31.12.06
I : interactivitat
És tant com dir que podeu comentar i matizar o criticar allò que volgueu. I que ho tindrem en compte ...
"Plus interactif ... tu meurs" ;-)
Fa riure com passa el temps i com aquest pas del temps invalida immediatament el que
era vàlid fa quatre dies...
Ara ho hauré de reescriure pensant en aquest format de "blog" que crea una nova dimensió a la interactivitat.
Serà per a un dia d'aquests ...
I : Internet
Una de les coses que se'm va ocórrer escriure sobre Internet eren unes línies que en cantaven les excel·lències. Però com totes les monedes, hi ha la cara i la creu.
Mentrestant, podeu anar mirant una web interessant en català de l'amic Francesc Busquets: Introducció a Internet, i fer una cerca sobre el tema amb l'Altavista o el Yahoo.
Se m'acut que un aspecte que tard o d'hora caldrà tractar seriosament és la possibilitat, --potser s'hauria de dir risc ?-- que tot allò que no aparegui a Internet no "existirà". De la mateixa manera que ara tot allò que no surt per televisió "no existeix". Mirarem de desenvolupar la idea ...
Mireu també l'entrada WWW, allà hi hem posat la resta del que tenim a dir per ara ...
A Cybersciences, revista quebequesa, han publicat un articlet interessant sobre l'origen d'Internet.
25/01/2005
I : Irresistibilitat (adj. inv. irresistible)
No em preguntis perquè, jo el tinc en català, versió de Jaume Creus (col·lecció El Mirall) i sona a música celestial.
D'acord amb vosaltres, l'Adrià de la Yourcenar és una pura delícia, fins i tot en català.
Oh, Isnel, et descobreixo germana de sang francòfila o com a mínim francolecturòfila! Millor!
Re: Adrià
Sani 2/2 | 22/06/2005, 22:58
"Una porció de la meva vida i dels meus viatges me l'he passada escollint els caps de fila d'una nova burocràcia, preparant-los, fent concordar el més assenyadament possible els talents amb els llocs a cobrir, obrint tot d'útils possibilitats de feina a aquesta classe mitjana de la qual depèn l'Estat. Prou que m'adono dels perills d'aquests exèrcits civils: està dit en una paraula: rutines."
Re: Adrià
Sani | 23/06/2005, 11:02
No em puc estar d'afegir que això de la "irresistibilitat" m'ha agradat com a concepte "filosòfic" i, per tant, m'ho apunto per afegir-ho al dicofilo i comentar-ho un dia d'aquests, tard o d'hora.
I encara no n'és hora ... però ho faré aviat.
Jo ja m'he adonat que no sóc gens irresistible... que no deixa der ser un encant, oi? O no ? :-9
...
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
J : Jacobinisme
En ambdós articles, jacobinisme apareix com a sinònim perfecte de centralisme i estatalisme anti-nacionalista, i anti-federalista. I com a tal, un dimoni banyut que cal defugir com de la pesta.
Ambdós articles són la resposta dels seus autors a les declaracions del Ministre d'Interior francès, Jean-Pierre Chevènement, a Perpinyà a finals d'agost del 98. Mirem-nos-ho d'aprop.
Per a Alfons Quintà, el ministre de l'Interior del govern del socialiste Lionel Jospin, en Jean-Pierre Chevènement, encarna el prototipus de jacobí francès contemporani.
Alfons Quintà reprodueix les declaracions de Chèvenement fetes a Perpinyà el 23 d'agost del 1998:
"No puc sinó inquietar-me dels riscos de l'afebliment de l'estat central que existeixen a Espanya".
I en relació a la llengua catalana a la Catalunya nord:
"no es pot ni plantejar anar vers una cooficialitat del francès, que és la llengua de la República"
Alfons Quintà deu ser la persona que més vegades ha utilitzat aquest terme fora de França, gairebé sempre amb recança i sempre amb mala llet. Com una variant de la cançó "Quan el mal ve d'Almansa" ... això és quan el mal ve de França, a tot alcansa, a tots alcansa...
Les relacions Catalunya-França són farina d'un altre costal... Dónen per escriure llibres i llibres ... que no sabem qui escriurà.
J : Jordi Teixidor (amic) In memoriam
Benvolguts alumnes, nois i noies de l'Institut Manuel de Cabanyes, benvolguts companys i amics.
Som aquí per a celebrar la diada de Sant Jordi, festa nacional de Catalunya, el dia del llibre i la rosa i, al nostre centre, els Premis literaris Sant Jordi.
Enguay, un Sant Jordi 2003 molt especial, pel fet d'incloure un homenatge sentit a l'amic Jordi Teixidor i Omedes que ens deixà el desembre passat però que és viu en el nostre record.
Aquest és un homenatge que li dedica tot el Centre, el Departament de català del qual va ser professor durant molts anys, i també tots els que érem amics seus i l'estimàvem.
Han passat ja uns mesos des que ens va deixar, i potser per això podem parlar d'en Jordi amb serenitat i emoció, però sense l'angoixa que ens va produir primer la notícia de la seva malaltia i després de la seva pèrdua.
A l'emotiu escrit que es va llegir el dia del comiat i que es va publicar a la revista de l'Institut, jo voldria afegir avui, modestament, dues coses.
La primera : que en Jordi Teixidor es mereix un elogi, que jo voldria desmesurat :
Desmesurat, que no pas exagerat : En Jordi va ser mestre d'informàtica abans que ningú en aquest institut i va ser escriptor, guanyador de premis literaris..., vam gaudir i patir dels seus rampells, però la nostra amistat sempre restà per sobre de les petites diferències. Posava passió en el que deia i en el que feia i no deixava ningú indiferent.
Jo admirava la seva cultura, el seu amor per la llengua i per la literatura catalanes, la seva intel·ligència, el seu sentit de l'humor, la seva autoexigència del treball ben fet : tant si es tratava d'un escrit, com de fer una fotografia, o de la manera de tractar els discs i la música que li agradaven o d'ordenar els llibres de la seva biblioteca.
Sobre tot va ser un amic dels seus amics i d'aquí que la seva pèrdua l'haguem patida amb una forta emoció. Per nosaltres en Jordi Teixidor Omedes serà sempre en nostre gran Teixi, un home que es feia estimar.
La segona : intentar incloure en aquest homenatge una petita "lliçó" (entre cometes), per a tots els alumnes i professors d'aquest centre.
Als alumnes, recordar-los que cal respectar i estimar els mestres, perquè tots, cadascú amb la seva personalitat, i amb més o menys encert, contribueixen a allò que és fonamental en la vida de cada persona : l'educació.
A alumnes i professors, recordar-nos, justament perquè avui fem viva la memòria d'un amic que hem perdut, que val la pena cuidar l'amistat com un preuat tresor. I que l'amistat, com les flors, cal regar-la amb honestedat i amb generositat perquè es mantingui viva en la vida i, en el record, fins més enllà de la mort.
Vilanova, 22 d'abril de 2003
Sadurní Girona
K : Kama Sutra i Ananga Ranga (Anònim)
Amb el nom de Gabriel Palau vam escriure això :
"Tot i que em considero liberal, aquest llibre ha aconseguit fer trontollar els meus principis i m'ha capgirat les idees en matèria de censura.
Creia que no s'hauria de prohibir mai la publicació d'un llibre, però ara confesso que anava errat! Aquest llibre és nefast i altament perjudicial per a la salut.
La meva núvia va voler aplicar el capítol IV: "sobre la pressió i el marcatge de les ungles" ... i em va deixar fet un "cromo": tres setmanes de baixa i cicatrius per tot el cos.
Més tard, quan vam decidir a assajar les postures, ella es va trencar el braç dret i la cama esquerra, mentre que jo em vaig endur la pitjor part: se'm van esquerdar dues vèrtebres de l'espinada i vaig haver de dur un collar "no et belluguis" durant mig any.
Em consolo pensant que, traduit al castellà i publicat en una editorial ja desapareguda, aquest pervers manual d'amor oriental desapareixerà i deixerà de perjudicar les generacions futures tot portant els joves incauts a les cadires de rodes. Gabriel Palau "
K : kitsch
sobre el concepte, el fenòmen i les seves implicacions estètiques.
Una mica espès, però interessant. En comentarem alguns punts sucosos.
K : Kuwait (Cuvait?)
2. MECANISME DE REGULARITZACIÓ ASSIMILADORA
DE LA "W".
Sí!
To "W" or not to "W", aquest és el dilema!
O bé ens abaixem els pantalons sense pudor ni manies i afegim d'un cop per sempre la lletra "W" a l'alfabet català o bé lluitem contra aquest Satanàs banyut catalanitzant tots els noms estrangers que la portin. Guerra a la "W". Trieu!
No hauriem de tenir por d'escriure:
"Ara m'hauré de passar al uindous"
"A Ual Estrit s'hi fan mols duros!"
"Mira, un altre Folsvaguen"
"La Pepeta ven Tuperuers"
"Peta fort aquest cómpact de Vàgner"
El demés són barreges, mitges tintes, pocs pebrots : Seguir admetent que New York és "Nova York" en comptes de "Nova Iorc" , i que Kuwait és "Kuwait" i no "Cuvait" o "Coueit", és fer la puta i la Ramoneta!
La correcta aplicació dels dos mecanismes anteriors permetria d'implementar el tercer ...
L : loteria / loteries
COSES QUE QUEDEN PER FER
1. En matèria d'ensenyament
2. En matèria lingüística
3. En matèria artística
4. Per millorar la vida quotidiana i el món en general (Amén)
QUÈ QUEDA PER FER PER MILLORAR LA VIDA QUOTIDIANA I EL MÓN EN GENERAL?
Creativitas creativitatis et omnia creativitas. (Proverbi Xinès)
La "tira"! Tot està permanentment per fer o per refer.
Heus aquí uns quants exemples.
Aprofiteu les idees, que us les dono gratis!
1. Les Loteries com a eina per a la implementació de més felicitat al món.
No m'estranyaria que tu que em llegeixes fossis un més dels qui mai no ha guanyat cap premi important a la loteria. A cap loteria.
M'he preguntat moltes vegades perquè les loteries, arreu del món, estan muntades segons el mateix principi pervers: només toca molt a molt pocs!
La gent es torna boja imaginant que li tocarà un d'aquells premis multimillionaris tot i sabent que en més d'un cas, un premi d'aquest et pot costar la pell.
Potser perquè em faria il·lusió que alguna vegada em toqués alguna cosa, una mica, vaig imaginar i encara hi vaig pensant que si algun país es decidís a canviar les regles que regeixen actualmnet la loteria potser podria canviar en positiu la vida dels ciutadans.
No puc pas creure que entre tots els economistes, folòsofs, matemàticc i científics en general no fóren capaços de trobar solució als inconvenients que de segur suposaria augmentar el nombre de petits premis per 10 o per 20, treient-ho del que s'adjudica als premis grossos. La "correcció de la desviació" potser no fóra pas res que trasbalsés seriosament el sistema.
Un exemple entenedor : 500 premis de 3.000€ en comptes d'un únic premi de 1.500.000€ o 5000 premis de 1.000€ en comptes d'un únic premi de 5.000.000 €
Fóra com finançar entre tots plegats la il·lusió de milers de persones i de resoldre petits problemes econòmics. I encara més : Si un percentatge s'adjudiqués a la financiació de projectes de desenvolupament i d'atenció a regions o països amb problemes de subsistència, potser aconseguiríem erradicar la vergonga humana que representa la mort per malnutrició de mig continent africà.
Com passa en moltes coses, caldria implementar-ho ni que fos temporalment per saber si realment d'aquesta semi-utopia, el remei fóra pitjor que l'enfermetat.
De tota manera, com a mínim m'agradaria llegir algun estudi prospectiu que avalués seriosament els avantatges o el caos que una mesura revolucionaria com aquesta podria suposar. Com a mínim sabríem el perquè de tot plegat. Ara per ara, només ens queda imaginar que si les coses estan muntades com estan muntades és perquè no interessa que hi hagi massa petita felicitat, i cal que el diner es guanyi amb l'esforç, la trampa, l'engany i la corrupció de tota mena.
_________________
30.12.2006
La navegació per la catosfera m'ha dut al blog Fum i estalzí
on el seu autor, el el post Sobre la circulació dels bin laden, demostra ser un bon economista amateur o bé un analista amateur expert.
Com que les ocasions les pinten calves, he decidit aprofitar l'avinentesa per deixar-li un comentari demanant-li que accepti d'encarregar-se del càlcul que demano més amunt.
Li he deixat dit això :
Hola noi,
Em deixes tan parat amb els teus càlculs estadístics que em penso que tu fores una de les persones amb el perfil adequat per calcular com s’haurien de repartir els premis de les loteries per aconseguir que de la desgraciada i grotesca situació actual en sortís la màxima felicitat per a un màxim nombre de persones.
És una dèria que tinc i no aconsegueixo fer-me-la passar. Necessitaria que matemàtics, sociòloegs , psicòlegs , economistes i caps d’hisenda m’ho expliquessin ben explicat … i això no ho aconseguiré mai de la vida…
Llavors somio amb algú, una mica màgic, algú com tu, vaja, que calculi i interpreti …
Llegeix això, sisplau ,
http://sgirona.ifrance.com/creavida.htm
i digues després si et sembla possible o no, i perquè. No cal que m’ho calculis fil per randa … Em conformaré amb una opinió semipoderada …
Bon any 2007!
Si em contesta, ja us diré com ha anat la cosa...
L : Lewino, Walter
I si teniu una mica de curiositat, també aquí : Google Walter Lewino + Dicofilopersiflex
Aquí, alguns enllaços interessants: Google "Walter Lewino" -"livre neuf ou d'occasion"
597 entrades a 30.12.2006
Meilleurs voeux pour l'année 2007, cher maître.
__________________
L : Le Carré, John (àlies de David John Moore Cornwell)
...
A la galeria dels meus mites personals hi ha, entre molts d'altres, Charles Baudelaire, Marcel Proust, Léo Ferré, Josep Pla, John Pilger i John Le Carré... Una barreja estranya.
D'aquest darrer animal literari, com del porc, se'n pot aprofitar gairebé tot, i no només literàriament. Amb el temps, la personalitat d'en Le Carré m'ha anat captivant més i més, i l'he anat mitificant com em sembla que mereix per la seva vàlua extraordinària.
Com a persona, sembla controlar força bé la seva vida privada i cuida la imatge pública de tal manera que aconsegueix fer-se respectar per tothom. Ha aconseguit, a més, ser profeta en la seva terra i propietari d'una merescuda fortuna. Com a escriptor, les seves obres em fan un lector satisfet. Des del 1963, anys de la publicació de L'espia que va venir del fred, a cada nova publicació d'una novel·la, totes les revistes i diaris seriosos li dediquen poca o molta atenció i fan rebrotar les anàlisis i especulacions sobre la seva obra pasada, les cites sobre el què ha escrit o explicat per escrit i de paraula.
Jo vaig descobrir la seva existència el 1978, en la versió francesa de la novel·la: L'espion qui venait du froid. A partir de llavors, vaig anar guardant tot el què em queia a les mans sobre espionatge i sobre John Le Carré: entrevistes publicades en diaris o revistes angleses i franceses, i algunes crítiques sobre els seus llibres. El primer dels quals és un article publicat al setmanari "Nouvel Observateur" l'any 1980: "Je vous présente George Smiley" par John Le Carré", que l'autor havia escrit el 1979. L'article apareixia coincidint amb la publicació a França de la traducció de Smiley's people, que ja era un best-seller als Estats Units. A la mateixa pàgina, el crític Jean-Claude Zylberstein escrivia a propòsit de Les Gens de Smiley :
"Histoire d'espions, d'accord, mais l'auteur peut être tout simplement le meilleur écrivain anglais d'aujourd'hui".
I més endavant:
"Mais l'originalité essentielle du livre restera la bouleversante tendresse dont Le Carré ne se départ jamais à l'égard de ses personnages".
En un altre article publicat per "El País", el 2 d'abril del 1987: "La musa clandestina. Le Carré explica la génesis y peripecias de su obra literaria".
El diari reproduia un llarg extracte d'una conferència que Le Carré havia donat a la Universitat John Hopkins de Baltimore. En castellà, la traducció de M. C. Ruiz de Elvira donava això:
"Posiblemente lo único que podemos decir con seguridad es que la mayor amenaza para la humanidad proviene de la renuncia al escrúpulo individual en favor de dominadores institucionales. De la adopción de eslóganes y de la callada aceptación de animosidades preenvasadas, con preferencia a las decisiones, duramente debatidas, de la conciencia individual. El heroismo real estriba, como siempre lo hará, no en la conformidad y ni siquiera en el patriotismo, sino en los actos del valor moral solitario".
Guardo també un altre article publicat per "La Vanguardia" el 24 de setembre del 1989: "Testigos de un momento tan histórico como 1917" que reproduia una conferència d'en Le Carré per al "The New York Times" el 17 del mateix mes:
"¿Cuáles son nuestos sueños occidentales en estos días? ¿Vamos a seguir soñando maneras más refinadas de matarnos unos a otros o preferimos soñar con una sociedad de superpotencias que puedan enfrentarse a los enemigos de mañana en lugar de a los de ayer? Tales enemigos son las drogas, el terrorismo, la pobreza, la contaminación de nuestro aire, mar, ríos, montañas, bosques, sin mecionar las tragedias constantes como el conflicto palestino israelí"
Així doncs, he anat veient com ell ha sabut dosificar la informació sobre la seves obres, els seus personatges, la seva evolució com a escriptor, les seves fonts d'inspiració literària, les seves perspectives com a escriptor ... però també l'explicitació de les seves conviccions i propostes morals i polítiques
Tot plegat acaba conformant l'aureola d'un fenòmen extraodinari que va més enllà de l'aspecte merament literari. En una de les poques crítiques "crítiques" que vaig llegir sobre ell, publicada al diari "Evening Standard" , el gener del 1993, per el periodista David Sexton, aquest li retreu que fos "tan irritable" per la crítica negativa sobre alguna de les seves obres i el fet que tingués una guerra personal amb persones que l'atacaven poc o molt: i un d'aquests era en Salman Rushdie. Rushdie havia fet una crítica poc favorable de The Russia House, i li retreia que en les obres d'en Le Carré, la dona fos sinònim de problemes. Tot i així, aquell periodista destacava el fet que les obres d'en Le Carré semblen ser alguna cosa més que bones novel·les d'espionatge:
"...his novels seem more than just spy novels; they do seem to say something about the whole society, or as he (Le Carré ) says, the "human condition".
Una reflexió com aquesta és potser el millor premi al que pot aspirar qualsevol escriptor. De resultes de la publicació de El pelegrí secret, el periodista Mark Lawson, crític literari del setmanari "Independent Magazine", va escriure un article sobre en Le Carré. Lawson intenta explicar l'èxit de les seves obres i apunta diverses raons força interessants: Per una banda, la sensibilitat política i la valentia de l'autor per tractar temes tan compromesos com el conflicte de l'Orient Mitjà a La noia del tambor o la situació a Rússia amb La Casa Rússia, escrita en un moment tan proper als esdeveniments històrics de la caiguda del Mur de Barlín i la liberalització de l'URSS. Per altra banda, la propia temàtica de les seves obres: L'engany i la traició com a temes centrals dins d'unes trames d'espionatge i de mentida que conecten el món secret amb el món real. Segons Lawson, tot escriptor és una mena d'espia i tot adúlter una mena d'agent doble, i espiar i mentir han sigut, són i seran sempre una mena d'"universals" que interessent tothom.
Personalment, tot i que l'efecte que em va produir llegir L'espion qui venait du froid va ser extraordinari, la meva admiració y veneració total la hi vaig professar després d'haver llegit A perfect spy, que -tot sigui dit- vaig llegir per primera vegada en castellà. El meu anglès no donava per tant! La versió anglesa la vaig comprar de segona mà en un mercat a Richmond, a la Yorkshire, allà pel 1989. L'he rellegida vàries vegades, saltant-me sempre pàgines o passatges sencers: aquells on en Magnus Pym descriu la relació amb el seu pare. És la seva guerra, no la meva guerra. És la resta del llibre el que, pera mi, és realment emocionant.
Allò que més em va interessar de l'obra va ser el fil de la relació amistosa i la posterior fidelitat a l'amistat entre els personatges de Magnus Pym i en Poppy.
Més tard vaig ser seduit per Tinker, Taylor, Soldier, Spy: El Topo, que vaig tenir el plaer de veure adaptada a una serie de la BBC, i per The Russia House, l'adaptació cinematogràfica de la qual és un gran pel·lícula, amb escenes molt emotives i una banda sonora extraordinària.
Mentrestant havia anat comprant, llegint i rellegint tota la resta de la seva obra, inclosa ¿El traidor del siglo? (The unbearable peace) en versió castellana.
Les dues darreres novel·les que he llegit, El nostre joc i El sastre de Panamà són totes dues extraodinàries. Sempre acabo saltant-me algunes pàgines, però el balanç també és sempre globalment satisfactori. Tot llegint "El Sastre", em tornava a la memòria L'espia perfecte i el millor Le Carré. Harry Pendel, com ho feien Magnus Pym i Poppy, des de la seva condició de sastre-escriptor-espia, i des de la solitud i isolament personal en una habitació, que podem imaginar anodina, "inventa" les Informacions que resultaran ser políticament decisives a nivell planetari. Les tisores del sastre tallant el bacallà de la geopolítica mundial.
La invenció de la informació, com la invenció de la personalitat dels espies, sembla ser el TEMA, la clau, allò que lliga les novel·les d'en Le Carré i els principis ètico-morals. En les obres de Le Carré, el grau de versemblança del fets què s'hi expliquen és tal que hom acaba sempre preguntant-se quin personatge de la vida real correspon a tal personatge de ficció, i com i on viuria l'autor aquella escena per poder descriure-la d'aquella manera.
Amb la publicació a França d'una traducció del The Taylor of Panama al francès, l'agost del 1997, el setmanari l'Express va aconseguir arrancar-li una entrevista exclusiva. Una nova intervenció oficial d'en Le Carré als media. Una vegada més, m'ha interessat llegir les seves opinions. Com si donés la raó al crític Lawson, Le Carré afirma textualment que se sent més un escriptor que va esdevenir espia que no un espia que, en deixar el sevei, es va convertir en escriptor, però confessa que els set anys que va viure dins dels serveis secrets li van donar una visió particular del món i el van marcar per sempre. La prova és que no pot deixar de seguir contestant preguntes relacionades amb el món de l'espionatge ni de personatges com en Kim Philby o Markus Wolf. El David Cornwell polític interessa tant o més que el John Le Carré novelista.
Un dels aspectes interessants de l'article de l'Express és descobrir el posicionament d'en Le Carré en relació amb l'ex-espia Markus Wolf, ex-cap dels Serveis Secrets de l'ex-Alemanya de l'Est i de qui s'afirmava que era el model en qui s'havia inspirat per al seu personatge "Karla". Le Carré és mostra inflexible en dos punts: Ni Markus "Misha" Wolf és el model de Karla, ni està diposat a entrevistar-se amb ell per més que el món editorial li ho hagi proposat repetidament des del 1991. Per més que les circumstàncies polítiques hagin canviat i en Markus Wolf sigui ja un nou ciutadà alemany "respectable", Le Carré es nega a parlar amb ell per principis ideològics. No li perdona que fos el responsable del règim dictatorial i repressor de l'ex-Alemanya de l'Est durant tants anys. Textualment en le Carré afirma "Trobo obscè que aparegui en els mitjans de comunicació o que publiqui llibres de receptes de cuina russa". Curiosament i metafòrica, la confrontació real entre Le Carré i Markus Wolf perpetua la confrontació en la ficció entre els personatges de Smiley i Karla. Una ironia que deu fer molt poca gràcia a tots dos. O potser sí? Remirant el meu dossier sobre Le Carré, he trobat dos articles: Un de Rafael Fraguas, a "El País" del 20 de setembre del 1991, que ho veia així:
"Karla", en apuros. El superespía Markus "Misha" Wolf regresa del frío y se entrega en Alemania. La defensa de Markus Wolf señala que las acusaciones que penden sobre su cabeza son de tipo político; la Constitutción alemana veta cualquier desigualdad jurídica entre ciudadanos de la nueva y la extinta Alemania y , si prospera su defensa, sobr eel bolsillo de Wolf puede caer una indemnización, por arresto ilegal. En su otro bolsillo conseva un potencial "informativo" de alto poder detonante".
Un altre, publicat a la revista "Time" el 7 d'octubre del 1991 i signat per Daniel Benjamin:
"Espionage. A Spymaster Returns Home": All he wants, says Markus Wolf, in from the cold, is to live in Berlin and write a children's book".
I al peu de la foto:
"The spy will probably spend little time in jail".
En un programa emès per la cadena BBC World el juliol o l'agost del 1997, que no vaig tenir la precaució de gravar, i que vaig enganxar ja començat, feien una entrevista a Markus Wolf. Vaig endevinar que era degut a una raó especial. Markus Wolf acabava de publicar no un llibre de contes per a nens ni un llibre de receptes de cuina, sinó ni més ni menys que la seva autobiografia! Una bomba editorial tant o més sonada que una novel·la d'en Le Carré.
Per alguna raó vaig parar-hi poca atenció i només vaig retenir dos o tres detalls: Wolf insistia en que calia considerar els fets amb perspectiva històrica i se'l veia un home segur de sí mateix, sobrat d'arguments, sense cap ànim de demanar perdó per les seves responsabilitats polítiques del passat. Justament allò que en Le Carré diu que no li perdona! Com si la vida s'encarregués de gastar-los una broma pesada, entre l'agost i el setembre del 1997, la vida dels dos homes es torna a creuar ... en el meus dossiers: El periodista de L'Express que entrevista en Le Carré escriu:
"...Poliment, le romancier s'enquiert de la qualité de votre anglais. Vous lui proposez de tester son allemand et lui tendez le premier tome de ses oeuvres complètes dans la collection Bouquins en attirant son attention sur la dédicace. Surpris, il lit à l'intention de Jane, en caricaturant l'accent teuton, les quelques mots tracés sur la page de garde un jour de décembre 1995 : "Pour John le Carré, avec un salut chalereux et un grand respect de la part d'un admirateur qui n'a jamais prétendu être Karla". Signé : Markus Wolf"
El diumenge 21 de setembre de 1997, el diari "El País" publicava uns extractes de la traducció al castellà de les memòries d'en Markus Wolf i una fotografia de la portada del llibre: El hombre sin rostro. La autobiografía del gran maestro del espionaje comunista. Markus Wolf con Anne McElvoy (Javier Vergara Editor). No sé per quina raó, segurament per la cadència, el primer paràgraf de l'obra em va recordar l'obertura del llibre de M. Proust: À la recherche du temps perdu. Allà on Proust escriu ...
"Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n'avais pas le temps de me dire : "Je m'endors".
... M. Wolf, en la versió de "El País", comença la seva autobiografia així:
"Durante 34 años fui jefe del servicio de inteligencia exterior de la RDA. Como reconocerán incluso mis peores enemigos, este servicio fue el más eficaz y competente de todo el continente europeo".
Es veia a venir. Markus Wolf havia d'escriure la seva versió dels fets un dia o altre, explicar o justificar "la seva veritat". El què jo no imaginava és que ho fes tan "aviat". Però sembla que a partir de la unificació de les Alemanyes, el temps polític té una mesura pròpia. M'agradarà veure si dedica cap passatge a parlar de la creu que suposarà per a ell haver de ser per sempre més, a ulls de mig món, el "Karla" lecarrenià -i tant se val el què ell pretengui o el que digui en Le Carré. Almenys, els periodistes del diari El país ho tenen clar: cf. l'article "La vieja memoria de "Karla" (El País. Diumenge 10 de maig de 1998, pg. 2).
"Fue el superespía del Este, el hombre que durante 34 años dirigió los servicios de información esterior de la extinta República Democrática Alemana, al que la leyenda atribuye haber servido de inspiración al escritor británico John Le Carré para crear un rival a la altura de Smiley. También fue Misha, Magnus, Marius, el estratega de la intriga que inrodujo a su topo Günter Guillaume en el despacho privado de Willy Brandt y forzó su dimisión como canciller en 1974. "La paciencia. Ésta fue la clave de mis éxitos. No tener nunca prisa. No buscar nunca resultados rápidos. Calma." Así definía Wolf la principal virtud de un espía en una entrevista publicada por el País Semanal en julio de 1997" (...) "La vieja memoria de "Karla"
(El País. Diumenge 10 de maig de 1998, pg. 2).
La publicació de traducció al castellà de l'autobiografia d'en Wolf, El hombre sin rostro, és prevista per finals de setembre del 1997. Quan l'hagi llegida, la col·locaré prop de les novel·les d'en Le Carré i ben bé al costat de dues altres joies de la meva biblioteca: Spycatcher d'en Peter Wright i Le K.G.B. en France, de Thierry Wolton. Tres llibres que hauran de llegir necessàriament tots els historiadors de la segona meitat del segle XX. Potser llavors serà un bon moment per acabar d'escriure l'entrada "espionatge / espies" promesa en l'apartat corresponent d'aquest diccionari. Potser en Le Carré, que ja deu haver llegit l'autobiografia, n'haurà comentat alguna cosa interessant ... Sigui com sigui, estic convençut que de tot aquest enrenou en sentirem a parlar encara força temps, perquè la dissensió entre aquest dos homes portarà cua. El "continuarà" està assegurat. L'article-entrevista a "L'Express" conté un altre element que m'omple de satisfacció. Una vegada més, Le Carré aporta dades sobre la seva vocació literària i les seves perspectives de cara al futur:
"Le temps presse. Actuellement je me donne deux ans pour achever chaque roman". Il me reste encore une dizaine d'années, quatre ou cinq livres à écrire. Je veux avoir le courage de m'arrêter avant de décliner. Ne pas faire comme Graham Greene, qui a publié quelques romans de trop".
Aquesta declaració, que demostra tant la vocació literària com la qualitat humana de l'escriptor, conté també una certa dosi de patetisme: fixar-se l'objetiu vital d'escriure encara quatre o cinc llibres més, a raó d'un llibre cada dos anys!
Curiosament, ho diu un home madur i serè, propietari d'una fortuna considerable que li permetria retirar-se i viure confortablement dels drets d'autor de la seva Obra! Una figura, intel·lectual i política que universitats i editorials de tot el món es disputen per aconseguir -ne una conferència, una declaració, una autobiografia, etc...! El mateix home que confessa haver tardat 20 anys en acabar A perfect spy !
Tot plegat no fa sinó confirmar la fatalitat del destí de l'escriptor: la seva permanent lluita contra el temps i la decadència física, i l'empresonament que representa sentir-se moralment forçat a escriure, mentre el cos i el cap aguantin, fins a la fi. Tant se val si en le Carré s'equivoca i n'escriu només 2 o bé 10. N'hi haurà prou amb què siguin llibres tan genials com els que ha escrit fins ara, i li estarem eternament agraïts. També hem sabut que ja està escrivint la seva propera novel·la. Així doncs, els milions de lectors i admiradors de la seva obra podem estar contents. Ja falta menys... per disfrutar d'un nou Le Carré. Thanks a lot, Mr Cornwell!
...
__________________________________________
...
Barcelona 25 de març de 1999.
...
L'endemà del començament dels bombardeigs de l'OTAN sobre Milosevich. Fa una o dues setmanes que la nova novel·la de Le Carré Single & Single ha sortit publicada en castellà. Vaig llegir-ne la notícia al magazine de La Vanguardia. Avui dijous hem anat a Barcelona i hem entrat a la FNAC. Hem comprat el llibre tot i que no hi anàvem expressament per a això.
Era anar a fer un passeig entre discos i CD-ROMS, entre vídeos i llibres. La Paqui l'ha vist i m'hi ha fet pensar.
"Un abogado experto en paraísos fiscales, de la prestigiosa asesoría finaciera británica Single & Single, muere asesinado en la costa turca de un tiro en la cabeza. Su muerte tiene todos los ingredientes de una ejecución, un castigo ejemplar. Por esas mismas fechas, Oliver, un animador de fiestas infantiles es conducido a un banco de un pueblo de Devon a media noche para justificar el epentino ingreso de una exhorbitante suma en su exigua cuenta. Por otra parte, un carguero ruso es abordado y detenido por la policía en el Mar Negro, y un famoso londinense desaparece sin dejar rastro. Entretanto un funcionario de aduanas, brock, investiga un caso de corrupción internacional..."
Així és com resumeix la trama del llibre l'editorial Plaza Janés, que ha editat la traducció. Tan bon punt me l'hagi acabada, en faré una ressenya en aquestes mateixes pàgines. Fins aviat.
A finals de desembre del 2003 ja estem esperant la darrera obra de Le Carré : Absolutely Friends, que surt al gener del 2004. Un nou plaer. Thank you very much Mister Cornwell !
La millor web que conec sobre Le Carré és :
JOHN LE CARRÉ - A BIBLIOGRAPHY: A Selected List of Writings by and about him compiled by Jost Hindersmann
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
L : Literatura web
T'acompanyo algunes reflexions i cites per tenir en compte:
Quan els grecs necessitaven herois, Homer els dóna una èpica
Quan els cortesans necessitaven una lírica, els trobadors l'elaboraven
A l'era d'Internet, el gènere literari sociològic o de mercat és la LITERATURA WEB.
Quan se n'escrigui la història, es parlarà de l'antecedent visionari de Cortázar i Rayuela; però el que més es destacarà, serà que finalment hi havia un gènere literari adaptat al sistema de funcionament del cervell humà, que salta fent zapping d'un punt d'interès a l'altre.
Els alumnes del Curs de Prehistòria literària no entendran com es podia llegir El Quijote sense clicar al link que obria la Webcam conectada als molins de vent i veure-ho en directe.
Malauradament,les obres literàries tindran el mateix defecte que els sistemes:sempre seran objecte d'actualització.D'altra banda, el concepte d'"AUTOR" quedarà completament difuminat, i més que buscar obres mestres, caldrà disfrutar del zapping de petits plaers literaris. Pels folls pels llibres i l'altra mentalitat que impliquen, ens quedarà tota una història de
la literatura en paper.
Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)
Ja ho veus, Pep, et vaig fer cas i ja hi és ... i el copirait és teu ! Una abraçada.
L : Londres , London , Londra
Hi ha el Londres dels records de joventut. El meu primer Londres als 23 anys, viatjant amb destí a Escòcia, amb el meu estimat germà Jacint que tenia llavors 17 anys, i patíem perquè potser no el deixarien entrar als cinemes on feien pel·lícules per als majors de 18 anys ... i sempre entrava! Les mil i una vegada que varem travessar el Hyde Park. Les fotos al British Museum, l'estada a l'hotelet on compartíem habitació amb un musulmà que feia les seves pregràries als matí i amb l'amic Toni Trulls. Les pizzes al restaurant italià on treballava en Toni i les toneladesde fish & chips que vam menjar ...sempre comptant les lliures que ens quedaven ... Ah, la joventut!
Després va venir el Londres d'anada a Cornualles; més enllà el Londres d'anada a Irlanda: després el Londres de tornada a Escòcia; el Londres d'anada a York, el Londres de viatge amb alumnes, i el darrer Londres que fou el de la visita al nou Londres, a Greenwich, la trobada amb Ms de Meaner del New Statesman, el Londres de Camden Town i del passeig en barca pels canals ...
La darrera estada a Londres fou la més extraordinària de totes. Impossible de definir, Londres només es deixa dibuixar a pinzellades com les que donava l'amic Mark Waudby quan, parlant del que es trobava a Barcelona i a Londres, ho resumia dient "és que hi ha tant de tot allà!"
Posats a recordar, recordarem ...
(continuarà)
4.11.06
L : LLEGIR . EL QUE HEM LLEGIT
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
- Capítol I. Sinhué l'egipci. Mika Waltari.
- Capítol II . L'esperit i la carn . André Ferrière. 1966.
- Capítol III. La Modification. Michel Butor.
- CapítolVI. Notre-Dame des ordinateurs. Walter Lewino.
- Capítol IV. Una pàgina extraordinària de Georges Perec: "Les lieux" .
- Capítol V. Organisez votre temps, maîtrisez votre vie, de Charles Hobbs.
- Capítol VII. "De l'essence du rire", un assaig de Charles Baudelaire.
- Uns quants poemes-cançons de Léo Ferré, Avec le temps, entre d'altres.
- Au caprice de Dieu, de Jean d'Ormesson
- Juan de Mairena, d'Antonio Machado
- 1984 , de George Orwell i Articles de John Pilger al New Statesman & Society
- L'Intersigne i Véra, dos contes fantàstics de Villiers de l'Isle-Adam
- Le Rhinocéros , d'Eugène Ionesco
- The Quintessential Dictionary, de I. Moyer Hunsberguer
- Libro del desasosiego de Fernando Pessoa. Quin llibre!
Una llisteta oberta, és clar, per poder afegir, quan el cos m'ho demani, reflexions, comentaris i també, si s'escau, extractes il·lustratius de les lectures i relectures que anem fent al llarg dels mesos. Per poder parlar una mica dels meus tresors personals, obsessions de la primera joventut i de la present "maduresa" tardorenca...
Recentment he llegit en algun lloc una cita atribuida a Borges, d'aquelles que "si non é vero é ben trovato", i que diu una cosa així com:
En boca de Borges o de qualsevol escriptor orgullós de la seva obra imagino que queda bonic i a nosaltres ens ho posa fàcil. Nosaltres també ens manifestarem cofois de les nostres lectures, que al cap i a la fi són la nostra companyia de tota una vida, uns amors que cal cuidar i als qui cal ser fidels.
"Deixo per d'altres la vanaglòria del que han escrit, jo prefereixo enorgullir-me del que he llegit" (no sic! ;-)
Si m'atreveixo a parlar-vos "orgullosament" d'algunes de les obres i articles que he llegit és perquè penso fer-ho extrapolant les vivències viscudes a través d'elles: sensacions, idees, frustracions, somnis i miratges ... amb la secreta esperança que, tot explicant-m'ho a mi mateix per escrit, pugui interessar mínimament a algú altre.
A tu, per exemple? Pots deixar-ho dit a la secció de comentaris.
Gràcies.
15.3.2005
* * * * * * * * * * * * * * *
3.11.06
M : Malentès | malentesos
Caldrà que n'excrivim alguns exemples... No hauria de ser massa difícil!
M : Manipulació
Els arxius del Nouvel Observateur permeten de llegir, en el número 1947 del 28 del 2 del 2002.
Les révélations d’un spécialiste du terrorisme >11 septembre: pourquoi la CIA ne savait rien.
Minée par la crainte de nuire aux pays amis et l’obsession du «politiquement correct», la CIA est devenue une bureaucratie lourde, paresseuse, routinière, tout juste capable, dans les montagnes afghanes, de se livrer à une guerre bidon destinée à entretenir son mythe et à obtenir davantage d’argent du Congrès. C’est ce qu’affirme un ancien agent, Robert Baer, dont le livre*, qui a fait sensation aux Etats-Unis, paraît ce jeudi en France
De l'entrevista que reprodueix, he escollit aquest extracte:
(...)
N. O. – Dans votre livre vous dénoncez un autre pouvoir occulte: le lobby pétrolier. R. Baer. – Les compagnies pétrolières disposent, au sein du pouvoir américain, d’une puissance que vous ne soupçonnez pas. Les majors du pétrole ont, par exemple, obtenu que nous ne travaillions pas en Arabie Saoudite. Et c’est pour cela que nous n’avons pas de sources dans ce pays clé pour le terrorisme islamique. Mais je ne peux pas en dire plus. La CIA qui, comme le prévoit la loi sur les services de renseignement, a relu mon livre, m’a d’ailleurs fait supprimer tous les passages concernant ce pays. N. O. – Qu’avez-vous dû taire aussi dans votre ouvrage? R. Baer. – Tout ce qui concerne mon travail de liaison avec des services spéciaux étrangers, mes communications avec certains groupes terroristes aussi. Je ne devais également rien révéler de nos couvertures et de nos capacités techniques. N. O. – Ces capacités sont-elles aussi incroyables qu’on le soupçonne? R. Baer. – Certaines sont effectivement sidérantes . N. O. –Un exemple? R. Baer. – Nos services techniques sont capables d’enregistrer notre conversation à une distance de 2 kilomètres, de numériser votre voix, de la reconstituer et de réaliser une bande magnétique vous faisant dire l’inverse de ce que vous m’avez effectivement dit… Vous imaginez l’utilité d’une telle technique dans certaines manipulations… (...)
En faria gràcia tenir temps per parlar d'aquest tema inabarcable ... segons els nostre modest punt de vista
M : Matís | matisos
ART POÉTIQUE
De la musique avant toute chose,
Et pour cela préfère l'Impair
Plus vague et plus soluble dans l'air
Sans rien en lui qui pèse ou qui pose
Il faut aussi que tu n'ailles point
Choisir tes mots sans quelque méprise :
Rien de plus cher que la chanson grise
où l'Indécis au Précis se joint.
C'est des beaux yeux derrière des voiles,
C'est le grand jour tremblant de midi,
C'est par un ciel d'automne attiédi,
Le bleu fouillis des claires étoiles
Car nous voulons la Nuance encor
Pas la Couleur, rien que la nuance !
Oh! la nuance seule fiance
le rêve au rêve et la flûte au cor !
És improbable que tu, intel·ligent lector d'aquestes línies necessitis una traducció dels versos, però permet-me tanmateix que n'hi afegeixi una per deferència a aquells que no comprenen el francès.
En poesia, diu Verlaine, el més important és la musicalitat del vers que, per anar bé, ha de tenir un nombre de síl·labes senar.
I a l'hora d'escollir l'expressió cal introduir-hi mots i expressions que provoquin l'aparició d'un sentit, que es pot denominar MATÍS, definida com una barreja de precisió i d'imprecisió que brolla de l'associació de categories semblants (el somnis amb els somnis) i categories dispars (la flauta i el corn).
M : Mediologia ( La __________ )
Devoir (Montréal), vaig llegir un article-entrevista feta
per periodista Antoine Robitaille a Régis Debray el 5 de
gener del 1998, i em vaig assabentar de l'existència
d'un nou projecte filosòfico-científic: La Mediologia.
El seu creador: Régis Debray. Médiologie. Site officiel.
...
"Régis Debray, écrivain et philosophe français,
ancien compagnon de route des Fidel Castro,
Che Guevara, Salvador Allende et François
Mitterrand.
On peut dire que Debray ne fait jamais les choses à
moitié. Lorsqu'il était marxiste, il sentit le besoin
d'aller se battre sur le terrain pour son idéal,
avec les conséquences qu'on connaît.
Depuis qu'il est revenu des idéologies et du pouvoir,
c'est rien de moins qu'une nouvelle discipline,
à la frontière de lasociologie et de l'histoire
(de la technique, de l'art et des religions), qu'il
s'emploie à fonder: la «médiologie».
Nouvelle doctrine? Non. Debray, jadis émule du
très marxiste Louis Althusser, a déjà donné.
Désormais, il refuse même qu'on le qualifie
d'«intellectuel», terme qu'il définit comme
«une personne qui veut transformer les choses
avec des mots».
Aujourd'hui, notre homme se trouve, la plupart
du temps, de l'autre côté de la clôture: celui des
chercheurs qui veulent comprendre comment
naissent et se développent les idéologies.
«On sait à peu près comment l'homme sait, mais
on ne sait pas comment il croit.» Voilà le projet
médiologique, avec son apparente simplicité,
mais aussi son ambition quasi démesurée.
Élément fondamental, dans cette «nouvelle optique»
la place prépondérante faite aux canaux matériels
(tuyaux, supports, vecteurs, organisations;
pas uniquement les «médias» au sens
habituel du terme). Toutes choses que les
«intellectuels», les yeux rivés sur l'histoire des
idées, «ont toujours négligé».
Fi de la llarga cita!
La idea em sedueix i crec que està bé que hagi sorgit un projecte cultural de tanta envegadura com aquest.
L'única cosa que se m'acut dir-ne per ara és que em sembla prou interessant com per seguir-li la pista.
M : Metàfora I
El programa "Millennium" (C33 TVC) el mes de juny del 1997, dirigit per en Vicenç Villatoro es despedia per l'arribada del'estiu amb un tema força interessant: "La intel·ligència artifical".
Hi havia quatre convidats excepcionals.
Un dels moments clau del programa va girar al voltant de la qüestió de saber si les màquines realment pensaven. Dos dels convidats van entrar en la polèmica a través de l'aparició de la paraula "metàfora".
Un d'ells deia "bé, tot és metàfora", donant a entendre que "màquina", "realment" i "pensar"
en aquell context eren termes difícils de definir i de copçar. Què vol dir "pensar"? L'altre, mentre escoltava, anava fent "que no" amb
el cap. "No, no , de cap manera, res d'això ...
Com que tot és metàfora!!! ... Si un ordinador "reacciona a partir d'uns estímuls i dóna una resposta lògica, d'això n'hem de dir pensar a seques, i prou. Només ens negariem a reconèixer a una màquina la capacitat de
pensar si sabéssim que és una màquina, però podem imaginar perfectament robots humanoides la resposta dels quals FÓRA l'equivalent de pensar. El seu col·lega, que va reconèixer que sobre aquell tema estava d'acord amb ell,
només que adoptava la posició d'advocat del diable, ho va resumir d'una manera tan clarificadora com aquesta: "Si pensa, viu,
i sent com un mallorquí ... ÉS un mallorquí.
No hi donem més voltes".
Això ho deia en Llorenç Valverde.
Si el robot pensa i actua com una persona ...
ÉS una persona --bé, fóra, vaja.
Hi va haver un seguit de silogismes, de matisos, de cometes verbals que feren del programa una festa del llenguatge i de la divulgació científica. Tot plegat, i tot i l'interès del tema, feia pensar que resoldre l'ambigüetat semàntica, la dificultat d'expressar-nos d'una manera no lineal i per
tant d'entrendre els altres i fer-se entendre perfectament continuaran sent alguns dels reptes més gruixuts del futur, quan les màquines seran intel·ligents i haurem d'admetre que "pensen"
(o si no, s'haurà de trobar un terme nou per
definir la funció pensant dels robots).
Haurem de demanar a en Vicenç Villatoro que aconseguexi fer emetre aquest programa
una altra vegada d'aquí a un temps. Qui no el va veure, se'l va perdre!
M : Metàfora II
Recentment, he trobat una sèrie d'informacions convergents que m'han dut a reflexionar sobre un munt de coses, repensar-les i intentar reformular-les.
L'element principal: Fent una recerca a Internet sobre la paraula "metaphor" vaig descobrir que hi havia tot un món universitari que es dedicava a l'estudi de la metàfora i a les seves implicacions en l'àmbit de les ciències cognitives. Les universitats de Nottingham i de York a la Gran Bretanya, i la d'Oregon i Berkeley als EEUU tenien unes pàgines web molt interessants que permetien l'accés a la informació bàsica per comprendre per on van les recerces sobre el llenguatge, i en particular de la metàfora.
Entre la muntanya d'informació proposada hi sortien les obres de G. Lakoff i de Mark Turner. I d'allà, una mica a l'atzar vaig saltar a les pàgines d'Amazon.com books on vaig encarregar el el llibre d'en Turner The literary mind. La lectura d'una part d'aquest material, em duu a escriure aquestes línies, que, mentre van apareixent a la pantalla, imagino com el pròleg d'una llarga reflexió. Ens centrarem aquí en el tema de la metàfora. Qui estigui interessat en aquests temes pot consultar una pàgina d'entrada força interessant: la del "Center for the Cognitive Science of Metaphor Online"
LA IMPORTÀNCIA DE LA METÀFORA COM A RECURS NECESSARI PER ENTENDRE LA COMPLEXITAT I L'ABSTRACCIÓ.
Que la metàfora és quelcom de molt important ho demostra l'etudi de George Lakoff publicat per a ser llegit via Internet el 1991:
Metaphor in Politics. An open letter to the Internet from George Lakoff (1991) Professor of Linguistics, University of California at Berkeley
lakoff@cogsci.berkeley.edu
http://darkwing.uoregon.edu/~rohrer/lakoff-l.htm"To Friends and Colleagues on the Net:
January 15 is getting very close. As things now stand, President Bush seems to have convinced most of the country that war in the gulf is morally justified, and that it makes sense to think of ``winning'' such a war. (...)
I have just completed a study of the way the war has been justified. I have found that the justification is based vey largely on a metaphorical system of thought in general use for understanding foreign policy. I have analyzed the system, checked it to see what the metaphors hide, and have checked to the best of my ability to see whether the metaphors fit the situation in the gulf, even if one accepts them. So far as I can see, the justification for war, point by point, is anything but clear" (...)
_______________________
"Metaphor and WarThe Metaphor System Used to Justify War in the Gulf .
George Lakoff Linguistics Department University of California at Berkeley (lakoff@cogsci.berkeley.edu)
Metaphors can kill. The discourse over whether we should go to war in the gulf is a panorama of metaphor. Secretary of State Baker sees Saddam as ``sitting on our economic lifeline.'' President Bush sees him as having a "stranglehold'' on our economy. General Schwartzkopf characterizes the occupation of Kuwait as a "rape'' that is ongoing. The President says that the US is in the gulf to "protect freedom, protect our future, and protect the innocent'', and that we must "push Saddam Hussein back". Saddam is seen as Hitler. It is vital, literally vital, to understand just what role metaphorical thought is playing in bringing us to the brink of war. Metaphorical thought, in itself, is neither good nor bad; it is simply commonplace and ines- capable."
Abstractions and enormously complex situations are routinely understood via metaphor. Indeed, there is an extensive, and mostly unconscious, system of metaphor that we use automatically and unreflectively to understand complexities and abstractions" (...)
El que més valor moral dóna a l'article, és potser l'apartat final, que acaba l'anàlisi amb propostes concretes:
"Things to Do
War would create much more suffering than it would alleviate, and should be renounced in this case on humanitarian grounds. There is no shortage of alternatives to war. Troops can be rotated out and brought to the minimum level to deter an invasion of Saudi Arabia. Economic sanctions can be continued. A serious system of international inspections can be instituted to prevent the development of Iraq's nuclear capacity. A certain amount of "face-saving'' for Saddam is better than war " (...)
Tanmateix, la guerra del Golf va acabar sent una realitat ni les anàlisis ni les propostes de G. Lakoff no van poder imperdir-la. El febrer del 1998 ha tornat a ser un moment de risc per al possible esclat d'una segona guerra del Golf, com ho va ser el gener del 1991. Potser l'avaluació dels costos i beneficis descrita per Lakoff impedirà que la segona guerra del Golf esdevingui una realitat. Nosaltres no podrem pas fer-hi massa, però almenys ara tenim uns nous elements per poder "entendre" el risc de la hipotètica guerra i intentar prendre un posicionament intel·lectual i moral davant del conflicte.
LA DEUXIÈME GUERRE DU GOLFE N'A PAS EU LIEU!
Uf! Ha arribat la primavera del 1998 i sembla que ja faci mesos s'hagi esvaït la por al conflicte que ens feia escriure el que dèiem més amunt.
Les bones notícies sempre són benvingudes.
Sembla que la diplomàcia i les pors a un conflicte tan esfereïdor per part de les parts directament implicades han pogut més i que a la fi, al darrer moment s'ha imposat el seny.
Tant de bo ens duri la calma i només n'haguem d'anar parlant com la Guerra del Golf que no va tenir lloc.
