Mostrando entradas con la etiqueta escriptors. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta escriptors. Mostrar todas las entradas

29.12.07

El que hem llegit V: Notre-Dame des ordinateurs. Walter Lewino

El que hem llegit. Capítol V


Walter Lewino. Notre-Dame des ordinateurs. Paris. Balland. Collection "L'instant romanesque". 1979

A aquest llibre d'en Walter Lewino li dec moltes coses. Forma part de la meva vida.
Durant uns anys, a mitjans dels 80, va ser com una obsessió quasi-malatissa que em va dur per indrets tan estranys com aconseguir parlar amb el seu autor, a conèixer-lo una mica personalment i a professar-li des de llavors una secreta admiració perpètua; em va portar a viure l'experiència de fer-ne una traducció al castellà  i, encara més, a treure'n idees i un esborrany per a escriure el que havia de ser una adaptació "lliure" per al teatre, però que malhauradament mai no he sigut capaç de desenvolupar encara, i s'ha quedat al calaix de projectes literaris mort-nats.

La novel·la Notre-Dame des ordinateurs va ser publicada originalment en forma de capítols setmanals a la revista francesa Le Nouvel Observateur, a la qual vaig estar subscrit durant molts anys. A mida que anava llegint els capítols publicats, la narració se m'anava fent més i més interessant. Els vaig anar llegint i rellegint i guardant com un petit tresor.
No fou sinó fins al cap de dos o tres anys més tard que, havent aconseguit parlar amb Walter Lewino i veient que no me'n podia regalar cap exemplar editat, vaig escriure a l'editor, tal com en Walter m'havia aconsellat, i fou així com vaig aconseguir que me n'enviessin un exemplar gratuit. Tot un detall que sempre recordaré i agrairé.

Hi ha textos i llibres que, independentment del poc o molt valor literari "objectiu" que puguin tenir, es fixen en l'imaginari d'alguns lectors com una solitària ho fa en el cos del desgraciat on va a parar... I s'acaben convertint en una part del lector en qüestió mentre li duri la dèria. Una simbiosi que pot durar mesos, anys o tota una vida ...

A mi, aquella dèria, lleugerament allisada pel temps, encara em dura i potser em durarà molt de temps, no sé si per sempre més. Tinc molt clar que per a mi fóra un dels llibres que m'agradaria salvar d'un hipotètic incendi de la meva biblioteca. Si llegiu el que egueix potser entendreu el perquè.

La novel·la explica la història d'un ciutadà francès, Bernard Cotte, casat i amb tres fills, que un bon dia veu trasvalsada la seva vida per la visita de la policía judicial que el va a buscar a casa, de bon matí, per dur-lo a una comissaria secreta situada al bell mig de París, entrant pel parking de la plaça de la catedral de Notre-Dame.

En un dels meus viatges a París, vaig anar expressament a fer una fotografia-diapositiva de l'entrada del parking per imaginar-me en quin lloc concret havia pensat Walter Lewino fer entrar el cotxe que conduia Bernard Cotte a les dependències policials.

El llibre comença així:




"Tout a commencé un petit matin. Deux policiers ont cogné à ma porte et m'ont présenté un mandat d'amener. (...)
Il est des mots mille fois lus, mille fois entendus, dont on mesure mal les contours et les nuances quand ils s'adressent à vous"


Algun servei super-secret "al servei de l'Estat" està posant a punt un super-ordinador, batejat amb el nom de "Phébus", que s'ha d'encarregar del fitxatge i el control totals de tots els ciutadans, i en Bernard Cotte ha estat escollit com a conill d'índies per a verificar les prestacions del super-ordinador, pel fet que alguns aspectes de la seva vida pública i privada conformen un perfil de ciutadà situat just en el límit del que el "gabinet sinistre" entén com a persona potencialment perillosa, i l'ordinador ha determinat que ell és un "individu-tipus".
Sense rebre explicacions, Bernard Cotte es veu confrontat amb uns funcionaris policials, el cap dels quals és un comissari anomenat Andruet, que es disposen a passar revista a la seva vida, fil per randa, per posar a prova les prestacions de "Phébus", l'ordinador "QUE NO S'EQUIVOCA MAI".

En aquell univers de tercera dimensió, Bernard Cotte ha passat a ser Cotte Bernard, i el seu cas, l'assumpte Cotte. No hi ha manera de saber per quina raó l'han dut a aquelles dependències reals super-secretes i tanmateix amb disseny i elements tecnològics de ciència ficció, ni què pretenen saber d'ell, ni quan durarà el seu internament.
Com us les imagineu vosaltres les dependències super-secretes d'on es controla el món exterior?
Les paraules clau que ho descriuen semblen ser "clínica", "blanc" i "antisèpsia"!

Peter Wright, en el seu llibre Spycatcher escriu:


"The FBI offices always reminded me of sanitary clinics. Antiseptic white tiles shone everywhere. Workmen were always busy, constantly repainting, cleaning and polishing. The obsession with hygiene reeked of an unclean mind" (pg 101)



Walter Lewino, en la ficció, ho descriu així, a l'arribada de Bernard Cotte a la seu d'aquella policia de tercera dimensió:




"Beau n'est pas le mot. Luxueux et impersonnel. Presque clinique. À l'opposé de l'idée qu'on a de la promiscuité d'un poste de police ou des fastes neo-gothiques d'un tribunal. Le hall de la réception ... Vide, immaculé lui aussi. (...) Le plus angoissant (...) était la qualité du silence qui regnait dans les lieux. De ce silence ouaté et sans écho qu'on ne trouve que dans certains bureaux climatisés" (pg 14)


Així doncs, l'univers del control de la informació i de seguretat dels estats, tant en la realitat com en la ficció sembla ser un univers "clínic". Penseu-hi! Comença l'interrogatori de bernard Cotte:



"L'interrogatoire --que dis-je, l'entretien -- dura deux bonnes heures... Il fut question de tout et de rien. De ce que j'avais vécu, mais aussi de ce que je pensais sur les sujets les plus imprévus, les plus anodins."


Assegut a una cadira-màquina de la veritat, sense que d'entrada ell en sigui conscient, li fan tota mena de preguntes: de quin equip de futbol és, què pensa de la pena de mort i del servei militar, i li fan notar que és curiós (sospitós?) que hagués refusat d'accedir al cos de sots-oficials, ell que ho hagués pogut demanar, i el curiós que era també (sospitós?) que hagués anat saltant d'una feina a l'altra treballant com a mestre substitut, cartògraf a Terra Adèlia, representant d'un arquitecte, camioner, corrector al "Document Oficial de l'Estat", venedor de microscopis i, última feina, agent immobiliari ...




"Il (Andruet) revint souvent sur cette liste --encore était-elle incomplète-- comme si sa diversité rechauffait son coeur de fonctionnaire. La Terre Adélie, surtout le laissait songeur".

L'humor i la ironia fina de la més alta qualitat són dos elements presents a cada racó de la nove·la, i són el contrapunt perfecte a l'aspecte esfereïdor de l'aventura del protagonista, una experiència que "mutatis mutandi" recorda alguns aspectes de la novel·la 1984, de G. Orwell.
Però tornem on érem, oi ...? No fos cas que perdéssim el fil !!!
Així, l'autor fa d'en Bernard Cotte una víctima capaç d'observar la reacció del seu "interrogador" i posar-se a la seva pell, mig compadint-lo de la seva condició de funcionari !
A mida que avança la narració, sentim les seves reaccions més íntimes, com si fóssim "alter egos" de Bernard. En un moment determinat li permeten de visionar en una pantalla de televisió la gravació que li han fet del seu propi interrogatori una estona abans.




"Il m'a fallu une bonne demi-minute pour comprendre que le gars en question, c'était moi. (...) Ils m'ont filmé par surprise. Affreux ! J'ai l'air lamentable. Un idiot du village. (...) Je me sentais piteux. Des frissons me parcouraient le dos. (...)
Parfois Andruet bloquait l'image, revenait en arrière, la passait au ralenti, au coup par coup. (...)"


De cop, Bernard observa que hi ha quatre pantalles reproduïnt unes gràfiques que s'assemblen a les d'un electrocardiograma, i "s'adona" que corresponen als 4 terminals d'un detector de mentides...que li han posat als canells i als turmells.




"Brusquement j'ai eu le sentiment qu'on me filmait de nouveau, comme dans certaines séquences de la télévision, et qu'on allait me juger sur ma façon de réagir au second degré" (...) je ne savais pa où j'en étais. (...) la parano me gagnait. Je comprenais tout à la fois l'autodélation, les faux aveux, les procès de Moscou" (...)



No hi fa res que algun detall -com el de la sorpresa esmentada - sigui o sembli inversemblant. En canvi, n'hi ha un tota una munió que fan de l'experiència narrada una situació "real" capaç de ser viscuda amb intensitat per alguns lectors -como jo mateix- i capaços d'identificar-s'hi.
Potser ja haureu anat endevinant que des de les primeres pàgines, va funcionar l'empatia buscada per l'autor entre el personatge de la novel·la i jo.
Sí, en aquella època recordo haver-me sentit com un Bernard Cotte, i haver somiat que, com a ell, m'havien vingut a buscar per endur-se'm, havien començat a passar revista a la meva vida, m'havien filmat les reaccions sense que me n'adonés i posteriorment m'havien passat la filmació mentre analitzaven el grau de veritat o mentida de les meves respostes.
Hi havia en la novel·la alguns detalls concrets que potser van contribuir a potenciar aquella identificació amb el protagonista:
Mentre jo era estudiant universitari, vaig fer les proves psicotècniques exigides per poder "fer milícies" i, per tant, intentar fer la mili com a sots-oficial en comptes d'haver d'anar-hi com a soldat ras.
En aquella sessió de test multitudinària, allà per l'any 1972 o 1973 vaig haver d'omplir uns quants qüestionaris amb centenars de preguntes d'apariència anodina, però que estaven destinats a fer l'anàlisi de personalitat i a mesurar la meva idoneitat com a aspirant a "milícies".
El resultat de les proves el van penjar en una cartellera de no recordo on, segurament en una caserna de Barcelona. El fet és que en Sadurní Girona i Roig hi apareixia amb la qualificació de "No apto" i al costat el comentari: "Falta de espíritu militar."
Recordo que em vaig emprenyar com una mona. Jo volia fer milícies i "ells" no m'hi volien. Sempre em vaig quedar amb el dubte de saber si realment va ser per no haver obtingut la puntuació necessària exigida o bé si em van descartar per ser de "Lletres", en una època en que hi havia milers d'estudiants de "Ciències" que hi accedien, o bé encara pel fet d'haver escrit "obrero" a la casella de la professió del pare i de "obrera" a la casella de la professió de la mare, o bé encara si va ser per haver caigut en el "parany" d'alguna de les preguntes capcioses del test.
Pocs dies abans de fer les proves, un company, el més "conyon" que corria per la facultat m'havia aconsellat de seguir l'estratègia de la coherència. "Mira, deia, el matí del dia de les proves, quan t'afeitis, mira't bé al mirall i decideix com et veus. Si et veus "Tarzán", tu contesta les preguntes com si fossis un "Atila". En canvi, si et veus una mica "cascat", tu sempre marca les opcions en conseqüencia: "obedecer", "si wuana". No intentis fer el viu i endevinar què volen que contestis, per què no ho sabràs pas".
La idea em va semblar bona, però no crec que la vagi saber aplicar. De fet no me'n recordo. Només recordo dues preguntes concretes: "trono o altar", "mandar o ser mandado" ...
Se'm fa impossible del tot de recordar si vaig marcar "trono" o si vaig marcar "altar" o si em vaig decantar per l'opció "mandar" pensant que era la resposta adequada si aspirava a ser sots-official o si vaig marcar l'opció "ser mandado" pensant que fóra la resposta adequada cas que, amb aquell dilema, en realitat estessin medint la meva vocació per "l'obediència" ;-)
Bernard Cotte, poguent, no ho havia ni provat, de fer milícies. A mi, en canvi, havent-ho provat, m'havien denegat un potencial accés al cos de sots-oficials per "manca d'espíritu militar", que és com vaig aparèixer a les llistes de resultats.
Em sentia identificat amb aquell personatge perquè vaig imaginar que, a mi, un altre Andruet qualsevol, en les mateixes circumstàncies, potser m'hauria retret "-Curiós, oi, que et rebutgessin per "falta de espíritu militar?" ... I que, igual que li passava a Bernard, tampoc no hauria servit de res protestar airadament tot assegurant que sí, que sí, que sí que en tenia una mica d'esperit militar ...
Sabent que sabeu per experiència que les associacions d'idees són incontrolables, us estranya que us hagi explicat aquest "malson" tot i que m'hagi dut a desviar-me una mica del fil de l'argument de la novel·la ?
La novel·la segueix ... Li segueixen passant revista a la seva vida. Bernard Cotte, al revés que la majoria dels mortals, té el privilegi d'assistir en directe a un repàs exhautiu de la seva fitxa vital tal com la té enregistrada el super-ordinador. Phébus ho sap tot, li va dient Andruet, Phébus no s'equivoca mai. Cotte s'adona que és veritat que Phébus ho sap TOT o que poc se'n falta. Phébus guarda a la seva memòria els aspectes més íntims de la vida pública i privada:
els resultats d'una série de tests de personalitat i d'intel·ligència que va fer quan era a l'escola.
còpies de les seves radiografies fetes al llarg de la vida: unes del cap, fetes quan era petit; les dels pulmons que li van fer més endavant; les que li van fer a la mili ...una filmació porno en la que Cotte havia participat com a figurant!
la llista de feines i feinetes que Cotte ha anat fent durant la seva vida: corrector d'imprenta, treballador ocasional al Club Méditerranée, representant d'un diari regional ...còpia del full de petició per emigrar a Austràlia.
Tots els fulls de peticions que Cotte ha signat a la seva vida adherint-se a tal o qual petició llençada per grups esquerranosos.
Els fulls de cotitzacions sindicals ... que en Cotte havia hagut de pagar alguna vegada per trobar feina.
Phébus té constància de tots els moviments dels sus comptes bancaris ...
Phébus té constància que Cotte es va casar amb la viuda del seu millor amic quan aquell es va morir d'accident de trànsit. I saben com i quan aquell es va morir.
Phébus guarda també en memòria el seu arbre genealògic. L'acta de neixament de la seva mare, filla d'una jueva, i en dedueix que, nét d'una àvia jueva i una mare jueva ell, tot i sent catolic, és jueu.





"Donc vous êtes juif, monsieur Cotte. D'après la loi hébraïque du moins. Regardez sur l'autre écran, là ... C'est extrait du Judaïsme de Mireille Cherchevsky, un ouvrage qui fait autorité: "L'enfant né d'un mariage mixte est juif si la mère l'est, non juif si la mère ne l'est pas". Il m'amuse, Andruet. Les juifs, je les admire plutôt, sutout les Israéliens. Mais enfin, mon père s'appelait Cotte, ma mère Bayle, j'ai fait ma première communion, et d'après lui, je suis juif. Ça va loin tout ça. C'est le père Adolf qui aurait été content avec un joujou comme Phébus".



No cal dir-ho, Phébus guarda també el dossier judicial de Cotte. Hi figura l'explicació dels fets d'una mort d'un jove delinquent en un tren de rodalies. Només Cotte sap què va passar realment, juntament amb un altre viatger... No, no l'acusen de res, però demostren que , efectivament ho saben tot sobre ell, exceptuant alguns matisos.
Durant un moment del seu internament, en un descuit d'un del seus vigilants, Cotte havia tingut ocasió d'escapar-se de la seva cel·la i, en la seva obsessió per trobar un telèfon per comunicar-se amb el món exterior, havia anat a parar a unes sales des d'on havia pogut veure una part d'aquell univers subterrani semblant als móns de ciencia ficció descrits en novel·les i representats en pel·lícules: portes d'obertura electrònica, empleats en bata blanca traballant sobre dades: diaris, revistes, llibres, documents ... ordinadors i pantalles, i no un sinó 27 Phébus l'un al costat de l'altre. Sales d'arxius, despatxos, sales de conferències, cap telèfon ni porta de sortida per enlloc ...
Quan Cotte torna a la cel·la, esfereït pel que ha vist i el que s'imagina, té una nova sessió d'interrogatori amb Andruet. El commissari té ara a les mans un altre aparell electrònic super-sofisticat, un telemicroterminal des del qual pot accedir a tota la informació de la unitat central, l'hyper-ordinador Phébus.




"Andruet ne l'écoutait pas. Il rêvait à haute voix d'une armée de flics équipés de ces mini-Phébus. Tac ! Tac ! et plus d'échappatoire pour le suspect. Instantanément on sait tout de lui, on peut tout vérifier. Ses maladies passées, les résultats de ses tests etla religion de ses grands-parents. Il y avait un côté docteur Folamour chez ce flic nouvellement conquis aux vertus de l'informatique qui faisait froid dans le dos. (...) Le vrai danger pour l'avenir de l'homme, c'était lui, le grand ordinateur, au service d'un Andruet-Folamour et de ses sbires.... Plus que jamais j'étais décidé à alerter l'opinion, à témoigner. "


Hi ha tingut moltes hores per pensar-hi. Per Cotte, el més important és explicar a tothom el que ha vist. El que li ha passat. Això ... si pot aconseguir sortir d'aquell indret. Perquè ara, sabent el que sap, té por de saber coses secretes i sap que "saber massa" sempre ha sigut perillós ...
Arriba el cap de setmana, han passat cinc dies des que va ser "detingut" sense explicació. I li comuniquen que el director general li explicarà per fi la raó de la seva presència en aquelles dependències:




"Vous êtes ici parce que vous êtes un Français moyen (...) Vous êtes un des Français moyens types. Phébus, en qui, vous avez pu le constater, nous avons toute confiance, a déteminé dix types différents de Français moyens, et vous êtes typique, d'un de ces dix types. (...) Il me félicite, il me remercie d'avoir été un auxiliaire, involontaire sans doute, mais remarquable de la science et de la justice. (...) Il va me faire une confidence, il ne faut pas que la présence des techniciens américains m'abuse, est-ce que je sais que Phébus, enfin le système, est une invention française?"


El més important que el director general li ha de comunicar és que tot el que ha vist i sentit ha de ser un secret. Un gran secret. El seu deure de ciutadà és callar.




"-Et si je parle? -Vous ne ferez pas cela. Vous êtes beaucoup trop intelligent. N'est-ce pas commissaire, ajouta-t-il en se tournant vers Andruet, n'est-ce pas que monsieur Cotte est beaucoup trop intelligent pour aller raconter des bêtises? Vous me l'avez promis. Il sait où est son devoir d'honnête citoyen. De toute façon, personne ne le croirait".


I el deixen anar! Per una porta, -una porta que després es tanca com una ventosa darrera d'ell - el fan sortir dins del parking de la plaça de Notre-Dame, just al mateix lloc per on l'havien introduit en un altre món secret cinc dies abans.
Queda un capítol, el sisè, de la pàgina 83 a la pàgina 94. Què creieu que passarà? No sé si us ho podeu imaginar ... O potser sí? Lewino descriu de meravella la sensació d'un home que surt al carrer després d'imaginar que potser no el tornarà a veure mai més. En fixem en l'altura dels arbres, veiem els turistes de la plaça de la catedral, escoltem el tam tam d'un grup de joves ... El primer que li passa pel cap a Cotte no és tant trucar a la seva dona com denunciar aquell secret al diari aixeca escàndols per excel·lència, el "Canard Enchaîné", el "Wahington Post" francès, vaja.
Va a una bar proper i busca el telèfon a la guia telefònica. I truca al número de telèfon del Canard Enchaîné que hi figura:




"- C'est pour dénoncer un scandale. - Quel genre de scandale ? - Un scandale policier. (...) Le journaliste avait une bonne voix. (...) - Bon, je vous écoute. Pas facile à résumer. Comme je m'embrouillais dans l'histoire du parking eet de la porte secrète, le gars m'a coupé court. -S'agit-il du programme Phébus ? - Oui. Ça lui suffisait. Alors tout est allé très vite. (...)"


Un cotxe el passarà a buscar allà on és. Que no es mogui per res del món. Mentres espera wque el cotxe arribi, Cotte té temps per sentir-se excitat per la proesa que farà denunciant el program Phébus i també per sentir-se angoixat: que no ha pensat que el telèfon del Canard Enchîné està punxat? Quan el cotxe arriba, puja al cotxe, i el periodista li demana que li ho expliqui tot, que li ensenyi aquell parking on diu que hi ha aquell univers secret, "per tenir proves", segons el periodista.
Van cap al parking. Cap al lloc on s'ha tancat la porta secreta i tot és obrir la porta del cotxe i adonar-se, massa tard, que havia caigut a la trampa. S'acostaven tres homes, a més del periodista, que també era "de la casa". La pallissa és una pallissa "profesional", és a dir que no el maten perquè no el volen matar. El volen "alliçonat". És per això que a la pallissa física li fan precedir una tortura psicològica:




"- C'est la donneuse dont je vois ai parlé. le monsieur qui connait des journalistes. (...) Les trois brutes ont affecté un air de profond dégoût. (...) L'un a évoqué son expérience de tortionnaire en Algérie. Un autre a émis l'opinion que ce serait un devoir pour l'humanité de m'arracher le génitoire. Et ils se sont mis à parles de mes enfants. -Monsieur a trois gosses. - Non pas possible. Quelle salope ! - Il sait bien que s'il éconne on va s'en prendre à ses gosses, c'est obligatoire. Mais il s'en fout. -Quelle salope ! - Et sa femme, demanda une des brutes paysannes. - Quand on lui aura coupé les couilles, elle sera obligée de se faire baiser par les ratons. " (...)


Si Phébus ho sap tot, els que treballen pel programa Phébus són capaços de preveure les reaccions de tothom. Li han previst la reacció de ràbia i li deixen clavar un cop de peu a l'aire: a partir d'aqui és el torn dels quatre. Una pallissa de mort. El deixen mig mort, però viu...
Al cap d'unes hores, Cotte aconseguix tornar a sortir a la plaça de la catedral. S'adona que ja és de nit. Està baldat però encara té forces per tornar a anar al bar d'on havia trucat, aquesta vegada per trucar a la seva dona Marie-Jo perquè el vingui a buscar.
Aleshores és quan s'adona que la guia de telèfons era encara oberta per la ateixa pàgina on ell l'havia oberta. La pàgina on hi havia l'adreça del Canard Enchaîné no era la pàgina original sinó una fotocòpia. A la guia de carrers que hi havia al costat, el telèfon del "Canard Enchaîné era una altre, diferent del que ell havia trobat a la guida general i que havia marcat ! LI HAVIEN PREVIST TOTS I CADASCUN DELS SEUS GESTOS!
El llibre acaba així:
"J'ai eu la force de consulter le bottin des rues. Le numéro du Canard Enchaîné qui y figurait, 230 31 36, n'avait aucun rapport avec celui de la photocopie. Je me suis bien gardé de le composer sur le cadran".
Walter Lewino ho deixa aquí. Forçosament hom sent un calfred a l'esquena i no pot evitar a la boca un somriure trencat. I el cap que continua imaginant l'escena final i potser fabricant-se un seguit de preguntes... Hom repassa mentalment algunes de les imatges mentals fabricades durant la lectura ...


** * * * * * * * * * * * * *

Incís obligat per l'agost del 2003:

Le Monde Diplomatique publica un article titulat
Surveillance totale par Ignacio Ramonet

Heus aquí un extracte de l'article:




(...) "Mais le plus délirant de tous les projets d'espionnage illégal est celui qu'élabore le Pentagone sous le nom de Total Information Awareness (TIA), système de surveillance totale des informations(4), confié au général John Poindexter, condamné dans les années 1980 pour avoir été l'instigateur de l'affaire Iran-Contra. Le projet consiste à collecter une moyenne de 40 pages d'informations sur chacun des 6 milliards d'habitants de la planète et à confier leur traitement à un hyperordinateur. En traitant toutes les données personnelles disponibles - paiements par carte, abonnements aux médias, mouvements bancaires, appels téléphoniques, consultations de sites web, courriers électroniques, fichiers policiers, dossiers des assureurs, informations médicales et de la sécurité sociale -, le Pentagone compte établir la traçabilité complète de chaque individu.
Comme dans le film de Steven Spielberg Minority Report, les autorités pensent pouvoir prévenir les crimes avant même qu'ils soient commis. « Il y aura moins de vie privée mais plus de sécurité, estime M. John L. Petersen, président du Arlington Institute, nous pourrons anticiper le futur grâce à l'interconnexion de toutes les informations vous concernant. Demain, nous saurons tout de vous (5). » Big Brother est dépassé...
IGNACIO RAMONET"



Us estranyaria que els de la TIA haguessin llegit Notre Dame des Ordinateurs després d'haver-se après de memòria el 1984 d'Orwell ?A mi no m'estranyaria gens ni mica. I que després d'haver comprovat que efectivament ara els ordinadors i les noves tecnologies ho poder fer, el projecte "Phébus" es podia dur a la pràctica a nivell planetari.
(final de l'incís de l'agost 2003)



*******************************

Agost de 1998

L'any 1985 vaig anar a Marly-le-Roi, a partcipar en un curs sobre el tema del viatge a la literatura francesa, becat pel govern francès. Vaig aprofitar l'ocasió per anar a Paris i conèixer en Walter Lewino en persona i que m'ensenyés de passada la seu del Nouvel Obs. Em va rebre en un dels despatxos on treballava i em va ensenyar uns ordinadors. Em va explicar que els famosos tests que ell feia per al Nouvel Observateur eren més seriosos i complicats del que a primera vista hom podia imaginar. Ell els presentava en clau d'humor, però al darrere hi havia es veu una feina immensa. Em va regalar dos llibres seus que tenia al despatx: La Terre des autres i L'éclat et la blancheur. Curiosament no tenia cap exemplar de Notre-Dame des ordinateurs, però em va suggerir que m'adrecés al seu editor "André Balland" que potser m'en podria trobar un.
Em va convidar a dinar a un restaurant prop de la seu del Nouvel Obs. Vam parlar una mica. Vaig assabentar-me que no acostumava a viatjar més que a una finca que tenia al departament de Lot. De tot el que em va dir en recordo sobre tot dues coses molt important per a mi: Una és una confidència significativa sobre el llibre Notre-Dame des ordinateurs relativa a la manera com acaba el llibre. Walter Lewino em va dir que ell havia imaginat una fi més tràgica i inquietant, però que, al final, havia renunciat a aquella versió i hi havia deixat la que consta en el llibre imprès. Per discreció i respecte, tot i que ell no em va pas demanar que no en digués res, prefereixo no desvetllar-ho. Li guardo el "secret".
L'altre, és un consell que em va donar i que des de llavors m'ha "perseguit" tota la vida. Jo li vaig voler fer entendre la meva obsessió i admiració per aquell llibre i li volia fer dir què s'havia de fer per arribar a ser escriptor, m'esperava que em parlés d'un truc, d'una recepta, o d'un mètode. Què em podia dir? La seva resposta, amb un to perfectament neutre, va ser tan llisa i tautològica com emblemàtica i contundent:
"Si vous voulez écrire, monsieur, écrivez".
D'aquí ve que, quan escric el poc o molt que escric i quan m'atreveixo a escriure sobre "Escriure" , ho faig sempre pensant en aquest consell, que és per a mi l'equivalent de tot un compendi filosòfic.



******************************************

Febrer del 2000

Que el llibre  Notre-Dame des ordinateurs no és un llibre qualsevol, i que "alguna cosa" deu tenir d'especial,  m'ho demostra el fet que buscant a la base de dades de Chapitre.com he fet una cerca i m'he trobat amb això : A la base de dades hi ha set llibres de Walter Lewino .... PERÒ Notre Dame des oerdinateurs NO HI ÉS !

Només us sembla curiós o potser, com a mi, us sembla sospitós?
A la contraportada del llibre Longtemps je me suis couché de travers de 1994, la "desaparició" del títol persisteix :
"Walter Lewino est l'auteur de quelques romans insolites (L'heure, l'Éclat et la Blancheur, Fucking Fernand, Une femme par jour, Cabin-boy ...) et les célèbres test du Nouvel Observateur."

Curiosament i sospitosa, no es menciona la novel·la més insòlita de totes:
Què passa doncs amb Notre -Dame des ordinateurs?
Exhaurit? Descatalogat? o ... Retirat de la circulació per "subversiu" i "perillós" per a la bona imatge del Sistema?  Perquè representa un nou 1984 de Geogre Orwell, però ben realista?

Probablement tot plegat a la vegada. Si algú té alguna notícia per donar-me en relació al tema, li ho agrairé ...
Mirarem d'anar-li seguint la pista ... sense capficar-nos-hi gaire ... ni remenar massa amb el bastó ... No fos cas que tinguéssim raó ...  ;-)

De fet, si heu llegit l'article Surveillance totale d'Ignacio Ramonet al Monde Diplomatique del mes d'agost 2003, us adonareu com jo, que "Phébus" , amb el nom que sigui, ja existeix i ja ens té fitxats a tots.
Es tracta del projecte Échelon ?
Seria un gran què poder consultar la nostra fitxa sense haver de passar per la tortura que passa el personatge de Bernard Cotte a l'obra.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

*************************

Nota sobre l'autor.


Walter Lewino, ex-periodista del "Nouvel Observateur", on durant uns anys fou responsable d'una secció cultural i autor d'uns famosos "TEST DU NOUVEL OBS" , és també un gran escriptor, autor de novel·les com L'heure (Le Terrain Vague) ; La Terre des autres (Albin Michel) ; L'Éclat et la Blancheur (Albin Michel, Prix Cazez 1968) ; L'imagination au pouvoir (Le Terrain vague) ; Fucking Fernand (Balland) ; Une femme par jour (Albin Michel) ; el fulletí de l'estiu en quatre capítols Barman, un hold-up ! (Le Nouvel Observateur. juillet 1983) ; Cabin-boy (de Fallois) ; Dis... (Balland), el meu exemplar el vaig "perdre" en deixar-lo a alguna amistat d'aquelles que no tornen els llibres que els hi deixen els amics incauts! ; Enfin seul(e) (Sand).

En assabentar-me de la publicació de Cabin-boy (de Fallois) li vaig escriure una carta de felicitació. La seva filla, Nathalie, ja m'havia advertit que ell mai no contestava cartes. I, efectivament, no vaig tenir mai cap resposta.
Després, a l'admirat Lewino li vaig perdre la pista fins fa poc... quan vaig assabentar-me, via la web de France2-"Bouillon de Culture", que havia publicat també (com a mínim) encara dos llibres més que buscaré i llegiré, segur: Châteaunoir (Plon) i una Lewinada ... Longtemps je me suis couché de travers ("Un millier de débuts de romans inventés, rêvés, fantasmés". Éditions Nadeau. ISBN : 2-86231-125-1) és a dir una lectura que cal no perdre's per res del món.
A Bordeaux, el novembre de 1998, a la llibreria Mollat vaig trobar La folle de Bagnolet (Le Castor Astral. 1994), un recull de deu relats, el primer dels quals, titolat "Un hiver à Trouville",


Pel mig, cada un dels els altres nou contes és úna mica més increïble que l'anterior. Tenen un no sé què de Roal Dahl barrejat amb un toc d'estil i d'intelligència que només trobareu a "can Lewino". Ja us en seguiré parlant.
Felicitats i per molts anys, cher maître.


** * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Walter Lewino. Longtemps je me suis couché de travers.
Maurice Nadeau. 1994. ISBN 2-86231-125-1

"Sautillant du nostalgique au dérisoire, du saugrenu au passionnel, navigant entre tendresse et perversité ... [on ] y trouvera peut être, entre deux sourires, un vrai parfum de littérature. (...)
À déconseiller au-dessous d'un certain degré d'humour et d'intelligence"

Així és com es presenta el llibre! Prepararem una petita selecció d'alguna d'aquestes primeres frases de novel·les en potència ! I les penajarem aquí perquè en pugui gaudir tothom qui es digni acostar a aquestes modestes pàgines d'homenatge al mestre.



***************************


Quan creus que ja s'acaba, torna a començar: 
Nit del 28 de desembre de 2007.


Amb gairebé 30 anys de diferència, la ficció que Walter Lewino narra a Notre-Dame des ordinateurs, on apareix un protagonista anomenat Bernard Cotte es projecta sobre la realitat del periodista Guillaume Dasquié, tal com apareix publicat al post
Défense : la DST, Guillaume Dasquié et Wikipedia al blog Le Mondedublog.com

Amb una diferència important. Allà la ficció és ficció. Aquí, el periodista detingut per membres del servei del contraespionatge francès tenia informació secreta i la va publicar al diari Le Monde el 17 d'abril del 2007!

Tot el que segueix és citació del post de referència del Blog Le Mondedublog.com

Publié le 26 décembre 2007 à 18:00





Guillaume Dasquié, journaliste, a été interpellé par des agents de la Direction de la surveillance du territoire (DST) et mis en examen début décembre après avoir publié, à partir de documents de la Direction Générale de la Sécurité Extérieure (DGSE) un article dans Le Monde du 17 avril, il raconte dans Le Monde daté du 27 décembre (page 15) son aventure.

"Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia".

Al post que segueix s'expliquen les peripècies reals del periodista G. Dasquié als locals de la
DGST (Contraespionatge francès):

Gardé à vue, reportage à froid, par Guillaume Dasquié
LE MONDE 26.12.07 11h25 • Mis à jour le 26.12.07 11h35

Le journaliste Guillaume Dasquié a été mis en examen jeudi 6 décembre pour compromission du secret de la défense. Il lui est reproché d'avoir divulgué, dans Le Monde du 17 avril, des documents non déclassifiés provenant de la direction générale de la sécurité extérieure (DGSE). Il s'agit d'une analyse des informations dont disposaient les services de renseignement français sur Al-Qaida avant les attentats du 11 septembre 2001. En principe, l'article 109 du code de procédure pénale autorise un journaliste à garder le secret sur ses sources (Le Monde du 8 décembre et du 11 décembre). Le journaliste relate ici la façon dont s'est déroulée sa garde à vue dans les locaux de la direction de la surveillance du territoire, la DST.


Mercredi 5 décembre, jour des enfants, 8 h 20, coups de sonnette à la porte. Répétés. J'ouvre, face à moi : la moitié d'une équipe de foot. "Guillaume Dasquié ? – Oui. – Direction de la surveillance du territoire, vous êtes en garde à vue, compromission de la sécurité nationale, nous sommes autorisés à perquisitionner chez vous. – Entrez, je vous en prie." Le plus grand transporte une valise métallique. Une voix précise : "C'est au sujet d'un article que vous avez signé dans Le Monde du 17 avril 2007. Nous recherchons des documents de la DGSE cités dans cet article." Ils sont six, trois hommes, trois femmes. Elles s'appellent S., M. et S., mignonnes, la trentaine. Brassards police fluo, menottes et revolvers à la ceinture, des Sig-Sauer PRO, noirs, l'escouade de la DST visite notre living, engoncés dans des gilets pare-balles gris pâle. Le plus grand, P., petite cinquantaine, regard chargé d'humanité, me parle ; de mes droits, de la nécessité de contacter un avocat. Les trois filles ouvrent deux ordinateurs portables de marque Dell, branchent des imprimantes qui fonctionnent mal. Plus loin, dans la chambre, Nathalie prépare les enfants, improvise une histoire. Une nounou, appelée à la rescousse, les emmène loin d'ici, en promenade.
Chacun se détend, y a plus de famille. Début de perquisition. Les six agents de la DST revêtent des gants blancs de latex. On fouille avec ordre et courtoisie. Nous nous déplaçons chez moi en banc de poissons, pièce après pièce, on dérange, on inspecte et on range. Je leur indique l'emplacement de l'objet de leur recherche, avec mes archives, dans l'armoire de la chambre. J'attrape le classeur rouge renfermant cette compilation historique de la DGSE qui raconte tout d'Al-Qaida dans les mois précédant le 11-Septembre, je le tends à S. Descente vers les caves de l'immeuble, inspection de valises renfermant des archives plus anciennes, rien de fameux. Fin de la perquisition.
M. me glisse : "M. Dasquié, nous fonctionnons en bonne intelligence, quand nous serons dans la rue, on ne vous enfile pas les menottes alors… pas de bêtise." Il est peut-être midi. S. me tend un sachet de pains au chocolat et de brioches. Nous sommes tous les sept sur le trottoir, devant la porte de l'immeuble. Dans l'attente de partir en voiture. L'un d'eux persifle : "Pourquoi ne pas utiliser une bonne broyeuse ou sa cheminée ? Faut pas conserver plein de papiers chez soi." Justement. Marre de cette époque où, après un scoop à la sauvette, on détruisait tout, dans la crainte d'une descente. Nous n'existons pas sans nos sources, qu'elles soient humaines ou documentaires, accepter de s'en priver, de les dissimuler, c'est s'asphyxier.
"TOUT EST BLANC, HYPERSÉCURISÉ, SANS FENÊTRE"
Nous partons à deux voitures, doucement au début. Dans la mienne, le chauffeur écoute Radio Orient. Je lui demande s'il comprend l'arabe. Et puis, gyrophare, le pin-pon de la police, et les couloirs de bus remontés à la vitesse des livreurs de sushis. En quinze minutes, nous traversons Paris. La course s'achève à Levallois-Perret (Hauts-de-Seine), dans le parking du nouveau siège de la DST et des RG, anciens locaux d'Euro-RSCG – que des passionnés de l'info. Le personnel apprivoise encore les lieux.
La DST ne dispose toujours pas d'espace de détention à l'intérieur de leur immeuble moderne. S., P. et les autres me conduisent vers des geôles provisoires : un baraquement, recouvert de tôles métalliques noires, sur pilotis, six mètres environ au-dessus du bitume, échafaudé à même le parking. Superficie estimée : 200 m2, avec deux niveaux. Ça ressemble à un de ces studios confinés qu'édifient les sociétés de production pour leurs émissions de télé-réalité.
Grimper des escaliers, passer par un sas de contrôle, et, à l'intérieur, tout est blanc, hypersécurisé, sans fenêtre, la lumière du jour s'arrête ici. Mon escorte m'abandonne à deux policiers chargés de mon installation; ils me conduisent dans une pièce pour fouille et remise des effets personnels : "Mettez sur la table argent, clés et papiers. Ne gardez rien dans vos poches. Et déshabillez-vous complètement !" Je me rhabille; ils m'installent dans une pièce à double entrée, coupée par une paroi de métal et de Plexi sécurisé. Mon avocat, Nicolas Verly, apparaît de l'autre côté. Entrevue légale, une quinzaine de minutes. Il s'inquiète d'abord pour moi, puis me rassure : "Comme ils ont les documents qu'ils cherchaient, ça devrait aller vite. Pour ce qui concerne la protection de vos sources, invoquez l'article 109 du code de procédure pénale. Vous devriez être dehors dès ce soir." Car, sur le fond, pas grand-chose à nous reprocher : la jurisprudence de la Cour européenne des droits de l'homme autorise les journalistes à diffuser des données classifiées si elles apportent des informations sur des questions d'intérêt général et si leur publication ne menace pas un "besoin social impérieux". Les notes de la DGSE sur Al-Qaida rédigées avant 2001, citées et montrées en 2007, éclairent le citoyen sur les événements du 11-Septembre, sans mettre en péril les structures de la société française.
On m'enferme dans la cellule no2. Quatre mètres sur trois. Porte en verre blindé recouverte de plaques d'acier. Murs blancs, plancher gris en résine. Sur le côté, un banc en dur avec un matelas en plastique bleu, une couverture marron, petit lavabo et chiottes à la turque en Inox.
"TROIS MOIS DE BOULOT, POUR UNE PIGE DE 800 EUROS"
Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.
Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia". Aux environs de 17 heures, coup de téléphone, M. décroche, énumère les stations de métro les plus proches du siège de la DST. "C'était le substitut du procureur, M. Dasquié, il veut vous voir." Signature du premier procès-verbal, mes gardiens me ramènent en cellule, menotté.

(suite)

Je cours dans ma geôle, un footing sur place, les yeux fermés. Derrière mes paupières, j'emprunte des chemins sur les hauteurs de Cahors, dans la foulée de mon père. Je dors une heure, apaisé. Vers 20 heures, une commissaire accorte, la cinquantaine conquérante, m'accueille pour m'amener dans une autre salle, en haut à droite. Dorénavant, dans mes déplacements, on ne me menotte plus. Vieille technique. J'entre, civilités avec Alexandre Plantevin, substitut du procureur.
Nous demeurons seuls. Costume impeccable, cravate rose, sourire Ultrabright, effluves raffinés, une base de vétiver peut-être. Face à lui, sur la table : un stylo et un formulaire à parapher, pour prolonger ma garde à vue de vingt-quatre heures. Je pue, je n'ai pas le droit de prendre une douche ce matin. Ambiance. "Vous savez ce que nous voulons, connaître la source, cette fuite inquiète en haut lieu. – Je comprends, je suis cependant tenu de vous opposer le secret de mes sources. – Très bien, il n'est pas interdit d'essayer. – Oui, c'est de bonne guerre." L'éventualité d'une mise en examen et d'un mandat de dépôt est citée, mais pas encore privilégiée. Nous prolongeons par une discussion courtoise un échange d'analyses sur les motifs de ma mésaventure. Je prends vingt-quatre heures de plus.
Retour en cellule, barquette de riz chauffée, et vers 21h30, direction la salle d'audience no2. M. m'attend derrière son ordinateur, au côté de S., réapparue. "Maintenant, nous entrons dans le vif du sujet. Votre article du 17 avril…" Elles me questionnent sur l'origine du classeur de notes de la DGSE. J'oppose le secret de mes sources. Puis, de manière évasive, sur mes contacts avec des membres de la DGSE. Je me borne à énumérer, de mémoire, mes contacts pour des interviews, tels qu'ils doivent apparaître sur le relevé de mes appels téléphoniques, en m'efforçant de demeurer dans le cadre étroit de la construction de mon article.
Nous n'abordons plus de manière explicite la question de l'identité de ma source, nous jouons autour, chacun dans son registre. Signature du deuxième procès-verbal aux environs de 23 heures. Au revoir, à demain matin. Je m'étends sous la couverture marron, rêche, avec une seule pensée : dormir, pour garder les idées claires, comprendre ce qu'ils veulent.
"L'AMBIANCE SE DÉTERIORE"
Le lendemain, jeudi 6 décembre, 9 heures, à nouveau assis dans la petite salle d'audience no2, elles me donnent un café et me proposent de prendre des pains au chocolat qui restent de la veille. Elles veulent approfondir mes précédentes déclarations, les recouper. Deux détails les tracassent. D'une part, ma visite au siège de la DGSE en cours de reportage, où j'ai présenté la fameuse liasse de documents sur la table du chef de cabinet, afin qu'il l'authentifie – scène irréelle à leurs yeux. D'autre part, ma rencontre et mes menus échanges téléphoniques avec un cadre du service secret, appelons-le M. X…, une de ces personnalités croisées pour ce reportage mais qui a refusé d'être citée dans l'article. J'apprendrai, à l'issue de mes interrogatoires, qu'en réalité il était placé en garde à vue en même temps que moi. Les enquêteurs ont supposé tenir le journaliste et sa source. Or, de manière mécanique, mes déclarations de la veille au soir et les siennes, voisins de geôle tenus au secret l'un à l'égard de l'autre, fragilisent cette hypothèse.
En fin de matinée, l'ambiance se détériore, c'est perceptible. Plus nous progressons dans l'interrogatoire et moins les questions sur ce M. X… se justifient. Aux environs de midi, le sous-directeur de la DST en personne, Gilles Gray, pénètre dans notre pièce, se présente, fait assaut de politesse. Les deux officiers de police judiciaire qui remplissaient les procès-verbaux nous laissent seuls.
Il me rend compte de l'agacement du parquet : "Vous êtes un séducteur, M. Dasquié, mais vos propos, ils disent que c'est du caoutchouc, du chiqué." Il leur faut du solide, sinon, ça va se gâter. La perspective d'un mandat de dépôt se confirme si je ne livre pas un nom.
Nous parvenons à un accord : aucune information sur la personne m'ayant remis les documents, ma source directe, et des éléments de réponse d'ordre général sur les qualifications de la personne qui a sorti les documents de la DGSE, ma source indirecte. Mais les questions reprennent sur M.X… Je me sens désorienté : selon des données publiques que ne peut pas ignorer la DST, les notes classifiées de cette compilation circulent librement dans Paris depuis fin 2001, six ans avant que ne je rencontre M. X… pour la première fois. A-t-il le défaut d'appartenir à la mauvaise chapelle au mauvais moment ? La raison d'Etat exige son coupable. Longues minutes d'hésitation : protéger une source, protéger toutes les sources, protéger un innocent, se protéger soi ? Je signe le troisième procès-verbal et entame bientôt le quatrième, consacré celui-ci à la reconnaissance des pièces recueillies – les notes de la DGSE sur Al-Qaida. La question sur l'origine de ces documents revient. Au même moment, au tribunal de grande instance de Paris, on ouvre une information judiciaire. Entre 14 heures et 16 heures, derrière les baraquements noirs du parking de la DST, tout s'accélère, ils me tiennent, ils me pressent. Le sous-directeur et deux de ses adjoints multiplient les visites dans ma pièce.
Mes confidences très vagues ne leur suffisent pas, ils exigent que, dans un cinquième procès-verbal, je désigne la source de la DGSE en la nommant cette fois-ci au présent de l'indicatif, sous peine de mandat de dépôt, comme toujours. Je leur oppose qu'ils bluffent. Gilles Gray me suggère de contacter le substitut du procureur pour corroborer ; c'est l'homme de loi de notre procédure, le tiers de confiance. Une réunion téléphonique s'organise. Entre 16 heures et 17 heures, depuis le téléphone filaire de la salle d'audience no2, nous appelons d'abord le substitut sur son portable, puis sur une ligne de son bureau. Le magistrat me confirme le marché : détention provisoire ou un aveu.
Une pensée fatale me traverse : j'imagine mes bambins, 5 ans et 7 mois, au parloir de la prison. J'accepte, je m'exécute, je signe ; vingt minutes plus tard, allongé dans ma cellule, je pose la couverture sur mes yeux, pour me cacher de la caméra de surveillance. J'ai donné un nom, je n'oublierai rien, je raconterai tout.

Guillaume Dasquié, journaliste


_____________________



A la pàgina web del diari Le Monde  on hi havia aquest article hi apareixen, a data de 29.12.2007, 85 reaccions a l'article del periodista.

No podem accedir a l'article original del 17 d'abril, caldria fer-ho a través d'algun subscriptor del diari.
Però mentre mirem d'aconseguir-ho, podem reproduir alguns dels 85 comentaris.

Un de ben sucós és aquest:

Jean-Baptiste B. 28.12.07 15h30
Qu'est ce qu'il y a dans ce rapport, qui fasse autant flipper l'Etat? Que les services secrets américains savaient ce qui allait se passer le 11 sept? Que nos amis saoudiens ont financé le truc? Tout le monde le sait, il n'y a pas de quoi réveiller les gens à 8h00.

Eric 28.12.07 00h41
Les deux visages du sarkozysme, cette garde à vue, et Carla à Louxor. Triste France. Et les réformes promises ? Du vent... Des coquilles vidées de leur substance pour "passer" au plus vite : quand on est pressé, on est faible pour négocier, et de toute manière ce qui compte est l'apparence. L'essentiel est que l'actualité du lendemain fasse oublier très vite celle de la veille ! Les journalistes ont toujours du matériel frais. Allez Le Monde, un article de bilan sur les fameuses réformes ?

Un candidat pour Voici ? 28.12.07 00h33
Comportement honteux d'un petit journaleux bobo qui a voulu jouer les James Bond des riches quartiers. Franchement, les méthodes de la DGSE n'ont plus rien de méchant : pas de violence physique, pas de torture morale, courtoisie et politesse à tour de bras... seulement un face à face sur 48h avec un homme au regard un peu sévère, et le petit garçon habitué à rentrer chez lui tous les soirs craque. Je n'aimerai pas être la source... Le journalisme est trop sérieux pour ce genre d'amateur.



De fet, l' únic interessant dels tres, i diria que dels 85, és el de J. Baptiste B.
És possible imaginar el que diu aquest home? Qui és aquest "tothom ho sap" que la intelligència nordamericana sabia el que podia passar i no ho va evitar?
Calia provocar l'11-S per poder reacionar com ho va fer amb les conseqüències que coneixem?

Bé això no és novel·la... sinó dubte existencial,  i em quedo amb el dubte. És per escopir-hi a sobre!
Esperaré que algú confirmi aquestes acusacions o les desmenteixi!


** * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *  *

1.1.07

B : Barthes, Roland (1915-1980)

Parlarem del mètode Le Roland Barthes sans peine que uns autors "conyons" van inventar. Un manual per estudiar, practicar i aprendre la "llengua" barthiana ... sense esforç ... que portava incorporats uns exercicis pràctics. Genial !



I parlarem també d'un clàssic de Barthes, l'obra Mythologies, escrita entre 1954 i 1956 i que feia furor encara allà pels volts de principis dels 70 ... (Éditions du Seuil. Collection Points nº 10. 1957).



Farem un treball de recerca que no està fet, potser:



a. analitzar què en queda d'aquells "mites"; els que han desaparegut; en què han canviat els que són encara més o menys vigents i,



b. avaluar, si se'n pot dir així, què se'n pot treure de tot plegat, ara que som a les portes del segon mil·leni i és temps de balanços de tota mena.



I , conyes apart, recordarem la seva figura, que bé val una visita.




A El país d'avui divendres10 de febrer del 2005. Félix de Azúa signa un article titolat "Borrón y cuenta nueva" que no em puc estar de comentar.


Quedo glaçat en llegir que en Félix, rellegint" l'obra de Barthes Le plaisir du texte s'adona que tot ha canviat. I filant filant en treu tota una teoria.

Premises

1."Leído ahora mismo uno se mesa las barbas al constatar las trivialidades que entonces fueron tomadas con total seriedad. Llegué a cometer un prólogo para una selección de esritos de Barthes en 1974 y ahora mismo no alcanzo a entender el porqué."

2. "Me maravilla de Barthes o Bataille o Blanchot mantengan su presencia en la universiadad. Como lectura privada, , casi diría "poética" , y aunque el estilo almibarado, refitolero y pedantesco de estos manieristas pueda atacar los nervios, se comprende. Como pensamiento serio es imposible."

3. Algunas frases de Barthes pierden todo su sabor cuando se traducen, pero no su vapososo sinsentido...

4. Fue la sociedad francesa entera quien aceptó estas banalidades [ha donat tota una sèrie d'exemples de frases-collonades de Barthes] como si fueran fruto de un trabajo real, de una investigación rigurosa (...) en realidad sólo eran ocurrencias de flanneur [cagada pastoret, d'en Félix o dels de La Vanguardia: 2 faltes en una paraula!
Hauria de ser flâneur... Oi, flaneuse ?]

Conclusions provisionals

1.Al món anglosaxó i a Alemanya el fenòmen Barthes no hauria estat possible.
2. "De Francia, sin embargo, mi generación aprendió la irresaponsabilidad elegante, la inmoralidad chic, una premonición de la "vida cultural" como espectáculo de masas.


Conclusió definitiva i gruixuda

Mientras esta irresponsabilida moral, esta moral acomodaticia no se remedie, no habrá una argumentación real contra el terrorismo.
(...)
La irresponsabilidad intelectual de los años 70 y la ausencia de una crítica que permitiera hacer balance y pasar página , es decir, determinar el presente mediante una definicón recta del pasado franquista, ha conducido a la total irresponsabilidad administrativa y política de nuestra desorientada actualidad"




Ara emtoca a mi:

Començo pel final i aniré avançant ... anant cap enrere:
Félix de Azúa s'atreveix a responsabilitzar directament Barthes i la seva galàxia d'haver influit en la irresponsabilitat [crítica?] d'Espanya. Bé, admetem pop com a animal de companyia...

Hi ha gent amb una gran capacitat per fer salts del tigre, però aquest d'en Félix, passar de Roland Barthes a Ibarretxe com diu ell mateix ... més que associació d'idees estranya, sembla que sigui buscar una excusa per titllar el nacionalisme basc de "ideologia infame", acusar el Parlament català d'aplaudir a peu dret "l'etnicismo de Ibarretxea" i els d'Izquierda Unida per recolzar-lo.


Estic bastant d'acord amb els arguments que utilitza per carregar-se Roland Barthes de la manera que ho fa, però potser ignora la publicació del llibre Le Roland-Barthes sans peine el 1978.
Aquest manual de com entendre i escriure l'idioma Roland-Barthes en "3 setmanes" era la sàtira més temible que es pogués fer al llenguatge "críptic" i estil amanerat dels Assajos critics i els Elements de semiologia. .

En Barthes va canviar, el llibre el va fer patir de veritat perquè ja havia evolucionat cap a la llengua poètica del Fragment d'un discours amoureux .
El mateix 1978 va començár a escriure les "segones Mythologies" al setmanari Le Nouvel Observateur durant uns dos anys. Eren "La chronique de Roland Barthes" . En guardo una petita col·leció. Sí, Roland Barthes era també un blogaire avant la lettre que escrivia coses com aquesta:

"La sieste
Portes closes, étouffant le téléphone et la sonnette d'entrée, rideau tiré, sur mon lit, je sais que pendant une heure rien ne pourra rompre une paix qui, dès lors, ne tient qu'à moi. Ce que j'obtiens par la sieste, c'est de suspendre mon image : rien ne viendra l'alimenter ; je me repose non des autres ni de moi-même, mais de moi-même vu , pensé, demandé, exigé par les autres ."
(5.3.1979. Le Nouvel Observateur. Pg. 63)

Crec que Roland Barthes ja va tenir el seu càstig amb el Roland Barthes sans peine. La seva glòria però, que no és poca, rau en tot allò d'intel·ligible que va escriure i en la part poc intel·ligible, poètico-prosaica o prosaico-poètica que va cometre pensant que feia semiologia de veritat. No som perfectes ;-)

Puntueu 0 a 10 del grau de "comicitat" que sou capaços de trobar en el text següent:

Denotación y conotación. IV.a

"Podría decirse que la sociedad, detentadora del plano de la connotación, habla los significantes del sistema considerado, mientras que el semiólogo habla sus significados. Éste parece, por lo tanto, poseer una función objetiva de desciframiento (su lenguaje es una operación) con respeto a la actitud común, la cual consiste en naturalizar u ocultar los signos del primer sistema bajo los significantes del segundo. Su objetividad, sin embargo, resulta provisional a causa de la historia misma, que renueva los metalenguajes".
Comunicación Serie B. Roland Barthes. Elementos de Semiologia. 2 edición.

10/2/2005



D : Dahl. Roald


De Roald Dahl, per ara no en proposarem més que una foto extraordinària del fotògraf Brian Moody, que vam retallar d'un diari britànic, quan l'escriptor va morir. El peu de pàgina de la foto deia així: "Tender, cruel, funny".

Que cadascú la llegeixi com sàpiga. La seva paperera, plena a vessar d'intents d'escriptura, diu molt en favor seu.

Però de seguida el desordre de l'estudi o despatx , o com se'n digui d'això que es veu a la foto, em fa pensar que li faltava alguna cosa, al bo de Roald, oi? Potser li faltava una dona que l'estimés i que l'ajudés a posar una mica d'ordre en el desordre? O cal que el geni vagi sempre acompanyat d'una mena de cutreria que li és congènita? No ho crec, però em venen ganes d'esbrinar una mica qui era aquell Roald Dahl que surt en aquesta imatge.

No tinc gaire experiència en comentar fotografies, ni quadres tampoc... però per a en Roald faré una excepció. Vull dir ... una mena d'exercici per a homenatjar-lo. Aniré primer a llegir-me el què escrivia Baudelaire als Salons, i quan me n'hagi empapat una mica, tornaré per descriure aquesta foto.

31.12.06

D : Desil·lusió ( Tractat de la _______ )



Imagineu-vos si és veritat que gairebé està tot dit que fins i tot existeix un "tractat" sobre la desil·lusió: Traité de la désillusion, de François Bott.



Mal m'està dir-ho, vaig tenir l'honor i sobre tot el plaer de traduir-lo al català amb l'amic Víctor Sunyol. La traducció fou publicada a la revista "El Clot" (nº 4 . 1983. pp. 9 -13).

Com podeu imaginar no ho podem reproduir aquí sencer, però ens atrevirem a recopiar, això sí, la presentació que en férem els dos "tradittori" a manera de pròleg i alguns fragments escollits.


Introducció a càrrec de Víctor Sunyol


La traducció i presentació d'aquests fagments de François Bott té un origen en bona part degut a l'atzar. Remenant en una llibreria, se'm va escaure de furgar en una caixa de llibres a baix preu que es devien voler treure del damunt (com els vestits o les sabates) i allí, entre números antics de revistes estranyes i llibres de naturismes i d'ocultismes varis, hi havia el Traité de la désillusion.I sense saber res de l'autor, empès només per la lectura d'alguns dels aforismes que composen l'obra, pel seu interès i la meva curiositat, vaig endur-me de la caixa (on no li corresponia estar) aquell volum.

L'encontre casual fou feliç, i un quant temps després vaig creure que podria ser interessant donar alguns fragments del llibre a la llum pública (més pública) aquí a casa nostra. Decidir això i demanar a en Sadurní Girona de col·laborar plegats en la tasca de traducció, fou tot u i les sessions de traducció, un treball agradable i apassionat. I anar veient com a base de dolça obsessió i de reflexió s'allisen els camins de la llengua i desapareixen nusos i grops.

Les recerques que hem fet sobre François Bott no ens han dut pas gaire lluny. Fora de quatre vaguetats, els coneixement que tenim sobre aquest senyor (francès, periodista, autor de Les saisons de Roger Vailland (1969) i Antoine et les oiseaux (1971) són els mateixos que quan vaig obrir per primera vegada el llibre.

Però no crec que això porti cap dificultat, ans al contrari. L'interès que aquests textos poden tenir ara i aquí és un interès que jo entenc estrictament cenyit a les nostres circumstàncies. En aquest aspectre es innecessària qualsevol dada; el text nu, pelat, que és el que us oferim, es basta per ell mateix.
La meva proposta de lectura és aquesta, deseixir-se del tot del que pugui envoltar el text i llegir-lo des d'on som. De fet, en la traducció i la publicació d'aquests textos hi ha implícita també una transplantació.

Víctor Sunyol


Introducció a càrrec de Sadurní Girona

Ja que el traductor ha de trair, necessàriament, donem-li almenys la il·lusió que tot traïnt -no massa-, contribueix a fer quelcom de profitós: donar a conèixer belleses i veritats mig amagades.
Quan trair no és un ofici, sinó la recerca del matís que amaga el Mot, i quan hom troba plaer a descobrir en la pròpia llengua allò que un Altre ha expressat en la seva, aquesta activitat ja només espera una darrera recompensa: que sedueixi també el lector.

Viatges, La melanconia del Temps, Sunset Boulevard ...Títols i contingut fan pensar en un cert romanticisme, en un cert decadentisme, en un cert messianisme i en un clar rebuig de les estructures actuals que determinen el comerç de la literatura. Però hi ha , a més, en els aforismes de François Bott, una atmosfera poètica que, afegint-se al missatge moralitzador del text, en fa també un recull de petits poemes en prosa.
Escriptors, lletraferits, literòfils i altres, busquem el plaer del Mot i renunciem a les futileses de la Moda.
El meu agraiment a l'atzar i a l'amic Víctor Sunyol que m'han permès de submergir-me -sense ofegar-me- en el món estrany i suggeridor de François Bott. Amb il·lusió.

Sadurní (Sani) Girona
I aquí comença la traducció...


Val a dir que el text suporta força bé el pas del temps (vist des del 2004, no hi trobo res a canviar).
Fa gràcia llegir allò de "les nostres recerques".... Llavors no existia el Google (!) ni res que s'hi assemblés. I sí, vam mirar a biblioteques, enciclopèdies... vam remenar tot el que vam poder...
El disseny de la revista és tot un capítol a part. I ara ja ho podem fer: fotografiar digitalment quatre coses per mostrar-ho -urbi et orbi- . No ho podíem ni somniar quan ho vam fer.


Ara que afegeixo les fotos de François Bott i Víctor Sunyol, extretes de Google, aquest abril del 2010, em torna a fer gràcia llegir que en el seu dia vam ser incapaços de trobar referències a Bott! Tot ha evolucionat molt de pressa aquest darrers 20 anys.

_____________







D : Dicofilopersiflex: Diccionari filosòfic, personal i flexible

La Bruyère, Bayle, Voltaire, Flaubert, Joan Fuster, Fernando Savater... i -fins i tot Alfonso Guerra va publicar un Diccionario de la izquierda l'any 1998, que ve a ser també una mena de diccionari personal- i molts més centenars d'altres autors ho van provar amb èxit, cadascú a la seva manera. Sense anomenar-lo diccionari, bona part de l'obra de Josep Pla és en realitat un diccionari personal.

Déu me'n guard de voler comparar-m'hi! No cal ni dir-ho. Nosaltres només fem aquí que seguir l'exemple dels que ens van precedir, per anar fent, per anar escrivint, per matar el cuc de les ganes d'expressar-nos que ens rata per dins ... ;-)

A INTERNET hi ha més d'un exemple d'informació classificada per ordre alfabètic, però que jo sàpiga, no hi ha massa més Diccionaris filosòfics. Els que s'hi afegeixin, benvinguts siguin.
Una de les webs que aplica la mateixa estructura de classificació i conté entrades més (o tant com) interessants que les nostres és ... Synapse. Technology and Culture. No deixeu de clavar-hi una ullada: us agradarà.

Nosaltres hem volgut donar un toc personal al nostre dicccionari adjectivant-lo com a "petit", "filosòfic" i "flexible" i d'aquí ve que l'haguem anomenat "Dicofilopersiflex", per fer-lo més mnemotècnic a aquells lectors que tenen tendència a oblidar els títols massa llargs.
Persiflage, significa , en francès , "moquerie, ironie, impertinence". Donc bé, ja ens està bé que la paraula sigui fins i tot una mica polisèmica. Ja ens agradaria, ja, que a més de ser una mica intel·ligent, el nostre "diccionari" contingués també un polsim d'ironia i d'impertinència.
Que en disfruteu, i ... Bon profit!.

L : Le Carré, John (àlies de David John Moore Cornwell)

 Le Carré, John

...
A la galeria dels meus mites personals hi ha, entre molts d'altres, Charles Baudelaire, Marcel Proust, Léo Ferré, Josep Pla, John Pilger i John Le Carré... Una barreja estranya.
D'aquest darrer animal literari, com del porc, se'n pot aprofitar gairebé tot, i no només literàriament. Amb el temps, la personalitat d'en Le Carré m'ha anat captivant més i més, i l'he anat mitificant com em sembla que mereix per la seva vàlua extraordinària.

Com a persona, sembla controlar força bé la seva vida privada i cuida la imatge pública de tal manera que aconsegueix fer-se respectar per tothom. Ha aconseguit, a més, ser profeta en la seva terra i propietari d'una merescuda fortuna. Com a escriptor, les seves obres em fan un lector satisfet. Des del 1963, anys de la publicació de L'espia que va venir del fred, a cada nova publicació d'una novel·la, totes les revistes i diaris seriosos li dediquen poca o molta atenció i fan rebrotar les anàlisis i especulacions sobre la seva obra pasada, les cites sobre el què ha escrit o explicat per escrit i de paraula.
Jo vaig descobrir la seva existència el 1978, en la versió francesa de la novel·la: L'espion qui venait du froid. A partir de llavors, vaig anar guardant tot el què em queia a les mans sobre espionatge i sobre John Le Carré: entrevistes publicades en diaris o revistes angleses i franceses, i algunes crítiques sobre els seus llibres. El primer dels quals és un article publicat al setmanari "Nouvel Observateur" l'any 1980: "Je vous présente George Smiley" par John Le Carré", que l'autor havia escrit el 1979. L'article apareixia coincidint amb la publicació a França de la traducció de Smiley's people, que ja era un best-seller als Estats Units. A la mateixa pàgina, el crític Jean-Claude Zylberstein escrivia a propòsit de Les Gens de Smiley :

"Histoire d'espions, d'accord, mais l'auteur peut être tout simplement le meilleur écrivain anglais d'aujourd'hui".

I més endavant:

"Mais l'originalité essentielle du livre restera la bouleversante tendresse dont Le Carré ne se départ jamais à l'égard de ses personnages".

En un altre article publicat per "El País", el 2 d'abril del 1987: "La musa clandestina. Le Carré explica la génesis y peripecias de su obra literaria".
El diari reproduia un llarg extracte d'una conferència que Le Carré havia donat a la Universitat John Hopkins de Baltimore. En castellà, la traducció de M. C. Ruiz de Elvira donava això:

"Posiblemente lo único que podemos decir con seguridad es que la mayor amenaza para la humanidad proviene de la renuncia al escrúpulo individual en favor de dominadores institucionales. De la adopción de eslóganes y de la callada aceptación de animosidades preenvasadas, con preferencia a las decisiones, duramente debatidas, de la conciencia individual. El heroismo real estriba, como siempre lo hará, no en la conformidad y ni siquiera en el patriotismo, sino en los actos del valor moral solitario".

Guardo també un altre article publicat per "La Vanguardia" el 24 de setembre del 1989: "Testigos de un momento tan histórico como 1917" que reproduia una conferència d'en Le Carré per al "The New York Times" el 17 del mateix mes:

"¿Cuáles son nuestos sueños occidentales en estos días? ¿Vamos a seguir soñando maneras más refinadas de matarnos unos a otros o preferimos soñar con una sociedad de superpotencias que puedan enfrentarse a los enemigos de mañana en lugar de a los de ayer? Tales enemigos son las drogas, el terrorismo, la pobreza, la contaminación de nuestro aire, mar, ríos, montañas, bosques, sin mecionar las tragedias constantes como el conflicto palestino israelí"

Així doncs, he anat veient com ell ha sabut dosificar la informació sobre la seves obres, els seus personatges, la seva evolució com a escriptor, les seves fonts d'inspiració literària, les seves perspectives com a escriptor ... però també l'explicitació de les seves conviccions i propostes morals i polítiques
Tot plegat acaba conformant l'aureola d'un fenòmen extraodinari que va més enllà de l'aspecte merament literari. En una de les poques crítiques "crítiques" que vaig llegir sobre ell, publicada al diari "Evening Standard" , el gener del 1993, per el periodista David Sexton, aquest li retreu que fos "tan irritable" per la crítica negativa sobre alguna de les seves obres i el fet que tingués una guerra personal amb persones que l'atacaven poc o molt: i un d'aquests era en Salman Rushdie. Rushdie havia fet una crítica poc favorable de The Russia House, i li retreia que en les obres d'en Le Carré, la dona fos sinònim de problemes. Tot i així, aquell periodista destacava el fet que les obres d'en Le Carré semblen ser alguna cosa més que bones novel·les d'espionatge:

"...his novels seem more than just spy novels; they do seem to say something about the whole society, or as he (Le Carré ) says, the "human condition".

Una reflexió com aquesta és potser el millor premi al que pot aspirar qualsevol escriptor. De resultes de la publicació de El pelegrí secret, el periodista Mark Lawson, crític literari del setmanari "Independent Magazine", va escriure un article sobre en Le Carré. Lawson intenta explicar l'èxit de les seves obres i apunta diverses raons força interessants: Per una banda, la sensibilitat política i la valentia de l'autor per tractar temes tan compromesos com el conflicte de l'Orient Mitjà a La noia del tambor o la situació a Rússia amb La Casa Rússia, escrita en un moment tan proper als esdeveniments històrics de la caiguda del Mur de Barlín i la liberalització de l'URSS. Per altra banda, la propia temàtica de les seves obres: L'engany i la traició com a temes centrals dins d'unes trames d'espionatge i de mentida que conecten el món secret amb el món real. Segons Lawson, tot escriptor és una mena d'espia i tot adúlter una mena d'agent doble, i espiar i mentir han sigut, són i seran sempre una mena d'"universals" que interessent tothom.

Personalment, tot i que l'efecte que em va produir llegir L'espion qui venait du froid va ser extraordinari, la meva admiració y veneració total la hi vaig professar després d'haver llegit A perfect spy, que -tot sigui dit- vaig llegir per primera vegada en castellà. El meu anglès no donava per tant! La versió anglesa la vaig comprar de segona mà en un mercat a Richmond, a la Yorkshire, allà pel 1989. L'he rellegida vàries vegades, saltant-me sempre pàgines o passatges sencers: aquells on en Magnus Pym descriu la relació amb el seu pare. És la seva guerra, no la meva guerra. És la resta del llibre el que, pera mi, és realment emocionant.
Allò que més em va interessar de l'obra va ser el fil de la relació amistosa i la posterior fidelitat a l'amistat entre els personatges de Magnus Pym i en Poppy.

Més tard vaig ser seduit per Tinker, Taylor, Soldier, Spy: El Topo, que vaig tenir el plaer de veure adaptada a una serie de la BBC, i per The Russia House, l'adaptació cinematogràfica de la qual és un gran pel·lícula, amb escenes molt emotives i una banda sonora extraordinària.
Mentrestant havia anat comprant, llegint i rellegint tota la resta de la seva obra, inclosa ¿El traidor del siglo? (The unbearable peace) en versió castellana.

Les dues darreres novel·les que he llegit, El nostre joc i El sastre de Panamà són totes dues extraodinàries. Sempre acabo saltant-me algunes pàgines, però el balanç també és sempre globalment satisfactori. Tot llegint "El Sastre", em tornava a la memòria L'espia perfecte i el millor Le Carré. Harry Pendel, com ho feien Magnus Pym i Poppy, des de la seva condició de sastre-escriptor-espia, i des de la solitud i isolament personal en una habitació, que podem imaginar anodina, "inventa" les Informacions que resultaran ser políticament decisives a nivell planetari. Les tisores del sastre tallant el bacallà de la geopolítica mundial.
La invenció de la informació, com la invenció de la personalitat dels espies, sembla ser el TEMA, la clau, allò que lliga les novel·les d'en Le Carré i els principis ètico-morals. En les obres de Le Carré, el grau de versemblança del fets què s'hi expliquen és tal que hom acaba sempre preguntant-se quin personatge de la vida real correspon a tal personatge de ficció, i com i on viuria l'autor aquella escena per poder descriure-la d'aquella manera.
Amb la publicació a França d'una traducció del The Taylor of Panama al francès, l'agost del 1997, el setmanari l'Express va aconseguir arrancar-li una entrevista exclusiva. Una nova intervenció oficial d'en Le Carré als media. Una vegada més, m'ha interessat llegir les seves opinions. Com si donés la raó al crític Lawson, Le Carré afirma textualment que se sent més un escriptor que va esdevenir espia que no un espia que, en deixar el sevei, es va convertir en escriptor, però confessa que els set anys que va viure dins dels serveis secrets li van donar una visió particular del món i el van marcar per sempre. La prova és que no pot deixar de seguir contestant preguntes relacionades amb el món de l'espionatge ni de personatges com en Kim Philby o Markus Wolf. El David Cornwell polític interessa tant o més que el John Le Carré novelista.

Un dels aspectes interessants de l'article de l'Express és descobrir el posicionament d'en Le Carré en relació amb l'ex-espia Markus Wolf, ex-cap dels Serveis Secrets de l'ex-Alemanya de l'Est i de qui s'afirmava que era el model en qui s'havia inspirat per al seu personatge "Karla". Le Carré és mostra inflexible en dos punts: Ni Markus "Misha" Wolf és el model de Karla, ni està diposat a entrevistar-se amb ell per més que el món editorial li ho hagi proposat repetidament des del 1991. Per més que les circumstàncies polítiques hagin canviat i en Markus Wolf sigui ja un nou ciutadà alemany "respectable", Le Carré es nega a parlar amb ell per principis ideològics. No li perdona que fos el responsable del règim dictatorial i repressor de l'ex-Alemanya de l'Est durant tants anys. Textualment en le Carré afirma "Trobo obscè que aparegui en els mitjans de comunicació o que publiqui llibres de receptes de cuina russa". Curiosament i metafòrica, la confrontació real entre Le Carré i Markus Wolf perpetua la confrontació en la ficció entre els personatges de Smiley i Karla. Una ironia que deu fer molt poca gràcia a tots dos. O potser sí? Remirant el meu dossier sobre Le Carré, he trobat dos articles: Un de Rafael Fraguas, a "El País" del 20 de setembre del 1991, que ho veia així:

"Karla", en apuros. El superespía Markus "Misha" Wolf regresa del frío y se entrega en Alemania. La defensa de Markus Wolf señala que las acusaciones que penden sobre su cabeza son de tipo político; la Constitutción alemana veta cualquier desigualdad jurídica entre ciudadanos de la nueva y la extinta Alemania y , si prospera su defensa, sobr eel bolsillo de Wolf puede caer una indemnización, por arresto ilegal. En su otro bolsillo conseva un potencial "informativo" de alto poder detonante".

Un altre, publicat a la revista "Time" el 7 d'octubre del 1991 i signat per Daniel Benjamin:

"Espionage. A Spymaster Returns Home": All he wants, says Markus Wolf, in from the cold, is to live in Berlin and write a children's book".

I al peu de la foto:

"The spy will probably spend little time in jail".

En un programa emès per la cadena BBC World el juliol o l'agost del 1997, que no vaig tenir la precaució de gravar, i que vaig enganxar ja començat, feien una entrevista a Markus Wolf. Vaig endevinar que era degut a una raó especial. Markus Wolf acabava de publicar no un llibre de contes per a nens ni un llibre de receptes de cuina, sinó ni més ni menys que la seva autobiografia! Una bomba editorial tant o més sonada que una novel·la d'en Le Carré.
 Per alguna raó vaig parar-hi poca atenció i només vaig retenir dos o tres detalls: Wolf insistia en que calia considerar els fets amb perspectiva històrica i se'l veia un home segur de sí mateix, sobrat d'arguments, sense cap ànim de demanar perdó per les seves responsabilitats polítiques del passat. Justament allò que en Le Carré diu que no li perdona! Com si la vida s'encarregués de gastar-los una broma pesada, entre l'agost i el setembre del 1997, la vida dels dos homes es torna a creuar ... en el meus dossiers: El periodista de L'Express que entrevista en Le Carré escriu:

"...Poliment, le romancier s'enquiert de la qualité de votre anglais. Vous lui proposez de tester son allemand et lui tendez le premier tome de ses oeuvres complètes dans la collection Bouquins en attirant son attention sur la dédicace. Surpris, il lit à l'intention de Jane, en caricaturant l'accent teuton, les quelques mots tracés sur la page de garde un jour de décembre 1995 : "Pour John le Carré, avec un salut chalereux et un grand respect de la part d'un admirateur qui n'a jamais prétendu être Karla". Signé : Markus Wolf"

El diumenge 21 de setembre de 1997, el diari "El País" publicava uns extractes de la traducció al castellà de les memòries d'en Markus Wolf i una fotografia de la portada del llibre: El hombre sin rostro. La autobiografía del gran maestro del espionaje comunista. Markus Wolf con Anne McElvoy (Javier Vergara Editor). No sé per quina raó, segurament per la cadència, el primer paràgraf de l'obra em va recordar l'obertura del llibre de M. Proust: À la recherche du temps perdu. Allà on Proust escriu ...

"Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n'avais pas le temps de me dire : "Je m'endors".

... M. Wolf, en la versió de "El País", comença la seva autobiografia així:

"Durante 34 años fui jefe del servicio de inteligencia exterior de la RDA. Como reconocerán incluso mis peores enemigos, este servicio fue el más eficaz y competente de todo el continente europeo".

Es veia a venir. Markus Wolf havia d'escriure la seva versió dels fets un dia o altre, explicar o justificar "la seva veritat". El què jo no imaginava és que ho fes tan "aviat". Però sembla que a partir de la unificació de les Alemanyes, el temps polític té una mesura pròpia. M'agradarà veure si dedica cap passatge a parlar de la creu que suposarà per a ell haver de ser per sempre més, a ulls de mig món, el "Karla" lecarrenià -i tant se val el què ell pretengui o el que digui en Le Carré. Almenys, els periodistes del diari El país ho tenen clar: cf. l'article "La vieja memoria de "Karla" (El País. Diumenge 10 de maig de 1998, pg. 2).

"Fue el superespía del Este, el hombre que durante 34 años dirigió los servicios de información esterior de la extinta República Democrática Alemana, al que la leyenda atribuye haber servido de inspiración al escritor británico John Le Carré para crear un rival a la altura de Smiley. También fue Misha, Magnus, Marius, el estratega de la intriga que inrodujo a su topo Günter Guillaume en el despacho privado de Willy Brandt y forzó su dimisión como canciller en 1974. "La paciencia. Ésta fue la clave de mis éxitos. No tener nunca prisa. No buscar nunca resultados rápidos. Calma." Así definía Wolf la principal virtud de un espía en una entrevista publicada por el País Semanal en julio de 1997" (...) "La vieja memoria de "Karla"
(El País. Diumenge 10 de maig de 1998, pg. 2).

La publicació de traducció al castellà de l'autobiografia d'en Wolf,  El hombre sin rostro,  és prevista per finals de setembre del 1997. Quan l'hagi llegida, la col·locaré prop de les novel·les d'en Le Carré i ben bé al costat de dues altres joies de la meva biblioteca: Spycatcher d'en Peter Wright i Le K.G.B. en France, de Thierry Wolton. Tres llibres que hauran de llegir necessàriament tots els historiadors de la segona meitat del segle XX. Potser llavors serà un bon moment per acabar d'escriure l'entrada "espionatge / espies" promesa en l'apartat corresponent d'aquest diccionari. Potser en Le Carré, que ja deu haver llegit l'autobiografia, n'haurà comentat alguna cosa interessant ... Sigui com sigui, estic convençut que de tot aquest enrenou en sentirem a parlar encara força temps, perquè la dissensió entre aquest dos homes portarà cua. El "continuarà" està assegurat. L'article-entrevista a "L'Express" conté un altre element que m'omple de satisfacció. Una vegada més, Le Carré aporta dades sobre la seva vocació literària i les seves perspectives de cara al futur:

"Le temps presse. Actuellement je me donne deux ans pour achever chaque roman". Il me reste encore une dizaine d'années, quatre ou cinq livres à écrire. Je veux avoir le courage de m'arrêter avant de décliner. Ne pas faire comme Graham Greene, qui a publié quelques romans de trop".

Aquesta declaració, que demostra tant la vocació literària com la qualitat humana de l'escriptor, conté també una certa dosi de patetisme: fixar-se l'objetiu vital d'escriure encara quatre o cinc llibres més, a raó d'un llibre cada dos anys!
Curiosament, ho diu un home madur i serè, propietari d'una fortuna considerable que li permetria retirar-se i viure confortablement dels drets d'autor de la seva Obra! Una figura, intel·lectual i política que universitats i editorials de tot el món es disputen per aconseguir -ne una conferència, una declaració, una autobiografia, etc...! El mateix home que confessa haver tardat 20 anys en acabar A perfect spy !

Tot plegat no fa sinó confirmar la fatalitat del destí de l'escriptor: la seva permanent lluita contra el temps i la decadència física, i l'empresonament que representa sentir-se moralment forçat a escriure, mentre el cos i el cap aguantin, fins a la fi. Tant se val si en le Carré s'equivoca i n'escriu només 2 o bé 10. N'hi haurà prou amb què siguin llibres tan genials com els que ha escrit fins ara, i li estarem eternament agraïts. També hem sabut que ja està escrivint la seva propera novel·la. Així doncs, els milions de lectors i admiradors de la seva obra podem estar contents. Ja falta menys... per disfrutar d'un nou Le Carré. Thanks a lot, Mr Cornwell!

...
__________________________________________

...

 Barcelona 25 de març de 1999.

...
L'endemà del començament dels bombardeigs de l'OTAN sobre Milosevich. Fa una o dues setmanes que la nova novel·la de Le Carré   Single & Single ha sortit publicada en castellà. Vaig llegir-ne la notícia al magazine de La Vanguardia. Avui dijous hem anat a Barcelona i hem entrat a la FNAC. Hem comprat el llibre tot i que no hi anàvem expressament per a això.
Era anar a fer un passeig entre discos i CD-ROMS, entre vídeos i llibres. La Paqui l'ha vist i m'hi ha fet pensar.

"Un abogado experto en paraísos fiscales, de la prestigiosa asesoría finaciera británica Single & Single, muere asesinado en la costa turca de un tiro en la cabeza. Su muerte tiene todos los ingredientes de una ejecución, un castigo ejemplar. Por esas mismas fechas, Oliver, un animador de fiestas infantiles es conducido a un banco de un pueblo de Devon a media noche para justificar el epentino ingreso de una exhorbitante suma en su exigua cuenta. Por otra parte, un carguero ruso es abordado y detenido por la policía en el Mar Negro, y un famoso londinense desaparece sin dejar rastro. Entretanto un funcionario de aduanas, brock, investiga un caso de corrupción internacional..."

Així és com resumeix la trama del llibre l'editorial Plaza Janés, que ha editat la traducció. Tan bon punt me l'hagi acabada, en faré una ressenya en aquestes mateixes pàgines. Fins aviat.

A finals de desembre del 2003 ja estem esperant la darrera obra de Le Carré : Absolutely Friends, que surt al gener del 2004. Un nou plaer. Thank you very much Mister Cornwell !

La millor web que conec sobre Le Carré és :

JOHN LE CARRÉ - A BIBLIOGRAPHY: A Selected List of Writings by and about him compiled by Jost Hindersmann


 * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

L : Literatura web

Una altra entrada que m'agradaria trobar-hi [al Dicofilopersiflex] és LITERATURA WEB.
T'acompanyo algunes reflexions i cites per tenir en compte:
Quan els grecs necessitaven herois, Homer els dóna una èpica
Quan els cortesans necessitaven una lírica, els trobadors l'elaboraven
A l'era d'Internet, el gènere literari sociològic o de mercat és la LITERATURA WEB.

Quan se n'escrigui la història, es parlarà de l'antecedent visionari de Cortázar i Rayuela; però el que més es destacarà, serà que finalment hi havia un gènere literari adaptat al sistema de funcionament del cervell humà, que salta fent zapping d'un punt d'interès a l'altre.
Els alumnes del Curs de Prehistòria literària no entendran com es podia llegir El Quijote sense clicar al link que obria la Webcam conectada als molins de vent i veure-ho en directe.

Malauradament,les obres literàries tindran el mateix defecte que els sistemes:sempre seran objecte d'actualització.D'altra banda, el concepte d'"AUTOR" quedarà completament difuminat, i més que buscar obres mestres, caldrà disfrutar del zapping de petits plaers literaris. Pels folls pels llibres i l'altra mentalitat que impliquen, ens quedarà tota una història de
la literatura en paper.
Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)

Ja ho veus, Pep, et vaig fer cas i ja hi és ... i el copirait és teu ! Una abraçada.


2.11.06

M : Montaigne ( Michel Eyquem de __________ )



Hi ha molt a dir i tot més aviat bo d'aquest prototip de la saviesa que fou Michel Eyquem de Montaigne, però hem llegit un article d'en Xavier Bru de Sala que ens ha fet pensar una mica. Val la pena tenir-ho en compte: El error de Montaigne.
El va publicar la Vanguardia el dia 16 de febrer del 2002.

Montaigne 1 : Les Essais
Montaigne 2 : Wikipédia
Montagine 3 : evene.fr

___________

23.9.06

S : suïcidi / suïcides

Començo dient que, de no ser per un post al blog de TdQ on deia -no sé si citant algú altre o per convicció- que el suïcidi és l'únic problema filosòfic important, a mi mai no se m'hauria acudit, o molt improbablement, dedicar-hi una entrada. Jo tinc escrit en algun lloc que si hi ha un problema filosòfic important pendent de resoldre, aquest és la tortura i no el suïcidi.

A mig gener 2005, ell va engegar un post que portava per títol "30 escriptors suïcides".

No sé com se'm va acudir anar a Google i llençar una cerca evident i lògica: amb les paraules écrivain + s'est suicidé".
Això donava unes 890 referències.
Vaig anar mirant quins noms podíem afegir i en va sortir un bon paquet. Als comentaris al post, d'altres blogaires hi van afegir d'altres noms...
En Toni va deixar la cosa aturada a 80 escriptors suïcides.t u

Fent una cerca en anglès vaig anar a caure a una pàgina on la llista de suicides no es limita als escriptors, sino que hi inclou "tutti quanti", i ben endreçada per ordre alfabètic ...Una prova més que tot és (o serà a Internet). Només cal trobar-ho i millor que sigui sense haver de pagar.

Auesta adreça de l'univers suïcidari és a: List of suicides Guide, Meaning , Facts, Information and Description. Allà hi ha força material.

També vam trobar la referència a un llibre Writers and Depression © 1995 by Nancy Etchemendy on hi ha més matèria encara... i entre d'altres coses vam llegir un bon consell que , com que ens agrada, reproduim tot seguit:

"There are hundreds of good moments in every single day. Noticing them and celebrating them on paper is part of what makes us writers. If you stop being able to see them, take action. It may save your life."

No s'acaba aquí ... Per anar bé , caldria continuar ... Aquest " take action" aquest "mou-te" ... això és el què cal desenvolupar ...

Tot menys el suïcidi, que em sembla més una malatia que no pas un problema filosòfic...