El que hem llegit VII. Charles Baudelaire. De l'essence du rire.

Charles Baudelaire.
"De l'essence du rire et généralement du comique dans les arts plastiques."Éditions du Seuil. Collection "l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378.


Una nota de peu de pàgina de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille".
Jo m'ho vaig llegir per primera vegada allà pels voltants de l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire en l'edició de Seuil.
No sé ben bé com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones conegudes així com també diversos fets de la vida quotidiana, alguns banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida.

Fa uns dies, el presentador d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari :
"I tu de què rius ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes".

El context no té massa importància, perquè aquesta reflexió tothom se l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable?
Estareu d'acord amb mi que, un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació filosòfica abstrusa i il·legible.
"Vols dir que aquesta lectura ens descobrirà realment "l'essència", la veritat total"? Entendre perquè ric quan ric?
El més freqüent és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector, que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi una verdadera l'explicació.
Baudelaire hi aporta una resposta força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata".
Anem a mirar-nos-ho ...

Baudelaire afirma que el riure neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura. Baudelaire afirma també que el fet de riure resideix en el que riu, i no pas en la cosa o persona objecte del riure.
El fet de riure és com un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció respecte a la norma, la valorem com a inferior.
En cada cas, nosaltres ens identifiquem amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència en relació amb allò que tenim davant nostre: persona, cosa, situació o metàfora o sinèdoque de persona o de cosa o de situació. Del resultat d'aquesta activitat mental que només dura milèsimes de segon, en pot sortir el somriure, el riure o la cleca desfrenada.
El més curiós és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació última del perquè això és així, queda per algun Premi Nobel de medecina del futur.

Pensem en un parell d'exemples que ho fan perfectament entenedor:

Primer exemple: Anant pel carrer, veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa , caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma. Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el perill. Trepitxa la pell de plàtan, cau, i el veiem de cul a terra...

Segon exemple: Un acudit mostra la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa. La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret, està tancant amb força la porta de la terrassa, i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora, i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és : "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat" i en castella: "Coño, el gato!"
Imagineu les reacions: En el primer cas: o bé ens posem a riure com a condemnats, comencem a enfotre'ns-en de mala manera o bé, lluny de riure, ens acostem al pobre desgraciat una mica esfereïts tement que s'hagi fet mal de veritat.

En el segon cas, el de l'acudit, o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia, ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora d'animals.

Què ha passat? En el primer cas ha funcionat el mecanisme del riure, és a dir una mena de consciència de la pròpia superioritat respecte de l'objecte del nostre riure. En milèsimes de segon ens hem fet la reflexió següent: aquest desgraciat havia d'haver mirat i haver-se adonat del perill. Nosaltres no som rucs. I l'efecte satànic del riure ha aparegut tot sol, per l'efecte d'aquesta reflexió gairebé involuntària.
En canvi, en el cas de qui en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari, el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex del socors o el reflex de la protesta.

Perquè es produeixi el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el de la dissociació-distanciació respecte a la víctima . I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació, s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal".
Això explica que davant de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna i hi ha qui no s'immuta ...

Això explica també que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix, perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant i considerar "l'altre jo" com un estrany.
Des d'aquesta perspectiva s'entén millor la reacció de la gent en relació amb els acudits que s'expliquen per aquests móns. I es que un acudit, ben mirat, no és res més que una "petita anormalitat" forçada respecte la norma. Quan ens diuen que ens explicaran un acudit ja ens prevenen que hem d'entendre i copçar en què consisteix aquesta "anormalitat" fabricada. Els que estan en la mateixa òrbita i entenen l'acudit riuen. Juguen a posar en funcionament el mecanisme de valorar com a ridícula o absurda o idiota (inferior) una persona o una situació ... en la qual ells no ens trobariem mai!
Però pot ben bé passar que algú no entengui en què consisteix el factor "a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica.
Penseu en algun acudit que us faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment. De què rieu realment? Una paraula mal pronunciada, un gest innocent, la majoria dels petits errors que tots cometem ... Vosaltres no ho farieu allò, vosaltres no ho dirieu, volsaltres no hi anirieu, vosaltres, allà no hi serieu, a vosaltres no us passaria, vosaltres no serieu com aquell desgraciat o desgraciada ...
L'aspecte més curiós del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo doncs en el significat del concepte de "norma relativa". I és que per aquí la cosa ens duu cap a d'altres límits:
D'una banda pensar en algunes persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena, en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les que es troben en la vida quotidiana.
Potser també això és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten" o bé és un inconscient, o bé se sent "superior" a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme ...
En podem treure alguna conclusió i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions?
Jo hi estic donant voltes ...

C : Citacions (Petit diccionari de ___________ )

1968:"Quan l'extraordinari es torna quotidià, hi ha la revolució" Fidel Castro

1978: Això no és la revolució, és el sexe.

1988: En temps de Sida ja no és el sexe, és la televisió

1998: A l'aldea global del nou desordre, això és Internet

2001:"Daisy..." diu l'ordinador idiotitzat segons Kubrick amb Homer a l'espai

Autor: Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)

H : Hobson ( L' elecció d' _______ )

El New Shorter Oxford English Dictionary ho descriu així:
"T. Hobson 1554-1631) a Cambridge carrier who gave his customers a choice between the next horse or none at all. The option of taking what is offered or nothing. No choice" .

Gairebé tots heu estudiat l'anglès, oi? "No choice", s'entén, oi?
Versió culturalment sofisticada del que es coneix més vulgarment per la llei de l'embut, o "qui paga mana", "l'article 36" o savieses per l'estil.
Qui no n'ha patit les conseqüències més d'una vegada? En donarem alguns exemples.
En exemple tràgic:
New Statesman del 14 d'octubre del 2002. Quan encara Els EEUU no havien envahit l'Irak.John Kampfner, l'editorialista polític del setmanari escrivia en un article titolat "Why Georges no longer loves Tony"

"Blair had always wanted a very tough resolution-one that bore little ressemblance to the original UN Resolution 1248 and one that made clear to Saddam that the inspectors must have unfettered acces across the contry, including presidential palaces. On that there was a complete meeting of minds with Bush. However the British wanted a document to be framed in a way that would give the Iraqi president a reason to comply, rather than face a full-scale military attack. Instead, what was on offer was, as one Whitehall offcial put it to me, "the choice between 'allow us to invade you or we'll invade you'"

Uns mesos més tard es produí efectivament la invasió de l'Irak amb les conseqüències que encara avui (agost del 2003) anem veient.
Deia exemple tràgic, o patètic... I amb la perspectiva del temps, encara més, just quan aquesta setmana s'ha produit la presència de Blair davant de la comissió d'investigació Hutton i quan, per si no havia quedat prou clar, s'ha demostrat que el govern de Blair va decidir de donar suport al govern de Bush en la decisió d'anar a una nova guerra. Decisió que ja havia estat presa feia temps i per la justificacio de la qual només es buscaven escuses que amortigüessin la crítica internacional.
Veurem com acaba.

H : humor | humors

I. Humor (Sentit de l') .

Mentre intento desenvolupar la idea, aneu llegint els diferents apartats d'aquesta web. Ja em direu si n'hi trobeu una mica.
Intentarem incloure reflexions sobre:
alguns apartats de L'anthologie de l'humour noir d'André Breton, un dels pares, fills i esperits sants del Surrealisme.
uns quants extractes del recull titulat An Owl in a sack troubles no Man. Ten years of Weekend Competitions from the New Statesman 1979-1988, editat per Ms de Meaner i Tom Foolery, i copyright del NSS.
l'humor com a arma de defensa i d'"atac" en el Manual d'autodefensa de Víctor Sunyol. Amén.

II. Mostra d'humor *britanosaxó.
Acudits
En voleu veure una col·leccioneta extreta de la revista "Punch", desapareguda el 8 d'abril del 1992?
Oi que síiiiiiiii? ................ No?


III. Humor creatiu (o així ho presenten)

* Esponjiforme entertainment. Revista de filosofía o algo así

* Enllaç a diverses seus d'humor francòfon

* Philosophical humor & other animals


IV. Humor Negre .
Tant la tele com els diaris en van plens, 365 dies a l'any. No us en cal més ... però sempre es pot trobar alguna cosa ...

Exemples:

Humor INGenu. Que consti que l'ampolla, és d'aigua sense gas.
Ve a tomb aquest dies en què el tema de l'habitatge està calent i crema.
Avui 11.10.2006 Suspesa una cimera de la UE sobre Habitatge

K : Kuwait (Cuvait?)

Vegeu l'apartat corresponent en l'opuscle titolat "Defensa i il·lustració de la llengua catalna del segle XXI" que vaig publicar a l'Eco de Sitges en el marc del joc d'exercicis d'estil autoimposats allà per la tardor del 1992.

2. MECANISME DE REGULARITZACIÓ ASSIMILADORA

DE LA "W".



Sí!



To "W" or not to "W", aquest és el dilema!



O bé ens abaixem els pantalons sense pudor ni manies i afegim d'un cop per sempre la lletra "W" a l'alfabet català o bé lluitem contra aquest Satanàs banyut catalanitzant tots els noms estrangers que la portin. Guerra a la "W". Trieu!



No hauriem de tenir por d'escriure:



"Ara m'hauré de passar al uindous"


"A Ual Estrit s'hi fan mols duros!"


"Mira, un altre Folsvaguen"


"La Pepeta ven Tuperuers"


"Peta fort aquest cómpact de Vàgner"


El demés són barreges, mitges tintes, pocs pebrots : Seguir admetent que New York és "Nova York" en comptes de "Nova Iorc" , i que Kuwait és "Kuwait" i no "Cuvait" o "Coueit", és fer la puta i la Ramoneta!


La correcta aplicació dels dos mecanismes anteriors permetria d'implementar el tercer ...

M : Murphy (Llei de ________ )

La molt maleïda. Sempre a punt per fotre, sempre a l'aguaït... Val la pena estudiar-la una estona ... només per intentar saber en quin moment es complirà, per què tard o d'hora, es fa efectiva! No ens en podem escapar!
Nosaltres volem dir-hi la nostra, la nostra relació amb la llei i les seves consequències sempre nefastes, però la llei en sí, la trobareu força desenvolupada en una seu francesa que ens veiem obligats a citar..
Ja ho podeu clicar i començar a preparar-vos pel pitjor.

R : riure | el riure

Necessitem una mica de temps per desenvolupar la idea.
Bàsicament hem de reproduir aquí l'opinió que ens mereix un assaig que va escriure Charles Baudelaire sobre "l'essència del riure" i que se'ns va quedar per sempre gravat al cap com un estudi modèlic i força i·lustratiu d'una sèrie d'aspectes que comporta el fet de riure.

També provarem de dir, d'una manera d'allò més planera, el que és per nosaltres el riure i el perquè, malhauradament, ja no riem tant ni tan sovint com rèiem ... Deu ser que comencen a pesar el quilos i els anys, per més litres d'aigua mineral que beguem ;-(

Parafrasejant la definició que feia André Malraux de la cultura, podríem dir que:

"El riure és l'única cosa que et quedaria en cas de perdre-ho tot".
( © Sani Girona)

Bé, si no ho ha dit ningú abans, reivindico la paternitat de la dita. El copyright és meu!