Parlarem del mètode Le Roland Barthes sans peine que uns autors "conyons" van inventar. Un manual per estudiar, practicar i aprendre la "llengua" barthiana ... sense esforç ... que portava incorporats uns exercicis pràctics. Genial !
I parlarem també d'un clàssic de Barthes, l'obra Mythologies, escrita entre 1954 i 1956 i que feia furor encara allà pels volts de principis dels 70 ... (Éditions du Seuil. Collection Points nº 10. 1957).
Farem un treball de recerca que no està fet, potser:
a. analitzar què en queda d'aquells "mites"; els que han desaparegut; en què han canviat els que són encara més o menys vigents i,
b. avaluar, si se'n pot dir així, què se'n pot treure de tot plegat, ara que som a les portes del segon mil·leni i és temps de balanços de tota mena.
I , conyes apart, recordarem la seva figura, que bé val una visita.
A El país d'avui divendres10 de febrer del 2005. Félix de Azúa signa un article titolat "Borrón y cuenta nueva" que no em puc estar de comentar.
Quedo glaçat en llegir que en Félix, rellegint" l'obra de Barthes Le plaisir du texte s'adona que tot ha canviat. I filant filant en treu tota una teoria.
Premises
1."Leído ahora mismo uno se mesa las barbas al constatar las trivialidades que entonces fueron tomadas con total seriedad. Llegué a cometer un prólogo para una selección de esritos de Barthes en 1974 y ahora mismo no alcanzo a entender el porqué."
2. "Me maravilla de Barthes o Bataille o Blanchot mantengan su presencia en la universiadad. Como lectura privada, , casi diría "poética" , y aunque el estilo almibarado, refitolero y pedantesco de estos manieristas pueda atacar los nervios, se comprende. Como pensamiento serio es imposible."
3. Algunas frases de Barthes pierden todo su sabor cuando se traducen, pero no su vapososo sinsentido...
4. Fue la sociedad francesa entera quien aceptó estas banalidades [ha donat tota una sèrie d'exemples de frases-collonades de Barthes] como si fueran fruto de un trabajo real, de una investigación rigurosa (...) en realidad sólo eran ocurrencias de flanneur [cagada pastoret, d'en Félix o dels de La Vanguardia: 2 faltes en una paraula!
Hauria de ser flâneur... Oi, flaneuse ?]
Conclusions provisionals
1.Al món anglosaxó i a Alemanya el fenòmen Barthes no hauria estat possible.
2. "De Francia, sin embargo, mi generación aprendió la irresaponsabilidad elegante, la inmoralidad chic, una premonición de la "vida cultural" como espectáculo de masas.
Conclusió definitiva i gruixuda
Mientras esta irresponsabilida moral, esta moral acomodaticia no se remedie, no habrá una argumentación real contra el terrorismo.
(...)
La irresponsabilidad intelectual de los años 70 y la ausencia de una crítica que permitiera hacer balance y pasar página , es decir, determinar el presente mediante una definicón recta del pasado franquista, ha conducido a la total irresponsabilidad administrativa y política de nuestra desorientada actualidad"
Ara emtoca a mi:
Començo pel final i aniré avançant ... anant cap enrere:
Félix de Azúa s'atreveix a responsabilitzar directament Barthes i la seva galàxia d'haver influit en la irresponsabilitat [crítica?] d'Espanya. Bé, admetem pop com a animal de companyia...
Hi ha gent amb una gran capacitat per fer salts del tigre, però aquest d'en Félix, passar de Roland Barthes a Ibarretxe com diu ell mateix ... més que associació d'idees estranya, sembla que sigui buscar una excusa per titllar el nacionalisme basc de "ideologia infame", acusar el Parlament català d'aplaudir a peu dret "l'etnicismo de Ibarretxea" i els d'Izquierda Unida per recolzar-lo.
Estic bastant d'acord amb els arguments que utilitza per carregar-se Roland Barthes de la manera que ho fa, però potser ignora la publicació del llibre Le Roland-Barthes sans peine el 1978.
Aquest manual de com entendre i escriure l'idioma Roland-Barthes en "3 setmanes" era la sàtira més temible que es pogués fer al llenguatge "críptic" i estil amanerat dels Assajos critics i els Elements de semiologia. .
En Barthes va canviar, el llibre el va fer patir de veritat perquè ja havia evolucionat cap a la llengua poètica del Fragment d'un discours amoureux .
El mateix 1978 va començár a escriure les "segones Mythologies" al setmanari Le Nouvel Observateur durant uns dos anys. Eren "La chronique de Roland Barthes" . En guardo una petita col·leció. Sí, Roland Barthes era també un blogaire avant la lettre que escrivia coses com aquesta:
"La sieste
Portes closes, étouffant le téléphone et la sonnette d'entrée, rideau tiré, sur mon lit, je sais que pendant une heure rien ne pourra rompre une paix qui, dès lors, ne tient qu'à moi. Ce que j'obtiens par la sieste, c'est de suspendre mon image : rien ne viendra l'alimenter ; je me repose non des autres ni de moi-même, mais de moi-même vu , pensé, demandé, exigé par les autres ."
(5.3.1979. Le Nouvel Observateur. Pg. 63)
Crec que Roland Barthes ja va tenir el seu càstig amb el Roland Barthes sans peine. La seva glòria però, que no és poca, rau en tot allò d'intel·ligible que va escriure i en la part poc intel·ligible, poètico-prosaica o prosaico-poètica que va cometre pensant que feia semiologia de veritat. No som perfectes ;-)
Puntueu 0 a 10 del grau de "comicitat" que sou capaços de trobar en el text següent:
Denotación y conotación. IV.a
"Podría decirse que la sociedad, detentadora del plano de la connotación, habla los significantes del sistema considerado, mientras que el semiólogo habla sus significados. Éste parece, por lo tanto, poseer una función objetiva de desciframiento (su lenguaje es una operación) con respeto a la actitud común, la cual consiste en naturalizar u ocultar los signos del primer sistema bajo los significantes del segundo. Su objetividad, sin embargo, resulta provisional a causa de la historia misma, que renueva los metalenguajes".
Comunicación Serie B. Roland Barthes. Elementos de Semiologia. 2 edición.
10/2/2005
