, els articles que vulneren la intimitat i els que alimenten tota una massa de gent, els "famosets" de torn, que són com uns petits estafadors legals.
La televisió ha copiat aquesta regla i la submissió a l'anomentat fenòmen de l'audiència l'ha portada a ser un instrument d'aculturació i manipulació extraordinaris, difícils de superar.
No està gens clar que la situació pugui canviar a no ser que es produeixi algun cataclisme. Perquè dins de l'evolució "normal" de la nostra civilització occidental, no cal esperar canvis significatius que emanin dels governs de dretes ni de centre-dretes, però tampoc que vinguin de la mà de governs d'esquerres si mai n'hi torna a haver cap enlloc. Perquè el canvi radical que caldria aplicar a la filosofia de la televisió, si un governs d'esquerres s'atrevís a insinuar-lo, cauria al cap de quatre dies.
I què caldria doncs canviar ?
Heus aquí algunes propostes.
- la gent viu la transgressió per procuració (és a dir, virtualment, i per tant, inòcua i no perillosa per al poder). La televisió ofereix als ciutadans dosis homeopàtiques de trangressió de les normes ètiques, de violència, mort y visions de la desgràcia aliena; de sexe, d'exemples d'aplicació de la Justícia i de casos "exemplars" de bondat i solidaritat humana.
El més "seriós" de la televisió volen ser els Informatius, que repassen "objectivament" la marxa del món dia a dia.
M'agradaria tenir la capacitat de dir que té en John Pilger per dir en poques paraules que això s'ha convertit des de fa ja molt de temps en tot el més contrari a la veritat. Els informatius de totes les cadenes de televisió, arrreu, són l'instrument orwellià de manipulació de totes les societats.
El tema ja no és la censura i la manipulació flagrant de les imatges, ni tampoc dels continguts que repeteixen en bucle: índex de borses, d'atur, de PIB, de turistes que visiten el país, de volum d'exportacions, el temps o el trànsit ... NO! El tema és justament que s'ha aconseguit fer creure que aquestes informacions són "la veritat" que cal reproduir a la pantalla del televisor !
És patètic i al mateix temps inconcebible com això s'ho han deixat empassar fins i tot les polítics. Mai, des de la invenció de la televisió, ni els partits polítics ni els sindicats no han gaudit d'un estatus d'importància com per poder adrçar-se als ciutadans més que una vegada cada 4 anys i durants uns minuts comptats.
Les televisions locals, allà on n'hi ha reprodueixen el mateix patró manipulador. En temes sociopolítics, la televisó no és mai un mitjà de clarificació i de debat, sinó només de propaganda i de manipulació.
La consigna declarada és que hi ha d'haver un patrons referencials en la creació de la informació:
Per una banda la destinen a "la senyora Pepeta", el català mitjà a Catalunya i l'Español mitjà a Espanya, figura entelèquica que no existeix, però que és inventada per la imaginació dels resposables de la "Informació i propaganda" i definida com un representant d'un grup majoritari de persones capaces de reaccionar només en la gamma del QUÈ i mai en la del PERQUÈ, EL Sí o el NO, el BLANC o el NEGRE, BONS I DOLENTS, AMICS I ENEMICS, i al "quèmaco".
I tot sofregit en una NOVLLENGUA de no més de 1000 o 1500 paraules, no fos cas que els destinataris no poguéssin entendre allò que se'ls vol inocular i com a conseqüència no es comportessin majoritàriament com volen que es comportin.
Per altra banda, apliquen el principi del mal anomenat i mal definit concepte "políticament correcte" : és a dir l'aplicació de la censura a tota imatge o declaració que pugui fer reaccionar els ciutadans. Es tracta d'endormiscar consciències, mai de sacsejar-les.
Tots som la senyora Pepeta
QUÈ QUEDA PER FER PER MILLORAR LA VIDA QUOTIDIANA I EL MÓN EN GENERAL?
Creativitas creativitatis et omnia creativitas. (Proverbi Xinès)
La veritat és que TOT està permanentment per fer o per refer.
Heus aquí uns quants exemples. Aprofiteu les idees, que us les dono gratis!
1. MODIFICAR LA FILOSOFIA DE LES LOTERIES
Les Loteries com a eina per a la implementació de més felicitat al món.
No m'estranyaria que tu que em llegeixes fossis un més dels qui mai ha guanyat cap premi important a la loteria. A cap loteria.
M'he preguntat moltes vegades perquè les loteries, arreu del món, estan muntades segons el mateix principi pervers: només toca molt, SEMPRE MASSA, a MOLT POCS.
La gent es torna boja imaginant que li tocarà un d'aquells premis multimillionaris tot i sabent que en més d'un cas, un premi d'aquests et pot costar la pell: canvia la vida normal, trastoca les amistats, impedeix poer dormir tranquil, fa nèixer tot de pors i de neguits de tota mena...
Potser perquè em faria il·lusió que alguna vegada em toqués alguna cosa, una mica, vaig imaginar i encara hi vaig pensant com canviaria la vida dun país que es decidís a canviar les regles que regeixen actualmnet la loteria per canviar en positiu la vida dels seus ciutadans.
No puc pas creure que entre tots els economistes, folòsofs, matemàtics i científics en general no fóren capaços de trobar solució als inconvenients que de segur suposaria augmentar el nombre de petits premis en un 10 o 20%, treient-ho del que s'adjudica als premis grossos. La "correcció de la desviació" potser no fóra pas res que trasbalsés seriosament el sistema.
Un exemple entenedor : 500 premis de 3.000€ en comptes d'un únic premi de 1.500.000€ o 5000 premis de 1.000€ en comptes d'un únic premi de 5.000.000 €
Fora com financiar entre tots plegats la il·lusió de milers de persones i de resoldre petits problemes econòmics.
I encara més : Si un percentatge s'adjudiqués a la financiació de projectes de desenvolupament i d'atenció a regions o països amb problemes de subsistència, potser aconseguiríem erradicar la vergonga humana que representa la mort per malnutrició de mig continent africà.
Com passa en moltes coses, caldria implementar-ho ni que fos temporalment per saber si realment aquesta semi-utopia, aquesta petita revolució és positiva.
Com passa en moltes coses, caldria implementar-ho ni que fos temporalment per saber si realment aquesta semi-utopia, aquesta petita revolució és positiva.
Sigui com sigui, com a mínim m'agradaria llegir algun estudi prospectiu que avalués seriosament els avantatges o el caos que una mesura revolucionaria com aquesta podria suposar. Com a mínim sabríem el perquè de tot plegat. Ara per ara, només ens queda seguir constatant que si les coses estan muntades com estan muntades i no es canvien és perquè no interessa que hi hagi massa petita felicitat, i que decideixen per nosaltres que cal que el diner es guanyi amb la trampa, l'engany i la corrupció de tota mena...
________________________________________
2. MODIFICAR LA FILOSOFIA DE LA COMUNICACIÓ ALS MEDIA
Cada any que passa, en relació al naixement de la televisió, sembla que la naturalesa d'aquest invent es vagi corrompent una mica més.
Falten adjectius prou significatius per qualificar el grau de degradació al que la massa, amb el seu gust per la cutrada, obliga els directors de les cadenes de televisió a fer programes i programacions immorals.
Perquè jo acabo tenint clar que si no hi ha solució és perquè la misèria humana no té solució.
Són els lectors de la premsa dita "del cor" (quina capullada!) els que crien els pseudoperiodistes i pseudofotògrafs, els articles que vulneren la intimitat i els que alimenten tota una massa de gent, els "famosets" de torn, que són com uns petits estafadors legals.
La televisió ha copiat aquesta regla i la submissió a l'anomentat fenòmen de l'audiència l'ha portada a ser un instrument d'aculturació i manipulació extraordinaris, difícils de superar.
No està gens clar que la situació pugui canviar a no ser que es produeixi algun cataclisme. Perquè dins de l'evolució "normal" de la nostra civilització occidental, no cal esperar canvis significatius que emanin dels governs de dretes ni de centre-dretes, però tampoc que vinguin de la mà de governs d'esquerres si mai n'hi torna a haver cap enlloc. Perquè el canvi radical que caldria aplicar a la filosofia de la televisió, si un governs d'esquerres s'atrevís a insinuar-lo, cauria al cap de quatre dies.
I què caldria doncs canviar ?
Heus aquí algunes propostes.
- la gent viu la transgressió per procuració (és a dir, virtualment, i per tant, inòcua i no perillosa per al poder). La televisió ofereix als ciutadans dosis homeopàtiques de trangressió de les normes ètiques, de violència, mort y visions de la desgràcia aliena; de sexe, d'exemples d'aplicació de la Justícia i de casos "exemplars" de bondat i solidaritat humana.
El més "seriós" de la televisió volen ser els Informatius, que repassen "objectivament" la marxa del món dia a dia.
M'agradaria tenir la capacitat de dir que té en John Pilger per dir en poques paraules que això s'ha convertit des de fa ja molt de temps en tot el més contrari a la veritat. Els informatius de totes les cadenes de televisió, arrreu, són l'instrument orwellià de manipulació de totes les societats.
El tema ja no és la censura i la manipulació flagrant de les imatges, ni tampoc dels continguts que repeteixen en bucle: índex de borses, d'atur, de PIB, de turistes que visiten el país, de volum d'exportacions, el temps o el trànsit ... NO! El tema és justament que s'ha aconseguit fer creure que aquestes informacions són "la veritat" que cal reproduir a la pantalla del televisor !
És patètic i al mateix temps inconcebible com això s'ho han deixat empassar fins i tot les polítics. Mai, des de la invenció de la televisió, ni els partits polítics ni els sindicats no han gaudit d'un estatus d'importància com per poder adrçar-se als ciutadans més que una vegada cada 4 anys i durants uns minuts comptats.
Les televisions locals, allà on n'hi ha reprodueixen el mateix patró manipulador. En temes sociopolítics, la televisó no és mai un mitjà de clarificació i de debat, sinó només de propaganda i de manipulació.
La consigna declarada és que hi ha d'haver un patrons referencials en la creació de la informació:
Per una banda la destinen a "la senyora Pepeta", el català mitjà a Catalunya i l'Español mitjà a Espanya, figura entelèquica que no existeix, però que és inventada per la imaginació dels resposables de la "Informació i propaganda" i definida com un representant d'un grup majoritari de persones capaces de reaccionar només en la gamma del QUÈ i mai en la del PERQUÈ, EL Sí o el NO, el BLANC o el NEGRE, BONS I DOLENTS, AMICS I ENEMICS, i al "quèmaco".
I tot sofregit en una NOVLLENGUA de no més de 1000 o 1500 paraules, no fos cas que els destinataris no poguéssin entendre allò que se'ls vol inocular i com a conseqüència no es comportessin majoritàriament com volen que es comportin.
Per altra banda, apliquen el principi del mal anomenat i mal definit concepte "políticament correcte" : és a dir l'aplicació de la censura a tota imatge o declaració que pugui fer reaccionar els ciutadans. Es tracta d'endormiscar consciències, mai de sacsejar-les.
Tots som la senyora Pepeta
C : Creativitat III , Coses que queden per fer ...
Coses que queden per fer en el camp de la lingüística aplicada
1. Vegeu neologismització
2. Traducció automàtica
Un dia d'aquests ens posarem a parlar-ne. Està en cua de redacció ;-)
___________
1. Vegeu neologismització
2. Traducció automàtica
Un dia d'aquests ens posarem a parlar-ne. Està en cua de redacció ;-)
___________
C : Creativitat II , Coses que queden per fer ...
Coses que queden per fer en el camp de l'educació ...
vegeu
Aprendre, ensenyar, educar I (enllaços pendents)
Aprendre, ensenyar, educar II
vegeu
Aprendre, ensenyar, educar I (enllaços pendents)
Aprendre, ensenyar, educar II
______________
Enllaços
Tornar a C/ Creativitat
A: Aprendre, ensenyar, educar II
Ensenyar I
No sé si resultarà massa poc ortodoxe (o una mica escandalós) començar directament "pel final" en comptes de fer-ho pel començament i escriure primer els 10 o 20 capítols que fonamentarien les conclusions.
Vull començar per (algunes de) les conclusions provisionals a les que jo he anat arribant. Començar per una série de propostes "concretes" de renovacions a fer que potser (només potser) podrien contribuir a millorar l'ensenyament.
Però ho faré tanmateix, per què si bé no és la meva feina ni la meva intenció (re)definir què vol dir ensenyar, ni teoritzar sobre conceptes pedagògics més o menys abstractes, no em vull estar de "dir la meva", per poc que valgui.
Potser algunes de les idees semblaran "eixalabrades" o impossibles de dur a la pràctica. Jo vull creure que de la reflexió de les persones que les llegeixin (amb bons ulls) en pot sortir el matís, la contra-proposta o la iniciativa creativa paral·lela que les faci "possibles".
Posats a fer, prefeixo començar pel punt on ens trobem molts professors avui mateix, la vigília d'un dia qualsevol quan l'endemà cal tornar a classe, impartint "crèdits" i ja no assignatures, amb alumnes ESOitzats i no amb la "flor i nata" d'un sector social, immersos en un sistema educatiu reformat recentment que ens fa enfrontar amb una educació global diferent i dins d'una societat en plena transformació en tots els àmbits (Europa, Internet...)
Encara queda molt per "inventar" (em sembla ...)
El diari Avui del 26 d'abril del 1996 publicava un especial "Com serà el món d'aquí a 20 anys?" que incloia un article de l'eminent autor del llibre The world crisis in education: The view from the eighties, el professor Philip H. Coombs (el curriculum del qual ocupa mig mega).
El títol de l'article en qüestió és: "Urgeix reformar l'ensenyament".
Copmença així:
"Si m'haguessin demanat fer un retrat sincer de com seran els sistemes mundials d'ensenyament d'aquí a vint anys a comptar des d'ara si es mantingués el funcionament usual (sic), em veuria obligat, amb tota honestedat, a donar una imatge descoratjadora" (...) I acaba aixà:
"La pregunta de com seran les institucions i les pràctiques educatives existents d'aquí a vint anys no és la més correcta, perquè ja sabem gairebé quina serà la resposta.
Les preguntes més pertinents a plantejar ara són:
1. ¿Com ha de ser l'ensenyament arreu del món i com funcionarà d'aquí a vint anys?
2. ¿Quin tipus d'estratègies creatives i cooperatives individuals, locals, institucionals nacionals i internacionals podrien resultar més efectives per provocar aquests canvis essencials en l'ensenyament i que es necessiten urgentment arreu del món?"
(Philip H Coombs. Urgeix reformar l'ensenyament. Avui 23.4.96 pg. 20)
____________________________
Tot i que llegir això no ens posa eufòrics, com a mínim ens tranquilitza i ens dona moral constatar que les grans eminències també es fan les mateixes preguntes que ens fem tots els treballadors de l'ensenyament.
Enfront de tanta unanimitat en reconèixer la crisi permanent dels sistemes educatius, el que falten són doncs PROPOSTES per canviar-los, oi?
Propostes com més concretes millor, com més sensates millor, com més senzilles (que no banals) millor ...
Jo m'atreveixo a saltar un grau en la línia de concreció i passar com a mínim a plantejar preguntes sobre la necessitat, la factibilitat, i la possible manera de realitzar canvis reals.
El tema de la motivació: ensenyar motivadorament i aprendre a motivar-se.
El terme motivació, en l'àmbit escolar i educatiu és una paraula hiper-polivalent i de contorns poc definits que engloba un ampli ventall d'idees i temes associats dins dels quals destaquen "les estratègies de la manera d'ensenyar tot divertint (dins del marge possible, és clar) per aconseguir un ensenyament "eficaç".
A principis d'abril del 1998, el professor Carlos Guallart, de Saragossa, enviava a la llista educativa "hiperespiral" un missatge sobre el tema de la motivació.
De la seva aportació, una referència al contingut del llibre d'un canadenc, Roland Viau, en vaig treure la motivació per anar a Internet a buscar informació sobre aquest tema, i vaig "descobrir" una perla valuosa: Un treball titolat "A la recherche d'une motivation ... perdue?", de Christian Sierro, que es pot trobar a l'adreça:
http://pchec127-2a.unil.ch/ofiamt/motiperd/index.htm
* Paral·lelament, vaig llegir al setmanari L'Express (Nº 3426 12-18 mars 1998 pg. 35) una entrevista feta a Philippe Merieux, coordinador de la gran enquesta nacional "Quels savoirs enseigner dans les lycées ?" que el govern francès va adreçar a finals del 1997 a tots els estudiants i a tots el professors de secundària de França.
En aquell article es feia una primera evaluació no oficial dels resultats obtinguts a través de l'enquesta "Quels savoirs ...?" (L'Express nº3426 pp.31-34...) i es reproduien periodístico-provocadorament algunes de les opinions "interessants" que els joves francesos donaven sobre l'ensenyament rebut.
Implícitament els alumnes estaven assenyalant aquelles matèries o temes concrets de matèries que no els interessaven o que no els motivaven, mentre que n'assenyalaven alguns d'alternatius: demanaven que se'ls ensenyés "la vida real" ( cursos de conducció, de bricolatge, de puericultura, de mecànica, de socorrisme, com redactar un CV, etc...). Curiós!
De la lectura creuada d'aquests dos documents en vaig treure també la idea de desenvolupar les meves reflexions personals sobre la motivació.
Són aquestes:
Per motivar cal estar motivat.
Per motivar cal saber explicar on porta allò que es vol ensenyar.
Per motivar cal evitar al màxim la improvització i programar les classes posant-se empàticament en la pell dels alumnes.
Per motivar cal "fer participar" activament.
Per motivar cal saber preguntar per aconseguir fer reflexionar als alumnes sobre allò que s'ha adquirit.
Per motivar cal apel·lar a l'auto-estima dels alumnes i fomentar-la.
_________________
De com el model social "ambient", també anomentat "el sistema", boicoteja massa eficaçment bona part del model cultural "de bona fe" que pretén transmetre el sistema educatiu.
La idea que apunta el títol d'aquest apartat no és ni nova ni original. Està a la boca de tots els professors de tots els àmbits educatius, formulada de diverses maneres però sense massa variants en relació amb el fons de la qüestió.
En una entrevista publicada al BIEC (Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya) del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Nº 12. Abril 1998, pag. 15) amb el professor Octavi Fullat, catedràtic de Filosofia de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, titolada "Educar és ensenyar a viure sempre oberts", l'entrevistador li feia la pregunta en aquests termes:
"L'escola intenta promoure uns valors que no corresponen als que imperen en la societat"?
El professor, evidentment, contestava amb un comentari molt assenyat:
"La nostra societat està regida per dos valors. Un, l'eficàcia, se segueix realment. L'altre, la dignitat humana, només es proclama. L'eficàcia és un valor molt important però també molt perillós. Consisteix a plantejar-se la vida posant al capdavant la pregunta "això per a què serveix?", a fer les coses pensant en el profit que en trauerem. Així, els altres es converteixen en mitjant per a aconseguir fins, i no en fins per ells mateixos. Amb el valor de la dignitat ens omplim la boca, però realment no el practiquem. I si no fem l'esforç de posar com a valor principal en les relacions humanes la dignitat, només podem esperar el desatre. Si no ens hi esforçem, si a l'escola no ho inculquem, farem un món catastròfic" (...)
Sí, molt bé, però .... "so,what?" que dirien els anglesos.
Tot i que les paraules del professor, dins d'una entrevista realment interessant, serveixen per demostrar la seva vàlua humana i professional, en realitat constitueixen també un exemple palès del discurs "retòrico-wishful-thinking-nós" de moda, que no porta gaire enllà, que no fa avançar gran cosa, perquè acaba invariablement ... allà on hauria de començar!
El senyor Fullat, malhauradament, no explicita la "segona part" del raonament, que és sempre la més interessant i que no apareix mai gairebé enlloc: EL COM! I potser ho sap, però no ho diu!
El que falta són propostes o hipòtesis de canvis-solucions per petits que siguin -d'aquells que proposava el "Capità Enciam": els petits canvis poderosos-, falta també l'exigència d'actuació als qui tinguin les responsabilitats de fer-ho, falta un seguiment i una avaluació seriosos dels canvis realitzats ... i tornar a començar!
El que falta és allò que en llenguatge col·loquial se'n diu barroerament però entenedora "tenir pebrots", i sembla que n'hi molt poc enlloc.
Per reble el clau de l'exemple, podriem assenyalar el cas de la premsa diària, ben plena també d'articles ben estructurats, retòricament ben lligats, més o menys barrocs en l'expressió, autocomplaents en les anàlisis de gairebé tot, de vegades divertits, sovint irònics, sempre enginyosos ... però "sense pebrots", sense la voluntat d'intentar contribuir a canviar REALMENT les coses. Tot és més aviat "omplir-se la boca" i "omplir planes i planes de tinta", contemplar passivament la realitat en comptes de contribuir a canviar-la.
El que jo proposo concretament és canviar com a mínim un punt esencial: el tractament que es fa de l'educació en els mitjans de comunicació, i convertir-lo en un tema de debat permanent i d'interès vital per a la societat. Perquè tinc el convenciment que, en les circumstàncies actuals és una condició "sine qua non" per canviar tot el demés.
De l'ensenyament no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents". No és mai notícia si no és per assenyalar problemes de començament de curs, per protestes del sector ensenyant o manifestacions dels alumnes, escàndols o accidents.
Ni els estudiants, ni els professors, ni els directors d'escoles, ni les associacions de Pares/Mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia... i són d'interès fonamental per a tota la societat.
L'educació és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre tractada impròpiament.
I m'atreveixo a senyalar culpables: Hi ha una responsabilitat o culpabilitat INSTITUCIONAL per omissió en el fet que L'educació no sigui un tema d'interès permanent mentre que si que fan que ho siguin fins a l'absurd la part més intrascendent de l'esport o la moda, els embussos de trànsit o les temperatures que van tenir algunes ciutats el dia anterior.
Una societat que dona infinitament més importància a les declaracions d'un jugador de futbol o d'un entrenador de basquet o a un cantant de rock que a aquelles que podrien fer els responsables polítics en matèria educativa, els professors de tots els nivells educatius o les inquietuds, progressos i iniciatives dels estudiants, és una societat malalta, per més que alguns imbècils repeteixin insensatament l'eslògan que "el país va bé".
El model cultural que s'ofereix als joves és la tria entre un disc dels Pets o un disc dels Kins Collons, o entre un partit de bàsquet o un partit de futbol, o entre el "Sense títol" o "Malalts de tele"... NO tinc res en contra de l'humor i la diversió, més aviat penso que a n'hi ha massa poc ... Però és penós constatar que els espais "culturalo-divertimentosos" han aneantit completament els pocs espais culturals que mai han existit. I el que és pitjor, s'ha establert com a dogma que la televisió ha de defugir qualsevol temptació de culturitzar la societat.
Cap cadena pública ni privada ha tingut encara la gosadia de crear un programa que reflecteixi la vida escolar en centres experimentals o modèlics, divulgui les iniciatives i realitzacions dels estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca científica o de creació literària, analitzi i debateixi l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament, mostri la vida escolar i els curricula en els diferents països de la Unió Europea, la informació sobre beques, els cursos de formació oferts a professors i a estudiants, les anàlisis dels resultats escolars o universitaris, ... i una llista de possibilitats que es podria allargar indefinidament. Els mitjans de comunicació, públics i privats, en canvi, opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar per una tele-merda que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies dels personatges més esperpèntics de la societat.
Això sí, per "fer-ho veure", als voltants de juny, invariablement, es pensa en algun programet de debats que torni a plantejar per enèsima vegada el tema de si "Cal suprimir els examens?" ... Després cal tornar a esperar el dia 1 de setembre per sentir que els nous curs ha començat, les estadístiques propagandístiques de rigor, i la vida continua...
Deu ser per por a despertar el monstre?
Per altra banda, mentre els professors s'escarrassen en educar els alumnes en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben feta, la cultura i la ciència, el comportament ecològic ... els programes televisius de moda, els mites i models fabricats pels media, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent un model en una línia totalment oposada: la complacència i la connivència amb l'horterisme, la grolleria, la violència, i l'èxit per mitjà de l'escàndol i el despropòsit, entre altres desgràcies.
Els mitjans de comunicació realitzen així un boicot tremendament eficaç, fins al punt d'aconseguir que una àmplia franja de professorat renunciï a una bona part de l'esforç i la il·lusió suplementaris que estarien disposats a fer en d'altres circumstàncies.
Els educadors queden devant dels alumnes com uns dinosaures imbècils que van contra-corrent de la norma vigent, i els fa molta gràcia i bastanta pena tenir al davant uns personatges que intenten inútilment convèncer-els de la importància de valors i normes "obsolets": El plaer de la lectura? Quina lectura? Ja, ja, ja!!! Escriure? "Esto... que quéeee? Je, je, je !!! Tècniques d'estudi? Ji, ji, ji !!! Ètica? ... Però què s'ha cregut el tio / la tia aquest/a! De què vas, "xalao"! Jo, jo jo! Parlar bé? ... És d'un démodé "que t'hi cagues"! Ju, ju ju ...
Els intel·lectuals, desertant de la seva responsabilitat de proposar models ètics i culturals vàlids, han optat per mirar cap a un altre costat i convertir-se en tertulians divertits o provocadors a les tertúlies televisives, i en columnistes d'articles de 200 paraules de crítica irònica o de protesta suau a tota la premsa d'un estat atrapat permanentment en els malhaurats temes de la corrupció, el terrorisme, l'enfrontament entre nacionalismes, l'esport i el sexe.
I així ens va ...
Val a dir que, per sort pel sistema ... hi ha els càndids optimistes, sísifs inconscients, que no s'adonen o no es volen adonar com el dimoni ens desfà cada vespre tot el que intentem construir durant el dia.
No hi ha res com l'optimisme! Amb una mica de sort, demà tornarà a sortir el sol!
______________
EL FACTOR INTERNET I L'ENSENYAMENT DELFUTUR PROPER?El butlletí électrònic de l'Infobourg nº 34 publicava la següent notícia notícia: "SE PASSER DE L'ÉCOLE?" On l'a dit souvent, l'école change. On répète même que les nouvelles technologies accélèrent ce changement. Il paraît aussi que ces mouvements qui prennent forme aux États-Unis migrent parfois vers le nord! Exemple frappant cette semaine. Le «homeschooling», ou «l'école à la maison», est plus qu'une tendance américaine, c'est également une réalité québécoise, francophone de surcroît! Grâce à son site Web, la famille Comblay partage avec nous son quotidien depuis qu'Amélie, cinq ans et demi, fait l'école dans le sous-sol de la maison. «Décider d'enseigner à son enfant peut être un choix intimidant. Cela peut prendre beaucoup de recherches, d'interrogations, de discussions, et aussi peut-être un peu de courage, mais c'est un engagement que prennent plusieurs milliers de familles à travers le pays. Décider de sortir des sentiers battus n'est pas toujours facile.» Et si les nouvelles technologies rendaient possible «de se passer de l'école»? Interpellante interrogation... " * LA FAMILLE COMBLAY FAIT L'ÉCOLE À LA MAISON :http://www.total.net/~comblay/ Això ens porta a intentar d'imaginar prospectivament el tipus d'ensenyament i d'aprenentage del futur
No sé si resultarà massa poc ortodoxe (o una mica escandalós) començar directament "pel final" en comptes de fer-ho pel començament i escriure primer els 10 o 20 capítols que fonamentarien les conclusions.
Vull començar per (algunes de) les conclusions provisionals a les que jo he anat arribant. Començar per una série de propostes "concretes" de renovacions a fer que potser (només potser) podrien contribuir a millorar l'ensenyament.
Però ho faré tanmateix, per què si bé no és la meva feina ni la meva intenció (re)definir què vol dir ensenyar, ni teoritzar sobre conceptes pedagògics més o menys abstractes, no em vull estar de "dir la meva", per poc que valgui.
Potser algunes de les idees semblaran "eixalabrades" o impossibles de dur a la pràctica. Jo vull creure que de la reflexió de les persones que les llegeixin (amb bons ulls) en pot sortir el matís, la contra-proposta o la iniciativa creativa paral·lela que les faci "possibles".
Posats a fer, prefeixo començar pel punt on ens trobem molts professors avui mateix, la vigília d'un dia qualsevol quan l'endemà cal tornar a classe, impartint "crèdits" i ja no assignatures, amb alumnes ESOitzats i no amb la "flor i nata" d'un sector social, immersos en un sistema educatiu reformat recentment que ens fa enfrontar amb una educació global diferent i dins d'una societat en plena transformació en tots els àmbits (Europa, Internet...)
Encara queda molt per "inventar" (em sembla ...)
El diari Avui del 26 d'abril del 1996 publicava un especial "Com serà el món d'aquí a 20 anys?" que incloia un article de l'eminent autor del llibre The world crisis in education: The view from the eighties, el professor Philip H. Coombs (el curriculum del qual ocupa mig mega).
El títol de l'article en qüestió és: "Urgeix reformar l'ensenyament".
Copmença així:
"Si m'haguessin demanat fer un retrat sincer de com seran els sistemes mundials d'ensenyament d'aquí a vint anys a comptar des d'ara si es mantingués el funcionament usual (sic), em veuria obligat, amb tota honestedat, a donar una imatge descoratjadora" (...) I acaba aixà:
"La pregunta de com seran les institucions i les pràctiques educatives existents d'aquí a vint anys no és la més correcta, perquè ja sabem gairebé quina serà la resposta.
Les preguntes més pertinents a plantejar ara són:
1. ¿Com ha de ser l'ensenyament arreu del món i com funcionarà d'aquí a vint anys?
2. ¿Quin tipus d'estratègies creatives i cooperatives individuals, locals, institucionals nacionals i internacionals podrien resultar més efectives per provocar aquests canvis essencials en l'ensenyament i que es necessiten urgentment arreu del món?"
(Philip H Coombs. Urgeix reformar l'ensenyament. Avui 23.4.96 pg. 20)
____________________________
Tot i que llegir això no ens posa eufòrics, com a mínim ens tranquilitza i ens dona moral constatar que les grans eminències també es fan les mateixes preguntes que ens fem tots els treballadors de l'ensenyament.
Enfront de tanta unanimitat en reconèixer la crisi permanent dels sistemes educatius, el que falten són doncs PROPOSTES per canviar-los, oi?
Propostes com més concretes millor, com més sensates millor, com més senzilles (que no banals) millor ...
Jo m'atreveixo a saltar un grau en la línia de concreció i passar com a mínim a plantejar preguntes sobre la necessitat, la factibilitat, i la possible manera de realitzar canvis reals.
El tema de la motivació: ensenyar motivadorament i aprendre a motivar-se.
El terme motivació, en l'àmbit escolar i educatiu és una paraula hiper-polivalent i de contorns poc definits que engloba un ampli ventall d'idees i temes associats dins dels quals destaquen "les estratègies de la manera d'ensenyar tot divertint (dins del marge possible, és clar) per aconseguir un ensenyament "eficaç".
A principis d'abril del 1998, el professor Carlos Guallart, de Saragossa, enviava a la llista educativa "hiperespiral" un missatge sobre el tema de la motivació.
De la seva aportació, una referència al contingut del llibre d'un canadenc, Roland Viau, en vaig treure la motivació per anar a Internet a buscar informació sobre aquest tema, i vaig "descobrir" una perla valuosa: Un treball titolat "A la recherche d'une motivation ... perdue?", de Christian Sierro, que es pot trobar a l'adreça:
http://pchec127-2a.unil.ch/ofiamt/motiperd/index.htm
* Paral·lelament, vaig llegir al setmanari L'Express (Nº 3426 12-18 mars 1998 pg. 35) una entrevista feta a Philippe Merieux, coordinador de la gran enquesta nacional "Quels savoirs enseigner dans les lycées ?" que el govern francès va adreçar a finals del 1997 a tots els estudiants i a tots el professors de secundària de França.
En aquell article es feia una primera evaluació no oficial dels resultats obtinguts a través de l'enquesta "Quels savoirs ...?" (L'Express nº3426 pp.31-34...) i es reproduien periodístico-provocadorament algunes de les opinions "interessants" que els joves francesos donaven sobre l'ensenyament rebut.
Implícitament els alumnes estaven assenyalant aquelles matèries o temes concrets de matèries que no els interessaven o que no els motivaven, mentre que n'assenyalaven alguns d'alternatius: demanaven que se'ls ensenyés "la vida real" ( cursos de conducció, de bricolatge, de puericultura, de mecànica, de socorrisme, com redactar un CV, etc...). Curiós!
De la lectura creuada d'aquests dos documents en vaig treure també la idea de desenvolupar les meves reflexions personals sobre la motivació.
Són aquestes:
Per motivar cal estar motivat.
Per motivar cal saber explicar on porta allò que es vol ensenyar.
Per motivar cal evitar al màxim la improvització i programar les classes posant-se empàticament en la pell dels alumnes.
Per motivar cal "fer participar" activament.
Per motivar cal saber preguntar per aconseguir fer reflexionar als alumnes sobre allò que s'ha adquirit.
Per motivar cal apel·lar a l'auto-estima dels alumnes i fomentar-la.
_________________
De com el model social "ambient", també anomentat "el sistema", boicoteja massa eficaçment bona part del model cultural "de bona fe" que pretén transmetre el sistema educatiu.
La idea que apunta el títol d'aquest apartat no és ni nova ni original. Està a la boca de tots els professors de tots els àmbits educatius, formulada de diverses maneres però sense massa variants en relació amb el fons de la qüestió.
En una entrevista publicada al BIEC (Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya) del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Nº 12. Abril 1998, pag. 15) amb el professor Octavi Fullat, catedràtic de Filosofia de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, titolada "Educar és ensenyar a viure sempre oberts", l'entrevistador li feia la pregunta en aquests termes:
"L'escola intenta promoure uns valors que no corresponen als que imperen en la societat"?
El professor, evidentment, contestava amb un comentari molt assenyat:
"La nostra societat està regida per dos valors. Un, l'eficàcia, se segueix realment. L'altre, la dignitat humana, només es proclama. L'eficàcia és un valor molt important però també molt perillós. Consisteix a plantejar-se la vida posant al capdavant la pregunta "això per a què serveix?", a fer les coses pensant en el profit que en trauerem. Així, els altres es converteixen en mitjant per a aconseguir fins, i no en fins per ells mateixos. Amb el valor de la dignitat ens omplim la boca, però realment no el practiquem. I si no fem l'esforç de posar com a valor principal en les relacions humanes la dignitat, només podem esperar el desatre. Si no ens hi esforçem, si a l'escola no ho inculquem, farem un món catastròfic" (...)
Sí, molt bé, però .... "so,what?" que dirien els anglesos.
Tot i que les paraules del professor, dins d'una entrevista realment interessant, serveixen per demostrar la seva vàlua humana i professional, en realitat constitueixen també un exemple palès del discurs "retòrico-wishful-thinking-nós" de moda, que no porta gaire enllà, que no fa avançar gran cosa, perquè acaba invariablement ... allà on hauria de començar!
El senyor Fullat, malhauradament, no explicita la "segona part" del raonament, que és sempre la més interessant i que no apareix mai gairebé enlloc: EL COM! I potser ho sap, però no ho diu!
El que falta són propostes o hipòtesis de canvis-solucions per petits que siguin -d'aquells que proposava el "Capità Enciam": els petits canvis poderosos-, falta també l'exigència d'actuació als qui tinguin les responsabilitats de fer-ho, falta un seguiment i una avaluació seriosos dels canvis realitzats ... i tornar a començar!
El que falta és allò que en llenguatge col·loquial se'n diu barroerament però entenedora "tenir pebrots", i sembla que n'hi molt poc enlloc.
Per reble el clau de l'exemple, podriem assenyalar el cas de la premsa diària, ben plena també d'articles ben estructurats, retòricament ben lligats, més o menys barrocs en l'expressió, autocomplaents en les anàlisis de gairebé tot, de vegades divertits, sovint irònics, sempre enginyosos ... però "sense pebrots", sense la voluntat d'intentar contribuir a canviar REALMENT les coses. Tot és més aviat "omplir-se la boca" i "omplir planes i planes de tinta", contemplar passivament la realitat en comptes de contribuir a canviar-la.
El que jo proposo concretament és canviar com a mínim un punt esencial: el tractament que es fa de l'educació en els mitjans de comunicació, i convertir-lo en un tema de debat permanent i d'interès vital per a la societat. Perquè tinc el convenciment que, en les circumstàncies actuals és una condició "sine qua non" per canviar tot el demés.
De l'ensenyament no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents". No és mai notícia si no és per assenyalar problemes de començament de curs, per protestes del sector ensenyant o manifestacions dels alumnes, escàndols o accidents.
Ni els estudiants, ni els professors, ni els directors d'escoles, ni les associacions de Pares/Mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia... i són d'interès fonamental per a tota la societat.
L'educació és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre tractada impròpiament.
I m'atreveixo a senyalar culpables: Hi ha una responsabilitat o culpabilitat INSTITUCIONAL per omissió en el fet que L'educació no sigui un tema d'interès permanent mentre que si que fan que ho siguin fins a l'absurd la part més intrascendent de l'esport o la moda, els embussos de trànsit o les temperatures que van tenir algunes ciutats el dia anterior.
Una societat que dona infinitament més importància a les declaracions d'un jugador de futbol o d'un entrenador de basquet o a un cantant de rock que a aquelles que podrien fer els responsables polítics en matèria educativa, els professors de tots els nivells educatius o les inquietuds, progressos i iniciatives dels estudiants, és una societat malalta, per més que alguns imbècils repeteixin insensatament l'eslògan que "el país va bé".
El model cultural que s'ofereix als joves és la tria entre un disc dels Pets o un disc dels Kins Collons, o entre un partit de bàsquet o un partit de futbol, o entre el "Sense títol" o "Malalts de tele"... NO tinc res en contra de l'humor i la diversió, més aviat penso que a n'hi ha massa poc ... Però és penós constatar que els espais "culturalo-divertimentosos" han aneantit completament els pocs espais culturals que mai han existit. I el que és pitjor, s'ha establert com a dogma que la televisió ha de defugir qualsevol temptació de culturitzar la societat.
Cap cadena pública ni privada ha tingut encara la gosadia de crear un programa que reflecteixi la vida escolar en centres experimentals o modèlics, divulgui les iniciatives i realitzacions dels estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca científica o de creació literària, analitzi i debateixi l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament, mostri la vida escolar i els curricula en els diferents països de la Unió Europea, la informació sobre beques, els cursos de formació oferts a professors i a estudiants, les anàlisis dels resultats escolars o universitaris, ... i una llista de possibilitats que es podria allargar indefinidament. Els mitjans de comunicació, públics i privats, en canvi, opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar per una tele-merda que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies dels personatges més esperpèntics de la societat.
Això sí, per "fer-ho veure", als voltants de juny, invariablement, es pensa en algun programet de debats que torni a plantejar per enèsima vegada el tema de si "Cal suprimir els examens?" ... Després cal tornar a esperar el dia 1 de setembre per sentir que els nous curs ha començat, les estadístiques propagandístiques de rigor, i la vida continua...
Deu ser per por a despertar el monstre?
Per altra banda, mentre els professors s'escarrassen en educar els alumnes en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben feta, la cultura i la ciència, el comportament ecològic ... els programes televisius de moda, els mites i models fabricats pels media, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent un model en una línia totalment oposada: la complacència i la connivència amb l'horterisme, la grolleria, la violència, i l'èxit per mitjà de l'escàndol i el despropòsit, entre altres desgràcies.
Els mitjans de comunicació realitzen així un boicot tremendament eficaç, fins al punt d'aconseguir que una àmplia franja de professorat renunciï a una bona part de l'esforç i la il·lusió suplementaris que estarien disposats a fer en d'altres circumstàncies.
Els educadors queden devant dels alumnes com uns dinosaures imbècils que van contra-corrent de la norma vigent, i els fa molta gràcia i bastanta pena tenir al davant uns personatges que intenten inútilment convèncer-els de la importància de valors i normes "obsolets": El plaer de la lectura? Quina lectura? Ja, ja, ja!!! Escriure? "Esto... que quéeee? Je, je, je !!! Tècniques d'estudi? Ji, ji, ji !!! Ètica? ... Però què s'ha cregut el tio / la tia aquest/a! De què vas, "xalao"! Jo, jo jo! Parlar bé? ... És d'un démodé "que t'hi cagues"! Ju, ju ju ...
Els intel·lectuals, desertant de la seva responsabilitat de proposar models ètics i culturals vàlids, han optat per mirar cap a un altre costat i convertir-se en tertulians divertits o provocadors a les tertúlies televisives, i en columnistes d'articles de 200 paraules de crítica irònica o de protesta suau a tota la premsa d'un estat atrapat permanentment en els malhaurats temes de la corrupció, el terrorisme, l'enfrontament entre nacionalismes, l'esport i el sexe.
I així ens va ...
Val a dir que, per sort pel sistema ... hi ha els càndids optimistes, sísifs inconscients, que no s'adonen o no es volen adonar com el dimoni ens desfà cada vespre tot el que intentem construir durant el dia.
No hi ha res com l'optimisme! Amb una mica de sort, demà tornarà a sortir el sol!
______________
EL FACTOR INTERNET I L'ENSENYAMENT DELFUTUR PROPER?El butlletí électrònic de l'Infobourg nº 34 publicava la següent notícia notícia: "SE PASSER DE L'ÉCOLE?" On l'a dit souvent, l'école change. On répète même que les nouvelles technologies accélèrent ce changement. Il paraît aussi que ces mouvements qui prennent forme aux États-Unis migrent parfois vers le nord! Exemple frappant cette semaine. Le «homeschooling», ou «l'école à la maison», est plus qu'une tendance américaine, c'est également une réalité québécoise, francophone de surcroît! Grâce à son site Web, la famille Comblay partage avec nous son quotidien depuis qu'Amélie, cinq ans et demi, fait l'école dans le sous-sol de la maison. «Décider d'enseigner à son enfant peut être un choix intimidant. Cela peut prendre beaucoup de recherches, d'interrogations, de discussions, et aussi peut-être un peu de courage, mais c'est un engagement que prennent plusieurs milliers de familles à travers le pays. Décider de sortir des sentiers battus n'est pas toujours facile.» Et si les nouvelles technologies rendaient possible «de se passer de l'école»? Interpellante interrogation... " * LA FAMILLE COMBLAY FAIT L'ÉCOLE À LA MAISON :http://www.total.net/~comblay/ Això ens porta a intentar d'imaginar prospectivament el tipus d'ensenyament i d'aprenentage del futur
11.6.07
El que hem llegit VII. Charles Baudelaire. De l'essence du rire.
Charles Baudelaire.
"De l'essence du rire et généralement du comique dans les arts plastiques."Éditions du Seuil. Collection "l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378.
Una nota de peu de pàgina de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille".
Jo m'ho vaig llegir per primera vegada allà pels voltants de l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire en l'edició de Seuil.
No sé ben bé com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones conegudes així com també diversos fets de la vida quotidiana, alguns banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida.
Fa uns dies, el presentador d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari :
"I tu de què rius ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes".
El context no té massa importància, perquè aquesta reflexió tothom se l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable?
Estareu d'acord amb mi que, un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació filosòfica abstrusa i il·legible.
"Vols dir que aquesta lectura ens descobrirà realment "l'essència", la veritat total"? Entendre perquè ric quan ric?
El més freqüent és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector, que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi una verdadera l'explicació.
Baudelaire hi aporta una resposta força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata".
Anem a mirar-nos-ho ...
Baudelaire afirma que el riure neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura. Baudelaire afirma també que el fet de riure resideix en el que riu, i no pas en la cosa o persona objecte del riure.
El fet de riure és com un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció respecte a la norma, la valorem com a inferior.
En cada cas, nosaltres ens identifiquem amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència en relació amb allò que tenim davant nostre: persona, cosa, situació o metàfora o sinèdoque de persona o de cosa o de situació. Del resultat d'aquesta activitat mental que només dura milèsimes de segon, en pot sortir el somriure, el riure o la cleca desfrenada.
El més curiós és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació última del perquè això és així, queda per algun Premi Nobel de medecina del futur.
Pensem en un parell d'exemples que ho fan perfectament entenedor:
Primer exemple: Anant pel carrer, veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa , caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma. Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el perill. Trepitxa la pell de plàtan, cau, i el veiem de cul a terra...
Segon exemple: Un acudit mostra la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa. La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret, està tancant amb força la porta de la terrassa, i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora, i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és : "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat" i en castella: "Coño, el gato!"
Imagineu les reacions: En el primer cas: o bé ens posem a riure com a condemnats, comencem a enfotre'ns-en de mala manera o bé, lluny de riure, ens acostem al pobre desgraciat una mica esfereïts tement que s'hagi fet mal de veritat.
En el segon cas, el de l'acudit, o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia, ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora d'animals.
Què ha passat? En el primer cas ha funcionat el mecanisme del riure, és a dir una mena de consciència de la pròpia superioritat respecte de l'objecte del nostre riure. En milèsimes de segon ens hem fet la reflexió següent: aquest desgraciat havia d'haver mirat i haver-se adonat del perill. Nosaltres no som rucs. I l'efecte satànic del riure ha aparegut tot sol, per l'efecte d'aquesta reflexió gairebé involuntària.
En canvi, en el cas de qui en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari, el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex del socors o el reflex de la protesta.
Perquè es produeixi el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el de la dissociació-distanciació respecte a la víctima . I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació, s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal".
Això explica que davant de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna i hi ha qui no s'immuta ...
Això explica també que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix, perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant i considerar "l'altre jo" com un estrany.
Des d'aquesta perspectiva s'entén millor la reacció de la gent en relació amb els acudits que s'expliquen per aquests móns. I es que un acudit, ben mirat, no és res més que una "petita anormalitat" forçada respecte la norma. Quan ens diuen que ens explicaran un acudit ja ens prevenen que hem d'entendre i copçar en què consisteix aquesta "anormalitat" fabricada. Els que estan en la mateixa òrbita i entenen l'acudit riuen. Juguen a posar en funcionament el mecanisme de valorar com a ridícula o absurda o idiota (inferior) una persona o una situació ... en la qual ells no ens trobariem mai!
Però pot ben bé passar que algú no entengui en què consisteix el factor "a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica.
Penseu en algun acudit que us faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment. De què rieu realment? Una paraula mal pronunciada, un gest innocent, la majoria dels petits errors que tots cometem ... Vosaltres no ho farieu allò, vosaltres no ho dirieu, volsaltres no hi anirieu, vosaltres, allà no hi serieu, a vosaltres no us passaria, vosaltres no serieu com aquell desgraciat o desgraciada ...
L'aspecte més curiós del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo doncs en el significat del concepte de "norma relativa". I és que per aquí la cosa ens duu cap a d'altres límits:
D'una banda pensar en algunes persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena, en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les que es troben en la vida quotidiana.
Potser també això és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten" o bé és un inconscient, o bé se sent "superior" a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme ...
En podem treure alguna conclusió i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions?
Jo hi estic donant voltes ...
"De l'essence du rire et généralement du comique dans les arts plastiques."Éditions du Seuil. Collection "l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378.
Una nota de peu de pàgina de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille".
Jo m'ho vaig llegir per primera vegada allà pels voltants de l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire en l'edició de Seuil.
No sé ben bé com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones conegudes així com també diversos fets de la vida quotidiana, alguns banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida.
Fa uns dies, el presentador d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari :
"I tu de què rius ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes".
El context no té massa importància, perquè aquesta reflexió tothom se l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable?
Estareu d'acord amb mi que, un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació filosòfica abstrusa i il·legible.
"Vols dir que aquesta lectura ens descobrirà realment "l'essència", la veritat total"? Entendre perquè ric quan ric?
El més freqüent és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector, que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi una verdadera l'explicació.
Baudelaire hi aporta una resposta força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata".
Anem a mirar-nos-ho ...
Baudelaire afirma que el riure neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura. Baudelaire afirma també que el fet de riure resideix en el que riu, i no pas en la cosa o persona objecte del riure.
El fet de riure és com un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció respecte a la norma, la valorem com a inferior.
En cada cas, nosaltres ens identifiquem amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència en relació amb allò que tenim davant nostre: persona, cosa, situació o metàfora o sinèdoque de persona o de cosa o de situació. Del resultat d'aquesta activitat mental que només dura milèsimes de segon, en pot sortir el somriure, el riure o la cleca desfrenada.
El més curiós és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació última del perquè això és així, queda per algun Premi Nobel de medecina del futur.
Pensem en un parell d'exemples que ho fan perfectament entenedor:
Primer exemple: Anant pel carrer, veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa , caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma. Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el perill. Trepitxa la pell de plàtan, cau, i el veiem de cul a terra...
Segon exemple: Un acudit mostra la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa. La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret, està tancant amb força la porta de la terrassa, i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora, i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és : "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat" i en castella: "Coño, el gato!"
Imagineu les reacions: En el primer cas: o bé ens posem a riure com a condemnats, comencem a enfotre'ns-en de mala manera o bé, lluny de riure, ens acostem al pobre desgraciat una mica esfereïts tement que s'hagi fet mal de veritat.
En el segon cas, el de l'acudit, o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia, ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora d'animals.
Què ha passat? En el primer cas ha funcionat el mecanisme del riure, és a dir una mena de consciència de la pròpia superioritat respecte de l'objecte del nostre riure. En milèsimes de segon ens hem fet la reflexió següent: aquest desgraciat havia d'haver mirat i haver-se adonat del perill. Nosaltres no som rucs. I l'efecte satànic del riure ha aparegut tot sol, per l'efecte d'aquesta reflexió gairebé involuntària.
En canvi, en el cas de qui en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari, el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex del socors o el reflex de la protesta.
Perquè es produeixi el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el de la dissociació-distanciació respecte a la víctima . I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació, s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal".
Això explica que davant de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna i hi ha qui no s'immuta ...
Això explica també que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix, perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant i considerar "l'altre jo" com un estrany.
Des d'aquesta perspectiva s'entén millor la reacció de la gent en relació amb els acudits que s'expliquen per aquests móns. I es que un acudit, ben mirat, no és res més que una "petita anormalitat" forçada respecte la norma. Quan ens diuen que ens explicaran un acudit ja ens prevenen que hem d'entendre i copçar en què consisteix aquesta "anormalitat" fabricada. Els que estan en la mateixa òrbita i entenen l'acudit riuen. Juguen a posar en funcionament el mecanisme de valorar com a ridícula o absurda o idiota (inferior) una persona o una situació ... en la qual ells no ens trobariem mai!
Però pot ben bé passar que algú no entengui en què consisteix el factor "a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica.
Penseu en algun acudit que us faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment. De què rieu realment? Una paraula mal pronunciada, un gest innocent, la majoria dels petits errors que tots cometem ... Vosaltres no ho farieu allò, vosaltres no ho dirieu, volsaltres no hi anirieu, vosaltres, allà no hi serieu, a vosaltres no us passaria, vosaltres no serieu com aquell desgraciat o desgraciada ...
L'aspecte més curiós del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo doncs en el significat del concepte de "norma relativa". I és que per aquí la cosa ens duu cap a d'altres límits:
D'una banda pensar en algunes persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena, en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les que es troben en la vida quotidiana.
Potser també això és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten" o bé és un inconscient, o bé se sent "superior" a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme ...
En podem treure alguna conclusió i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions?
Jo hi estic donant voltes ...
5.2.07
I : imatge
Hi ha entrades d'aquest dicofilo que vaig començar a crear jo com si fos aquell que inventava la paraula i el seu significat.
De fet sempre he deixat clar que jo, que sóc (moderadament i sentata) modest per naturalesa,l'únic que pretenc és dir la meva sobre tot una sèrie de temes, i que només per allò de la retòrica ho acabem anomenant Dicofilopersiflex.
Ara, en afegir "noves" entrades, em veig en la situació d'haver de començar citant allò que m'empeny a triar tal o qual paraula, tal o qual referència, tal o qual tema.
Entre els molts temes que em cal afegir al diccionari, em faltava afegir el de la Imatge.
No hi ha manera d'escapar al poderós influx de la imatge.
Guardava entre els meus dossiers un retall de l'Avui del dilluns 17 de juliol del 2006: un article de Jordi Costa, escriptor i periodista, titolat "El destí de la imatge" (pg. 22) i, com a pretítol o postítol, això: La imatge com a factor de confusió.
Retallo dos citacions que ens serviran potser més endavant per seguir alguna pista:
"A l'última escena de Demonlover-una pel·lícula de'Olivier Assayas que no va ser del tot apreciada per la crítica-, la protagonista, una executiva que ha creuat una intricada trama d'espionatge corporatiu, acaba convertida en fetitxe dins d'una pàgina web especialitzada en tortures virtuals. (...)
En apuntem la referència per si trobem la pel·li en algun lloc. Si algú ens escriu dient que la té i ens la pot passar, o la menara d'obtenir-la... li ho agraierem.
Segona part, molt curta però sucosa:
"Quan ja hem après que la llengua (parlada o escrita) pot esdevenir instrument d'incomunicació, podem donar la benvinguda a la mutació de la imatge com a factor essencial de confusió".
Molt bó, Jordi Costa, em sembla una bona afirmació que dóna per a un munt de reflexions i el teclat corresponent.
Paga la pena mirar de comentar-la...i d'intentar proposar com desfér tanta confusió com sigui possible, oi? Perquè la nostra fita ha de ser sempre la de modificar la imperfecta realitat per millorar-la una miqueta ... allò tan vell i conegut però sempre igual de vàlid d'en Baden Powell, vaja.
De fet sempre he deixat clar que jo, que sóc (moderadament i sentata) modest per naturalesa,l'únic que pretenc és dir la meva sobre tot una sèrie de temes, i que només per allò de la retòrica ho acabem anomenant Dicofilopersiflex.
Ara, en afegir "noves" entrades, em veig en la situació d'haver de començar citant allò que m'empeny a triar tal o qual paraula, tal o qual referència, tal o qual tema.
Entre els molts temes que em cal afegir al diccionari, em faltava afegir el de la Imatge.
No hi ha manera d'escapar al poderós influx de la imatge.
Guardava entre els meus dossiers un retall de l'Avui del dilluns 17 de juliol del 2006: un article de Jordi Costa, escriptor i periodista, titolat "El destí de la imatge" (pg. 22) i, com a pretítol o postítol, això: La imatge com a factor de confusió.
Retallo dos citacions que ens serviran potser més endavant per seguir alguna pista:
"A l'última escena de Demonlover-una pel·lícula de'Olivier Assayas que no va ser del tot apreciada per la crítica-, la protagonista, una executiva que ha creuat una intricada trama d'espionatge corporatiu, acaba convertida en fetitxe dins d'una pàgina web especialitzada en tortures virtuals. (...)
En apuntem la referència per si trobem la pel·li en algun lloc. Si algú ens escriu dient que la té i ens la pot passar, o la menara d'obtenir-la... li ho agraierem.
Segona part, molt curta però sucosa:
"Quan ja hem après que la llengua (parlada o escrita) pot esdevenir instrument d'incomunicació, podem donar la benvinguda a la mutació de la imatge com a factor essencial de confusió".
Molt bó, Jordi Costa, em sembla una bona afirmació que dóna per a un munt de reflexions i el teclat corresponent.
Paga la pena mirar de comentar-la...i d'intentar proposar com desfér tanta confusió com sigui possible, oi? Perquè la nostra fita ha de ser sempre la de modificar la imperfecta realitat per millorar-la una miqueta ... allò tan vell i conegut però sempre igual de vàlid d'en Baden Powell, vaja.
2.1.07
A : Ab Initio
Aquesta locució llatina, posada al mig d'un text, significa, més o menys : "Des del començament".
En un diccionari tradicional, aquesta hagués estat una de les primeres entrades. En el Dicofilopersiflex, pot ser l'última, segons per on hagueu començat a fer anar l'hipertext.
Que què hi fa aquí aquesta entrada? Bona pregunta.
Resposta: ens servirà per reflexionar sobre la funció estilístico-expressiva de tot un seguit de locucions llatines, angleses, franceses, italianes, espanyoles i alemanyes amb les que tard o d'hora ens hem d'enfrontar durant la lectura d'assaigs, novel·les o tesis doctorals.
Què ens aporten ? Com ens ho hem de prendre? Quan les podem utilitzar?
Mirarem de dir-ne alguna cosa.
______________
A : Absència
L'infern és l'absència, deia el poeta Paul Verlaine.
L'infern són els altres, deia en Sartre.
Els altres són doncs l'absència? L'absència és potser potser la presència dels altres?
Hi pensarem i decidirem tirant pel dret.
Molt aviat.
A : Abstrusitat
Vegeu "Metallenguatge metallenguatges"
Sovint abstrusitat i metallenguage són gairebé sinònims, o mantenen una estreta relació causa-efecte.
Tanmateix, a nosaltres ens interessa tractar-la des del punt de vista de la incomunicació que provoca, és a dir com a plaga a combatre sigui quina sigui la forma que agafa per a amagar-se.
A : Adopció (Adoptar)
El verb conjuga de la mateixa manera que "Estimar" i el nom és sinònim d'"Amor".
Si heu pensat adoptar un fill o una filla o ja esteu en tràmits d'adopció, podeu trobar als departaments corresponent de la generalitat tota mena d'informació i d'ajuda. Però l'experiència us l'haureu de viure vosaltres, com un embaràs primer i després com qualsevol altre maternitat i paternitat.
La Paqui i jo ja en sabem alguna cosa, ara que som pares adoptius d'un fill que ens omple de vida i a qui estimem tant com sabem.
Si algú ens vol consultar alguna cosa i ens escriu, contestarem. No m'atreveixo a dir més que això.
__________________
Si heu pensat adoptar un fill o una filla o ja esteu en tràmits d'adopció, podeu trobar als departaments corresponent de la generalitat tota mena d'informació i d'ajuda. Però l'experiència us l'haureu de viure vosaltres, com un embaràs primer i després com qualsevol altre maternitat i paternitat.
La Paqui i jo ja en sabem alguna cosa, ara que som pares adoptius d'un fill que ens omple de vida i a qui estimem tant com sabem.
Si algú ens vol consultar alguna cosa i ens escriu, contestarem. No m'atreveixo a dir més que això.
__________________
Suscribirse a:
Entradas (Atom)