L. llegir
El que hem llegit VI. Capítol 6.
Charles Hobbs. Organisez votre vie, maîtrisez votre temps.
Allà pel Carnaval de l'any 1991 vam anar a Montpellier i en alguna llibreria devia comprar-hi aquest llibre:
La versió original americana és de 1987. I el títol : Time Power. Des que el vaig llegir me'l vaig fer meu i l'he anat aconsellant sempre a tothom qui s'ha posat a tret de consell. Això no vol pas dir ni que hagi aconseguit, ni llavors ni ara, organitzar perfectament el meu temps ni sabut organitzar perfectament la meva vida.
El que passa és, com en tantes coses, que com que mentre hi ha vida hi ha esperança, hom necessita tenir unes fites marcades que poder convertir-se en leitmotivs de tota una vida.
Ara que m'ha vingut al cap la idea de crear un podcast per a fitxers d'àudio francesos, se m'ha acudit fer un petit resum del llibre. Un resum que tenia pendent des de fa no mesos sinó anys!
És una manera de confessar que tot està als llibres però no n'hi ha prou. El difícil és aconseguir que la teoria del llibre passi a la realitat i pràctica de la nostra vida.
Charles Hobbs. Time power. Harper & Rox. New York.1987
Traduction française en 1988 avec le titre
Organisez votre temps, maîtrisez votre vie. Presses Pocket
La système de Maîtrise du Temps repose sur trois concepts clé
Premièrement : LA GESTION DU TEMPS EST L’ACTE PAR LEQUEL ON CONTRÔLE LES ÉVÉNEMENTS
Depuis des siècles les philopsophes associent temps et événements. Einstein a même émis une hypothèse selon laquelle le temps est indissociable des événements grâce auxquels nous le mesurons.
Par conséquent le Temps peut être défini comme une succession d’événements.
Gérer c’est contrôler. Si vous parvenez à avoir le contrôle sur des événemnts adéquats, vous gérez bien votre temps.
Deuxième principe clé: Il faut appliquer un maximun de congruence entre tous les élements de notre vie : équilibre, harmonie, adéquation. Vital vs fausse urgence ou urgence banale.
Troisième principe clé : Il faut appliquer un maximum d’effort de concentration pour faire aboutir nos priorités vitales : principes unificateurs, prioritrés a long terme, priorités à moyen terme et priorités à court-terme.
C’est à dire fixer des objectifs et s’attacher à les les faire aboutir
Cela dit, il faut ajouter un mot sur la nature de ce que nous appelons événements :
1. Il a les événements que nous pensons ne pas pouvoir contrôler et que , en effet nous ne pouvons pas contrôler.
2. Il a les événements que nous pensons ne pas pouvoir contrôler mais que , en réalité, nous pouvons contrôler
3. Il a les événements que nous pensons pouvoir contrôler mais que , en fait, nous ne pouvons pas contrôler
4. Il a les événements que nous pensosn pouvoir contrôler et que , en effet, nous pouvons contrôler
Il en résulte qu’il s’avère fondamental de comprendre la nature des événements qui se produisent autour de nous pour les classer par ordre de priorité afin de parvenir à les contrôler .
Gérer son temps équivaut à se fixer des objectifs et pour se fixer des objetifs faut établir ses priorités les plus essentielles.
Sur la base des objetifs vitaux, essentiels, on établit d’une façon logique et cohérente (continuïté dans l’organisation des objectifs) nos objectifs à long terme, ceux à moyent terme et ceux à court terme, qui sont en fait ce que nous notons dans notre agenda personnel.
C’est dans la mesure que nous accomplissions nos ebjectifs que nous développons notre amour-propre et que nous parvenons, du coup, à être plus près du bonheur .
À l’intérieur, plein de bons conseils concernant la façon de planifier ses objectifs
La façon de déléguer efficacement et de différer de façon efficace et positive la reálisation de ses projets. …
Je vous le conseille sans réserve. Satisfaits ou remboursés/ées ;-)
Car on en tire l'impression de bien comprendre ce qu'il faut faire pour maîtrisier son Temps. Si vous n'y parvenez pas, il vous faut sans doute lire un livre qui reste à écrire et dont j'aimerais bien être l'auteur : Ce qu'il faut faire pour faire ce qu'il faut faire ! (Sani)
__________________
Mostrando entradas con la etiqueta lectura. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta lectura. Mostrar todas las entradas
30.3.08
16.12.07
Música
Avui és diumenge 16 de desembre del 2007.
mar part de l'antologia que serà publicada en paper, si els déus ho permeten.
He contestat al Tom i la Maite, els he felicitat els Nadal i li he recomanat a ella dos llibres a no perdre's per al club de lectura de la biblioteca de Sitges.
He escrit a la Júlia per explicar-li això mateix en la part que li afecta. La seva Descomposició de la llum és un llibre capital. Ho diu perfectament El Llibreter al seu blog i és la millor garantia.
He vist com en Miquel i la Cari em publicaven la meva transformació "à la Proust" aplic
He contestat al Tom i la Maite, els he felicitat els Nadal i li he recomanat a ella dos llibres a no perdre's per al club de lectura de la biblioteca de Sitges.
He escrit a la Júlia per explicar-li això mateix en la part que li afecta. La seva Descomposició de la llum és un llibre capital. Ho diu perfectament El Llibreter al seu blog i és la millor garantia.
He vist com en Miquel i la Cari em publicaven la meva transformació "à la Proust" aplic
ada al text base del blog Transformacions. La manca de comentaris m'ha empès a escriure un segon exercici d'estil, signat Verdurin.
Ho he enviat a l'amic JPQ pensant que no tothom ho pot entendre, però ell potser sí. Ho he totulat "Material per a un somriure" pensant que objectivament no dóna per a gaire més que això. Convençut però que això, en la seva infinitesimalitat, també és literatura.
I ara em veig aquí decidit a omplir aquest post que veig que falta al Dicofilopersiflex format blog. Com és que falta, em pregunto? Segur que amb les presses del buidatge me'l vaig deixar.
Recordo perfectament que en començar a redactar la web Dicofilopersiflex, allà a principis del 2007, una de les entrades imprescindibles era, precisament, Música. De fet, encara hi és.
Vaig trobar una imatge -aquesta que incloc aquí- que em va agradar i, amb el photoshop de l'època, el gran Paint Shop Pro 5, amb el qual hem conviscut durant deu anys manipulant imatges i creaant alguns gifs animats, vaig crear quatre grans apartats per clasificar tota la música del món: Jazz, Léo Ferré, Clàssica i Musiquetes i cançons.
Ho he enviat a l'amic JPQ pensant que no tothom ho pot entendre, però ell potser sí. Ho he totulat "Material per a un somriure" pensant que objectivament no dóna per a gaire més que això. Convençut però que això, en la seva infinitesimalitat, també és literatura.
I ara em veig aquí decidit a omplir aquest post que veig que falta al Dicofilopersiflex format blog. Com és que falta, em pregunto? Segur que amb les presses del buidatge me'l vaig deixar.
Recordo perfectament que en començar a redactar la web Dicofilopersiflex, allà a principis del 2007, una de les entrades imprescindibles era, precisament, Música. De fet, encara hi és.
Vaig trobar una imatge -aquesta que incloc aquí- que em va agradar i, amb el photoshop de l'època, el gran Paint Shop Pro 5, amb el qual hem conviscut durant deu anys manipulant imatges i creaant alguns gifs animats, vaig crear quatre grans apartats per clasificar tota la música del món: Jazz, Léo Ferré, Clàssica i Musiquetes i cançons.
Per a mi, res que no pogués posar dins d'alguna d'aquestes quatre categories bàsiques no era música de la meva galàxia.
En la meva santa innocència creia que, mica en mica, ho podria anar omplint tot, posant enllaços a totes les peces que formaven la banda sonora de la meva vida.
Això encara és possible acondició d'explicar-ho amb text sense música, ni àudio ni video, perquè de seguida va quedar clar que el copyright és sagrat i amb els drets d'autor no s'hi ha de jugar... cosa que a mitjans dels 90, en aparèixer Internet, ningú no tenia prou clar ni estava disposat a respectar-ho voluntàriament.
Ho vam començar a respectar per força. Com no podia ser d'altra manera. Anaven desapareixent sistemàticament totes aquelles seus que penjaven música en format midi o wave.
Recordo que, en decidir-me a omplir l'apartat de música clàssica, vaig buscar i trobar la referència a la música de l'obra A la recherche du temps perdu que havia trobat fa molts anys i tenia escrita encara en un full picat amb la màquina elèctrica. Però no recordo haver-ho afegit pas a la web del Dipofilo. Ara ho he tornat a buscar i en dos cops de Google ho he trobat:
"Vinteuil est un personnage de fiction, mais il est difficile de savoir par
qui ou par quelle oeuvre il a été inspiré. Proust lui-même dans une dédicace de Du côté de chez Swann à Jacques de Lacretelle en avril 1918, dit qu'il avait plusieurs modèles musicaux. On peut relever ainsi :
La Sonate n°1 pour violon et piano, op. 75 de Camille Saint-Saëns (1885) que Proust trouvait cependant «médiocre ».
L'enchantement du vendredi Saint dans l'opéra Parsifal de Wagner (1882).
La Sonate FWV 8 en la majeur de César Franck (1886).
Un Prélude de l'opéra Lohengrin de Wagner (1850).
La Ballade opus 19 pour Piano et Orchestre de Fauré (1881). "
(Wikipedia Sonate de Vinteuil)_____________________
12.10.07
El que hem llegit IV. Georges Perec. Les lieux.
Una pàgina extraordinària de Georges Perec.
... Que reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus del copyright del texte. Merci !
Georges Perec. Espèces d'espaces. Éditions Galilée. Collection "L'espace critique". Paris. 1974
"Les lieux (Notes sur un travail en cours)
En 1969, j'ai choisi dans Paris, 12 lieux (des rues, des places, des carrefours, un
passage) ou bien dans lesquels j'avais vécu ou bien auxquels me rattachaient
des souvenirs particuliers.
J'ai entrepris de faire, chaque mois, la description de deux de ces lieux. L'une de ces descriptions se fait sur le lieu même et se veut le plus neutre possible : assis dans un café, ou marchant dans la rue, un carnet et un stylo à la main, je m'efforce de décrire
les maisons, les magasins, les gens que je rencontre, les affiches, et , d'une
manière générale tout ce qui attire mon regard. L'autre description se fait
dans un endroit différent du lieu : je m'efforce alors de décrire le lieu de
mémoire, et d'évoquer à son propos tous les souvenirs qui me viennent, soit
des événements qui s'y sont déroulés, soit des gens que j'y ai rencontrés.
Lorsque ces descriptions sont terminées, je les glisse dans une enveloppe
que je scelle à la cire. À plusieurs reprises, je me suis fait accompagner sur
les lieux que je décrivais par un ou une ami(e) photographe qui, soit
librement, soit sur mes indications, a pris des photos que j'ai alors glissées,
sans les regarder (à l'exception d'une seule) dans les enveloppes
correspondantes ; il m'est arrivé également de glisser dans ces enveloppes
divers éléments susceptibles de faire plus tard office de
témoignages, par exemple des tickets de métro, ou bien des tickets de
consommation, ou des billets de cinéma ou des prospectus, etc.
Je recommence chaque année ces descriptions en prenant soin, (...)
premièrement de décrire chacun de ces lieux en un mois différent de l'année,
deuxièmement, de ne jamais décrire le même mois le même couple de
lieux.
Cette entreprise n'est pas sans rappeler dans son principe les "bombes du temps", durera donc douze ans, jusqu'à ce que tous les lieux aient été décrits deux fois douze fois. Trop préoccupé l'année dernière par le tournage de "Un homme qui dort" dans lequel apparaissent d'ailleurs la plupart de ces lieux), j'ai en fait sauté l'année 1973 et c'est donc seulement en 1981 que je serai en possession (si toutefois je ne prends
d'autre retard) des 288 textes issus de cette expérience. je saurai alors si
elle en valait la peine : ce que j'en attends, en effet, n'est rien
d'autre que la trace d'un triple vieillissement : celui des lieux eux-mêmes, celui de mes souvenirs, et celui de mon écriture." Georges Perec. Espèces d'espaces). Nota : la negreta de les línies finals és meva.
Crec recordar haver descobert el text allà cap a finals dels anys 70, però sense gaire precisió. El que sí recordo perfectament és que, juntament amb l'emoció de la lectura d'aquestes línies, en vaig treure la idea d'adaptar l'experiència que descriu en Georges Perec per a les classe de francès dels alumnes avançats.
Durant uns quants anys, als meus alumnes de COU, en arrivar el mes de novembre els donava una còpia d'aquest text, el llegíem a classe i jo els demanava que:
1. Triessin un lloc que els plagués molt per alguna una raó concreta.
2. En fessin dues descripcions tal com proposa Perec de fer-les.
3. Seguint el seu exemple, decidissin quins objectes els hi agradaria endur-se de manera que funcionessin més tard com una evocació (sempre que cabessin dins d'un sobre gran, és clar).
4. Una vegada acabades les descripcions, les posessin dins d'un sobre, que el tanquessin i que hi posessin el nom i la data. Que me'l lliuressin i jo els el guardaria.
5. Els avançava que, en arribar la primavera, els demanaria tornar a repetir l'experiència perequiana i, per tant, tornar a redactar les vivències del lloc escollit.
6. Els prometia retornar-los els dos sobres sellats en acabar el curs, a finals de juny ... perquè també ells valoressin si l'experiència havia valgut la pena.
En el seu cas, ells podrien "analitzar" l'evolució del seu nivell de llengua, l'evolució d'algunes emocions en l'espai de només uns mesos i l'evolució del "lloc" en sí, el paisatge, els colors ... Fóra el mateix? Seguiria sent encara el lloc preferit o hauria estat ja substituit per un altre? ...
Durant uns anys l'experiència va funcionar més o menys bé. En alguns cursos, era emocionant participar de l'emoció que la idea despertava en alguns alumnes: recordo com alguns havien posat un grapat de sorra de la platja, d'altres alguna petxina, d'altres una fulla seca de tardor, d'altres els tiquets dels bars del Passeig marítim ...
En d'altres casos, no funcionava en absolut i, en la majoria del altres, he de confessar que jo no vaig saber mai què en van treure exactament, d'aquella experiència, perquè no m'ho van dir.
Em conformo imaginant que alguns dels meus alumnes potser em recordaran ( si em recorden) entre d'altres detalls per un experiment escriptòric tan senzill com original que, a més, era el meu petit homenatge personal a l'admirat Georges Perec, tan creatiu, tan humà ...
Vet aquí el gat, vet aquí el gos. El conte ja s'ha fos.
_______________________
El que hem llegit III. Michel Butor. la Modification.
El que hem llegit. Capítol 3.
Michel Butor. La modification.
Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.
Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957.
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!
La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.
No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).
Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.
La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.
1 de març de 1998
Michel Butor. La modification.
Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.
Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957.
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!
La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.
No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).
Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.
La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:
"L'issue ( d'una situació vital i sentimental) impossible à trouver, c'estEn el llibre, el protagonista és un home madur, entre la trentena i la quarantena, casat i amb dos fills, gaudeix d'una posició social i econòmica comfortable és el representant comercial a França de la marca de màquines d'escriure italiana "Scabelli". Viatja tot sovint a Roma.
un livre qui la lui fournira: l'ouvrage qu'il décide d'écrire (...)
ce livre qu'on peut dire parfait en ce sens qu'il se referme sur lui-même et
qu'il n'est pas autre chose que le récit de sa propre genèse (...)"
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
"(...) assailli par des pensées qui se font de plus en plus angoissantes à
mesure qu'il approche du but (...) annule avant même d'arriver à Rome la
décision qui l'avait fait partir de Paris et, (...) se replie sur cette idée à
coup sûr séduisante pour le velléitaire et pour le dillettante qui sont en lui :
apporter à son incapacité de transformer positivement sa vie une compensation
littéraire dont le récit de son échec lui fournira la susbtance".
(M. Leiris sobre La Modification ) .
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.
1 de març de 1998
El que hem llegit II. André Ferrière. L'esperit i la carn.
El que hem llegit. Capítol 2.
FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn. Ed. Nova Terra, 1966
Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol n'era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un amic, el Miquel de cal Feru, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ...
Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record d'aquesta "bronca" associada que va provocar i he descrit, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.
Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn. Ed. Nova Terra, 1966
Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol n'era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un amic, el Miquel de cal Feru, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ...
Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record d'aquesta "bronca" associada que va provocar i he descrit, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.
Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
LLEGIR. El que hem llegit I. Mika Waltari. Sinhué el egipcio.
Llegit (El què hem ---)
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
El que hem llegit. Capítol 1.
Sinhué l'egipci. Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.
Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...
Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
El que hem llegit. Capítol 1.
Sinhué l'egipci. Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.
Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...
Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
31.12.06
L : Lewino, Walter
Per anar a llegir que tinc escrit sobre en Walter... cliqueu aquí.
I si teniu una mica de curiositat, també aquí : Google Walter Lewino + Dicofilopersiflex
Aquí, alguns enllaços interessants: Google "Walter Lewino" -"livre neuf ou d'occasion"
597 entrades a 30.12.2006
Meilleurs voeux pour l'année 2007, cher maître.
__________________
I si teniu una mica de curiositat, també aquí : Google Walter Lewino + Dicofilopersiflex
Aquí, alguns enllaços interessants: Google "Walter Lewino" -"livre neuf ou d'occasion"
597 entrades a 30.12.2006
Meilleurs voeux pour l'année 2007, cher maître.
__________________
4.11.06
L : LLEGIR . EL QUE HEM LLEGIT
Heus aquí d'una sèrie de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
Una llisteta oberta, és clar, per poder afegir, quan el cos m'ho demani, reflexions, comentaris i també, si s'escau, extractes il·lustratius de les lectures i relectures que anem fent al llarg dels mesos. Per poder parlar una mica dels meus tresors personals, obsessions de la primera joventut i de la present "maduresa" tardorenca...
Recentment he llegit en algun lloc una cita atribuida a Borges, d'aquelles que "si non é vero é ben trovato", i que diu una cosa així com:
Si m'atreveixo a parlar-vos "orgullosament" d'algunes de les obres i articles que he llegit és perquè penso fer-ho extrapolant les vivències viscudes a través d'elles: sensacions, idees, frustracions, somnis i miratges ... amb la secreta esperança que, tot explicant-m'ho a mi mateix per escrit, pugui interessar mínimament a algú altre.
A tu, per exemple? Pots deixar-ho dit a la secció de comentaris.
Gràcies.
15.3.2005
* * * * * * * * * * * * * * *
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
- Capítol I. Sinhué l'egipci. Mika Waltari.
- Capítol II . L'esperit i la carn . André Ferrière. 1966.
- Capítol III. La Modification. Michel Butor.
- CapítolVI. Notre-Dame des ordinateurs. Walter Lewino.
- Capítol IV. Una pàgina extraordinària de Georges Perec: "Les lieux" .
- Capítol V. Organisez votre temps, maîtrisez votre vie, de Charles Hobbs.
- Capítol VII. "De l'essence du rire", un assaig de Charles Baudelaire.
- Uns quants poemes-cançons de Léo Ferré, Avec le temps, entre d'altres.
- Au caprice de Dieu, de Jean d'Ormesson
- Juan de Mairena, d'Antonio Machado
- 1984 , de George Orwell i Articles de John Pilger al New Statesman & Society
- L'Intersigne i Véra, dos contes fantàstics de Villiers de l'Isle-Adam
- Le Rhinocéros , d'Eugène Ionesco
- The Quintessential Dictionary, de I. Moyer Hunsberguer
- Libro del desasosiego de Fernando Pessoa. Quin llibre!
Una llisteta oberta, és clar, per poder afegir, quan el cos m'ho demani, reflexions, comentaris i també, si s'escau, extractes il·lustratius de les lectures i relectures que anem fent al llarg dels mesos. Per poder parlar una mica dels meus tresors personals, obsessions de la primera joventut i de la present "maduresa" tardorenca...
Recentment he llegit en algun lloc una cita atribuida a Borges, d'aquelles que "si non é vero é ben trovato", i que diu una cosa així com:
En boca de Borges o de qualsevol escriptor orgullós de la seva obra imagino que queda bonic i a nosaltres ens ho posa fàcil. Nosaltres també ens manifestarem cofois de les nostres lectures, que al cap i a la fi són la nostra companyia de tota una vida, uns amors que cal cuidar i als qui cal ser fidels.
"Deixo per d'altres la vanaglòria del que han escrit, jo prefereixo enorgullir-me del que he llegit" (no sic! ;-)
Si m'atreveixo a parlar-vos "orgullosament" d'algunes de les obres i articles que he llegit és perquè penso fer-ho extrapolant les vivències viscudes a través d'elles: sensacions, idees, frustracions, somnis i miratges ... amb la secreta esperança que, tot explicant-m'ho a mi mateix per escrit, pugui interessar mínimament a algú altre.
A tu, per exemple? Pots deixar-ho dit a la secció de comentaris.
Gràcies.
15.3.2005
* * * * * * * * * * * * * * *
Suscribirse a:
Entradas (Atom)