1.1.07

CH :

La lletra en sí és tot un món de fantasia ...

Si hem decidit d'incloure aquesta lletra al nostre diccionari és en homenatge a la originalitat de l'espanyol, que fa figura de cavaller solitari davant de les altres llengües.

També en homenatge a l'alteneria de la seva definició:
"cuarta letra del abecedario español, doble por su figura, pero sencilla por el sonido".
I, confessem-ho tot, per la musicalitat de paraules com "churro", "chollo", "chucho", "chicha", "chacha", "cháchara, "chocho" i "chillido" i "chimpum" ... entre moltes altres, que són tot un tractat de poesia.

CH : cholulaje, cholulos

Llegeixo a la Vanguardia del dissabte 28 de maig 2004 un article d'en Jordi Borja en què per referir-se a la massa que contemplà ensimismada la boda reial utilitza la paraula cholulaje i precisa que és un terme de l'argot argentí per descriure "la curiositat tonta de la gent per la vida i miracles de l'alta societat i de la gent famosa".

El cholulaje és doncs el que dona de mamar a les revistes del cor i als programes teleescombraries ja que converteixen en famoses presones sense importància per tal d'excitar el cholulaje de la gent.

El missatge de l'article és un altre, i tot i que fora interessant comentar-lo no és aquest el tema ara i aquí.

D : Dahl. Roald


De Roald Dahl, per ara no en proposarem més que una foto extraordinària del fotògraf Brian Moody, que vam retallar d'un diari britànic, quan l'escriptor va morir. El peu de pàgina de la foto deia així: "Tender, cruel, funny".

Que cadascú la llegeixi com sàpiga. La seva paperera, plena a vessar d'intents d'escriptura, diu molt en favor seu.

Però de seguida el desordre de l'estudi o despatx , o com se'n digui d'això que es veu a la foto, em fa pensar que li faltava alguna cosa, al bo de Roald, oi? Potser li faltava una dona que l'estimés i que l'ajudés a posar una mica d'ordre en el desordre? O cal que el geni vagi sempre acompanyat d'una mena de cutreria que li és congènita? No ho crec, però em venen ganes d'esbrinar una mica qui era aquell Roald Dahl que surt en aquesta imatge.

No tinc gaire experiència en comentar fotografies, ni quadres tampoc... però per a en Roald faré una excepció. Vull dir ... una mena d'exercici per a homenatjar-lo. Aniré primer a llegir-me el què escrivia Baudelaire als Salons, i quan me n'hagi empapat una mica, tornaré per descriure aquesta foto.

31.12.06

D : Desil·lusió ( Tractat de la _______ )



Imagineu-vos si és veritat que gairebé està tot dit que fins i tot existeix un "tractat" sobre la desil·lusió: Traité de la désillusion, de François Bott.



Mal m'està dir-ho, vaig tenir l'honor i sobre tot el plaer de traduir-lo al català amb l'amic Víctor Sunyol. La traducció fou publicada a la revista "El Clot" (nº 4 . 1983. pp. 9 -13).

Com podeu imaginar no ho podem reproduir aquí sencer, però ens atrevirem a recopiar, això sí, la presentació que en férem els dos "tradittori" a manera de pròleg i alguns fragments escollits.


Introducció a càrrec de Víctor Sunyol


La traducció i presentació d'aquests fagments de François Bott té un origen en bona part degut a l'atzar. Remenant en una llibreria, se'm va escaure de furgar en una caixa de llibres a baix preu que es devien voler treure del damunt (com els vestits o les sabates) i allí, entre números antics de revistes estranyes i llibres de naturismes i d'ocultismes varis, hi havia el Traité de la désillusion.I sense saber res de l'autor, empès només per la lectura d'alguns dels aforismes que composen l'obra, pel seu interès i la meva curiositat, vaig endur-me de la caixa (on no li corresponia estar) aquell volum.

L'encontre casual fou feliç, i un quant temps després vaig creure que podria ser interessant donar alguns fragments del llibre a la llum pública (més pública) aquí a casa nostra. Decidir això i demanar a en Sadurní Girona de col·laborar plegats en la tasca de traducció, fou tot u i les sessions de traducció, un treball agradable i apassionat. I anar veient com a base de dolça obsessió i de reflexió s'allisen els camins de la llengua i desapareixen nusos i grops.

Les recerques que hem fet sobre François Bott no ens han dut pas gaire lluny. Fora de quatre vaguetats, els coneixement que tenim sobre aquest senyor (francès, periodista, autor de Les saisons de Roger Vailland (1969) i Antoine et les oiseaux (1971) són els mateixos que quan vaig obrir per primera vegada el llibre.

Però no crec que això porti cap dificultat, ans al contrari. L'interès que aquests textos poden tenir ara i aquí és un interès que jo entenc estrictament cenyit a les nostres circumstàncies. En aquest aspectre es innecessària qualsevol dada; el text nu, pelat, que és el que us oferim, es basta per ell mateix.
La meva proposta de lectura és aquesta, deseixir-se del tot del que pugui envoltar el text i llegir-lo des d'on som. De fet, en la traducció i la publicació d'aquests textos hi ha implícita també una transplantació.

Víctor Sunyol


Introducció a càrrec de Sadurní Girona

Ja que el traductor ha de trair, necessàriament, donem-li almenys la il·lusió que tot traïnt -no massa-, contribueix a fer quelcom de profitós: donar a conèixer belleses i veritats mig amagades.
Quan trair no és un ofici, sinó la recerca del matís que amaga el Mot, i quan hom troba plaer a descobrir en la pròpia llengua allò que un Altre ha expressat en la seva, aquesta activitat ja només espera una darrera recompensa: que sedueixi també el lector.

Viatges, La melanconia del Temps, Sunset Boulevard ...Títols i contingut fan pensar en un cert romanticisme, en un cert decadentisme, en un cert messianisme i en un clar rebuig de les estructures actuals que determinen el comerç de la literatura. Però hi ha , a més, en els aforismes de François Bott, una atmosfera poètica que, afegint-se al missatge moralitzador del text, en fa també un recull de petits poemes en prosa.
Escriptors, lletraferits, literòfils i altres, busquem el plaer del Mot i renunciem a les futileses de la Moda.
El meu agraiment a l'atzar i a l'amic Víctor Sunyol que m'han permès de submergir-me -sense ofegar-me- en el món estrany i suggeridor de François Bott. Amb il·lusió.

Sadurní (Sani) Girona
I aquí comença la traducció...


Val a dir que el text suporta força bé el pas del temps (vist des del 2004, no hi trobo res a canviar).
Fa gràcia llegir allò de "les nostres recerques".... Llavors no existia el Google (!) ni res que s'hi assemblés. I sí, vam mirar a biblioteques, enciclopèdies... vam remenar tot el que vam poder...
El disseny de la revista és tot un capítol a part. I ara ja ho podem fer: fotografiar digitalment quatre coses per mostrar-ho -urbi et orbi- . No ho podíem ni somniar quan ho vam fer.


Ara que afegeixo les fotos de François Bott i Víctor Sunyol, extretes de Google, aquest abril del 2010, em torna a fer gràcia llegir que en el seu dia vam ser incapaços de trobar referències a Bott! Tot ha evolucionat molt de pressa aquest darrers 20 anys.

_____________







D : Déu | déus

Mentre es va coent l'entrada, aneu a llegir l'entrada Religió.

Valga'm Déu, que difícil serà dir-ne alguna cosa assenyada! Però ho provarem ... Si els déus volen!
_____________

D : Dicofilopersiflex: Diccionari filosòfic, personal i flexible

La Bruyère, Bayle, Voltaire, Flaubert, Joan Fuster, Fernando Savater... i -fins i tot Alfonso Guerra va publicar un Diccionario de la izquierda l'any 1998, que ve a ser també una mena de diccionari personal- i molts més centenars d'altres autors ho van provar amb èxit, cadascú a la seva manera. Sense anomenar-lo diccionari, bona part de l'obra de Josep Pla és en realitat un diccionari personal.

Déu me'n guard de voler comparar-m'hi! No cal ni dir-ho. Nosaltres només fem aquí que seguir l'exemple dels que ens van precedir, per anar fent, per anar escrivint, per matar el cuc de les ganes d'expressar-nos que ens rata per dins ... ;-)

A INTERNET hi ha més d'un exemple d'informació classificada per ordre alfabètic, però que jo sàpiga, no hi ha massa més Diccionaris filosòfics. Els que s'hi afegeixin, benvinguts siguin.
Una de les webs que aplica la mateixa estructura de classificació i conté entrades més (o tant com) interessants que les nostres és ... Synapse. Technology and Culture. No deixeu de clavar-hi una ullada: us agradarà.

Nosaltres hem volgut donar un toc personal al nostre dicccionari adjectivant-lo com a "petit", "filosòfic" i "flexible" i d'aquí ve que l'haguem anomenat "Dicofilopersiflex", per fer-lo més mnemotècnic a aquells lectors que tenen tendència a oblidar els títols massa llargs.
Persiflage, significa , en francès , "moquerie, ironie, impertinence". Donc bé, ja ens està bé que la paraula sigui fins i tot una mica polisèmica. Ja ens agradaria, ja, que a més de ser una mica intel·ligent, el nostre "diccionari" contingués també un polsim d'ironia i d'impertinència.
Que en disfruteu, i ... Bon profit!.

D : Diccionaris

En tinc uns quants a casa i en consulto tot sovint.
Però en aquesta entrada vull lligar-ho amb el tema dels matisos,
Tot llegint el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, vaig adonar-me que l'autor s'havia pres la molèstia de comparar diverses definicions de conceptes abstractes en dos diccionaris diferents.
L'un, el britànic Shorter Oxford English Dictionary i l'altre el nord-americà Webster's New World Dictionary.
Concretament, el concepte de "disciplina", i mostrava com tots dos diccionaris n'oferien definicions semblants, pero amb diferències de matís:

"Las definiciones norteamericanas, comparadas con las
británicas, hacen hincapié en el autodominio, y parece que esto es lo que los
padres norteameicanos más desean para sus hijos" (Cap. IX. Acerca de la
disciplina. pg. 115)

A ell li serveix per parlar d'aquell concepte, mentre que a mi, la seva reflexió em fa pensar que els Diccionaris tenen potser bastant més a veure en la formació de l'imaginari conceptual d'un país del que ens pensem.
I aquesta reflexió, a la vegada, en duu a pensar en la necessitat que té la llengua catalana de revisar el model conceptual que ofereix a tot el país a través dels seus diccionaris. I que si en alguna cosa no s'ha d'estalviar, és en la creació d'un diccionari que matisi al màxim les definicions dels conceptes gruixuts per a la vida de les persones.
Podem prescindir d'una paraula que es refereixi a un objecte, però cal filar prim en les diferents definicions d'un concepte, inclòs el matís de l'ordre en que es presenten en els diccionaris les diferents accepcions d'un mot, i no cal dir-ho, en la mateixa existència de les paraules en un diccionari que representi el tresor lèxic d'una llengua.
Una professora de català em va comentar recentment que havia cercat en el diccionari català la paraula francesa "voyeur" i que no li havia trobada!
En francès "voyeur" ; en castellà "mirón"; en anglès "peeping-tom" ... En català? Resposta: ens manca una paraula i un concepte. O es que no n'hi ha ni es fa en català?
Fóra interessant fer un repàs en profunditat d'aquests lèxics i d'aquests matisos. Segur que en sortiria un llarg article o un petit llibret ... força útil per tothom i de consulta obligada pels responsables del Diccionari de la llengua catalana.



D : Disciplina (adj. disciplinat, disciplinada)

Partirem de la premisa que no som massa disciplinats ni tenim massa auto-disciplina (Dic "som" ... però vull dir "jo", és clar!). Una desgràcia com una altra, perquè la manca d'autodisciplina és una tara, cal assumir-ho així.

En el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, hi dedica el capítol 9.

La disciplina, juntament amb la força de voluntat són els elements claus per tirar endavant a la vida.Des de la més tendra infància fins al final, tant per aprendre com per treballar adequadament cal una bona dosi de disciplina i això no és altra cosa que la capacitat de sacrifici o de renúncia al desordre una mica innat de les persones i d'adaptació a les normes imposades, tot i que pot ben bé passar que aquestes normes no siguin sempre perfectes.

Autodisciplina i disciplina: dues coses diferents.


D : Distopia

O la utopia al revés.
Sembla ser aquell lloc o periode imaginari en què les coses i la vida foren tan catastròfiques, depresives i malhaurades com fóssim capaços d'imaginar.
Justament per això, per fer un exercici d'imaginació, val la pena intentar de ser distòpics... per uns moments.
Imaginem el pitjor ... Segons com ens surti, pasarem el resultat a l'apartat dicopersiflexístic "humor negre". ;-(=)
_____________

Avui dilluns 20 de juny del 2005.

Un exemple de distopia sominada. Un malson, una pesadilla, un cauchemar, una nightmare horrorós.

Fa així:

"He sentit dir que algú està escrivint ja una novel·la de ciència ficció per al Sant Jordi 2006.

No sé qui l’escriu ni sé si l’escriuen de veritat o només és una humorada, una conversa de tertúlia de cafè.

L’argument és que per celebrar el 70è aniversari, el 2006 es repeteix una mena de 1936. Aznar s’aixeca contra la “Locura del PSOE”. El Dia D és el 18 de juliol del 2006. Desembarcament per aire previst sobre el cel de Salamanca i Burgos. Però amb la semivictòria pírrica del PP a Galícia, Fraga ha ofert les costes gallegues, -aquelles on hi va anar a parar el “hilillo” de “chapapote”- per desembarcar i tornar a repetir la reconquesta.

El cap de pont quintacolumnista a Catalunya, el Partit Antinacionalista, saluda la iniciativa i proposa ja algun ministre: Ivan Tubau com a Ministre de Cultura, Espectacles i Llengua de l’Imperi Colonial.

Els USA es freguen les mans, seguiran experimentant amb noves armes de darrera generació, com sempre, business is businesss, wherever!
Europa, una vegada més, deixa que els “espanyols” s’esbatussin com creguin més oportú. Pel Vaticà, era una necessitat, un senyal diví: “es desmembrava la família” clama Benet XVI des del balcó. “Aniquileu tots els descreguts, Déu ja reconeixerà els seus”.

Per França, som massa poc jacobins i mosca collonera. Per als alemanys, competidors molestos. Per als italians, pujarà del preu de l’oli d’oliva al seu favor. Per als russos: “No es cosa nostra”. Pel als britànics, no cal dir-ho, l’MI6 ha participat en la conxorxa a Georgetown i finançant la fundació d’Aznar. Això enfonsa definitivament la idea de la Unió Europea, “fine” –collonut-, diu el ministre Straw, i de premi ampliaran Gibraltar amb tot Algecires, una part de Càdis i algun poble sencer de la Costa Brava.

El PP sí que premia els amics com el Tony, i els traidors.

Easyjet permet que uns quants happy few, ràpids de reflexos, volin cap a Mèxic via Irlanda.
França obre la frontera per deixar passar els que vulguin anar a petar a les platges de la Catalunya Nord, on instal·len camps de "refugiats" (concentració?) a Salses, per fer-ho més “vergonyós”. “Tiens, voilà de la Catalunya nord, Catalina, ça vous apprendra” –diu en de Villepin”.

Ibarra s’afegeix a les tropes involuciofascineroses.
Confessa que ja tenia ganes de canviar de camisa i posar-se al lloc on sempre s’ha sentit còmode, enfrontant-se a tots els nacionalismes, culpables de tots els mals ....


Què fa tota la resta del personal? Rodríguez Zapatero, Maragall, Ibarretxe, Pérez Touriño i tots els presidents de les comunitats autònomes?

I què fan Bono i Sevilla, i tot l’exèrcit professional?
I Zaplana i Rajoy i Piqué i la ciutat de Salamanca i la Conferència episcopal?
I el rei i tota la família reial?
I com continua i com acaba la cosa?


Preguntes intel·ligents. Bones preguntes ... No esperava menys de vosaltres!
Però jo què cony sé! Potser sí que creieu que si ho sabés estaria aquí escrivint això al meu blog...i no a una platja del Carib nedant en aigües cristal·lines...


Un llibre així, promès a ser un èxit editorial sense precedents pel proper Sant Jordi podria ser de lectura obligatòria als centres de Secundària de tot el país, per a fer teràpia de grup, i fins i tot potser a tota l’Europa dels 25 i, perquè no, també a tota l’Amèrica del Sud i a la Nordamèrica hispanòfona... Somieu. No us poseu límits.

Un xollo d’idea. Només cal que us poseu a redactar i la desenvolupeu una miqueta. Per poc que sapigueu escriure i imagineu algun tipus de distopia, versemblant o inversemblant ... us forrareu. No només amb els calerons del llibre, sinó amb els que cobrareu explicant la “cosa “ per les cadenes d’aquí i d’allà.
Imagineu cobrar d’ Antena3, Tele5, BTV, Canal+, TV3 i Euskal Televista, Canal9, Canal Sur, la BBC i la CNN ...

Au, de res. Que els idus de juny us siguin propicis, i bona coca de Sant Joan.


_____

Addenda
dilluns 20/6/ a les 19.25 de la tarda

Perquè no us falti cap dada: aquest post és el fruit d’un malson horrorós (pesadilla, cauchermar, nightmare, em faig entendre?) que potser Freud us explicaria.

Ahir me’n vaig anar a dormir amb els resultats de les votacions a Galícia al pap, que si canvi, que si Fraga, que si el vot de l’emigració, que si quatre anys més, que si no lo ”botaron” pas i es queda uns anys més.

A mitjanit em vaig despertar suat. Suava de calor, però també la suor freda provocada pel malson que us he narrat. Somiava que ho sentia a una tertúlia d’un bar. Somiava que era un somni i que no era cap realitat. Do you understand? ;-)

E : Educar | educació

Després de la lectura del llibre de Fernando Savater, El valor de educar, crec que he aprés algunes coses noves, realment vàlides i positives.

Crec també que és una lectura a recomanar a tothom. Gairebé no deixa marge per discrepar de res del que diu. La seva obra és un tresor i una reserva d'optimisme on més d'una generació de professors podrà trobar un horitzó de referència.

Algunes de les coses que vaig llegir em van servir per decidir-me a escriure, una mica agoseradement, l'apartat "Aprendre i Ensenyar" d'aquesta seu.

La defició del concepte inclou necesàriament la idea que l'educació és sempre quelcom de conflictiu i difícil. I per aquesta raó la literatura que hi ha al voltant
del tema és gairebé infinita, perquè s'en genera cada dia de cada dia.

Nosaltres .cat (Vilaweb) té una llista d'enllaços útils directament relacionats amb temes educatius



E : Empatia

O l'art de saber-se posar en la pell d'un/a altre/a.

Nosaltres sentim per l'empatia una verdadera admiració i és precisament aquesta atracció fatal la que ens permet de garantir que tard o d'hora ens explicarem profusament "là-dessus"...

Ens fa molta il·lusió lligar-ho amb un altre concepte igualment interessant: el concepte de la identificació, que creiem haver après, o com a mínim entès a la nostra manera a través des assajos de Georges Poulet : Études sur le temps humain 1 (Plon. Coll. 10/18. 1972).

E : Enquestes

La nostra animadversió general per les enquestes sembla ser un sentiment compartit per altres persones, que a més, saben com respondre als atacs dels depredadors en les selves d'asfalt.

Vejeu l'apartat "Des-enquestem" del Manual d'autodefensa de Víctor Sunyol.


E : Erotisme | adj. eròtic, eròtica

Sí, també forma part del nostre diccionari personal. I tenim alguna cosa a dir sobre el tema.
Potser no serà revolucionària (ja hem dit que està gairebé tot dit), però hi direm "la nostra".

Hi ha un blog amb vocació i contingut eròtic que cal visitar Velis Nolis


E : Escola ideal ( projecte educatiu _______)

Amb l'amic Juan del Rey, vam dur a terme un intercanvi telemàtic entre vuit instituts d'arreu del món i en va sortir el projecte internacional bilingüe (francès i espanyol) "L'école idéale/La escuela ideal".

El resultat es podia consultar en línea o bé descarregar en forma de fitxer .zip.
Malhauradament, la desaparició del servidor que emmagatzemava el projecte va fer desaparèixer també les pàgines web que vam crear amb tant d'esforç.
Tanmateix ha quedat disponible també un article en format "word" que resumeix els aspectes més significatius del projecte.

Fou una experiència molt gratificant que ens va ajudar també a aprendre un munt d'aspectes sobre telemàtica educativa.

E : Escriure | escriptor | escriptura

El 1997 va ser a Catalunya i a la galàxia literària, l'any Josep Pla.



Una de les obres que es van difondre pels mitjans de comunicació, de manera interessada, per promoure la figura i l'obra de l'autor fou: El que hem menjat.

Aquest títol em va fer pensar que, molt abans de l'any Pla, a mi se m'havia acudit la possibilitat d'escriure un llibre (i encara només és una idea) sobre "El què hem llegit"
i un altre sobre "El què hem escrit".

Tot i que l'èxit dels dos llibres -cas que mai s'arribessin a escriure- no estaria garantit en absolut, el fet d'haver trobat els títols ja convidava a posar-se a escriure, oi?

Em va semblar haver trobat la mare de totes les idees. Ni fóra molt original ni fóra gens comercial, pero aconseguiria no haver de lluitar contra els problemes tècnics de la ficció. Victòria pírrica!

Tampoc no fóra una autobiografia ni un diari íntim, recurs que cal defugir com de la pesta, sinó que en reflexionar sobre les lectures personals i explicar els moments de joia, de sorpresa o de desencís viscuts gràcies als llibres de la meva vida, només hauria de tenir cura de l'expressió: l'argument ja el tenia.

Pel que fa al format, per què no utilitzar "la pàgina web"?

Potser fins i tot acabaria sent un dels pioners d'un nou estil d'escriptor: L'escriptor que s'autopublica i s'autocorregeix a mida que va escrivint prometeicament el seu "llibre" electrònic. Quina idea! Entre originalitat i collonada, oi?

Sigui com sigui ... Pensat i fet. Començat a fer, vaja, per ser més precisos. I heus-ho aquí ... Tot i que avança molt a poc a poc perquè escriure és difícil!

La dificultat d'escriure

La dificultat d'escriure sembla que rau en un doble problema: un problema de tècnica i un problema de mètode i voluntat ...

Mètode i voluntat

Si l'escriptor potencial és capaç de destinar una part de la vida diària a l'escriptura, tard o d'hora arribarà a convertir-se en un escriptor "real" (no forçosament d'èxit, és clar, ni forçosament editable en paper de llibre). Algú, en comptes de mètode, potser parlaria de "fe", fe en allò que un escriu per a si mateix però amb la secreta esperança que serà llegit per d'altres.

Graham Greene, en una de les seves grans obres The end of the affair posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe. 
Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)
When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)
I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."
Graham Greene. The end of the affair. Book One. Chapter 6

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas Llosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia.
L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és.


Tècnica

Quant a la tècnica, sembla que es pot anar aprenent mica en mica, diuen els entesos: llegint molta literatura i llegint molta teoria sobre l'escriptura, estimant els mots i estant enamorat dels diccionaris, aconseguint un domini relativament acceptable de la llengua en la que hom es vulgui expressar...

Mètode i tècnica. Cap dels dos NO ÉS un "enemic petit", però potser el més petit de tots, si fos a triar, fóra aquest darrer.

Sense tècnica, o amb una tècnica grollera, es pot encara aspirar ser "escriptor". Segurament en surt llavors un escriptoret de tercera o quarta fila, com n'hi ha tants, però escriptor al cap i a la fi.

En canvi, sense voluntat i perseverància en l'escriptura, no hi ha res a fer, de cap manera! No en pot sortir mai un escriptor, ni bo ni dolent!

I ni de voluntat ni de perseverància, malhauradament, no en venen enlloc!

Ho dic amb la tristor que em provoca saber que, d'escriptor de veritat potser no en seré mai, i m'hauré de conformar amb el somni d'arribar a ser-ho, assumint amb recança la meva condició d'etern somiador i de productor d'escrits "esporàdics".

Això és l'únic que tinc per ara, alguns escrits esporàdics, mentre segueixo esforçant-me en dominar l'esperit i la carn per aconseguir trobar el mètode, enfortir la voluntat, i aprendre a saber redactar "la meva novel·la" o un cosa semblant, començant per uns relats que es podrien anomenar Contes cruels...

Si has arribat fins aquí sense fer "zapping" de pàgina web, segur que -poc o molt- et pot interessar el que trobaràs si cliques algunes de les entrades d'aquest diccionari.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Enlaces 






* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

E : Escriptura ( taller d' ____________)


Taller literari de l'Eco de Sitges. Octubre-desembre 1993.

...

Uns anys més tard el vam recuperar i reciclar en format electrònic i el vam posar en línia en aquesta seu web,  (el Dicofilopersiflex va estar penjat al servidor  ifrance.com)  per a gaudi -urbi et orbi- dels amants dels exercicis d'estil i de desafiaments intel·lectoliteraris.

La llei de Murphy es va complir i  hem perdut aquells exercicis... probablement de manera definitiva.

No descarto que si estic d'humor, vagi a l'hemeroteca i si trobo aquells exemplars ho recopii en format electrònic.  Però és improbable, perquè un dia empeny l'altre i cal apostar pel present i pel futur més que pel passat.

Finalment puc assegurar que ho he trobat a casa. En una carpeta guardava -i no me'n recordava gens- tot i cada un dels 12 o trezte tallers que vam publicar.
Sí serà una feina feixuga haver-ho de repicar per tornar-ho a posar per tercera vegada en format electrònic. Però si pot ser, serà.

30 de Setembre de 2012, el 2013 podrem celebrar-ne els 20 anys  ni que sigui allà pel mes de març o abril...

....

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

E : Espionatge | espies

Qui més qui menys ha vist alguna vegada una pel·lícula "d'espies" al cinema o a la televisió, i com que el cinema crea "càtedra" en matèria d'imaginari col·lectiu, és difícil d'imaginar l'espionatge i els espies sense acció, robatori de documents de caixes fortes, pistoles, gabardines i barrets.



No fa gaire, un programa informàtic anomenat "Secret Agent", que permet de llegir en local pàgines web a partir del caché del disc dur, triava com a logo una icona de l'home del barret i engabardinat!



Però tot i que aquesta imatge tòpica està molt extesa, segurament falseja la realitat del veritable món de l'espionatge. Jo no puc vanagloria-me de saber-ne gaire, però puc dir que m'interessa el tema i he llegit quatre cosetes que m'han fet pensar i d'aquí ve que prefereixi parlar d'uns quants perfils que estan bastant allunyats del tòpic esmentat.

Una de les imatges originals de l'espionatge és la que es presenta en la pel·lícula "Els 3 dies del Condor".


Un jove Robert Redford, que encarna el paper d' un agent de la Companyia, té com a feina la lectura de llibres a la recerca de ficcions versemblants que puguin inspirar accions d'intel·ligència en la vida real.


En un llibre de procedència remota i editat a Veneçuela, el protagonista llegeix el guió-ficció d'una invasió militar d'una regió de l'Orient Mitjà per assegurar el subministrament de petroli i per extensió preservar els interessos vitals dels Estats Units i del món occidental.

En comunicar-ho als seus superiors, aquells decideixen d'assessinar-lo perquè, en realitat, i sense saber-ho, ha descobert un ultra-secret d'Estat. En la ficció de la pel·lícula, la realitat supera la ficció i, efectivament, els EEUU treballent en la hipòtesi de la invasió que narra el llibre llegit.

Com si es tractés d'una premonició, la pel·lícula anunciava "La Guerra del Golf" amb molts anys d'antel·lació, i d'aquí que s'hagi convertit en un clàssic que les televisions de tot el món poden anar emetent de tant en tant, sense que la moral de la faula perdi ni una gota d'actualitat.

L'anterior imatge de l'espionatge i els seus sempre sofisticats camins es complementa perfectament amb una altra que s'exposa en el llibre El sastre de Panamà, de John le Carré.

El personatge Harry Pendel, fabrica informació "vital" en la intimitat del seu despatx a partir de la informació obtinguda ens els seus contactes socials.

La novel·la introdueix dos factors claus del món de l'espionatge: l'escolta i la fabricació d'informació.

El control realitzat sobre la vida privada de les persones amb finalitats de control polític. L'exemple de la Stassi de l'alemanya de l'Est. La raó d'Estat com excusa i justificació de les clavegueres del poder.

Si aquest tipus d'espionatge ens repugna, vist de la perspectiva actual, una vegada desparegut aquell món de dictadura comunista, no és menys cert que en les democràcies occidentals el fenòmen també es reprodueix, només que en una escala més selectiva i menys terrorífica.



Les fitxes i els dossiers ... haver-ne n'hi ha. I molts més dels que ens pensem. De fet, el projecte "Echelon" que es pot llegir a Internet demostra que un "Big Brother" de segona generació funciona efectivament i duu a terme un control sobre les comunicacions a escala plantària.



Un dels exemples més patètics d'aquest tipus d'espionatge és el que han hagut de patir darrerament persones com en Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo, a Espanya, i Bill Clinton, president dels Estats Units, a nord-amèrica.



El primer va ser filmat per una càmera dins d'un armari durant diverses sessions eròtico-sexuals per poder-li fer pagar amb l'escàndol la seva prepotència i la seva influència en el món del poder informatiu.



El segon, amb els casos dels seus afers eròtico-sexuals (Paula Jones, Monica Lewinsky) probablement ha patit la conspiració d'algú [vaig llegir que algú havia insinuat que elsServeis Secrets israelians hi tenien alguna cosa a veure (?)] que sap que la vida íntima i especialment la vida sexuals és i seguirà sent moneda de canvi a l'hora de passar comptes. L'explicació del per què una funció vital i natural com la de les relacions sexuals provoquen els daltabaixos que provoquen no se sap ben bé, i conforma per tant d'un dels conceptes inefables.

Però la faceta de l'espionatge més fascinant que he llegit és la que descobreix l'ex-agent del contraespionatge britànic Peter Wright en la seva biografia Spycatcher (William Heinemann. Australia. 1987. ISBN 0-85561-166-9)

El llibre el vaig comprar en una parada de llibres de segona mà a un mercadillo de York un dissabte 24 d'agost de l'any 1992. Al final del llibre vaig anotar "acabat de llegir el 12 de setembre de 1992".

A la contraportada del llibre, un dels dos "blurbs" que hi apareixen resa el següent:

"No book this century has attractec more attention than Spycatcher. It made front-page headlines around the world as the british Government tried desperately to supress Peter Wright's explosive revelations (...) Spycatcher is the first real shaftof light to penetrate the murky world of spy and counter-spy. That world will never seem the same again".

Per a un amant del món de l'espionatge, l'asquer és definitiu.
I sí que és realment un llibre apassionant en molts aspectes.

Durant l'agost del 1998 me l'he rellegit tot sencer. En acabar vaig anar a buscar informació als motors de recerca d'Internet i hi vaig tenir vàries sorpreses.
Una va ser trobar que en l'edició nord-americana del llibre, a l'obra li van afegir el sospitós sub-títol : "a candid autobiography" (Spycatcher: The Candid Autobiography of a Senior Intelligence Officer, New York: Viking, 1987).
Una altra sorpresa va ser trobar a la web de la llibreria Amazon.com dues crítiques del llibre sospitosament "amorfes".
La tercera sorpresa va ser la de trobar una web amb el títol "Espionage" que es presenta així:

"My interest in espionage started when a friend gave me a copy of Spycatcher. I was intrigued by some of the claims made by Peter Wright in that book, and wanted to learn more about the espionage activities of both the East and West during the Cold War, and in the 40's, 50's and 60's in particular."
This page is maintained by
Rob Lindenbusch (lfcrob@dustbunny.physics.indiana.edu)
URL: http://anthrax.physics.indiana.edu/~lfcrob/Espionage/Welcome.html
Last updated : Monday, 22-Sep-97 22:07:48 EST

Aquesta pàgina inclou a més una bibliografia "selecta" que sembla força interesant.

(Continuarà)



E : Estupidesa (adj, estúpid, estúpida)

Insecte coleòpter paràsit de l'home i la dona creat per Déu el setè dia després d'esmorzar, -l'hora, diuen, del bon humor i de màxima disponibilitat- just abans de posar-se a descansar de-fi-ni-ti-va-ment.

Algunes versions del Gènesi, manipulant estúpidament la versió original, ometen aquest detall significatiu.

Resistent als insecticides, ha aconseguit establir-se entre els humans, de forma paràsita, fins a un punt que és impossible de matar-lo sense matar als éssers que el transporten.


E : ètica

No hi va cap història ni cap definició aquí. Hi anirà un retall de vida.

Fa uns anys vaig impartir unes classes d'ètica a uns adolescents. Va ser tota una experiència vital.
Us n'explicaré el programa, que crec guardar en algun lloc, els records que en conservo i les valoracions que en vaig fer.

E : exemple ( la funció de l' _________)

O com n'és de difícil trobar un bon exemple per explicar en paraules més entenedores allò que sembla complicat.

I de com, sovint, els exemples o bé compliquen més el que ja era clar, o bé fan més abstrús allò que ja era complicat, o bé falsegen la veritat, entre moltes altres conseqüències pernicioses.

Per la seva funció didàctica, els exemples són molt apreciats pels professors, que els consideren l'eina per excel·lència a l'hora d'ensenyar. No sé si el fenòmen de l'exemple està molt o poc estudiat, però em temo que queden moltes tesis doctorals a fer sobre els bons i els mals exemples que es passegen per llibres i manuals de tota mena.

Serà molt complicat d'explicar-ho i encara més donar-ne bons exemples ... Però provarem de fer-ho ...