Ensenyar I
No sé si resultarà massa poc ortodoxe (o una mica escandalós) començar directament "pel final" en comptes de fer-ho pel començament i escriure primer els 10 o 20 capítols que fonamentarien les conclusions.
Vull començar per (algunes de) les conclusions provisionals a les que jo he anat arribant. Començar per una série de propostes "concretes" de renovacions a fer que potser (només potser) podrien contribuir a millorar l'ensenyament.
Però ho faré tanmateix, per què si bé no és la meva feina ni la meva intenció (re)definir què vol dir ensenyar, ni teoritzar sobre conceptes pedagògics més o menys abstractes, no em vull estar de "dir la meva", per poc que valgui.
Potser algunes de les idees semblaran "eixalabrades" o impossibles de dur a la pràctica. Jo vull creure que de la reflexió de les persones que les llegeixin (amb bons ulls) en pot sortir el matís, la contra-proposta o la iniciativa creativa paral·lela que les faci "possibles".
Posats a fer, prefeixo començar pel punt on ens trobem molts professors avui mateix, la vigília d'un dia qualsevol quan l'endemà cal tornar a classe, impartint "crèdits" i ja no assignatures, amb alumnes ESOitzats i no amb la "flor i nata" d'un sector social, immersos en un sistema educatiu reformat recentment que ens fa enfrontar amb una educació global diferent i dins d'una societat en plena transformació en tots els àmbits (Europa, Internet...)
Encara queda molt per "inventar" (em sembla ...)
El diari Avui del 26 d'abril del 1996 publicava un especial "Com serà el món d'aquí a 20 anys?" que incloia un article de l'eminent autor del llibre The world crisis in education: The view from the eighties, el professor Philip H. Coombs (el curriculum del qual ocupa mig mega).
El títol de l'article en qüestió és: "Urgeix reformar l'ensenyament".
Copmença així:
"Si m'haguessin demanat fer un retrat sincer de com seran els sistemes mundials d'ensenyament d'aquí a vint anys a comptar des d'ara si es mantingués el funcionament usual (sic), em veuria obligat, amb tota honestedat, a donar una imatge descoratjadora" (...) I acaba aixà:
"La pregunta de com seran les institucions i les pràctiques educatives existents d'aquí a vint anys no és la més correcta, perquè ja sabem gairebé quina serà la resposta.
Les preguntes més pertinents a plantejar ara són:
1. ¿Com ha de ser l'ensenyament arreu del món i com funcionarà d'aquí a vint anys?
2. ¿Quin tipus d'estratègies creatives i cooperatives individuals, locals, institucionals nacionals i internacionals podrien resultar més efectives per provocar aquests canvis essencials en l'ensenyament i que es necessiten urgentment arreu del món?"
(Philip H Coombs. Urgeix reformar l'ensenyament. Avui 23.4.96 pg. 20)
____________________________
Tot i que llegir això no ens posa eufòrics, com a mínim ens tranquilitza i ens dona moral constatar que les grans eminències també es fan les mateixes preguntes que ens fem tots els treballadors de l'ensenyament.
Enfront de tanta unanimitat en reconèixer la crisi permanent dels sistemes educatius, el que falten són doncs PROPOSTES per canviar-los, oi?
Propostes com més concretes millor, com més sensates millor, com més senzilles (que no banals) millor ...
Jo m'atreveixo a saltar un grau en la línia de concreció i passar com a mínim a plantejar preguntes sobre la necessitat, la factibilitat, i la possible manera de realitzar canvis reals.
El tema de la motivació: ensenyar motivadorament i aprendre a motivar-se.
El terme motivació, en l'àmbit escolar i educatiu és una paraula hiper-polivalent i de contorns poc definits que engloba un ampli ventall d'idees i temes associats dins dels quals destaquen "les estratègies de la manera d'ensenyar tot divertint (dins del marge possible, és clar) per aconseguir un ensenyament "eficaç".
A principis d'abril del 1998, el professor Carlos Guallart, de Saragossa, enviava a la llista educativa "hiperespiral" un missatge sobre el tema de la motivació.
De la seva aportació, una referència al contingut del llibre d'un canadenc, Roland Viau, en vaig treure la motivació per anar a Internet a buscar informació sobre aquest tema, i vaig "descobrir" una perla valuosa: Un treball titolat "A la recherche d'une motivation ... perdue?", de Christian Sierro, que es pot trobar a l'adreça:
http://pchec127-2a.unil.ch/ofiamt/motiperd/index.htm
* Paral·lelament, vaig llegir al setmanari L'Express (Nº 3426 12-18 mars 1998 pg. 35) una entrevista feta a Philippe Merieux, coordinador de la gran enquesta nacional "Quels savoirs enseigner dans les lycées ?" que el govern francès va adreçar a finals del 1997 a tots els estudiants i a tots el professors de secundària de França.
En aquell article es feia una primera evaluació no oficial dels resultats obtinguts a través de l'enquesta "Quels savoirs ...?" (L'Express nº3426 pp.31-34...) i es reproduien periodístico-provocadorament algunes de les opinions "interessants" que els joves francesos donaven sobre l'ensenyament rebut.
Implícitament els alumnes estaven assenyalant aquelles matèries o temes concrets de matèries que no els interessaven o que no els motivaven, mentre que n'assenyalaven alguns d'alternatius: demanaven que se'ls ensenyés "la vida real" ( cursos de conducció, de bricolatge, de puericultura, de mecànica, de socorrisme, com redactar un CV, etc...). Curiós!
De la lectura creuada d'aquests dos documents en vaig treure també la idea de desenvolupar les meves reflexions personals sobre la motivació.
Són aquestes:
Per motivar cal estar motivat.
Per motivar cal saber explicar on porta allò que es vol ensenyar.
Per motivar cal evitar al màxim la improvització i programar les classes posant-se empàticament en la pell dels alumnes.
Per motivar cal "fer participar" activament.
Per motivar cal saber preguntar per aconseguir fer reflexionar als alumnes sobre allò que s'ha adquirit.
Per motivar cal apel·lar a l'auto-estima dels alumnes i fomentar-la.
_________________
De com el model social "ambient", també anomentat "el sistema", boicoteja massa eficaçment bona part del model cultural "de bona fe" que pretén transmetre el sistema educatiu.
La idea que apunta el títol d'aquest apartat no és ni nova ni original. Està a la boca de tots els professors de tots els àmbits educatius, formulada de diverses maneres però sense massa variants en relació amb el fons de la qüestió.
En una entrevista publicada al BIEC (Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya) del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Nº 12. Abril 1998, pag. 15) amb el professor Octavi Fullat, catedràtic de Filosofia de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, titolada "Educar és ensenyar a viure sempre oberts", l'entrevistador li feia la pregunta en aquests termes:
"L'escola intenta promoure uns valors que no corresponen als que imperen en la societat"?
El professor, evidentment, contestava amb un comentari molt assenyat:
"La nostra societat està regida per dos valors. Un, l'eficàcia, se segueix realment. L'altre, la dignitat humana, només es proclama. L'eficàcia és un valor molt important però també molt perillós. Consisteix a plantejar-se la vida posant al capdavant la pregunta "això per a què serveix?", a fer les coses pensant en el profit que en trauerem. Així, els altres es converteixen en mitjant per a aconseguir fins, i no en fins per ells mateixos. Amb el valor de la dignitat ens omplim la boca, però realment no el practiquem. I si no fem l'esforç de posar com a valor principal en les relacions humanes la dignitat, només podem esperar el desatre. Si no ens hi esforçem, si a l'escola no ho inculquem, farem un món catastròfic" (...)
Sí, molt bé, però .... "so,what?" que dirien els anglesos.
Tot i que les paraules del professor, dins d'una entrevista realment interessant, serveixen per demostrar la seva vàlua humana i professional, en realitat constitueixen també un exemple palès del discurs "retòrico-wishful-thinking-nós" de moda, que no porta gaire enllà, que no fa avançar gran cosa, perquè acaba invariablement ... allà on hauria de començar!
El senyor Fullat, malhauradament, no explicita la "segona part" del raonament, que és sempre la més interessant i que no apareix mai gairebé enlloc: EL COM! I potser ho sap, però no ho diu!
El que falta són propostes o hipòtesis de canvis-solucions per petits que siguin -d'aquells que proposava el "Capità Enciam": els petits canvis poderosos-, falta també l'exigència d'actuació als qui tinguin les responsabilitats de fer-ho, falta un seguiment i una avaluació seriosos dels canvis realitzats ... i tornar a començar!
El que falta és allò que en llenguatge col·loquial se'n diu barroerament però entenedora "tenir pebrots", i sembla que n'hi molt poc enlloc.
Per reble el clau de l'exemple, podriem assenyalar el cas de la premsa diària, ben plena també d'articles ben estructurats, retòricament ben lligats, més o menys barrocs en l'expressió, autocomplaents en les anàlisis de gairebé tot, de vegades divertits, sovint irònics, sempre enginyosos ... però "sense pebrots", sense la voluntat d'intentar contribuir a canviar REALMENT les coses. Tot és més aviat "omplir-se la boca" i "omplir planes i planes de tinta", contemplar passivament la realitat en comptes de contribuir a canviar-la.
El que jo proposo concretament és canviar com a mínim un punt esencial: el tractament que es fa de l'educació en els mitjans de comunicació, i convertir-lo en un tema de debat permanent i d'interès vital per a la societat. Perquè tinc el convenciment que, en les circumstàncies actuals és una condició "sine qua non" per canviar tot el demés.
De l'ensenyament no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents". No és mai notícia si no és per assenyalar problemes de començament de curs, per protestes del sector ensenyant o manifestacions dels alumnes, escàndols o accidents.
Ni els estudiants, ni els professors, ni els directors d'escoles, ni les associacions de Pares/Mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia... i són d'interès fonamental per a tota la societat.
L'educació és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre tractada impròpiament.
I m'atreveixo a senyalar culpables: Hi ha una responsabilitat o culpabilitat INSTITUCIONAL per omissió en el fet que L'educació no sigui un tema d'interès permanent mentre que si que fan que ho siguin fins a l'absurd la part més intrascendent de l'esport o la moda, els embussos de trànsit o les temperatures que van tenir algunes ciutats el dia anterior.
Una societat que dona infinitament més importància a les declaracions d'un jugador de futbol o d'un entrenador de basquet o a un cantant de rock que a aquelles que podrien fer els responsables polítics en matèria educativa, els professors de tots els nivells educatius o les inquietuds, progressos i iniciatives dels estudiants, és una societat malalta, per més que alguns imbècils repeteixin insensatament l'eslògan que "el país va bé".
El model cultural que s'ofereix als joves és la tria entre un disc dels Pets o un disc dels Kins Collons, o entre un partit de bàsquet o un partit de futbol, o entre el "Sense títol" o "Malalts de tele"... NO tinc res en contra de l'humor i la diversió, més aviat penso que a n'hi ha massa poc ... Però és penós constatar que els espais "culturalo-divertimentosos" han aneantit completament els pocs espais culturals que mai han existit. I el que és pitjor, s'ha establert com a dogma que la televisió ha de defugir qualsevol temptació de culturitzar la societat.
Cap cadena pública ni privada ha tingut encara la gosadia de crear un programa que reflecteixi la vida escolar en centres experimentals o modèlics, divulgui les iniciatives i realitzacions dels estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca científica o de creació literària, analitzi i debateixi l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament, mostri la vida escolar i els curricula en els diferents països de la Unió Europea, la informació sobre beques, els cursos de formació oferts a professors i a estudiants, les anàlisis dels resultats escolars o universitaris, ... i una llista de possibilitats que es podria allargar indefinidament. Els mitjans de comunicació, públics i privats, en canvi, opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar per una tele-merda que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies dels personatges més esperpèntics de la societat.
Això sí, per "fer-ho veure", als voltants de juny, invariablement, es pensa en algun programet de debats que torni a plantejar per enèsima vegada el tema de si "Cal suprimir els examens?" ... Després cal tornar a esperar el dia 1 de setembre per sentir que els nous curs ha començat, les estadístiques propagandístiques de rigor, i la vida continua...
Deu ser per por a despertar el monstre?
Per altra banda, mentre els professors s'escarrassen en educar els alumnes en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben feta, la cultura i la ciència, el comportament ecològic ... els programes televisius de moda, els mites i models fabricats pels media, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent un model en una línia totalment oposada: la complacència i la connivència amb l'horterisme, la grolleria, la violència, i l'èxit per mitjà de l'escàndol i el despropòsit, entre altres desgràcies.
Els mitjans de comunicació realitzen així un boicot tremendament eficaç, fins al punt d'aconseguir que una àmplia franja de professorat renunciï a una bona part de l'esforç i la il·lusió suplementaris que estarien disposats a fer en d'altres circumstàncies.
Els educadors queden devant dels alumnes com uns dinosaures imbècils que van contra-corrent de la norma vigent, i els fa molta gràcia i bastanta pena tenir al davant uns personatges que intenten inútilment convèncer-els de la importància de valors i normes "obsolets": El plaer de la lectura? Quina lectura? Ja, ja, ja!!! Escriure? "Esto... que quéeee? Je, je, je !!! Tècniques d'estudi? Ji, ji, ji !!! Ètica? ... Però què s'ha cregut el tio / la tia aquest/a! De què vas, "xalao"! Jo, jo jo! Parlar bé? ... És d'un démodé "que t'hi cagues"! Ju, ju ju ...
Els intel·lectuals, desertant de la seva responsabilitat de proposar models ètics i culturals vàlids, han optat per mirar cap a un altre costat i convertir-se en tertulians divertits o provocadors a les tertúlies televisives, i en columnistes d'articles de 200 paraules de crítica irònica o de protesta suau a tota la premsa d'un estat atrapat permanentment en els malhaurats temes de la corrupció, el terrorisme, l'enfrontament entre nacionalismes, l'esport i el sexe.
I així ens va ...
Val a dir que, per sort pel sistema ... hi ha els càndids optimistes, sísifs inconscients, que no s'adonen o no es volen adonar com el dimoni ens desfà cada vespre tot el que intentem construir durant el dia.
No hi ha res com l'optimisme! Amb una mica de sort, demà tornarà a sortir el sol!
______________
EL FACTOR INTERNET I L'ENSENYAMENT DELFUTUR PROPER?El butlletí électrònic de l'Infobourg nº 34 publicava la següent notícia notícia: "SE PASSER DE L'ÉCOLE?" On l'a dit souvent, l'école change. On répète même que les nouvelles technologies accélèrent ce changement. Il paraît aussi que ces mouvements qui prennent forme aux États-Unis migrent parfois vers le nord! Exemple frappant cette semaine. Le «homeschooling», ou «l'école à la maison», est plus qu'une tendance américaine, c'est également une réalité québécoise, francophone de surcroît! Grâce à son site Web, la famille Comblay partage avec nous son quotidien depuis qu'Amélie, cinq ans et demi, fait l'école dans le sous-sol de la maison. «Décider d'enseigner à son enfant peut être un choix intimidant. Cela peut prendre beaucoup de recherches, d'interrogations, de discussions, et aussi peut-être un peu de courage, mais c'est un engagement que prennent plusieurs milliers de familles à travers le pays. Décider de sortir des sentiers battus n'est pas toujours facile.» Et si les nouvelles technologies rendaient possible «de se passer de l'école»? Interpellante interrogation... " * LA FAMILLE COMBLAY FAIT L'ÉCOLE À LA MAISON :http://www.total.net/~comblay/ Això ens porta a intentar d'imaginar prospectivament el tipus d'ensenyament i d'aprenentage del futur
Mostrando entradas con la etiqueta educació. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta educació. Mostrar todas las entradas
2.1.07
A : Aprendre, ensenyar , educar I
QUÈ PUC DIR SOBRE APRENDRE I ENSENYAR ...
ES POT DIR ALGUNA COSA ORIGINAL?
"Tout est dit et l'on vient trop tard depuis plus de sept mille ans qu'il y a des hommes et qui pensent.(...) l'on ne fait que glaner après les anciens et les habiles d'entre les modernes"
(La Bruyère. Les caractères. Des ouvrages de l'esprit. 1.688)
Una vegada establert aquest principi, que assegura que ja està tot dit des de fa dies, ... ja podem continuar...
La resposta a la pregunta de si podem dir alguna cosa original es "NO".
La Bruyère ignorava que 300 anys després de la seva afortunada afirmació etnòlegs, antropòlegs i arqueòlegs s'encarregarien d'allargar en uns quants mil·lenis els set mil anys dels que ell parlava. Potser ja fa 20.000 anys que ja està tot dit. Hi ha hagut molt de temps i molta gent per pensar-ho i dir-ho tot molt abans que arribéssim nosaltres.
La nostra impotència per ser originals, però, no ens hauria d'entristir massa. Val més acceptar d'una vegada per sempre que, en qüestions de pensament, allò que podem dir, si és més o menys sensat, només poden ser idees emergents d'un brou cuinat a base del que han pensat, dit i escrit els antics i els contemporanis més llestos.
Els contemporanis més llestos són els xinesos que ho van dir gairebé tot abans que ningú. Les poques coses que es van deixar de dir, les varen dir i escriure els grecs. Finalment, INTERNET s'està encarregant d'afegir la resta, el poc que quedava, no res.
Els antics ... cada temporada en descobrim de més antics! Efectivament, xinesos, azteques, mesopotamis, egipcis, grecs i romans potser no feien més que copiar ja el que havien dit i pensat els amics dels nostres rebesavis de les coves de Guitarreros (Perú) : 12.500 a.C. o els de Tagua-Tagua (Xile) 11.000 a.C. o els de Tlapacaya (Mèxic) 24.000 a.C.
Uns avant-passats dels que estem molt orgullosos, però que tampoc no tenien perquè ser gaire més llestos que el rebesavi d'Atapuerca (Burgos. Espanya) que ara està de moda: 500.000 d'anys d'antiguitat?
Només la manca de proves concloents (tot i que se'n van trobant cada setmana) ens impedeix d'assegurar que aquells mesetaris ja havien "dit" i "escrit" a la seva manera, tot el que considerem essencial i original.
Cal concloure doncs humilment que tot allò que pensem i sabem -o creiem saber-, només és la suma i el poti poti del què anem pispant d'aquí i d'allà. I sovint, quan ho volem expressar, en surt una idea més imperfecta que la que ja va estar formulada per alguna altra persona.
Són pocs els humans que aporten idees noves. La majoria dels mortals, acostumen a aportar només matisos, opinions sobre opinions ja expressades. Tanmateix, aquests petits grans de sorra, són la nostra aportació personal i l'única cosa que tenim: una barreja de grandesa i d'insignificància, i d'aquí que, per poc que sigui, valgui la pena prendre'ns-ho tan seriosament com en siguem capaços. Només així pot ser que sigui útil.
Útil com a mínim per a un mateix, pel que té d'exercici intel·lectual i estilístic el fet d'intentar definir, descriure, explicar, justificar, (rarament) demostrar i convèncer. Mentre ho provem d'escriure, ens ho hem d'endreçar en el cap, ens ho hem de repensar novament ... per no dir-les massa grosses, i ens anem estructurant les idees i afinant l'expressió.
Pot fins i tot resultar útil també -o com a mínim distret- per algú més, per al lector hipotètic que accepti de llegir amb connivència aquestes "poques coses" que podem i volem dir sobre la idea d'aprendre i la idea d'ensenyar.
__________
Com podreu imaginar, no seré jo qui defineixi qué és "aprendre" ni qui us exposi la teoria de com s'aprèn. Jo mateix faig el que puc i no em sobra res.
Crec que m'empantanagaria encara més si m'atrevís a definir què vol dir "ensenyar".
Per si fos poca la literatura que ja hi havia fins fa unes dècades, varen néixer els especialistes de les ciències cognitives i varen inundar el mercat, i segueixen persistint en la seva tasca. Malament el dia que trobin la solució. S'acabaria la feina de milions de persones a tot el món. Fóra el dia del judici final. Però no és per demà passat, encara!
Més aviat voldria explaiar-me una mica sobre la manera com jo veig aquest fenòmen de l'aprenentatge, parlant del que he anat aprenent (i del que vaig oblidant), del que m'agrada aprendre i de les dificultats amb què em trobo en el meu etern camí d'aprenentatges diversos.
Pel que fa a "ensenyar", com que de fet m'hi dedico, provaré de dir-ne quatre coses. Em mullaré per posar sobre "paper" les conclusions provisionals a les que he anat arribant amb els anys d'experiència.
Feina feixuga, aquesta d'intentat explicar-se un mateix... i sovint sàdica envers el lector ... que, per sort, té la possibilitat de desconnectar amb un tres i no res i dir a l'escriptor en fase d'autoteràpia ... "Aquí et quedes!".
Jo espero que tu no em deixis. Mira't les imatges ... i continua llegint ...
A força d'anar llegint d'aquí i d'allà, mica en mica em vaig fent la meva pròpia idea del conjunt de conceptes i funcions inter-relacionats que conformen "la galàxia aprendre".
"Galàxia" pot ser una figura retòrica adequada per significar la infinitud d'aspectes i matisos que la dibuixen i, al mateix temps, per significar l'extraordinària complexitat del tema, que no es deixa mai abarcar --i molt menys encara definir --en els límits d'un articlet o d'una pàgina web.
No és fàcil dibuixar-ho o presentar-ho gràficament, però si ho hagués de fer, jo ho esquematitzaria com un seguit de cercles que s'interseccionen, de manera que es forma una àrea comuna d'un munt de factors dels diversos àmbits de les ciències.
Crec que potser no fóra inútil que comencéssim intentant fer-ne una llista -sense pretensions de exhaustivitat- i, de passada, anéssim precisant el tipus de metallenguatge que volem utilitzar, feina aquesta "sine qua non" per poder entendre'ns, ja que sovint, el metalleguatge és el l'idioma críptic que impedeix la comunicació, complica inútilment les coses i fa la funció d'arbre que tapa el bosc.
I és que en el món de la recerca acadèmico-universitària, l'abstrusitat més sofisticada és la norma primera, i parlar planerament i entenedora està prohibit.
Nosaltres, aquí mirarem de fer el contrari, provarem de parlar com si ho expliquessim a un nen o a un adolescent, i accepterem per tant el risc, implícit en la simplicitat, de ser entesos per la majoria ni que això comporti ser menstinguts per alguna ment "privilegida".
El model a seguir en la manera d'expressar-nos ens el marca una web educativa realment extraordinària que vam descobrir el 1997: Top ten mistakes in education que ens va esperonar a reflexionar sobre l'ensenyament i a repensar la nostra manera d'ensenyar.
La lectura d'aquesta pàgina és la que ens va decidir a plantejar-nos els temes eterns d'aprendre i ensenyar des d'una nova perspectiva.
____________
QUINS SÓN ELS PLANETES PRINCIPALS DE "LA GALÀXIA APRENDRE"?
A l'hora d'enfrontar-nos amb un tema tan complex, nosaltres hem optat per explicar-nos-ho de la manera següent:
* QUINS SABERS INCORPOREM?
* LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER: com ens entra el que ens entra
* LA MANERA DE GESTIONAR allò que incorporem com a SABER
Cada un d'aquests tres aspectes primigenis es desenvolupa en una série infinita de ramificacions que ja mirarem de reproduir, sense o amb Viagra.
QUINS SABERS INCORPOREM?
* Incorporem el saber que els factors de l'entorn socio-cultural i geogràfic ens posen a l'abast (la família en la que neixem, l'escola on estudiem, la societat a la qual pertanyem...)
* Incorporem
a) allò que ens "imposen" aprendre (els programes escolars, per exemple)
b) paral·lelament, allò que aprenem "a l'atzar" de les nostres circumstàncies personals i que inclou tot allò que aprenem al marge de l'escola: dins de la família o al carrer; a través dels llibres, el cinema i la televisió; allò que aprenem per imitació del que fan d'altres, en cada etapa de la vida).
c) també allò que anem triant com a opció personal (els estudis que decidim fer, la professió que hom tria o que la vida imposa, allò que decidim d'aprendre per vocació, per necessitat o per imitació).
Si fins aquí podem dir que estem tots més o menys d'acord, podem seguir ... Si algú vol afegir algun matís, m'ho pot fer saber per escrit
_________
LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER
Després d'haver llegit una mica-miqueta de literatura disponible en matèria de ciències pedagògiques i ciències cognitives, he de dir que la millor manera d'entendre com incorporem el saber, és a dir COM APRENEM, l'he trobada - fins ara - en la lectura d'uns articles sobre el funcionament de la memòria i el cervell.
El nostre cervell és com una matèria tova sobre la qual es pot "escriure" de la mateixa manera que les antigues tauletes de el fang o de metall es deixaven marcar per un burí.
Tot allò que ens entra pels sentits o portes d'entrada del món exterior crea unes marques en el nostre cervell. Cada marca, o entrada d'informació queda enregistrada d'una manera quantitativa : l'amplada de la marca (el conjunt d'elements informatius que entren), i sobre tot qualitativa : hi ha un grau de profunditat de la marca.
Com més forta sigui la marca, més possibilitats hi ha que la marca es converteixi en definitiva. Com més fluixa sigui la marca, més possibilitats hi ha que s'esborri aviat a més o menys curt termini. Que és com dir que les coses les aprenem o d'una manera superficial i passatgera o d'una manera profunda i durable. El grau de profunditat de la marca està directament lligat amb tres factors fonamentals:
El grau d'emoció lligada a l'entrada d'informació:
Per emoció cal entendre aquí: plaer o necessitat vital per a l'individu.
Allò que s'anomena MOTIVACIÓ és doncs un sinònim del que anomenem el grau d'emoció de la informació entrada. Si una informació és vital, probablement farà una marca profunda en el cervell i quedarà fortament enregisitrada. Per això tothom apren allò que realment necessita per sobreviure.
El mateix passa quan la informació entrant, més o menys necessària o interessant, va associada a una sensació de plaer (és divertit, és agradable). D'aquí que es parli de (saber) motivar (a aprendre) una persona per part de qui ensenya ... i de persones motivades o desmotivades (els que aprenen).
Les conseqüències pedagògiques d'aquest simple raonament es transformen en un ampli i complex llistat de mesures a aplicar en el moment d'ensenyar o de predisposicions a mostrar a l'hora de posar-se a 'aprendre alguna cosa.
I així és com apareix el concepte d'interactivitat: l'emoció o motivació pot ser intrínseca o fabricada. En funció de com es presenti la informació, es pot fer aparèixer l'emoció-motivació allà on no potser no n'hi hauria.
Exemple 1: la publicitat ...
Exemple 2 : un tema qualsevol d'un programa de qualsevol matèria d'ensenyament.
El alumnes de secundària francesos que contestaven l'enquesta "Quels savoirs enseigner dans les lycées" feien esment de la dificultat que tenien els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia per MOTIVAR els joves d'avui, formats per la televisió en un univers d'imatges.
Mentre que quan se'ls demanava què els emocionaria-motivaria estudiar a l'institut ... que no s'hi ensenyés encara contestaven:
"cursos de conducció, de mecànica, de socorrisme, de puericultura, com redactar un CV..." ; "La mort, la vida, l'amor, i l'Astronomia" o bé
"... Abordar concretament els problemes de la vida diària i aprendre a utilitzar les mans"
Si una informació no és vital, sinó només cultural, (entenent el terme de "cultural" en el sentit de valor positiu afegit a allò que és vital), per fer-la emotivo-motivadora-interessant caldrà presentar-la i fer-la entendre com un ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ que té per funció FER ENTENDRE d'altres informacions vitals o bé útils o bé interessants. Gairebé tothom està disposat a passar uns mals tràngols si al final hi ha la promesa d'una felicitat (valor vital).
Així doncs, des del punt de vista educatiu-pedagògic, una bona manera de fer que els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia, els verbs irregulars en català, castellà, anglès, francès ... (entre una llista infinita d'informacions no especialment divertides ni interessants ni decisivament vitals, és potser presentar-les dins d'un esquema general 1 qualificat d'ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ cap a una altre esquema general 2, 3, 4 o 5 etc... que acabarà portant a una informació que --aquella sí-- sigui motivadora per als qui aprenen.
La proposta és clara : la presentació de la informació ha d'anar acompanyada de la idea de la felicitat cap a la que porta aquella informació.
La creació de l'emoció-motivació té aquest preu! Que és, per cert, un preu força car si tenim en compte les dosis de treball de preparació i de imaginació creativa que exigeix ser un professor empàtic i motivador.
Entendre el perquè de les coses. Perquè serveixen ...
Crec que cal insistir molt en la necessitat de fer ENTENDRE el procés (si es tracta d'un procés) o les dades (si es tracta de dades) bé sigui immediatamet o bé sigui a mida que es van presentant els elements de contingut nous que van apareixent...
Crec que tots els professors hauríem d'intentar tenir una resposta satisfactòria a punt per contestar a la pregunta del "I això per què serveix?"
En boca d'un adolescent, la pregunta no és mai absurda. Cal que la resposta del professor sigui prou convincent.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen cap a una determinada felicitat.
Així és com el concepte ENTENDRE la funcionalitat s'incorpora decisivament en el concepte de l'EMOCIÓ-MOTIVACIÓ per aprendre d'una manera durable i significativa.
En la meva adolescència, mai no em vaig sentir gens motivat pels càlculs de temps i velocitat de dos trens que, sortint d'un punt A i un punt B distants, es creuaven en algun lloc. Crec recordar vagament que jo també em preguntava per què calia calcular on es creuaven els trens i de qué servia aprendre a calcular on es creuaven.
Més tard, he anat pensant i convencent-me més i més que SI M'HAGUESSIN EXPLICAT EL PER QUÈ era important aprendre a fer aquells càlculs, SEGURAMENT m'hagués sentit motivat i ho hagués après definitivament.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen portent cap a una determinada felicitat.
La creació de l'emoció-motivació i la consequent reacció positiva dels aprenents té aquest preu! Més barat del que ens sembla, però pel que es veu, molt difícil de dur a la pràctica, perquè suposa refer manuals i aplicar noves estratègies didàctiques.
El nombre de vegades que es produeix l'entrada d'informació: el factor de la repetició
Tothom enten el símil de l'efecte de la gota que cau permanentment en el mateix lloc d'una superfície i que, penetrant poc a poc però inevitablement en ella, acaba per foradar-la.
Això és l'efecte de la repetició d'una tasca fins a MECANITZAR el procés: la repetició d'un poema, la relectura d'unes dades, o els anuncis publicitaris de moda fins a MEMORITZAR-LOS.
Tot i que tot ho sabem, em sembla que no acabem de ser capaços d'aplicar el principi de manera conseqüent.
He anat observant que en massa pocs llocs una nova unitat repren alements d'unitats anteriors.
Sovint, la obsessió per "avançar" ens porta a prioritzar els nous continguts i a mensytenir la repetició dels contiguts ja presentats, considerant-ho com una pèrdua de temps.
La revisió es deixa per als examens. I així, la quantitat d'elements mal "fixats", poc apresos es va acumulant indefinidament...
Recordo molt bé com una professora d'anglès ens repetia periòdicament una vegada i altra termes i expressions angleses particularment difícils de memoritzar fins al punt que acabaven sent perfectament familiars. Guardo aquella estratègia didàtica com un model a seguir i a aplicar constantment.
No us diré que jo me'n surti... siguem sincers. Faig el que puc, ho repeteixo una vegada més, però com a mínim ho tinc molt clar i molt present a l'hora d'ensenyar.
L'aplicació didàctica més immediata és prou senzilla i prou coneguda: fer revisar sistemàticament els apunts i anar insistint periòdicament sobre aquells aspectes particularment complexos.
Cal aconseguir que els alumnes s'adonin d'allò que no recorden, o d'allò que no saben expressar, mitjançant l'estratègia de les preguntes sobre allò que ja s'ha presentat i hem donat per fet.
La revisió-repetició és una estratègia extraordinàriament eficaç. Només cal aplicar-la de manera permanent.
_____________
COM SERÀ L'APRENENTATGE DEL FUTUR (?)
Provem d'imaginar-nos ho?
Vinga, va !
I si comencem per fer-nos unes quantes preguntes?
* De quina manera afectarà el fenòmen Internet la idea de la classe?
* De quina manera afectarà Internet la idea tradicional del professor i el grup-classe?
Qui s'atreveix a equivocar-se primer? Voleu llegir un article que ve del Canadà?
_______________
Gener del 2007
D'ençà que ho vam deixar així, tal com està més amunt fins ara ha plogut i nevat força.
Val a dir-ho així ara que ni neva ni plou ...
I per tant és molt probable que ens posem a revisar-ho amb bons ulls i a retocar-ho tal com convingui.
ES POT DIR ALGUNA COSA ORIGINAL?
"Tout est dit et l'on vient trop tard depuis plus de sept mille ans qu'il y a des hommes et qui pensent.(...) l'on ne fait que glaner après les anciens et les habiles d'entre les modernes"
(La Bruyère. Les caractères. Des ouvrages de l'esprit. 1.688)
Una vegada establert aquest principi, que assegura que ja està tot dit des de fa dies, ... ja podem continuar...
La resposta a la pregunta de si podem dir alguna cosa original es "NO".
La Bruyère ignorava que 300 anys després de la seva afortunada afirmació etnòlegs, antropòlegs i arqueòlegs s'encarregarien d'allargar en uns quants mil·lenis els set mil anys dels que ell parlava. Potser ja fa 20.000 anys que ja està tot dit. Hi ha hagut molt de temps i molta gent per pensar-ho i dir-ho tot molt abans que arribéssim nosaltres.
La nostra impotència per ser originals, però, no ens hauria d'entristir massa. Val més acceptar d'una vegada per sempre que, en qüestions de pensament, allò que podem dir, si és més o menys sensat, només poden ser idees emergents d'un brou cuinat a base del que han pensat, dit i escrit els antics i els contemporanis més llestos.
Els contemporanis més llestos són els xinesos que ho van dir gairebé tot abans que ningú. Les poques coses que es van deixar de dir, les varen dir i escriure els grecs. Finalment, INTERNET s'està encarregant d'afegir la resta, el poc que quedava, no res.
Els antics ... cada temporada en descobrim de més antics! Efectivament, xinesos, azteques, mesopotamis, egipcis, grecs i romans potser no feien més que copiar ja el que havien dit i pensat els amics dels nostres rebesavis de les coves de Guitarreros (Perú) : 12.500 a.C. o els de Tagua-Tagua (Xile) 11.000 a.C. o els de Tlapacaya (Mèxic) 24.000 a.C.
Uns avant-passats dels que estem molt orgullosos, però que tampoc no tenien perquè ser gaire més llestos que el rebesavi d'Atapuerca (Burgos. Espanya) que ara està de moda: 500.000 d'anys d'antiguitat?
Només la manca de proves concloents (tot i que se'n van trobant cada setmana) ens impedeix d'assegurar que aquells mesetaris ja havien "dit" i "escrit" a la seva manera, tot el que considerem essencial i original.
Cal concloure doncs humilment que tot allò que pensem i sabem -o creiem saber-, només és la suma i el poti poti del què anem pispant d'aquí i d'allà. I sovint, quan ho volem expressar, en surt una idea més imperfecta que la que ja va estar formulada per alguna altra persona.
Són pocs els humans que aporten idees noves. La majoria dels mortals, acostumen a aportar només matisos, opinions sobre opinions ja expressades. Tanmateix, aquests petits grans de sorra, són la nostra aportació personal i l'única cosa que tenim: una barreja de grandesa i d'insignificància, i d'aquí que, per poc que sigui, valgui la pena prendre'ns-ho tan seriosament com en siguem capaços. Només així pot ser que sigui útil.
Útil com a mínim per a un mateix, pel que té d'exercici intel·lectual i estilístic el fet d'intentar definir, descriure, explicar, justificar, (rarament) demostrar i convèncer. Mentre ho provem d'escriure, ens ho hem d'endreçar en el cap, ens ho hem de repensar novament ... per no dir-les massa grosses, i ens anem estructurant les idees i afinant l'expressió.
Pot fins i tot resultar útil també -o com a mínim distret- per algú més, per al lector hipotètic que accepti de llegir amb connivència aquestes "poques coses" que podem i volem dir sobre la idea d'aprendre i la idea d'ensenyar.
__________
Com podreu imaginar, no seré jo qui defineixi qué és "aprendre" ni qui us exposi la teoria de com s'aprèn. Jo mateix faig el que puc i no em sobra res.
Crec que m'empantanagaria encara més si m'atrevís a definir què vol dir "ensenyar".
Per si fos poca la literatura que ja hi havia fins fa unes dècades, varen néixer els especialistes de les ciències cognitives i varen inundar el mercat, i segueixen persistint en la seva tasca. Malament el dia que trobin la solució. S'acabaria la feina de milions de persones a tot el món. Fóra el dia del judici final. Però no és per demà passat, encara!
Més aviat voldria explaiar-me una mica sobre la manera com jo veig aquest fenòmen de l'aprenentatge, parlant del que he anat aprenent (i del que vaig oblidant), del que m'agrada aprendre i de les dificultats amb què em trobo en el meu etern camí d'aprenentatges diversos.
Pel que fa a "ensenyar", com que de fet m'hi dedico, provaré de dir-ne quatre coses. Em mullaré per posar sobre "paper" les conclusions provisionals a les que he anat arribant amb els anys d'experiència.
Feina feixuga, aquesta d'intentat explicar-se un mateix... i sovint sàdica envers el lector ... que, per sort, té la possibilitat de desconnectar amb un tres i no res i dir a l'escriptor en fase d'autoteràpia ... "Aquí et quedes!".
Jo espero que tu no em deixis. Mira't les imatges ... i continua llegint ...
A força d'anar llegint d'aquí i d'allà, mica en mica em vaig fent la meva pròpia idea del conjunt de conceptes i funcions inter-relacionats que conformen "la galàxia aprendre".
"Galàxia" pot ser una figura retòrica adequada per significar la infinitud d'aspectes i matisos que la dibuixen i, al mateix temps, per significar l'extraordinària complexitat del tema, que no es deixa mai abarcar --i molt menys encara definir --en els límits d'un articlet o d'una pàgina web.
No és fàcil dibuixar-ho o presentar-ho gràficament, però si ho hagués de fer, jo ho esquematitzaria com un seguit de cercles que s'interseccionen, de manera que es forma una àrea comuna d'un munt de factors dels diversos àmbits de les ciències.
Crec que potser no fóra inútil que comencéssim intentant fer-ne una llista -sense pretensions de exhaustivitat- i, de passada, anéssim precisant el tipus de metallenguatge que volem utilitzar, feina aquesta "sine qua non" per poder entendre'ns, ja que sovint, el metalleguatge és el l'idioma críptic que impedeix la comunicació, complica inútilment les coses i fa la funció d'arbre que tapa el bosc.
I és que en el món de la recerca acadèmico-universitària, l'abstrusitat més sofisticada és la norma primera, i parlar planerament i entenedora està prohibit.
Nosaltres, aquí mirarem de fer el contrari, provarem de parlar com si ho expliquessim a un nen o a un adolescent, i accepterem per tant el risc, implícit en la simplicitat, de ser entesos per la majoria ni que això comporti ser menstinguts per alguna ment "privilegida".
El model a seguir en la manera d'expressar-nos ens el marca una web educativa realment extraordinària que vam descobrir el 1997: Top ten mistakes in education que ens va esperonar a reflexionar sobre l'ensenyament i a repensar la nostra manera d'ensenyar.
La lectura d'aquesta pàgina és la que ens va decidir a plantejar-nos els temes eterns d'aprendre i ensenyar des d'una nova perspectiva.
____________
QUINS SÓN ELS PLANETES PRINCIPALS DE "LA GALÀXIA APRENDRE"?
A l'hora d'enfrontar-nos amb un tema tan complex, nosaltres hem optat per explicar-nos-ho de la manera següent:
* QUINS SABERS INCORPOREM?
* LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER: com ens entra el que ens entra
* LA MANERA DE GESTIONAR allò que incorporem com a SABER
Cada un d'aquests tres aspectes primigenis es desenvolupa en una série infinita de ramificacions que ja mirarem de reproduir, sense o amb Viagra.
QUINS SABERS INCORPOREM?
* Incorporem el saber que els factors de l'entorn socio-cultural i geogràfic ens posen a l'abast (la família en la que neixem, l'escola on estudiem, la societat a la qual pertanyem...)
* Incorporem
a) allò que ens "imposen" aprendre (els programes escolars, per exemple)
b) paral·lelament, allò que aprenem "a l'atzar" de les nostres circumstàncies personals i que inclou tot allò que aprenem al marge de l'escola: dins de la família o al carrer; a través dels llibres, el cinema i la televisió; allò que aprenem per imitació del que fan d'altres, en cada etapa de la vida).
c) també allò que anem triant com a opció personal (els estudis que decidim fer, la professió que hom tria o que la vida imposa, allò que decidim d'aprendre per vocació, per necessitat o per imitació).
Si fins aquí podem dir que estem tots més o menys d'acord, podem seguir ... Si algú vol afegir algun matís, m'ho pot fer saber per escrit
_________
LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER
Després d'haver llegit una mica-miqueta de literatura disponible en matèria de ciències pedagògiques i ciències cognitives, he de dir que la millor manera d'entendre com incorporem el saber, és a dir COM APRENEM, l'he trobada - fins ara - en la lectura d'uns articles sobre el funcionament de la memòria i el cervell.
El nostre cervell és com una matèria tova sobre la qual es pot "escriure" de la mateixa manera que les antigues tauletes de el fang o de metall es deixaven marcar per un burí.
Tot allò que ens entra pels sentits o portes d'entrada del món exterior crea unes marques en el nostre cervell. Cada marca, o entrada d'informació queda enregistrada d'una manera quantitativa : l'amplada de la marca (el conjunt d'elements informatius que entren), i sobre tot qualitativa : hi ha un grau de profunditat de la marca.
Com més forta sigui la marca, més possibilitats hi ha que la marca es converteixi en definitiva. Com més fluixa sigui la marca, més possibilitats hi ha que s'esborri aviat a més o menys curt termini. Que és com dir que les coses les aprenem o d'una manera superficial i passatgera o d'una manera profunda i durable. El grau de profunditat de la marca està directament lligat amb tres factors fonamentals:
El grau d'emoció lligada a l'entrada d'informació:
Per emoció cal entendre aquí: plaer o necessitat vital per a l'individu.
Allò que s'anomena MOTIVACIÓ és doncs un sinònim del que anomenem el grau d'emoció de la informació entrada. Si una informació és vital, probablement farà una marca profunda en el cervell i quedarà fortament enregisitrada. Per això tothom apren allò que realment necessita per sobreviure.
El mateix passa quan la informació entrant, més o menys necessària o interessant, va associada a una sensació de plaer (és divertit, és agradable). D'aquí que es parli de (saber) motivar (a aprendre) una persona per part de qui ensenya ... i de persones motivades o desmotivades (els que aprenen).
Les conseqüències pedagògiques d'aquest simple raonament es transformen en un ampli i complex llistat de mesures a aplicar en el moment d'ensenyar o de predisposicions a mostrar a l'hora de posar-se a 'aprendre alguna cosa.
I així és com apareix el concepte d'interactivitat: l'emoció o motivació pot ser intrínseca o fabricada. En funció de com es presenti la informació, es pot fer aparèixer l'emoció-motivació allà on no potser no n'hi hauria.
Exemple 1: la publicitat ...
Exemple 2 : un tema qualsevol d'un programa de qualsevol matèria d'ensenyament.
El alumnes de secundària francesos que contestaven l'enquesta "Quels savoirs enseigner dans les lycées" feien esment de la dificultat que tenien els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia per MOTIVAR els joves d'avui, formats per la televisió en un univers d'imatges.
Mentre que quan se'ls demanava què els emocionaria-motivaria estudiar a l'institut ... que no s'hi ensenyés encara contestaven:
"cursos de conducció, de mecànica, de socorrisme, de puericultura, com redactar un CV..." ; "La mort, la vida, l'amor, i l'Astronomia" o bé
"... Abordar concretament els problemes de la vida diària i aprendre a utilitzar les mans"
Si una informació no és vital, sinó només cultural, (entenent el terme de "cultural" en el sentit de valor positiu afegit a allò que és vital), per fer-la emotivo-motivadora-interessant caldrà presentar-la i fer-la entendre com un ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ que té per funció FER ENTENDRE d'altres informacions vitals o bé útils o bé interessants. Gairebé tothom està disposat a passar uns mals tràngols si al final hi ha la promesa d'una felicitat (valor vital).
Així doncs, des del punt de vista educatiu-pedagògic, una bona manera de fer que els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia, els verbs irregulars en català, castellà, anglès, francès ... (entre una llista infinita d'informacions no especialment divertides ni interessants ni decisivament vitals, és potser presentar-les dins d'un esquema general 1 qualificat d'ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ cap a una altre esquema general 2, 3, 4 o 5 etc... que acabarà portant a una informació que --aquella sí-- sigui motivadora per als qui aprenen.
La proposta és clara : la presentació de la informació ha d'anar acompanyada de la idea de la felicitat cap a la que porta aquella informació.
La creació de l'emoció-motivació té aquest preu! Que és, per cert, un preu força car si tenim en compte les dosis de treball de preparació i de imaginació creativa que exigeix ser un professor empàtic i motivador.
Entendre el perquè de les coses. Perquè serveixen ...
Crec que cal insistir molt en la necessitat de fer ENTENDRE el procés (si es tracta d'un procés) o les dades (si es tracta de dades) bé sigui immediatamet o bé sigui a mida que es van presentant els elements de contingut nous que van apareixent...
Crec que tots els professors hauríem d'intentar tenir una resposta satisfactòria a punt per contestar a la pregunta del "I això per què serveix?"
En boca d'un adolescent, la pregunta no és mai absurda. Cal que la resposta del professor sigui prou convincent.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen cap a una determinada felicitat.
Així és com el concepte ENTENDRE la funcionalitat s'incorpora decisivament en el concepte de l'EMOCIÓ-MOTIVACIÓ per aprendre d'una manera durable i significativa.
En la meva adolescència, mai no em vaig sentir gens motivat pels càlculs de temps i velocitat de dos trens que, sortint d'un punt A i un punt B distants, es creuaven en algun lloc. Crec recordar vagament que jo també em preguntava per què calia calcular on es creuaven els trens i de qué servia aprendre a calcular on es creuaven.
Més tard, he anat pensant i convencent-me més i més que SI M'HAGUESSIN EXPLICAT EL PER QUÈ era important aprendre a fer aquells càlculs, SEGURAMENT m'hagués sentit motivat i ho hagués après definitivament.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen portent cap a una determinada felicitat.
La creació de l'emoció-motivació i la consequent reacció positiva dels aprenents té aquest preu! Més barat del que ens sembla, però pel que es veu, molt difícil de dur a la pràctica, perquè suposa refer manuals i aplicar noves estratègies didàctiques.
El nombre de vegades que es produeix l'entrada d'informació: el factor de la repetició
Tothom enten el símil de l'efecte de la gota que cau permanentment en el mateix lloc d'una superfície i que, penetrant poc a poc però inevitablement en ella, acaba per foradar-la.
Això és l'efecte de la repetició d'una tasca fins a MECANITZAR el procés: la repetició d'un poema, la relectura d'unes dades, o els anuncis publicitaris de moda fins a MEMORITZAR-LOS.
Tot i que tot ho sabem, em sembla que no acabem de ser capaços d'aplicar el principi de manera conseqüent.
He anat observant que en massa pocs llocs una nova unitat repren alements d'unitats anteriors.
Sovint, la obsessió per "avançar" ens porta a prioritzar els nous continguts i a mensytenir la repetició dels contiguts ja presentats, considerant-ho com una pèrdua de temps.
La revisió es deixa per als examens. I així, la quantitat d'elements mal "fixats", poc apresos es va acumulant indefinidament...
Recordo molt bé com una professora d'anglès ens repetia periòdicament una vegada i altra termes i expressions angleses particularment difícils de memoritzar fins al punt que acabaven sent perfectament familiars. Guardo aquella estratègia didàtica com un model a seguir i a aplicar constantment.
No us diré que jo me'n surti... siguem sincers. Faig el que puc, ho repeteixo una vegada més, però com a mínim ho tinc molt clar i molt present a l'hora d'ensenyar.
L'aplicació didàctica més immediata és prou senzilla i prou coneguda: fer revisar sistemàticament els apunts i anar insistint periòdicament sobre aquells aspectes particularment complexos.
Cal aconseguir que els alumnes s'adonin d'allò que no recorden, o d'allò que no saben expressar, mitjançant l'estratègia de les preguntes sobre allò que ja s'ha presentat i hem donat per fet.
La revisió-repetició és una estratègia extraordinàriament eficaç. Només cal aplicar-la de manera permanent.
_____________
COM SERÀ L'APRENENTATGE DEL FUTUR (?)
Provem d'imaginar-nos ho?
Vinga, va !
I si comencem per fer-nos unes quantes preguntes?
* De quina manera afectarà el fenòmen Internet la idea de la classe?
* De quina manera afectarà Internet la idea tradicional del professor i el grup-classe?
Qui s'atreveix a equivocar-se primer? Voleu llegir un article que ve del Canadà?
_______________
Gener del 2007
D'ençà que ho vam deixar així, tal com està més amunt fins ara ha plogut i nevat força.
Val a dir-ho així ara que ni neva ni plou ...
I per tant és molt probable que ens posem a revisar-ho amb bons ulls i a retocar-ho tal com convingui.
31.12.06
E : Educar | educació
Després de la lectura del llibre de Fernando Savater, El valor de educar, crec que he aprés algunes coses noves, realment vàlides i positives.
Crec també que és una lectura a recomanar a tothom. Gairebé no deixa marge per discrepar de res del que diu. La seva obra és un tresor i una reserva d'optimisme on més d'una generació de professors podrà trobar un horitzó de referència.
Algunes de les coses que vaig llegir em van servir per decidir-me a escriure, una mica agoseradement, l'apartat "Aprendre i Ensenyar" d'aquesta seu.
La defició del concepte inclou necesàriament la idea que l'educació és sempre quelcom de conflictiu i difícil. I per aquesta raó la literatura que hi ha al voltant
del tema és gairebé infinita, perquè s'en genera cada dia de cada dia.
Nosaltres .cat (Vilaweb) té una llista d'enllaços útils directament relacionats amb temes educatius
Crec també que és una lectura a recomanar a tothom. Gairebé no deixa marge per discrepar de res del que diu. La seva obra és un tresor i una reserva d'optimisme on més d'una generació de professors podrà trobar un horitzó de referència.
Algunes de les coses que vaig llegir em van servir per decidir-me a escriure, una mica agoseradement, l'apartat "Aprendre i Ensenyar" d'aquesta seu.
La defició del concepte inclou necesàriament la idea que l'educació és sempre quelcom de conflictiu i difícil. I per aquesta raó la literatura que hi ha al voltant
del tema és gairebé infinita, perquè s'en genera cada dia de cada dia.
Nosaltres .cat (Vilaweb) té una llista d'enllaços útils directament relacionats amb temes educatius
E : Escola ideal ( projecte educatiu _______)
Amb l'amic Juan del Rey, vam dur a terme un intercanvi telemàtic entre vuit instituts d'arreu del món i en va sortir el projecte internacional bilingüe (francès i espanyol) "L'école idéale/La escuela ideal".
El resultat es podia consultar en línea o bé descarregar en forma de fitxer .zip.
Malhauradament, la desaparició del servidor que emmagatzemava el projecte va fer desaparèixer també les pàgines web que vam crear amb tant d'esforç.
Tanmateix ha quedat disponible també un article en format "word" que resumeix els aspectes més significatius del projecte.
Fou una experiència molt gratificant que ens va ajudar també a aprendre un munt d'aspectes sobre telemàtica educativa.
El resultat es podia consultar en línea o bé descarregar en forma de fitxer .zip.
Malhauradament, la desaparició del servidor que emmagatzemava el projecte va fer desaparèixer també les pàgines web que vam crear amb tant d'esforç.
Tanmateix ha quedat disponible també un article en format "word" que resumeix els aspectes més significatius del projecte.
Fou una experiència molt gratificant que ens va ajudar també a aprendre un munt d'aspectes sobre telemàtica educativa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)