A : Ab Initio

Aquesta locució llatina, posada al mig d'un text, significa, més o menys : "Des del començament".

En un diccionari tradicional, aquesta hagués estat una de les primeres entrades. En el Dicofilopersiflex, pot ser l'última, segons per on hagueu començat a fer anar l'hipertext.

Que què hi fa aquí aquesta entrada? Bona pregunta.


Resposta: ens servirà per reflexionar sobre la funció estilístico-expressiva de tot un seguit de locucions llatines, angleses, franceses, italianes, espanyoles i alemanyes amb les que tard o d'hora ens hem d'enfrontar durant la lectura d'assaigs, novel·les o tesis doctorals.

Què ens aporten ? Com ens ho hem de prendre? Quan les podem utilitzar?
Mirarem de dir-ne alguna cosa.

______________

A : Absència

L'infern és l'absència, deia el poeta Paul Verlaine.
L'infern són els altres, deia en Sartre.


Els altres són doncs l'absència? L'absència és potser potser la presència dels altres?


Hi pensarem i decidirem tirant pel dret.

Molt aviat.

A : Abstrusitat

Vegeu "Metallenguatge metallenguatges"
Sovint abstrusitat i metallenguage són gairebé sinònims, o mantenen una estreta relació causa-efecte.

Tanmateix, a nosaltres ens interessa tractar-la des del punt de vista de la incomunicació que provoca, és a dir com a plaga a combatre sigui quina sigui la forma que agafa per a amagar-se.

A : Adopció (Adoptar)

El verb conjuga de la mateixa manera que  "Estimar"  i  el nom és sinònim d'"Amor".

Si heu pensat adoptar un fill o una filla o ja esteu en tràmits d'adopció, podeu trobar als departaments corresponent de la generalitat tota mena d'informació i d'ajuda.  Però l'experiència us l'haureu de viure vosaltres, com un embaràs primer i després com qualsevol altre maternitat i paternitat.

La Paqui i jo ja en sabem alguna cosa, ara que som pares adoptius d'un fill que ens omple de vida i a qui estimem tant com sabem.

Si algú ens vol consultar alguna cosa i ens escriu, contestarem. No m'atreveixo a dir més que això.

__________________

A : Aleph (adj. alephià, alephiana)

L'Aleph borgià, és clar. Difícil d'haver llegit el relat i no haver quedat força sorprès. A mi, la veritat, me'l va fer descobrir una gran dona: Gaby Philipp, animadora d'un taller d'escriptura a Saint Nazaire, en el marc d'un curs del B.E.L.C. allà per l'estiu de l'any l985.

El taller tenia el codi ABCD 52 i el descriptiu, el més curt de tots els descriptius de tots els mòduls, deia així: "Atelier d'écriture": Un lieu où avancer dans la recherche et le travail de son écriture. Animateur : Gaby Philipp.


El llibre, jo el tenia a casa i no l'havia llegit.

"[Carlos Argentino Danieri] ... dijo que para terminar el poema le era indispensable la casa, pues en un ángulo del sótano había un Aleph. Aclaró que un Aleph es uno de los puntos del espacio que contienen todos los puntos. (...)
-¿El Aleph? - repetí.
-Sí, el lugar donde están sin confundirse, todos los puntos del orbe, vistos desde todos los ángulos. (...)
Bajé con rapidez, harto de sus palabras insustanciales. (...)
Lo que vieron mis ojos fue simultáneo: lo que transcribiré, sucesivo, porque el lenguaje lo es. (...)
El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminuación de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde .... Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...)Vi (...) Vi (...)
... sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcesible universo."

(J.L.Borges. El Aleph. Alianza Emecé. Nº 309. Madrid 1971. pp. 165-171).

La capacitat de Borges de comprimir en poques pàgines una infinitat de imatges està resumida aquí en aquesta cita entretallada però il·lustrativa.

La Gaby ens va demanar que després d'haver llegit aquell relat féssim l'esforç d'escriure alguna cosa describint-la des d'un Aleph, la descripció del que fos, vist des de tots els angles o de tots els punts de vista imaginables ...

Un interessant i sucós exercici d'escriptura una mica imposible, que en aquella ocasió va donar l'esborrany que més tard, lleugerament retocat, donaria com a resultat això:

Mon Aleph.

"J'ai du mal à percer la brillante écume d'une pupille trop claire, liquide, dont je ne connais pas encore le débit de larmes ethérées ni de larmes joyeuses. Avant de m'engouffrer dans sa tourbillonnante spirale je glisse sur les bords du lac, craignant briser un mystère. Le tourbillon m'attire, me dévore et me rejette enfin dans un monde étrange où des soleils brillent toujours, même la nuit.

La maison est immense. Une fenêtre grande ouverte du salon, vue du petit jardin, près de la haie, m'aveugle. Je ferme les yeux et je vois un miroir. C'est le reflet du miroir qui m'obsède. Un miroir que je devine sans le voir. Pas à pas je m'approche de cet espace vide, moqueur... L'au-delà venu s'offrir à mes paupières, à mes lèvres.

Un instant et voilà, je franchis par osmose le tain âpre pour plonger dans des ombres inconnues, où j'éprouve le frisson, la frayeur ...

Un couloir se lézarde et tout commence à trembler: murs, plafonds, colonnes, voûtes, gargouilles, donjons et tourelles. Tout commence à crouler dans les salles vides aux échos sourds, plaintifs.

J'arrive aux confins d'une vieille porte d'ivoire, m'arrêtant près du seuil. C'est une porte entrouverte invitant en même temps à horreur et à la liesse.

Je m'aveugle , étourdi, à la vue des vitraux tout ornés d'étincelles , puis je sors dans la cour où gisent de vieilles pierres saccagées et sculptées par mille pluies printanières qui chuchotent l'histoire de leurs anciennes prouesses.

Je me rapproche de la haie du jardin d'où j'ai entrevu la fenêtre. Les dernier rayons pâles de soleil flèchent toujours mon visage et tout en moi se confond peu à peu : lèvres, larmes et lumières, pupilles et paupières, spirales infinies de reflets, telles des diamants miroitant des douceurs éphémères.

Sani Girona (Saint Nazaire. 1985)

De la inesgotable capacitat suggestiva que té el relat de Borges, de tot l'Aleph, - i mira que embruixa de manera diferent a cada relectura,- si fos a fer, em quedaria amb allò que Borges reconeix com el gran handicap del llenguatge: la seva incapacitat de ser i funcionar amb simultaneitat alephiana. I d'aquí en trec el punt de partida de les meves reflexions sobre les conseqüències d'aquesta incapacitat en la creació literària, però també en la vida diària: són els conceptes inefables.

Ho aniré desenvolupant properament ... si me'n surto, és clar, però paga la pena intentar-ho!

A : Allende, Salvador

L'11 de setembre es celebra a Catalunya la Diada nacional, i a tot el món, l'homenatge a la memòria de Salvador Allende en l'aniversari de la seva mort, del seu assessinat, per part dels militars colpistes, Augusto Pinochet al davant, i amb l'aprovació més que probable de la CIA i Henry Kissinger.

Aquesta coincidència de dates fa que la memòria d'Allende posi sempre una nota emotiva al dia 11 de setembre de cada any.

El Periódico, del dijous 10 de setembre de 1998, pg. 7 publicava un article "Allende, un home bo" del periodista i escriptor Rubén Adrian Valenzuela com a homenatge a Salvador Allende en ocasió del 25è aniversari de l'11 de setembre de 1973, data del seu assessinat pels militars colpistes a Xile.

El dissabte 12 de setembre, el periodista Juan Cruz signava un altre article sobre l'aniversari de la mort d'Allende en el diari El País pg. 34. : "El último verano de nuestra juventud".

No vaig llegir ni guardar res del que es va publicar l'11 de setembre, però en canvi vaig veure un programa especial de TV2 sobre la situació a Xile abans del cop d'estat il·lustrat amb documents filmats que incloien la filmació del bombardeix del Palau de la Moneda l'11 desembre del 73.

Rubén Adrián Valenzuela, que va conèixer de prop el president xilè, el qualifica d'home amb una "gran envergadura moral i política" i insisteix en què:
"sap greu que als 25 any del seu sacrifici encara hi hagi gent que cregui que allò de Pinochet i la seva nit de terror va ser un mal menor".

 _______________


Gener del 2007

Per força hem d'afegir aquí un enllaç al post al Dipofilo que vam escriure el desembre en ocasió de la mort
d'Augusto Pinochet, el seu assassí i el de tants milers de xilens:

"Augusto Pinochet, escopirem eternament sobre la teva memòria"

A : Amics (Amistat)

Començarem citant el savi Montaigne ... i seguirem per on podrem.

No hi hem pensat prou encara com per posar-nos a fer l'entrada que es mereix aquest concepte tan important.

Avui, 22 d'abril del 2003, uns quants anys després d'haver començat aquest diccionari tan especial em trobo en la situació del qui vol dir una cosa totalment en serio.

Em vaig posar a redactar i ja vaig acabar una carta oberta d'homenatge a l'amic Jordi Teixidor que ens va deixar el desembre del 2002. Tot i que el Jordi es mereixia molt més, el que hi deia ho deia de cor i amb una tendresa que volia estar a l'alçada de la intensitat de la nostra amistat.

____________

La vida segueix sempre el seu camí i no s'atura, i d'altres coneguts passen a ser més amics i alguns
amics que vèiem força sovint passen a ser amistats llunyanes ... gairebé desaparegudes ...
I en alguns casos fins i tot es fa realitat l'amenaça del tango: "la distància és converteix en oblit", malhauradament.

Ens queda tot per dir, però ,sobre tot, ens queden els bons amics que hem de conservar
com el que són, un gran tresor.
_______



Hola Toni,
Tinc prou feina per resoldre'm el meu bloc com per fer la cucut o la garsa a d'altres nius com el teu...
Darrerament vaig més que del cul i no dono per escriure amb tranquilitat i sistema.
Et felicito una vegada mes pels darrers èxits ... que imagino molt importants per la confiança que et donen per anar sempre molt més enllà ...

Per això, justament, aquest post on mitifiques "les sospites" em sembla que no pot quedar sense comentari ... i ja m'està bé ser jo qui els enceti.
El que hi dius és molt bo però també molt punyent. Suposo que s'entén perquè ho dius, ara que potser et "surten" massa (pseudo) amics i rebs floretes a dojo ...
Però com que en fas un "aforisme", jo m'ho prenc com una bufetada a tot i a tothom,
Com una nova capa en el teu particular quadre que “predica” el grau zero de l’amistat , i lloa la solitud i la sospita .
Jo no em puc estar de dir que "NO" és això, company, no és això ... a la meva manera.
Pren-t'ho com vulguis, però sàpigues que per a mi té més d'abraçada que de cop de peu a la canya ...


Penjo aquí el que penjo també a casa meva ...al Dipofilo.

Desconfia dels qui fan aforismes proclamant que cal malfiar-nos de tot i de tothom, perquè ens obliga a desconfiar d’ells també, abandonat-los a llur dissort sospitòsica ;-)

Desconfia de gairebé tot i de gairebé tothom.
Sí, desconfia de gairebé tot, però recorda que paga la pena ser tan imperfecte com per confiar en la Veritat i el Bé; la lluita contra la Injustícia, la Tortura i el Mal en les seves mil cares.
Sí, desconfia de gairebé tothom, però confia en algú altre, per molts pocs que siguin, fins i tot amb la certesa que els amics d’avui poden ser els enemics de demà; sabent que potser algun dia ens barallarem amb els qui més estimem avui...
Conrea l’Amistat i l’Amor, tot i la certesa que l’una i l’altre ens decebran en algun punt del camí. No hi fa res... confia ...
Cal confiar en alguna cosa i en algú per evitar que triomfin l’egoïsme, el nihilisme o la idea de l’absurd...

Sani 15.3.2007

__

A : Amor ( plural, Amors)

Ens proposem, ni més ni menys que dir la nostra sobre tot aquest paquet:


I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? ...
III. Matisos fonamentals.
IV. Precs i preguntes.

Això sí, ho desenvoluparem un dia d'aquests, eh?

Aquí, tot esperant, esperant, vam rebre notícies agradoses d'un amic de Vic, en Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200), que ens va proposar d'afegir-hi això:

AMOR

Sublimació exquisida del desig inventada pels sufis; metàfora
mitificada pels trobadors i,com a desig de bellesa i de
coneixement, necessària per l'art, la ciència i la filosofia;
símbol convertit en miratge en la història de la poesia, de la
humanitat, del sexe, fins al punt que més enllà d'un bonic
significant, hi ha un estat que no existeix: l'amor


I a sobre de tan intel·ligent filosofia ens va proposar a més, afegir una nova entrada al diccionari, una que no hi era encara!, i també una petita cronologia de cites.
Això sí que és col·laboració! Les entrades en qüestió són Babel, Petita cronologia de cites i Literatura Web
Forçosament les hi afegim i li donem tot el mèrit a ell. Gràcies Pep. I ja ho veus, aquest diccionari ara també és una mica teu.

____________________

30.4.2006

Aneu amb compte!

Qui a amor mata ... a amor mor ( © Sani Girona)


16.9.2006

Trobo al post de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipedia on se'ns explica que fou un grand teòric de l'amor.

El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l'he llegit. Suposo que l'hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica

Ho faré.
______________________

A : Aprendre, ensenyar , educar I

QUÈ PUC DIR SOBRE APRENDRE I ENSENYAR ...


ES POT DIR ALGUNA COSA ORIGINAL?

"Tout est dit et l'on vient trop tard depuis plus de sept mille ans qu'il y a des hommes et qui pensent.(...) l'on ne fait que glaner après les anciens et les habiles d'entre les modernes"

(La Bruyère. Les caractères. Des ouvrages de l'esprit. 1.688)

Una vegada establert aquest principi, que assegura que ja està tot dit des de fa dies, ... ja podem continuar...

La resposta a la pregunta de si podem dir alguna cosa original es "NO".

La Bruyère ignorava que 300 anys després de la seva afortunada afirmació etnòlegs, antropòlegs i arqueòlegs s'encarregarien d'allargar en uns quants mil·lenis els set mil anys dels que ell parlava. Potser ja fa 20.000 anys que ja està tot dit. Hi ha hagut molt de temps i molta gent per pensar-ho i dir-ho tot molt abans que arribéssim nosaltres.

La nostra impotència per ser originals, però, no ens hauria d'entristir massa. Val més acceptar d'una vegada per sempre que, en qüestions de pensament, allò que podem dir, si és més o menys sensat, només poden ser idees emergents d'un brou cuinat a base del que han pensat, dit i escrit els antics i els contemporanis més llestos.

Els contemporanis més llestos són els xinesos que ho van dir gairebé tot abans que ningú. Les poques coses que es van deixar de dir, les varen dir i escriure els grecs. Finalment, INTERNET s'està encarregant d'afegir la resta, el poc que quedava, no res.

Els antics ... cada temporada en descobrim de més antics! Efectivament, xinesos, azteques, mesopotamis, egipcis, grecs i romans potser no feien més que copiar ja el que havien dit i pensat els amics dels nostres rebesavis de les coves de Guitarreros (Perú) : 12.500 a.C. o els de Tagua-Tagua (Xile) 11.000 a.C. o els de Tlapacaya (Mèxic) 24.000 a.C.

Uns avant-passats dels que estem molt orgullosos, però que tampoc no tenien perquè ser gaire més llestos que el rebesavi d'Atapuerca (Burgos. Espanya) que ara està de moda: 500.000 d'anys d'antiguitat?
Només la manca de proves concloents (tot i que se'n van trobant cada setmana) ens impedeix d'assegurar que aquells mesetaris ja havien "dit" i "escrit" a la seva manera, tot el que considerem essencial i original.

Cal concloure doncs humilment que tot allò que pensem i sabem -o creiem saber-, només és la suma i el poti poti del què anem pispant d'aquí i d'allà. I sovint, quan ho volem expressar, en surt una idea més imperfecta que la que ja va estar formulada per alguna altra persona.

Són pocs els humans que aporten idees noves. La majoria dels mortals, acostumen a aportar només matisos, opinions sobre opinions ja expressades. Tanmateix, aquests petits grans de sorra, són la nostra aportació personal i l'única cosa que tenim: una barreja de grandesa i d'insignificància, i d'aquí que, per poc que sigui, valgui la pena prendre'ns-ho tan seriosament com en siguem capaços. Només així pot ser que sigui útil.

Útil com a mínim per a un mateix, pel que té d'exercici intel·lectual i estilístic el fet d'intentar definir, descriure, explicar, justificar, (rarament) demostrar i convèncer. Mentre ho provem d'escriure, ens ho hem d'endreçar en el cap, ens ho hem de repensar novament ... per no dir-les massa grosses, i ens anem estructurant les idees i afinant l'expressió.

Pot fins i tot resultar útil també -o com a mínim distret- per algú més, per al lector hipotètic que accepti de llegir amb connivència aquestes "poques coses" que podem i volem dir sobre la idea d'aprendre i la idea d'ensenyar.

__________


Com podreu imaginar, no seré jo qui defineixi qué és "aprendre" ni qui us exposi la teoria de com s'aprèn. Jo mateix faig el que puc i no em sobra res.

Crec que m'empantanagaria encara més si m'atrevís a definir què vol dir "ensenyar".

Per si fos poca la literatura que ja hi havia fins fa unes dècades, varen néixer els especialistes de les ciències cognitives i varen inundar el mercat, i segueixen persistint en la seva tasca. Malament el dia que trobin la solució. S'acabaria la feina de milions de persones a tot el món. Fóra el dia del judici final. Però no és per demà passat, encara!

Més aviat voldria explaiar-me una mica sobre la manera com jo veig aquest fenòmen de l'aprenentatge, parlant del que he anat aprenent (i del que vaig oblidant), del que m'agrada aprendre i de les dificultats amb què em trobo en el meu etern camí d'aprenentatges diversos.

Pel que fa a "ensenyar", com que de fet m'hi dedico, provaré de dir-ne quatre coses. Em mullaré per posar sobre "paper" les conclusions provisionals a les que he anat arribant amb els anys d'experiència.

Feina feixuga, aquesta d'intentat explicar-se un mateix... i sovint sàdica envers el lector ... que, per sort, té la possibilitat de desconnectar amb un tres i no res i dir a l'escriptor en fase d'autoteràpia ... "Aquí et quedes!".

Jo espero que tu no em deixis. Mira't les imatges ... i continua llegint ...

A força d'anar llegint d'aquí i d'allà, mica en mica em vaig fent la meva pròpia idea del conjunt de conceptes i funcions inter-relacionats que conformen "la galàxia aprendre".

"Galàxia" pot ser una figura retòrica adequada per significar la infinitud d'aspectes i matisos que la dibuixen i, al mateix temps, per significar l'extraordinària complexitat del tema, que no es deixa mai abarcar --i molt menys encara definir --en els límits d'un articlet o d'una pàgina web.

No és fàcil dibuixar-ho o presentar-ho gràficament, però si ho hagués de fer, jo ho esquematitzaria com un seguit de cercles que s'interseccionen, de manera que es forma una àrea comuna d'un munt de factors dels diversos àmbits de les ciències.

Crec que potser no fóra inútil que comencéssim intentant fer-ne una llista -sense pretensions de exhaustivitat- i, de passada, anéssim precisant el tipus de metallenguatge que volem utilitzar, feina aquesta "sine qua non" per poder entendre'ns, ja que sovint, el metalleguatge és el l'idioma críptic que impedeix la comunicació, complica inútilment les coses i fa la funció d'arbre que tapa el bosc.

I és que en el món de la recerca acadèmico-universitària, l'abstrusitat més sofisticada és la norma primera, i parlar planerament i entenedora està prohibit.

Nosaltres, aquí mirarem de fer el contrari, provarem de parlar com si ho expliquessim a un nen o a un adolescent, i accepterem per tant el risc, implícit en la simplicitat, de ser entesos per la majoria ni que això comporti ser menstinguts per alguna ment "privilegida".

El model a seguir en la manera d'expressar-nos ens el marca una web educativa realment extraordinària que vam descobrir el 1997: Top ten mistakes in education que ens va esperonar a reflexionar sobre l'ensenyament i a repensar la nostra manera d'ensenyar.
La lectura d'aquesta pàgina és la que ens va decidir a plantejar-nos els temes eterns d'aprendre i ensenyar des d'una nova perspectiva.


____________


QUINS SÓN ELS PLANETES PRINCIPALS DE "LA GALÀXIA APRENDRE"?

A l'hora d'enfrontar-nos amb un tema tan complex, nosaltres hem optat per explicar-nos-ho de la manera següent:

* QUINS SABERS INCORPOREM?
* LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER: com ens entra el que ens entra
* LA MANERA DE GESTIONAR allò que incorporem com a SABER

Cada un d'aquests tres aspectes primigenis es desenvolupa en una série infinita de ramificacions que ja mirarem de reproduir, sense o amb Viagra.
QUINS SABERS INCORPOREM?
* Incorporem el saber que els factors de l'entorn socio-cultural i geogràfic ens posen a l'abast (la família en la que neixem, l'escola on estudiem, la societat a la qual pertanyem...)

* Incorporem
a) allò que ens "imposen" aprendre (els programes escolars, per exemple)

b) paral·lelament, allò que aprenem "a l'atzar" de les nostres circumstàncies personals i que inclou tot allò que aprenem al marge de l'escola: dins de la família o al carrer; a través dels llibres, el cinema i la televisió; allò que aprenem per imitació del que fan d'altres, en cada etapa de la vida).

c) també allò que anem triant com a opció personal (els estudis que decidim fer, la professió que hom tria o que la vida imposa, allò que decidim d'aprendre per vocació, per necessitat o per imitació).

Si fins aquí podem dir que estem tots més o menys d'acord, podem seguir ... Si algú vol afegir algun matís, m'ho pot fer saber per escrit


_________


LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER

Després d'haver llegit una mica-miqueta de literatura disponible en matèria de ciències pedagògiques i ciències cognitives, he de dir que la millor manera d'entendre com incorporem el saber, és a dir COM APRENEM, l'he trobada - fins ara - en la lectura d'uns articles sobre el funcionament de la memòria i el cervell.

El nostre cervell és com una matèria tova sobre la qual es pot "escriure" de la mateixa manera que les antigues tauletes de el fang o de metall es deixaven marcar per un burí.

Tot allò que ens entra pels sentits o portes d'entrada del món exterior crea unes marques en el nostre cervell. Cada marca, o entrada d'informació queda enregistrada d'una manera quantitativa : l'amplada de la marca (el conjunt d'elements informatius que entren), i sobre tot qualitativa : hi ha un grau de profunditat de la marca.

Com més forta sigui la marca, més possibilitats hi ha que la marca es converteixi en definitiva. Com més fluixa sigui la marca, més possibilitats hi ha que s'esborri aviat a més o menys curt termini. Que és com dir que les coses les aprenem o d'una manera superficial i passatgera o d'una manera profunda i durable. El grau de profunditat de la marca està directament lligat amb tres factors fonamentals:
El grau d'emoció lligada a l'entrada d'informació:

Per emoció cal entendre aquí: plaer o necessitat vital per a l'individu.

Allò que s'anomena MOTIVACIÓ és doncs un sinònim del que anomenem el grau d'emoció de la informació entrada. Si una informació és vital, probablement farà una marca profunda en el cervell i quedarà fortament enregisitrada. Per això tothom apren allò que realment necessita per sobreviure.

El mateix passa quan la informació entrant, més o menys necessària o interessant, va associada a una sensació de plaer (és divertit, és agradable). D'aquí que es parli de (saber) motivar (a aprendre) una persona per part de qui ensenya ... i de persones motivades o desmotivades (els que aprenen).

Les conseqüències pedagògiques d'aquest simple raonament es transformen en un ampli i complex llistat de mesures a aplicar en el moment d'ensenyar o de predisposicions a mostrar a l'hora de posar-se a 'aprendre alguna cosa.

I així és com apareix el concepte d'interactivitat: l'emoció o motivació pot ser intrínseca o fabricada. En funció de com es presenti la informació, es pot fer aparèixer l'emoció-motivació allà on no potser no n'hi hauria.

Exemple 1: la publicitat ...

Exemple 2 : un tema qualsevol d'un programa de qualsevol matèria d'ensenyament.

El alumnes de secundària francesos que contestaven l'enquesta "Quels savoirs enseigner dans les lycées" feien esment de la dificultat que tenien els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia per MOTIVAR els joves d'avui, formats per la televisió en un univers d'imatges.

Mentre que quan se'ls demanava què els emocionaria-motivaria estudiar a l'institut ... que no s'hi ensenyés encara contestaven:

"cursos de conducció, de mecànica, de socorrisme, de puericultura, com redactar un CV..." ; "La mort, la vida, l'amor, i l'Astronomia" o bé
"... Abordar concretament els problemes de la vida diària i aprendre a utilitzar les mans"

Si una informació no és vital, sinó només cultural, (entenent el terme de "cultural" en el sentit de valor positiu afegit a allò que és vital), per fer-la emotivo-motivadora-interessant caldrà presentar-la i fer-la entendre com un ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ que té per funció FER ENTENDRE d'altres informacions vitals o bé útils o bé interessants. Gairebé tothom està disposat a passar uns mals tràngols si al final hi ha la promesa d'una felicitat (valor vital).

Així doncs, des del punt de vista educatiu-pedagògic, una bona manera de fer que els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia, els verbs irregulars en català, castellà, anglès, francès ... (entre una llista infinita d'informacions no especialment divertides ni interessants ni decisivament vitals, és potser presentar-les dins d'un esquema general 1 qualificat d'ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ cap a una altre esquema general 2, 3, 4 o 5 etc... que acabarà portant a una informació que --aquella sí-- sigui motivadora per als qui aprenen.

La proposta és clara : la presentació de la informació ha d'anar acompanyada de la idea de la felicitat cap a la que porta aquella informació.
La creació de l'emoció-motivació té aquest preu! Que és, per cert, un preu força car si tenim en compte les dosis de treball de preparació i de imaginació creativa que exigeix ser un professor empàtic i motivador.

Entendre el perquè de les coses. Perquè serveixen ...

Crec que cal insistir molt en la necessitat de fer ENTENDRE el procés (si es tracta d'un procés) o les dades (si es tracta de dades) bé sigui immediatamet o bé sigui a mida que es van presentant els elements de contingut nous que van apareixent...

Crec que tots els professors hauríem d'intentar tenir una resposta satisfactòria a punt per contestar a la pregunta del "I això per què serveix?"
En boca d'un adolescent, la pregunta no és mai absurda. Cal que la resposta del professor sigui prou convincent.

Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.

La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen cap a una determinada felicitat.

Així és com el concepte ENTENDRE la funcionalitat s'incorpora decisivament en el concepte de l'EMOCIÓ-MOTIVACIÓ per aprendre d'una manera durable i significativa.

En la meva adolescència, mai no em vaig sentir gens motivat pels càlculs de temps i velocitat de dos trens que, sortint d'un punt A i un punt B distants, es creuaven en algun lloc. Crec recordar vagament que jo també em preguntava per què calia calcular on es creuaven els trens i de qué servia aprendre a calcular on es creuaven.
Més tard, he anat pensant i convencent-me més i més que SI M'HAGUESSIN EXPLICAT EL PER QUÈ era important aprendre a fer aquells càlculs, SEGURAMENT m'hagués sentit motivat i ho hagués après definitivament.

Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.

La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen portent cap a una determinada felicitat.

La creació de l'emoció-motivació i la consequent reacció positiva dels aprenents té aquest preu! Més barat del que ens sembla, però pel que es veu, molt difícil de dur a la pràctica, perquè suposa refer manuals i aplicar noves estratègies didàctiques.
El nombre de vegades que es produeix l'entrada d'informació: el factor de la repetició

Tothom enten el símil de l'efecte de la gota que cau permanentment en el mateix lloc d'una superfície i que, penetrant poc a poc però inevitablement en ella, acaba per foradar-la.

Això és l'efecte de la repetició d'una tasca fins a MECANITZAR el procés: la repetició d'un poema, la relectura d'unes dades, o els anuncis publicitaris de moda fins a MEMORITZAR-LOS.

Tot i que tot ho sabem, em sembla que no acabem de ser capaços d'aplicar el principi de manera conseqüent.
He anat observant que en massa pocs llocs una nova unitat repren alements d'unitats anteriors.
Sovint, la obsessió per "avançar" ens porta a prioritzar els nous continguts i a mensytenir la repetició dels contiguts ja presentats, considerant-ho com una pèrdua de temps.
La revisió es deixa per als examens. I així, la quantitat d'elements mal "fixats", poc apresos es va acumulant indefinidament...

Recordo molt bé com una professora d'anglès ens repetia periòdicament una vegada i altra termes i expressions angleses particularment difícils de memoritzar fins al punt que acabaven sent perfectament familiars. Guardo aquella estratègia didàtica com un model a seguir i a aplicar constantment.
No us diré que jo me'n surti... siguem sincers. Faig el que puc, ho repeteixo una vegada més, però com a mínim ho tinc molt clar i molt present a l'hora d'ensenyar.

L'aplicació didàctica més immediata és prou senzilla i prou coneguda: fer revisar sistemàticament els apunts i anar insistint periòdicament sobre aquells aspectes particularment complexos.
Cal aconseguir que els alumnes s'adonin d'allò que no recorden, o d'allò que no saben expressar, mitjançant l'estratègia de les preguntes sobre allò que ja s'ha presentat i hem donat per fet.
La revisió-repetició és una estratègia extraordinàriament eficaç. Només cal aplicar-la de manera permanent.


_____________


COM SERÀ L'APRENENTATGE DEL FUTUR (?)
Provem d'imaginar-nos ho?

Vinga, va !

I si comencem per fer-nos unes quantes preguntes?

* De quina manera afectarà el fenòmen Internet la idea de la classe?
* De quina manera afectarà Internet la idea tradicional del professor i el grup-classe?

Qui s'atreveix a equivocar-se primer? Voleu llegir un article que ve del Canadà?


_______________


Gener del 2007

D'ençà que ho vam deixar així, tal com està més amunt fins ara ha plogut i nevat força.
Val a dir-ho així ara que ni neva ni plou ...

I per tant és molt probable que ens posem a revisar-ho amb bons ulls i a retocar-ho tal com convingui.

A : Atapuerca ( jaciments arqueològics d' ______________ )

El descobriment dels jaciments arqueològics d'Atapuerca (Burgos. Espanya), juntament amb d'altres que s'han fet en les últimes dècades, ha vingut a canviar les idees establertes sobre la datació dels nostres avant-passats en territori europeu.



Tot un sistema d'interpretació cultural basat en les antigues datacions se n'ha anat en orris.



Tot i el seu extraordinari interès científic, crec que el jaciment d'Atapuerca es pot llegir com una faula filosòfico-moralista que sembla donar la raó a l'escriptor Jean d'Ormesson, qui deia en algun lloc --perdoneu que no sigui textual-- ... "els sistemes tenen de dolent el fet que tard o d'hora en ve un altre per substituir l'anterior".



Que ve a ser tant com dir que la veritat és relativa i que el dogma d'avui és la falsetat del demà.



Això es pot aplicar als programes informàtics; a les virtuts del peix blau i el seu colesterol; als detergents que sempre descobreixen una nova fórmula; a les creences; a la Història, que es va re-escrivint a mida que ens deixen llegir els documents classificats; a la Política i a tantes altres coses...



És una línia de pensament una mica cínica, però real com la vida mateixa.

La mateixa línia de raonament, o una de semblant, és potser la que inspirà a Georges Brassens la cançó irònicament cruel i cruelment irònica "Mourir pour les idées " on canta:

"Mourir pour les idées, l'idée est excellente... Mourons pour les idées, d'accord mais de mort lente" !

(L'exclamació és meva. Només l'exclamació).

Traieu-ne vosaltres també alguna conclusió. I bona sort!

_________________

gener del 2007

L'estiu del 96, tornant de França, Bilbao i Santander vam anar a Burgos i d'allà a Atapuerca.
Podrem aportar aquí unes quantes fotos i uns comentaris personals, més o menys interessants.
Queda pendent.

A : Autodefensa . Manual d' autodefensa

Potser ho hauriem d'escriure en cursiva, per què en realitat és un manual que fou publicat per capítols en el diari El 9 nou de Vic (Osona).

L'autor de tant fantàstic i útil manual és el professor, pensador, poeta, escriptor, artista polifacètic i amic Víctor Sunyol. En la seva versió original constava de 30 articles que es van començar a publicar el 13 (!) de febrer de 1995. Sortia els dilluns.

Quan jo em vaig assabentar de la seva existència allà per l'octubre del 1995 ja n'hi havien 27 o 28 de publicats.

Vam escriure a l'amic interessant-nos per l'obra i vam tenir la satisfacció de rebre'n un facsímil en el seu estat virginal, és a dir tal com el seu autor la va redactar.

Una part de la carta deia així, en to "conyon":

"Vic, novembre de 1995

He rebut la seva amable i atenta carta del 23 d'octubre i, a més, l'he llegida i tot. (Així veig que vostè passeja impunement per aquestes contrades?) (...)

Això del Manuel d'Autodefensa és, com vostè be havia deduït, una sèrie d'articles adreçats als pobres integrants de la nostra societat (que és seva; vull dir d'ells, sempre dels altres). (...)

Força gent m'ha comentat que llegeix la secció, però ningú de tan lluny ni amb l'interès de vostè, que arriba fins al punt de voler posar-se al dia. És en deferència a aquesta actitud seva que li envio també els articles escrits encara inèdits. (...)

Com veu els hi envio, no pas en la seva versió publicada, sinó en la versió "casolana" (...)

Desitjo que li faci un bon profit i s'ho passi bé amb la seva lectura, i que segueixi els exemples que el "manual" li proposa, que per això està escrit.

Esperant noves contactacions i molt atentament ...

À bientôt. Victor Sunyol "

El Manual d'autodefensa, que tard o d'hora serà reconegut com una petita gran obra mestra del segle XX, consta d'uns capítols tan suggerents com aquests:

* Autodefensa i venjança
* Des-controlem
* Per al caos simpàtic
* Consells per a desaparèixer
* Irritem els immutables
* Des-enquestem (1) [Contra les enquestes]
* Des-enquestem (2)
* Des-enquestem (3)
* Diguem, diguem
* Protestem
* Mandonguilla fregida (hamburguesa)
* La pol·lució informativa

Ens vam sentir força identificats tant amb la filosofia en què ell basa les seves reflexions com en l'humor extraordinari que envolta l'obra. Un humor que, en les seves mans, és una arma poderosa al servei de la intel·ligència, la creativitat i la llibertat de l'individu contemporani.

Feu mans i mànegues per aconseguir llegir-lo i aplicar-lo en tot allò que pogueu. Nosaltres ens hi referirem necessàriament i de bon grat més d'una vegada en aquest Dicofilopersiflex.

B : Babel (autor : Pep Pelfort)

Com a mostra autodefinitòria de l'estructura babeliana d'Internet, cada usuari tindrà la seva pròpia definició que els altres no podran consultar mai ni amb tarja VISA. Això sí, estaran emmagatzemades en un servidor anomenat WORD imperfect 6.0.

Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)

B : Barbarismes | singular barbarisme

Dos missioners claretians, Ramon Caralt i Manuel Casanoves, són els autors d'un llibret titolat Parleu bé el català I. Vocabulari d'incorreccions. Editat l'any 1966 "Amb llicència eclesiàstica i permís dels Superiors" (sic). Nosaltres tenim la 4ª edició millorada de l'any 1972 i de l'editorial Claret.

Les dates són molt importants per què permeten de situar l'aparició del diccionari de barbarismes en el context socio-polític de l'època (en Franco no es va morir fins l'any 1975, al llit!)

Val a dir d'entrada que la paraula "barbarisme" no hi surt per enlloc en el llibret, però és així com se l'anomena familiarment.

Anirem desenvolupant la idea, però ja intueixo que acabarem parlant entre altres coses de català "light" traducció del català "barreja" de català i castellà que es parla al carrer i que algun programa de la televisió utilitzava no fa gaire com a nou standard post-modern.

Gairebé sempre en plural, perquè de bestieses en diem a cabassos. Quan hom aconsegueix no dir-ne cap o només un ... d'això se'n diu triomfar sobre el barbarisme. Feina titànica ;-)

B : Bacelona | Barcelones ( Les meves _________ )

No parlarem de futbol, de moment. Ja en donen massa per televisió. Presentarem més aviat algunes visions personals de la ciutat.

"Barcelona és bona si la bossa sona" i altres dites , com les que deia el Martín de Caretas que el meu pare em llegia i explicava quan jo era petit.

Nosaltres en direm de més grosses. Però ens ho estem pensant. Paciència.

Hi haurà la Barcelona de la nostra joventut, al carrer de les Carolines al barri de Gràcia, a l'època d'estudiant universitari. La del carrer Còrsega en acabar els estudis. La Barcelona pre-olímpica i la post-olímpica. La Barcelona dels anys 2000, tan bonica com infumable...

Els nostres carrers, els nostres bars, els nostres restaurants. Les imatges retíniques d'alguns indrets i alguns personatges amb qui ens vàrem creuar aquí i allà ...

Ja us ho aniré contant ...

B : Barthes, Roland (1915-1980)

Parlarem del mètode Le Roland Barthes sans peine que uns autors "conyons" van inventar. Un manual per estudiar, practicar i aprendre la "llengua" barthiana ... sense esforç ... que portava incorporats uns exercicis pràctics. Genial !



I parlarem també d'un clàssic de Barthes, l'obra Mythologies, escrita entre 1954 i 1956 i que feia furor encara allà pels volts de principis dels 70 ... (Éditions du Seuil. Collection Points nº 10. 1957).



Farem un treball de recerca que no està fet, potser:



a. analitzar què en queda d'aquells "mites"; els que han desaparegut; en què han canviat els que són encara més o menys vigents i,



b. avaluar, si se'n pot dir així, què se'n pot treure de tot plegat, ara que som a les portes del segon mil·leni i és temps de balanços de tota mena.



I , conyes apart, recordarem la seva figura, que bé val una visita.




A El país d'avui divendres10 de febrer del 2005. Félix de Azúa signa un article titolat "Borrón y cuenta nueva" que no em puc estar de comentar.


Quedo glaçat en llegir que en Félix, rellegint" l'obra de Barthes Le plaisir du texte s'adona que tot ha canviat. I filant filant en treu tota una teoria.

Premises

1."Leído ahora mismo uno se mesa las barbas al constatar las trivialidades que entonces fueron tomadas con total seriedad. Llegué a cometer un prólogo para una selección de esritos de Barthes en 1974 y ahora mismo no alcanzo a entender el porqué."

2. "Me maravilla de Barthes o Bataille o Blanchot mantengan su presencia en la universiadad. Como lectura privada, , casi diría "poética" , y aunque el estilo almibarado, refitolero y pedantesco de estos manieristas pueda atacar los nervios, se comprende. Como pensamiento serio es imposible."

3. Algunas frases de Barthes pierden todo su sabor cuando se traducen, pero no su vapososo sinsentido...

4. Fue la sociedad francesa entera quien aceptó estas banalidades [ha donat tota una sèrie d'exemples de frases-collonades de Barthes] como si fueran fruto de un trabajo real, de una investigación rigurosa (...) en realidad sólo eran ocurrencias de flanneur [cagada pastoret, d'en Félix o dels de La Vanguardia: 2 faltes en una paraula!
Hauria de ser flâneur... Oi, flaneuse ?]

Conclusions provisionals

1.Al món anglosaxó i a Alemanya el fenòmen Barthes no hauria estat possible.
2. "De Francia, sin embargo, mi generación aprendió la irresaponsabilidad elegante, la inmoralidad chic, una premonición de la "vida cultural" como espectáculo de masas.


Conclusió definitiva i gruixuda

Mientras esta irresponsabilida moral, esta moral acomodaticia no se remedie, no habrá una argumentación real contra el terrorismo.
(...)
La irresponsabilidad intelectual de los años 70 y la ausencia de una crítica que permitiera hacer balance y pasar página , es decir, determinar el presente mediante una definicón recta del pasado franquista, ha conducido a la total irresponsabilidad administrativa y política de nuestra desorientada actualidad"




Ara emtoca a mi:

Començo pel final i aniré avançant ... anant cap enrere:
Félix de Azúa s'atreveix a responsabilitzar directament Barthes i la seva galàxia d'haver influit en la irresponsabilitat [crítica?] d'Espanya. Bé, admetem pop com a animal de companyia...

Hi ha gent amb una gran capacitat per fer salts del tigre, però aquest d'en Félix, passar de Roland Barthes a Ibarretxe com diu ell mateix ... més que associació d'idees estranya, sembla que sigui buscar una excusa per titllar el nacionalisme basc de "ideologia infame", acusar el Parlament català d'aplaudir a peu dret "l'etnicismo de Ibarretxea" i els d'Izquierda Unida per recolzar-lo.


Estic bastant d'acord amb els arguments que utilitza per carregar-se Roland Barthes de la manera que ho fa, però potser ignora la publicació del llibre Le Roland-Barthes sans peine el 1978.
Aquest manual de com entendre i escriure l'idioma Roland-Barthes en "3 setmanes" era la sàtira més temible que es pogués fer al llenguatge "críptic" i estil amanerat dels Assajos critics i els Elements de semiologia. .

En Barthes va canviar, el llibre el va fer patir de veritat perquè ja havia evolucionat cap a la llengua poètica del Fragment d'un discours amoureux .
El mateix 1978 va començár a escriure les "segones Mythologies" al setmanari Le Nouvel Observateur durant uns dos anys. Eren "La chronique de Roland Barthes" . En guardo una petita col·leció. Sí, Roland Barthes era també un blogaire avant la lettre que escrivia coses com aquesta:

"La sieste
Portes closes, étouffant le téléphone et la sonnette d'entrée, rideau tiré, sur mon lit, je sais que pendant une heure rien ne pourra rompre une paix qui, dès lors, ne tient qu'à moi. Ce que j'obtiens par la sieste, c'est de suspendre mon image : rien ne viendra l'alimenter ; je me repose non des autres ni de moi-même, mais de moi-même vu , pensé, demandé, exigé par les autres ."
(5.3.1979. Le Nouvel Observateur. Pg. 63)

Crec que Roland Barthes ja va tenir el seu càstig amb el Roland Barthes sans peine. La seva glòria però, que no és poca, rau en tot allò d'intel·ligible que va escriure i en la part poc intel·ligible, poètico-prosaica o prosaico-poètica que va cometre pensant que feia semiologia de veritat. No som perfectes ;-)

Puntueu 0 a 10 del grau de "comicitat" que sou capaços de trobar en el text següent:

Denotación y conotación. IV.a

"Podría decirse que la sociedad, detentadora del plano de la connotación, habla los significantes del sistema considerado, mientras que el semiólogo habla sus significados. Éste parece, por lo tanto, poseer una función objetiva de desciframiento (su lenguaje es una operación) con respeto a la actitud común, la cual consiste en naturalizar u ocultar los signos del primer sistema bajo los significantes del segundo. Su objetividad, sin embargo, resulta provisional a causa de la historia misma, que renueva los metalenguajes".
Comunicación Serie B. Roland Barthes. Elementos de Semiologia. 2 edición.

10/2/2005

B : Blogs ( Els ___________ i jo )

Avui és 26 de gener del 2005.

Fa dies que tenia al cap escriure la meva reflexió "definitiva" sobre els Blogs. De fet, com que pels volts de juny de 2004 vaig crear el meu blog personal, que vaig titolar "Dipofilopersiflex", com si fos un annex d'aquesta pàgina principal, puc ir que fa temps que sóc conscient de la revolució que suposen i suposarà en el futur aquesta nova "tecnologia de comunicació.

El que realment no em pensava és que en poc temps, en només 8 mesos, el fenòmen "blog" ja m'ha canviat la perspectiva.
Jo tractava aquesta pàgina web, "Dicofilopersiflex" com un blog avant la lettre, però sense ser conscient que el factor que Recordo molt bé que un jove amic, en Pep Pelfort, em va fer cas i em va enviar un comentari a una entrada i el vaig publicar. Jo estava segur que a cada entrada hi hauria comentaris ... encertats o desencertats. I no, no n'hi va haver. L'amic Francesc Hervada em va fer saber que s'ho havia llegit, i que li havia interessat alguna cosa ... Però la veritat és que no es pot dir que fos un blog gaire interactiu.

En aparèixer els servidors i comunitats que hostagent el blogs i amb l'extensió "urbi et orbi" dels blogs... s'han anat creant les subxarxes de blogs que enllaces a blogs afins o considerats interessants i així la lectura de tot allò que es publica disposa d'un factor de publicitat immediata i permanent.

En veure que hi ha tanta gent que publica una mica cada dia o amb una gran freqüència, m'he posat que no fóra cap bogeria tranformar cada entrada del diccionari en un "post" i fins i tot m'ha passat pel cap traslladar per tercera o quarta vegada tot el dico a una nova seu, aquesta vegada una seu bloguera. Ja veurem si el temps dóna per fer-ho o pot més la mandra ...

M'he proposat de canviar la manera de tractar el dico i el dipo. Perdrè una mica la por a escriure amb més freqüència, sense perdre aquell respecte a l'escriptura del què parla en Martí i Pol i jo vaig decidir triar-ho com a una de les "màximes" del meu diccionari.

Deixo per al Toni, immens, potent i capaç com pocs altres , la tasca de posar en pràctica la seva màxima del "Nulla dies sine post". Segur que en Zola estaria orgullós que algú com en Toni li hagués copiat la fòrmula per a aplicar-la amb intel·ligència a aquesta nova manera, tan eficaç, de comunicar.

Ja veurem què en surt.

26/01/2005

______________


1.1.2007


S'imposa una segona entrada que segueixi fent balanç de la situació justament ara que el Dicofilopersiflex acaba de passar definitivament de format web a format blog.

La farem ben aviat.

B : Boicot | Boicotejar

Una reflexió premliminar: o bé ara abans de legir aquesta entrada o durant o en acabar, em permeto recomanar-vos que claveu una ullada a l'entrada creativitat. Son dos termes més sinònims que no ens pensem.



D'entrada, uns quants exemples i després les reflexions.



1. El boicot que va patir el capità Charles Cunningham Boycott, representant de la corona Britànica a irlanda, per part dels organitzats pagesos irlandesos l'any 1880.

El seu cognom dóna nom a l'estratègia o conjunt d'estratègies que permeten d'enfrontar-se amb èxit a qualsevol imposició.



2. El boicot als productes britànics per part dels nordamericans a l'època de la revolució americana.



3. El boicot dels afroamericans en el marc del moviment pels drets civils alds anys 1960s.



4. El boicot als productes britànics organized a l'ïndia per Mohandas Gandhi.



5. El boicot de la lliga àrab a Israel y les companyies que comerciaven amb israel..



6. El boicot dels sudafricans als règim d'"apartheid" durant els anys 1985 i 1986.



7. El 2003, el boicot als productes làctics de la companyia "Llet Pascual" a Catalunya.



8. Maig de 2004. M'envien aquest text:



"PASSEU EL CORREU A TOTHOM QUE CONEGUEU, SI VOLEU ÉS CLAR!!





Els grans magatzems "El Corte Ingles" financen amb la seva publicitat el programa matinal de la COPE. on el fatxa Federico Jiménez Losantos es dedica cada dia a despotricar contra els catalans acusant-nos a tots de terroristes i de "Rojos separatistes" arribant a l'insult en contra de les nostres institucions i dels nostres representants polítics..

S'ha iniciat una campanya de protesta que consisteix en enviar el següent missatge a la direcció d'El Corte Inglés i deixar d'anar a comprar a aquests magatzems i a qualsevol de les seves empreses associades. (Hipercor, Viajes El Corte Inglés, etc. ). Recordeu l'èxit de campanyes similars com el cas de Llet Pascual i reenvieu aquest missatge a tots els coneguts !

____________



+ http://infotk.blogs.com/infotk/2004/03/jimenez_losanto.html



La Carta que proposen enviar al Director Genral del CI



Sr. Director general de El Corte Inglés.

Dado que su empresa, patrocina con su publicidad, el programa radiofónico de la Cadena COPE, en el cual el Sr. Federico Jiménez Losantos se dedica, día tras día, a manipular la información, a insultar la inteligencia de sus oyentes y a efectuar un ejercicio aborrecible de demagogia, yo, así como mis familiares y allegados hemos decidido no volver a comprar ningún producto ni servicio en sus establecimientos, ya que pensamos que cualquier empresa que patrocina un programa similar, no deja de reflejar su propia filosofía mediante dicho patrocinio.



Como dicha filosofía me produce un elevado grado de rechazo, no puedo dejar de asociar dicho rechazo a los productos y servicios que ofrecen aquellos que con su aportación económica sostienen a tan cavernarios individuos.



Si en el futuro deciden cambiar esta política publicitaria, estaré encantado de poder volver a disfrutar de sus servicios.



Entretanto, reciba un respetuoso saludo.







Bé caldrà estar atent i veure com evoluciona la cosa ... no dubto que serà efectiu ... El Corte Inglés haurà de moure fitxa ... necessàriament. Això que els toquin la butxaca i la imatge ... mou muntanyes



9. Bé, hi ha un cas molt especial de boicot. La puntada de peu al cul a tot el govern del mal anomenat Partit Popular en ocasió de les eleccions de 14 de març del 2004.



Ignacio Ramonet, en l'article "Spanish Lies" a "Le Monde Diplomatique" (abril 2004) ho diu d'aquesta manera:



THE 11 March bombings in Spain are a consequence of the Iraq war and the confrontation between al-Qaida and the United States and its allies. They are a terrible reminder that a year after the offensive against Baghdad the world seems a more unstable, violent and dangerous place. (...)



For the first time the actions of a terrorist group have created a unique confluence of tragic events: the bombings; a major press campaign compounded by lies told by the Spanish government; and a major electoral event, the national parliamentary elections. Rarely in the life of a demo cratic state have we seen a mutual interaction of three such powerful temporalities: the time of the event itself, media time and the time of politics. (...)



One of the morals of this tale is that people are extremely sensitive to attempts at manipulating the media. In Spain and elsewhere people do not like to be misled. Many people agree that the media tendency to deceive is one of the great problems of our time.



The Popular party had gone too far in exploiting its control of information, both in spreading lies to justify its commitment to the war in Iraq and in concealing its responsibility for the ecological catastrophe of the sinking of the oil tanker Prestige. Presumably it thought that, with the media hypnosis created by the bombings, one more lie would pass unnoticed. But when Spaniards rose in protest, the government fell.




Queda clar doncs que aquest també és un cas paradicmàtic de boicot contra els polítics corruptes que cal tenir ben present a la memòria històrica.

Els progressistes d'arreu del món, en un món globalitzat com el que existeix, tenen ara més que mai una poderosa arma al servei del bé. El boicot contra tot allò que perjudica el medi ambient i contra les persones que, des del poder, actuen contra els drets de la majoria.

Tot el truc rau en ser capaços d'organitzar-nos per defensar les idees: difonent la informació arreu del món i prenent les mesures eficaces per a boicotejar el mal en qualsevol de les seves infinites formes.

/06/2004

+

Avui 15 /3 /2005 Acaben de trobar això al blog de la Magdalena Banderas que reprodueix una entrevista a Arcadi Oliveras:

"La mayoría opina que más vale no saber tantas cosas porque no se puede hacer nada para evitarlas. ¿Está de acuerdo?
En absoluto. La gente está cambiando de actitud. Cuando sabe lo que ocurre, cambia. Por eso lo más importante es difundir este tipo de informaciones, que la gente sepa quién está decidiendo, quién es Kofi Annan y por qué decide unas cosas y no otras. También es importante que se generen pautas de comportamiento, como por ejemplo boicotear a determinadas empresas.

¿Los boicots funcionan?
No se puede abusar de esta práctica, pero si se aplica durante un tiempo concreto y a unas empresas específicas sí puede dar resultados. Los ecologistas alemanes saben hacerlo muy bien. Durante un tiempo se concentraron en la Shell y finamente esta petrolera cambió de actitud respecto a las plataforma del Mar del Norte. Los boicots también han funcionado con Nestlé y su política de venta de productos a África. Las empresas reaccionan rápidamente cuando advierten que hay un pequeño movimiento de la gente."

I al mateix blog, un altre enllaç, aquest a La Vanguardia : "Pacifistas: boicot al conformismo"


15/3/2005

C : Califòrnia

Vam fer un viatge a Califòrnia l'estiu del 1996 ... i ens va agradar molt...
San Francisco, Sacramento, Yosemite Park, Las Vegas, Los Angeles, San Francisco.
Un circuit clàssic de turistes mitjanament clàssics. Però el fet és que cadascú el viu a la seva manera i és això el que ho fa diferent.
D'entrada, nosaltres vam fer un viatge a quatre: dues parelles. Llogant un cotxe només arribar a l'aeroport de San Francisco. Allò ja va ser també la primera experiència. Un cotxàs automàtic que no sabia fer anar. Allà vaig constatar com n'era de rudimentari el meu anglès, ja que no aconseguia entendre les clares-abstruses explicacions de l'empleat, segurament mexicà!, que per la seva banda devia preguntar-se si no li prenia el pèl, dient-li que no l'entenia ni a ell ni entenia la manera de fer anar el cotxe.
Una vegada entès el procediment a seguir, ja tot va ser més fàcil. Vam anar a parar de pet a l'hotel, però vaig suar tinta abans no vaig tenir la sensació que era més còmode i fàcil de conduir que els nostres cotxes europeus.
Ni havent vist la ciutat mil vegades en mil pel·lícules, un no se'n fa ben bé la idea fins que no la pateja.
NO hi ha manera d'entendre el fet que hi hagi aquells carrers amb molta pendent que sortien a la pel·lícula "Bullit", ni la funció del tramvia que va del port al centre i del centre al port.
Jo sempre havia imaginat aquell tramvia com un exemplar de mostra de centenars d'altres tramvies. "Erreur", és clar. Només n'hi ha un! I si bé a les pel·lícules sempre surt ple a vessar, amb gent que puja de miracle ,agafant-se on pot, no m'hauria mai imaginat que era sempre ple ... de turistes! ...
Es com dir ... malentesos provocats per la ignoràcia i fomentats per l'enganyifa miratgística de les imatges, que ho ensenyen tot PERÒ NO expliquen res!
Ens havíem assabentat a l'agència de viatges que SF era una de les ciutats amb clima més extrem de Califòrnia. Amb temperatures fresques fins i tot a ple estiu, l'estiu europeu, vull dir: "Vols dir ? Ens preguntàvem ... Si és Califòrnia ! La Califòrnia del "Vigilants de la platja", la Califòrnia de "Falcon Crest" ... Com pot ser això d'aquest clima si ni a les pel·lícules ni a les sèries de TV mai no hi plou, a SF? Era oblidar que l'estiu californià, com tantes altres coses californianes no correspon exactament amb els paràmetres europeus.
Vam fer, en cotxe, gairebé tot el famós circuit marcat de les 49 milles de recorregut global de la ciutat. Que és l'equivalent de posar l'espelma i encendre-la quan es va a Montserrat. Fer allò que s'ha de fer en cada lloc. I així ens vam convertir doncs amb uns 49-niners (pronunciat "forinainers", és clar) més, com tants milions de persones que han passat per aquella "meca" i han seguit també les indicacions de les guies turístiques.
Una de les excursions que no ens havíem de perdre, era anar a dinar o sopar a Sausalito. Nosaltres hi vam anar a dinar, i realment valia la pena viure l'experiència d'anar a l'altra banda del "Golden Gate", i veure San Francisco des d'una perspectiva diferent.
Als molls de Sausalito vam fer un passeig per les andanes que duen a les barques i barquets que fan de casa flotant de tota una série de gent que li agrada i/o es pot permetre de viure en cases d'aquelles. L'exotisme era considerable. No pas perquè aquells molls i aquelles barques ...

Hi hem de tornar!

C : Carpe Diem

 Un exemple :


PETER MAYLE, AUTOR DE “UN AÑO EN PROVENZA”

"Comer bien es la religión de Francia"
LA VANGUARDIA - 03.16 horas - 07/01/2003
La Contra (portada)

Tengo 63 años. Nací en Inglaterra, viví en Nueva York y hoy me he instalado en la Provenza. Fui publicitario, y hoy me dedico a escribir. Estoy casado y tengo cinco hijos y siete nietos. Soy un europeísta amante de las tradiciones. (...)

–Lo que hacemos cada mañana mi esposa y yo es acudir al pueblecito de la comarca que ese día celebre mercado, y compramos los productos que ese día nos cocinaremos.
–¿Es eso lo que usted llama “buena vida”?
–Sí, lo es para mí. Hay lectores que creen que yo vivo en un mundo de maravilla. No, yo también tengo la gripe y pago mis impuestos. No vivo en el lujo... ¡pero llevo una vida de gran placer! Porque la buena vida consiste en exprimir todo el placer, todo su jugo, a lo que en cada momento hayas alcanzado.
–¿Y si lo que ahora tengo no me complace?
–Pues, poco a poco, cámbialo. Pero, mientras, ¡no estés quejándote!: ¡hay tantos detalles de los que gozar cada día! Tener algo y no gozarlo porque estás cavilando en cómo alcanzar lo que no tienes... ¿Hay peor error?


__________________

...

Hi ha un llibre que porta per títol  El Poder del Ahora, una guía para la iluminación espiritual,  d' Eckhart Tolle , escrit el 1997. (La traducció al catellà és del 2001. Gaia ediciones.)

Molt recomanable per a tothom, ho és especialment per aquells malalts de llargues enfermetats que no saben de què estarà fet el demà.

Tot el llibre va repetint la tesi que cal creure i viure el moment.


__________________

C : Castoriadis, Cornelius (1922-1997)

De vacances de Nadal a Andorra, m'he assabentat de la mort d'en Cornelius Castoriadis el dia 26 de desembre de 1997. Ho he llegit al diari Le Monde del dia (28/12/97, pg.17): "Mort de Cornelius Castoriadis, révolutionnaire antimarxiste", un article signat pel periodista Christian Delacampagne.
Un dels entretítols de l'article caracteritza en Castoriadis de la manera següent:
"Une estraordinaire aptitude à ne jamais séparer la théorie de la pratique, ni l'écriture de la vie".
Un segon article es titula així:
"La force de l'"esprit utopique".
Jo no tindria massa res a dir sobre aquest home si no fos perquè l'any 1982, l'amic Manolo Prieto, un enamorat de la Literatura, amb qui vaig compartir un munt de bons moments, em va proposar de traduir el llibret De l'écologie à l'autonomie, que era en realitat la transcripció d'un debat que en Cornelius Castoriadis i en Daniel Cohn-Bendit havien fet amb un nombrós grup d'estudiants a la Universitat de Lovaina, l'any 1980.
El fet de traduir el llibret em va permetre de familiaritzar-me una miqueta amb aquell home i algunes de les seves idees.
En Manolo Prieto tenia contactes amb l'editorial Mascarón i havia traduit dos llibres per a col·lecció "Macarón Bolsillo": un d'en Boris Vian, Escritos pornográficos, i un altre d'en Jean-Patrick Manchette, Nada.
Gràcies a aquell estrany encàrrec, vaig tenir l'oportunitat de traduir el llibre per a aquella editorial ( la seu de la qual era al carrer València nº 358 de Barcelona), que va desaparèixer al cap d'uns mesos després d'haver publicat el llibret que feia el número 12 de la col·lecció i mai no vaig cobrar ni un duro per la feina. El premi va ser l'exercici de traducció, de la qual mai no he estat massa orgullós, tol val a dir-ho!
Recordo que en Manolo va aconseguir portar-me'n uns quants exemplars, dels quals en conservo ja només un a casa.
Ara, en l'ocasió de la mort de Castoriadis, he baixat el llibret de la prestatgeria i l'he fullejat una estona, per rellegir-lo per enèsima vegada.
I també pel fet de la seva mort, a manera d'homenatge, em permeto de resumir aquí algunes de les seves idees, que considero interessants en la mesura que ajuden a tenir clars alguns d'aquells conceptes que jo anomeno "conceptes inefables" :
TEMA 1. Com funciona allò que anomenem " EL SISTEMA".
Per a Castoriadis, el Sistema, o la Societat Actual, tot i les seves contradicccions i injustícies funciona i es manté perquè aconsegueix crear l'adhesió de la gent a aquest estat de coses. Adhesió activa i no mera passivitat, matisa ell, perquè reconeix que el sistema capitalista se les apanya per satisfer majoritàriament les necessitats que crea.
Aquesta adhesió és fruit del que ell anomena "la fabricació social de l'individu".
La fabricació social de l'individu té dos aspectes característics: per una banda, s'imbueix a cada persona des de la infància un determinat tipus de relació de dependència respecte a a un determinat tipus d'autoritat. Per altra banda, es crea a les persones una série de necessitats tals que per a poder-les satisfer quedin "atrapats" o "lligats" tota la vida.
"Los productos están ahí, los almacenes a rebosar, sólo hace falta trabajar para poder comprarlos. Si sois buenos y trabajais, ganareis más, trepareis en la escala social, comprareis más, y así sucesivamente. La experiencia histórica está ahí para demostrar que, salvo algunas excepciones, esto funciona: empieza funcionando, se produce, se trabaja, se compra, se consume y sigue funcionando..."
TEMA 2. ¿Es posible situar-se contra el Sistema?
Castoriadis parteix de la idea que el moviment ecologista és l'alternativa a un sistema capitalista que té com a objetiu "l'expansió il·limitada del domini racional" que no el satisfà i contra el qual creu que cal lluitar.
Situar-se en una posició anti-sistema mentre es viu dins del sistema, implica haver de fer una crítica tant del sistema com una (auto)-crítica de les hipòtesis que es proposen com alternatives a l'estat de coses del sistema.
Si el moviment ecologista és per a Castoridis una alternativa al Sistema, és perquè predica una autonomia respecte del model tècnico-productiu, cultural i social de la societat actual.
Però lúcidament analitzava els límits d'aquesta alternativa:
"Plantejar el problema d'una nova socitat equival a plantejar-se el problema d'una creació cultural extraordinària. La pregunta que jo us faig és veiem al voltant nostre cap signe premonitori d'aquest canvi, d'aquesta nova creació cultural."
No respon a la seva pregunta perquè no cal. No, no sembla que la societat vagi majoritàriament per un camí diferent al camí establert.
Castoriadis descarta una revolució que imposi als demés les seves idees, i deixa a mans de la societat la responsabilitat de canviar el seu destí.
"Nosotros mantenemos nuestra responsabilidad, nuestro juicio, nuestro pensamiento y nustra accción, pero también reconocemos sus límites, y eso significa dar pelno contenido al fondo de la cuestión, o sea, una política revolucionaria es hoy, ante todo, el reconocimiento de la autonomía de las personas, dicho de otro modo, el reconocimiento de que la sociedad es en sí misma la fuente última de creación institucional."
TEMA 3. L'individu, la llibertat i les religions.
"Lo que nosotros llamamos "el individuo" es una creación social por debajo de la qual está otra cosa, la "psiquis", que no es social".
"Por qué la historia europea es distinta de las demás? Porque es la primera ruptura con la forma más extendida, más absoluta y más sólida de heteronomía en la historia, la heteronomía religiosa. Ya que ahora se habla tanto de una "vuelta de la religión", y como esta tarde hemos hablado de Irán y del Islam, voy a decir claramente lo que pienso: tanto en la religión islámica como en la religión cristiana o en la religión judía hay algo que me horroriza profundamente: la proclamación de la escalvitud mental y psíquica (aplausos). Dicho esto, lucharé hasta la muerte si es preciso para que, si hay judíos, puedan tener su sinagoga, si hay musulmanes, su mezquita, y si hay cristianos su iglesia..."

______________________________
Bibliografia de Cornelius Castoriadis:
Em permeto de reproduir aquí la bibliografia esencial d'en Castoriadis, copiada de l'article de Le Monde, com si fos la meva part d'homenatge a la memòria d'un home que "sembla" que intentava ser honest amb ell mateix i que "sembla" que no va acabar de perdre una certa dosi d'utopia dins de les circumstàncies de l'època anti-utòpica en què li tocà de viure.
L'expériencie du mouvement ouvrier. Coll. 10/18, 1974.
L'instituttion imaginaire de la société. Seuil, 1975.
Capitalisme moderne et révolution, Coll. 10/18, 1979.
Le contenu du socialisme. Coll. 10/18, 1979.
La société française. Coll. 10/18, 1979.
La société bureaucratique. Bourgois, 1990.
Devant la guerre. 1. Les Réalités. Fayard, 1981. deuxième édition 1982

De l'écologie à l'autonomie (avec Daniel Cohn-Bendit). Seuil 1981. Una traducció a l'espanyol d'aquest llibre: De la ecología a la autonomía . Editorial Mascarón. 1982. ISBN 84-85834-20-8. Traducció de Sadurní Girona.

Le Régime social de la Russie. Vent du Ch'min, 1982.
Les carrefours du labyrinthe. Seuil, 1982.
Les carrefours du labyrinthe. 2. Domaines de l'homme. Seuil 1986.
Les carrefours du labyrinthe. 3. Le Monde morcelé. Seuil 1990.
Les carrefours du labyrinthe. 4. La montée de l'Insignifiance. Seuil 1996.
Les carrefours du labyrinthe. 5. Fait et à faire. Seuil 1997.

C : Cava

Medecina de l'esperit i la carn. El nostre cava preferit, nosaltres que hi entenem una miqueta per ser de Sant Sadurní d'Anoia, és el cava "Quodlibet" : "El cava intel·ligent per a persones com vostè i, probablement, un dels millors caves del món. Probablement."

Per no faltar-li no li falta ni la post data : una frase complementària i definitòria "non omne licet"
____________

1 de gener del 2006

He obert el correu gmail i com que em vaig subscriure al Boston Globe m'he trobat amb una sorpresa de les grosses. A la primera pàgina hi ha un article sobre el cava i una entrevista amb l'hereu de can Gramona. Per als que som de Sant Sadurní això és un regal sempre. però llegir-ho al Boston Globe ... bé, és gairebé increible!

Demà mateix demanaré l'autorització per reproduir aquí, a la meva web, aquest article sencer. Fa així :


Bravo Cava!


By Joe Ray, Boston Globe Correspondent January 1, 2006

BARCELONA -- Ask Quim Sánchez if his favorite bubbly is cava from Spain or champagne from France and the owner of one of Barcelona's ''best finds" tapas bars grabs his chest and exclaims, ''Cava! I was nursed on the stuff!"
Spain's favorite bubbly occupies a very special niche here, where you wonder whether there might be a bit of truth to his claim.
In Catalonia, the region where cava is produced, the drink has a near-religious following. Its biggest success is that it bridges the gap between the uniqueness of celebration and the dailiness of affordability. It has managed to bottle champagne's excitement -- keeping that ''special occasion" festivity to it -- without the special occasion price.
What's the biggest difference between the two sparkling wines? ''Price," Sánchez says flatly. ''You can buy four to six bottles of cava for the price of a bottle of champagne."
Sure enough, on the top shelf at his tapas bar, Quimet & Quimet, prices for bottles of cava range from about $10 to $40 while farther down the line, champagne runs from about $25 to $175.
''Here, it's possible to have some every day," says Sánchez, grinning widely and gesturing around the bar. ''You can't do that with champagne!"
All things being equal, it's hard logic to beat. But is it really a dead heat, quality-wise? Probably not, though it's easy to get the feeling that cava is catching up fast.
''If this is champagne quality, and this is cava," says Sánchez, plunking down one index finger then the other on the table, ''this is what's happening." The cava finger moves to meet the stationary champagne finger.
In bars, restaurants, and homes, the difference in how people drink cava, as compared with champagne, is clear. In many of these places, the number of glasses poured often rivals that of beer and wine.
''In Catalonia, we drink cava at a party. It's a no-brainer," Sánchez says. ''We love the price and the taste."
Spain's cava production centers around Sant Sadurní d'Anoia, a not-terribly-touristy town about 15 miles west of Barcelona. The train from Barcelona lets you out directly under the headquarters of Freixenet, perhaps the best-known cava producer in the world.
In town, a glass of cava runs less than $2. At 4:15 in the afternoon, a man walks into a cafe, complains about something to no one in particular, then orders a glass of cava and reads about a victory for his soccer club before walking out with a smile on his face.
''Cava is something we can drink every day. There's a direct link between cava and the hearts of Catalonians," says Jaume Gramona, the director of cava producer Gramona S.A. ''When Barcelona's team wins a match, the consumption explodes."
''A long time ago," he said, ''we called it 'champagne' here. Now we have the same method, but we have no motivation to copy them."
Though cava producers use the méthode champenoise -- with fermentations in both the cask and the bottle -- the grapes used are almost entirely different. Champagne uses combinations of chardonnay, pinot noir, and pinot meunier grapes, while here, they use chardonnay, macabeo, xarello, and parellada. Gramona is lobbying to bring another grape into the appellation, an idea that would be thought of as heretical for champagne.
This spirit of experimentation seems to embody cava as a whole, as something fun and festive, not at all stodgy.
Gramona turns out to be a sort of Richard Branson of cava. In his office, there's one photo of him ski racing, another of a snowmobile he piloted in an epic-sounding Canadian race, and there's a well-worn leather flight jacket thrown over a couple of lab jackets on the coat rack.
He also has the air of someone continually on the move, and the holidays are no exception. ''We do 50 percent of our business in November and December," he says between cellphone calls.
Asked about cava's place in Catalan society, Gramona says, ''Opening a bottle is like a moment of happiness and sharing."
It sounds so much like an ad for cheap champagne that I gag. He grins and changes tack.
''When I wake up in the morning, I work out between 6 and 7, then I have breakfast with tomato bread and a glass of cava," he says. ''But I only have the cava when I work out."
Did he do this today?
''Of course."
He's not alone in his morning ritual. ''Most people who go food shopping at the market start their day with a glass," he says.
At Barcelona's La Boqueria market, it's clear that Gramona is not exaggerating. At quioscos, the traditional bars that cook up the market's freshest food, visitors grab a hearty breakfast and wash it down with a glass or two before heading off to shop. Wives often leave their husbands at the bar so they can shop in peace.
''It used to be here that everything that was good was imported. It was cooler to get champagne when you brought a girl out," says Gramona. ''That's not the case anymore."
Contact Joe Ray, a freelance writer in Spain, at joearay@gmail.com.

© Copyright 2006 Globe Newspaper Company.

Many thanks to Globe Newspaper for permission to reproduce the article here.

C : camp | els camps

"Le bonheur est dans les champs, cours-y vite, cours-y vite"

Aquest vers, que és com una dita, és d'aquells que val la pena gravar al foc, i sobre tot aplicar-lo com més sovint millor, especialment tots els Interneto-addictes, closcats de virtualitat, esclaus de teclats, pantalles, fitxers i webs de tota mena.

Quan comença a creéixer la panxa i el cul a fer-se gros ... de pet al camp...

C : Cerques d'informació

Vaig buscar d'on sortia l'expressió "Vanitas Vanitatum" i em va dur a l'Eclesiastés. L'Eclesiastés em va dur a Salomon (1033-930 AJ). Salomon i em va dur al Càntic dels Càntics., i aquests a "Erotisme"...

Sí, sí, els camins de les enciclopèdies són sorprenents.

Proveu vosaltres de fer aquest periple per aquest camí de gran recorregut i disfruteu vosaltres també d'aquells formosos paisatges de lletres, imatges, pols de prestatgeria i de la petita vanitat d'aprendre cosetes distretes, tan inútils com gratificants.

Més seriosament : Vam preparar una presentacíó Power Point per mirar d'explicar d'una manera relativament simple i entenedora com funcionen les cerques d'informació a Internet i tots els aspectes que hi estan relacionats. Us ho podeu mirar o descarregar. I ja ens direu si us ha sigut útil.

Com que Google s'ha convertit en la mare de tots els cercadors i funciona ... més val aprendre a servir-se'n bé.

C : Citació (de les fonts) & Copyright

Per aprendre a citar les fonts d'informació electròniques, val la pena consultar la web de la Universitat de Florida del Sur.
Hi ha un document semblant, en francès, a la web de la Universitat quebequesa de Laval: Comment citer un document électronique
Amdós document són segurament un punt de referència obligat per a totes aquelles persones que vivim enmig de textos d'altri i en traiem alguna cosa.
Cal ser respectuosos amb tot allò que d'altres han escrit. I la millor manera de fer-ho és dir d'on hem tret què, i qui ha escrit què.

C : Citations

I. La citació que apareix a la portada de la pàgina:
"The way to being natural is sometimes quite artificial"
no preten ser cap oxímoron poètic ni amagar cap missatge trascendent. Era la frase de propaganda d'unes mosques de pescar amb l'ham incorporat que es va inventar algun publicista californià o potser el mateix amo d'una botiga d'esports. Des d'aquí el felicitem per la feliç troballa filosòfica, perquè pensem que si "non é vero, é ben trovato".
JO en vaig fer un els meus versos favorits i també una mena de divisa personal.

A més, és una d'aquelles frases que es deixa transformar fàcilment en el títol d'un debat per a intel·lectuals a la recerca de reptes. Els en demanariem possibles interpretacions i/o alguns exemples que ho il·lustressin. Si algú s'hi atreveix, endavant. I ja en ho faran saber.

II. Un aspecte curiós és la moda de les cites de frases cèlebres i/o curioses i/o interessants, tant als llibres com a Internet. Reflexionarem sobre el tema tot remuntant-nos als xinesos, als grecs i als moralistes francesos del segle XVII.

C : Citacions (Petit diccionari de ___________ )

1968:"Quan l'extraordinari es torna quotidià, hi ha la revolució" Fidel Castro

1978: Això no és la revolució, és el sexe.

1988: En temps de Sida ja no és el sexe, és la televisió

1998: A l'aldea global del nou desordre, això és Internet

2001:"Daisy..." diu l'ordinador idiotitzat segons Kubrick amb Homer a l'espai

Autor: Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)

C : Cometes | Comillas | Guillemets | Quotation Marks

Un gran invent. Aquest signe ortogràfic és un dels senyals clars que, si bé és veritat que venim del "mono", s'ha evolucionat força...
Les cometes, és sabut, permeten de donar a qualsevol paraula o expressió un sentit especial: metafòric, sinecdòtic o metonímic, que matisa o modifica el seu sentit més corrent, linial o pedestre.

El gran truc de les cometes consisteix en amagar aquell sentit afegit que generalment es vol donar a la paraula despullada de cometes, i així es converteixen en un "picar l'ullet" juganer o complicitós de l'escriptor al seus lectors : "endevina-ho si pots" és el que venen a dir. És la jugada de l'esfinx, vaja... Però no acaba aquí la gràcia que tenen les cometes, va més lluny, molt més lluny... La gràcia de veritat és que permeten de crear sentit, convertint-se així en un recurs inventiu de primer ordre. Quan no sapigueu com dir-ho, poseu-hi cometes i ja ho teniu. A mi m'agrada el jazz, però no sé pas on s'acaba el jazz i comença un altre gènere. Per a mi, si canten ... és una cançó. Si no canten... és "jazz", de manera que tot allò que jo vull que sigui jazz o bé és jazz o bé és "jazz". M'explico? Si t'està bé, bé, i si no t'agrada... posa-t'hi fulles !
És una font d'exercici de llibertat i això cal valorar-ho en el molt que val.

Forma part de la petita llista de Llibertats amb majúscules i sense cometes que tenim a mà i per tant, un recurs que cal defensar com un gran tresor.

Més enllà encara:

Així com les llengues escrites disposen d'aquesta eina fabulosa, les llengües parlades, per desgràcia, en manquen. I aquesta mancança és la mare de totes les guerres: molts malentesos; moltes baralles; un nombre considerable de putades que ens gasta la vida quotidiana i algun que altre crim són deguts a la inexistència de cometes verbals serioses.

Em tempta la idea d'inventar-les o, com a mínim, de digressionar sobre la dificultat d'inventar-les. Us passo "gratis" la idea, per si la voleu aprofitar i avançar-vos al meu invent.


*** TIPOLOGIA DE LES COMETES (sic!)

Per demostrar que no us enganyo quand dic que les cometes tenen més suc del que sembla, us cito una funció ben particular d'utilització que he trobat a la web de Kris Peeters

"KRIS PEETERS (UNIVERSITE D'ANVERS - UFSIA)
Conceptions et critériologies post-genettiennes de la focalisation (II).
Un essai de synthèse critique.
Au seuil de ce travail, il nous est très agréable de remercier vivement M. Jan Herman (KU Leuven), sans qui la rédaction et la publication de ce texte auraient été impensables. Nous avons choisi de marquer à l'aide des symboles '«' et '»' les citations et les mots qui ne nous appartiennent pas. Les guillemets s'utiliseront au contraire afin de caractériser tel terme suscitant notre désaccord ou notre réserve, mais conservé par simple concession à l'usage ou par manque d'un mot plus approprié. Les italiques, en dernier lieu, nous serviront à la mise en relief.

Kriss ens recorda així que no només hi ha un tipus de cometes significatives sinó que n'hi ha, com a mínim alguna més i, sense saber-ho, ella ens ha donat la idea d'establir una *Tipologia de les cometes © Sadurní Girona (27.04.1998) que, juntament amb la Teoria dels conceptes inefables © Sadurní Girona (??/??/20??), es convertiran algun dia en una aportació original de l'autor d'aquestes línies a l'encara apòcrifa *Nova Semàntica del 3er Mil·leni .
Heus aquí un esborranys de la tipologia que anirem dissenyant:

1. Unes cometes per a fer cites textuals d'altres persones i que ens agrada de denominar cometes citadores.
2. Unes altres per a significar "desacord" o "reserva" en relació amb un terme existent, que per fer honor a algú que s'ho mereix denominem cometes Kris.
3. Unes altres, encara pendents d'un bon dissenyador que les dissenyarà, són les que servirien per a indicar "ironia" tot deixant intacte la polisèmia indefinida del terme: són les cometes ironianes.
4. Unes altres, pendents de disseny i de l'encert d'en Sadurní per definir-les: les cometes verbals. Del tot útils i necessàries, faran un gran bé a la comuniatat, evitant malentesos i la corrua d'agressions qui hi van associades.
5. Finalment, les cometes que nosaltres anomenem cometes esfínxiques, que com el seu nom (-esfinx/enigma-) indica i nosaltres hem explicat més amunt, introdueixen en el mot un sentit indeterminat afegit que apel·la a la imaginació del lector per què l'esbrini si pot o, cas que no pugui, li posi el sentit que vulgui. La utilització de cometes esfínxiques és una implementació d'un dels conceptes inefables que definim en algun lloc d'aquest mateix diccionari: una implementació de trangressió metagriceana.

Annex I.

Conseqüències semàntico-comunicatives d'aquesta tipologia de les cometes: aventatges i inconvenients. (Pendent de redactar)

________________

Annex II . 17 de maig de 2010

Exemples concrets i prova del nou de "la importància" i la "perversitat" d'algunes cometes

Imma Monsó, en un article publicat al diari La Vanguardia el dissabte quinze de maig de 2010 i titulat Profusión de comillas (El Runrún, pg. 27) exemplifica força bé algunes de les afirmacions que fèiem més amunt.

Caldrà que aneu a l'hemeroteca si voleu accedir a l'article sencer, perquè la cerca a Internet d'aquest article no dona cap resultat.

"(...) Pese a que El Mundo edición impresa, con buen criterio, decía que el rey no precisaría ni quimoterapia ni radioterpaia (sin comillas), El Mundo digital, en cambio, titulaba:"El rey pasa una nche 'pefecta' tras serle extirpado un 'nódulo benigno' ". ¿Qué pensar? (...)¿Y qué decir del titular de El País digital, "El rey intervenido durante dos horas y media para extirparle un 'tumor benigno'"?
¿Por qué entrecomillan "tumor benigno"? ¿Es acaso una paraula irónica, un termino extranjero, una palabra que no está en el diccionario, una expresión cargada de segundas intenciones? Si no es nada de eso, ¿qué és?"

Segueix la resta de l'article on conclou el següent:

Pues digo yo que será una palabra que inspira temor (incluso con benignidad incluída), y las comillas pretenden conjurarlo. Digo yo que (aún inconscientemente)el que entrecomilla coge con pinzas las palabras relacionadas con la enfermedad para evitar así que nos contaminenos de cruda realidad. (...)

Posats a fer hipòtesis, Imma, et diré que potser sí, però que potser hi ha més explicacions: una de versemblant fóra que els redactors de les edicions digitals no s'ho creuen i l'inconscient els traheix: cauen en el parany de la hipercorrecció afegint-hi les cometes per dir que això de "tumor beningne" ho ha dit algú, qui sigui, no ells, que ells no hi tenen res a veure...

I és que estem en temps de mentides supremes, exagerades, esgarrifosament patètiques i gairebé criminals.
Quan el Rodríguez Zapatero insistia a dir que no hi havia crisi és que la crisi ja era molt profunda.
Per això, la profusió de cometes, pot llegir-se també com una prova que la notícia és enganyosa, i que cal entendre que o bé ens amaguen alguna cosa o bé que ens menteixen descaradament.

Al rei, si llegeix aquest article, li desitjo molta salut i llarga vida, però també li aconsello que si pot fer-hi alguna cosa, doni instruccions perquè en aquesta mena de temes no s'amagui la veritat ni ara ni mai. El contrari fóra una enganyifa mensypreable i intolerable...


________________

C : Conceptes inefables ( Teoria dels _____________ )

© Sadurní Girona (27.4.1998-2010).

Cometes, Conceptes, Cognoscivitat, Comunicació... Si les entrades sota la C d'aquest diccionari us resulten una mica espesses, haureu de reconèixer que no és culpa meva... Hi ha conceptes més complicats que altres, i aquí se n'acumulen alguns de força enrevessats.

Tal com promet el títol, això és una primícia. Bé, de fet, per dir-ho ben dit, és un intent de teoria i no està pas acabada del tot. Fóra tot un repte descriure'ls i encara més gran definir-los amb precisió. Provarem de fer-ho i farem el que podrem.

Com haureu endevinat, aquí tota la importància de l'assumpte rau en l'adjectiu, i tot el "morbo" en l'oximorònica contradicció aparent dels termes, atès que un concepte, per ser-ho, sembla que s'ha de deixar definir, explicar, descriure ...

En efecte, n'hi ha alguns que es rebel·len a la norma. I són aquests, precisament, els que més ens interessen. A vosaltres també?

No us puc amagar que no és fàcil de dir ben dit, però hi intentarem:


Concepte inefable 1.

Impossibilitat comunicativa segmental (una *imcoseg fem. sing.)

És la incapacitat d'expressió que sent una persona quan, en llegir els propòsits d'una altra persona, voldria contestar o interaccionar a nivell de les sensacions que experimenta en llegir-ho.

A tots us haurà passat que llegint un llibre heu topat amb una paraula , frase o paràgraf que us han impactat. Ho rellegiu una i una altra vegada i decidiu que allò és important, que allò és meravellós, que allò us interessa, us omple, us emociona...

Us venen ganes de comentar-ho de parlar-ne amb algú, segurament primer que res amb l'autor i li voldrieu dir que allò per a vosaltres és consistent, és motiu de gaudi, us ha emocionat ... però davant no hi ha ningú. L'autor no hi és ... i ni que hi fos... ni que coneguem la seva adreça i li puguéssim enviar una carta ... Podría ell o ella entendre els motius pels quals a vosaltres us ha interessat justament aquell troç i no un altre?

Hi ha qui es conforma amb la recreació de l'emoció i no necessita reaccionar respecte a l'objete causant de l'emoció. En canvi, hi ha qui sent la necessitat d'interaccionar amb el responsable de l'emoció, però no ho implementa perquè l'esforç que això suposaria en termes de quantitat d'expressió i de temps invertit ho fan impossible.

Voldria però no pot ... hauria d'escriure una carta, un llarg article o tot un llibre sencer per aconseguir expressar l'emoció complexa viscuda ... I el fet és que no existeix cap concepte occidental (que sapiguem) al nostre abast per expressar el fenòmen.

El resultat acostuma a ser només el silenci ... el no res. El fet que no s'expliciti mai aquesta reacció porta al no res ... Un no res que es podria evitar. Com?

Si fossim capaços de contestar o d'afegir "impossibilitat comunicativa segmental", *imcoseg, a qualsevol segment comunicatiu escrit o parlat que ens ha provocat una reacció emocional forta, així l'autor o l'interlocutor sabria com a mínim que hi ha algú que té pendent una interactivitat, una reacció a la seva comunicació però que el lector o l'interlocutor no la manifesta per manca de temps o de capacitat per a expressar-se, i si escrivim en relació a les paraules d'un altre, un tercer lector, el que llegís les nostres paraules, sabria almenys que aquella icona verbal, *imcoseg, indica que allà hi ha potencialment tot un altre article a escriure, tot un altre assaig a desenvolupar, tota una potencial novel·la a inventar.

En un article o una carta n'hi hauria prou amb afegir uns numerets corresponents a tantes imcosegs com vegades s'hagués produit el fenòmen durant la lectura.

Això, que fóra perfectament vàlid i relativament fàcil d'implementar (independentment del caos que es produís abans d'acostumar-nos-hi) en el camp de la comunicació escrita, es complica enormement en el camp de la comunicació verbal entre dos o més interlocutors. Caldria un nou aprenentatge d'agilitat mental per a ser capaços de conservar en la memòria les paraules que provoquen la nostra imcoseg a fi de poder

Com que les icones verbals no haurien d'interrompre el flux de la conversa n'hi hauria prou amb precisar si s'ha produit alguna imcoseg digna del seu nom o no.

Atenció, senyors universitaris de tot el món ... no endevineu que aquí hi ha una pista de recerca que dona per escriure fins l'any 2050 com a mínim?

Concepte inefable 2

Transgressió metagriceana (en el nostre metallenguatge una *transmetagrice fem. sing.)

Legint i mirant d'entendre tot el que es diu sobre el concepte griceà (de Herbert Paul Grice 1913-1988) de "conversational implicature", se m'ha fet una mica de llum ... I m'ha semblat que, efectivament, algú ja fa temps va posar en solfa científica allò que tanta gent imaginava o intuía : que en el llenguatge, el que realment és complicat és el significat perquè qualsevol significat és en realitat una barreja de significats, una part dels quals estan formats per elements intangibles com són les intencions i les segones intencions. I que les intencions i les segones intencions que acompanyen (o s'amaguen) darrere les nostres paraules són la font de malentesos i de millions de llibres que intenten (en va) explicar els problemes de la comunicació entre persones.

Caldrà esperar la realització material de l'utòpic somni de connectar directament els cervells humans per poder entendre *totalment* el que sovint ens dient i mai no acabem d'entendre.
Ja fóra molt avançar que la ciència aconseguís arribar a un punt intermig : inventar una màquina capaç de transcriure i posar per escrit tot el que pensem o imaginem i fet en l'ordre en que ho pensem...

Suposo que és una mica cosa de ciència ficció, però tal com han anat evolucionant les ciències que s'ocupen de l'estudi del cervell, la intelligència, l'esperit ... i aspectes col·laterals als anteriors, potser no és cap tonteria imaginar-ho.

M'ha semblat llegir que ja hi ha gent que hi treballa en aquest camp.

Posar ordre a la complexitat d'una seqüència d'aquest tipus, obtinguda després d'haver decidit connectar-se a la màquina, i eliminar-ne la part considerada redundant o supèrflua podria portar molt de temps, però això no fóra cap problema... l'important fóra poder posseir i disposar d' una matèria bruta sobre la qual poder reflexionar amb calma sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre conscient i el nostre insconscient ... i si s'escaigués, poder-ho comunicar a d'altres (en brut o ja filtrat i reordenat, de manera que fos intel·ligible als nostres interlocutors)

Acabo pensant que potser no val la pena invertir anys i anys llegint llibres sobre teoria cognitiva i filosofia del llenguatge per arribar a una conclusió tan minsa i pobra com la d'haver d'acceptar la impossibilitat de senzillar la complexitat. Tot i que intentar fer-ho és l'única cosa que podem fer.

Si darrere d'una paraula o frase s'hi pot amagar no una sinó vàries intencions i diversos referents, fem un petit càlcul matemàtic del que es pot amagar darrere d'un article o d'un comunicat polític!

Que dos només s'entenen (és un dir) si es volen entendre, ja ho devien haver dit els xinesos. Llavors, com és que de 1957 fins al 1986 H. P. Grice va anar donant voltes i voltes a les seves genials idees primigènies, seminals i senzilles ?
Encara costa més d'entendre que del seu treball hagin sortit tantes tones i tones de llibres i que en vagin sortint centenars de milers d'articles, missatges, rèpliques i contrarèpliques...

Repassem quines són aquestes idees griceanes:

1. que darrera el que diu A s'hi amaga la intenció i els multicontextes (gestuals, posicionals, temporals, tonals, sintaxicosemàntics, etc...) d'allò que diu quan ho diu,

2. que darrera del que diu A s'hi amaga allò que ell imagina que B comprendrà quan ho digui tal com ho ha dit.

3. que darrere el que diu A hi ha tot un llarg etc. que no ha sortit de la seva boca però que ha continuat rumiant mentre veia que B s'estranyava que A digués el que deia.

4. que B potser ni tans sols escolta A perquè està pensant en altres coses

5. que suposant que B escolti A, és impossible que B entengui al 100% el que A diu, perquè els referents conceptuals de A i B són necessàriament i irrevocablement diferents.

Sobre els referents conceptuals cal precisar el següent: d'una banda hi ha el que cadascú de A i B entenen i signifiquen quan utilitzen tal o qual paraula-frase (per exemple amor, llibertat o satisfacció) i el nombre de conceptes que pot utilitzar A i que B desconeix completament i viceversa. Així, a mi se'm fa impossible entendre els arguments i raonaments dels especislistes cognitius perquè més d'un 90% del seu metallenguatge m'és completament desconegut.

La combinatòria d'elements que fan que la comunicació sigui necessàriament divergent és gairebé infinita! Això ho sap un estudiant de combinatòria de l'ensenyament secundari!

Jo insisteixo doncs que aquest no és el bon camí de l'anàlisi i m'esparvera força llegir missatges com els que rebo de la llista FLN (Figurative Language Network) on una simple frase desencadena una allau de runa i brossa metallenguatgesca.

Sender: "FLN (Figurative Language Network)"

From: Brigitte Nerlich
Subject: Just for fun
Content-Type: text/plain; charset=US-ASCII

Content-Disposition: inline

I collected a lovely metonymy recently - at least I believe it is. A friend of mine had received a solar-powered little fountain for the garden from his mother. It only works when the sun shines fully onto the solar panel - there are no batteries to store the energy from the sun.

So, once in a while he rings his elderly mum holds the phone towards the fountain and says to her: "Listen to the sunshine".

Brigite

Dr Brigitte Nerlich
Research Officer

Si d'una frase com "Listen to the sunshine" en poden sortir gairebé 1000 línies de misatges electrònics, em pregunto quins comentaris haurien de sortir proporcionalment dels articles sencers que es troben a la web Zmag.org , per exemple.

Brigitte envia el missatge amb el títol "Just for fun"., però Zmag.org que s'autoanomena "una comunitat de gent compromesa amb el canvi social" no està per bromes. S'imposa doncs citar una part de l'article de John Pilger:

Our Writer's Failure. John Pilger New Statesman July 26, 2002

( ...) those with the privilege of a public platform have both a moral and an intellectual duty to stop wringing their hands and speak out. When that great voice of freedom, Desmond Tutu, recently called for a boycott on Israel, he drew the parallel with apartheid South Africa and the boycott that helped defeat it.
As if addressing himself to inert liberals who find "glib" the commitment of others, he quoted Martin Luther King: "Our lives begin to end the day we become silent about things that matter."

No crec que digui cap barbaritat afirmant que és immoral que centenars o milers d'intel·lectuals i universitaris arreu del món, per més estudiosos i experts que es pretenguir ser en ciències cognitives es dediquin a buscar el sentit que s'amaga darrere "You are the cream on my coffee" o "Listen to the sunshine" , o a imaginar el mapa mental del "utterer" que diu una cosa semblant ... mentre arreu del món la gent mor de fam, de guerres o pateix injustícia ...
Alguna cosa va massa malament en aquest món del segle XXI.
Satisfet com estic de la digressió que m'he permès perquè el cap m'ho demanava, me'n torno al punt on era abans per recuperar el fil argumental...
Una transmetagrice fóra doncs qualsevol exemple de trencament voluntari o involuntari del principi de cooperació Griceana:

"Make your conversational contribution such as is required, at the stage at which it occurs, by the accepted purpose or direction of the talk exchange in which you are engaged''

i de les normes, màximes o estratègies -segons J. L. Speranza- que presuposen:

Strategy 1: make your contribution as informative as is required (for the
current purposes of the exchange)
Strategy 2: do not make your contribution more informative than is required
Strategy 3: do not say what you believe to be false
Strategy 4: do not say that for which you lack adequate evidence
Strategy 5: be relevant
Strategy 6: avoid obscurity of expression
Strategy 7: avoid ambiguity
Strategy 8: be brief (avoid unnecessary prolixity) (sic)
Strategy 9: be orderly
Strategy 10: frame whatever you say in the form most suitable for any reply that would be regarded as appropriate, or facilitate in your form ofexpression the appropriate reply.

Bé, jp penso que no, no, i no !!! Que no!.. A nivell comunicatiu es tracta justament de fer tot el contrari, o com a mínim mirar de transgredir el màxim nombre de les estratègies llistades més amunt excepte la tercera: L'única cosa que cal fer és respectar la veritat i no dir mentides...
Es tracta d'utilitzar el màxim nombre de neologismes, recursos ortogràfics nous, cometes esfínxiques, d'ambiguïtat i d'ironies vàries, i d'amagar fins a un segon o tercer nivell de complexitat tot el que diem o escrivim, intentant en la mesura que sigui possible mantenir un cert grau de comunicació. Però bé, si es trenca, que es trenqui ! Hi ha un munt d'articlers de la premsa arreu del món que això ho tenen ben après i ho apliquen força bé. Diderot ja ho feia al segle XVIII. Paco Umbral n'ha tret una part de la seva fama. Roland Barthes en va fer la seva identitat. Walter Lewino ho aplica en alguna de les seves obres.

Al cap i a la fi, en matèria de intercomunicació ... n'hi ha prou que tot plegat es regeixi pels principis de
1. Digues el que vulguis i com vulguis (cadascú recollirà el que hagi sembrat) i
2. Entén-ho si pots i interpreta-ho com sàpigues!

Doncs això mateix. Amén

(Continuarà ?...)