C : Creativitat IV , Coses que queden per fer ...

Coses que queden per fer ... per millorar susbtancialment la vida quotidiana ...

QUÈ QUEDA PER FER PER MILLORAR LA VIDA QUOTIDIANA I EL MÓN EN GENERAL?
Creativitas creativitatis et omnia creativitas. (Proverbi Xinès)

La veritat és que TOT està permanentment per fer o per refer.
Heus aquí uns quants exemples. Aprofiteu les idees, que us les dono gratis!

1. MODIFICAR LA FILOSOFIA DE LES LOTERIES
Les Loteries com a eina per a la implementació de més felicitat al món.
No m'estranyaria que tu que em llegeixes fossis un més dels qui mai ha guanyat cap premi important a la loteria. A cap loteria.
M'he preguntat moltes vegades perquè les loteries, arreu del món, estan muntades segons el mateix principi pervers: només toca molt, SEMPRE MASSA, a MOLT POCS.
La gent es torna boja imaginant que li tocarà un d'aquells premis multimillionaris tot i sabent que en més d'un cas, un premi d'aquests et pot costar la pell: canvia la vida normal, trastoca les amistats, impedeix poer dormir tranquil, fa nèixer tot de pors i de neguits de tota mena...

Potser perquè em faria il·lusió que alguna vegada em toqués alguna cosa, una mica, vaig imaginar i encara hi vaig pensant com canviaria la vida dun país que es decidís a canviar les regles que regeixen actualmnet la loteria per canviar en positiu la vida dels seus ciutadans.

No puc pas creure que entre tots els economistes, folòsofs, matemàtics i científics en general no fóren capaços de trobar solució als inconvenients que de segur suposaria augmentar el nombre de petits premis en un 10 o 20%, treient-ho del que s'adjudica als premis grossos. La "correcció de la desviació" potser no fóra pas res que trasbalsés seriosament el sistema.
Un exemple entenedor : 500 premis de 3.000€ en comptes d'un únic premi de 1.500.000€ o 5000 premis de 1.000€ en comptes d'un únic premi de 5.000.000 €
Fora com financiar entre tots plegats la il·lusió de milers de persones i de resoldre petits problemes econòmics.

I encara més : Si un percentatge s'adjudiqués a la financiació de projectes de desenvolupament i d'atenció a regions o països amb problemes de subsistència, potser aconseguiríem erradicar la vergonga humana que representa la mort per malnutrició de mig continent africà.

Com passa en moltes coses, caldria implementar-ho ni que fos temporalment per saber si realment aquesta semi-utopia, aquesta petita revolució és positiva.

Sigui com sigui, com a mínim m'agradaria llegir algun estudi prospectiu que avalués seriosament els avantatges o el caos que una mesura revolucionaria com aquesta podria suposar. Com a mínim sabríem el perquè de tot plegat. Ara per ara, només ens queda seguir constatant que si les coses estan muntades com estan muntades i no es canvien és perquè no interessa que hi hagi massa petita felicitat, i que decideixen per nosaltres que cal que el diner es guanyi amb la trampa, l'engany i la corrupció de tota mena...

________________________________________


2. MODIFICAR LA FILOSOFIA DE LA COMUNICACIÓ ALS MEDIA

Cada any que passa, en relació al naixement de la televisió, sembla que la naturalesa d'aquest invent es vagi corrompent una mica més.
Falten adjectius prou significatius per qualificar el grau de degradació al que la massa, amb el seu gust per la cutrada, obliga els directors de les cadenes de televisió a fer programes i programacions immorals.
Perquè jo acabo tenint clar que si no hi ha solució és perquè la misèria humana no té solució.
Són els lectors de la premsa dita "del cor" (quina capullada!) els que crien els pseudoperiodistes i pseudofotògrafs, els articles que vulneren la intimitat i els que alimenten tota una massa de gent, els "famosets" de torn, que són com uns petits estafadors legals.
La televisió ha copiat aquesta regla i la submissió a l'anomentat fenòmen de l'audiència l'ha portada a ser un instrument d'aculturació i manipulació extraordinaris, difícils de superar.
No està gens clar que la situació pugui canviar a no ser que es produeixi algun cataclisme. Perquè dins de l'evolució "normal" de la nostra civilització occidental, no cal esperar canvis significatius que emanin dels governs de dretes ni de centre-dretes, però tampoc que vinguin de la mà de governs d'esquerres si mai n'hi torna a haver cap enlloc. Perquè el canvi radical que caldria aplicar a la filosofia de la televisió, si un governs d'esquerres s'atrevís a insinuar-lo, cauria al cap de quatre dies.
I què caldria doncs canviar ?
Heus aquí algunes propostes.
- la gent viu la transgressió per procuració (és a dir, virtualment, i per tant, inòcua i no perillosa per al poder). La televisió ofereix als ciutadans dosis homeopàtiques de trangressió de les normes ètiques, de violència, mort y visions de la desgràcia aliena; de sexe, d'exemples d'aplicació de la Justícia i de casos "exemplars" de bondat i solidaritat humana.
El més "seriós" de la televisió volen ser els Informatius, que repassen "objectivament" la marxa del món dia a dia.
M'agradaria tenir la capacitat de dir que té en John Pilger per dir en poques paraules que això s'ha convertit des de fa ja molt de temps en tot el més contrari a la veritat. Els informatius de totes les cadenes de televisió, arrreu, són l'instrument orwellià de manipulació de totes les societats.
El tema ja no és la censura i la manipulació flagrant de les imatges, ni tampoc dels continguts que repeteixen en bucle: índex de borses, d'atur, de PIB, de turistes que visiten el país, de volum d'exportacions, el temps o el trànsit ... NO! El tema és justament que s'ha aconseguit fer creure que aquestes informacions són "la veritat" que cal reproduir a la pantalla del televisor !
És patètic i al mateix temps inconcebible com això s'ho han deixat empassar fins i tot les polítics. Mai, des de la invenció de la televisió, ni els partits polítics ni els sindicats no han gaudit d'un estatus d'importància com per poder adrçar-se als ciutadans més que una vegada cada 4 anys i durants uns minuts comptats.
Les televisions locals, allà on n'hi ha reprodueixen el mateix patró manipulador. En temes sociopolítics, la televisó no és mai un mitjà de clarificació i de debat, sinó només de propaganda i de manipulació.
La consigna declarada és que hi ha d'haver un patrons referencials en la creació de la informació:
Per una banda la destinen a "la senyora Pepeta", el català mitjà a Catalunya i l'Español mitjà a Espanya, figura entelèquica que no existeix, però que és inventada per la imaginació dels resposables de la "Informació i propaganda" i definida com un representant d'un grup majoritari de persones capaces de reaccionar només en la gamma del QUÈ i mai en la del PERQUÈ, EL Sí o el NO, el BLANC o el NEGRE, BONS I DOLENTS, AMICS I ENEMICS, i al "quèmaco".

I tot sofregit en una NOVLLENGUA de no més de 1000 o 1500 paraules, no fos cas que els destinataris no poguéssin entendre allò que se'ls vol inocular i com a conseqüència no es comportessin majoritàriament com volen que es comportin.

Per altra banda, apliquen el principi del mal anomenat i mal definit concepte "políticament correcte" : és a dir l'aplicació de la censura a tota imatge o declaració que pugui fer reaccionar els ciutadans. Es tracta d'endormiscar consciències, mai de sacsejar-les.

Tots som la senyora Pepeta

E : exemple ( la funció de l' _________)

O com n'és de difícil trobar un bon exemple per explicar en paraules més entenedores allò que sembla complicat.

I de com, sovint, els exemples o bé compliquen més el que ja era clar, o bé fan més abstrús allò que ja era complicat, o bé falsegen la veritat, entre moltes altres conseqüències pernicioses.

Per la seva funció didàctica, els exemples són molt apreciats pels professors, que els consideren l'eina per excel·lència a l'hora d'ensenyar. No sé si el fenòmen de l'exemple està molt o poc estudiat, però em temo que queden moltes tesis doctorals a fer sobre els bons i els mals exemples que es passegen per llibres i manuals de tota mena.

Serà molt complicat d'explicar-ho i encara més donar-ne bons exemples ... Però provarem de fer-ho ...

G : Guerra ( plural, guerres)

I. Guerra cibernètica



En castellà: "ciberguerra" o "guerra I". En anglès: IW.



Del concepte del terme així com de les implicacions que podria tenir ens n'hem assabentat a través d'un article del diari El País del diumenge 22 de febrer del 1998, que publica la traducció de l'original publicat pel diari britànic The Independent, del periodista John Carlin.



Només per l'article valia la pena comprar el diari. Ho lligarem amb les entrades "espies" i "Saddam Hussein".



__________________________

II. Guerres del futur



Andreu Claret. "Les guerres del segle XXl". Diari Avui. Divendres 1 de maig 1998. pg. 20 .

El sobretítol explicatiu de l'article és "En el futur l'acció militar es confondrà amb l'actuació policial". Anirem preparant un comentari al seu article i potser hi afegirem coses de la nostra pròpia collita.




__________________________
III. Golf (Guerra del)

Una guerra diferent, que mereix un comentari.

Tothom o, per ser més precisos, gairebé tothom, se n'havia oblidat, per què com és ben sabut allò que no passa per televisió "no existeix". I darrerament ... la televisió no en parlava.

De cop, n'ha tornat a parlar i ens hem adonat que la Guerra del Golf seguia viva , latent i disposada a rebifar-se. Males notícies...

El que sabem o creiem saber:

L'orígen de la possible Segona Guerra del Golf, segons han anat publicant els diaris des de fa mesos, és el fet que el govern iraquià i, com a sinècdoque metonimiosa o metonímia metaforicosa el seu cap Saddam Hussein, disposa d'un arsenal d'armes químiques i bacteriològiques capaces a la llarga o a la curta de provocar un extermini massiu incalculable.

La negativa del govern iraquià de deixar controlar aquests arsenals per experts de l'ONU, a més de confirmar sospites, sembla deixar en ridícul una vegada més els representants del món occidental, i això sembla motiu suficient per intentar una nova guerra que "redueixi o retrasi" la capacitat de fabricar unes armes que terroritzen les imaginacions potser més encara que l'arma nuclear.

Sabem que l'operació per posar-la en marxa com a mínim ja té nom: "Tro del Desert" i que tot apunta a que hi haurà alguna cosa o altra, perquè la mobilització d'efectius ja realitzada sembla que no va de broma.

El diari El País del diumenge 15 de febrer de 1998 publica en el suplement "Domingo" un llarg article del periodista Javier Valenzuela titolat "Guerras no tan paralelas" i en les pàgines interiors s'explica entre altres coses "Los protagonistas de la primera guerra" i "Los protagonistas de la posible segunda guerra" ... que és com cridar el mal temps...

Que a Canal+ , els guinyols ridiculitzen Aznar mostrant que el cap del govern espanyol no té veu ni veta, només li toca el paper de dir "amén" per boca de Tony Blair que ho anuncia abans que ell, i que en Bill Clinton, assegut en un sofà de la Casa Blanca parla amb un majordom espanyol que l'informa de la participació del nostre país en la nova creauada. Bill Clinton no recorda el nom del nostre país i pronuncia Espanya anomenant-la "Estepoña". Premi pels de Canal+, que no pèrden el sentit de l'humor ni per referir-se assumptes que poden acabar sent força macabres!

Mentrestant, veiem que per la majoria de cadenes de televisió eviten com la pesta fer hipòtesis sobre els esdeveniments. I es limiten a difondre els comunicats que les Reuters, CIAs, FrancePress etc... envien per informar del desenvolupament de la crisi.


Que hi tornarà a haver un muntatge "informatiu-desinformatiu" considerable. Segons escriu el periodista J. Valenzuela:

"El Pentágono ganó por goleada la guerra del Golfo y no sólo porque tras seis semanas de intensos bombardeos, tan sólo necesitó 100 horas de campaña terrestre para poner en fuga a las tropas iraquíes. La ganó también porque habiendo aprendido la lección del Vietnam, controló por completo la información. A los reporteros no se les permitió el acceso directo a los frentes y se les alimentó constantemente con supuesto material informativo fabricado por el Pentágono. Ahora sabemos que hubo muchas mentiras en Tormenta del Desierto".

No cal ser molt llest per imaginar que si hi ha una nova guerra, el control sobre la informació i la manipulació mediàtica es reproduiran encara amb més froça i amb més sofisticació. Probablement ens tornaran a ensenyar fotos i videos trucats amb material de la darrera generació tecnològica i amb més mentides sobre els recomptes de víctimes d'un i altre bàndols. La veritat del que passi potser només se sabrà ben entrat el segle XXI, si és que mai s'arriba a saber.

Sobre la Primera Guerra del Golf, --potser ja tant se val anomenar-la així --, també sabem el que en diu el llibre Distant Voices de John Pilger: tot el tercer capítol del llibre ,"MYTHMAKERS OF THE GULF WAR" , pàgines 85 a 152, reprodueixen dotze articles que el periodista i corresponsal de guerra va escriure sobre el tema:

"According to George Bush, John Major, Douglas Hurd et al., the sole aim of the Gulf War is "the liberation of Kuwait. The truth is to be found in events notably excluded from the present "coverage". In May 1990 the president's most senior adviseru body, the National Security Council, submitted to Bush a White paper in which Iraq anss Saddam Hussein are described as "the optimum contenders to replace the Warsaw Pact" as the rationale for continued Cold War military spending and for putting an end to the "peace dividend" ...

"There is other evidence that Saddam Hussein was deliberately squeezed or "entrapped" into invading Kuwait". ( "Sins of Omission". January 1991)

És a dir, que la invasió de Kuwait va ser una trampa parada a Saddam Hussein per poder-li després fer la Guerra del Golf ...

Un bon exemple de maquiavelisme del bó ... només que els balanços de víctimes, per un món occidental on la vida humana sembla que té un valor incalculable, són bastant aterradors:

"What ought to have been the main news event of the past week was that as many as 200,000 Iraquis may have been killed in the war in the Gulf, compared with an estimated 2,000 killed in Kuwait and 131 Allied dead. The war was a one-sided bloodfest, won at a distant with the power of money and superior technology pitted against a samll Third World nation." ("A Bloodfeast", March 8, 1991).

"It is one year since the United States ans its "coalition" allies attaked Iraq. The full cost had now been summarised in a report published by the Medical Educational Trust in London. Up to a quarter of a million people (250,000) were killed or died during and immediately after the attak. As a direct result, child mortality in Iraq has doubled; 170, 000 under-fives are expected to die in the coming months. This estimate is described as "conservative"; UNICEF says five million children could die in the region. ("How the World was won over". January 17, 1992 to May 1992)

Segons Javier Valenzuela, hi ha també la Síndrome del Golf, malaltia que afecta uns 30.000 soldats nord-americans que van participar en aquella guerra:

"Más de 30.000 veteranos de "Tormenta del Desierto" están afectados por un extraño mal: tienen vómitos, diarreas, insomnio... Pero varios estudios médicos oficiales , el último difundido el 7 de enero de 1997, no se ha podido encontrar una causa concreta. Los veteranos, según esos estudios podrían sufrir un mal clásico: el estrés post-bélico. Tampoco ha sido descartada, no obstante, la posibilidad de que el "síndrome del Golfo" proceda de que respiraron productos químicos iraquíes liberados durante una acción militar norte-americana."

Es fa realment difícil llegir aquests articles i no quedar sense paraules.
El que és realment greu, és que per a nosaltres, la gent "d'a peu" del món occidental, només se'ns dóna l'opció de mirar-nos-ho de resquitllada, gairebé mirant cap a un altre costat.

Com passa sovint en els grans conflictes, se'ns demana estar a favor o en contra i sobre tot se'ns demana aplicar la lògica de la guerra: el "ja se sap, totes les guerres fan víctimes. Una llàstima, però és un mal que s'ha d'acceptar com a mal menor. La (bona) fi justifica la catàstrofe, sigui quina sigui, caigui qui caigui i en caiguin tants com calguin, no ve d'un!"

L'especie humana no està preparada per plorar per centenars ni per millers de morts. Podem plorar per la mort d'una o de deu persones, però quan les víctimes són desenes o centenars de milers ... ja ni cau cap llàgrima, i fins i tot provoca la reacció de dubtar de si és veritat o mentida i l'emoció es transforma en escepticisme o resignació.

A sobre, si ens diuen amb molta convicció que la guerra era necessària per la nostra pròpia supervivència i per a mantenir el benestar, la pau i el progrés del món occidental... ja ens descol·loquen del tot.
Més d'un comença a dubtar de la necessitat o la conveniència d'aquella guerra, tot i que "ens hauria agradat que no fos tan cruenta" ... Però és clar, en el paquet hi va tot, no val el "sí ... però no així" ... cal triar entre el "tot" o "res".

Des dels comandaments dels exèrcits se'ns diu que els que s'atreveixin a esmentar el "si ... però no així" són o uns caguetes, o uns hipòcrites, o uns que no entenen res, o uns pacifistes-enemics-de-l'imperi o tot plegat a la vegada. O "amb mí o contra mí" ... i res de vacil·lacions!
Sembla que s'acosta un altre moment clau en que cal tornar a triar moralment en quin bàndol ens situem.

Sembla que torna a haver-hi un altre moment en què cal posar-se a favor de la seguretat del món occidental o jugar el paper de pacifista ingenu i de bona fe enfront d'un perill que cal combatre: un govern aixelabrat, l'Iraquià, que tard o d'hora pot posar en perill la integritat del món.

La justificació màxima de la Primera Guerra del Golf era: què dirà el món occidental quan no hi hagi petroli per fer anar els cotxes i quan s'ensorri l'estat de benestar privilegiat del que gaudiu?"

La justificació de la Segona Guerra del Golf sembla ser: què dirà el món occidental quan l'Iraq llenci unes quantes bombes químiques sobre qualsevol país "al·liat" i els gasos matin poblacions senceres? No podem tolerar aquesta hipòtesi i cal eliminar el risc ... peti qui peti, caigui qui caigui, en caiguin tants com n'hagin de caure ....

Au, trieu, decidiu de quin costat us poseu ... ens llencen la pilota al nostre terrat per què decidim ...PERÒ NO ENS HO DEIXARAN VOTAR !

El que no sabem:

A diumenge 22 de febrer del 1998, la gent del carrer no sabem si la Segona Guerra del Golf tindrà lloc o no.

Per què en la Guerra del Golf de 1991 no es va arribar al final i Saddam Hussein ha continuat al cap de l'Iraq com si res no hagués passat. Ningú no ho ha explicat prou bé a la gent del carrer. I dubto que ho faci algú.

Si les properes tertúlies intel·lectuals de les cadenes de televisó intentaran explicar l'anterior "per què".

Si la Guerra tingués lloc, no sabem si aquesta vegada el nombre de morts ja ni es contaria i es parlaria només de zones arrasades o desaparegudes. Ni si es produiria una cadena de reaccions que implicaria d'altres països de la zona en una espiral de devastació inimaginable.

Si Israel fora la primera en llençar una bomba atòmica en el cas que veiés amenaçada la seva integritat amb bombes químiques.

Com es justificaria la terrible catàtrofe davant del món i de la història, tant durant com després de la confrontació.

No sabem si la raó esgrimida per justificar una nova guerra: l'amenaça que els arsenals d'armes químiques i bateriològiques iraquians ... amaga també d'altres raons de geopolítica global, o tenem molt a veure amb els afers interns dels Estats Units. Es a dir si es una guerra forçada o bé una guerra "justificada".

Si els riscs de la propera guerra ja estan "perfectament" controlats o no.

Bé, no sabem gairebé res. Haurem d'esperar a saber el que ens vulguin fer saber inclosos el per què, el com, el quan i les conseqüències de tot plegat. Ara més que mai, sabem que no sabem res. I no ens serveix de gaire saber això...

Ens queda el remei d'esperar i somiar que la nova catàstrofe del segle XX es pugui evitar.

El diari El Mundo del dimecres 18 de febrer publica (pàgines 1 i 21) la traducció d'un article de l'escriptor Tom Clancy editat al The New York Times. El títol de l'article és "Conocer las respuestas".

M'ha agradat molt haver-lo llegit, perquè m'ha fet la impressió que ell i jo haviem fet "un bisbe". Amb la diferència important que ell expressa millor i més contundentment les seves idees. Allà on jo dic "no sabem si ...", ell acaba l'article amb una série de preguntes pertinents:

"¿Quien ha explicado a los americanos por qué es necesario arriesgar la vida de nuestros hijos e hijas?

¿Quién ha preparado al mundo y a los EEUU para asumir las consecuencias de una ofensiva , incluso exitosa?

¿Qué queremos hacer exactamente?

¿Dónde se situa la victoria?

¿Cuál es la probabilidad de fracaso y cuáles serían sus consecuencias? (...)"

Són preguntes que, afegides a algunes de les que jo feia més amunt i a les que s'aniran plantejant els propers dies, conformaran almenys un estat d'opinió i una presa de posició devant d'aquest afer inquietant.

__________________________

IV. La Guerra d'Iraq.

Nosaltres vam ser dels que no volíem que el govern de G. Bush, el govern de T. Blair, el govern de JM Aznar i el govern de S. Berlusconi endeguéssin aquella guerra en contra del que proposaven França i Alemanya entre d'altres nacions. Dels que créiem que sacsejar la situació bèlica al món demanava un consens, una política altrenativa a la de les bombes... I això que ja ens havien convençut que S. Hussein era un governant odiós que mereixia l'infern. Però ens seguíem preguntant perquè els Frankensteins d'USA havien creat aquell monstre que ara volien matar...

A hores d'ara, a finals del 2003 cada cop em sento més personatge de l'obra d'Orwell, un d'aquells que escoltaven la ràdio o veien per pantalla allò que el Ministeri de la Veritat els volia que escoltessin o veiessin.
Tant imaginar-nos que només era una novel·la, per constatar que era una premonició del que passaria realment seixanta anys més tard d'haver estat escrita.

Només ens queda l'esparança que en les properes eleccions, els ciutadans d'aquelles nacions triïn uns altres caps que endeguin unes altres polítiques ... només això ... que és l'equivalent laïc del què, en la postguerra, en l'educació catòlica, apostòlica i romano-vaticana, en deia resar.

H : Hollywwood | Filosofies hollywoodianes

O el tema de l'imaginari col·lectiu creat per la indústria cinematogràfica. Les imatges del cinema a les nostres vides.

No parlem de capo història del cinema, no, sinó més aviat d'analitzar el paper de segona Biblia que té Hollywwod per al món occidental. Moral, mites i filosofia de vida.

Ho lligarem amb el tema de la violència a les pel·lícules i en farem una "teorieta barata", però versemblant ...!

H : Hutton Inquiry

Avui 25 d'agost del 2003 he anat a mirar què trobava sobre aquesta famosa investigació sobre la mort del Dr. David Kelly.

He trobat l'adreça web : http://www.the-hutton-inquiry.org.uk/ que de segur serà durant molts anys tot un referent en la història.

Aquest petit Nuremberg acusa alguns màxims responsables del govern de Tony Blair, al mateix Tony Blair i de retruc contribueix a empetitir més encara, fins reduir-lo a la mínima expressió la "grandesa esperpèntica" d'aquest personatge històricament ridícul que és el president del govern espanyol José Ma Aznar.

John Pilger, en un article titolat "Who are the extremists"
http://zmag.org/content/showarticle.cfm?SectionID=15&ItemID=4079
fustiga i anomena pel seu nom els responsables d'una guerra evitable. Crec que no estaria de més que li recordéssim a Pilger que a les fotos hi surt també aquell senyoret rialler que es fa l'amic (amic! mare meva quin ridícul!) dels "salvadors" de l'Occident i treu de la seva submissió indigna als líders de les grans potències orgull personal, tot menyspreant l'opinió i el sentiment de millions d'espanyols.

De tot el que s'ha anat escrivint, és simptomàtic i demostratiu el fet que el nom de J. M. Aznar no surti ni tan sols anomenat com el tercer personatge impulsor i responsablede l'ocupació de l'Irak. Deu ser que consideren que ni tan sols paga la pena referir-se a tan "important" personatge.

Però l'informe Hutton també va més enllà. Per la seva mateixa existència demostra la grandesa de la democràcia britànica i de retruc i per contrast, que un país com Espanya, --on des de l'època terminal de Felipe Gonzàlez fins a la nefasta majoria absoluta d'Aznar de 8 anys, durant els quals s'han anat impedint sistemàticament tota mena de comissions d'investigació per esbrinar possibles fraus i corrupcions de tota mena i magnitud,-- és un país molt poc democràtic i té molt encara de rèmora mafiosa i dictatorial.

M : Malentès | malentesos

Gairebé sempre en plural, són font de desgràcies entre els homes i és el que més s'assembla a un càstig dels déus als homes per putejar-los ... si de déus ni hagués cap...

Caldrà que n'excrivim alguns exemples... No hauria de ser massa difícil!

M : Manipulació

Els arxius del Nouvel Observateur permeten de llegir, en el número 1947 del 28 del 2 del 2002.

Les révélations d’un spécialiste du terrorisme

11 septembre: pourquoi la CIA ne savait rien.

Minée par la crainte de nuire aux pays amis et l’obsession du «politiquement correct», la CIA est devenue une bureaucratie lourde, paresseuse, routinière, tout juste capable, dans les montagnes afghanes, de se livrer à une guerre bidon destinée à entretenir son mythe et à obtenir davantage d’argent du Congrès. C’est ce qu’affirme un ancien agent, Robert Baer, dont le livre*, qui a fait sensation aux Etats-Unis, paraît ce jeudi en France

De l'entrevista que reprodueix, he escollit aquest extracte:

(...)
N. O. – Dans votre livre vous dénoncez un autre pouvoir occulte: le lobby pétrolier. R. Baer. – Les compagnies pétrolières disposent, au sein du pouvoir américain, d’une puissance que vous ne soupçonnez pas. Les majors du pétrole ont, par exemple, obtenu que nous ne travaillions pas en Arabie Saoudite. Et c’est pour cela que nous n’avons pas de sources dans ce pays clé pour le terrorisme islamique. Mais je ne peux pas en dire plus. La CIA qui, comme le prévoit la loi sur les services de renseignement, a relu mon livre, m’a d’ailleurs fait supprimer tous les passages concernant ce pays. N. O. – Qu’avez-vous dû taire aussi dans votre ouvrage? R. Baer. – Tout ce qui concerne mon travail de liaison avec des services spéciaux étrangers, mes communications avec certains groupes terroristes aussi. Je ne devais également rien révéler de nos couvertures et de nos capacités techniques. N. O. – Ces capacités sont-elles aussi incroyables qu’on le soupçonne? R. Baer. – Certaines sont effectivement sidérantes . N. O. –Un exemple? R. Baer. – Nos services techniques sont capables d’enregistrer notre conversation à une distance de 2 kilomètres, de numériser votre voix, de la reconstituer et de réaliser une bande magnétique vous faisant dire l’inverse de ce que vous m’avez effectivement dit… Vous imaginez l’utilité d’une telle technique dans certaines manipulations… (...)

En faria gràcia tenir temps per parlar d'aquest tema inabarcable ... segons els nostre modest punt de vista