Mostrando entradas con la etiqueta escriptura. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta escriptura. Mostrar todas las entradas

29.12.11

Tot això continua en d'altres blogs: Els Dipofilopersiflex I, II i III


Dicofilopersiflex: de la pàgina web al blog...

Ahir 28 de desembre del 2011 -que de pressa passen els anys!- el Francesc Puigcarbó deixava un comentari al post anterior per dir-me que no em trobava a la catosfera...

Vaig pensar que potser s'imposava un darrer post per aquest blog que redireccionés els possibles lectors al meu blog actual:
Baudelairianismes. Dipofilopersiflex III


El vell Dicofilopersiflex, que ja és la segona o tercera versió del que fou la web primigènia, evidentment, queda obert a retocs , afegitons i a milers d'entrades que potser no escriurem mai. Però ens reservem el dret a fer-ho.

Així doncs... Informació d'interès general:

1. El primer blog, que vam començar l'any 2004, el vam titular Dipofilopersiflex. Una còpia de la versió original és aquesta :
Dipofilopersiflex I

2. El segon blog, començat quan  el Dipofilo I  va arribar als 300 posts, el vam titular

3. Seguint la mateixa lògica interna, vaig decidir que en arribar als 300 post, començaríem una nova etapa. I aquí és on encara som, al Dipofilopersiflex III, que ara vam relegar a la categoria de subtítol. Ens abellia titular el nou blog -i així ho vam fer-  és el
Dipofilopersiflex III Baudelairianismes


Quant a aquest  Dicofilopersiflex, començat com a pàgina web l'octubre del 1996, va durar  fins que el servidor que l'allotjava la pàgina web va cessar d'oferir el servei i el vam exportar al servidor  ifrance.com.
També allà va petar...  Allò tantes vegades repetit de  "verba volant, scripta manent"   només és veritat si escrivim sobre paper.  L'escriptura virtual pot ser altament volàtil.

Guardem-ne còpia impresa i postser sí que en quedarà rastre.

Bona lectura.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * 

29.12.07

El que hem llegit V: Notre-Dame des ordinateurs. Walter Lewino

El que hem llegit. Capítol V


Walter Lewino. Notre-Dame des ordinateurs. Paris. Balland. Collection "L'instant romanesque". 1979

A aquest llibre d'en Walter Lewino li dec moltes coses. Forma part de la meva vida.
Durant uns anys, a mitjans dels 80, va ser com una obsessió quasi-malatissa que em va dur per indrets tan estranys com aconseguir parlar amb el seu autor, a conèixer-lo una mica personalment i a professar-li des de llavors una secreta admiració perpètua; em va portar a viure l'experiència de fer-ne una traducció al castellà  i, encara més, a treure'n idees i un esborrany per a escriure el que havia de ser una adaptació "lliure" per al teatre, però que malhauradament mai no he sigut capaç de desenvolupar encara, i s'ha quedat al calaix de projectes literaris mort-nats.

La novel·la Notre-Dame des ordinateurs va ser publicada originalment en forma de capítols setmanals a la revista francesa Le Nouvel Observateur, a la qual vaig estar subscrit durant molts anys. A mida que anava llegint els capítols publicats, la narració se m'anava fent més i més interessant. Els vaig anar llegint i rellegint i guardant com un petit tresor.
No fou sinó fins al cap de dos o tres anys més tard que, havent aconseguit parlar amb Walter Lewino i veient que no me'n podia regalar cap exemplar editat, vaig escriure a l'editor, tal com en Walter m'havia aconsellat, i fou així com vaig aconseguir que me n'enviessin un exemplar gratuit. Tot un detall que sempre recordaré i agrairé.

Hi ha textos i llibres que, independentment del poc o molt valor literari "objectiu" que puguin tenir, es fixen en l'imaginari d'alguns lectors com una solitària ho fa en el cos del desgraciat on va a parar... I s'acaben convertint en una part del lector en qüestió mentre li duri la dèria. Una simbiosi que pot durar mesos, anys o tota una vida ...

A mi, aquella dèria, lleugerament allisada pel temps, encara em dura i potser em durarà molt de temps, no sé si per sempre més. Tinc molt clar que per a mi fóra un dels llibres que m'agradaria salvar d'un hipotètic incendi de la meva biblioteca. Si llegiu el que egueix potser entendreu el perquè.

La novel·la explica la història d'un ciutadà francès, Bernard Cotte, casat i amb tres fills, que un bon dia veu trasvalsada la seva vida per la visita de la policía judicial que el va a buscar a casa, de bon matí, per dur-lo a una comissaria secreta situada al bell mig de París, entrant pel parking de la plaça de la catedral de Notre-Dame.

En un dels meus viatges a París, vaig anar expressament a fer una fotografia-diapositiva de l'entrada del parking per imaginar-me en quin lloc concret havia pensat Walter Lewino fer entrar el cotxe que conduia Bernard Cotte a les dependències policials.

El llibre comença així:




"Tout a commencé un petit matin. Deux policiers ont cogné à ma porte et m'ont présenté un mandat d'amener. (...)
Il est des mots mille fois lus, mille fois entendus, dont on mesure mal les contours et les nuances quand ils s'adressent à vous"


Algun servei super-secret "al servei de l'Estat" està posant a punt un super-ordinador, batejat amb el nom de "Phébus", que s'ha d'encarregar del fitxatge i el control totals de tots els ciutadans, i en Bernard Cotte ha estat escollit com a conill d'índies per a verificar les prestacions del super-ordinador, pel fet que alguns aspectes de la seva vida pública i privada conformen un perfil de ciutadà situat just en el límit del que el "gabinet sinistre" entén com a persona potencialment perillosa, i l'ordinador ha determinat que ell és un "individu-tipus".
Sense rebre explicacions, Bernard Cotte es veu confrontat amb uns funcionaris policials, el cap dels quals és un comissari anomenat Andruet, que es disposen a passar revista a la seva vida, fil per randa, per posar a prova les prestacions de "Phébus", l'ordinador "QUE NO S'EQUIVOCA MAI".

En aquell univers de tercera dimensió, Bernard Cotte ha passat a ser Cotte Bernard, i el seu cas, l'assumpte Cotte. No hi ha manera de saber per quina raó l'han dut a aquelles dependències reals super-secretes i tanmateix amb disseny i elements tecnològics de ciència ficció, ni què pretenen saber d'ell, ni quan durarà el seu internament.
Com us les imagineu vosaltres les dependències super-secretes d'on es controla el món exterior?
Les paraules clau que ho descriuen semblen ser "clínica", "blanc" i "antisèpsia"!

Peter Wright, en el seu llibre Spycatcher escriu:


"The FBI offices always reminded me of sanitary clinics. Antiseptic white tiles shone everywhere. Workmen were always busy, constantly repainting, cleaning and polishing. The obsession with hygiene reeked of an unclean mind" (pg 101)



Walter Lewino, en la ficció, ho descriu així, a l'arribada de Bernard Cotte a la seu d'aquella policia de tercera dimensió:




"Beau n'est pas le mot. Luxueux et impersonnel. Presque clinique. À l'opposé de l'idée qu'on a de la promiscuité d'un poste de police ou des fastes neo-gothiques d'un tribunal. Le hall de la réception ... Vide, immaculé lui aussi. (...) Le plus angoissant (...) était la qualité du silence qui regnait dans les lieux. De ce silence ouaté et sans écho qu'on ne trouve que dans certains bureaux climatisés" (pg 14)


Així doncs, l'univers del control de la informació i de seguretat dels estats, tant en la realitat com en la ficció sembla ser un univers "clínic". Penseu-hi! Comença l'interrogatori de bernard Cotte:



"L'interrogatoire --que dis-je, l'entretien -- dura deux bonnes heures... Il fut question de tout et de rien. De ce que j'avais vécu, mais aussi de ce que je pensais sur les sujets les plus imprévus, les plus anodins."


Assegut a una cadira-màquina de la veritat, sense que d'entrada ell en sigui conscient, li fan tota mena de preguntes: de quin equip de futbol és, què pensa de la pena de mort i del servei militar, i li fan notar que és curiós (sospitós?) que hagués refusat d'accedir al cos de sots-oficials, ell que ho hagués pogut demanar, i el curiós que era també (sospitós?) que hagués anat saltant d'una feina a l'altra treballant com a mestre substitut, cartògraf a Terra Adèlia, representant d'un arquitecte, camioner, corrector al "Document Oficial de l'Estat", venedor de microscopis i, última feina, agent immobiliari ...




"Il (Andruet) revint souvent sur cette liste --encore était-elle incomplète-- comme si sa diversité rechauffait son coeur de fonctionnaire. La Terre Adélie, surtout le laissait songeur".

L'humor i la ironia fina de la més alta qualitat són dos elements presents a cada racó de la nove·la, i són el contrapunt perfecte a l'aspecte esfereïdor de l'aventura del protagonista, una experiència que "mutatis mutandi" recorda alguns aspectes de la novel·la 1984, de G. Orwell.
Però tornem on érem, oi ...? No fos cas que perdéssim el fil !!!
Així, l'autor fa d'en Bernard Cotte una víctima capaç d'observar la reacció del seu "interrogador" i posar-se a la seva pell, mig compadint-lo de la seva condició de funcionari !
A mida que avança la narració, sentim les seves reaccions més íntimes, com si fóssim "alter egos" de Bernard. En un moment determinat li permeten de visionar en una pantalla de televisió la gravació que li han fet del seu propi interrogatori una estona abans.




"Il m'a fallu une bonne demi-minute pour comprendre que le gars en question, c'était moi. (...) Ils m'ont filmé par surprise. Affreux ! J'ai l'air lamentable. Un idiot du village. (...) Je me sentais piteux. Des frissons me parcouraient le dos. (...)
Parfois Andruet bloquait l'image, revenait en arrière, la passait au ralenti, au coup par coup. (...)"


De cop, Bernard observa que hi ha quatre pantalles reproduïnt unes gràfiques que s'assemblen a les d'un electrocardiograma, i "s'adona" que corresponen als 4 terminals d'un detector de mentides...que li han posat als canells i als turmells.




"Brusquement j'ai eu le sentiment qu'on me filmait de nouveau, comme dans certaines séquences de la télévision, et qu'on allait me juger sur ma façon de réagir au second degré" (...) je ne savais pa où j'en étais. (...) la parano me gagnait. Je comprenais tout à la fois l'autodélation, les faux aveux, les procès de Moscou" (...)



No hi fa res que algun detall -com el de la sorpresa esmentada - sigui o sembli inversemblant. En canvi, n'hi ha un tota una munió que fan de l'experiència narrada una situació "real" capaç de ser viscuda amb intensitat per alguns lectors -como jo mateix- i capaços d'identificar-s'hi.
Potser ja haureu anat endevinant que des de les primeres pàgines, va funcionar l'empatia buscada per l'autor entre el personatge de la novel·la i jo.
Sí, en aquella època recordo haver-me sentit com un Bernard Cotte, i haver somiat que, com a ell, m'havien vingut a buscar per endur-se'm, havien començat a passar revista a la meva vida, m'havien filmat les reaccions sense que me n'adonés i posteriorment m'havien passat la filmació mentre analitzaven el grau de veritat o mentida de les meves respostes.
Hi havia en la novel·la alguns detalls concrets que potser van contribuir a potenciar aquella identificació amb el protagonista:
Mentre jo era estudiant universitari, vaig fer les proves psicotècniques exigides per poder "fer milícies" i, per tant, intentar fer la mili com a sots-oficial en comptes d'haver d'anar-hi com a soldat ras.
En aquella sessió de test multitudinària, allà per l'any 1972 o 1973 vaig haver d'omplir uns quants qüestionaris amb centenars de preguntes d'apariència anodina, però que estaven destinats a fer l'anàlisi de personalitat i a mesurar la meva idoneitat com a aspirant a "milícies".
El resultat de les proves el van penjar en una cartellera de no recordo on, segurament en una caserna de Barcelona. El fet és que en Sadurní Girona i Roig hi apareixia amb la qualificació de "No apto" i al costat el comentari: "Falta de espíritu militar."
Recordo que em vaig emprenyar com una mona. Jo volia fer milícies i "ells" no m'hi volien. Sempre em vaig quedar amb el dubte de saber si realment va ser per no haver obtingut la puntuació necessària exigida o bé si em van descartar per ser de "Lletres", en una època en que hi havia milers d'estudiants de "Ciències" que hi accedien, o bé encara pel fet d'haver escrit "obrero" a la casella de la professió del pare i de "obrera" a la casella de la professió de la mare, o bé encara si va ser per haver caigut en el "parany" d'alguna de les preguntes capcioses del test.
Pocs dies abans de fer les proves, un company, el més "conyon" que corria per la facultat m'havia aconsellat de seguir l'estratègia de la coherència. "Mira, deia, el matí del dia de les proves, quan t'afeitis, mira't bé al mirall i decideix com et veus. Si et veus "Tarzán", tu contesta les preguntes com si fossis un "Atila". En canvi, si et veus una mica "cascat", tu sempre marca les opcions en conseqüencia: "obedecer", "si wuana". No intentis fer el viu i endevinar què volen que contestis, per què no ho sabràs pas".
La idea em va semblar bona, però no crec que la vagi saber aplicar. De fet no me'n recordo. Només recordo dues preguntes concretes: "trono o altar", "mandar o ser mandado" ...
Se'm fa impossible del tot de recordar si vaig marcar "trono" o si vaig marcar "altar" o si em vaig decantar per l'opció "mandar" pensant que era la resposta adequada si aspirava a ser sots-official o si vaig marcar l'opció "ser mandado" pensant que fóra la resposta adequada cas que, amb aquell dilema, en realitat estessin medint la meva vocació per "l'obediència" ;-)
Bernard Cotte, poguent, no ho havia ni provat, de fer milícies. A mi, en canvi, havent-ho provat, m'havien denegat un potencial accés al cos de sots-oficials per "manca d'espíritu militar", que és com vaig aparèixer a les llistes de resultats.
Em sentia identificat amb aquell personatge perquè vaig imaginar que, a mi, un altre Andruet qualsevol, en les mateixes circumstàncies, potser m'hauria retret "-Curiós, oi, que et rebutgessin per "falta de espíritu militar?" ... I que, igual que li passava a Bernard, tampoc no hauria servit de res protestar airadament tot assegurant que sí, que sí, que sí que en tenia una mica d'esperit militar ...
Sabent que sabeu per experiència que les associacions d'idees són incontrolables, us estranya que us hagi explicat aquest "malson" tot i que m'hagi dut a desviar-me una mica del fil de l'argument de la novel·la ?
La novel·la segueix ... Li segueixen passant revista a la seva vida. Bernard Cotte, al revés que la majoria dels mortals, té el privilegi d'assistir en directe a un repàs exhautiu de la seva fitxa vital tal com la té enregistrada el super-ordinador. Phébus ho sap tot, li va dient Andruet, Phébus no s'equivoca mai. Cotte s'adona que és veritat que Phébus ho sap TOT o que poc se'n falta. Phébus guarda a la seva memòria els aspectes més íntims de la vida pública i privada:
els resultats d'una série de tests de personalitat i d'intel·ligència que va fer quan era a l'escola.
còpies de les seves radiografies fetes al llarg de la vida: unes del cap, fetes quan era petit; les dels pulmons que li van fer més endavant; les que li van fer a la mili ...una filmació porno en la que Cotte havia participat com a figurant!
la llista de feines i feinetes que Cotte ha anat fent durant la seva vida: corrector d'imprenta, treballador ocasional al Club Méditerranée, representant d'un diari regional ...còpia del full de petició per emigrar a Austràlia.
Tots els fulls de peticions que Cotte ha signat a la seva vida adherint-se a tal o qual petició llençada per grups esquerranosos.
Els fulls de cotitzacions sindicals ... que en Cotte havia hagut de pagar alguna vegada per trobar feina.
Phébus té constància de tots els moviments dels sus comptes bancaris ...
Phébus té constància que Cotte es va casar amb la viuda del seu millor amic quan aquell es va morir d'accident de trànsit. I saben com i quan aquell es va morir.
Phébus guarda també en memòria el seu arbre genealògic. L'acta de neixament de la seva mare, filla d'una jueva, i en dedueix que, nét d'una àvia jueva i una mare jueva ell, tot i sent catolic, és jueu.





"Donc vous êtes juif, monsieur Cotte. D'après la loi hébraïque du moins. Regardez sur l'autre écran, là ... C'est extrait du Judaïsme de Mireille Cherchevsky, un ouvrage qui fait autorité: "L'enfant né d'un mariage mixte est juif si la mère l'est, non juif si la mère ne l'est pas". Il m'amuse, Andruet. Les juifs, je les admire plutôt, sutout les Israéliens. Mais enfin, mon père s'appelait Cotte, ma mère Bayle, j'ai fait ma première communion, et d'après lui, je suis juif. Ça va loin tout ça. C'est le père Adolf qui aurait été content avec un joujou comme Phébus".



No cal dir-ho, Phébus guarda també el dossier judicial de Cotte. Hi figura l'explicació dels fets d'una mort d'un jove delinquent en un tren de rodalies. Només Cotte sap què va passar realment, juntament amb un altre viatger... No, no l'acusen de res, però demostren que , efectivament ho saben tot sobre ell, exceptuant alguns matisos.
Durant un moment del seu internament, en un descuit d'un del seus vigilants, Cotte havia tingut ocasió d'escapar-se de la seva cel·la i, en la seva obsessió per trobar un telèfon per comunicar-se amb el món exterior, havia anat a parar a unes sales des d'on havia pogut veure una part d'aquell univers subterrani semblant als móns de ciencia ficció descrits en novel·les i representats en pel·lícules: portes d'obertura electrònica, empleats en bata blanca traballant sobre dades: diaris, revistes, llibres, documents ... ordinadors i pantalles, i no un sinó 27 Phébus l'un al costat de l'altre. Sales d'arxius, despatxos, sales de conferències, cap telèfon ni porta de sortida per enlloc ...
Quan Cotte torna a la cel·la, esfereït pel que ha vist i el que s'imagina, té una nova sessió d'interrogatori amb Andruet. El commissari té ara a les mans un altre aparell electrònic super-sofisticat, un telemicroterminal des del qual pot accedir a tota la informació de la unitat central, l'hyper-ordinador Phébus.




"Andruet ne l'écoutait pas. Il rêvait à haute voix d'une armée de flics équipés de ces mini-Phébus. Tac ! Tac ! et plus d'échappatoire pour le suspect. Instantanément on sait tout de lui, on peut tout vérifier. Ses maladies passées, les résultats de ses tests etla religion de ses grands-parents. Il y avait un côté docteur Folamour chez ce flic nouvellement conquis aux vertus de l'informatique qui faisait froid dans le dos. (...) Le vrai danger pour l'avenir de l'homme, c'était lui, le grand ordinateur, au service d'un Andruet-Folamour et de ses sbires.... Plus que jamais j'étais décidé à alerter l'opinion, à témoigner. "


Hi ha tingut moltes hores per pensar-hi. Per Cotte, el més important és explicar a tothom el que ha vist. El que li ha passat. Això ... si pot aconseguir sortir d'aquell indret. Perquè ara, sabent el que sap, té por de saber coses secretes i sap que "saber massa" sempre ha sigut perillós ...
Arriba el cap de setmana, han passat cinc dies des que va ser "detingut" sense explicació. I li comuniquen que el director general li explicarà per fi la raó de la seva presència en aquelles dependències:




"Vous êtes ici parce que vous êtes un Français moyen (...) Vous êtes un des Français moyens types. Phébus, en qui, vous avez pu le constater, nous avons toute confiance, a déteminé dix types différents de Français moyens, et vous êtes typique, d'un de ces dix types. (...) Il me félicite, il me remercie d'avoir été un auxiliaire, involontaire sans doute, mais remarquable de la science et de la justice. (...) Il va me faire une confidence, il ne faut pas que la présence des techniciens américains m'abuse, est-ce que je sais que Phébus, enfin le système, est une invention française?"


El més important que el director general li ha de comunicar és que tot el que ha vist i sentit ha de ser un secret. Un gran secret. El seu deure de ciutadà és callar.




"-Et si je parle? -Vous ne ferez pas cela. Vous êtes beaucoup trop intelligent. N'est-ce pas commissaire, ajouta-t-il en se tournant vers Andruet, n'est-ce pas que monsieur Cotte est beaucoup trop intelligent pour aller raconter des bêtises? Vous me l'avez promis. Il sait où est son devoir d'honnête citoyen. De toute façon, personne ne le croirait".


I el deixen anar! Per una porta, -una porta que després es tanca com una ventosa darrera d'ell - el fan sortir dins del parking de la plaça de Notre-Dame, just al mateix lloc per on l'havien introduit en un altre món secret cinc dies abans.
Queda un capítol, el sisè, de la pàgina 83 a la pàgina 94. Què creieu que passarà? No sé si us ho podeu imaginar ... O potser sí? Lewino descriu de meravella la sensació d'un home que surt al carrer després d'imaginar que potser no el tornarà a veure mai més. En fixem en l'altura dels arbres, veiem els turistes de la plaça de la catedral, escoltem el tam tam d'un grup de joves ... El primer que li passa pel cap a Cotte no és tant trucar a la seva dona com denunciar aquell secret al diari aixeca escàndols per excel·lència, el "Canard Enchaîné", el "Wahington Post" francès, vaja.
Va a una bar proper i busca el telèfon a la guia telefònica. I truca al número de telèfon del Canard Enchaîné que hi figura:




"- C'est pour dénoncer un scandale. - Quel genre de scandale ? - Un scandale policier. (...) Le journaliste avait une bonne voix. (...) - Bon, je vous écoute. Pas facile à résumer. Comme je m'embrouillais dans l'histoire du parking eet de la porte secrète, le gars m'a coupé court. -S'agit-il du programme Phébus ? - Oui. Ça lui suffisait. Alors tout est allé très vite. (...)"


Un cotxe el passarà a buscar allà on és. Que no es mogui per res del món. Mentres espera wque el cotxe arribi, Cotte té temps per sentir-se excitat per la proesa que farà denunciant el program Phébus i també per sentir-se angoixat: que no ha pensat que el telèfon del Canard Enchîné està punxat? Quan el cotxe arriba, puja al cotxe, i el periodista li demana que li ho expliqui tot, que li ensenyi aquell parking on diu que hi ha aquell univers secret, "per tenir proves", segons el periodista.
Van cap al parking. Cap al lloc on s'ha tancat la porta secreta i tot és obrir la porta del cotxe i adonar-se, massa tard, que havia caigut a la trampa. S'acostaven tres homes, a més del periodista, que també era "de la casa". La pallissa és una pallissa "profesional", és a dir que no el maten perquè no el volen matar. El volen "alliçonat". És per això que a la pallissa física li fan precedir una tortura psicològica:




"- C'est la donneuse dont je vois ai parlé. le monsieur qui connait des journalistes. (...) Les trois brutes ont affecté un air de profond dégoût. (...) L'un a évoqué son expérience de tortionnaire en Algérie. Un autre a émis l'opinion que ce serait un devoir pour l'humanité de m'arracher le génitoire. Et ils se sont mis à parles de mes enfants. -Monsieur a trois gosses. - Non pas possible. Quelle salope ! - Il sait bien que s'il éconne on va s'en prendre à ses gosses, c'est obligatoire. Mais il s'en fout. -Quelle salope ! - Et sa femme, demanda une des brutes paysannes. - Quand on lui aura coupé les couilles, elle sera obligée de se faire baiser par les ratons. " (...)


Si Phébus ho sap tot, els que treballen pel programa Phébus són capaços de preveure les reaccions de tothom. Li han previst la reacció de ràbia i li deixen clavar un cop de peu a l'aire: a partir d'aqui és el torn dels quatre. Una pallissa de mort. El deixen mig mort, però viu...
Al cap d'unes hores, Cotte aconseguix tornar a sortir a la plaça de la catedral. S'adona que ja és de nit. Està baldat però encara té forces per tornar a anar al bar d'on havia trucat, aquesta vegada per trucar a la seva dona Marie-Jo perquè el vingui a buscar.
Aleshores és quan s'adona que la guia de telèfons era encara oberta per la ateixa pàgina on ell l'havia oberta. La pàgina on hi havia l'adreça del Canard Enchaîné no era la pàgina original sinó una fotocòpia. A la guia de carrers que hi havia al costat, el telèfon del "Canard Enchaîné era una altre, diferent del que ell havia trobat a la guida general i que havia marcat ! LI HAVIEN PREVIST TOTS I CADASCUN DELS SEUS GESTOS!
El llibre acaba així:
"J'ai eu la force de consulter le bottin des rues. Le numéro du Canard Enchaîné qui y figurait, 230 31 36, n'avait aucun rapport avec celui de la photocopie. Je me suis bien gardé de le composer sur le cadran".
Walter Lewino ho deixa aquí. Forçosament hom sent un calfred a l'esquena i no pot evitar a la boca un somriure trencat. I el cap que continua imaginant l'escena final i potser fabricant-se un seguit de preguntes... Hom repassa mentalment algunes de les imatges mentals fabricades durant la lectura ...


** * * * * * * * * * * * * *

Incís obligat per l'agost del 2003:

Le Monde Diplomatique publica un article titulat
Surveillance totale par Ignacio Ramonet

Heus aquí un extracte de l'article:




(...) "Mais le plus délirant de tous les projets d'espionnage illégal est celui qu'élabore le Pentagone sous le nom de Total Information Awareness (TIA), système de surveillance totale des informations(4), confié au général John Poindexter, condamné dans les années 1980 pour avoir été l'instigateur de l'affaire Iran-Contra. Le projet consiste à collecter une moyenne de 40 pages d'informations sur chacun des 6 milliards d'habitants de la planète et à confier leur traitement à un hyperordinateur. En traitant toutes les données personnelles disponibles - paiements par carte, abonnements aux médias, mouvements bancaires, appels téléphoniques, consultations de sites web, courriers électroniques, fichiers policiers, dossiers des assureurs, informations médicales et de la sécurité sociale -, le Pentagone compte établir la traçabilité complète de chaque individu.
Comme dans le film de Steven Spielberg Minority Report, les autorités pensent pouvoir prévenir les crimes avant même qu'ils soient commis. « Il y aura moins de vie privée mais plus de sécurité, estime M. John L. Petersen, président du Arlington Institute, nous pourrons anticiper le futur grâce à l'interconnexion de toutes les informations vous concernant. Demain, nous saurons tout de vous (5). » Big Brother est dépassé...
IGNACIO RAMONET"



Us estranyaria que els de la TIA haguessin llegit Notre Dame des Ordinateurs després d'haver-se après de memòria el 1984 d'Orwell ?A mi no m'estranyaria gens ni mica. I que després d'haver comprovat que efectivament ara els ordinadors i les noves tecnologies ho poder fer, el projecte "Phébus" es podia dur a la pràctica a nivell planetari.
(final de l'incís de l'agost 2003)



*******************************

Agost de 1998

L'any 1985 vaig anar a Marly-le-Roi, a partcipar en un curs sobre el tema del viatge a la literatura francesa, becat pel govern francès. Vaig aprofitar l'ocasió per anar a Paris i conèixer en Walter Lewino en persona i que m'ensenyés de passada la seu del Nouvel Obs. Em va rebre en un dels despatxos on treballava i em va ensenyar uns ordinadors. Em va explicar que els famosos tests que ell feia per al Nouvel Observateur eren més seriosos i complicats del que a primera vista hom podia imaginar. Ell els presentava en clau d'humor, però al darrere hi havia es veu una feina immensa. Em va regalar dos llibres seus que tenia al despatx: La Terre des autres i L'éclat et la blancheur. Curiosament no tenia cap exemplar de Notre-Dame des ordinateurs, però em va suggerir que m'adrecés al seu editor "André Balland" que potser m'en podria trobar un.
Em va convidar a dinar a un restaurant prop de la seu del Nouvel Obs. Vam parlar una mica. Vaig assabentar-me que no acostumava a viatjar més que a una finca que tenia al departament de Lot. De tot el que em va dir en recordo sobre tot dues coses molt important per a mi: Una és una confidència significativa sobre el llibre Notre-Dame des ordinateurs relativa a la manera com acaba el llibre. Walter Lewino em va dir que ell havia imaginat una fi més tràgica i inquietant, però que, al final, havia renunciat a aquella versió i hi havia deixat la que consta en el llibre imprès. Per discreció i respecte, tot i que ell no em va pas demanar que no en digués res, prefereixo no desvetllar-ho. Li guardo el "secret".
L'altre, és un consell que em va donar i que des de llavors m'ha "perseguit" tota la vida. Jo li vaig voler fer entendre la meva obsessió i admiració per aquell llibre i li volia fer dir què s'havia de fer per arribar a ser escriptor, m'esperava que em parlés d'un truc, d'una recepta, o d'un mètode. Què em podia dir? La seva resposta, amb un to perfectament neutre, va ser tan llisa i tautològica com emblemàtica i contundent:
"Si vous voulez écrire, monsieur, écrivez".
D'aquí ve que, quan escric el poc o molt que escric i quan m'atreveixo a escriure sobre "Escriure" , ho faig sempre pensant en aquest consell, que és per a mi l'equivalent de tot un compendi filosòfic.



******************************************

Febrer del 2000

Que el llibre  Notre-Dame des ordinateurs no és un llibre qualsevol, i que "alguna cosa" deu tenir d'especial,  m'ho demostra el fet que buscant a la base de dades de Chapitre.com he fet una cerca i m'he trobat amb això : A la base de dades hi ha set llibres de Walter Lewino .... PERÒ Notre Dame des oerdinateurs NO HI ÉS !

Només us sembla curiós o potser, com a mi, us sembla sospitós?
A la contraportada del llibre Longtemps je me suis couché de travers de 1994, la "desaparició" del títol persisteix :
"Walter Lewino est l'auteur de quelques romans insolites (L'heure, l'Éclat et la Blancheur, Fucking Fernand, Une femme par jour, Cabin-boy ...) et les célèbres test du Nouvel Observateur."

Curiosament i sospitosa, no es menciona la novel·la més insòlita de totes:
Què passa doncs amb Notre -Dame des ordinateurs?
Exhaurit? Descatalogat? o ... Retirat de la circulació per "subversiu" i "perillós" per a la bona imatge del Sistema?  Perquè representa un nou 1984 de Geogre Orwell, però ben realista?

Probablement tot plegat a la vegada. Si algú té alguna notícia per donar-me en relació al tema, li ho agrairé ...
Mirarem d'anar-li seguint la pista ... sense capficar-nos-hi gaire ... ni remenar massa amb el bastó ... No fos cas que tinguéssim raó ...  ;-)

De fet, si heu llegit l'article Surveillance totale d'Ignacio Ramonet al Monde Diplomatique del mes d'agost 2003, us adonareu com jo, que "Phébus" , amb el nom que sigui, ja existeix i ja ens té fitxats a tots.
Es tracta del projecte Échelon ?
Seria un gran què poder consultar la nostra fitxa sense haver de passar per la tortura que passa el personatge de Bernard Cotte a l'obra.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

*************************

Nota sobre l'autor.


Walter Lewino, ex-periodista del "Nouvel Observateur", on durant uns anys fou responsable d'una secció cultural i autor d'uns famosos "TEST DU NOUVEL OBS" , és també un gran escriptor, autor de novel·les com L'heure (Le Terrain Vague) ; La Terre des autres (Albin Michel) ; L'Éclat et la Blancheur (Albin Michel, Prix Cazez 1968) ; L'imagination au pouvoir (Le Terrain vague) ; Fucking Fernand (Balland) ; Une femme par jour (Albin Michel) ; el fulletí de l'estiu en quatre capítols Barman, un hold-up ! (Le Nouvel Observateur. juillet 1983) ; Cabin-boy (de Fallois) ; Dis... (Balland), el meu exemplar el vaig "perdre" en deixar-lo a alguna amistat d'aquelles que no tornen els llibres que els hi deixen els amics incauts! ; Enfin seul(e) (Sand).

En assabentar-me de la publicació de Cabin-boy (de Fallois) li vaig escriure una carta de felicitació. La seva filla, Nathalie, ja m'havia advertit que ell mai no contestava cartes. I, efectivament, no vaig tenir mai cap resposta.
Després, a l'admirat Lewino li vaig perdre la pista fins fa poc... quan vaig assabentar-me, via la web de France2-"Bouillon de Culture", que havia publicat també (com a mínim) encara dos llibres més que buscaré i llegiré, segur: Châteaunoir (Plon) i una Lewinada ... Longtemps je me suis couché de travers ("Un millier de débuts de romans inventés, rêvés, fantasmés". Éditions Nadeau. ISBN : 2-86231-125-1) és a dir una lectura que cal no perdre's per res del món.
A Bordeaux, el novembre de 1998, a la llibreria Mollat vaig trobar La folle de Bagnolet (Le Castor Astral. 1994), un recull de deu relats, el primer dels quals, titolat "Un hiver à Trouville",


Pel mig, cada un dels els altres nou contes és úna mica més increïble que l'anterior. Tenen un no sé què de Roal Dahl barrejat amb un toc d'estil i d'intelligència que només trobareu a "can Lewino". Ja us en seguiré parlant.
Felicitats i per molts anys, cher maître.


** * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Walter Lewino. Longtemps je me suis couché de travers.
Maurice Nadeau. 1994. ISBN 2-86231-125-1

"Sautillant du nostalgique au dérisoire, du saugrenu au passionnel, navigant entre tendresse et perversité ... [on ] y trouvera peut être, entre deux sourires, un vrai parfum de littérature. (...)
À déconseiller au-dessous d'un certain degré d'humour et d'intelligence"

Així és com es presenta el llibre! Prepararem una petita selecció d'alguna d'aquestes primeres frases de novel·les en potència ! I les penajarem aquí perquè en pugui gaudir tothom qui es digni acostar a aquestes modestes pàgines d'homenatge al mestre.



***************************


Quan creus que ja s'acaba, torna a començar: 
Nit del 28 de desembre de 2007.


Amb gairebé 30 anys de diferència, la ficció que Walter Lewino narra a Notre-Dame des ordinateurs, on apareix un protagonista anomenat Bernard Cotte es projecta sobre la realitat del periodista Guillaume Dasquié, tal com apareix publicat al post
Défense : la DST, Guillaume Dasquié et Wikipedia al blog Le Mondedublog.com

Amb una diferència important. Allà la ficció és ficció. Aquí, el periodista detingut per membres del servei del contraespionatge francès tenia informació secreta i la va publicar al diari Le Monde el 17 d'abril del 2007!

Tot el que segueix és citació del post de referència del Blog Le Mondedublog.com

Publié le 26 décembre 2007 à 18:00





Guillaume Dasquié, journaliste, a été interpellé par des agents de la Direction de la surveillance du territoire (DST) et mis en examen début décembre après avoir publié, à partir de documents de la Direction Générale de la Sécurité Extérieure (DGSE) un article dans Le Monde du 17 avril, il raconte dans Le Monde daté du 27 décembre (page 15) son aventure.

"Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia".

Al post que segueix s'expliquen les peripècies reals del periodista G. Dasquié als locals de la
DGST (Contraespionatge francès):

Gardé à vue, reportage à froid, par Guillaume Dasquié
LE MONDE 26.12.07 11h25 • Mis à jour le 26.12.07 11h35

Le journaliste Guillaume Dasquié a été mis en examen jeudi 6 décembre pour compromission du secret de la défense. Il lui est reproché d'avoir divulgué, dans Le Monde du 17 avril, des documents non déclassifiés provenant de la direction générale de la sécurité extérieure (DGSE). Il s'agit d'une analyse des informations dont disposaient les services de renseignement français sur Al-Qaida avant les attentats du 11 septembre 2001. En principe, l'article 109 du code de procédure pénale autorise un journaliste à garder le secret sur ses sources (Le Monde du 8 décembre et du 11 décembre). Le journaliste relate ici la façon dont s'est déroulée sa garde à vue dans les locaux de la direction de la surveillance du territoire, la DST.


Mercredi 5 décembre, jour des enfants, 8 h 20, coups de sonnette à la porte. Répétés. J'ouvre, face à moi : la moitié d'une équipe de foot. "Guillaume Dasquié ? – Oui. – Direction de la surveillance du territoire, vous êtes en garde à vue, compromission de la sécurité nationale, nous sommes autorisés à perquisitionner chez vous. – Entrez, je vous en prie." Le plus grand transporte une valise métallique. Une voix précise : "C'est au sujet d'un article que vous avez signé dans Le Monde du 17 avril 2007. Nous recherchons des documents de la DGSE cités dans cet article." Ils sont six, trois hommes, trois femmes. Elles s'appellent S., M. et S., mignonnes, la trentaine. Brassards police fluo, menottes et revolvers à la ceinture, des Sig-Sauer PRO, noirs, l'escouade de la DST visite notre living, engoncés dans des gilets pare-balles gris pâle. Le plus grand, P., petite cinquantaine, regard chargé d'humanité, me parle ; de mes droits, de la nécessité de contacter un avocat. Les trois filles ouvrent deux ordinateurs portables de marque Dell, branchent des imprimantes qui fonctionnent mal. Plus loin, dans la chambre, Nathalie prépare les enfants, improvise une histoire. Une nounou, appelée à la rescousse, les emmène loin d'ici, en promenade.
Chacun se détend, y a plus de famille. Début de perquisition. Les six agents de la DST revêtent des gants blancs de latex. On fouille avec ordre et courtoisie. Nous nous déplaçons chez moi en banc de poissons, pièce après pièce, on dérange, on inspecte et on range. Je leur indique l'emplacement de l'objet de leur recherche, avec mes archives, dans l'armoire de la chambre. J'attrape le classeur rouge renfermant cette compilation historique de la DGSE qui raconte tout d'Al-Qaida dans les mois précédant le 11-Septembre, je le tends à S. Descente vers les caves de l'immeuble, inspection de valises renfermant des archives plus anciennes, rien de fameux. Fin de la perquisition.
M. me glisse : "M. Dasquié, nous fonctionnons en bonne intelligence, quand nous serons dans la rue, on ne vous enfile pas les menottes alors… pas de bêtise." Il est peut-être midi. S. me tend un sachet de pains au chocolat et de brioches. Nous sommes tous les sept sur le trottoir, devant la porte de l'immeuble. Dans l'attente de partir en voiture. L'un d'eux persifle : "Pourquoi ne pas utiliser une bonne broyeuse ou sa cheminée ? Faut pas conserver plein de papiers chez soi." Justement. Marre de cette époque où, après un scoop à la sauvette, on détruisait tout, dans la crainte d'une descente. Nous n'existons pas sans nos sources, qu'elles soient humaines ou documentaires, accepter de s'en priver, de les dissimuler, c'est s'asphyxier.
"TOUT EST BLANC, HYPERSÉCURISÉ, SANS FENÊTRE"
Nous partons à deux voitures, doucement au début. Dans la mienne, le chauffeur écoute Radio Orient. Je lui demande s'il comprend l'arabe. Et puis, gyrophare, le pin-pon de la police, et les couloirs de bus remontés à la vitesse des livreurs de sushis. En quinze minutes, nous traversons Paris. La course s'achève à Levallois-Perret (Hauts-de-Seine), dans le parking du nouveau siège de la DST et des RG, anciens locaux d'Euro-RSCG – que des passionnés de l'info. Le personnel apprivoise encore les lieux.
La DST ne dispose toujours pas d'espace de détention à l'intérieur de leur immeuble moderne. S., P. et les autres me conduisent vers des geôles provisoires : un baraquement, recouvert de tôles métalliques noires, sur pilotis, six mètres environ au-dessus du bitume, échafaudé à même le parking. Superficie estimée : 200 m2, avec deux niveaux. Ça ressemble à un de ces studios confinés qu'édifient les sociétés de production pour leurs émissions de télé-réalité.
Grimper des escaliers, passer par un sas de contrôle, et, à l'intérieur, tout est blanc, hypersécurisé, sans fenêtre, la lumière du jour s'arrête ici. Mon escorte m'abandonne à deux policiers chargés de mon installation; ils me conduisent dans une pièce pour fouille et remise des effets personnels : "Mettez sur la table argent, clés et papiers. Ne gardez rien dans vos poches. Et déshabillez-vous complètement !" Je me rhabille; ils m'installent dans une pièce à double entrée, coupée par une paroi de métal et de Plexi sécurisé. Mon avocat, Nicolas Verly, apparaît de l'autre côté. Entrevue légale, une quinzaine de minutes. Il s'inquiète d'abord pour moi, puis me rassure : "Comme ils ont les documents qu'ils cherchaient, ça devrait aller vite. Pour ce qui concerne la protection de vos sources, invoquez l'article 109 du code de procédure pénale. Vous devriez être dehors dès ce soir." Car, sur le fond, pas grand-chose à nous reprocher : la jurisprudence de la Cour européenne des droits de l'homme autorise les journalistes à diffuser des données classifiées si elles apportent des informations sur des questions d'intérêt général et si leur publication ne menace pas un "besoin social impérieux". Les notes de la DGSE sur Al-Qaida rédigées avant 2001, citées et montrées en 2007, éclairent le citoyen sur les événements du 11-Septembre, sans mettre en péril les structures de la société française.
On m'enferme dans la cellule no2. Quatre mètres sur trois. Porte en verre blindé recouverte de plaques d'acier. Murs blancs, plancher gris en résine. Sur le côté, un banc en dur avec un matelas en plastique bleu, une couverture marron, petit lavabo et chiottes à la turque en Inox.
"TROIS MOIS DE BOULOT, POUR UNE PIGE DE 800 EUROS"
Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.
Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia". Aux environs de 17 heures, coup de téléphone, M. décroche, énumère les stations de métro les plus proches du siège de la DST. "C'était le substitut du procureur, M. Dasquié, il veut vous voir." Signature du premier procès-verbal, mes gardiens me ramènent en cellule, menotté.

(suite)

Je cours dans ma geôle, un footing sur place, les yeux fermés. Derrière mes paupières, j'emprunte des chemins sur les hauteurs de Cahors, dans la foulée de mon père. Je dors une heure, apaisé. Vers 20 heures, une commissaire accorte, la cinquantaine conquérante, m'accueille pour m'amener dans une autre salle, en haut à droite. Dorénavant, dans mes déplacements, on ne me menotte plus. Vieille technique. J'entre, civilités avec Alexandre Plantevin, substitut du procureur.
Nous demeurons seuls. Costume impeccable, cravate rose, sourire Ultrabright, effluves raffinés, une base de vétiver peut-être. Face à lui, sur la table : un stylo et un formulaire à parapher, pour prolonger ma garde à vue de vingt-quatre heures. Je pue, je n'ai pas le droit de prendre une douche ce matin. Ambiance. "Vous savez ce que nous voulons, connaître la source, cette fuite inquiète en haut lieu. – Je comprends, je suis cependant tenu de vous opposer le secret de mes sources. – Très bien, il n'est pas interdit d'essayer. – Oui, c'est de bonne guerre." L'éventualité d'une mise en examen et d'un mandat de dépôt est citée, mais pas encore privilégiée. Nous prolongeons par une discussion courtoise un échange d'analyses sur les motifs de ma mésaventure. Je prends vingt-quatre heures de plus.
Retour en cellule, barquette de riz chauffée, et vers 21h30, direction la salle d'audience no2. M. m'attend derrière son ordinateur, au côté de S., réapparue. "Maintenant, nous entrons dans le vif du sujet. Votre article du 17 avril…" Elles me questionnent sur l'origine du classeur de notes de la DGSE. J'oppose le secret de mes sources. Puis, de manière évasive, sur mes contacts avec des membres de la DGSE. Je me borne à énumérer, de mémoire, mes contacts pour des interviews, tels qu'ils doivent apparaître sur le relevé de mes appels téléphoniques, en m'efforçant de demeurer dans le cadre étroit de la construction de mon article.
Nous n'abordons plus de manière explicite la question de l'identité de ma source, nous jouons autour, chacun dans son registre. Signature du deuxième procès-verbal aux environs de 23 heures. Au revoir, à demain matin. Je m'étends sous la couverture marron, rêche, avec une seule pensée : dormir, pour garder les idées claires, comprendre ce qu'ils veulent.
"L'AMBIANCE SE DÉTERIORE"
Le lendemain, jeudi 6 décembre, 9 heures, à nouveau assis dans la petite salle d'audience no2, elles me donnent un café et me proposent de prendre des pains au chocolat qui restent de la veille. Elles veulent approfondir mes précédentes déclarations, les recouper. Deux détails les tracassent. D'une part, ma visite au siège de la DGSE en cours de reportage, où j'ai présenté la fameuse liasse de documents sur la table du chef de cabinet, afin qu'il l'authentifie – scène irréelle à leurs yeux. D'autre part, ma rencontre et mes menus échanges téléphoniques avec un cadre du service secret, appelons-le M. X…, une de ces personnalités croisées pour ce reportage mais qui a refusé d'être citée dans l'article. J'apprendrai, à l'issue de mes interrogatoires, qu'en réalité il était placé en garde à vue en même temps que moi. Les enquêteurs ont supposé tenir le journaliste et sa source. Or, de manière mécanique, mes déclarations de la veille au soir et les siennes, voisins de geôle tenus au secret l'un à l'égard de l'autre, fragilisent cette hypothèse.
En fin de matinée, l'ambiance se détériore, c'est perceptible. Plus nous progressons dans l'interrogatoire et moins les questions sur ce M. X… se justifient. Aux environs de midi, le sous-directeur de la DST en personne, Gilles Gray, pénètre dans notre pièce, se présente, fait assaut de politesse. Les deux officiers de police judiciaire qui remplissaient les procès-verbaux nous laissent seuls.
Il me rend compte de l'agacement du parquet : "Vous êtes un séducteur, M. Dasquié, mais vos propos, ils disent que c'est du caoutchouc, du chiqué." Il leur faut du solide, sinon, ça va se gâter. La perspective d'un mandat de dépôt se confirme si je ne livre pas un nom.
Nous parvenons à un accord : aucune information sur la personne m'ayant remis les documents, ma source directe, et des éléments de réponse d'ordre général sur les qualifications de la personne qui a sorti les documents de la DGSE, ma source indirecte. Mais les questions reprennent sur M.X… Je me sens désorienté : selon des données publiques que ne peut pas ignorer la DST, les notes classifiées de cette compilation circulent librement dans Paris depuis fin 2001, six ans avant que ne je rencontre M. X… pour la première fois. A-t-il le défaut d'appartenir à la mauvaise chapelle au mauvais moment ? La raison d'Etat exige son coupable. Longues minutes d'hésitation : protéger une source, protéger toutes les sources, protéger un innocent, se protéger soi ? Je signe le troisième procès-verbal et entame bientôt le quatrième, consacré celui-ci à la reconnaissance des pièces recueillies – les notes de la DGSE sur Al-Qaida. La question sur l'origine de ces documents revient. Au même moment, au tribunal de grande instance de Paris, on ouvre une information judiciaire. Entre 14 heures et 16 heures, derrière les baraquements noirs du parking de la DST, tout s'accélère, ils me tiennent, ils me pressent. Le sous-directeur et deux de ses adjoints multiplient les visites dans ma pièce.
Mes confidences très vagues ne leur suffisent pas, ils exigent que, dans un cinquième procès-verbal, je désigne la source de la DGSE en la nommant cette fois-ci au présent de l'indicatif, sous peine de mandat de dépôt, comme toujours. Je leur oppose qu'ils bluffent. Gilles Gray me suggère de contacter le substitut du procureur pour corroborer ; c'est l'homme de loi de notre procédure, le tiers de confiance. Une réunion téléphonique s'organise. Entre 16 heures et 17 heures, depuis le téléphone filaire de la salle d'audience no2, nous appelons d'abord le substitut sur son portable, puis sur une ligne de son bureau. Le magistrat me confirme le marché : détention provisoire ou un aveu.
Une pensée fatale me traverse : j'imagine mes bambins, 5 ans et 7 mois, au parloir de la prison. J'accepte, je m'exécute, je signe ; vingt minutes plus tard, allongé dans ma cellule, je pose la couverture sur mes yeux, pour me cacher de la caméra de surveillance. J'ai donné un nom, je n'oublierai rien, je raconterai tout.

Guillaume Dasquié, journaliste


_____________________



A la pàgina web del diari Le Monde  on hi havia aquest article hi apareixen, a data de 29.12.2007, 85 reaccions a l'article del periodista.

No podem accedir a l'article original del 17 d'abril, caldria fer-ho a través d'algun subscriptor del diari.
Però mentre mirem d'aconseguir-ho, podem reproduir alguns dels 85 comentaris.

Un de ben sucós és aquest:

Jean-Baptiste B. 28.12.07 15h30
Qu'est ce qu'il y a dans ce rapport, qui fasse autant flipper l'Etat? Que les services secrets américains savaient ce qui allait se passer le 11 sept? Que nos amis saoudiens ont financé le truc? Tout le monde le sait, il n'y a pas de quoi réveiller les gens à 8h00.

Eric 28.12.07 00h41
Les deux visages du sarkozysme, cette garde à vue, et Carla à Louxor. Triste France. Et les réformes promises ? Du vent... Des coquilles vidées de leur substance pour "passer" au plus vite : quand on est pressé, on est faible pour négocier, et de toute manière ce qui compte est l'apparence. L'essentiel est que l'actualité du lendemain fasse oublier très vite celle de la veille ! Les journalistes ont toujours du matériel frais. Allez Le Monde, un article de bilan sur les fameuses réformes ?

Un candidat pour Voici ? 28.12.07 00h33
Comportement honteux d'un petit journaleux bobo qui a voulu jouer les James Bond des riches quartiers. Franchement, les méthodes de la DGSE n'ont plus rien de méchant : pas de violence physique, pas de torture morale, courtoisie et politesse à tour de bras... seulement un face à face sur 48h avec un homme au regard un peu sévère, et le petit garçon habitué à rentrer chez lui tous les soirs craque. Je n'aimerai pas être la source... Le journalisme est trop sérieux pour ce genre d'amateur.



De fet, l' únic interessant dels tres, i diria que dels 85, és el de J. Baptiste B.
És possible imaginar el que diu aquest home? Qui és aquest "tothom ho sap" que la intelligència nordamericana sabia el que podia passar i no ho va evitar?
Calia provocar l'11-S per poder reacionar com ho va fer amb les conseqüències que coneixem?

Bé això no és novel·la... sinó dubte existencial,  i em quedo amb el dubte. És per escopir-hi a sobre!
Esperaré que algú confirmi aquestes acusacions o les desmenteixi!


** * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *  *

12.10.07

El que hem llegit IV. Georges Perec. Les lieux.


El que hem llegit. Capítol 4.

Una pàgina extraordinària de Georges Perec.






... Que reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus del copyright del texte. Merci !

Georges Perec. Espèces d'espaces. Éditions Galilée. Collection "L'espace critique". Paris. 1974


"Les lieux (Notes sur un travail en cours)

En 1969, j'ai choisi dans Paris, 12 lieux (des rues, des places, des carrefours, un
passage) ou bien dans lesquels j'avais vécu ou bien auxquels me rattachaient
des souvenirs particuliers.
J'ai entrepris de faire, chaque mois, la description de deux de ces lieux. L'une de ces descriptions se fait sur le lieu même et se veut le plus neutre possible : assis dans un café, ou marchant dans la rue, un carnet et un stylo à la main, je m'efforce de décrire
les maisons, les magasins, les gens que je rencontre, les affiches, et , d'une
manière générale tout ce qui attire mon regard. L'autre description se fait
dans un endroit différent du lieu : je m'efforce alors de décrire le lieu de
mémoire, et d'évoquer à son propos tous les souvenirs qui me viennent, soit
des événements qui s'y sont déroulés, soit des gens que j'y ai rencontrés.
Lorsque ces descriptions sont terminées, je les glisse dans une enveloppe
que je scelle à la cire. À plusieurs reprises, je me suis fait accompagner sur
les lieux que je décrivais par un ou une ami(e) photographe qui, soit
librement, soit sur mes indications, a pris des photos que j'ai alors glissées,
sans les regarder (à l'exception d'une seule) dans les enveloppes
correspondantes ; il m'est arrivé également de glisser dans ces enveloppes
divers éléments susceptibles de faire plus tard office de
témoignages, par exemple des tickets de métro, ou bien des tickets de
consommation, ou des billets de cinéma ou des prospectus, etc.
Je recommence chaque année ces descriptions en prenant soin, (...)
premièrement de décrire chacun de ces lieux en un mois différent de l'année,
deuxièmement, de ne jamais décrire le même mois le même couple de
lieux.
Cette entreprise n'est pas sans rappeler dans son principe les "bombes du temps", durera donc douze ans, jusqu'à ce que tous les lieux aient été décrits deux fois douze fois. Trop préoccupé l'année dernière par le tournage de "Un homme qui dort" dans lequel apparaissent d'ailleurs la plupart de ces lieux), j'ai en fait sauté l'année 1973 et c'est donc seulement en 1981 que je serai en possession (si toutefois je ne prends
d'autre retard) des 288 textes issus de cette expérience. je saurai alors si
elle en valait la peine : ce que j'en attends, en effet, n'est rien
d'autre que la trace d'un triple vieillissement : celui des lieux eux-mêmes, celui de mes souvenirs, et celui de mon écriture
."
Georges Perec. Espèces d'espaces). Nota : la negreta de les línies finals és meva.



Crec recordar haver descobert el text allà cap a finals dels anys 70, però sense gaire precisió. El que sí recordo perfectament és que, juntament amb l'emoció de la lectura d'aquestes línies, en vaig treure la idea d'adaptar l'experiència que descriu en Georges Perec per a les classe de francès dels alumnes avançats.



Durant uns quants anys, als meus alumnes de COU, en arrivar el mes de novembre els donava una còpia d'aquest text, el llegíem a classe i jo els demanava que:

1. Triessin un lloc que els plagués molt per alguna una raó concreta.
2. En fessin dues descripcions tal com proposa Perec de fer-les.
3. Seguint el seu exemple, decidissin quins objectes els hi agradaria endur-se de manera que funcionessin més tard com una evocació (sempre que cabessin dins d'un sobre gran, és clar).
4. Una vegada acabades les descripcions, les posessin dins d'un sobre, que el tanquessin i que hi posessin el nom i la data. Que me'l lliuressin i jo els el guardaria.
5. Els avançava que, en arribar la primavera, els demanaria tornar a repetir l'experiència perequiana i, per tant, tornar a redactar les vivències del lloc escollit.
6. Els prometia retornar-los els dos sobres sellats en acabar el curs, a finals de juny ... perquè també ells valoressin si l'experiència havia valgut la pena.
En el seu cas, ells podrien "analitzar" l'evolució del seu nivell de llengua, l'evolució d'algunes emocions en l'espai de només uns mesos i l'evolució del "lloc" en sí, el paisatge, els colors ... Fóra el mateix? Seguiria sent encara el lloc preferit o hauria estat ja substituit per un altre? ...

Durant uns anys l'experiència va funcionar més o menys bé. En alguns cursos, era emocionant participar de l'emoció que la idea despertava en alguns alumnes: recordo com alguns havien posat un grapat de sorra de la platja, d'altres alguna petxina, d'altres una fulla seca de tardor, d'altres els tiquets dels bars del Passeig marítim ...

En d'altres casos, no funcionava en absolut i, en la majoria del altres, he de confessar que jo no vaig saber mai què en van treure exactament, d'aquella experiència, perquè no m'ho van dir.

Em conformo imaginant que alguns dels meus alumnes potser em recordaran ( si em recorden) entre d'altres detalls per un experiment escriptòric tan senzill com original que, a més, era el meu petit homenatge personal a l'admirat Georges Perec, tan creatiu, tan humà ...
Vet aquí el gat, vet aquí el gos. El conte ja s'ha fos.

_______________________

1.1.07

B : Barthes, Roland (1915-1980)

Parlarem del mètode Le Roland Barthes sans peine que uns autors "conyons" van inventar. Un manual per estudiar, practicar i aprendre la "llengua" barthiana ... sense esforç ... que portava incorporats uns exercicis pràctics. Genial !



I parlarem també d'un clàssic de Barthes, l'obra Mythologies, escrita entre 1954 i 1956 i que feia furor encara allà pels volts de principis dels 70 ... (Éditions du Seuil. Collection Points nº 10. 1957).



Farem un treball de recerca que no està fet, potser:



a. analitzar què en queda d'aquells "mites"; els que han desaparegut; en què han canviat els que són encara més o menys vigents i,



b. avaluar, si se'n pot dir així, què se'n pot treure de tot plegat, ara que som a les portes del segon mil·leni i és temps de balanços de tota mena.



I , conyes apart, recordarem la seva figura, que bé val una visita.




A El país d'avui divendres10 de febrer del 2005. Félix de Azúa signa un article titolat "Borrón y cuenta nueva" que no em puc estar de comentar.


Quedo glaçat en llegir que en Félix, rellegint" l'obra de Barthes Le plaisir du texte s'adona que tot ha canviat. I filant filant en treu tota una teoria.

Premises

1."Leído ahora mismo uno se mesa las barbas al constatar las trivialidades que entonces fueron tomadas con total seriedad. Llegué a cometer un prólogo para una selección de esritos de Barthes en 1974 y ahora mismo no alcanzo a entender el porqué."

2. "Me maravilla de Barthes o Bataille o Blanchot mantengan su presencia en la universiadad. Como lectura privada, , casi diría "poética" , y aunque el estilo almibarado, refitolero y pedantesco de estos manieristas pueda atacar los nervios, se comprende. Como pensamiento serio es imposible."

3. Algunas frases de Barthes pierden todo su sabor cuando se traducen, pero no su vapososo sinsentido...

4. Fue la sociedad francesa entera quien aceptó estas banalidades [ha donat tota una sèrie d'exemples de frases-collonades de Barthes] como si fueran fruto de un trabajo real, de una investigación rigurosa (...) en realidad sólo eran ocurrencias de flanneur [cagada pastoret, d'en Félix o dels de La Vanguardia: 2 faltes en una paraula!
Hauria de ser flâneur... Oi, flaneuse ?]

Conclusions provisionals

1.Al món anglosaxó i a Alemanya el fenòmen Barthes no hauria estat possible.
2. "De Francia, sin embargo, mi generación aprendió la irresaponsabilidad elegante, la inmoralidad chic, una premonición de la "vida cultural" como espectáculo de masas.


Conclusió definitiva i gruixuda

Mientras esta irresponsabilida moral, esta moral acomodaticia no se remedie, no habrá una argumentación real contra el terrorismo.
(...)
La irresponsabilidad intelectual de los años 70 y la ausencia de una crítica que permitiera hacer balance y pasar página , es decir, determinar el presente mediante una definicón recta del pasado franquista, ha conducido a la total irresponsabilidad administrativa y política de nuestra desorientada actualidad"




Ara emtoca a mi:

Començo pel final i aniré avançant ... anant cap enrere:
Félix de Azúa s'atreveix a responsabilitzar directament Barthes i la seva galàxia d'haver influit en la irresponsabilitat [crítica?] d'Espanya. Bé, admetem pop com a animal de companyia...

Hi ha gent amb una gran capacitat per fer salts del tigre, però aquest d'en Félix, passar de Roland Barthes a Ibarretxe com diu ell mateix ... més que associació d'idees estranya, sembla que sigui buscar una excusa per titllar el nacionalisme basc de "ideologia infame", acusar el Parlament català d'aplaudir a peu dret "l'etnicismo de Ibarretxea" i els d'Izquierda Unida per recolzar-lo.


Estic bastant d'acord amb els arguments que utilitza per carregar-se Roland Barthes de la manera que ho fa, però potser ignora la publicació del llibre Le Roland-Barthes sans peine el 1978.
Aquest manual de com entendre i escriure l'idioma Roland-Barthes en "3 setmanes" era la sàtira més temible que es pogués fer al llenguatge "críptic" i estil amanerat dels Assajos critics i els Elements de semiologia. .

En Barthes va canviar, el llibre el va fer patir de veritat perquè ja havia evolucionat cap a la llengua poètica del Fragment d'un discours amoureux .
El mateix 1978 va començár a escriure les "segones Mythologies" al setmanari Le Nouvel Observateur durant uns dos anys. Eren "La chronique de Roland Barthes" . En guardo una petita col·leció. Sí, Roland Barthes era també un blogaire avant la lettre que escrivia coses com aquesta:

"La sieste
Portes closes, étouffant le téléphone et la sonnette d'entrée, rideau tiré, sur mon lit, je sais que pendant une heure rien ne pourra rompre une paix qui, dès lors, ne tient qu'à moi. Ce que j'obtiens par la sieste, c'est de suspendre mon image : rien ne viendra l'alimenter ; je me repose non des autres ni de moi-même, mais de moi-même vu , pensé, demandé, exigé par les autres ."
(5.3.1979. Le Nouvel Observateur. Pg. 63)

Crec que Roland Barthes ja va tenir el seu càstig amb el Roland Barthes sans peine. La seva glòria però, que no és poca, rau en tot allò d'intel·ligible que va escriure i en la part poc intel·ligible, poètico-prosaica o prosaico-poètica que va cometre pensant que feia semiologia de veritat. No som perfectes ;-)

Puntueu 0 a 10 del grau de "comicitat" que sou capaços de trobar en el text següent:

Denotación y conotación. IV.a

"Podría decirse que la sociedad, detentadora del plano de la connotación, habla los significantes del sistema considerado, mientras que el semiólogo habla sus significados. Éste parece, por lo tanto, poseer una función objetiva de desciframiento (su lenguaje es una operación) con respeto a la actitud común, la cual consiste en naturalizar u ocultar los signos del primer sistema bajo los significantes del segundo. Su objetividad, sin embargo, resulta provisional a causa de la historia misma, que renueva los metalenguajes".
Comunicación Serie B. Roland Barthes. Elementos de Semiologia. 2 edición.

10/2/2005



C : Cometes | Comillas | Guillemets | Quotation Marks

Un gran invent. Aquest signe ortogràfic és un dels senyals clars que, si bé és veritat que venim del "mono", s'ha evolucionat força...
Les cometes, és sabut, permeten de donar a qualsevol paraula o expressió un sentit especial: metafòric, sinecdòtic o metonímic, que matisa o modifica el seu sentit més corrent, linial o pedestre.

El gran truc de les cometes consisteix en amagar aquell sentit afegit que generalment es vol donar a la paraula despullada de cometes, i així es converteixen en un "picar l'ullet" juganer o complicitós de l'escriptor al seus lectors : "endevina-ho si pots" és el que venen a dir. És la jugada de l'esfinx, vaja... Però no acaba aquí la gràcia que tenen les cometes, va més lluny, molt més lluny... La gràcia de veritat és que permeten de crear sentit, convertint-se així en un recurs inventiu de primer ordre. Quan no sapigueu com dir-ho, poseu-hi cometes i ja ho teniu. A mi m'agrada el jazz, però no sé pas on s'acaba el jazz i comença un altre gènere. Per a mi, si canten ... és una cançó. Si no canten... és "jazz", de manera que tot allò que jo vull que sigui jazz o bé és jazz o bé és "jazz". M'explico? Si t'està bé, bé, i si no t'agrada... posa-t'hi fulles !
És una font d'exercici de llibertat i això cal valorar-ho en el molt que val.
Forma part de la petita llista de Llibertats amb majúscules i sense cometes que tenim a mà i per tant, un recurs que cal defensar com un gran tresor.

Més enllà encara:

Així com les llengues escrites disposen d'aquesta eina fabulosa, les llengües parlades, per desgràcia, en manquen. I aquesta mancança és la mare de totes les guerres: molts malentesos; moltes baralles; un nombre considerable de putades que ens gasta la vida quotidiana i algun que altre crim són deguts a la inexistència de cometes verbals serioses.

Em tempta la idea d'inventar-les o, com a mínim, de digressionar sobre la dificultat d'inventar-les. Us passo "gratis" la idea, per si la voleu aprofitar i avançar-vos al meu invent.


*** TIPOLOGIA DE LES COMETES (sic!)

Per demostrar que no us enganyo quand dic que les cometes tenen més suc del que sembla, us cito una funció ben particular d'utilització que he trobat a la web de Kris Peeters


"KRIS PEETERS (UNIVERSITE D'ANVERS - UFSIA)
Conceptions et critériologies post-genettiennes de la focalisation (II).
Un essai de synthèse critique.
Au seuil de ce travail, il nous est très agréable de remercier vivement M. Jan Herman (KU Leuven), sans qui la rédaction et la publication de ce texte auraient été impensables. Nous avons choisi de marquer à l'aide des symboles '«' et '»' les citations et les mots qui ne nous appartiennent pas. Les guillemets s'utiliseront au contraire afin de caractériser tel terme suscitant notre désaccord ou notre réserve, mais conservé par simple concession à l'usage ou par manque d'un mot plus approprié. Les italiques, en dernier lieu, nous serviront à la mise en relief.


Kriss ens recorda així que no només hi ha un tipus de cometes significatives sinó que n'hi ha, com a mínim alguna més i, sense saber-ho, ella ens ha donat la idea d'establir una *Tipologia de les cometes © Sadurní Girona (27.04.1998) que, juntament amb la Teoria dels conceptes inefables © Sadurní Girona (??/??/20??), es convertiran algun dia en una aportació original de l'autor d'aquestes línies a l'encara apòcrifa *Nova Semàntica del 3er Mil·leni .
Heus aquí un esborranys de la tipologia que anirem dissenyant:

1. Unes cometes per a fer cites textuals d'altres persones i que ens agrada de denominar cometes citadores.
2. Unes altres per a significar "desacord" o "reserva" en relació amb un terme existent, que per fer honor a algú que s'ho mereix denominem cometes Kris.
3. Unes altres, encara pendents d'un bon dissenyador que les dissenyarà, són les que servirien per a indicar "ironia" tot deixant intacte la polisèmia indefinida del terme: són les cometes ironianes.
4. Unes altres, pendents de disseny i de l'encert d'en Sadurní per definir-les: les cometes verbals. Del tot útils i necessàries, faran un gran bé a la comuniatat, evitant malentesos i la corrua d'agressions qui hi van associades.
5. Finalment, les cometes que nosaltres anomenem cometes esfínxiques, que com el seu nom (-esfinx/enigma-) indica i nosaltres hem explicat més amunt, introdueixen en el mot un sentit indeterminat afegit que apel·la a la imaginació del lector per què l'esbrini si pot o, cas que no pugui, li posi el sentit que vulgui. La utilització de cometes esfínxiques és una implementació d'un dels conceptes inefables que definim en algun lloc d'aquest mateix diccionari: una implementació de trangressió metagriceana.


Annex I.

Conseqüències semàntico-comunicatives d'aquesta tipologia de les cometes: aventatges i inconvenients. (Pendent de redactar)

________________


Annex II . 17 de maig de 2010

Exemples concrets i prova del nou de "la importància" i la "perversitat" d'algunes cometes

Imma Monsó, en un article publicat al diari La Vanguardia el dissabte quinze de maig de 2010 i titulat Profusión de comillas (El Runrún, pg. 27) exemplifica força bé algunes de les afirmacions que fèiem més amunt.
Caldrà que aneu a l'hemeroteca si voleu accedir a l'article sencer, perquè la cerca a Internet d'aquest article no dona cap resultat.


"(...) Pese a que El Mundo edición impresa, con buen criterio, decía que el rey no precisaría ni quimoterapia ni radioterpaia (sin comillas), El Mundo digital, en cambio, titulaba:"El rey pasa una nche 'pefecta' tras serle extirpado un 'nódulo benigno' ". ¿Qué pensar? (...)¿Y qué decir del titular de El País digital, "El rey intervenido durante dos horas y media para extirparle un 'tumor benigno'"?
¿Por qué entrecomillan "tumor benigno"? ¿Es acaso una paraula irónica, un termino extranjero, una palabra que no está en el diccionario, una expresión cargada de segundas intenciones? Si no es nada de eso, ¿qué és?"


Segueix la resta de l'article on conclou el següent:

Pues digo yo que será una palabra que inspira temor (incluso con benignidad incluída), y las comillas pretenden conjurarlo. Digo yo que (aún inconscientemente)el que entrecomilla coge con pinzas las palabras relacionadas con la enfermedad para evitar así que nos contaminenos de cruda realidad. (...)


Posats a fer hipòtesis, Imma, et diré que potser sí, però que potser hi ha més explicacions: una de versemblant fóra que els redactors de les edicions digitals no s'ho creuen i l'inconscient els traheix: cauen en el parany de la hipercorrecció afegint-hi les cometes per dir que això de "tumor beningne" ho ha dit algú, qui sigui, no ells, que ells no hi tenen res a veure...

I és que estem en temps de mentides supremes, exagerades, esgarrifosament patètiques i gairebé criminals.
Quan el Rodríguez Zapatero insistia a dir que no hi havia crisi és que la crisi ja era molt profunda.
Per això, la profusió de cometes, pot llegir-se també com una prova que la notícia és enganyosa, i que cal entendre que o bé ens amaguen alguna cosa o bé que ens menteixen descaradament.

Al rei, si llegeix aquest article, li desitjo molta salut i llarga vida, però també li aconsello que si pot fer-hi alguna cosa, doni instruccions perquè en aquesta mena de temes no s'amagui la veritat ni ara ni mai. El contrari fóra una enganyifa mensypreable i intolerable...


________________

CH :

La lletra en sí és tot un món de fantasia ...

Si hem decidit d'incloure aquesta lletra al nostre diccionari és en homenatge a la originalitat de l'espanyol, que fa figura de cavaller solitari davant de les altres llengües.

També en homenatge a l'alteneria de la seva definició:
"cuarta letra del abecedario español, doble por su figura, pero sencilla por el sonido".
I, confessem-ho tot, per la musicalitat de paraules com "churro", "chollo", "chucho", "chicha", "chacha", "cháchara, "chocho" i "chillido" i "chimpum" ... entre moltes altres, que són tot un tractat de poesia.

D : Dahl. Roald


De Roald Dahl, per ara no en proposarem més que una foto extraordinària del fotògraf Brian Moody, que vam retallar d'un diari britànic, quan l'escriptor va morir. El peu de pàgina de la foto deia així: "Tender, cruel, funny".

Que cadascú la llegeixi com sàpiga. La seva paperera, plena a vessar d'intents d'escriptura, diu molt en favor seu.

Però de seguida el desordre de l'estudi o despatx , o com se'n digui d'això que es veu a la foto, em fa pensar que li faltava alguna cosa, al bo de Roald, oi? Potser li faltava una dona que l'estimés i que l'ajudés a posar una mica d'ordre en el desordre? O cal que el geni vagi sempre acompanyat d'una mena de cutreria que li és congènita? No ho crec, però em venen ganes d'esbrinar una mica qui era aquell Roald Dahl que surt en aquesta imatge.

No tinc gaire experiència en comentar fotografies, ni quadres tampoc... però per a en Roald faré una excepció. Vull dir ... una mena d'exercici per a homenatjar-lo. Aniré primer a llegir-me el què escrivia Baudelaire als Salons, i quan me n'hagi empapat una mica, tornaré per descriure aquesta foto.

31.12.06

D : Dicofilopersiflex: Diccionari filosòfic, personal i flexible

La Bruyère, Bayle, Voltaire, Flaubert, Joan Fuster, Fernando Savater... i -fins i tot Alfonso Guerra va publicar un Diccionario de la izquierda l'any 1998, que ve a ser també una mena de diccionari personal- i molts més centenars d'altres autors ho van provar amb èxit, cadascú a la seva manera. Sense anomenar-lo diccionari, bona part de l'obra de Josep Pla és en realitat un diccionari personal.

Déu me'n guard de voler comparar-m'hi! No cal ni dir-ho. Nosaltres només fem aquí que seguir l'exemple dels que ens van precedir, per anar fent, per anar escrivint, per matar el cuc de les ganes d'expressar-nos que ens rata per dins ... ;-)

A INTERNET hi ha més d'un exemple d'informació classificada per ordre alfabètic, però que jo sàpiga, no hi ha massa més Diccionaris filosòfics. Els que s'hi afegeixin, benvinguts siguin.
Una de les webs que aplica la mateixa estructura de classificació i conté entrades més (o tant com) interessants que les nostres és ... Synapse. Technology and Culture. No deixeu de clavar-hi una ullada: us agradarà.

Nosaltres hem volgut donar un toc personal al nostre dicccionari adjectivant-lo com a "petit", "filosòfic" i "flexible" i d'aquí ve que l'haguem anomenat "Dicofilopersiflex", per fer-lo més mnemotècnic a aquells lectors que tenen tendència a oblidar els títols massa llargs.
Persiflage, significa , en francès , "moquerie, ironie, impertinence". Donc bé, ja ens està bé que la paraula sigui fins i tot una mica polisèmica. Ja ens agradaria, ja, que a més de ser una mica intel·ligent, el nostre "diccionari" contingués també un polsim d'ironia i d'impertinència.
Que en disfruteu, i ... Bon profit!.

E : Empatia

O l'art de saber-se posar en la pell d'un/a altre/a.

Nosaltres sentim per l'empatia una verdadera admiració i és precisament aquesta atracció fatal la que ens permet de garantir que tard o d'hora ens explicarem profusament "là-dessus"...

Ens fa molta il·lusió lligar-ho amb un altre concepte igualment interessant: el concepte de la identificació, que creiem haver après, o com a mínim entès a la nostra manera a través des assajos de Georges Poulet : Études sur le temps humain 1 (Plon. Coll. 10/18. 1972).

E : Escriure | escriptor | escriptura

El 1997 va ser a Catalunya i a la galàxia literària, l'any Josep Pla.



Una de les obres que es van difondre pels mitjans de comunicació, de manera interessada, per promoure la figura i l'obra de l'autor fou: El que hem menjat.

Aquest títol em va fer pensar que, molt abans de l'any Pla, a mi se m'havia acudit la possibilitat d'escriure un llibre (i encara només és una idea) sobre "El què hem llegit"
i un altre sobre "El què hem escrit".

Tot i que l'èxit dels dos llibres -cas que mai s'arribessin a escriure- no estaria garantit en absolut, el fet d'haver trobat els títols ja convidava a posar-se a escriure, oi?

Em va semblar haver trobat la mare de totes les idees. Ni fóra molt original ni fóra gens comercial, pero aconseguiria no haver de lluitar contra els problemes tècnics de la ficció. Victòria pírrica!

Tampoc no fóra una autobiografia ni un diari íntim, recurs que cal defugir com de la pesta, sinó que en reflexionar sobre les lectures personals i explicar els moments de joia, de sorpresa o de desencís viscuts gràcies als llibres de la meva vida, només hauria de tenir cura de l'expressió: l'argument ja el tenia.

Pel que fa al format, per què no utilitzar "la pàgina web"?

Potser fins i tot acabaria sent un dels pioners d'un nou estil d'escriptor: L'escriptor que s'autopublica i s'autocorregeix a mida que va escrivint prometeicament el seu "llibre" electrònic. Quina idea! Entre originalitat i collonada, oi?

Sigui com sigui ... Pensat i fet. Començat a fer, vaja, per ser més precisos. I heus-ho aquí ... Tot i que avança molt a poc a poc perquè escriure és difícil!

La dificultat d'escriure

La dificultat d'escriure sembla que rau en un doble problema: un problema de tècnica i un problema de mètode i voluntat ...

Mètode i voluntat

Si l'escriptor potencial és capaç de destinar una part de la vida diària a l'escriptura, tard o d'hora arribarà a convertir-se en un escriptor "real" (no forçosament d'èxit, és clar, ni forçosament editable en paper de llibre). Algú, en comptes de mètode, potser parlaria de "fe", fe en allò que un escriu per a si mateix però amb la secreta esperança que serà llegit per d'altres.

Graham Greene, en una de les seves grans obres The end of the affair posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe. 
Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)
When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)
I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."
Graham Greene. The end of the affair. Book One. Chapter 6

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas Llosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia.
L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és.


Tècnica

Quant a la tècnica, sembla que es pot anar aprenent mica en mica, diuen els entesos: llegint molta literatura i llegint molta teoria sobre l'escriptura, estimant els mots i estant enamorat dels diccionaris, aconseguint un domini relativament acceptable de la llengua en la que hom es vulgui expressar...

Mètode i tècnica. Cap dels dos NO ÉS un "enemic petit", però potser el més petit de tots, si fos a triar, fóra aquest darrer.

Sense tècnica, o amb una tècnica grollera, es pot encara aspirar ser "escriptor". Segurament en surt llavors un escriptoret de tercera o quarta fila, com n'hi ha tants, però escriptor al cap i a la fi.

En canvi, sense voluntat i perseverància en l'escriptura, no hi ha res a fer, de cap manera! No en pot sortir mai un escriptor, ni bo ni dolent!

I ni de voluntat ni de perseverància, malhauradament, no en venen enlloc!

Ho dic amb la tristor que em provoca saber que, d'escriptor de veritat potser no en seré mai, i m'hauré de conformar amb el somni d'arribar a ser-ho, assumint amb recança la meva condició d'etern somiador i de productor d'escrits "esporàdics".

Això és l'únic que tinc per ara, alguns escrits esporàdics, mentre segueixo esforçant-me en dominar l'esperit i la carn per aconseguir trobar el mètode, enfortir la voluntat, i aprendre a saber redactar "la meva novel·la" o un cosa semblant, començant per uns relats que es podrien anomenar Contes cruels...

Si has arribat fins aquí sense fer "zapping" de pàgina web, segur que -poc o molt- et pot interessar el que trobaràs si cliques algunes de les entrades d'aquest diccionari.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Enlaces 






* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

E : Estupidesa (adj, estúpid, estúpida)

Insecte coleòpter paràsit de l'home i la dona creat per Déu el setè dia després d'esmorzar, -l'hora, diuen, del bon humor i de màxima disponibilitat- just abans de posar-se a descansar de-fi-ni-ti-va-ment.

Algunes versions del Gènesi, manipulant estúpidament la versió original, ometen aquest detall significatiu.

Resistent als insecticides, ha aconseguit establir-se entre els humans, de forma paràsita, fins a un punt que és impossible de matar-lo sense matar als éssers que el transporten.


L : Literatura web

Una altra entrada que m'agradaria trobar-hi [al Dicofilopersiflex] és LITERATURA WEB.
T'acompanyo algunes reflexions i cites per tenir en compte:
Quan els grecs necessitaven herois, Homer els dóna una èpica
Quan els cortesans necessitaven una lírica, els trobadors l'elaboraven
A l'era d'Internet, el gènere literari sociològic o de mercat és la LITERATURA WEB.

Quan se n'escrigui la història, es parlarà de l'antecedent visionari de Cortázar i Rayuela; però el que més es destacarà, serà que finalment hi havia un gènere literari adaptat al sistema de funcionament del cervell humà, que salta fent zapping d'un punt d'interès a l'altre.
Els alumnes del Curs de Prehistòria literària no entendran com es podia llegir El Quijote sense clicar al link que obria la Webcam conectada als molins de vent i veure-ho en directe.

Malauradament,les obres literàries tindran el mateix defecte que els sistemes:sempre seran objecte d'actualització.D'altra banda, el concepte d'"AUTOR" quedarà completament difuminat, i més que buscar obres mestres, caldrà disfrutar del zapping de petits plaers literaris. Pels folls pels llibres i l'altra mentalitat que impliquen, ens quedarà tota una història de
la literatura en paper.
Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)

Ja ho veus, Pep, et vaig fer cas i ja hi és ... i el copirait és teu ! Una abraçada.


4.11.06

L : LLEGIR . EL QUE HEM LLEGIT

Heus aquí d'una sèrie de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:


Una llisteta oberta, és clar, per poder afegir, quan el cos m'ho demani, reflexions, comentaris i també, si s'escau, extractes il·lustratius de les lectures i relectures que anem fent al llarg dels mesos. Per poder parlar una mica dels meus tresors personals, obsessions de la primera joventut i de la present "maduresa" tardorenca...
Recentment he llegit en algun lloc una cita atribuida a Borges, d'aquelles que "si non é vero é ben trovato", i que diu una cosa així com:


"Deixo per d'altres la vanaglòria del que han escrit, jo prefereixo enorgullir-me del que he llegit" (no sic! ;-)

En boca de Borges o de qualsevol escriptor orgullós de la seva obra imagino que queda bonic i a nosaltres ens ho posa fàcil. Nosaltres també ens manifestarem cofois de les nostres lectures, que al cap i a la fi són la nostra companyia de tota una vida, uns amors que cal cuidar i als qui cal ser fidels.

Si m'atreveixo a parlar-vos "orgullosament" d'algunes de les obres i articles que he llegit és perquè penso fer-ho extrapolant les vivències viscudes a través d'elles: sensacions, idees, frustracions, somnis i miratges ... amb la secreta esperança que, tot explicant-m'ho a mi mateix per escrit, pugui interessar mínimament a algú altre.
A tu, per exemple?  Pots deixar-ho dit a la secció de comentaris.


Gràcies.
15.3.2005

* * * * * * * * * * * * * * *