El que hem llegit VI. El que hem llegit. Capítol 6.
Charles Hobbs. Organisez votre vie, maîtrisez votre temps.
Allà pel Carnaval de l'any 1991 vam anar a Montpellier i en alguna llibreria devia comprar aquest llibre:
La versió original americana és de 1987. I el títol : Time Power. Des que el vaig llegir me'l vaig fer meu i l'he anat aconsellant sempre a tothom qui s'ha posat a tret de consell. Això no vol pas dir ni que hagi aconseguit ni llavor ni ara organitzar perfectament el meu temps ni sabut organitzar perfectament la meva vida.
El que passa és, com en tantes coses, que com que mentre hi ha vida hi ha esperança, hom necessita tenir unes fites que poder ser leitmotivs de tota una vida.
Ara que m'ha vingut al cap la idea de crear un podcast per a fitxers d'àudio francesos, se m'ha acudit fer un petit resum del llibre. resum que tenia pendent des de fa no mesos sinó anys!
És una manera de confessar que tot està als llibres però no n'hi ha prou. El difícil és aconseguir que la teoria del llibre passi a la realitat i pràctica de la nostra vida.
Charles Hobbs. Time power. Harper & Rox. New York.1987
Traduction française en 1988 avec le titre
Organisez votre temps, maîtrisez votre vie. Presses Pocket
La système de Maîtrise du Temps repose sur trois concepts clé
Prmeièrement : LA GESTION DU TEMPS EST L’ACTE PAR LEQUEL ON CONTRÔLE LES ÉVÉNEMENTS
Depuis des siècles les philopsophes associent temps et événements. Einstein a même émis une hypothèse selon laquelle le temps est indossibale des événements grâce auxquels nous le mesurons.
Par conséquent le Temps peut être défini comme une succession d’événements.
Gérer c’est contrôler. Si vous parvenez à avoir le contrôle sur des événemnts adéquats, vous gérez bien votre temps.
Deuxième principe clé: Il faut applic¡quer un maximun de congruence entre tous les élements de notre vie : équilibre, harmonie, adéquation. Vital vs fausse urgence ou urgence banale.
Troisième principe clé : Il faut applique un maximum d’effort de concentration pour faire aboutir nos priorités vitales : principes unificateurs, prioritrés a long terme, priorités à moyen terme et priorités à court-terme.
C’est à dire fixer des objectifs et s’attacher à les les faire aboutir
Cela dit, il faut ajouter un mot sur la nature de ce que nous appelons événements :
1. Il a les événements que nous pensons ne pas pouvoir contrôler et que , en effet nous ne pouvons pas contrôler.
2. Il a les événements que nous pensons ne pas pouvoir contrôler mais que , en réalité, nous pouvons contrôler
3. Il a les événements que nous pensons pouvoir contrôler mais que , en fait, nous ne pouvons pas contrôler
4. Il a les événements que nous pensosn pouvoir contrôler et que , en effet, nous pouvons contrôler
Il en résulte qu’il s’avère fondamental de comprendre la nature des événements qui se produisent autour de nous pour les classer par ordre de priorité afin de parvenir à les contrôler .
Gérer son temps équivaut à se fixer des objectifs et pour se fixer des objetifs il pour fixer ses objectifs il faut établir ses priorités les plus essentielles.
Sur la base des objetifs vitaux, essentiels, on établit d’une façon logique et cohérente (continuïté dans l’organisation des objectifs) nos objectifs à long terme, ceux à moyent erme et ceux à court terme, qui sont en fait ce que nous notons dans notre agenda personnel.
C’est dans la mesure que nous accomplissions nos ebjectifs que nous développons notre amour-propre et que nous parvenons, du coup, à être plus près du bonheur .
À l’intérieur, plein de bons conseils concernant la façon de planifier ses objkectifs
La façon de délégure efficacement et de différrer de façon efficace et positive la reálisation de ses projets. …
Je vous le conseille sans réserve. Satisfaits ou remboursés/ées ;-)
30.3.08
10.1.08
R : Religió, religions
* religió / religions
A Internet hem trobat una seu que permet l'accés a tota mena d'informacions sobre les més diverses religions del planeta. Es tracta de:
World Wide Web Search Engines: Religions
Fa uns mesos (any 2000) vaig veure un programa de televisió sobre unes celebracions religioses que es fan a l'Índia una vegada cada 12 anys aproximadament a la vora del Ganges. Aquesta festa, el nom de la qual no vaig aconseguir retenir, congrega, es veu, centenars de milers de pelegrins d'arreu del país.
Per una estranya associació mental vaig pensar en La Meca, Montserrat, Lourdes, Fàtima, Roma, Benarés ... les grans concentracions de persones en les visites papals i també en els concerts de rock multitudinaris ...
Em vaig dir ... "mira, podries escriure'n alguna cosa sobre aquest tema: "què mou la gent d'arreu del món a pelegrinar a uns llocs determinats" i em va venir al cap la idea d'incloure-ho en aquest apartat.
Aquell programa tenia molt de "suc" i sense voler-ho, una mica de mala llet. Alternava imatges sobre els rituals religiosos al Ganges, amb les declaracions d'uns estudiosos de la contaminació de l'aigua del riu sagrat. En un moment determinat, la veu en off del narrador va formular una pregunta retòrica: "Fins quan els rius sagrats podran continuar sent-ho?"
Com que la nostra voluntat de conèixer és sincera i real, una vegada vam decidir comprar un llibre atrets pel títol i per la garantia que ens mereixia l'autor:
Traité d'histoire des religions, de Mircea Eliade, (Payot. Paris . 1987 vuitena edició) nogensmenys que professor d'història de les religions a la Universitat de Chicago.
La primera edició de l'obra és del 1949. Fet que demostra el caràcter de clàssic del llibre en qüestió, i per tant, referència obligada per parlar de religió i de religions.
_________________
Vist que des de les èpoques prehistòriques i arreu del planeta el fet anomenat religiós ha existit sempre, i que en l'actualitat persisteix arreu amb escasses excepcions, cal entendre que les religions són aquells enemics invencibles amb qui més val ser-hi amics.
El problema de les religions i els seus mites respectius no és ni una cosa ni l'altra, ni les creences que impliquen, ni els cultes que exigeixen a nivell individual.
Que abans enterressin els morts rics amb menjar i les pertinences personals, i que ara s'encenguin espelmes en els temples, mira, ... no fa gaire mal a ningú.
Que els savis grecs; romans; azteques tolteques i txitximeques , inques, hindús i altres ... decidissin que era més assenyat tenir-creure-adorar una munió de déus en comptes d'un de sol, mira ... com a mínim fa reflexionar.
I posats a tenir "fe", jo gairebé m'hi apuntaria. En un univers sexuat com el nostre, per què negar-se a la possibilitat d'alguna deessa?
Ateus, escèptics, monoteistes i politeistes tots plegats podrien ser amics i conviure en pau sense fer-se mal ... però ai las!
"Ni contigo ni sin ti tiene la religión remedio"
El problema de les religions és doble:
D'una banda, el fet de no poder existir sense les castes sacerdotals organitzades en clans que, en el seu paper auto-atorgat de mitjancers entre els déus i els els homes, fan i desfan amb poders extraordinaris en tots els àmbits de la vida.
D'altra banda, els fanatismes --també anomenats fonamentalismes: catòlics, islàmics, judaics, budistes, ... -- que van intrínsecament lligats amb totes les religions. Aquell percentatge de persones que en nom de la seva religió és capaç de tot, inclosos els actes més bàrbars.
El diari el País, del diumenge 10 de maig del 1998 publicava un article (El país Domingo pp. 1-4) amb el títol "La tinieblas del Vaticano: Seis puntos oscuros siembran la duda sobre los móbiles del asesinato del jefe del ejército del Papa".
Curiosament el mateix diari, el mateix dia, publicava un altre article (pag. 8) amb el títol "Hermano enemigo: La guerra religiosa de laicos y ultraortodoxos abre un abismo cada vez más profundo ente los judíos de Israel."
Només per una casualitat aquestes informacions no van coïncidir amb les notícies d'uns mesos o anys anteriors sobre noves matances a Algèria perpetrades per fomentalistes islàmics o la situació de les dones a l'Afganistan taliban; la tragèdia de la mort d'algun centenar de persones a la Meca amb motiu de les pelegrinacions de rigor; el suicidi col·lectiu d'un grup de sectaris religiosos a Suissa o al Carib; les declaracions d'alguna conferència episcopal sobre la sexualitat i algun escàndol sexual provocats per "ministres del Senyor" a la Gran Bretanya o la publicació d'algun llibre sobre els efectes de la Inquisició a Espanya; la comunió en alguna catedral del dictador Pinochet; els ingressos de les esglésies evangèliques en els shows televisius als Estats-Units; les declaracions del pontìfex Joan-Pau II a Cuba ...
És possible fer abstracció de les organitzacions religioses de totes les religions del món, passades i presents, que vetllen per la perpetuació dels mites i cultes del seus "equips" ...a l'hora de pensar en les Religions i les Creences?
Es possible fer abstracció de fets com els evocats més amunt ... a l'hora de pensar en les Religions i les Creences?
Cal ser cínic o idiota per contestar que sí...
Que la resposta és "NO", ho diu, per exemple, un periodista tan respectat com el britànic John Cornwell, autor del llibre Como un ladrón en la noche: la muerte de Juan Pablo I i del'article esmentat : "Las Tinieblas del Vaticano: seis puntos oscuros ..." que comença així:
El País. El País Domingo. 10.5.98 pg. 1)
Podem també, i això és ben sa, mirar-nos-ho amb un punt d'humor. Com ho van fer els mestres escriptors que van participar en el taller d'escriptura del setmanari New Statesman:
"13th November 2000No 3653
Set by Margaret Rogers
We asked for the beliefs and practices of world religions done in under 100 words. Report by Ms de Meaner Oh the range of interpretations of "under 100 words".Some sent in just one reasonable-sized entry; othershad four or five goes, all at the longest length allowed;still others sent in up to ten religions, the whole lotsummed up in under 100 words. And some sent inpoetry. Hon menshes to Gordon Gwilliams and DavidSilverman. I have awarded £15 each to the winners.
The vouchers go to Alanna Blake.
Emanaciones. Blog de Juan Abreu
9.2.2006. Mahoma
A Internet hem trobat una seu que permet l'accés a tota mena d'informacions sobre les més diverses religions del planeta. Es tracta de:
World Wide Web Search Engines: Religions
Fa uns mesos (any 2000) vaig veure un programa de televisió sobre unes celebracions religioses que es fan a l'Índia una vegada cada 12 anys aproximadament a la vora del Ganges. Aquesta festa, el nom de la qual no vaig aconseguir retenir, congrega, es veu, centenars de milers de pelegrins d'arreu del país.
Per una estranya associació mental vaig pensar en La Meca, Montserrat, Lourdes, Fàtima, Roma, Benarés ... les grans concentracions de persones en les visites papals i també en els concerts de rock multitudinaris ...
Em vaig dir ... "mira, podries escriure'n alguna cosa sobre aquest tema: "què mou la gent d'arreu del món a pelegrinar a uns llocs determinats" i em va venir al cap la idea d'incloure-ho en aquest apartat.
Aquell programa tenia molt de "suc" i sense voler-ho, una mica de mala llet. Alternava imatges sobre els rituals religiosos al Ganges, amb les declaracions d'uns estudiosos de la contaminació de l'aigua del riu sagrat. En un moment determinat, la veu en off del narrador va formular una pregunta retòrica: "Fins quan els rius sagrats podran continuar sent-ho?"
Com que la nostra voluntat de conèixer és sincera i real, una vegada vam decidir comprar un llibre atrets pel títol i per la garantia que ens mereixia l'autor:
Traité d'histoire des religions, de Mircea Eliade, (Payot. Paris . 1987 vuitena edició) nogensmenys que professor d'història de les religions a la Universitat de Chicago.
La primera edició de l'obra és del 1949. Fet que demostra el caràcter de clàssic del llibre en qüestió, i per tant, referència obligada per parlar de religió i de religions.
_________________
Vist que des de les èpoques prehistòriques i arreu del planeta el fet anomenat religiós ha existit sempre, i que en l'actualitat persisteix arreu amb escasses excepcions, cal entendre que les religions són aquells enemics invencibles amb qui més val ser-hi amics.
El problema de les religions i els seus mites respectius no és ni una cosa ni l'altra, ni les creences que impliquen, ni els cultes que exigeixen a nivell individual.
Que abans enterressin els morts rics amb menjar i les pertinences personals, i que ara s'encenguin espelmes en els temples, mira, ... no fa gaire mal a ningú.
Que els savis grecs; romans; azteques tolteques i txitximeques , inques, hindús i altres ... decidissin que era més assenyat tenir-creure-adorar una munió de déus en comptes d'un de sol, mira ... com a mínim fa reflexionar.
I posats a tenir "fe", jo gairebé m'hi apuntaria. En un univers sexuat com el nostre, per què negar-se a la possibilitat d'alguna deessa?
Ateus, escèptics, monoteistes i politeistes tots plegats podrien ser amics i conviure en pau sense fer-se mal ... però ai las!
"Ni contigo ni sin ti tiene la religión remedio"
El problema de les religions és doble:
D'una banda, el fet de no poder existir sense les castes sacerdotals organitzades en clans que, en el seu paper auto-atorgat de mitjancers entre els déus i els els homes, fan i desfan amb poders extraordinaris en tots els àmbits de la vida.
D'altra banda, els fanatismes --també anomenats fonamentalismes: catòlics, islàmics, judaics, budistes, ... -- que van intrínsecament lligats amb totes les religions. Aquell percentatge de persones que en nom de la seva religió és capaç de tot, inclosos els actes més bàrbars.
El diari el País, del diumenge 10 de maig del 1998 publicava un article (El país Domingo pp. 1-4) amb el títol "La tinieblas del Vaticano: Seis puntos oscuros siembran la duda sobre los móbiles del asesinato del jefe del ejército del Papa".
Curiosament el mateix diari, el mateix dia, publicava un altre article (pag. 8) amb el títol "Hermano enemigo: La guerra religiosa de laicos y ultraortodoxos abre un abismo cada vez más profundo ente los judíos de Israel."
Només per una casualitat aquestes informacions no van coïncidir amb les notícies d'uns mesos o anys anteriors sobre noves matances a Algèria perpetrades per fomentalistes islàmics o la situació de les dones a l'Afganistan taliban; la tragèdia de la mort d'algun centenar de persones a la Meca amb motiu de les pelegrinacions de rigor; el suicidi col·lectiu d'un grup de sectaris religiosos a Suissa o al Carib; les declaracions d'alguna conferència episcopal sobre la sexualitat i algun escàndol sexual provocats per "ministres del Senyor" a la Gran Bretanya o la publicació d'algun llibre sobre els efectes de la Inquisició a Espanya; la comunió en alguna catedral del dictador Pinochet; els ingressos de les esglésies evangèliques en els shows televisius als Estats-Units; les declaracions del pontìfex Joan-Pau II a Cuba ...
És possible fer abstracció de les organitzacions religioses de totes les religions del món, passades i presents, que vetllen per la perpetuació dels mites i cultes del seus "equips" ...a l'hora de pensar en les Religions i les Creences?
Es possible fer abstracció de fets com els evocats més amunt ... a l'hora de pensar en les Religions i les Creences?
Cal ser cínic o idiota per contestar que sí...
Que la resposta és "NO", ho diu, per exemple, un periodista tan respectat com el britànic John Cornwell, autor del llibre Como un ladrón en la noche: la muerte de Juan Pablo I i del'article esmentat : "Las Tinieblas del Vaticano: seis puntos oscuros ..." que comença així:
"Fue tal vez el funeral más extraño en la larga historiadel Vaticano. Cincuenta(John Cornwell. "Las Tinieblas del Vaticano: seis puntos oscuros ..."
hombres hechos y derechos, vestidos de uniforme medieval, lloraban abiertamente
frente a las personas congregadas en señal de luto en la Iglesia de Santa Ana de
la ciudad-Estado. De repente, frente al ataúd del soldado de primera Cédric
Tornay, que había matado a su comandante en la Guardia Suiza (referint-se a
Alois Estermann, que l'ex-cap de la Stassi Markus Wolf assenyala com
espia al seu servei i com a talp en el Vaticà entre 1979 i 1988) la madre de la
víctima dio un beso de paz a la madre del asesino. Sin duda un gesto tan
surrealista sólo podría producirse en el Vaticano, donde es muy frecuente que lo
sagrado se las arregle para mezclarse con lo profano"
El País. El País Domingo. 10.5.98 pg. 1)
Podem també, i això és ben sa, mirar-nos-ho amb un punt d'humor. Com ho van fer els mestres escriptors que van participar en el taller d'escriptura del setmanari New Statesman:
"13th November 2000No 3653
Set by Margaret Rogers
We asked for the beliefs and practices of world religions done in under 100 words. Report by Ms de Meaner Oh the range of interpretations of "under 100 words".Some sent in just one reasonable-sized entry; othershad four or five goes, all at the longest length allowed;still others sent in up to ten religions, the whole lotsummed up in under 100 words. And some sent inpoetry. Hon menshes to Gordon Gwilliams and DavidSilverman. I have awarded £15 each to the winners.
The vouchers go to Alanna Blake.
Christianity Creation. (Fabrication?)
Insubordination. Humiliation.Inundation. Peregrination. Inebriation. Migration.Divination (reiteration). Prefiguration. Foundation.Annunciation. Adoration. Dissemination. Confrontation.Incarceration. Condemnation. Flagellation. Expiration.Transfiguration. Glorification. Veneration. Congregation.Celebration. (Transubstantiation?) Oblation. Meditation.Vocation. (Ordination?) Salvation/damnation.Revelation.
Jainism
Save the gnat, mosquito, wasp, horse-fly, rat, cockroach, scorpion, spider, snake, midge, flea, mite,slug, louse, ant, hornet, silverfish, beetle, nit, etc.
D A Prince
Atheism
Since it is impossible to prove the non-existence of God, atheism is a faith.
Their faith requires them to denyfaith at all times, deriding all untenable beliefs bar their own. They are subdivided into humanists, who pretendthat niceness is possible in a Godless universe, andhedonists, who are too drunk to argue the contrary.
Adrian Fry
Catholicism
One God in Judgement, one Son; fun allowed (but confess); pray in special place; lots of candles.
Protestantism
Ditto, but fewer candles; fun allowed (but feel guilty).
Calvinism
Ditto, but no candles, no fun, feel guilty anyway.
Anglicanism
Up to you, really (candles optional).
Islam
One God, one Prophet; pray any place.
Judaism
One God, lots of Prophets; invented guilt; seven candles. Paganism Lots of gods/fun; pray in wooded place; black candles. Hinduism Lots of gods/fun; but know your place; joss sticks.
Buddhism
"God"? "Fun"? "Place"?
Taoism
More Luck than Judgement.
New religions
More Money than Sense.
Keith Mason
Church of England
Default religion in England and parts of the former empire. Entered automatically in questionnaires and forms (eg, on admission to hospital, prison, etc) where the relevant section has been left blank or the question causes puzzlement. The main purpose is to provide venues for marriages, naming ceremonies and funerals.Two such events from the life of its spiritual leader are celebrated annually: Christmas (his birthday) and Easter(when he died). As he apparently did not marry, there is no relevant third holy day in this calendar.
Sikhism
An interesting religion, comforting in these anti-booktimes as it considers holy scripture a more reliable guru than a living human being. Five is the important Sikhnumber and K the special letter. The five symbols areKesh, Kirpan, Katcha, Kanga and Kara. It is significant,but mysterious, that three of these translate as "hair","comb" and "underwear".
Jehovah's Witnesses
These concerned people bring religion to you in yourown home. They travel in pairs, formally dressed andcarrying little briefcases, and are prepared to spend many hours ensuring that you understand their creed. Like politicians, they make firm promises - eg, about the Second Coming or about the Heavenly Kingdomcoming to pass on Earth. When these are not fulfilled on specific dates, they claim to have been misreported or misunderstood, or they put forward a scapegoat to takethe blame for the mistake.
Alanna Blake
Hinduism
Existence revolves around dharma, The endeavour that determines caste, Itself being a product of karma, And reward for a virtuous past. Buddhism The world is empty of I, Life spins a wheel of rebirth, There are no gods in my sky, Just cause and effect on Earth. Connie Yapp Protestantism You are one on one with God.
Catholicism
You are one on one with the priest.
Buddhism
You are One with The Oneness of All.
Hinduism
You are one with a lot of gods.
Jainism
You are 1 on a scale of 1 to 5.
Judaism
You are the one in the yarmulke.
Scientology
You are the one born every minute.
Islam
You are the one with the AK47.
New Age
You are wonderful.
Satanism
Oooh, you are a one.
Basil Ransome-Davies
No cal dir que el copyright és del New Statesman. Gràcies per dejar-nos-ho reproduir aquí.
____________
Emanaciones. Blog de Juan Abreu
9.2.2006. Mahoma
"¿Respetar las creencias ajenas? Siempre y cuando se mantenganen un ámbito
privado. Nuestro deber como libertarios humanistas es combatir cualquier
superstición antihumana. Y el fundamentalismo religioso (cristiano, judío,
musulmán) lo es.
A propósito, acabo de leer un libro que debía incluirse en los programas de lectura de las escuelas del mundo, el Tratado de ateología de Michel Onfray.
Onfray expone con clarividencia bien fundamentada el horror que han significado (y siguen significando) las religiones monoteístas en la historia de la humanidad. Sus legados: atraso, violencia, barbarie, discriminación, crímenes, homofobia, odio a la razón.
Léanlo sin falta. "
29.12.07
El que hem llegit V: Notre-Dame des ordinateurs de Walter Lewino
Walter Lewino. Notre-Dame des ordinateurs. Paris. Balland. Collection "L'instant romanesque". 1979
A aquest llibre d'en Walter Lewino li dec moltes coses. Forma part de la meva vida.
Durant uns anys, a mitjans dels 80, va ser com una obsessió quasi-malatissa que em va dur per indrets tan estranys com aconseguir parlar amb el seu autor, a conèixer-lo una mica personalment i a professar-li des de llavors una secreta admiració perpètua; em va portar a viure l'experiència de fer-ne una traducció al castellà juntament amb una amiga estimada i, encara més, a treure'n idees i un esborrany per a escriure el que havia de ser una adaptació "lliure" per al teatre, però que malhauradament mai no he sigut capaç de desenvolupar encara, i s'ha quedat al calaix de projectes literaris mort-nats.
La novel·la Notre-Dame des ordinateurs va ser publicada originalment en forma de capítols setmanals a la revista francesa Le Nouvel Observateur, a la qual vaig estar subscrit durant molts anys. A mida que anava llegint els capítols publicats, la narració se m'anava fent més i més interessant. Els vaig anar llegint i rellegint i guardant com un petit tresor.
No fou sinó fins al cap de dos o tres anys més tard que, havent aconseguit parlar amb Walter Lewino i veient que no me'n podia regalar cap exemplar editat, vaig escriure a l'editor, tal com en Walter m'havia aconsellat, i fou així com vaig aconseguir que me n'enviessin un exemplar gratuit. Tot un detall que sempre recordaré i agrairé.
Hi ha textos i llibres que, independentment del poc o molt valor literari "objectiu" que puguin tenir, es fixen en l'imaginari d'alguns lectors com una solitària ho fa en el cos del desgraciat on va a parar... I s'acaben convertint en una part del lector en qüestió mentre li duri la dèria. Una simbiosi que pot durar mesos, anys o tota una vida ...
A mi, aquella dèria, lleugerament allisada pel temps, encara em dura i potser em durarà molt de temps, no sé si per sempre més. Tinc molt clar que per a mi fóra un dels llibres que m'agradaria salvar d'un hipotètic incendi de la meva biblioteca. Si llegiu el que egueix potser entendreu el perquè.
La novel·la explica la història d'un ciutadà francès, Bernard Cotte, casat i amb tres fills, que un bon dia veu trasvalsada la seva vida per la visita de la policía judicial que el va a buscar a casa, de bon matí, per dur-lo a una comissaria secreta situada al bell mig de París, entrant pel parking de la plaça de la catedral de Notre-Dame.
En un dels meus viatges a París, vaig anar expressament a fer una fotografia-diapositiva de l'entrada del parking per imaginar-me en quin lloc concret havia pensat Walter Lewino fer entrar el cotxe que conduia Bernard Cotte a les dependències policials.
El llibre comença així:
"Tout a commencé un petit matin. Deux policiers ont cogné à ma porte et m'ont présenté un mandat d'amener. (...)
Il est des mots mille fois lus, mille fois entendus, dont on mesure mal les contours et les nuances quand ils s'adressent à vous"
Algun servei super-secret "al servei de l'Estat" està posant a punt un super-ordinador, batejat amb el nom de "Phébus", que s'ha d'encarregar del fitxatge i el control totals de tots els ciutadans, i en Bernard Cotte ha estat escollit com a conill d'índies per a verificar les prestacions del super-ordinador, pel fet que alguns aspectes de la seva vida pública i privada conformen un perfil de ciutadà situat just en el límit del que el "gabinet sinistre" entén com a persona potencialment perillosa, i l'ordinador ha determinat que ell és un "individu-tipus".
Sense rebre explicacions, Bernard Cotte es veu confrontat amb uns funcionaris policials, el cap dels quals és un comissari anomenat Andruet, que es disposen a passar revista a la seva vida, fil per randa, per posar a prova les prestacions de "Phébus", l'ordinador "QUE NO S'EQUIVOCA MAI".
En aquell univers de tercera dimensió, Bernard Cotte ha passat a ser Cotte Bernard, i el seu cas, l'assumpte Cotte. No hi ha manera de saber per quina raó l'han dut a aquelles dependències reals super-secretes i tanmateix amb disseny i elements tecnològics de ciència ficció, ni què pretenen saber d'ell, ni quan durarà el seu internament.
Com us les imagineu vosaltres les dependències super-secretes d'on es controla el món exterior?
Les paraules clau que ho descriuen semblen ser "clínica", "blanc" i "antisèpsia"!
Peter Wright, en el seu llibre Spycatcher escriu:
Walter Lewino, en la ficció, ho descriu així, a l'arribada de Bernard Cotte a la seu d'aquella policia de tercera dimensió:
"Beau n'est pas le mot. Luxueux et impersonnel. Presque clinique. À l'opposé de l'idée qu'on a de la promiscuité d'un poste de police ou des fastes neo-gothiques d'un tribunal. Le hall de la réception ... Vide, immaculé lui aussi. (...) Le plus angoissant (...) était la qualité du silence qui regnait dans les lieux. De ce silence ouaté et sans écho qu'on ne trouve que dans certains bureaux climatisés" (pg 14)
Així doncs, l'univers del control de la informació i de seguretat dels estats, tant en la realitat com en la ficció sembla ser un univers "clínic". Penseu-hi! Comença l'interrogatori de bernard Cotte:
"L'interrogatoire --que dis-je, l'entretien -- dura deux bonnes heures... Il fut question de tout et de rien. De ce que j'avais vécu, mais aussi de ce que je pensais sur les sujets les plus imprévus, les plus anodins."
Assegut a una cadira-màquina de la veritat, sense que d'entrada ell en sigui conscient, li fan tota mena de preguntes: de quin equip de futbol és, què pensa de la pena de mort i del servei militar, i li fan notar que és curiós (sospitós?) que hagués refusat d'accedir al cos de sots-oficials, ell que ho hagués pogut demanar, i el curiós que era també (sospitós?) que hagués anat saltant d'una feina a l'altra treballant com a mestre substitut, cartògraf a Terra Adèlia, representant d'un arquitecte, camioner, corrector al "Document Oficial de l'Estat", venedor de microscopis i, última feina, agent immobiliari ...
"Il (Andruet) revint souvent sur cette liste --encore était-elle incomplète-- comme si sa diversité rechauffait son coeur de fonctionnaire. La Terre Adélie, surtout le laissait songeur".
L'humor i la ironia fina de la més alta qualitat són dos elements presents a cada racó de la nove·la, i són el contrapunt perfecte a l'aspecte esfereïdor de l'aventura del protagonista, una experiència que "mutatis mutandi" recorda alguns aspectes de la novel·la 1984, de G. Orwell.
Però tornem on érem, oi ...? No fos cas que perdéssim el fil !!!
Així, l'autor fa d'en Bernard Cotte una víctima capaç d'observar la reacció del seu "interrogador" i posar-se a la seva pell, mig compadint-lo de la seva condició de funcionari !
A mida que avança la narració, sentim les seves reaccions més íntimes, com si fóssim "alter egos" de Bernard. En un moment determinat li permeten de visionar en una pantalla de televisió la gravació que li han fet del seu propi interrogatori una estona abans.
"Il m'a fallu une bonne demi-minute pour comprendre que le gars en question, c'était moi. (...) Ils m'ont filmé par surprise. Affreux ! J'ai l'air lamentable. Un idiot du village. (...) Je me sentais piteux. Des frissons me parcouraient le dos. (...)
Parfois Andruet bloquait l'image, revenait en arrière, la passait au ralenti, au coup par coup. (...)"
De cop, Bernard observa que hi ha quatre pantalles reproduïnt unes gràfiques que s'assemblen a les d'un electrocardiograma, i "s'adona" que corresponen als 4 terminals d'un detector de mentides...que li han posat als canells i als turmells.
"Brusquement j'ai eu le sentiment qu'on me filmait de nouveau, comme dans certaines séquences de la télévision, et qu'on allait me juger sur ma façon de réagir au second degré" (...) je ne savais pa où j'en étais. (...) la parano me gagnait. Je comprenais tout à la fois l'autodélation, les faux aveux, les procès de Moscou" (...)
No hi fa res que algun detall -com el de la sorpresa esmentada - sigui o sembli inversemblant. En canvi, n'hi ha un tota una munió que fan de l'experiència narrada una situació "real" capaç de ser viscuda amb intensitat per alguns lectors -como jo mateix- i capaços d'identificar-s'hi.
Potser ja haureu anat endevinant que des de les primeres pàgines, va funcionar l'empatia buscada per l'autor entre el personatge de la novel·la i jo.
Sí, en aquella època recordo haver-me sentit com un Bernard Cotte, i haver somiat que, com a ell, m'havien vingut a buscar per endur-se'm, havien començat a passar revista a la meva vida, m'havien filmat les reaccions sense que me n'adonés i posteriorment m'havien passat la filmació mentre analitzaven el grau de veritat o mentida de les meves respostes.
Hi havia en la novel·la alguns detalls concrets que potser van contribuir a potenciar aquella identificació amb el protagonista:
Mentre jo era estudiant universitari, vaig fer les proves psicotècniques exigides per poder "fer milícies" i, per tant, intentar fer la mili com a sots-oficial en comptes d'haver d'anar-hi com a soldat ras.
En aquella sessió de test multitudinària, allà per l'any 1972 o 1973 vaig haver d'omplir uns quants qüestionaris amb centenars de preguntes d'apariència anodina, però que estaven destinats a fer l'anàlisi de personalitat i a mesurar la meva idoneitat com a aspirant a "milícies".
El resultat de les proves el van penjar en una cartellera de no recordo on, segurament en una caserna de Barcelona. El fet és que en Sadurní Girona i Roig hi apareixia amb la qualificació de "No apto" i al costat el comentari: "Falta de espíritu militar."
Recordo que em vaig emprenyar com una mona. Jo volia fer milícies i "ells" no m'hi volien. Sempre em vaig quedar amb el dubte de saber si realment va ser per no haver obtingut la puntuació necessària exigida o bé si em van descartar per ser de "Lletres", en una època en que hi havia milers d'estudiants de "Ciències" que hi accedien, o bé encara pel fet d'haver escrit "obrero" a la casella de la professió del pare i de "obrera" a la casella de la professió de la mare, o bé encara si va ser per haver caigut en el "parany" d'alguna de les preguntes capcioses del test.
Pocs dies abans de fer les proves, un company, el més "conyon" que corria per la facultat m'havia aconsellat de seguir l'estratègia de la coherència. "Mira, deia, el matí del dia de les proves, quan t'afeitis, mira't bé al mirall i decideix com et veus. Si et veus "Tarzán", tu contesta les preguntes com si fossis un "Atila". En canvi, si et veus una mica "cascat", tu sempre marca les opcions en conseqüencia: "obedecer", "si wuana". No intentis fer el viu i endevinar què volen que contestis, per què no ho sabràs pas".
La idea em va semblar bona, però no crec que la vagi saber aplicar. De fet no me'n recordo. Només recordo dues preguntes concretes: "trono o altar", "mandar o ser mandado" ...
Se'm fa impossible del tot de recordar si vaig marcar "trono" o si vaig marcar "altar" o si em vaig decantar per l'opció "mandar" pensant que era la resposta adequada si aspirava a ser sots-official o si vaig marcar l'opció "ser mandado" pensant que fóra la resposta adequada cas que, amb aquell dilema, en realitat estessin medint la meva vocació per "l'obediència" ;-)
Bernard Cotte, poguent, no ho havia ni provat, de fer milícies. A mi, en canvi, havent-ho provat, m'havien denegat un potencial accés al cos de sots-oficials per "manca d'espíritu militar", que és com vaig aparèixer a les llistes de resultats.
Em sentia identificat amb aquell personatge perquè vaig imaginar que, a mi, un altre Andruet qualsevol, en les mateixes circumstàncies, potser m'hauria retret "-Curiós, oi, que et rebutgessin per "falta de espíritu militar?" ... I que, igual que li passava a Bernard, tampoc no hauria servit de res protestar airadament tot assegurant que sí, que sí, que sí que en tenia una mica d'esperit militar ...
Sabent que sabeu per experiència que les associacions d'idees són incontrolables, us estranya que us hagi explicat aquest "malson" tot i que m'hagi dut a desviar-me una mica del fil de l'argument de la novel·la ?
La novel·la segueix ... Li segueixen passant revista a la seva vida. Bernard Cotte, al revés que la majoria dels mortals, té el privilegi d'assistir en directe a un repàs exhautiu de la seva fitxa vital tal com la té enregistrada el super-ordinador. Phébus ho sap tot, li va dient Andruet, Phébus no s'equivoca mai. Cotte s'adona que és veritat que Phébus ho sap TOT o que poc se'n falta. Phébus guarda a la seva memòria els aspectes més íntims de la vida pública i privada:
els resultats d'una série de tests de personalitat i d'intel·ligència que va fer quan era a l'escola.
còpies de les seves radiografies fetes al llarg de la vida: unes del cap, fetes quan era petit; les dels pulmons que li van fer més endavant; les que li van fer a la mili ...una filmació porno en la que Cotte havia participat com a figurant!
la llista de feines i feinetes que Cotte ha anat fent durant la seva vida: corrector d'imprenta, treballador ocasional al Club Méditerranée, representant d'un diari regional ...còpia del full de petició per emigrar a Austràlia.
Tots els fulls de peticions que Cotte ha signat a la seva vida adherint-se a tal o qual petició llençada per grups esquerranosos.
Els fulls de cotitzacions sindicals ... que en Cotte havia hagut de pagar alguna vegada per trobar feina.
Phébus té constància de tots els moviments dels sus comptes bancaris ...
Phébus té constància que Cotte es va casar amb la viuda del seu millor amic quan aquell es va morir d'accident de trànsit. I saben com i quan aquell es va morir.
Phébus guarda també en memòria el seu arbre genealògic. L'acta de neixament de la seva mare, filla d'una jueva, i en dedueix que, nét d'una àvia jueva i una mare jueva ell, tot i sent catolic, és jueu.
"Donc vous êtes juif, monsieur Cotte. D'après la loi hébraïque du moins. Regardez sur l'autre écran, là ... C'est extrait du Judaïsme de Mireille Cherchevsky, un ouvrage qui fait autorité: "L'enfant né d'un mariage mixte est juif si la mère l'est, non juif si la mère ne l'est pas". Il m'amuse, Andruet. Les juifs, je les admire plutôt, sutout les Israéliens. Mais enfin, mon père s'appelait Cotte, ma mère Bayle, j'ai fait ma première communion, et d'après lui, je suis juif. Ça va loin tout ça. C'est le père Adolf qui aurait été content avec un joujou comme Phébus".
No cal dir-ho, Phébus guarda també el dossier judicial de Cotte. Hi figura l'explicació dels fets d'una mort d'un jove delinquent en un tren de rodalies. Només Cotte sap què va passar realment, juntament amb un altre viatger... No, no l'acusen de res, però demostren que , efectivament ho saben tot sobre ell, exceptuant alguns matisos.
Durant un moment del seu internament, en un descuit d'un del seus vigilants, Cotte havia tingut ocasió d'escapar-se de la seva cel·la i, en la seva obsessió per trobar un telèfon per comunicar-se amb el món exterior, havia anat a parar a unes sales des d'on havia pogut veure una part d'aquell univers subterrani semblant als móns de ciencia ficció descrits en novel·les i representats en pel·lícules: portes d'obertura electrònica, empleats en bata blanca traballant sobre dades: diaris, revistes, llibres, documents ... ordinadors i pantalles, i no un sinó 27 Phébus l'un al costat de l'altre. Sales d'arxius, despatxos, sales de conferències, cap telèfon ni porta de sortida per enlloc ...
Quan Cotte torna a la cel·la, esfereït pel que ha vist i el que s'imagina, té una nova sessió d'interrogatori amb Andruet. El commissari té ara a les mans un altre aparell electrònic super-sofisticat, un telemicroterminal des del qual pot accedir a tota la informació de la unitat central, l'hyper-ordinador Phébus.
"Andruet ne l'écoutait pas. Il rêvait à haute voix d'une armée de flics équipés de ces mini-Phébus. Tac ! Tac ! et plus d'échappatoire pour le suspect. Instantanément on sait tout de lui, on peut tout vérifier. Ses maladies passées, les résultats de ses tests etla religion de ses grands-parents. Il y avait un côté docteur Folamour chez ce flic nouvellement conquis aux vertus de l'informatique qui faisait froid dans le dos. (...) Le vrai danger pour l'avenir de l'homme, c'était lui, le grand ordinateur, au service d'un Andruet-Folamour et de ses sbires.... Plus que jamais j'étais décidé à alerter l'opinion, à témoigner. "
Hi ha tingut moltes hores per pensar-hi. Per Cotte, el més important és explicar a tothom el que ha vist. El que li ha passat. Això ... si pot aconseguir sortir d'aquell indret. Perquè ara, sabent el que sap, té por de saber coses secretes i sap que "saber massa" sempre ha sigut perillós ...
Arriba el cap de setmana, han passat cinc dies des que va ser "detingut" sense explicació. I li comuniquen que el director general li explicarà per fi la raó de la seva presència en aquelles dependències:
"Vous êtes ici parce que vous êtes un Français moyen (...) Vous êtes un des Français moyens types. Phébus, en qui, vous avez pu le constater, nous avons toute confiance, a déteminé dix types différents de Français moyens, et vous êtes typique, d'un de ces dix types. (...) Il me félicite, il me remercie d'avoir été un auxiliaire, involontaire sans doute, mais remarquable de la science et de la justice. (...) Il va me faire une confidence, il ne faut pas que la présence des techniciens américains m'abuse, est-ce que je sais que Phébus, enfin le système, est une invention française?"
El més important que el director general li ha de comunicar és que tot el que ha vist i sentit ha de ser un secret. Un gran secret. El seu deure de ciutadà és callar.
"-Et si je parle? -Vous ne ferez pas cela. Vous êtes beaucoup trop intelligent. N'est-ce pas commissaire, ajouta-t-il en se tournant vers Andruet, n'est-ce pas que monsieur Cotte est beaucoup trop intelligent pour aller raconter des bêtises? Vous me l'avez promis. Il sait où est son devoir d'honnête citoyen. De toute façon, personne ne le croirait".
I el deixen anar! Per una porta, -una porta que després es tanca com una ventosa darrera d'ell - el fan sortir dins del parking de la plaça de Notre-Dame, just al mateix lloc per on l'havien introduit en un altre món secret cinc dies abans.
Queda un capítol, el sisè, de la pàgina 83 a la pàgina 94. Què creieu que passarà? No sé si us ho podeu imaginar ... O potser sí? Lewino descriu de meravella la sensació d'un home que surt al carrer després d'imaginar que potser no el tornarà a veure mai més. En fixem en l'altura dels arbres, veiem els turistes de la plaça de la catedral, escoltem el tam tam d'un grup de joves ... El primer que li passa pel cap a Cotte no és tant trucar a la seva dona com denunciar aquell secret al diari aixeca escàndols per excel·lència, el "Canard Enchaîné", el "Wahington Post" francès, vaja.
Va a una bar proper i busca el telèfon a la guia telefònica. I truca al número de telèfon del Canard Enchaîné que hi figura:
"- C'est pour dénoncer un scandale. - Quel genre de scandale ? - Un scandale policier. (...) Le journaliste avait une bonne voix. (...) - Bon, je vous écoute. Pas facile à résumer. Comme je m'embrouillais dans l'histoire du parking eet de la porte secrète, le gars m'a coupé court. -S'agit-il du programme Phébus ? - Oui. Ça lui suffisait. Alors tout est allé très vite. (...)"
Un cotxe el passarà a buscar allà on és. Que no es mogui per res del món. Mentres espera wque el cotxe arribi, Cotte té temps per sentir-se excitat per la proesa que farà denunciant el program Phébus i també per sentir-se angoixat: que no ha pensat que el telèfon del Canard Enchîné està punxat? Quan el cotxe arriba, puja al cotxe, i el periodista li demana que li ho expliqui tot, que li ensenyi aquell parking on diu que hi ha aquell univers secret, "per tenir proves", segons el periodista.
Van cap al parking. Cap al lloc on s'ha tancat la porta secreta i tot és obrir la porta del cotxe i adonar-se, massa tard, que havia caigut a la trampa. S'acostaven tres homes, a més del periodista, que també era "de la casa". La pallissa és una pallissa "profesional", és a dir que no el maten perquè no el volen matar. El volen "alliçonat". És per això que a la pallissa física li fan precedir una tortura psicològica:
"- C'est la donneuse dont je vois ai parlé. le monsieur qui connait des journalistes. (...) Les trois brutes ont affecté un air de profond dégoût. (...) L'un a évoqué son expérience de tortionnaire en Algérie. Un autre a émis l'opinion que ce serait un devoir pour l'humanité de m'arracher le génitoire. Et ils se sont mis à parles de mes enfants. -Monsieur a trois gosses. - Non pas possible. Quelle salope ! - Il sait bien que s'il éconne on va s'en prendre à ses gosses, c'est obligatoire. Mais il s'en fout. -Quelle salope ! - Et sa femme, demanda une des brutes paysannes. - Quand on lui aura coupé les couilles, elle sera obligée de se faire baiser par les ratons. " (...)
Si Phébus ho sap tot, els que treballen pel programa Phébus són capaços de preveure les reaccions de tothom. Li han previst la reacció de ràbia i li deixen clavar un cop de peu a l'aire: a partir d'aqui és el torn dels quatre. Una pallissa de mort. El deixen mig mort, però viu...
Al cap d'unes hores, Cotte aconseguix tornar a sortir a la plaça de la catedral. S'adona que ja és de nit. Està baldat però encara té forces per tornar a anar al bar d'on havia trucat, aquesta vegada per trucar a la seva dona Marie-Jo perquè el vingui a buscar.
Aleshores és quan s'adona que la guia de telèfons era encara oberta per la ateixa pàgina on ell l'havia oberta. La pàgina on hi havia l'adreça del Canard Enchaîné no era la pàgina original sinó una fotocòpia. A la guia de carrers que hi havia al costat, el telèfon del "Canard Enchaîné era una altre, diferent del que ell havia trobat a la guida general i que havia marcat ! LI HAVIEN PREVIST TOTS I CADASCUN DELS SEUS GESTOS!
El llibre acaba així:
"J'ai eu la force de consulter le bottin des rues. Le numéro du Canard Enchaîné qui y figurait, 230 31 36, n'avait aucun rapport avec celui de la photocopie. Je me suis bien gardé de le composer sur le cadran".
Walter Lewino ho deixa aquí. Forçosament hom sent un calfred a l'esquena i no pot evitar a la boca un somriure trencat. I el cap que continua imaginant l'escena final i potser fabricant-se un seguit de preguntes... Hom repassa mentalment algunes de les imatges mentals fabricades durant la lectura ...
Incís obligat [agost del 2003]:
Le Monde Diplomatique publica un article que calrà tenir molt en compte en el futur :
Surveillance totale par Ignacio Ramonet
Heus aquí un extracte de l'article:
(...) "Mais le plus délirant de tous les projets d'espionnage illégal est celui qu'élabore le Pentagone sous le nom de Total Information Awareness (TIA), système de surveillance totale des informations(4), confié au général John Poindexter, condamné dans les années 1980 pour avoir été l'instigateur de l'affaire Iran-Contra. Le projet consiste à collecter une moyenne de 40 pages d'informations sur chacun des 6 milliards d'habitants de la planète et à confier leur traitement à un hyperordinateur. En traitant toutes les données personnelles disponibles - paiements par carte, abonnements aux médias, mouvements bancaires, appels téléphoniques, consultations de sites web, courriers électroniques, fichiers policiers, dossiers des assureurs, informations médicales et de la sécurité sociale -, le Pentagone compte établir la traçabilité complète de chaque individu.
Comme dans le film de Steven Spielberg Minority Report, les autorités pensent pouvoir prévenir les crimes avant même qu'ils soient commis. « Il y aura moins de vie privée mais plus de sécurité, estime M. John L. Petersen, président du Arlington Institute, nous pourrons anticiper le futur grâce à l'interconnexion de toutes les informations vous concernant. Demain, nous saurons tout de vous (5). » Big Brother est dépassé...
IGNACIO RAMONET"
Us estranyaria que els de la TIA haguessin llegit Notre Dame des Ordinateurs després d'haver-se après de memòria el 1984 d'Orwell ?A mi no m'estranyaria gens ni mica. I que després d'haver comprovat que efectivament ara els ordinadors i les noves tecnologies ho poder fer, el projecte "Phébus" es podia dur a la pràctica a nivell planetari.
(final de l'incís de l'agost 2003)
**************** **************
Agost de 1998
L'any 1985 vaig anar a Marly-le-Roi, a partcipar en un curs sobre el tema del viatge a la literatura francesa, becat pel govern francès. Vaig aprofitar l'ocasió per anar a Paris i conèixer en Walter Lewino en persona i que m'ensenyés de passada la seu del Nouvel Obs. Em va rebre en un dels despatxos on treballava i em va ensenyar uns ordinadors. Em va explicar que els famosos tests que ell feia per al Nouvel Observateur eren més seriosos i complicats del que a primera vista hom podia imaginar. Ell els presentava en clau d'humor, però al darrere hi havia es veu una feina immensa. Em va regalar dos llibres seus que tenia al despatx: La Terre des autres i L'éclat et la blancheur. Curiosament no tenia cap exemplar de "Notre-Dame des ordinateurs", però em va suggerir que m'adrecés al seu editor "André Balland" que potser m'en podria trobar un. Em va convidar a dinar a un restaurant prop de la seu del Nouvel Obs. Vam parlar una mica. Vaig assabentar-me que no acostumava a viatjar més que a una finca que tenia al departament de Lot. De tot el que em va dir en recordo sobre tot dues coses molt important per a mi: Una és una confidència significativa sobre el llibre Notre-Dame des ordinateurs relativa a la manera com acaba el llibre. Walter Lewino em va dir que ell havia imaginat una fi més tràgica i inquietant, però que, al final, havia renunciat a aquella versió i hi havia deixat la que consta en el llibre imprès. Per discreció i respecte, tot i que ell no em va pas demanar que no en digués res, prefereixo no desvetllar-ho. Li guardo el "secret".
L'altre, és un consell que em va donar i que des de llavors m'ha "perseguit" tota la vida. Jo li vaig voler fer entendre la meva obsessió i admiració per aquell llibre i li volia fer dir què s'havia de fer per arribar a ser escriptor, m'esperava que em parlés d'un truc, d'una recepta, o d'un mètode. Què em podia dir? La seva resposta, amb un to perfectament neutre, va ser tan llisa i tautològica com emblemàtica i contundent:
"Si vous voulez écrire, monsieur, écrivez".
D'aquí ve que, quan escric el poc o molt que escric i quan m'atreveixo a escriure sobre "Escriure" , ho faig sempre pensant en aquest consell, que és per a mi l'equivalent de tot un compendi filosòfic.
****************** ************************
Febrer del 2000
Que aquest llibre no és un llibre qualsevol i que "alguna cosa" deu tenir m'ho demostra que buscant a la base de dades de Chapitre.com he fet una cerca i m'he trobat amb això : A la base de dades hi ha set llibres de Walter Lewino .... PERÒ Notre Dame des oerdinateurs NO HI ÉS !
Només us sembla curiós o potser, com a mi, us sembla sospitós?
A la contraportada del llibre Longtemps je me suis couché de travers de 1994, la "desaparició" del títol persisteix :
"Walter Lewino est l'auteur de quelques romans insolites (L'heure, l'Éclat et la Blancheur, Fucking Fernand, Une femme par jour, Cabin-boy ...) et les célèbres test du Nouvel Observateur."
Curiosament, sospitosament no es menciona la novel·la més insòlita de totes:
Què passa doncs amb Notre -Dame des ordinateurs?
Exhaurit? Descatalogat? o ... Retirat de la circulació per "subversiu" i "perillós" per a la bona imatge del Sistema?Perquè representa un nou 1984, però ben realista?
Probablement tot plegat a la vegada. Si algú té alguna notícia per donar-me en relació al tema, li ho agrairé ...
Mirarem d'anar-li seguint la pista ... sense capficar-nos-hi gaire ... ni remenar massa amb el bastó ... No fos cas que tinguéssim raó ... .... ;-)
De fet, si heu llegit l'article Surveillance totale d'Ignacio Ramonet al Monde Diplomatique del mes d'agost 2003, us adonareu com jo, que "Phébus" , amb el nom que sigui, ja existeix i ja ens té fitxats a tots.
Seria un gran què poder consultar la nostra fitxa sense haver de passar per la tortura que passa el personatge de Bernard Cotte a l'obra.
___________________
Walter Lewino. Longtemps je me suis couché de travers.
Maurice Nadeau. 1994. ISBN 2-86231-125-1
Així és com es presenta el llibre! Prepararem una petita selecció d'alguna d'aquestes primeres frases de novel·les en potència ! I les penajarem aquí perquè en pugui gaudir tothom qui es digni acostar a aquestes modestes pàgines d'homenatge al mestre.
___________________
Walter Lewino, ex-periodista del "Nouvel Observateur" on durant uns anys fou responsable d'una secció cultural i autor d'uns famosos "TEST DU NOUVEL OBS" , i escriptor, és l'autor de novel·les com L'heure (Le Terrain Vague) ; La Terre des autres (Albin Michel) ; L'Éclat et la Blancheur (Albin Michel, Prix Cazez 1968) ; L'imagination au pouvoir (Le Terrain vague) ; Fucking Fernand (Balland) ; Une femme par jour (Albin Michel) ; el fulletí de l'estiu en quatre capítols Barman, un hold-up ! (Le Nouvel Observateur. juillet 1983) ; Cabin-boy (de Fallois) ; Dis... (Balland), el meu exemplar el vaig "perdre" en deixar-lo a alguna amistat d'aquelles que no tornen els llibres que els hi deixen els amics incauts! ; Enfin seul(e) (Sand).
En assabentar-me de la publicació de Cabin-boy (de Fallois) li vaig escriure una carta de felicitació. La seva filla, Nathalie, ja m'havia advertit que ell mai no contestava cartes. I, efectivament, no vaig tenir mai cap resposta.
Després, a l'admirat Lewino li vaig perdre la pista fins fa poc... quan vaig assabentar-me, via la web de France2-"Bouillon de Culture", que havia publicat també (com a mínim) encara dos llibres més que buscaré i llegiré, segur: Châteaunoir (Plon) i una Lewinada ... Longtemps je me suis couché de travers ("Un millier de débuts de romans inventés, rêvés, fantasmés". Éditions Nadeau. ISBN : 2-86231-125-1) és a dir una lectura que cal no perdre's per res del món.
A Bordeaux, el novembre de 1998, a la llibreria Mollat vaig trobar La folle de Bagnolet (Le Castor Astral. 1994), un recull de deu relats, el primer dels quals, titolat "Un hiver à Trouville",
Pel mig, cada un dels els altres nou contes és úna mica més increïble que l'anterior. Tenen un no sé què de Roal Dahl barrejat amb un toc d'estil i d'intelligència que només trobareu a "can Lewino". Ja us en seguiré parlant.
Felicitats i per molts anys, cher maître.
_____________________
Quan creus que ja s'acaba, torna a començar:
Desembre del 2007.
Nit del 28 de desembre.
Amb gairebé 30 anys de diferència, la ficció que Walter Lewino narra a Notre-Dame des ordinateurs, on apareix un protagonista anomenat Bernard Cotte es projecta sobre la realitat del periodista Guillaume Dasquié, tal com apareix publicat al post Défense : la DST, Guillaume Dasquié et Wikipedia al blog Le Mondedublog.com
Amb una diferència important. Allà la ficció és ficció. Aquí, el periodista detingut per membres del servei del contraespionatge francès tenia informació secretai la va publicar al diari Le Monde el 17 d'bril del 2007.!
Tot el que segueix és citació del post de referència del Blog Le Mondedublog.com
Publié le 26 décembre 2007 à 18:00
Guillaume Dasquié, journaliste, a été interpellé par des agents de la Direction de la surveillance du territoire (DST) et mis en examen début décembre après avoir publié, à partir de documents de la Direction Générale de la Sécurité Extérieure (DGSE) un article dans Le Monde du 17 avril, il raconte dans Le Monde daté du 27 décembre (page 15) son aventure.
"Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia".
Al post que segueix s'expliquen les peripècies reals del periodista G. Dasquié als locals de la
DGST (Contraespionatge francès):
Gardé à vue, reportage à froid, par Guillaume DasquiéLE MONDE 26.12.07 11h25 • Mis à jour le 26.12.07 11h35
Le journaliste Guillaume Dasquié a été mis en examen jeudi 6 décembre pour compromission du secret de la défense. Il lui est reproché d'avoir divulgué, dans Le Monde du 17 avril, des documents non déclassifiés provenant de la direction générale de la sécurité extérieure (DGSE). Il s'agit d'une analyse des informations dont disposaient les services de renseignement français sur Al-Qaida avant les attentats du 11 septembre 2001. En principe, l'article 109 du code de procédure pénale autorise un journaliste à garder le secret sur ses sources (Le Monde du 8 décembre et du 11 décembre). Le journaliste relate ici la façon dont s'est déroulée sa garde à vue dans les locaux de la direction de la surveillance du territoire, la DST.
Mercredi 5 décembre, jour des enfants, 8 h 20, coups de sonnette à la porte. Répétés. J'ouvre, face à moi : la moitié d'une équipe de foot. "Guillaume Dasquié ? – Oui. – Direction de la surveillance du territoire, vous êtes en garde à vue, compromission de la sécurité nationale, nous sommes autorisés à perquisitionner chez vous. – Entrez, je vous en prie." Le plus grand transporte une valise métallique. Une voix précise : "C'est au sujet d'un article que vous avez signé dans Le Monde du 17 avril 2007. Nous recherchons des documents de la DGSE cités dans cet article." Ils sont six, trois hommes, trois femmes. Elles s'appellent S., M. et S., mignonnes, la trentaine. Brassards police fluo, menottes et revolvers à la ceinture, des Sig-Sauer PRO, noirs, l'escouade de la DST visite notre living, engoncés dans des gilets pare-balles gris pâle. Le plus grand, P., petite cinquantaine, regard chargé d'humanité, me parle ; de mes droits, de la nécessité de contacter un avocat. Les trois filles ouvrent deux ordinateurs portables de marque Dell, branchent des imprimantes qui fonctionnent mal. Plus loin, dans la chambre, Nathalie prépare les enfants, improvise une histoire. Une nounou, appelée à la rescousse, les emmène loin d'ici, en promenade.
Chacun se détend, y a plus de famille. Début de perquisition. Les six agents de la DST revêtent des gants blancs de latex. On fouille avec ordre et courtoisie. Nous nous déplaçons chez moi en banc de poissons, pièce après pièce, on dérange, on inspecte et on range. Je leur indique l'emplacement de l'objet de leur recherche, avec mes archives, dans l'armoire de la chambre. J'attrape le classeur rouge renfermant cette compilation historique de la DGSE qui raconte tout d'Al-Qaida dans les mois précédant le 11-Septembre, je le tends à S. Descente vers les caves de l'immeuble, inspection de valises renfermant des archives plus anciennes, rien de fameux. Fin de la perquisition.
M. me glisse : "M. Dasquié, nous fonctionnons en bonne intelligence, quand nous serons dans la rue, on ne vous enfile pas les menottes alors… pas de bêtise." Il est peut-être midi. S. me tend un sachet de pains au chocolat et de brioches. Nous sommes tous les sept sur le trottoir, devant la porte de l'immeuble. Dans l'attente de partir en voiture. L'un d'eux persifle : "Pourquoi ne pas utiliser une bonne broyeuse ou sa cheminée ? Faut pas conserver plein de papiers chez soi." Justement. Marre de cette époque où, après un scoop à la sauvette, on détruisait tout, dans la crainte d'une descente. Nous n'existons pas sans nos sources, qu'elles soient humaines ou documentaires, accepter de s'en priver, de les dissimuler, c'est s'asphyxier.
"TOUT EST BLANC, HYPERSÉCURISÉ, SANS FENÊTRE"
Nous partons à deux voitures, doucement au début. Dans la mienne, le chauffeur écoute Radio Orient. Je lui demande s'il comprend l'arabe. Et puis, gyrophare, le pin-pon de la police, et les couloirs de bus remontés à la vitesse des livreurs de sushis. En quinze minutes, nous traversons Paris. La course s'achève à Levallois-Perret (Hauts-de-Seine), dans le parking du nouveau siège de la DST et des RG, anciens locaux d'Euro-RSCG – que des passionnés de l'info. Le personnel apprivoise encore les lieux.
La DST ne dispose toujours pas d'espace de détention à l'intérieur de leur immeuble moderne. S., P. et les autres me conduisent vers des geôles provisoires : un baraquement, recouvert de tôles métalliques noires, sur pilotis, six mètres environ au-dessus du bitume, échafaudé à même le parking. Superficie estimée : 200 m2, avec deux niveaux. Ça ressemble à un de ces studios confinés qu'édifient les sociétés de production pour leurs émissions de télé-réalité.
Grimper des escaliers, passer par un sas de contrôle, et, à l'intérieur, tout est blanc, hypersécurisé, sans fenêtre, la lumière du jour s'arrête ici. Mon escorte m'abandonne à deux policiers chargés de mon installation; ils me conduisent dans une pièce pour fouille et remise des effets personnels : "Mettez sur la table argent, clés et papiers. Ne gardez rien dans vos poches. Et déshabillez-vous complètement !" Je me rhabille; ils m'installent dans une pièce à double entrée, coupée par une paroi de métal et de Plexi sécurisé. Mon avocat, Nicolas Verly, apparaît de l'autre côté. Entrevue légale, une quinzaine de minutes. Il s'inquiète d'abord pour moi, puis me rassure : "Comme ils ont les documents qu'ils cherchaient, ça devrait aller vite. Pour ce qui concerne la protection de vos sources, invoquez l'article 109 du code de procédure pénale. Vous devriez être dehors dès ce soir." Car, sur le fond, pas grand-chose à nous reprocher : la jurisprudence de la Cour européenne des droits de l'homme autorise les journalistes à diffuser des données classifiées si elles apportent des informations sur des questions d'intérêt général et si leur publication ne menace pas un "besoin social impérieux". Les notes de la DGSE sur Al-Qaida rédigées avant 2001, citées et montrées en 2007, éclairent le citoyen sur les événements du 11-Septembre, sans mettre en péril les structures de la société française.
On m'enferme dans la cellule no2. Quatre mètres sur trois. Porte en verre blindé recouverte de plaques d'acier. Murs blancs, plancher gris en résine. Sur le côté, un banc en dur avec un matelas en plastique bleu, une couverture marron, petit lavabo et chiottes à la turque en Inox.
"TROIS MOIS DE BOULOT, POUR UNE PIGE DE 800 EUROS"
Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.
Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia". Aux environs de 17 heures, coup de téléphone, M. décroche, énumère les stations de métro les plus proches du siège de la DST. "C'était le substitut du procureur, M. Dasquié, il veut vous voir." Signature du premier procès-verbal, mes gardiens me ramènent en cellule, menotté.
(suite)
Je cours dans ma geôle, un footing sur place, les yeux fermés. Derrière mes paupières, j'emprunte des chemins sur les hauteurs de Cahors, dans la foulée de mon père. Je dors une heure, apaisé. Vers 20 heures, une commissaire accorte, la cinquantaine conquérante, m'accueille pour m'amener dans une autre salle, en haut à droite. Dorénavant, dans mes déplacements, on ne me menotte plus. Vieille technique. J'entre, civilités avec Alexandre Plantevin, substitut du procureur.
Nous demeurons seuls. Costume impeccable, cravate rose, sourire Ultrabright, effluves raffinés, une base de vétiver peut-être. Face à lui, sur la table : un stylo et un formulaire à parapher, pour prolonger ma garde à vue de vingt-quatre heures. Je pue, je n'ai pas le droit de prendre une douche ce matin. Ambiance. "Vous savez ce que nous voulons, connaître la source, cette fuite inquiète en haut lieu. – Je comprends, je suis cependant tenu de vous opposer le secret de mes sources. – Très bien, il n'est pas interdit d'essayer. – Oui, c'est de bonne guerre." L'éventualité d'une mise en examen et d'un mandat de dépôt est citée, mais pas encore privilégiée. Nous prolongeons par une discussion courtoise un échange d'analyses sur les motifs de ma mésaventure. Je prends vingt-quatre heures de plus.
Retour en cellule, barquette de riz chauffée, et vers 21h30, direction la salle d'audience no2. M. m'attend derrière son ordinateur, au côté de S., réapparue. "Maintenant, nous entrons dans le vif du sujet. Votre article du 17 avril…" Elles me questionnent sur l'origine du classeur de notes de la DGSE. J'oppose le secret de mes sources. Puis, de manière évasive, sur mes contacts avec des membres de la DGSE. Je me borne à énumérer, de mémoire, mes contacts pour des interviews, tels qu'ils doivent apparaître sur le relevé de mes appels téléphoniques, en m'efforçant de demeurer dans le cadre étroit de la construction de mon article.
Nous n'abordons plus de manière explicite la question de l'identité de ma source, nous jouons autour, chacun dans son registre. Signature du deuxième procès-verbal aux environs de 23 heures. Au revoir, à demain matin. Je m'étends sous la couverture marron, rêche, avec une seule pensée : dormir, pour garder les idées claires, comprendre ce qu'ils veulent.
"L'AMBIANCE SE DÉTERIORE"
Le lendemain, jeudi 6 décembre, 9 heures, à nouveau assis dans la petite salle d'audience no2, elles me donnent un café et me proposent de prendre des pains au chocolat qui restent de la veille. Elles veulent approfondir mes précédentes déclarations, les recouper. Deux détails les tracassent. D'une part, ma visite au siège de la DGSE en cours de reportage, où j'ai présenté la fameuse liasse de documents sur la table du chef de cabinet, afin qu'il l'authentifie – scène irréelle à leurs yeux. D'autre part, ma rencontre et mes menus échanges téléphoniques avec un cadre du service secret, appelons-le M. X…, une de ces personnalités croisées pour ce reportage mais qui a refusé d'être citée dans l'article. J'apprendrai, à l'issue de mes interrogatoires, qu'en réalité il était placé en garde à vue en même temps que moi. Les enquêteurs ont supposé tenir le journaliste et sa source. Or, de manière mécanique, mes déclarations de la veille au soir et les siennes, voisins de geôle tenus au secret l'un à l'égard de l'autre, fragilisent cette hypothèse.
En fin de matinée, l'ambiance se détériore, c'est perceptible. Plus nous progressons dans l'interrogatoire et moins les questions sur ce M. X… se justifient. Aux environs de midi, le sous-directeur de la DST en personne, Gilles Gray, pénètre dans notre pièce, se présente, fait assaut de politesse. Les deux officiers de police judiciaire qui remplissaient les procès-verbaux nous laissent seuls.
Il me rend compte de l'agacement du parquet : "Vous êtes un séducteur, M. Dasquié, mais vos propos, ils disent que c'est du caoutchouc, du chiqué." Il leur faut du solide, sinon, ça va se gâter. La perspective d'un mandat de dépôt se confirme si je ne livre pas un nom.
Nous parvenons à un accord : aucune information sur la personne m'ayant remis les documents, ma source directe, et des éléments de réponse d'ordre général sur les qualifications de la personne qui a sorti les documents de la DGSE, ma source indirecte. Mais les questions reprennent sur M.X… Je me sens désorienté : selon des données publiques que ne peut pas ignorer la DST, les notes classifiées de cette compilation circulent librement dans Paris depuis fin 2001, six ans avant que ne je rencontre M. X… pour la première fois. A-t-il le défaut d'appartenir à la mauvaise chapelle au mauvais moment ? La raison d'Etat exige son coupable. Longues minutes d'hésitation : protéger une source, protéger toutes les sources, protéger un innocent, se protéger soi ? Je signe le troisième procès-verbal et entame bientôt le quatrième, consacré celui-ci à la reconnaissance des pièces recueillies – les notes de la DGSE sur Al-Qaida. La question sur l'origine de ces documents revient. Au même moment, au tribunal de grande instance de Paris, on ouvre une information judiciaire. Entre 14 heures et 16 heures, derrière les baraquements noirs du parking de la DST, tout s'accélère, ils me tiennent, ils me pressent. Le sous-directeur et deux de ses adjoints multiplient les visites dans ma pièce.
Mes confidences très vagues ne leur suffisent pas, ils exigent que, dans un cinquième procès-verbal, je désigne la source de la DGSE en la nommant cette fois-ci au présent de l'indicatif, sous peine de mandat de dépôt, comme toujours. Je leur oppose qu'ils bluffent. Gilles Gray me suggère de contacter le substitut du procureur pour corroborer ; c'est l'homme de loi de notre procédure, le tiers de confiance. Une réunion téléphonique s'organise. Entre 16 heures et 17 heures, depuis le téléphone filaire de la salle d'audience no2, nous appelons d'abord le substitut sur son portable, puis sur une ligne de son bureau. Le magistrat me confirme le marché : détention provisoire ou un aveu.
Une pensée fatale me traverse : j'imagine mes bambins, 5 ans et 7 mois, au parloir de la prison. J'accepte, je m'exécute, je signe ; vingt minutes plus tard, allongé dans ma cellule, je pose la couverture sur mes yeux, pour me cacher de la caméra de surveillance. J'ai donné un nom, je n'oublierai rien, je raconterai tout.
Guillaume Dasquié, journaliste
_____________________
A la pàgina web del diari Le Monde hi apareixen, a 29.12.2007,
85 reaccions a l'article del periodista.
No podem accedir a l'article el 17 d'abril, aldria fer-ho a través d'algun subscriptor del diari.
Però mentre mirem d'aconseguir-ho, podem reproduir alguns dels 85 comentaris.
Un de ben sucós és aquest:
De fet, l' únic interessant dels tres, i diria que dels 85, és el de J. Baptiste B.
És possible imaginar el que diu aquest home? Qui és aquest "tothom ho sap" que la intelligència nordamericana sabia el que podia passar i no ho va evitar?
Calia provocar l'11-S per poder reacionar com ho va fer amb les conseqüències que coneixem?
Bé això no és novel·la ... i em quedo amb el dubte. És per escopir-hi a sobre!
Esperaré que algú confirmi aquestes acusacions o les desmenteixi!
_________________
A aquest llibre d'en Walter Lewino li dec moltes coses. Forma part de la meva vida.
Durant uns anys, a mitjans dels 80, va ser com una obsessió quasi-malatissa que em va dur per indrets tan estranys com aconseguir parlar amb el seu autor, a conèixer-lo una mica personalment i a professar-li des de llavors una secreta admiració perpètua; em va portar a viure l'experiència de fer-ne una traducció al castellà juntament amb una amiga estimada i, encara més, a treure'n idees i un esborrany per a escriure el que havia de ser una adaptació "lliure" per al teatre, però que malhauradament mai no he sigut capaç de desenvolupar encara, i s'ha quedat al calaix de projectes literaris mort-nats.
La novel·la Notre-Dame des ordinateurs va ser publicada originalment en forma de capítols setmanals a la revista francesa Le Nouvel Observateur, a la qual vaig estar subscrit durant molts anys. A mida que anava llegint els capítols publicats, la narració se m'anava fent més i més interessant. Els vaig anar llegint i rellegint i guardant com un petit tresor.
No fou sinó fins al cap de dos o tres anys més tard que, havent aconseguit parlar amb Walter Lewino i veient que no me'n podia regalar cap exemplar editat, vaig escriure a l'editor, tal com en Walter m'havia aconsellat, i fou així com vaig aconseguir que me n'enviessin un exemplar gratuit. Tot un detall que sempre recordaré i agrairé.
Hi ha textos i llibres que, independentment del poc o molt valor literari "objectiu" que puguin tenir, es fixen en l'imaginari d'alguns lectors com una solitària ho fa en el cos del desgraciat on va a parar... I s'acaben convertint en una part del lector en qüestió mentre li duri la dèria. Una simbiosi que pot durar mesos, anys o tota una vida ...
A mi, aquella dèria, lleugerament allisada pel temps, encara em dura i potser em durarà molt de temps, no sé si per sempre més. Tinc molt clar que per a mi fóra un dels llibres que m'agradaria salvar d'un hipotètic incendi de la meva biblioteca. Si llegiu el que egueix potser entendreu el perquè.
La novel·la explica la història d'un ciutadà francès, Bernard Cotte, casat i amb tres fills, que un bon dia veu trasvalsada la seva vida per la visita de la policía judicial que el va a buscar a casa, de bon matí, per dur-lo a una comissaria secreta situada al bell mig de París, entrant pel parking de la plaça de la catedral de Notre-Dame.
En un dels meus viatges a París, vaig anar expressament a fer una fotografia-diapositiva de l'entrada del parking per imaginar-me en quin lloc concret havia pensat Walter Lewino fer entrar el cotxe que conduia Bernard Cotte a les dependències policials.
El llibre comença així:
"Tout a commencé un petit matin. Deux policiers ont cogné à ma porte et m'ont présenté un mandat d'amener. (...)
Il est des mots mille fois lus, mille fois entendus, dont on mesure mal les contours et les nuances quand ils s'adressent à vous"
Algun servei super-secret "al servei de l'Estat" està posant a punt un super-ordinador, batejat amb el nom de "Phébus", que s'ha d'encarregar del fitxatge i el control totals de tots els ciutadans, i en Bernard Cotte ha estat escollit com a conill d'índies per a verificar les prestacions del super-ordinador, pel fet que alguns aspectes de la seva vida pública i privada conformen un perfil de ciutadà situat just en el límit del que el "gabinet sinistre" entén com a persona potencialment perillosa, i l'ordinador ha determinat que ell és un "individu-tipus".
Sense rebre explicacions, Bernard Cotte es veu confrontat amb uns funcionaris policials, el cap dels quals és un comissari anomenat Andruet, que es disposen a passar revista a la seva vida, fil per randa, per posar a prova les prestacions de "Phébus", l'ordinador "QUE NO S'EQUIVOCA MAI".
En aquell univers de tercera dimensió, Bernard Cotte ha passat a ser Cotte Bernard, i el seu cas, l'assumpte Cotte. No hi ha manera de saber per quina raó l'han dut a aquelles dependències reals super-secretes i tanmateix amb disseny i elements tecnològics de ciència ficció, ni què pretenen saber d'ell, ni quan durarà el seu internament.
Com us les imagineu vosaltres les dependències super-secretes d'on es controla el món exterior?
Les paraules clau que ho descriuen semblen ser "clínica", "blanc" i "antisèpsia"!
Peter Wright, en el seu llibre Spycatcher escriu:
"The FBI offices always reminded me of sanitary clinics. Antiseptic white tiles
shone everywhere. Workmen were always busy, constantly repainting, cleaning and
polishing. The obsession with hygiene reeked of an unclean mind" (pg 101)
Walter Lewino, en la ficció, ho descriu així, a l'arribada de Bernard Cotte a la seu d'aquella policia de tercera dimensió:
"Beau n'est pas le mot. Luxueux et impersonnel. Presque clinique. À l'opposé de l'idée qu'on a de la promiscuité d'un poste de police ou des fastes neo-gothiques d'un tribunal. Le hall de la réception ... Vide, immaculé lui aussi. (...) Le plus angoissant (...) était la qualité du silence qui regnait dans les lieux. De ce silence ouaté et sans écho qu'on ne trouve que dans certains bureaux climatisés" (pg 14)
Així doncs, l'univers del control de la informació i de seguretat dels estats, tant en la realitat com en la ficció sembla ser un univers "clínic". Penseu-hi! Comença l'interrogatori de bernard Cotte:
"L'interrogatoire --que dis-je, l'entretien -- dura deux bonnes heures... Il fut question de tout et de rien. De ce que j'avais vécu, mais aussi de ce que je pensais sur les sujets les plus imprévus, les plus anodins."
Assegut a una cadira-màquina de la veritat, sense que d'entrada ell en sigui conscient, li fan tota mena de preguntes: de quin equip de futbol és, què pensa de la pena de mort i del servei militar, i li fan notar que és curiós (sospitós?) que hagués refusat d'accedir al cos de sots-oficials, ell que ho hagués pogut demanar, i el curiós que era també (sospitós?) que hagués anat saltant d'una feina a l'altra treballant com a mestre substitut, cartògraf a Terra Adèlia, representant d'un arquitecte, camioner, corrector al "Document Oficial de l'Estat", venedor de microscopis i, última feina, agent immobiliari ...
"Il (Andruet) revint souvent sur cette liste --encore était-elle incomplète-- comme si sa diversité rechauffait son coeur de fonctionnaire. La Terre Adélie, surtout le laissait songeur".
L'humor i la ironia fina de la més alta qualitat són dos elements presents a cada racó de la nove·la, i són el contrapunt perfecte a l'aspecte esfereïdor de l'aventura del protagonista, una experiència que "mutatis mutandi" recorda alguns aspectes de la novel·la 1984, de G. Orwell.
Però tornem on érem, oi ...? No fos cas que perdéssim el fil !!!
Així, l'autor fa d'en Bernard Cotte una víctima capaç d'observar la reacció del seu "interrogador" i posar-se a la seva pell, mig compadint-lo de la seva condició de funcionari !
A mida que avança la narració, sentim les seves reaccions més íntimes, com si fóssim "alter egos" de Bernard. En un moment determinat li permeten de visionar en una pantalla de televisió la gravació que li han fet del seu propi interrogatori una estona abans.
"Il m'a fallu une bonne demi-minute pour comprendre que le gars en question, c'était moi. (...) Ils m'ont filmé par surprise. Affreux ! J'ai l'air lamentable. Un idiot du village. (...) Je me sentais piteux. Des frissons me parcouraient le dos. (...)
Parfois Andruet bloquait l'image, revenait en arrière, la passait au ralenti, au coup par coup. (...)"
De cop, Bernard observa que hi ha quatre pantalles reproduïnt unes gràfiques que s'assemblen a les d'un electrocardiograma, i "s'adona" que corresponen als 4 terminals d'un detector de mentides...que li han posat als canells i als turmells.
"Brusquement j'ai eu le sentiment qu'on me filmait de nouveau, comme dans certaines séquences de la télévision, et qu'on allait me juger sur ma façon de réagir au second degré" (...) je ne savais pa où j'en étais. (...) la parano me gagnait. Je comprenais tout à la fois l'autodélation, les faux aveux, les procès de Moscou" (...)
No hi fa res que algun detall -com el de la sorpresa esmentada - sigui o sembli inversemblant. En canvi, n'hi ha un tota una munió que fan de l'experiència narrada una situació "real" capaç de ser viscuda amb intensitat per alguns lectors -como jo mateix- i capaços d'identificar-s'hi.
Potser ja haureu anat endevinant que des de les primeres pàgines, va funcionar l'empatia buscada per l'autor entre el personatge de la novel·la i jo.
Sí, en aquella època recordo haver-me sentit com un Bernard Cotte, i haver somiat que, com a ell, m'havien vingut a buscar per endur-se'm, havien començat a passar revista a la meva vida, m'havien filmat les reaccions sense que me n'adonés i posteriorment m'havien passat la filmació mentre analitzaven el grau de veritat o mentida de les meves respostes.
Hi havia en la novel·la alguns detalls concrets que potser van contribuir a potenciar aquella identificació amb el protagonista:
Mentre jo era estudiant universitari, vaig fer les proves psicotècniques exigides per poder "fer milícies" i, per tant, intentar fer la mili com a sots-oficial en comptes d'haver d'anar-hi com a soldat ras.
En aquella sessió de test multitudinària, allà per l'any 1972 o 1973 vaig haver d'omplir uns quants qüestionaris amb centenars de preguntes d'apariència anodina, però que estaven destinats a fer l'anàlisi de personalitat i a mesurar la meva idoneitat com a aspirant a "milícies".
El resultat de les proves el van penjar en una cartellera de no recordo on, segurament en una caserna de Barcelona. El fet és que en Sadurní Girona i Roig hi apareixia amb la qualificació de "No apto" i al costat el comentari: "Falta de espíritu militar."
Recordo que em vaig emprenyar com una mona. Jo volia fer milícies i "ells" no m'hi volien. Sempre em vaig quedar amb el dubte de saber si realment va ser per no haver obtingut la puntuació necessària exigida o bé si em van descartar per ser de "Lletres", en una època en que hi havia milers d'estudiants de "Ciències" que hi accedien, o bé encara pel fet d'haver escrit "obrero" a la casella de la professió del pare i de "obrera" a la casella de la professió de la mare, o bé encara si va ser per haver caigut en el "parany" d'alguna de les preguntes capcioses del test.
Pocs dies abans de fer les proves, un company, el més "conyon" que corria per la facultat m'havia aconsellat de seguir l'estratègia de la coherència. "Mira, deia, el matí del dia de les proves, quan t'afeitis, mira't bé al mirall i decideix com et veus. Si et veus "Tarzán", tu contesta les preguntes com si fossis un "Atila". En canvi, si et veus una mica "cascat", tu sempre marca les opcions en conseqüencia: "obedecer", "si wuana". No intentis fer el viu i endevinar què volen que contestis, per què no ho sabràs pas".
La idea em va semblar bona, però no crec que la vagi saber aplicar. De fet no me'n recordo. Només recordo dues preguntes concretes: "trono o altar", "mandar o ser mandado" ...
Se'm fa impossible del tot de recordar si vaig marcar "trono" o si vaig marcar "altar" o si em vaig decantar per l'opció "mandar" pensant que era la resposta adequada si aspirava a ser sots-official o si vaig marcar l'opció "ser mandado" pensant que fóra la resposta adequada cas que, amb aquell dilema, en realitat estessin medint la meva vocació per "l'obediència" ;-)
Bernard Cotte, poguent, no ho havia ni provat, de fer milícies. A mi, en canvi, havent-ho provat, m'havien denegat un potencial accés al cos de sots-oficials per "manca d'espíritu militar", que és com vaig aparèixer a les llistes de resultats.
Em sentia identificat amb aquell personatge perquè vaig imaginar que, a mi, un altre Andruet qualsevol, en les mateixes circumstàncies, potser m'hauria retret "-Curiós, oi, que et rebutgessin per "falta de espíritu militar?" ... I que, igual que li passava a Bernard, tampoc no hauria servit de res protestar airadament tot assegurant que sí, que sí, que sí que en tenia una mica d'esperit militar ...
Sabent que sabeu per experiència que les associacions d'idees són incontrolables, us estranya que us hagi explicat aquest "malson" tot i que m'hagi dut a desviar-me una mica del fil de l'argument de la novel·la ?
La novel·la segueix ... Li segueixen passant revista a la seva vida. Bernard Cotte, al revés que la majoria dels mortals, té el privilegi d'assistir en directe a un repàs exhautiu de la seva fitxa vital tal com la té enregistrada el super-ordinador. Phébus ho sap tot, li va dient Andruet, Phébus no s'equivoca mai. Cotte s'adona que és veritat que Phébus ho sap TOT o que poc se'n falta. Phébus guarda a la seva memòria els aspectes més íntims de la vida pública i privada:
els resultats d'una série de tests de personalitat i d'intel·ligència que va fer quan era a l'escola.
còpies de les seves radiografies fetes al llarg de la vida: unes del cap, fetes quan era petit; les dels pulmons que li van fer més endavant; les que li van fer a la mili ...una filmació porno en la que Cotte havia participat com a figurant!
la llista de feines i feinetes que Cotte ha anat fent durant la seva vida: corrector d'imprenta, treballador ocasional al Club Méditerranée, representant d'un diari regional ...còpia del full de petició per emigrar a Austràlia.
Tots els fulls de peticions que Cotte ha signat a la seva vida adherint-se a tal o qual petició llençada per grups esquerranosos.
Els fulls de cotitzacions sindicals ... que en Cotte havia hagut de pagar alguna vegada per trobar feina.
Phébus té constància de tots els moviments dels sus comptes bancaris ...
Phébus té constància que Cotte es va casar amb la viuda del seu millor amic quan aquell es va morir d'accident de trànsit. I saben com i quan aquell es va morir.
Phébus guarda també en memòria el seu arbre genealògic. L'acta de neixament de la seva mare, filla d'una jueva, i en dedueix que, nét d'una àvia jueva i una mare jueva ell, tot i sent catolic, és jueu.
"Donc vous êtes juif, monsieur Cotte. D'après la loi hébraïque du moins. Regardez sur l'autre écran, là ... C'est extrait du Judaïsme de Mireille Cherchevsky, un ouvrage qui fait autorité: "L'enfant né d'un mariage mixte est juif si la mère l'est, non juif si la mère ne l'est pas". Il m'amuse, Andruet. Les juifs, je les admire plutôt, sutout les Israéliens. Mais enfin, mon père s'appelait Cotte, ma mère Bayle, j'ai fait ma première communion, et d'après lui, je suis juif. Ça va loin tout ça. C'est le père Adolf qui aurait été content avec un joujou comme Phébus".
No cal dir-ho, Phébus guarda també el dossier judicial de Cotte. Hi figura l'explicació dels fets d'una mort d'un jove delinquent en un tren de rodalies. Només Cotte sap què va passar realment, juntament amb un altre viatger... No, no l'acusen de res, però demostren que , efectivament ho saben tot sobre ell, exceptuant alguns matisos.
Durant un moment del seu internament, en un descuit d'un del seus vigilants, Cotte havia tingut ocasió d'escapar-se de la seva cel·la i, en la seva obsessió per trobar un telèfon per comunicar-se amb el món exterior, havia anat a parar a unes sales des d'on havia pogut veure una part d'aquell univers subterrani semblant als móns de ciencia ficció descrits en novel·les i representats en pel·lícules: portes d'obertura electrònica, empleats en bata blanca traballant sobre dades: diaris, revistes, llibres, documents ... ordinadors i pantalles, i no un sinó 27 Phébus l'un al costat de l'altre. Sales d'arxius, despatxos, sales de conferències, cap telèfon ni porta de sortida per enlloc ...
Quan Cotte torna a la cel·la, esfereït pel que ha vist i el que s'imagina, té una nova sessió d'interrogatori amb Andruet. El commissari té ara a les mans un altre aparell electrònic super-sofisticat, un telemicroterminal des del qual pot accedir a tota la informació de la unitat central, l'hyper-ordinador Phébus.
"Andruet ne l'écoutait pas. Il rêvait à haute voix d'une armée de flics équipés de ces mini-Phébus. Tac ! Tac ! et plus d'échappatoire pour le suspect. Instantanément on sait tout de lui, on peut tout vérifier. Ses maladies passées, les résultats de ses tests etla religion de ses grands-parents. Il y avait un côté docteur Folamour chez ce flic nouvellement conquis aux vertus de l'informatique qui faisait froid dans le dos. (...) Le vrai danger pour l'avenir de l'homme, c'était lui, le grand ordinateur, au service d'un Andruet-Folamour et de ses sbires.... Plus que jamais j'étais décidé à alerter l'opinion, à témoigner. "
Hi ha tingut moltes hores per pensar-hi. Per Cotte, el més important és explicar a tothom el que ha vist. El que li ha passat. Això ... si pot aconseguir sortir d'aquell indret. Perquè ara, sabent el que sap, té por de saber coses secretes i sap que "saber massa" sempre ha sigut perillós ...
Arriba el cap de setmana, han passat cinc dies des que va ser "detingut" sense explicació. I li comuniquen que el director general li explicarà per fi la raó de la seva presència en aquelles dependències:
"Vous êtes ici parce que vous êtes un Français moyen (...) Vous êtes un des Français moyens types. Phébus, en qui, vous avez pu le constater, nous avons toute confiance, a déteminé dix types différents de Français moyens, et vous êtes typique, d'un de ces dix types. (...) Il me félicite, il me remercie d'avoir été un auxiliaire, involontaire sans doute, mais remarquable de la science et de la justice. (...) Il va me faire une confidence, il ne faut pas que la présence des techniciens américains m'abuse, est-ce que je sais que Phébus, enfin le système, est une invention française?"
El més important que el director general li ha de comunicar és que tot el que ha vist i sentit ha de ser un secret. Un gran secret. El seu deure de ciutadà és callar.
"-Et si je parle? -Vous ne ferez pas cela. Vous êtes beaucoup trop intelligent. N'est-ce pas commissaire, ajouta-t-il en se tournant vers Andruet, n'est-ce pas que monsieur Cotte est beaucoup trop intelligent pour aller raconter des bêtises? Vous me l'avez promis. Il sait où est son devoir d'honnête citoyen. De toute façon, personne ne le croirait".
I el deixen anar! Per una porta, -una porta que després es tanca com una ventosa darrera d'ell - el fan sortir dins del parking de la plaça de Notre-Dame, just al mateix lloc per on l'havien introduit en un altre món secret cinc dies abans.
Queda un capítol, el sisè, de la pàgina 83 a la pàgina 94. Què creieu que passarà? No sé si us ho podeu imaginar ... O potser sí? Lewino descriu de meravella la sensació d'un home que surt al carrer després d'imaginar que potser no el tornarà a veure mai més. En fixem en l'altura dels arbres, veiem els turistes de la plaça de la catedral, escoltem el tam tam d'un grup de joves ... El primer que li passa pel cap a Cotte no és tant trucar a la seva dona com denunciar aquell secret al diari aixeca escàndols per excel·lència, el "Canard Enchaîné", el "Wahington Post" francès, vaja.
Va a una bar proper i busca el telèfon a la guia telefònica. I truca al número de telèfon del Canard Enchaîné que hi figura:
"- C'est pour dénoncer un scandale. - Quel genre de scandale ? - Un scandale policier. (...) Le journaliste avait une bonne voix. (...) - Bon, je vous écoute. Pas facile à résumer. Comme je m'embrouillais dans l'histoire du parking eet de la porte secrète, le gars m'a coupé court. -S'agit-il du programme Phébus ? - Oui. Ça lui suffisait. Alors tout est allé très vite. (...)"
Un cotxe el passarà a buscar allà on és. Que no es mogui per res del món. Mentres espera wque el cotxe arribi, Cotte té temps per sentir-se excitat per la proesa que farà denunciant el program Phébus i també per sentir-se angoixat: que no ha pensat que el telèfon del Canard Enchîné està punxat? Quan el cotxe arriba, puja al cotxe, i el periodista li demana que li ho expliqui tot, que li ensenyi aquell parking on diu que hi ha aquell univers secret, "per tenir proves", segons el periodista.
Van cap al parking. Cap al lloc on s'ha tancat la porta secreta i tot és obrir la porta del cotxe i adonar-se, massa tard, que havia caigut a la trampa. S'acostaven tres homes, a més del periodista, que també era "de la casa". La pallissa és una pallissa "profesional", és a dir que no el maten perquè no el volen matar. El volen "alliçonat". És per això que a la pallissa física li fan precedir una tortura psicològica:
"- C'est la donneuse dont je vois ai parlé. le monsieur qui connait des journalistes. (...) Les trois brutes ont affecté un air de profond dégoût. (...) L'un a évoqué son expérience de tortionnaire en Algérie. Un autre a émis l'opinion que ce serait un devoir pour l'humanité de m'arracher le génitoire. Et ils se sont mis à parles de mes enfants. -Monsieur a trois gosses. - Non pas possible. Quelle salope ! - Il sait bien que s'il éconne on va s'en prendre à ses gosses, c'est obligatoire. Mais il s'en fout. -Quelle salope ! - Et sa femme, demanda une des brutes paysannes. - Quand on lui aura coupé les couilles, elle sera obligée de se faire baiser par les ratons. " (...)
Si Phébus ho sap tot, els que treballen pel programa Phébus són capaços de preveure les reaccions de tothom. Li han previst la reacció de ràbia i li deixen clavar un cop de peu a l'aire: a partir d'aqui és el torn dels quatre. Una pallissa de mort. El deixen mig mort, però viu...
Al cap d'unes hores, Cotte aconseguix tornar a sortir a la plaça de la catedral. S'adona que ja és de nit. Està baldat però encara té forces per tornar a anar al bar d'on havia trucat, aquesta vegada per trucar a la seva dona Marie-Jo perquè el vingui a buscar.
Aleshores és quan s'adona que la guia de telèfons era encara oberta per la ateixa pàgina on ell l'havia oberta. La pàgina on hi havia l'adreça del Canard Enchaîné no era la pàgina original sinó una fotocòpia. A la guia de carrers que hi havia al costat, el telèfon del "Canard Enchaîné era una altre, diferent del que ell havia trobat a la guida general i que havia marcat ! LI HAVIEN PREVIST TOTS I CADASCUN DELS SEUS GESTOS!
El llibre acaba així:
"J'ai eu la force de consulter le bottin des rues. Le numéro du Canard Enchaîné qui y figurait, 230 31 36, n'avait aucun rapport avec celui de la photocopie. Je me suis bien gardé de le composer sur le cadran".
Walter Lewino ho deixa aquí. Forçosament hom sent un calfred a l'esquena i no pot evitar a la boca un somriure trencat. I el cap que continua imaginant l'escena final i potser fabricant-se un seguit de preguntes... Hom repassa mentalment algunes de les imatges mentals fabricades durant la lectura ...
Incís obligat [agost del 2003]:
Le Monde Diplomatique publica un article que calrà tenir molt en compte en el futur :
Surveillance totale par Ignacio Ramonet
Heus aquí un extracte de l'article:
(...) "Mais le plus délirant de tous les projets d'espionnage illégal est celui qu'élabore le Pentagone sous le nom de Total Information Awareness (TIA), système de surveillance totale des informations(4), confié au général John Poindexter, condamné dans les années 1980 pour avoir été l'instigateur de l'affaire Iran-Contra. Le projet consiste à collecter une moyenne de 40 pages d'informations sur chacun des 6 milliards d'habitants de la planète et à confier leur traitement à un hyperordinateur. En traitant toutes les données personnelles disponibles - paiements par carte, abonnements aux médias, mouvements bancaires, appels téléphoniques, consultations de sites web, courriers électroniques, fichiers policiers, dossiers des assureurs, informations médicales et de la sécurité sociale -, le Pentagone compte établir la traçabilité complète de chaque individu.
Comme dans le film de Steven Spielberg Minority Report, les autorités pensent pouvoir prévenir les crimes avant même qu'ils soient commis. « Il y aura moins de vie privée mais plus de sécurité, estime M. John L. Petersen, président du Arlington Institute, nous pourrons anticiper le futur grâce à l'interconnexion de toutes les informations vous concernant. Demain, nous saurons tout de vous (5). » Big Brother est dépassé...
IGNACIO RAMONET"
Us estranyaria que els de la TIA haguessin llegit Notre Dame des Ordinateurs després d'haver-se après de memòria el 1984 d'Orwell ?A mi no m'estranyaria gens ni mica. I que després d'haver comprovat que efectivament ara els ordinadors i les noves tecnologies ho poder fer, el projecte "Phébus" es podia dur a la pràctica a nivell planetari.
(final de l'incís de l'agost 2003)
**************** **************
Agost de 1998
L'any 1985 vaig anar a Marly-le-Roi, a partcipar en un curs sobre el tema del viatge a la literatura francesa, becat pel govern francès. Vaig aprofitar l'ocasió per anar a Paris i conèixer en Walter Lewino en persona i que m'ensenyés de passada la seu del Nouvel Obs. Em va rebre en un dels despatxos on treballava i em va ensenyar uns ordinadors. Em va explicar que els famosos tests que ell feia per al Nouvel Observateur eren més seriosos i complicats del que a primera vista hom podia imaginar. Ell els presentava en clau d'humor, però al darrere hi havia es veu una feina immensa. Em va regalar dos llibres seus que tenia al despatx: La Terre des autres i L'éclat et la blancheur. Curiosament no tenia cap exemplar de "Notre-Dame des ordinateurs", però em va suggerir que m'adrecés al seu editor "André Balland" que potser m'en podria trobar un. Em va convidar a dinar a un restaurant prop de la seu del Nouvel Obs. Vam parlar una mica. Vaig assabentar-me que no acostumava a viatjar més que a una finca que tenia al departament de Lot. De tot el que em va dir en recordo sobre tot dues coses molt important per a mi: Una és una confidència significativa sobre el llibre Notre-Dame des ordinateurs relativa a la manera com acaba el llibre. Walter Lewino em va dir que ell havia imaginat una fi més tràgica i inquietant, però que, al final, havia renunciat a aquella versió i hi havia deixat la que consta en el llibre imprès. Per discreció i respecte, tot i que ell no em va pas demanar que no en digués res, prefereixo no desvetllar-ho. Li guardo el "secret".
L'altre, és un consell que em va donar i que des de llavors m'ha "perseguit" tota la vida. Jo li vaig voler fer entendre la meva obsessió i admiració per aquell llibre i li volia fer dir què s'havia de fer per arribar a ser escriptor, m'esperava que em parlés d'un truc, d'una recepta, o d'un mètode. Què em podia dir? La seva resposta, amb un to perfectament neutre, va ser tan llisa i tautològica com emblemàtica i contundent:
"Si vous voulez écrire, monsieur, écrivez".
D'aquí ve que, quan escric el poc o molt que escric i quan m'atreveixo a escriure sobre "Escriure" , ho faig sempre pensant en aquest consell, que és per a mi l'equivalent de tot un compendi filosòfic.
****************** ************************
Febrer del 2000
Que aquest llibre no és un llibre qualsevol i que "alguna cosa" deu tenir m'ho demostra que buscant a la base de dades de Chapitre.com he fet una cerca i m'he trobat amb això : A la base de dades hi ha set llibres de Walter Lewino .... PERÒ Notre Dame des oerdinateurs NO HI ÉS !
Només us sembla curiós o potser, com a mi, us sembla sospitós?
A la contraportada del llibre Longtemps je me suis couché de travers de 1994, la "desaparició" del títol persisteix :
"Walter Lewino est l'auteur de quelques romans insolites (L'heure, l'Éclat et la Blancheur, Fucking Fernand, Une femme par jour, Cabin-boy ...) et les célèbres test du Nouvel Observateur."
Curiosament, sospitosament no es menciona la novel·la més insòlita de totes:
Què passa doncs amb Notre -Dame des ordinateurs?
Exhaurit? Descatalogat? o ... Retirat de la circulació per "subversiu" i "perillós" per a la bona imatge del Sistema?Perquè representa un nou 1984, però ben realista?
Probablement tot plegat a la vegada. Si algú té alguna notícia per donar-me en relació al tema, li ho agrairé ...
Mirarem d'anar-li seguint la pista ... sense capficar-nos-hi gaire ... ni remenar massa amb el bastó ... No fos cas que tinguéssim raó ... .... ;-)
De fet, si heu llegit l'article Surveillance totale d'Ignacio Ramonet al Monde Diplomatique del mes d'agost 2003, us adonareu com jo, que "Phébus" , amb el nom que sigui, ja existeix i ja ens té fitxats a tots.
Seria un gran què poder consultar la nostra fitxa sense haver de passar per la tortura que passa el personatge de Bernard Cotte a l'obra.
___________________
Walter Lewino. Longtemps je me suis couché de travers.
Maurice Nadeau. 1994. ISBN 2-86231-125-1
"Sautillant du nostalgique au dérisoire, du saugrenu au passionnel, navigant entre tendresse et perversité ... [on ] y trouvera peut être, entre deux sourires, un vrai parfum de littérature. (...)
À déconseiller au-dessous d'un certain degré d'humour et d'intelligence"
Així és com es presenta el llibre! Prepararem una petita selecció d'alguna d'aquestes primeres frases de novel·les en potència ! I les penajarem aquí perquè en pugui gaudir tothom qui es digni acostar a aquestes modestes pàgines d'homenatge al mestre.
___________________
Walter Lewino, ex-periodista del "Nouvel Observateur" on durant uns anys fou responsable d'una secció cultural i autor d'uns famosos "TEST DU NOUVEL OBS" , i escriptor, és l'autor de novel·les com L'heure (Le Terrain Vague) ; La Terre des autres (Albin Michel) ; L'Éclat et la Blancheur (Albin Michel, Prix Cazez 1968) ; L'imagination au pouvoir (Le Terrain vague) ; Fucking Fernand (Balland) ; Une femme par jour (Albin Michel) ; el fulletí de l'estiu en quatre capítols Barman, un hold-up ! (Le Nouvel Observateur. juillet 1983) ; Cabin-boy (de Fallois) ; Dis... (Balland), el meu exemplar el vaig "perdre" en deixar-lo a alguna amistat d'aquelles que no tornen els llibres que els hi deixen els amics incauts! ; Enfin seul(e) (Sand).
En assabentar-me de la publicació de Cabin-boy (de Fallois) li vaig escriure una carta de felicitació. La seva filla, Nathalie, ja m'havia advertit que ell mai no contestava cartes. I, efectivament, no vaig tenir mai cap resposta.
Després, a l'admirat Lewino li vaig perdre la pista fins fa poc... quan vaig assabentar-me, via la web de France2-"Bouillon de Culture", que havia publicat també (com a mínim) encara dos llibres més que buscaré i llegiré, segur: Châteaunoir (Plon) i una Lewinada ... Longtemps je me suis couché de travers ("Un millier de débuts de romans inventés, rêvés, fantasmés". Éditions Nadeau. ISBN : 2-86231-125-1) és a dir una lectura que cal no perdre's per res del món.
A Bordeaux, el novembre de 1998, a la llibreria Mollat vaig trobar La folle de Bagnolet (Le Castor Astral. 1994), un recull de deu relats, el primer dels quals, titolat "Un hiver à Trouville",
Pel mig, cada un dels els altres nou contes és úna mica més increïble que l'anterior. Tenen un no sé què de Roal Dahl barrejat amb un toc d'estil i d'intelligència que només trobareu a "can Lewino". Ja us en seguiré parlant.
Felicitats i per molts anys, cher maître.
_____________________
Quan creus que ja s'acaba, torna a començar:
Desembre del 2007.
Nit del 28 de desembre.
Amb gairebé 30 anys de diferència, la ficció que Walter Lewino narra a Notre-Dame des ordinateurs, on apareix un protagonista anomenat Bernard Cotte es projecta sobre la realitat del periodista Guillaume Dasquié, tal com apareix publicat al post Défense : la DST, Guillaume Dasquié et Wikipedia al blog Le Mondedublog.com
Amb una diferència important. Allà la ficció és ficció. Aquí, el periodista detingut per membres del servei del contraespionatge francès tenia informació secretai la va publicar al diari Le Monde el 17 d'bril del 2007.!
Tot el que segueix és citació del post de referència del Blog Le Mondedublog.com
Publié le 26 décembre 2007 à 18:00
Guillaume Dasquié, journaliste, a été interpellé par des agents de la Direction de la surveillance du territoire (DST) et mis en examen début décembre après avoir publié, à partir de documents de la Direction Générale de la Sécurité Extérieure (DGSE) un article dans Le Monde du 17 avril, il raconte dans Le Monde daté du 27 décembre (page 15) son aventure.
"Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia".
Al post que segueix s'expliquen les peripècies reals del periodista G. Dasquié als locals de la
DGST (Contraespionatge francès):
Gardé à vue, reportage à froid, par Guillaume DasquiéLE MONDE 26.12.07 11h25 • Mis à jour le 26.12.07 11h35
Le journaliste Guillaume Dasquié a été mis en examen jeudi 6 décembre pour compromission du secret de la défense. Il lui est reproché d'avoir divulgué, dans Le Monde du 17 avril, des documents non déclassifiés provenant de la direction générale de la sécurité extérieure (DGSE). Il s'agit d'une analyse des informations dont disposaient les services de renseignement français sur Al-Qaida avant les attentats du 11 septembre 2001. En principe, l'article 109 du code de procédure pénale autorise un journaliste à garder le secret sur ses sources (Le Monde du 8 décembre et du 11 décembre). Le journaliste relate ici la façon dont s'est déroulée sa garde à vue dans les locaux de la direction de la surveillance du territoire, la DST.
Mercredi 5 décembre, jour des enfants, 8 h 20, coups de sonnette à la porte. Répétés. J'ouvre, face à moi : la moitié d'une équipe de foot. "Guillaume Dasquié ? – Oui. – Direction de la surveillance du territoire, vous êtes en garde à vue, compromission de la sécurité nationale, nous sommes autorisés à perquisitionner chez vous. – Entrez, je vous en prie." Le plus grand transporte une valise métallique. Une voix précise : "C'est au sujet d'un article que vous avez signé dans Le Monde du 17 avril 2007. Nous recherchons des documents de la DGSE cités dans cet article." Ils sont six, trois hommes, trois femmes. Elles s'appellent S., M. et S., mignonnes, la trentaine. Brassards police fluo, menottes et revolvers à la ceinture, des Sig-Sauer PRO, noirs, l'escouade de la DST visite notre living, engoncés dans des gilets pare-balles gris pâle. Le plus grand, P., petite cinquantaine, regard chargé d'humanité, me parle ; de mes droits, de la nécessité de contacter un avocat. Les trois filles ouvrent deux ordinateurs portables de marque Dell, branchent des imprimantes qui fonctionnent mal. Plus loin, dans la chambre, Nathalie prépare les enfants, improvise une histoire. Une nounou, appelée à la rescousse, les emmène loin d'ici, en promenade.
Chacun se détend, y a plus de famille. Début de perquisition. Les six agents de la DST revêtent des gants blancs de latex. On fouille avec ordre et courtoisie. Nous nous déplaçons chez moi en banc de poissons, pièce après pièce, on dérange, on inspecte et on range. Je leur indique l'emplacement de l'objet de leur recherche, avec mes archives, dans l'armoire de la chambre. J'attrape le classeur rouge renfermant cette compilation historique de la DGSE qui raconte tout d'Al-Qaida dans les mois précédant le 11-Septembre, je le tends à S. Descente vers les caves de l'immeuble, inspection de valises renfermant des archives plus anciennes, rien de fameux. Fin de la perquisition.
M. me glisse : "M. Dasquié, nous fonctionnons en bonne intelligence, quand nous serons dans la rue, on ne vous enfile pas les menottes alors… pas de bêtise." Il est peut-être midi. S. me tend un sachet de pains au chocolat et de brioches. Nous sommes tous les sept sur le trottoir, devant la porte de l'immeuble. Dans l'attente de partir en voiture. L'un d'eux persifle : "Pourquoi ne pas utiliser une bonne broyeuse ou sa cheminée ? Faut pas conserver plein de papiers chez soi." Justement. Marre de cette époque où, après un scoop à la sauvette, on détruisait tout, dans la crainte d'une descente. Nous n'existons pas sans nos sources, qu'elles soient humaines ou documentaires, accepter de s'en priver, de les dissimuler, c'est s'asphyxier.
"TOUT EST BLANC, HYPERSÉCURISÉ, SANS FENÊTRE"
Nous partons à deux voitures, doucement au début. Dans la mienne, le chauffeur écoute Radio Orient. Je lui demande s'il comprend l'arabe. Et puis, gyrophare, le pin-pon de la police, et les couloirs de bus remontés à la vitesse des livreurs de sushis. En quinze minutes, nous traversons Paris. La course s'achève à Levallois-Perret (Hauts-de-Seine), dans le parking du nouveau siège de la DST et des RG, anciens locaux d'Euro-RSCG – que des passionnés de l'info. Le personnel apprivoise encore les lieux.
La DST ne dispose toujours pas d'espace de détention à l'intérieur de leur immeuble moderne. S., P. et les autres me conduisent vers des geôles provisoires : un baraquement, recouvert de tôles métalliques noires, sur pilotis, six mètres environ au-dessus du bitume, échafaudé à même le parking. Superficie estimée : 200 m2, avec deux niveaux. Ça ressemble à un de ces studios confinés qu'édifient les sociétés de production pour leurs émissions de télé-réalité.
Grimper des escaliers, passer par un sas de contrôle, et, à l'intérieur, tout est blanc, hypersécurisé, sans fenêtre, la lumière du jour s'arrête ici. Mon escorte m'abandonne à deux policiers chargés de mon installation; ils me conduisent dans une pièce pour fouille et remise des effets personnels : "Mettez sur la table argent, clés et papiers. Ne gardez rien dans vos poches. Et déshabillez-vous complètement !" Je me rhabille; ils m'installent dans une pièce à double entrée, coupée par une paroi de métal et de Plexi sécurisé. Mon avocat, Nicolas Verly, apparaît de l'autre côté. Entrevue légale, une quinzaine de minutes. Il s'inquiète d'abord pour moi, puis me rassure : "Comme ils ont les documents qu'ils cherchaient, ça devrait aller vite. Pour ce qui concerne la protection de vos sources, invoquez l'article 109 du code de procédure pénale. Vous devriez être dehors dès ce soir." Car, sur le fond, pas grand-chose à nous reprocher : la jurisprudence de la Cour européenne des droits de l'homme autorise les journalistes à diffuser des données classifiées si elles apportent des informations sur des questions d'intérêt général et si leur publication ne menace pas un "besoin social impérieux". Les notes de la DGSE sur Al-Qaida rédigées avant 2001, citées et montrées en 2007, éclairent le citoyen sur les événements du 11-Septembre, sans mettre en péril les structures de la société française.
On m'enferme dans la cellule no2. Quatre mètres sur trois. Porte en verre blindé recouverte de plaques d'acier. Murs blancs, plancher gris en résine. Sur le côté, un banc en dur avec un matelas en plastique bleu, une couverture marron, petit lavabo et chiottes à la turque en Inox.
"TROIS MOIS DE BOULOT, POUR UNE PIGE DE 800 EUROS"
Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.
Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia". Aux environs de 17 heures, coup de téléphone, M. décroche, énumère les stations de métro les plus proches du siège de la DST. "C'était le substitut du procureur, M. Dasquié, il veut vous voir." Signature du premier procès-verbal, mes gardiens me ramènent en cellule, menotté.
(suite)
Je cours dans ma geôle, un footing sur place, les yeux fermés. Derrière mes paupières, j'emprunte des chemins sur les hauteurs de Cahors, dans la foulée de mon père. Je dors une heure, apaisé. Vers 20 heures, une commissaire accorte, la cinquantaine conquérante, m'accueille pour m'amener dans une autre salle, en haut à droite. Dorénavant, dans mes déplacements, on ne me menotte plus. Vieille technique. J'entre, civilités avec Alexandre Plantevin, substitut du procureur.
Nous demeurons seuls. Costume impeccable, cravate rose, sourire Ultrabright, effluves raffinés, une base de vétiver peut-être. Face à lui, sur la table : un stylo et un formulaire à parapher, pour prolonger ma garde à vue de vingt-quatre heures. Je pue, je n'ai pas le droit de prendre une douche ce matin. Ambiance. "Vous savez ce que nous voulons, connaître la source, cette fuite inquiète en haut lieu. – Je comprends, je suis cependant tenu de vous opposer le secret de mes sources. – Très bien, il n'est pas interdit d'essayer. – Oui, c'est de bonne guerre." L'éventualité d'une mise en examen et d'un mandat de dépôt est citée, mais pas encore privilégiée. Nous prolongeons par une discussion courtoise un échange d'analyses sur les motifs de ma mésaventure. Je prends vingt-quatre heures de plus.
Retour en cellule, barquette de riz chauffée, et vers 21h30, direction la salle d'audience no2. M. m'attend derrière son ordinateur, au côté de S., réapparue. "Maintenant, nous entrons dans le vif du sujet. Votre article du 17 avril…" Elles me questionnent sur l'origine du classeur de notes de la DGSE. J'oppose le secret de mes sources. Puis, de manière évasive, sur mes contacts avec des membres de la DGSE. Je me borne à énumérer, de mémoire, mes contacts pour des interviews, tels qu'ils doivent apparaître sur le relevé de mes appels téléphoniques, en m'efforçant de demeurer dans le cadre étroit de la construction de mon article.
Nous n'abordons plus de manière explicite la question de l'identité de ma source, nous jouons autour, chacun dans son registre. Signature du deuxième procès-verbal aux environs de 23 heures. Au revoir, à demain matin. Je m'étends sous la couverture marron, rêche, avec une seule pensée : dormir, pour garder les idées claires, comprendre ce qu'ils veulent.
"L'AMBIANCE SE DÉTERIORE"
Le lendemain, jeudi 6 décembre, 9 heures, à nouveau assis dans la petite salle d'audience no2, elles me donnent un café et me proposent de prendre des pains au chocolat qui restent de la veille. Elles veulent approfondir mes précédentes déclarations, les recouper. Deux détails les tracassent. D'une part, ma visite au siège de la DGSE en cours de reportage, où j'ai présenté la fameuse liasse de documents sur la table du chef de cabinet, afin qu'il l'authentifie – scène irréelle à leurs yeux. D'autre part, ma rencontre et mes menus échanges téléphoniques avec un cadre du service secret, appelons-le M. X…, une de ces personnalités croisées pour ce reportage mais qui a refusé d'être citée dans l'article. J'apprendrai, à l'issue de mes interrogatoires, qu'en réalité il était placé en garde à vue en même temps que moi. Les enquêteurs ont supposé tenir le journaliste et sa source. Or, de manière mécanique, mes déclarations de la veille au soir et les siennes, voisins de geôle tenus au secret l'un à l'égard de l'autre, fragilisent cette hypothèse.
En fin de matinée, l'ambiance se détériore, c'est perceptible. Plus nous progressons dans l'interrogatoire et moins les questions sur ce M. X… se justifient. Aux environs de midi, le sous-directeur de la DST en personne, Gilles Gray, pénètre dans notre pièce, se présente, fait assaut de politesse. Les deux officiers de police judiciaire qui remplissaient les procès-verbaux nous laissent seuls.
Il me rend compte de l'agacement du parquet : "Vous êtes un séducteur, M. Dasquié, mais vos propos, ils disent que c'est du caoutchouc, du chiqué." Il leur faut du solide, sinon, ça va se gâter. La perspective d'un mandat de dépôt se confirme si je ne livre pas un nom.
Nous parvenons à un accord : aucune information sur la personne m'ayant remis les documents, ma source directe, et des éléments de réponse d'ordre général sur les qualifications de la personne qui a sorti les documents de la DGSE, ma source indirecte. Mais les questions reprennent sur M.X… Je me sens désorienté : selon des données publiques que ne peut pas ignorer la DST, les notes classifiées de cette compilation circulent librement dans Paris depuis fin 2001, six ans avant que ne je rencontre M. X… pour la première fois. A-t-il le défaut d'appartenir à la mauvaise chapelle au mauvais moment ? La raison d'Etat exige son coupable. Longues minutes d'hésitation : protéger une source, protéger toutes les sources, protéger un innocent, se protéger soi ? Je signe le troisième procès-verbal et entame bientôt le quatrième, consacré celui-ci à la reconnaissance des pièces recueillies – les notes de la DGSE sur Al-Qaida. La question sur l'origine de ces documents revient. Au même moment, au tribunal de grande instance de Paris, on ouvre une information judiciaire. Entre 14 heures et 16 heures, derrière les baraquements noirs du parking de la DST, tout s'accélère, ils me tiennent, ils me pressent. Le sous-directeur et deux de ses adjoints multiplient les visites dans ma pièce.
Mes confidences très vagues ne leur suffisent pas, ils exigent que, dans un cinquième procès-verbal, je désigne la source de la DGSE en la nommant cette fois-ci au présent de l'indicatif, sous peine de mandat de dépôt, comme toujours. Je leur oppose qu'ils bluffent. Gilles Gray me suggère de contacter le substitut du procureur pour corroborer ; c'est l'homme de loi de notre procédure, le tiers de confiance. Une réunion téléphonique s'organise. Entre 16 heures et 17 heures, depuis le téléphone filaire de la salle d'audience no2, nous appelons d'abord le substitut sur son portable, puis sur une ligne de son bureau. Le magistrat me confirme le marché : détention provisoire ou un aveu.
Une pensée fatale me traverse : j'imagine mes bambins, 5 ans et 7 mois, au parloir de la prison. J'accepte, je m'exécute, je signe ; vingt minutes plus tard, allongé dans ma cellule, je pose la couverture sur mes yeux, pour me cacher de la caméra de surveillance. J'ai donné un nom, je n'oublierai rien, je raconterai tout.
Guillaume Dasquié, journaliste
_____________________
A la pàgina web del diari Le Monde hi apareixen, a 29.12.2007,
85 reaccions a l'article del periodista.
No podem accedir a l'article el 17 d'abril, aldria fer-ho a través d'algun subscriptor del diari.
Però mentre mirem d'aconseguir-ho, podem reproduir alguns dels 85 comentaris.
Un de ben sucós és aquest:
Jean-Baptiste B. 28.12.07 15h30
Qu'est ce qu'il y a dans ce rapport, qui fasse autant flipper l'Etat? Que les services secrets américains savaient ce qui allait se passer le 11 sept? Que nos amis saoudiens ont financé le truc? Tout le monde le sait, il n'y a pas de quoi réveiller les gens à 8h00.
Eric 28.12.07 00h41
Les deux visages du sarkozysme, cette garde à vue, et Carla à Louxor. Triste France. Et les réformes promises ? Du vent... Des coquilles vidées de leur substance pour "passer" au plus vite : quand on est pressé, on est faible pour négocier, et de toute manière ce qui compte est l'apparence. L'essentiel est que l'actualité du lendemain fasse oublier très vite celle de la veille ! Les journalistes ont toujours du matériel frais. Allez Le Monde, un article de bilan sur les fameuses réformes ?
Un candidat pour Voici ? 28.12.07 00h33
Comportement honteux d'un petit journaleux bobo qui a voulu jouer les James Bond des riches quartiers. Franchement, les méthodes de la DGSE n'ont plus rien de méchant : pas de violence physique, pas de torture morale, courtoisie et politesse à tour de bras... seulement un face à face sur 48h avec un homme au regard un peu sévère, et le petit garçon habitué à rentrer chez lui tous les soirs craque. Je n'aimerai pas être la source... Le journalisme est trop sérieux pour ce genre d'amateur.
Qu'est ce qu'il y a dans ce rapport, qui fasse autant flipper l'Etat? Que les services secrets américains savaient ce qui allait se passer le 11 sept? Que nos amis saoudiens ont financé le truc? Tout le monde le sait, il n'y a pas de quoi réveiller les gens à 8h00.
Eric 28.12.07 00h41
Les deux visages du sarkozysme, cette garde à vue, et Carla à Louxor. Triste France. Et les réformes promises ? Du vent... Des coquilles vidées de leur substance pour "passer" au plus vite : quand on est pressé, on est faible pour négocier, et de toute manière ce qui compte est l'apparence. L'essentiel est que l'actualité du lendemain fasse oublier très vite celle de la veille ! Les journalistes ont toujours du matériel frais. Allez Le Monde, un article de bilan sur les fameuses réformes ?
Un candidat pour Voici ? 28.12.07 00h33
Comportement honteux d'un petit journaleux bobo qui a voulu jouer les James Bond des riches quartiers. Franchement, les méthodes de la DGSE n'ont plus rien de méchant : pas de violence physique, pas de torture morale, courtoisie et politesse à tour de bras... seulement un face à face sur 48h avec un homme au regard un peu sévère, et le petit garçon habitué à rentrer chez lui tous les soirs craque. Je n'aimerai pas être la source... Le journalisme est trop sérieux pour ce genre d'amateur.
De fet, l' únic interessant dels tres, i diria que dels 85, és el de J. Baptiste B.
És possible imaginar el que diu aquest home? Qui és aquest "tothom ho sap" que la intelligència nordamericana sabia el que podia passar i no ho va evitar?
Calia provocar l'11-S per poder reacionar com ho va fer amb les conseqüències que coneixem?
Bé això no és novel·la ... i em quedo amb el dubte. És per escopir-hi a sobre!
Esperaré que algú confirmi aquestes acusacions o les desmenteixi!
_________________
16.12.07
Música
Avui és diumenge 16 de desembre del 2007.
He enviat al Toni Ibáñez el post que vull que figuri al Blog mostra de blogs de la Catosfera 2008, i que també hauria de fromar part de l'antologia que serà publicada en paper, si els déus ho permeten.
He contestat al Tom i la Maite, els he felicitat els Nadal i li he recomanat a ella dos llibres a no perdre's per al club de lectura de la biblioteca de Sitges.
He escrit a la Júlia per explicar-li això mateix en la part que li afecta. La seva Descomposició de la llum és un llibre capital. Ho diu perfectament El Llibreter al seu blog i és la millor garantia.
He vist com en Miquel i la Cari em publicaven la meva transformació "à la Proust" aplicada al text base del blog Transformacions. La manca de comentaris m'ha empès a escriure un segon exercici d'estil, signat Verdurin.
Ho he enviat a l'amic JPQ pensant que no tothom ho pot entendre, però ell potser sí. Ho he totulat "Material per a un somriure" pensant que objectivament no dóna per a gaire més que això. Convençut però que això, en la seva infinitesimalitat, també és literatura.
I ara em veig aquí decidit a omplir aquest post que veig que falta al Dicofilopersiflex format blog. Com és que falta, em pregunto? Segur que amb les presses del buidatge me'l vaig deixar.
Recordo perfectament que en començar a redactar la web Dicofilopersiflex, allà a principis del 2007, una de les entrades imprescindibles era, precisament, Música. De fet, encara hi és.
Vaig trobar una imatge -aquesta que incloc aquí- que em va agradar i , amb el photoshop de l'època, el Paint Shop Pro 5, amb el qual hem conviscut durant deu anys manipulant imatges i creaant alguns gifs animats, vaig crear quatre grans apartats per clasificar tota la música del món: Jazz, Léo Ferré, Clàssica i Musiquetes i cançons.
Per a mi, res que no pogués posar dins d'alguna d'aquestes quatre categories bàsiques no era música de la meva galàxia.
En la meva santa innocència creia que, mica en mica, ho podria anar omplint tot, posant enllaços a totes les peces que formaven la banda sonora de la meva vida.
Això encara és possible acondició d'explicar-ho amb text sense música, ni àudio ni video, perquè de seguida va quedar clar que el copyright és sagrat i amb els drets d'autor no s'hi ha de jugar... cosa que a mitjans dels 90, en aparèixer Internet, ningú no tenia prou clar ni estava disposat a respectar-ho voluntàriament.
Ho vam començar a respectar per força. Com no podia ser d'altra manera. Anaven desapareixent sistemàticament totes aquelles seus que penjaven música en format midi o wave. Però el fenòmen semblava imparable.
Recordo que, en decidir-me a omplir l'apartat de música clàssica, vaig buscar i trobar la referència a la música de l'obra A la recherche du temps perdu que havia trobat fa molts anys i tenia escrita encara en un full escrit amb la màquina elèctrica. Però no recordo haver-ho afegit pas a la web del Dipofilo. Ara ho he tornat a buscar i en dos cops de Google ho he trobat:
He enviat al Toni Ibáñez el post que vull que figuri al Blog mostra de blogs de la Catosfera 2008, i que també hauria de fromar part de l'antologia que serà publicada en paper, si els déus ho permeten.
He contestat al Tom i la Maite, els he felicitat els Nadal i li he recomanat a ella dos llibres a no perdre's per al club de lectura de la biblioteca de Sitges.
He escrit a la Júlia per explicar-li això mateix en la part que li afecta. La seva Descomposició de la llum és un llibre capital. Ho diu perfectament El Llibreter al seu blog i és la millor garantia.
He vist com en Miquel i la Cari em publicaven la meva transformació "à la Proust" aplicada al text base del blog Transformacions. La manca de comentaris m'ha empès a escriure un segon exercici d'estil, signat Verdurin.
Ho he enviat a l'amic JPQ pensant que no tothom ho pot entendre, però ell potser sí. Ho he totulat "Material per a un somriure" pensant que objectivament no dóna per a gaire més que això. Convençut però que això, en la seva infinitesimalitat, també és literatura.
I ara em veig aquí decidit a omplir aquest post que veig que falta al Dicofilopersiflex format blog. Com és que falta, em pregunto? Segur que amb les presses del buidatge me'l vaig deixar.
Recordo perfectament que en començar a redactar la web Dicofilopersiflex, allà a principis del 2007, una de les entrades imprescindibles era, precisament, Música. De fet, encara hi és.
Vaig trobar una imatge -aquesta que incloc aquí- que em va agradar i , amb el photoshop de l'època, el Paint Shop Pro 5, amb el qual hem conviscut durant deu anys manipulant imatges i creaant alguns gifs animats, vaig crear quatre grans apartats per clasificar tota la música del món: Jazz, Léo Ferré, Clàssica i Musiquetes i cançons.
Per a mi, res que no pogués posar dins d'alguna d'aquestes quatre categories bàsiques no era música de la meva galàxia.
En la meva santa innocència creia que, mica en mica, ho podria anar omplint tot, posant enllaços a totes les peces que formaven la banda sonora de la meva vida.
Això encara és possible acondició d'explicar-ho amb text sense música, ni àudio ni video, perquè de seguida va quedar clar que el copyright és sagrat i amb els drets d'autor no s'hi ha de jugar... cosa que a mitjans dels 90, en aparèixer Internet, ningú no tenia prou clar ni estava disposat a respectar-ho voluntàriament.
Ho vam començar a respectar per força. Com no podia ser d'altra manera. Anaven desapareixent sistemàticament totes aquelles seus que penjaven música en format midi o wave. Però el fenòmen semblava imparable.
Recordo que, en decidir-me a omplir l'apartat de música clàssica, vaig buscar i trobar la referència a la música de l'obra A la recherche du temps perdu que havia trobat fa molts anys i tenia escrita encara en un full escrit amb la màquina elèctrica. Però no recordo haver-ho afegit pas a la web del Dipofilo. Ara ho he tornat a buscar i en dos cops de Google ho he trobat:
"Vinteuil est un personnage de fiction, mais il est difficile de savoir par
qui ou par quelle oeuvre il a été inspiré. Proust lui-même dans une dédicace de Du côté de chez Swann à Jacques de Lacretelle en avril 1918, dit qu'il avait plusieurs modèles musicaux. On peut relever ainsi :
La Sonate n° 1 pour violon et piano, op. 75 de Saint-Saëns (1885) que Proust trouvait cependant « « médiocre » »
L'enchantement du vendredi Saint dans l'opéra Parsifal de Wagner (1882)
La Sonate FWV 8 en la majeur de César Franck (1886)
Un Prélude de l'opéra Lohengrin de Wagner (1850)
La Ballade opus 19 pour Piano et Orchestre de Fauré (1881) "
Wikipedia Sonate de VinteuilEsborrany pendent de retocs i afegits
14.10.07
Drets i respecte, cultura i civilització
Crec que no s'ha insistit prou en la idea que cal posar l'accent en allò que està just al costat del dret: el respecte, la cultura i la civilització.
Tothom té dret en un enterrament a llençar una traca de pets o fins i tot a pixar-se sobre la caixa del mort ... Sí, el dret, qui us el negarà ? Sí, no ho dubto que en tingueu de dret a fer el que vulgueu. El dret en sentit estricte, el teniu tot ...Però hi ha un però ...
Què us ho impedeix? Ho impedeix una cosa molt semblant a l'obligació que s'anomena respecte envers els altres, la cultura i la civilització, que equivalen de fet a una mena de diccionari de memòria històrica que reflectreix tot allò que cal evitar de fer -tot i tenint-hi dret-... per no ofendre els altres en els seus drets.
Raonament elemental però massa sovint amagat i emmudit!
Aquesta reflexió és la que caldrà que algú li faci i li faci fer a Cristina Peri Rossi a l'hora de fer balanç de tot el que ha passat.
Quedar-se només en la idea de drets és posar l'accent en el pet o la pixarada, una fal·làcia i una perversió de la reflexió i de l'argumentació. Cal mirar el context global i, fent un esforç d'empatia, mirar tots els drets en joc ...
Jo ja vaig deixar escrit que estava en contra que s'hagués produit el seu acomiadament (de fet cal afegir que seguit de disculpes públiques i oferiment de readmissió) però que cal reflexionar sobre l'ofensa i el menyspreu que significa la seva actitut de tancar-se en banda a parlar el català a la ràdio pública catalana, ella que és una persona multilingüe i que és a Catalunya des de fa més de 30 anys!
Jo hagués signat un document defensant els drets individuals. Però i els nostres, de drets, a tenir una emissora en català a Catalunya, qui ens els defensa?
Ep, que nosaltres també en tenim de dret al pet i al rot ... però fóra de gent incivilitzada.
El seny, la cultura i la civilització ens duen a conformar-nos amb la reflexió, la protesta i el rebuix de determinades actituds que ens desagraden i per manifestar que es repectin els nostres drets.
___________
Tothom té dret en un enterrament a llençar una traca de pets o fins i tot a pixar-se sobre la caixa del mort ... Sí, el dret, qui us el negarà ? Sí, no ho dubto que en tingueu de dret a fer el que vulgueu. El dret en sentit estricte, el teniu tot ...Però hi ha un però ...
Què us ho impedeix? Ho impedeix una cosa molt semblant a l'obligació que s'anomena respecte envers els altres, la cultura i la civilització, que equivalen de fet a una mena de diccionari de memòria històrica que reflectreix tot allò que cal evitar de fer -tot i tenint-hi dret-... per no ofendre els altres en els seus drets.
Raonament elemental però massa sovint amagat i emmudit!
Aquesta reflexió és la que caldrà que algú li faci i li faci fer a Cristina Peri Rossi a l'hora de fer balanç de tot el que ha passat.
Quedar-se només en la idea de drets és posar l'accent en el pet o la pixarada, una fal·làcia i una perversió de la reflexió i de l'argumentació. Cal mirar el context global i, fent un esforç d'empatia, mirar tots els drets en joc ...
Jo ja vaig deixar escrit que estava en contra que s'hagués produit el seu acomiadament (de fet cal afegir que seguit de disculpes públiques i oferiment de readmissió) però que cal reflexionar sobre l'ofensa i el menyspreu que significa la seva actitut de tancar-se en banda a parlar el català a la ràdio pública catalana, ella que és una persona multilingüe i que és a Catalunya des de fa més de 30 anys!
Jo hagués signat un document defensant els drets individuals. Però i els nostres, de drets, a tenir una emissora en català a Catalunya, qui ens els defensa?
Ep, que nosaltres també en tenim de dret al pet i al rot ... però fóra de gent incivilitzada.
El seny, la cultura i la civilització ens duen a conformar-nos amb la reflexió, la protesta i el rebuix de determinades actituds que ens desagraden i per manifestar que es repectin els nostres drets.
___________
12.10.07
El que hem llegit IV
El que hem llegit. Capítol 4.
Una pàgina extraordinària de Georges Perec.
... Que reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus del copyright del texte. Merci !
Georges Perec. Espèces d'espaces. Éditions Galilée. Collection "L'espace critique". Paris. 1974
(Georges Perec. Espèces d'espaces )
Nota : la negreta de les línies finals és meva.l
Una pàgina extraordinària de Georges Perec.
... Que reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus del copyright del texte. Merci !
Georges Perec. Espèces d'espaces. Éditions Galilée. Collection "L'espace critique". Paris. 1974
"Les lieux (Notes sur un travail en cours)
En 1969, j'ai choisi dans Paris, 12 lieux (des rues, des places, des carrefours, un
passage) ou bien dans lesquels j'avais vécu ou bien auxquels me rattachaient
des souvenirs particuliers.
J'ai entrepris de faire, chaque mois, la description de deux de ces lieux. L'une de ces descriptions se fait sur le lieu même et se veut le plus neutre possible : assis dans un café, ou marchant dans la rue, un carnet et un stylo à la main, je m'efforce de décrire
les maisons, les magasins, les gens que je rencontre, les affiches, et , d'une
manière générale tout ce qui attire mon regard. L'autre description se fait
dans un endroit différent du lieu : je m'efforce alors de décrire le lieu de
mémoire, et d'évoquer à son propos tous les souvenirs qui me viennent, soit
des événements qui s'y sont déroulés, soit des gens que j'y ai rencontrés.
Lorsque ces descriptions sont terminées, je les glisse dans une enveloppe
que je scelle à la cire. À plusieurs reprises, je me suis fait accompagner sur
les lieux que je décrivais par un ou une ami (e) photographe qui, soit
librement, soit sur mes indications, a pris des photos que j'ai alors glissées,
sans les regarder (à l'exception d'une seule) dans les enveloppes
correspondantes ; il m'est arrivé également de glisser dans ces enveloppes
divers éléments susceptibles de faire plus tard office de
témoignages, par exemple des tickets de métro, ou bien des tickets de
consommation, ou des billets de cinéma ou des prospectus, etc.
Je recommence chaque année ces descriptions en prenant soin, (...)
premièrement de décrire chacun de ces lieux en un mois différent de l'année,
deuxièmement, de ne jamais décrire le même mois le même couple de
lieux.
Cette entreprise n'est pas sans rappeler dans son principe les "bombes du temps", durera donc douze ans, jusqu'à ce que tous les lieux aient été décrits deux fois douze fois. Trop préoccupé l'année dernière par le tournage de "Un homme qui dort" dans lequel apparaissent d'ailleurs la plupart de ces lieux), j'ai en fait sauté l'année 1973 et c'est donc seulement en 1981 que je serai en possession (si toutefois je ne prends
d'autre retard) des 288 textes issus de cette expérience. je saurai alors si
elle en valait la peine : ce que j'en attends, en effet, n'est rien
d'autre que la trace d'un triple vieillissement : celui des lieux eux-mêmes, celui de mes souvenirs, et celui de mon écriture."
(Georges Perec. Espèces d'espaces )
Nota : la negreta de les línies finals és meva.l
Crec recordar haver descobert el text allà cap a finals dels anys 70, però sense gaire precisió. El que sí recordo perfectament és que, juntament amb l'emoció de la lectura d'aquestes línies, en vaig treure la idea d'adaptar l'experiència que descriu en Georges Perec per a les classe de francès dels alumnes avançats.
Durant uns quants anys, als meus alumnes de COU, en arrivar el mes de novembre els donava una còpia d'aquest text, el llegíem a classe i jo els demanava que:
1. Triessin un lloc que els plagués molt per alguna una raó concreta.
2. En fessin dues descripcions tal com proposa Perec de fer-les.
3. Seguint el seu exemple, decidissin quins objectes els hi agradaria endur-se de manera que funcionessin més tard com una evocació (sempre que cabessin dins d'un sobre gran, és clar).
4. Una vegada acabades les descripcions, les posessin dins d'un sobre, que el tanquessin i que hi posessin el nom i la data. Que me'l lliuressin i jo els el guardaria.
5. Els avançava que, en arribar la primavera, els demanaria tornar a repetir l'experiència perequiana i, per tant, tornar a redactar les vivències del lloc escollit.
6. Els prometia retornar-los els dos sobres sellats en acabar el curs, a finals de juny ... perquè també ells valoressin si l'experiència havia valgut la pena.
En el seu cas, ells podrien "analitzar" l'evolució del seu nivell de llengua, l'evolució d'algunes emocions en l'espai de només uns mesos i l'evolució del "lloc" en sí, el paisatge, els colors ... Fóra el mateix? Seguiria sent encara el lloc preferit o hauria estat ja substituit per un altre? ...
Durant uns anys l'experiència va funcionar més o menys bé. En alguns cursos, era emocionant participar de l'emoció que la idea despertava en alguns alumnes: recordo com alguns havien posat un grapat de sorra de la platja, d'altres alguna petxina, d'altres una fulla seca de tardor, d'altres els tiquets dels bars del Passeig marítim ...
En d'altres casos, no funcionava en absolut i, en la majoria del altres, he de confessar que jo no vaig saber mai què en van treure exactament, d'aquella experiència, perquè no m'ho van dir.
Em conformo imaginant que alguns dels meus alumnes potser em recordaran ( si em recorden) entre d'altres detalls per un experiment escriptòric tan senzill com original que, a més, era el meu petit homenatge personal a l'admirat Georges Perec, tan creatiu, tan humà ...
Vet aquí el gat, vet aquí el gos. El conté ja s'ha fos.
El que hem llegit III
El que hem llegit. Capítol 3.
Michel Butor. La modification.
Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.
Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957!
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!
La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.
No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).
Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.
La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.
1 de març de 1998
Michel Butor. La modification.
Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.
Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957!
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!
La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.
No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).
Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.
La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:
"L'issue ( d'una situació vital i sentimental) impossible à trouver, c'estEn el llibre, el protagonista és un home madur, entre la trentena i la quarantena, casat i amb dos fills, gaudeix d'una posició social i econòmica comfortable és el representant comercial a França de la marca de màquines d'escriure italiana "Scabelli". Viatja tot sovint a Roma.
un livre qui la lui fournira: l'ouvrage qu'il décide d'écrire (...)
ce livre qu'on peut dire parfait en ce sens qu'il se referme sur lui-même et
qu'il n'est pas autre chose que le récit de sa propre genèse (...)"
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
"(...) assailli par des pensées qui se font de plus en plus angoissantes à
mesure qu'il approche du but (...) annule avant même d'arriver à Rome la
décision qui l'avait fait partir de Paris et, (...) se replie sur cette idée à
coup sûr séduisante pour le velléitaire et pour le dillettante qui sont en lui :
apporter à son incapacité de transformer positivement sa vie une compensation
littéraire dont le récit de son échec lui fournira la susbtance".
(M. Leiris sobre La Modification ) .
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.
1 de març de 1998
El que hem llegit II
El que hem llegit. Capítol 2.
L'Esperit i la carn.
Autor? Editorial? Any de publicació? No me'n recordava en absolut!
Pero ara ho he buscat i ho he trobat.
FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn . Ed. Nova Terra, 1966
Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un amic, el MIquel de cal Fero, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ... Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record de la "bronca" associada que va provocar, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.
Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.
L'Esperit i la carn.
Autor? Editorial? Any de publicació? No me'n recordava en absolut!
Pero ara ho he buscat i ho he trobat.
FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn . Ed. Nova Terra, 1966
Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un amic, el MIquel de cal Fero, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ... Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record de la "bronca" associada que va provocar, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.
Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.
LLEGIR. El que hem llegit I
Llegit (El què hem ---)
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
El que hem llegit. Capítol 1.
Sinhué l'egipci, de Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.
Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...
Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
El que hem llegit. Capítol 1.
Sinhué l'egipci, de Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.
Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...
Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.
23.9.07
Per al caos simpàtic. Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Per al caos simpàtic
per Víctor Sunyol
Sempre ens han educat per obeir i ajudar a crear estabilitat, armonia i ordre en la societat. En algun llibre s'hauria de dir que estabilitat, armonia i ordre són formes de control social i de manteniment de l'status del poder, i que el que convé és alterar aquesta armonia de manera que el caos simpàtic posi en qüestió el poder i inestabilitzi la societat, que és al cap i a la fi la manera més clara d'encarar el personal a la realitat i ajudar a veure la cara real del món i de com funciona.
Aquest llibre ja està escrit (i molts, més d'un). Però en trobo a faltar un que doni consells de com ajudar a crear aquest caos de manera que sigui evident i que tampoc sigui excessivament dur o cruel (o perillós) per un mateix i els que l'envolten. Una mena de "caos simpàtic" però que posi en evidència que això que en diem "ordre" o "armonia", malgrat les aparences, no és un benefici pels ciutadans sinó que ho és pel poder. Consells com, per exemple, els que segueixen:
Subleveu la gent que fa cua, sembreu-hi disgust, altereu l'estoicisme dels qui esperen.
Remugueu, dieu en veu alta que "no hi ha dret que ens facin esperar tant", que "és immoral i inhumá", argumenteu que hi ha altres maneres d'organitzar les coses ... Feu que una cua de xais es converteixi en un estol de llops.
Si us trobeu en un embús de cotxes, toqueu el clàxon de seguida, sembreu el descontrol. Ajuedeu a fer l'embús més gran deixant una bona distància entre el vostre cotxe i el del davant, esperant una bona estona abans d'avançar cada trosset, fent se us cali el cotxe, deixant passar tots els vianants (cosa que, a més, s'ha de fer sempre, és clar!), cedint el pas als cotxes que volen entrar al carril, aprofitant les parades per fer feinetes (revisar el neteja-parabrises, netejar els fars, posar bé l'antena o d'altres que se us acudeixin), demanant adreces a algun vianant (sobretot a aquells que es veu clar que tardaran molt a explicar-vos-les) ... Mil activitats que us faran més agradable la cua i la faran molt més vital, histèrica i sorollosa.
I és que les coses solen funcionar perquè els usuaris fan molt més del que és estrictament el seu deure i la seva obligació. Les coses funcionen perquè els usuaris hi posen el coll, ja que són els primers interessats en el seu funcionament...
Doncs a partir d'ara, que s'acabi! Es tracta de no fer res més del que és obligat. Serà dur perquè sovint no aconseguirem el que voldríem, però la jugada és clara: les administracions, les empreses, els qui són a dalt confien que nosaltres, per la part que ens toca, ens esforçarem més del que és exigible en fer que tot funcioni, i per això no els preocupa que les coses funcionin malament, perquè l'usuari suplei les mancances.
Doncs perquè les coses funcionini bé sense que els usuaris ens hi haguem d'escarrassar, es tracta de no fer res més del que és de llei, i així, davant de l'evidència del caos real, potser el responsable hi posarà remei. Que ens informin directament de tot, que ens facin ells les fotocòpies, que ens telefonin ells a nosaltres i no pas nosaltres a ells, que vinguin a cobrar en lloc d'anar a pagar nosaltres, que ens omplin els formularis si cal. Si ens fan esperar massa, marxem, deixant constància que a l'hora prevista hi érem ... Ah! I si ens sentim desatesos, denunciem-ho. Hi ha mil canals.
Són només tres exemples de crear el caos simpàtic. Un caos que a la llarga serà positiu: a la larga es procurarà que no hi hagi cues als llocs, s'ordenarà millor la circulació del nostre poble o de la nostra ciutat, i les oficines, empreses o administracions es posaran més al nostre servei que al seu propi. A la llarga, això sí. Però, de passada, mestrestant en haurem divertit una mica.
___________
Llegiu també
Sun Tzu. The art of war
Sun Tzu. El arte de la guerra
Nicolas Machiavel. L'art de la guerre
Per al caos simpàtic
per Víctor Sunyol
Sempre ens han educat per obeir i ajudar a crear estabilitat, armonia i ordre en la societat. En algun llibre s'hauria de dir que estabilitat, armonia i ordre són formes de control social i de manteniment de l'status del poder, i que el que convé és alterar aquesta armonia de manera que el caos simpàtic posi en qüestió el poder i inestabilitzi la societat, que és al cap i a la fi la manera més clara d'encarar el personal a la realitat i ajudar a veure la cara real del món i de com funciona.
Aquest llibre ja està escrit (i molts, més d'un). Però en trobo a faltar un que doni consells de com ajudar a crear aquest caos de manera que sigui evident i que tampoc sigui excessivament dur o cruel (o perillós) per un mateix i els que l'envolten. Una mena de "caos simpàtic" però que posi en evidència que això que en diem "ordre" o "armonia", malgrat les aparences, no és un benefici pels ciutadans sinó que ho és pel poder. Consells com, per exemple, els que segueixen:
Subleveu la gent que fa cua, sembreu-hi disgust, altereu l'estoicisme dels qui esperen.
Remugueu, dieu en veu alta que "no hi ha dret que ens facin esperar tant", que "és immoral i inhumá", argumenteu que hi ha altres maneres d'organitzar les coses ... Feu que una cua de xais es converteixi en un estol de llops.
Si us trobeu en un embús de cotxes, toqueu el clàxon de seguida, sembreu el descontrol. Ajuedeu a fer l'embús més gran deixant una bona distància entre el vostre cotxe i el del davant, esperant una bona estona abans d'avançar cada trosset, fent se us cali el cotxe, deixant passar tots els vianants (cosa que, a més, s'ha de fer sempre, és clar!), cedint el pas als cotxes que volen entrar al carril, aprofitant les parades per fer feinetes (revisar el neteja-parabrises, netejar els fars, posar bé l'antena o d'altres que se us acudeixin), demanant adreces a algun vianant (sobretot a aquells que es veu clar que tardaran molt a explicar-vos-les) ... Mil activitats que us faran més agradable la cua i la faran molt més vital, histèrica i sorollosa.
I és que les coses solen funcionar perquè els usuaris fan molt més del que és estrictament el seu deure i la seva obligació. Les coses funcionen perquè els usuaris hi posen el coll, ja que són els primers interessats en el seu funcionament...
Doncs a partir d'ara, que s'acabi! Es tracta de no fer res més del que és obligat. Serà dur perquè sovint no aconseguirem el que voldríem, però la jugada és clara: les administracions, les empreses, els qui són a dalt confien que nosaltres, per la part que ens toca, ens esforçarem més del que és exigible en fer que tot funcioni, i per això no els preocupa que les coses funcionin malament, perquè l'usuari suplei les mancances.
Doncs perquè les coses funcionini bé sense que els usuaris ens hi haguem d'escarrassar, es tracta de no fer res més del que és de llei, i així, davant de l'evidència del caos real, potser el responsable hi posarà remei. Que ens informin directament de tot, que ens facin ells les fotocòpies, que ens telefonin ells a nosaltres i no pas nosaltres a ells, que vinguin a cobrar en lloc d'anar a pagar nosaltres, que ens omplin els formularis si cal. Si ens fan esperar massa, marxem, deixant constància que a l'hora prevista hi érem ... Ah! I si ens sentim desatesos, denunciem-ho. Hi ha mil canals.
Són només tres exemples de crear el caos simpàtic. Un caos que a la llarga serà positiu: a la larga es procurarà que no hi hagi cues als llocs, s'ordenarà millor la circulació del nostre poble o de la nostra ciutat, i les oficines, empreses o administracions es posaran més al nostre servei que al seu propi. A la llarga, això sí. Però, de passada, mestrestant en haurem divertit una mica.
___________
Llegiu també
Sun Tzu. The art of war
Sun Tzu. El arte de la guerra
Nicolas Machiavel. L'art de la guerre
Desenquestem III . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Desenquestem (III) per Víctor Sunyol
Després de veure les dificultats que plantejava l'escola renana de sabotatge d'enquestes, vam dir que prlaríem de l'escola llombarda, teoritzada i impulsada sobretot per Nicola Falleta, una de les més actives membres del P.R. italià, abans de retirar-se de la vida pública i dedicar-se fonamentalment a la instigació pamfletària i social i a l'activisme de base.
La tesi de Falleta és ben simple i, pel que es va veient darrerament, va captant adeptes i es mostra ben eficaç. Ve a dir: Si el poder es basa en les enquestes per actuar sobre l'objectiu que vol i en la direcció que vol, una manera efectiva de lluitar contra el poder és el sabotatge de les enquestes. Falleta i els seus proposen respondre a le enquestes, i com més millor; fins i tot hi ha un equip de gent que realitza anàlisis i estudis amb la finalitat de propiciar que entre els escollits per respondre enquestes hi hagi el major nombre d'adeptes a la causa; i molts dels correligionaris entren a treballar com a enquestadors en empreses de sondejos per tal de fer augmentar el nombre d'enquestats sabotejadors.
Respondre les enquestes, sí; però mai dient allò que es pensa o es fa, mai responent la veritat. Respondre-les de bona gana; però fent-ho amb l'objectiu central d'enganyar l'empresa i tergiversar les dades. Respondre-les amb gran disposició, però ordint totes les trames necessàries per donar una imatge absolutament allunyada de la realitat que volen copsar. Respondre-les fent bona cara, però com una venjança a tot el que us han fet, us faran i us poden fer a partir de les enquestes.
Així doncs, a partir de mitjans dels anys 80, els seguidors d'aquesta escola llombarda han anat escampant respostes falses, tergiversades, contradictòries; d'aquesta manera les bases de dades i les enquestes cada vegada són menys fiables, amb l'agreujant que ningú no pot saber cap a quina direcció s'encaminen els errors i, per tant, no és possible de corregir matemàticament aquestes desviacions.
Per tot el que s'ha dit aquí, pot semblar que l'acció és dirigida cap a enquestes de tipus polític o social. Evidentment que sí, pero no només. Qualsevol enquesta, sigui del tema que sigui, és un bon objectiu pel moviment. He de pensar que qualsevol dada, per mínima i irrellevant que sembli, pot ser de vital importància per a algun objectiu inconfessat.
Això doncs, a partir d'ara ja podem començar la particular tasca de sabotatge, però cal anar en compte. El dia vinent donarem alguns consells d'actuació i alguns exemples, no fos cas que amb l'eufòria ens traíssim.
Desenquestem (III) per Víctor Sunyol
Després de veure les dificultats que plantejava l'escola renana de sabotatge d'enquestes, vam dir que prlaríem de l'escola llombarda, teoritzada i impulsada sobretot per Nicola Falleta, una de les més actives membres del P.R. italià, abans de retirar-se de la vida pública i dedicar-se fonamentalment a la instigació pamfletària i social i a l'activisme de base.
La tesi de Falleta és ben simple i, pel que es va veient darrerament, va captant adeptes i es mostra ben eficaç. Ve a dir: Si el poder es basa en les enquestes per actuar sobre l'objectiu que vol i en la direcció que vol, una manera efectiva de lluitar contra el poder és el sabotatge de les enquestes. Falleta i els seus proposen respondre a le enquestes, i com més millor; fins i tot hi ha un equip de gent que realitza anàlisis i estudis amb la finalitat de propiciar que entre els escollits per respondre enquestes hi hagi el major nombre d'adeptes a la causa; i molts dels correligionaris entren a treballar com a enquestadors en empreses de sondejos per tal de fer augmentar el nombre d'enquestats sabotejadors.
Respondre les enquestes, sí; però mai dient allò que es pensa o es fa, mai responent la veritat. Respondre-les de bona gana; però fent-ho amb l'objectiu central d'enganyar l'empresa i tergiversar les dades. Respondre-les amb gran disposició, però ordint totes les trames necessàries per donar una imatge absolutament allunyada de la realitat que volen copsar. Respondre-les fent bona cara, però com una venjança a tot el que us han fet, us faran i us poden fer a partir de les enquestes.
Així doncs, a partir de mitjans dels anys 80, els seguidors d'aquesta escola llombarda han anat escampant respostes falses, tergiversades, contradictòries; d'aquesta manera les bases de dades i les enquestes cada vegada són menys fiables, amb l'agreujant que ningú no pot saber cap a quina direcció s'encaminen els errors i, per tant, no és possible de corregir matemàticament aquestes desviacions.
Per tot el que s'ha dit aquí, pot semblar que l'acció és dirigida cap a enquestes de tipus polític o social. Evidentment que sí, pero no només. Qualsevol enquesta, sigui del tema que sigui, és un bon objectiu pel moviment. He de pensar que qualsevol dada, per mínima i irrellevant que sembli, pot ser de vital importància per a algun objectiu inconfessat.
Això doncs, a partir d'ara ja podem començar la particular tasca de sabotatge, però cal anar en compte. El dia vinent donarem alguns consells d'actuació i alguns exemples, no fos cas que amb l'eufòria ens traíssim.
Desenquestem II . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Des-enquestem (2) per Víctor Sunyol
Com dèiem, de les dues postures per defensar el món de la plaga de les enquestes, la tendència renana és la que ha optat per la "no intervenció". És a dir, es plateja anul·lar el poder deles enquestes a base de crear un grup gran i significatiu de persones que mai no en respon ni una. Si és un grup heteerogeni i prou gran, resta una fraja significativa de població que no és consultada, i aquest sol fet invalida les enquestes.
És clar que això planteja alguns problemes: En primer lloc, el grup de seguidors actius de la "no intervenció" ha de ser molt gran per fer evident la seva absència i fer nul·la l'enquesta. A més s'ha de fer saber públicament el nombre d'"objectors" per tal que se sàpiga i tothom es malfiï de l'enquesta. I això vol molt d'esforç i despeses, que potser valdria més emprar per altres objectius.
Un segon problema és el dels matemàtics. Hem dit que per fer evident i, per tant, efectiva aquestaactitud d'objecció de resposta, és necessari fer-ne publicitat. I quan això es fa, el matemàtic sempre troba una fórmula de correcció estadística amb la qual poder dir: "L'enquesta dona ai´ò; però com que per culpa dels objector no és representativa, hi aplicarem un factor de correcció i obtindrem un resultat que serà tan fidedigne com si so hi hagués objector". Ves per on, la matemàtica, que havia d'alliberar la persona, ara se'ns torna en contra.
Això es pot solucionar desorientant el contrari; és a dir, desorientant el matemàtic. És aparentment fàcil. Es tracta d'establir un pla de variables incontrolables per tal que per a cada enquesta hi hagi un nombre suficient d'objectors que exerceixin el seu dret a vot per tal que el matemàtic no sàpiga quants objectors han votat i quants no, i així no pugui fer la seva fórmula corrrectiva. però això, a més de ser complicat d'organització, crea un problema: com més aleatori és el comportament dels objectors, més descontrola el matemàtic; però també acosta més el resultat final al que s'obtindria si no hi hagués objectors ni res d'això. És a dir que per ser més eficaç, el mecanisme acaba no servint per a res.
Per tot això, i també per altres raons, la tendència renana no ha prosperat massa fora del seu lloc d'origen.
Segurament convé parar més atenció a l'escola llombarda de sabotatge d'enquestes, que, perquè no dir-ho, ens cau més simpàtica i permet passar-ho més bé. I ja se sap, si hi ha una màxima que diu "distreure instruint", n'hi ha una altra que diu "revolucionar divertint-se". El dia proper, doncs, parlarem dels llombards.
Des-enquestem (2) per Víctor Sunyol
Com dèiem, de les dues postures per defensar el món de la plaga de les enquestes, la tendència renana és la que ha optat per la "no intervenció". És a dir, es plateja anul·lar el poder deles enquestes a base de crear un grup gran i significatiu de persones que mai no en respon ni una. Si és un grup heteerogeni i prou gran, resta una fraja significativa de població que no és consultada, i aquest sol fet invalida les enquestes.
És clar que això planteja alguns problemes: En primer lloc, el grup de seguidors actius de la "no intervenció" ha de ser molt gran per fer evident la seva absència i fer nul·la l'enquesta. A més s'ha de fer saber públicament el nombre d'"objectors" per tal que se sàpiga i tothom es malfiï de l'enquesta. I això vol molt d'esforç i despeses, que potser valdria més emprar per altres objectius.
Un segon problema és el dels matemàtics. Hem dit que per fer evident i, per tant, efectiva aquestaactitud d'objecció de resposta, és necessari fer-ne publicitat. I quan això es fa, el matemàtic sempre troba una fórmula de correcció estadística amb la qual poder dir: "L'enquesta dona ai´ò; però com que per culpa dels objector no és representativa, hi aplicarem un factor de correcció i obtindrem un resultat que serà tan fidedigne com si so hi hagués objector". Ves per on, la matemàtica, que havia d'alliberar la persona, ara se'ns torna en contra.
Això es pot solucionar desorientant el contrari; és a dir, desorientant el matemàtic. És aparentment fàcil. Es tracta d'establir un pla de variables incontrolables per tal que per a cada enquesta hi hagi un nombre suficient d'objectors que exerceixin el seu dret a vot per tal que el matemàtic no sàpiga quants objectors han votat i quants no, i així no pugui fer la seva fórmula corrrectiva. però això, a més de ser complicat d'organització, crea un problema: com més aleatori és el comportament dels objectors, més descontrola el matemàtic; però també acosta més el resultat final al que s'obtindria si no hi hagués objectors ni res d'això. És a dir que per ser més eficaç, el mecanisme acaba no servint per a res.
Per tot això, i també per altres raons, la tendència renana no ha prosperat massa fora del seu lloc d'origen.
Segurament convé parar més atenció a l'escola llombarda de sabotatge d'enquestes, que, perquè no dir-ho, ens cau més simpàtica i permet passar-ho més bé. I ja se sap, si hi ha una màxima que diu "distreure instruint", n'hi ha una altra que diu "revolucionar divertint-se". El dia proper, doncs, parlarem dels llombards.
Desenquestem I . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Desenquestem (1) per Víctor Sunyol
Vam quedar que quan s'acostessin eleccions parlaríem específicament de les enquestes. Permetin-me ara d'alterar el programa previst per dedicar algunes sessions al tema. Pel que fa a la bibliografia, que fins ara era pràcticament inexistent, crec recordar que a la Llombardia i a la Renània s'ha editat alguns manuals d'actuació davant d'aquesta plaga dels nostres temps. Esperem que s'escampi l'exemple i que doni fruits abundosos i útils.
No cal recordar el que es vadir en la introducció a aquestes sessions. Avui dia, qui mana són les enquestes. Així de simple i de breu. I per si no ho veiem clar, demanem-nos què és el que decideix els programes dels polítics, les promeses electorals, els pactes o les aliances de govern, les actuacions i directrius polítiques ... És evident que moltsd polítics ja no tenen programa sinó que actuen majoritàriament segons el que les enquestes assenyalen que és el desig de la majoria de votants, cosa que creune que els permetràcontinuar al poder (o accedir-hi). Però això no només es dona en el camp polític (aniríem errats si penséssim que els polítics són els qui manen, o els únics), sinó que la gran banca també es mou per les enquestes (perquè depèn de l'especulació borsària). I s'hi mouen les grans empreses i fàbriques per decidir la producció i les estratègies mercantils i publicitàries (estratègies quwe són fonamentalment ideològiques). S'hi mouen els centres d'opinió per fer anàlisis de la realitat i , per tant, per establir consells i línies d'acció a tots els nivells. S'hi mouen els publicitaris. S'hi mouen les universistats per planificar els seus cursos. S'hi mouen molts escriptors i cineastes per crear les obres; les emissores de ràdio i TV per establir programacions. S'hi mouen les esglésies per dictar dogmes (encara que de vagades no ho sembli). Es mouen a partir de les enquestes, en definitiva, tots els estaments que dictaminen soble les nostres vides, el nostre futur i el nostre present. I també, naturalment, totes les empreses de màrketing i venda.
Tothom es mou doncs en una realitat virtual proporcionada per les xifres de les enquestes. I és sobre aquesta virtualitat que actuen i exerceixen el seu poder. Sobre els núvols. No interessa servir la idea, la línia, la convicció, el programa. Només "servir la majoria", només l'estratègia populista i en benefici propi. Estem, ja ho veiem, dominats per les enquestes, que sembla que permeten conèixer la realitat i, per tant, dominar-la.
Responent una enquesta, doncs, estem ajudant a fer.nos més esclaus, estem ajudant a ser controlats, dirigits, utilitzats; en la nostra mesura estem ajudant a la creació d'una societat cega, muda i sorda al servei d'unes forces que poden semblar de còmic o d'opereta, però que són de veritable tragèdia o drama.
És evident que davant d'un muntatge així el que s'imposa és la revolta contra l'enquesta. L'escola renana opta per la "no intervenció", per la inhibició, la no participació militant en les enquestes: negar-se a respondre'n cap. En canvi, la llombarda ha optat radicalment pel sabotatge directe: respondre'n com més millor i respondre sempre el més lluny de la realitat possible. De totes dues ens n'ocuparem en les properes sessions; i no cal dir quina trobem més simpàtica.
_____________
Desenquestem II
Desenquestem (1) per Víctor Sunyol
Vam quedar que quan s'acostessin eleccions parlaríem específicament de les enquestes. Permetin-me ara d'alterar el programa previst per dedicar algunes sessions al tema. Pel que fa a la bibliografia, que fins ara era pràcticament inexistent, crec recordar que a la Llombardia i a la Renània s'ha editat alguns manuals d'actuació davant d'aquesta plaga dels nostres temps. Esperem que s'escampi l'exemple i que doni fruits abundosos i útils.
No cal recordar el que es vadir en la introducció a aquestes sessions. Avui dia, qui mana són les enquestes. Així de simple i de breu. I per si no ho veiem clar, demanem-nos què és el que decideix els programes dels polítics, les promeses electorals, els pactes o les aliances de govern, les actuacions i directrius polítiques ... És evident que moltsd polítics ja no tenen programa sinó que actuen majoritàriament segons el que les enquestes assenyalen que és el desig de la majoria de votants, cosa que creune que els permetràcontinuar al poder (o accedir-hi). Però això no només es dona en el camp polític (aniríem errats si penséssim que els polítics són els qui manen, o els únics), sinó que la gran banca també es mou per les enquestes (perquè depèn de l'especulació borsària). I s'hi mouen les grans empreses i fàbriques per decidir la producció i les estratègies mercantils i publicitàries (estratègies quwe són fonamentalment ideològiques). S'hi mouen els centres d'opinió per fer anàlisis de la realitat i , per tant, per establir consells i línies d'acció a tots els nivells. S'hi mouen els publicitaris. S'hi mouen les universistats per planificar els seus cursos. S'hi mouen molts escriptors i cineastes per crear les obres; les emissores de ràdio i TV per establir programacions. S'hi mouen les esglésies per dictar dogmes (encara que de vagades no ho sembli). Es mouen a partir de les enquestes, en definitiva, tots els estaments que dictaminen soble les nostres vides, el nostre futur i el nostre present. I també, naturalment, totes les empreses de màrketing i venda.
Tothom es mou doncs en una realitat virtual proporcionada per les xifres de les enquestes. I és sobre aquesta virtualitat que actuen i exerceixen el seu poder. Sobre els núvols. No interessa servir la idea, la línia, la convicció, el programa. Només "servir la majoria", només l'estratègia populista i en benefici propi. Estem, ja ho veiem, dominats per les enquestes, que sembla que permeten conèixer la realitat i, per tant, dominar-la.
Responent una enquesta, doncs, estem ajudant a fer.nos més esclaus, estem ajudant a ser controlats, dirigits, utilitzats; en la nostra mesura estem ajudant a la creació d'una societat cega, muda i sorda al servei d'unes forces que poden semblar de còmic o d'opereta, però que són de veritable tragèdia o drama.
És evident que davant d'un muntatge així el que s'imposa és la revolta contra l'enquesta. L'escola renana opta per la "no intervenció", per la inhibició, la no participació militant en les enquestes: negar-se a respondre'n cap. En canvi, la llombarda ha optat radicalment pel sabotatge directe: respondre'n com més millor i respondre sempre el més lluny de la realitat possible. De totes dues ens n'ocuparem en les properes sessions; i no cal dir quina trobem més simpàtica.
_____________
Desenquestem II
9.7.07
C : Creativitat V , Coses que queden per fer ...
Coses que queden per fer en el camp de la creació artística i les arts en general...
Sofert lector, jo mai no gosaria a tractar-te d'hipòcrita com ho feia el mestre Charles, sinó d'això de sofert...i de pacient...perquè ets capaç d'esperar moltes llunes per trobar aquí les lletres promeses.
Taden una mica, més del compte poter, però, ja ho veus, arriben.
He de començar, forçosament, per rebaixar el to de grandiloqüència de l'expressió "creació artística i les arts en general", perquè no tot el que posarem aquí tindrà la categoria d'art "strictu sensu", potser només com a metàfora i encara... però qualsevol miqueta té la seva importància.
1. Queda per crear un joc lingüístic que consisteix en citar un paràgraf més o menys d'algun article de premsa escrita o electrònica, o d'alguna notícia o declaració gravada d'algun programa de ràdio o de televisió.
Es tractaria llavors d'amagar una paraula o frase de la citació original i col·locar-la enmig d'una sèrie de 4 o 5 opcions, totes elles, a banda de l'original, fóren imaginades i podrien ser més o menys versemblants, sinònimes o oposades al bloc amagat.
Es proposaria llavors, en un blog o entorn interactiu, el paràgraf original, amb el forat corresponent, i 3 , 4 o 5 opcions ... i es demanaria als lectors que acceptessin el repte d'endevinar l'opció correcta.
En el post del blog on es proposés el joc, ja es podria incloure un enllaç a la seu URL que inclogués el texte original, o bé al fitxer àudio o video correponent, cas que escollíssim un context àudio o vídeo, del qual fins i tot es podria fer una transcripció.
Però potser quedaria una mica més polit donar la solució al joc en la secció dels comentaris al post.
Es podria fixar un text, que es repetís en cada joc, on es convidés els lectors a aportar algun comentari sobre el text proposat, o osbre les opcions proposades, i també a col·laborar amb els gestors del joc suggerint algun fragment que servís de base a un proper joc.
Evidentment, la part essencial del joc rau en la susbtància i contingut del fragment triat, tot i que la gràcia rau en la gràcia que tinguin les opcions que acompanyen la paraula o frase que volem amagar. Dit d'na altra manera en la creativitat esmerçada en la creació de les falses opcions.
Bé fixeu-vos que això tan senzill us permet de posar en relleu tot allò que inevitablement aneu trobant tot llegint la premsa o els llibres, tot escoltant la ràdio o mirant la televisió ...
Podeu fer un zoom il·lustratiu sobre tot allò que us sembli interessant, terrible o temible, deliciós o esperpèntic... No és poca cosa... dins de la seva norresitat.
Nosaltres hem decidit d'implementar-ho en un bloc dedicat al que nosaltres anomenem Jocs politicolingüístics.
Sofert lector, jo mai no gosaria a tractar-te d'hipòcrita com ho feia el mestre Charles, sinó d'això de sofert...i de pacient...perquè ets capaç d'esperar moltes llunes per trobar aquí les lletres promeses.
Taden una mica, més del compte poter, però, ja ho veus, arriben.
He de començar, forçosament, per rebaixar el to de grandiloqüència de l'expressió "creació artística i les arts en general", perquè no tot el que posarem aquí tindrà la categoria d'art "strictu sensu", potser només com a metàfora i encara... però qualsevol miqueta té la seva importància.
1. Queda per crear un joc lingüístic que consisteix en citar un paràgraf més o menys d'algun article de premsa escrita o electrònica, o d'alguna notícia o declaració gravada d'algun programa de ràdio o de televisió.
Es tractaria llavors d'amagar una paraula o frase de la citació original i col·locar-la enmig d'una sèrie de 4 o 5 opcions, totes elles, a banda de l'original, fóren imaginades i podrien ser més o menys versemblants, sinònimes o oposades al bloc amagat.
Es proposaria llavors, en un blog o entorn interactiu, el paràgraf original, amb el forat corresponent, i 3 , 4 o 5 opcions ... i es demanaria als lectors que acceptessin el repte d'endevinar l'opció correcta.
En el post del blog on es proposés el joc, ja es podria incloure un enllaç a la seu URL que inclogués el texte original, o bé al fitxer àudio o video correponent, cas que escollíssim un context àudio o vídeo, del qual fins i tot es podria fer una transcripció.
Però potser quedaria una mica més polit donar la solució al joc en la secció dels comentaris al post.
Es podria fixar un text, que es repetís en cada joc, on es convidés els lectors a aportar algun comentari sobre el text proposat, o osbre les opcions proposades, i també a col·laborar amb els gestors del joc suggerint algun fragment que servís de base a un proper joc.
Evidentment, la part essencial del joc rau en la susbtància i contingut del fragment triat, tot i que la gràcia rau en la gràcia que tinguin les opcions que acompanyen la paraula o frase que volem amagar. Dit d'na altra manera en la creativitat esmerçada en la creació de les falses opcions.
Bé fixeu-vos que això tan senzill us permet de posar en relleu tot allò que inevitablement aneu trobant tot llegint la premsa o els llibres, tot escoltant la ràdio o mirant la televisió ...
Podeu fer un zoom il·lustratiu sobre tot allò que us sembli interessant, terrible o temible, deliciós o esperpèntic... No és poca cosa... dins de la seva norresitat.
Nosaltres hem decidit d'implementar-ho en un bloc dedicat al que nosaltres anomenem Jocs politicolingüístics.
Agost de 2007
_____________
C : Creativitat IV , Coses que queden per fer ...
Coses que queden per fer ... per millorar susbtancialment la vida quotidiana ...
QUÈ QUEDA PER FER PER MILLORAR LA VIDA QUOTIDIANA I EL MÓN EN GENERAL?
Creativitas creativitatis et omnia creativitas. (Proverbi Xinès)
La "tira"! La veritat és que TOT està permanentment per fer o per refer.
Heus aquí uns quants exemples. Aprofiteu les idees, que us les dono gratis!
1. Les Loteries com a eina per a la implementació de més felicitat al món.
No m'estranyaria que vtu que em llegeixes fossis un més dels qui mai ha guanyat cap premi important a la loteria. A cap loteria.
M'he preguntat moltes vegades perquè les loteries, arreu del món, estan muntades segons el mateix principi pervers: només toca molt a uns pocs.
La gent es torna boja imaginant que li tocarà un d'aquells premis multimillionaris tot i sabent que en més d'un cas, un premi d'aquest et pot costar la pell.
Potser perquè em faria il·lusió que alguna vegada em toqués alguna cosa, una mica, vaig imaginar i encara hi vaig pensant que si algun país es decidís a canviar les regles que regeixen actualmnet la loteria potser podria canviar en positiu la vida dels ciutadans.
No puc pas creure que entre tots els economistes, folòsofs, matemàticc i científics en general no fóren capaços de trobar solució als inconvenients que de segur suposaria augmentar el nombre de petits premis per 10 o per 20, treient-ho del que s'adjudica als premis grossos. La "correcció de la desviació" potser no fóra pas res que trasbalsés seriosament el sistema.
Un exemple entenedor : 500 premis de 3.000€ en comptes d'un únic premi de 1.500.000€ o 5000 premis de 1.000€ en comptes d'un únic premi de 5.000.000 €
Fora com financiar entre tots plegats la il·lusió de milers de persones i de resoldre petits problemes econòmics. I encara més : Si un percentatge s'adjudiqués a la financiació de projectes de desenvolupament i d'atenció a regions o països amb problemes de subsistència, potser aconseguiríem erradicar la vergonga humana que representa la mort per malnutrició de mig continent africà.
Com passa en moltes coses, caldria implementar-ho ni que fos temporalment per saber si realment d'aquesta semi-utopia, el remei fóra pitjor que l'enfermetat.
De tota manera, com a mínim m'agradaria llegir algun estudi prospectiu que avalués seriosament els avantatges o el caos que una mesura revolucionaria com aquesta podria suposar. Com a mínim sabríem el perquè de tot plegat. Ara per ara, només ens queda imaginar que si les coses estan muntades com estan muntades és perquè no interessa que hi hagi massa petita felicitat, i cal que el diner es guanyi amb l'esforç, la trampa, l'engany i la corrupció de tota mena.
_________________
2. Canviar la filosofia de la Televisió
Cada any que passa, en relació al naixement de la televisió, sembla que la naturalesa d'aquest invent es vagi corrompent una mica més.
Falten adjectius prou significatius per qualificar el grau de degradació al que la massa, amb el seu gust per la cutrada, obliga els directors de les cadenes de televisió a fer programes i programacions immorals.
Perquè jo acabo tenint clar que si no hi ha solució és perquè la misèria humana no té solució.
Són els lectors de la premsa dita "del cor" (quina capullada!) els que crien els pseudoperiodistes i pseudofotògrafs, els articles que vulneren la intimitat i els que alimenten tota una massa de gent, els "famosets" de torn, que són com uns petits estafadors legals.
La televisió ha copiat aquesta regla i la submissió a l'anomentat fenòmen de l'audiència l'ha portada a ser un instrument d'aculturació i manipulació extraordinaris, difícils de superar.
No està gens clar que la situació pugui canviar a no ser que es produeixi algun cataclisme. Perquè dins de l'evolució "normal" de la nostra civilització occidental, no cal esperar canvis significatius que emanin dels governs de dretes ni de centre-dretes, però tampoc que vinguin de la mà de governs d'esquerres si mai n'hi torna a haver cap enlloc. Perquè el canvi radical que caldria aplicar a la filosofia de la televisió, si un governs d'esquerres s'atrevís a insinuar-lo, cauria al cap de quatre dies.
I què caldria doncs canviar ?
Heus aquí algunes propostes.
- la gent viu la transgressió per procuració (és a dir, virtualment, i per tant, inòcua i no perillosa per al poder). La televisió ofereix als ciutadans dosis homeopàtiques de trangressió de les normes ètiques, de violència, mort y visions de la desgràcia aliena; de sexe, d'exemples d'aplicació de la Justícia i de casos "exemplars" de bondat i solidaritat humana.
El més "seriós" de la televisió volen ser els Informatius, que repassen "objectivament" la marxa del món dia a dia.
M'agradaria tenir la capacitat de dir que té en John Pilger per dir en poques paraules que això s'ha convertit des de fa ja molt de temps en tot el més contrari a la veritat. Els informatius de totes les cadenes de televisió, arrreu, són l'instrument orwellià de manipulació de totes les societats.
El tema ja no és la censura i la manipulació flagrant de les imatges, ni tampoc dels continguts que repeteixen en bucle: índex de borses, d'atur, de PIB, de turistes que visiten el país, de volum d'exportacions, el temps o el trànsit ... NO! El tema és justament que s'ha aconseguit fer creure que aquestes informacions són "la veritat" que cal reproduir a la pantalla del televisor !
És patètic i al mateix temps inconcebible com això s'ho han deixat empassar fins i tot les polítics. Mai, des de la invenció de la televisió, ni els partits polítics ni els sindicats no han gaudit d'un estatus d'importància com per poder adrçar-se als ciutadans més que una vegada cada 4 anys i durants uns minuts comptats.
Les televisions locals, allà on n'hi ha reprodueixen el mateix patró manipulador. En temes sociopolítics, la televisó no és mai un mitjà de clarificació i de debat, sinó només de propaganda i de manipulació.
La consigna declarada és que hi ha d'haver un patrons referencials en la creació de la informació:
Per una banda la destinen a "la senyora Pepeta", el català mitjà a Catalunya i l'Español mitjà a Espanya, figura entelèquica que no existeix, però que és inventada per la imaginació dels resposables de la "Informació i propaganda" i definida com un representant d'un grup majoritari de persones capaces de reaccionar només en la gamma del QUÈ i mai en la del PERQUÈ, EL Sí o el NO, el BLANC o el NEGRE, BONS I DOLENTS, AMICS I ENEMICS, i al "quèmaco".
I tot sofregit en una NOVLLENGUA de no més de 1000 o 1500 paraules, no fos cas que els destinataris no poguéssin entendre allò que se'ls vol inocular i com a conseqüència no es comportessin majoritàriament com volen que es comportin.
Per altra banda, apliquen el principi del mal anomenat i mal definit concepte "políticament correcte" : és a dir l'aplicació de la censura a tota imatge o declaració que pugui fer reaccionar els ciutadans. Es tracta d'endormiscar consciències, mai de sacsejar-les.
Tots som la senyora Pepeta
QUÈ QUEDA PER FER PER MILLORAR LA VIDA QUOTIDIANA I EL MÓN EN GENERAL?
Creativitas creativitatis et omnia creativitas. (Proverbi Xinès)
La "tira"! La veritat és que TOT està permanentment per fer o per refer.
Heus aquí uns quants exemples. Aprofiteu les idees, que us les dono gratis!
1. Les Loteries com a eina per a la implementació de més felicitat al món.
No m'estranyaria que vtu que em llegeixes fossis un més dels qui mai ha guanyat cap premi important a la loteria. A cap loteria.
M'he preguntat moltes vegades perquè les loteries, arreu del món, estan muntades segons el mateix principi pervers: només toca molt a uns pocs.
La gent es torna boja imaginant que li tocarà un d'aquells premis multimillionaris tot i sabent que en més d'un cas, un premi d'aquest et pot costar la pell.
Potser perquè em faria il·lusió que alguna vegada em toqués alguna cosa, una mica, vaig imaginar i encara hi vaig pensant que si algun país es decidís a canviar les regles que regeixen actualmnet la loteria potser podria canviar en positiu la vida dels ciutadans.
No puc pas creure que entre tots els economistes, folòsofs, matemàticc i científics en general no fóren capaços de trobar solució als inconvenients que de segur suposaria augmentar el nombre de petits premis per 10 o per 20, treient-ho del que s'adjudica als premis grossos. La "correcció de la desviació" potser no fóra pas res que trasbalsés seriosament el sistema.
Un exemple entenedor : 500 premis de 3.000€ en comptes d'un únic premi de 1.500.000€ o 5000 premis de 1.000€ en comptes d'un únic premi de 5.000.000 €
Fora com financiar entre tots plegats la il·lusió de milers de persones i de resoldre petits problemes econòmics. I encara més : Si un percentatge s'adjudiqués a la financiació de projectes de desenvolupament i d'atenció a regions o països amb problemes de subsistència, potser aconseguiríem erradicar la vergonga humana que representa la mort per malnutrició de mig continent africà.
Com passa en moltes coses, caldria implementar-ho ni que fos temporalment per saber si realment d'aquesta semi-utopia, el remei fóra pitjor que l'enfermetat.
De tota manera, com a mínim m'agradaria llegir algun estudi prospectiu que avalués seriosament els avantatges o el caos que una mesura revolucionaria com aquesta podria suposar. Com a mínim sabríem el perquè de tot plegat. Ara per ara, només ens queda imaginar que si les coses estan muntades com estan muntades és perquè no interessa que hi hagi massa petita felicitat, i cal que el diner es guanyi amb l'esforç, la trampa, l'engany i la corrupció de tota mena.
_________________
2. Canviar la filosofia de la Televisió
Cada any que passa, en relació al naixement de la televisió, sembla que la naturalesa d'aquest invent es vagi corrompent una mica més.
Falten adjectius prou significatius per qualificar el grau de degradació al que la massa, amb el seu gust per la cutrada, obliga els directors de les cadenes de televisió a fer programes i programacions immorals.
Perquè jo acabo tenint clar que si no hi ha solució és perquè la misèria humana no té solució.
Són els lectors de la premsa dita "del cor" (quina capullada!) els que crien els pseudoperiodistes i pseudofotògrafs, els articles que vulneren la intimitat i els que alimenten tota una massa de gent, els "famosets" de torn, que són com uns petits estafadors legals.
La televisió ha copiat aquesta regla i la submissió a l'anomentat fenòmen de l'audiència l'ha portada a ser un instrument d'aculturació i manipulació extraordinaris, difícils de superar.
No està gens clar que la situació pugui canviar a no ser que es produeixi algun cataclisme. Perquè dins de l'evolució "normal" de la nostra civilització occidental, no cal esperar canvis significatius que emanin dels governs de dretes ni de centre-dretes, però tampoc que vinguin de la mà de governs d'esquerres si mai n'hi torna a haver cap enlloc. Perquè el canvi radical que caldria aplicar a la filosofia de la televisió, si un governs d'esquerres s'atrevís a insinuar-lo, cauria al cap de quatre dies.
I què caldria doncs canviar ?
Heus aquí algunes propostes.
- la gent viu la transgressió per procuració (és a dir, virtualment, i per tant, inòcua i no perillosa per al poder). La televisió ofereix als ciutadans dosis homeopàtiques de trangressió de les normes ètiques, de violència, mort y visions de la desgràcia aliena; de sexe, d'exemples d'aplicació de la Justícia i de casos "exemplars" de bondat i solidaritat humana.
El més "seriós" de la televisió volen ser els Informatius, que repassen "objectivament" la marxa del món dia a dia.
M'agradaria tenir la capacitat de dir que té en John Pilger per dir en poques paraules que això s'ha convertit des de fa ja molt de temps en tot el més contrari a la veritat. Els informatius de totes les cadenes de televisió, arrreu, són l'instrument orwellià de manipulació de totes les societats.
El tema ja no és la censura i la manipulació flagrant de les imatges, ni tampoc dels continguts que repeteixen en bucle: índex de borses, d'atur, de PIB, de turistes que visiten el país, de volum d'exportacions, el temps o el trànsit ... NO! El tema és justament que s'ha aconseguit fer creure que aquestes informacions són "la veritat" que cal reproduir a la pantalla del televisor !
És patètic i al mateix temps inconcebible com això s'ho han deixat empassar fins i tot les polítics. Mai, des de la invenció de la televisió, ni els partits polítics ni els sindicats no han gaudit d'un estatus d'importància com per poder adrçar-se als ciutadans més que una vegada cada 4 anys i durants uns minuts comptats.
Les televisions locals, allà on n'hi ha reprodueixen el mateix patró manipulador. En temes sociopolítics, la televisó no és mai un mitjà de clarificació i de debat, sinó només de propaganda i de manipulació.
La consigna declarada és que hi ha d'haver un patrons referencials en la creació de la informació:
Per una banda la destinen a "la senyora Pepeta", el català mitjà a Catalunya i l'Español mitjà a Espanya, figura entelèquica que no existeix, però que és inventada per la imaginació dels resposables de la "Informació i propaganda" i definida com un representant d'un grup majoritari de persones capaces de reaccionar només en la gamma del QUÈ i mai en la del PERQUÈ, EL Sí o el NO, el BLANC o el NEGRE, BONS I DOLENTS, AMICS I ENEMICS, i al "quèmaco".
I tot sofregit en una NOVLLENGUA de no més de 1000 o 1500 paraules, no fos cas que els destinataris no poguéssin entendre allò que se'ls vol inocular i com a conseqüència no es comportessin majoritàriament com volen que es comportin.
Per altra banda, apliquen el principi del mal anomenat i mal definit concepte "políticament correcte" : és a dir l'aplicació de la censura a tota imatge o declaració que pugui fer reaccionar els ciutadans. Es tracta d'endormiscar consciències, mai de sacsejar-les.
Tots som la senyora Pepeta
C : Creativitat III , Coses que queden per fer ...
Coses que queden per fer en el camp de la lingüística aplicada
1. Vegeu neologismització
2. Traducció automàtica
Un dia d'aquests ens posarem a parlar-ne. Està en cua de redacció ;-)
___________
1. Vegeu neologismització
2. Traducció automàtica
Un dia d'aquests ens posarem a parlar-ne. Està en cua de redacció ;-)
___________
C : Creativitat II , Coses que queden per fer ...
Coses que queden per fer en el camp de l'educació ...
vegeu
Aprendre, ensenyar, educar I (enllaços pendents)
Aprendre, ensenyar, educar II
vegeu
Aprendre, ensenyar, educar I (enllaços pendents)
Aprendre, ensenyar, educar II
A: Aprendre, ensenyar, educar II
Ensenyar I
No sé si resultarà massa poc ortodoxe (o una mica escandalós) començar directament "pel final" en comptes de fer-ho pel començament i escriure primer els 10 o 20 capítols que fonamentarien les conclusions.
Vull començar per (algunes de) les conclusions provisionals a les que jo he anat arribant. Començar per una série de propostes "concretes" de renovacions a fer que potser (només potser) podrien contribuir a millorar l'ensenyament.
Però ho faré tanmateix, per què si bé no és la meva feina ni la meva intenció (re)definir què vol dir ensenyar, ni teoritzar sobre conceptes pedagògics més o menys abstractes, no em vull estar de "dir la meva", per poc que valgui.
Potser algunes de les idees semblaran "eixalabrades" o impossibles de dur a la pràctica. Jo vull creure que de la reflexió de les persones que les llegeixin (amb bons ulls) en pot sortir el matís, la contra-proposta o la iniciativa creativa paral·lela que les faci "possibles".
Posats a fer, prefeixo començar pel punt on ens trobem molts professors avui mateix, la vigília d'un dia qualsevol quan l'endemà cal tornar a classe, impartint "crèdits" i ja no assignatures, amb alumnes ESOitzats i no amb la "flor i nata" d'un sector social, immersos en un sistema educatiu reformat recentment que ens fa enfrontar amb una educació global diferent i dins d'una societat en plena transformació en tots els àmbits (Europa, Internet...)
Encara queda molt per "inventar" (em sembla ...)
El diari Avui del 26 d'abril del 1996 publicava un especial "Com serà el món d'aquí a 20 anys?" que incloia un article de l'eminent autor del llibre The world crisis in education: The view from the eighties, el professor Philip H. Coombs (el curriculum del qual ocupa mig mega).
El títol de l'article en qüestió és: "Urgeix reformar l'ensenyament".
Copmença així:
"Si m'haguessin demanat fer un retrat sincer de com seran els sistemes mundials d'ensenyament d'aquí a vint anys a comptar des d'ara si es mantingués el funcionament usual (sic), em veuria obligat, amb tota honestedat, a donar una imatge descoratjadora" (...) I acaba aixà:
"La pregunta de com seran les institucions i les pràctiques educatives existents d'aquí a vint anys no és la més correcta, perquè ja sabem gairebé quina serà la resposta.
Les preguntes més pertinents a plantejar ara són:
1. ¿Com ha de ser l'ensenyament arreu del món i com funcionarà d'aquí a vint anys?
2. ¿Quin tipus d'estratègies creatives i cooperatives individuals, locals, institucionals nacionals i internacionals podrien resultar més efectives per provocar aquests canvis essencials en l'ensenyament i que es necessiten urgentment arreu del món?"
(Philip H Coombs. Urgeix reformar l'ensenyament. Avui 23.4.96 pg. 20)
____________________________
Tot i que llegir això no ens posa eufòrics, com a mínim ens tranquilitza i ens dona moral constatar que les grans eminències també es fan les mateixes preguntes que ens fem tots els treballadors de l'ensenyament.
Enfront de tanta unanimitat en reconèixer la crisi permanent dels sistemes educatius, el que falten són doncs PROPOSTES per canviar-los, oi?
Propostes com més concretes millor, com més sensates millor, com més senzilles (que no banals) millor ...
Jo m'atreveixo a saltar un grau en la línia de concreció i passar com a mínim a plantejar preguntes sobre la necessitat, la factibilitat, i la possible manera de realitzar canvis reals.
El tema de la motivació: ensenyar motivadorament i aprendre a motivar-se.
El terme motivació, en l'àmbit escolar i educatiu és una paraula hiper-polivalent i de contorns poc definits que engloba un ampli ventall d'idees i temes associats dins dels quals destaquen "les estratègies de la manera d'ensenyar tot divertint (dins del marge possible, és clar) per aconseguir un ensenyament "eficaç".
A principis d'abril del 1998, el professor Carlos Guallart, de Saragossa, enviava a la llista educativa "hiperespiral" un missatge sobre el tema de la motivació.
De la seva aportació, una referència al contingut del llibre d'un canadenc, Roland Viau, en vaig treure la motivació per anar a Internet a buscar informació sobre aquest tema, i vaig "descobrir" una perla valuosa: Un treball titolat "A la recherche d'une motivation ... perdue?", de Christian Sierro, que es pot trobar a l'adreça:
http://pchec127-2a.unil.ch/ofiamt/motiperd/index.htm
* Paral·lelament, vaig llegir al setmanari L'Express (Nº 3426 12-18 mars 1998 pg. 35) una entrevista feta a Philippe Merieux, coordinador de la gran enquesta nacional "Quels savoirs enseigner dans les lycées ?" que el govern francès va adreçar a finals del 1997 a tots els estudiants i a tots el professors de secundària de França.
En aquell article es feia una primera evaluació no oficial dels resultats obtinguts a través de l'enquesta "Quels savoirs ...?" (L'Express nº3426 pp.31-34...) i es reproduien periodístico-provocadorament algunes de les opinions "interessants" que els joves francesos donaven sobre l'ensenyament rebut.
Implícitament els alumnes estaven assenyalant aquelles matèries o temes concrets de matèries que no els interessaven o que no els motivaven, mentre que n'assenyalaven alguns d'alternatius: demanaven que se'ls ensenyés "la vida real" ( cursos de conducció, de bricolatge, de puericultura, de mecànica, de socorrisme, com redactar un CV, etc...). Curiós!
De la lectura creuada d'aquests dos documents en vaig treure també la idea de desenvolupar les meves reflexions personals sobre la motivació.
Són aquestes:
Per motivar cal estar motivat.
Per motivar cal saber explicar on porta allò que es vol ensenyar.
Per motivar cal evitar al màxim la improvització i programar les classes posant-se empàticament en la pell dels alumnes.
Per motivar cal "fer participar" activament.
Per motivar cal saber preguntar per aconseguir fer reflexionar als alumnes sobre allò que s'ha adquirit.
Per motivar cal apel·lar a l'auto-estima dels alumnes i fomentar-la.
_________________
De com el model social "ambient", també anomentat "el sistema", boicoteja massa eficaçment bona part del model cultural "de bona fe" que pretén transmetre el sistema educatiu.
La idea que apunta el títol d'aquest apartat no és ni nova ni original. Està a la boca de tots els professors de tots els àmbits educatius, formulada de diverses maneres però sense massa variants en relació amb el fons de la qüestió.
En una entrevista publicada al BIEC (Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya) del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Nº 12. Abril 1998, pag. 15) amb el professor Octavi Fullat, catedràtic de Filosofia de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, titolada "Educar és ensenyar a viure sempre oberts", l'entrevistador li feia la pregunta en aquests termes:
"L'escola intenta promoure uns valors que no corresponen als que imperen en la societat"?
El professor, evidentment, contestava amb un comentari molt assenyat:
"La nostra societat està regida per dos valors. Un, l'eficàcia, se segueix realment. L'altre, la dignitat humana, només es proclama. L'eficàcia és un valor molt important però també molt perillós. Consisteix a plantejar-se la vida posant al capdavant la pregunta "això per a què serveix?", a fer les coses pensant en el profit que en trauerem. Així, els altres es converteixen en mitjant per a aconseguir fins, i no en fins per ells mateixos. Amb el valor de la dignitat ens omplim la boca, però realment no el practiquem. I si no fem l'esforç de posar com a valor principal en les relacions humanes la dignitat, només podem esperar el desatre. Si no ens hi esforçem, si a l'escola no ho inculquem, farem un món catastròfic" (...)
Sí, molt bé, però .... "so,what?" que dirien els anglesos.
Tot i que les paraules del professor, dins d'una entrevista realment interessant, serveixen per demostrar la seva vàlua humana i professional, en realitat constitueixen també un exemple palès del discurs "retòrico-wishful-thinking-nós" de moda, que no porta gaire enllà, que no fa avançar gran cosa, perquè acaba invariablement ... allà on hauria de començar!
El senyor Fullat, malhauradament, no explicita la "segona part" del raonament, que és sempre la més interessant i que no apareix mai gairebé enlloc: EL COM! I potser ho sap, però no ho diu!
El que falta són propostes o hipòtesis de canvis-solucions per petits que siguin -d'aquells que proposava el "Capità Enciam": els petits canvis poderosos-, falta també l'exigència d'actuació als qui tinguin les responsabilitats de fer-ho, falta un seguiment i una avaluació seriosos dels canvis realitzats ... i tornar a començar!
El que falta és allò que en llenguatge col·loquial se'n diu barroerament però entenedora "tenir pebrots", i sembla que n'hi molt poc enlloc.
Per reble el clau de l'exemple, podriem assenyalar el cas de la premsa diària, ben plena també d'articles ben estructurats, retòricament ben lligats, més o menys barrocs en l'expressió, autocomplaents en les anàlisis de gairebé tot, de vegades divertits, sovint irònics, sempre enginyosos ... però "sense pebrots", sense la voluntat d'intentar contribuir a canviar REALMENT les coses. Tot és més aviat "omplir-se la boca" i "omplir planes i planes de tinta", contemplar passivament la realitat en comptes de contribuir a canviar-la.
El que jo proposo concretament és canviar com a mínim un punt esencial: el tractament que es fa de l'educació en els mitjans de comunicació, i convertir-lo en un tema de debat permanent i d'interès vital per a la societat. Perquè tinc el convenciment que, en les circumstàncies actuals és una condició "sine qua non" per canviar tot el demés.
De l'ensenyament no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents". No és mai notícia si no és per assenyalar problemes de començament de curs, per protestes del sector ensenyant o manifestacions dels alumnes, escàndols o accidents.
Ni els estudiants, ni els professors, ni els directors d'escoles, ni les associacions de Pares/Mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia... i són d'interès fonamental per a tota la societat.
L'educació és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre tractada impròpiament.
I m'atreveixo a senyalar culpables: Hi ha una responsabilitat o culpabilitat INSTITUCIONAL per omissió en el fet que L'educació no sigui un tema d'interès permanent mentre que si que fan que ho siguin fins a l'absurd la part més intrascendent de l'esport o la moda, els embussos de trànsit o les temperatures que van tenir algunes ciutats el dia anterior.
Una societat que dona infinitament més importància a les declaracions d'un jugador de futbol o d'un entrenador de basquet o a un cantant de rock que a aquelles que podrien fer els responsables polítics en matèria educativa, els professors de tots els nivells educatius o les inquietuds, progressos i iniciatives dels estudiants, és una societat malalta, per més que alguns imbècils repeteixin insensatament l'eslògan que "el país va bé".
El model cultural que s'ofereix als joves és la tria entre un disc dels Pets o un disc dels Kins Collons, o entre un partit de bàsquet o un partit de futbol, o entre el "Sense títol" o "Malalts de tele"... NO tinc res en contra de l'humor i la diversió, més aviat penso que a n'hi ha massa poc ... Però és penós constatar que els espais "culturalo-divertimentosos" han aneantit completament els pocs espais culturals que mai han existit. I el que és pitjor, s'ha establert com a dogma que la televisió ha de defugir qualsevol temptació de culturitzar la societat.
Cap cadena pública ni privada ha tingut encara la gosadia de crear un programa que reflecteixi la vida escolar en centres experimentals o modèlics, divulgui les iniciatives i realitzacions dels estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca científica o de creació literària, analitzi i debateixi l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament, mostri la vida escolar i els curricula en els diferents països de la Unió Europea, la informació sobre beques, els cursos de formació oferts a professors i a estudiants, les anàlisis dels resultats escolars o universitaris, ... i una llista de possibilitats que es podria allargar indefinidament. Els mitjans de comunicació, públics i privats, en canvi, opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar per una tele-merda que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies dels personatges més esperpèntics de la societat.
Això sí, per "fer-ho veure", als voltants de juny, invariablement, es pensa en algun programet de debats que torni a plantejar per enèsima vegada el tema de si "Cal suprimir els examens?" ... Després cal tornar a esperar el dia 1 de setembre per sentir que els nous curs ha començat, les estadístiques propagandístiques de rigor, i la vida continua...
Deu ser per por a despertar el monstre?
Per altra banda, mentre els professors s'escarrassen en educar els alumnes en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben feta, la cultura i la ciència, el comportament ecològic ... els programes televisius de moda, els mites i models fabricats pels media, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent un model en una línia totalment oposada: la complacència i la connivència amb l'horterisme, la grolleria, la violència, i l'èxit per mitjà de l'escàndol i el despropòsit, entre altres desgràcies.
Els mitjans de comunicació realitzen així un boicot tremendament eficaç, fins al punt d'aconseguir que una àmplia franja de professorat renunciï a una bona part de l'esforç i la il·lusió suplementaris que estarien disposats a fer en d'altres circumstàncies.
Els educadors queden devant dels alumnes com uns dinosaures imbècils que van contra-corrent de la norma vigent, i els fa molta gràcia i bastanta pena tenir al davant uns personatges que intenten inútilment convèncer-els de la importància de valors i normes "obsolets": El plaer de la lectura? Quina lectura? Ja, ja, ja!!! Escriure? "Esto... que quéeee? Je, je, je !!! Tècniques d'estudi? Ji, ji, ji !!! Ètica? ... Però què s'ha cregut el tio / la tia aquest/a! De què vas, "xalao"! Jo, jo jo! Parlar bé? ... És d'un démodé "que t'hi cagues"! Ju, ju ju ...
Els intel·lectuals, desertant de la seva responsabilitat de proposar models ètics i culturals vàlids, han optat per mirar cap a un altre costat i convertir-se en tertulians divertits o provocadors a les tertúlies televisives, i en columnistes d'articles de 200 paraules de crítica irònica o de protesta suau a tota la premsa d'un estat atrapat permanentment en els malhaurats temes de la corrupció, el terrorisme, l'enfrontament entre nacionalismes, l'esport i el sexe.
I així ens va ...
Val a dir que, per sort pel sistema ... hi ha els càndids optimistes, sísifs inconscients, que no s'adonen o no es volen adonar com el dimoni ens desfà cada vespre tot el que intentem construir durant el dia.
No hi ha res com l'optimisme! Amb una mica de sort, demà tornarà a sortir el sol!
______________
EL FACTOR INTERNET I L'ENSENYAMENT DELFUTUR PROPER?El butlletí électrònic de l'Infobourg nº 34 publicava la següent notícia notícia: "SE PASSER DE L'ÉCOLE?" On l'a dit souvent, l'école change. On répète même que les nouvelles technologies accélèrent ce changement. Il paraît aussi que ces mouvements qui prennent forme aux États-Unis migrent parfois vers le nord! Exemple frappant cette semaine. Le «homeschooling», ou «l'école à la maison», est plus qu'une tendance américaine, c'est également une réalité québécoise, francophone de surcroît! Grâce à son site Web, la famille Comblay partage avec nous son quotidien depuis qu'Amélie, cinq ans et demi, fait l'école dans le sous-sol de la maison. «Décider d'enseigner à son enfant peut être un choix intimidant. Cela peut prendre beaucoup de recherches, d'interrogations, de discussions, et aussi peut-être un peu de courage, mais c'est un engagement que prennent plusieurs milliers de familles à travers le pays. Décider de sortir des sentiers battus n'est pas toujours facile.» Et si les nouvelles technologies rendaient possible «de se passer de l'école»? Interpellante interrogation... " * LA FAMILLE COMBLAY FAIT L'ÉCOLE À LA MAISON :http://www.total.net/~comblay/ Això ens porta a intentar d'imaginar prospectivament el tipus d'ensenyament i d'aprenentage del futur
No sé si resultarà massa poc ortodoxe (o una mica escandalós) començar directament "pel final" en comptes de fer-ho pel començament i escriure primer els 10 o 20 capítols que fonamentarien les conclusions.
Vull començar per (algunes de) les conclusions provisionals a les que jo he anat arribant. Començar per una série de propostes "concretes" de renovacions a fer que potser (només potser) podrien contribuir a millorar l'ensenyament.
Però ho faré tanmateix, per què si bé no és la meva feina ni la meva intenció (re)definir què vol dir ensenyar, ni teoritzar sobre conceptes pedagògics més o menys abstractes, no em vull estar de "dir la meva", per poc que valgui.
Potser algunes de les idees semblaran "eixalabrades" o impossibles de dur a la pràctica. Jo vull creure que de la reflexió de les persones que les llegeixin (amb bons ulls) en pot sortir el matís, la contra-proposta o la iniciativa creativa paral·lela que les faci "possibles".
Posats a fer, prefeixo començar pel punt on ens trobem molts professors avui mateix, la vigília d'un dia qualsevol quan l'endemà cal tornar a classe, impartint "crèdits" i ja no assignatures, amb alumnes ESOitzats i no amb la "flor i nata" d'un sector social, immersos en un sistema educatiu reformat recentment que ens fa enfrontar amb una educació global diferent i dins d'una societat en plena transformació en tots els àmbits (Europa, Internet...)
Encara queda molt per "inventar" (em sembla ...)
El diari Avui del 26 d'abril del 1996 publicava un especial "Com serà el món d'aquí a 20 anys?" que incloia un article de l'eminent autor del llibre The world crisis in education: The view from the eighties, el professor Philip H. Coombs (el curriculum del qual ocupa mig mega).
El títol de l'article en qüestió és: "Urgeix reformar l'ensenyament".
Copmença així:
"Si m'haguessin demanat fer un retrat sincer de com seran els sistemes mundials d'ensenyament d'aquí a vint anys a comptar des d'ara si es mantingués el funcionament usual (sic), em veuria obligat, amb tota honestedat, a donar una imatge descoratjadora" (...) I acaba aixà:
"La pregunta de com seran les institucions i les pràctiques educatives existents d'aquí a vint anys no és la més correcta, perquè ja sabem gairebé quina serà la resposta.
Les preguntes més pertinents a plantejar ara són:
1. ¿Com ha de ser l'ensenyament arreu del món i com funcionarà d'aquí a vint anys?
2. ¿Quin tipus d'estratègies creatives i cooperatives individuals, locals, institucionals nacionals i internacionals podrien resultar més efectives per provocar aquests canvis essencials en l'ensenyament i que es necessiten urgentment arreu del món?"
(Philip H Coombs. Urgeix reformar l'ensenyament. Avui 23.4.96 pg. 20)
____________________________
Tot i que llegir això no ens posa eufòrics, com a mínim ens tranquilitza i ens dona moral constatar que les grans eminències també es fan les mateixes preguntes que ens fem tots els treballadors de l'ensenyament.
Enfront de tanta unanimitat en reconèixer la crisi permanent dels sistemes educatius, el que falten són doncs PROPOSTES per canviar-los, oi?
Propostes com més concretes millor, com més sensates millor, com més senzilles (que no banals) millor ...
Jo m'atreveixo a saltar un grau en la línia de concreció i passar com a mínim a plantejar preguntes sobre la necessitat, la factibilitat, i la possible manera de realitzar canvis reals.
El tema de la motivació: ensenyar motivadorament i aprendre a motivar-se.
El terme motivació, en l'àmbit escolar i educatiu és una paraula hiper-polivalent i de contorns poc definits que engloba un ampli ventall d'idees i temes associats dins dels quals destaquen "les estratègies de la manera d'ensenyar tot divertint (dins del marge possible, és clar) per aconseguir un ensenyament "eficaç".
A principis d'abril del 1998, el professor Carlos Guallart, de Saragossa, enviava a la llista educativa "hiperespiral" un missatge sobre el tema de la motivació.
De la seva aportació, una referència al contingut del llibre d'un canadenc, Roland Viau, en vaig treure la motivació per anar a Internet a buscar informació sobre aquest tema, i vaig "descobrir" una perla valuosa: Un treball titolat "A la recherche d'une motivation ... perdue?", de Christian Sierro, que es pot trobar a l'adreça:
http://pchec127-2a.unil.ch/ofiamt/motiperd/index.htm
* Paral·lelament, vaig llegir al setmanari L'Express (Nº 3426 12-18 mars 1998 pg. 35) una entrevista feta a Philippe Merieux, coordinador de la gran enquesta nacional "Quels savoirs enseigner dans les lycées ?" que el govern francès va adreçar a finals del 1997 a tots els estudiants i a tots el professors de secundària de França.
En aquell article es feia una primera evaluació no oficial dels resultats obtinguts a través de l'enquesta "Quels savoirs ...?" (L'Express nº3426 pp.31-34...) i es reproduien periodístico-provocadorament algunes de les opinions "interessants" que els joves francesos donaven sobre l'ensenyament rebut.
Implícitament els alumnes estaven assenyalant aquelles matèries o temes concrets de matèries que no els interessaven o que no els motivaven, mentre que n'assenyalaven alguns d'alternatius: demanaven que se'ls ensenyés "la vida real" ( cursos de conducció, de bricolatge, de puericultura, de mecànica, de socorrisme, com redactar un CV, etc...). Curiós!
De la lectura creuada d'aquests dos documents en vaig treure també la idea de desenvolupar les meves reflexions personals sobre la motivació.
Són aquestes:
Per motivar cal estar motivat.
Per motivar cal saber explicar on porta allò que es vol ensenyar.
Per motivar cal evitar al màxim la improvització i programar les classes posant-se empàticament en la pell dels alumnes.
Per motivar cal "fer participar" activament.
Per motivar cal saber preguntar per aconseguir fer reflexionar als alumnes sobre allò que s'ha adquirit.
Per motivar cal apel·lar a l'auto-estima dels alumnes i fomentar-la.
_________________
De com el model social "ambient", també anomentat "el sistema", boicoteja massa eficaçment bona part del model cultural "de bona fe" que pretén transmetre el sistema educatiu.
La idea que apunta el títol d'aquest apartat no és ni nova ni original. Està a la boca de tots els professors de tots els àmbits educatius, formulada de diverses maneres però sense massa variants en relació amb el fons de la qüestió.
En una entrevista publicada al BIEC (Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya) del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Nº 12. Abril 1998, pag. 15) amb el professor Octavi Fullat, catedràtic de Filosofia de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, titolada "Educar és ensenyar a viure sempre oberts", l'entrevistador li feia la pregunta en aquests termes:
"L'escola intenta promoure uns valors que no corresponen als que imperen en la societat"?
El professor, evidentment, contestava amb un comentari molt assenyat:
"La nostra societat està regida per dos valors. Un, l'eficàcia, se segueix realment. L'altre, la dignitat humana, només es proclama. L'eficàcia és un valor molt important però també molt perillós. Consisteix a plantejar-se la vida posant al capdavant la pregunta "això per a què serveix?", a fer les coses pensant en el profit que en trauerem. Així, els altres es converteixen en mitjant per a aconseguir fins, i no en fins per ells mateixos. Amb el valor de la dignitat ens omplim la boca, però realment no el practiquem. I si no fem l'esforç de posar com a valor principal en les relacions humanes la dignitat, només podem esperar el desatre. Si no ens hi esforçem, si a l'escola no ho inculquem, farem un món catastròfic" (...)
Sí, molt bé, però .... "so,what?" que dirien els anglesos.
Tot i que les paraules del professor, dins d'una entrevista realment interessant, serveixen per demostrar la seva vàlua humana i professional, en realitat constitueixen també un exemple palès del discurs "retòrico-wishful-thinking-nós" de moda, que no porta gaire enllà, que no fa avançar gran cosa, perquè acaba invariablement ... allà on hauria de començar!
El senyor Fullat, malhauradament, no explicita la "segona part" del raonament, que és sempre la més interessant i que no apareix mai gairebé enlloc: EL COM! I potser ho sap, però no ho diu!
El que falta són propostes o hipòtesis de canvis-solucions per petits que siguin -d'aquells que proposava el "Capità Enciam": els petits canvis poderosos-, falta també l'exigència d'actuació als qui tinguin les responsabilitats de fer-ho, falta un seguiment i una avaluació seriosos dels canvis realitzats ... i tornar a començar!
El que falta és allò que en llenguatge col·loquial se'n diu barroerament però entenedora "tenir pebrots", i sembla que n'hi molt poc enlloc.
Per reble el clau de l'exemple, podriem assenyalar el cas de la premsa diària, ben plena també d'articles ben estructurats, retòricament ben lligats, més o menys barrocs en l'expressió, autocomplaents en les anàlisis de gairebé tot, de vegades divertits, sovint irònics, sempre enginyosos ... però "sense pebrots", sense la voluntat d'intentar contribuir a canviar REALMENT les coses. Tot és més aviat "omplir-se la boca" i "omplir planes i planes de tinta", contemplar passivament la realitat en comptes de contribuir a canviar-la.
El que jo proposo concretament és canviar com a mínim un punt esencial: el tractament que es fa de l'educació en els mitjans de comunicació, i convertir-lo en un tema de debat permanent i d'interès vital per a la societat. Perquè tinc el convenciment que, en les circumstàncies actuals és una condició "sine qua non" per canviar tot el demés.
De l'ensenyament no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents". No és mai notícia si no és per assenyalar problemes de començament de curs, per protestes del sector ensenyant o manifestacions dels alumnes, escàndols o accidents.
Ni els estudiants, ni els professors, ni els directors d'escoles, ni les associacions de Pares/Mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia... i són d'interès fonamental per a tota la societat.
L'educació és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre tractada impròpiament.
I m'atreveixo a senyalar culpables: Hi ha una responsabilitat o culpabilitat INSTITUCIONAL per omissió en el fet que L'educació no sigui un tema d'interès permanent mentre que si que fan que ho siguin fins a l'absurd la part més intrascendent de l'esport o la moda, els embussos de trànsit o les temperatures que van tenir algunes ciutats el dia anterior.
Una societat que dona infinitament més importància a les declaracions d'un jugador de futbol o d'un entrenador de basquet o a un cantant de rock que a aquelles que podrien fer els responsables polítics en matèria educativa, els professors de tots els nivells educatius o les inquietuds, progressos i iniciatives dels estudiants, és una societat malalta, per més que alguns imbècils repeteixin insensatament l'eslògan que "el país va bé".
El model cultural que s'ofereix als joves és la tria entre un disc dels Pets o un disc dels Kins Collons, o entre un partit de bàsquet o un partit de futbol, o entre el "Sense títol" o "Malalts de tele"... NO tinc res en contra de l'humor i la diversió, més aviat penso que a n'hi ha massa poc ... Però és penós constatar que els espais "culturalo-divertimentosos" han aneantit completament els pocs espais culturals que mai han existit. I el que és pitjor, s'ha establert com a dogma que la televisió ha de defugir qualsevol temptació de culturitzar la societat.
Cap cadena pública ni privada ha tingut encara la gosadia de crear un programa que reflecteixi la vida escolar en centres experimentals o modèlics, divulgui les iniciatives i realitzacions dels estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca científica o de creació literària, analitzi i debateixi l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament, mostri la vida escolar i els curricula en els diferents països de la Unió Europea, la informació sobre beques, els cursos de formació oferts a professors i a estudiants, les anàlisis dels resultats escolars o universitaris, ... i una llista de possibilitats que es podria allargar indefinidament. Els mitjans de comunicació, públics i privats, en canvi, opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar per una tele-merda que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies dels personatges més esperpèntics de la societat.
Això sí, per "fer-ho veure", als voltants de juny, invariablement, es pensa en algun programet de debats que torni a plantejar per enèsima vegada el tema de si "Cal suprimir els examens?" ... Després cal tornar a esperar el dia 1 de setembre per sentir que els nous curs ha començat, les estadístiques propagandístiques de rigor, i la vida continua...
Deu ser per por a despertar el monstre?
Per altra banda, mentre els professors s'escarrassen en educar els alumnes en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben feta, la cultura i la ciència, el comportament ecològic ... els programes televisius de moda, els mites i models fabricats pels media, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent un model en una línia totalment oposada: la complacència i la connivència amb l'horterisme, la grolleria, la violència, i l'èxit per mitjà de l'escàndol i el despropòsit, entre altres desgràcies.
Els mitjans de comunicació realitzen així un boicot tremendament eficaç, fins al punt d'aconseguir que una àmplia franja de professorat renunciï a una bona part de l'esforç i la il·lusió suplementaris que estarien disposats a fer en d'altres circumstàncies.
Els educadors queden devant dels alumnes com uns dinosaures imbècils que van contra-corrent de la norma vigent, i els fa molta gràcia i bastanta pena tenir al davant uns personatges que intenten inútilment convèncer-els de la importància de valors i normes "obsolets": El plaer de la lectura? Quina lectura? Ja, ja, ja!!! Escriure? "Esto... que quéeee? Je, je, je !!! Tècniques d'estudi? Ji, ji, ji !!! Ètica? ... Però què s'ha cregut el tio / la tia aquest/a! De què vas, "xalao"! Jo, jo jo! Parlar bé? ... És d'un démodé "que t'hi cagues"! Ju, ju ju ...
Els intel·lectuals, desertant de la seva responsabilitat de proposar models ètics i culturals vàlids, han optat per mirar cap a un altre costat i convertir-se en tertulians divertits o provocadors a les tertúlies televisives, i en columnistes d'articles de 200 paraules de crítica irònica o de protesta suau a tota la premsa d'un estat atrapat permanentment en els malhaurats temes de la corrupció, el terrorisme, l'enfrontament entre nacionalismes, l'esport i el sexe.
I així ens va ...
Val a dir que, per sort pel sistema ... hi ha els càndids optimistes, sísifs inconscients, que no s'adonen o no es volen adonar com el dimoni ens desfà cada vespre tot el que intentem construir durant el dia.
No hi ha res com l'optimisme! Amb una mica de sort, demà tornarà a sortir el sol!
______________
EL FACTOR INTERNET I L'ENSENYAMENT DELFUTUR PROPER?El butlletí électrònic de l'Infobourg nº 34 publicava la següent notícia notícia: "SE PASSER DE L'ÉCOLE?" On l'a dit souvent, l'école change. On répète même que les nouvelles technologies accélèrent ce changement. Il paraît aussi que ces mouvements qui prennent forme aux États-Unis migrent parfois vers le nord! Exemple frappant cette semaine. Le «homeschooling», ou «l'école à la maison», est plus qu'une tendance américaine, c'est également une réalité québécoise, francophone de surcroît! Grâce à son site Web, la famille Comblay partage avec nous son quotidien depuis qu'Amélie, cinq ans et demi, fait l'école dans le sous-sol de la maison. «Décider d'enseigner à son enfant peut être un choix intimidant. Cela peut prendre beaucoup de recherches, d'interrogations, de discussions, et aussi peut-être un peu de courage, mais c'est un engagement que prennent plusieurs milliers de familles à travers le pays. Décider de sortir des sentiers battus n'est pas toujours facile.» Et si les nouvelles technologies rendaient possible «de se passer de l'école»? Interpellante interrogation... " * LA FAMILLE COMBLAY FAIT L'ÉCOLE À LA MAISON :http://www.total.net/~comblay/ Això ens porta a intentar d'imaginar prospectivament el tipus d'ensenyament i d'aprenentage del futur
11.6.07
De l'essence du rire. Charles Baudelaire
Charles Baudelaire.
"De l'essence du rire et généralement du comique dans les arts plastiques."
Éditions du Seuil. Collection "l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378.
Una nota de peu de pàgina de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille".
Jo m'ho vaig llegir per primera vegada allà pels voltants de l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire en l'edició de Seuil.
No sé ben bé com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones conegudes així com també diversos fets de la vida quotidiana, alguns banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida.
Fa uns dies, el presentador d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari :
"I tu de què rius ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes".
El context no té massa importància, perquè aquesta reflexió tothom se l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable?
Estareu d'acord amb mi que, un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació filosòfica abstrusa i il·legible.
"Vols dir que aquesta lectura ens descobrirà realment "l'essència", la veritat total"? Entendre perquè ric quan ric?
El més freqüent és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector, que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi una verdadera l'explicació.
Baudelaire hi aporta una resposta força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata".
Anem a mirar-nos-ho ...
Baudelaire afirma que el riure neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura. Baudelaire afirma també que el fet de riure resideix en el que riu, i no pas en la cosa o persona objecte del riure.
El fet de riure és com un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció respecte a la norma, la valorem com a inferior.
En cada cas, nosaltres ens identifiquem amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència en relació amb allò que tenim davant nostre: persona, cosa, situació o metàfora o sinèdoque de persona o de cosa o de situació. Del resultat d'aquesta activitat mental que només dura milèsimes de segon, en pot sortir el somriure, el riure o la cleca desfrenada.
El més curiós és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació última del perquè això és així, queda per algun Premi Nobel de medecina del futur.
Pensem en un parell d'exemples que ho fan perfectament entenedor:
Primer exemple: Anant pel carrer, veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa , caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma. Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el perill. Trepitxa la pell de plàtan, cau, i el veiem de cul a terra...
Segon exemple: Un acudit mostra la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa. La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret, està tancant amb força la porta de la terrassa, i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora, i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és : "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat" i en castella: "Coño, el gato!"
Imagineu les reacions: En el primer cas: o bé ens posem a riure com a condemnats, comencem a enfotre'ns-en de mala manera o bé, lluny de riure, ens acostem al pobre desgraciat una mica esfereïts tement que s'hagi fet mal de veritat.
En el segon cas, el de l'acudit, o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia, ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora d'animals.
Què ha passat? En el primer cas ha funcionat el mecanisme del riure, és a dir una mena de consciència de la pròpia superioritat respecte de l'objecte del nostre riure. En milèsimes de segon ens hem fet la reflexió següent: aquest desgraciat havia d'haver mirat i haver-se adonat del perill. Nosaltres no som rucs. I l'efecte satànic del riure ha aparegut tot sol, per l'efecte d'aquesta reflexió gairebé involuntària.
En canvi, en el cas de qui en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari, el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex del socors o el reflex de la protesta.
Perquè es produeixi el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el de la dissociació-distanciació respecte a la víctima . I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació, s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal".
Això explica que davant de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna i hi ha qui no s'immuta ...
Això explica també que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix, perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant i considerar "l'altre jo" com un estrany.
Des d'aquesta perspectiva s'entén millor la reacció de la gent en relació amb els acudits que s'expliquen per aquests móns. I es que un acudit, ben mirat, no és res més que una "petita anormalitat" forçada respecte la norma. Quan ens diuen que ens explicaran un acudit ja ens prevenen que hem d'entendre i copçar en què consisteix aquesta "anormalitat" fabricada. Els que estan en la mateixa òrbita i entenen l'acudit riuen. Juguen a posar en funcionament el mecanisme de valorar com a ridícula o absurda o idiota (inferior) una persona o una situació ... en la qual ells no ens trobariem mai!
Però pot ben bé passar que algú no entengui en què consisteix el factor "a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica.
Penseu en algun acudit que us faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment. De què rieu realment? Una paraula mal pronunciada, un gest innocent, la majoria dels petits errors que tots cometem ... Vosaltres no ho farieu allò, vosaltres no ho dirieu, volsaltres no hi anirieu, vosaltres, allà no hi serieu, a vosaltres no us passaria, vosaltres no serieu com aquell desgraciat o desgraciada ...
L'aspecte més curiós del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo doncs en el significat del concepte de "norma relativa". I és que per aquí la cosa ens duu cap a d'altres límits:
D'una banda pensar en algunes persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena, en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les que es troben en la vida quotidiana.
Potser també això és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten" o bé és un inconscient, o bé se sent "superior" a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme ...
En podem treure alguna conclusió i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions?
Jo hi estic donant voltes ...
"De l'essence du rire et généralement du comique dans les arts plastiques."
Éditions du Seuil. Collection "l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378.
Una nota de peu de pàgina de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille".
Jo m'ho vaig llegir per primera vegada allà pels voltants de l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire en l'edició de Seuil.
No sé ben bé com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones conegudes així com també diversos fets de la vida quotidiana, alguns banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida.
Fa uns dies, el presentador d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari :
"I tu de què rius ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes".
El context no té massa importància, perquè aquesta reflexió tothom se l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable?
Estareu d'acord amb mi que, un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació filosòfica abstrusa i il·legible.
"Vols dir que aquesta lectura ens descobrirà realment "l'essència", la veritat total"? Entendre perquè ric quan ric?
El més freqüent és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector, que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi una verdadera l'explicació.
Baudelaire hi aporta una resposta força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata".
Anem a mirar-nos-ho ...
Baudelaire afirma que el riure neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura. Baudelaire afirma també que el fet de riure resideix en el que riu, i no pas en la cosa o persona objecte del riure.
El fet de riure és com un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció respecte a la norma, la valorem com a inferior.
En cada cas, nosaltres ens identifiquem amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència en relació amb allò que tenim davant nostre: persona, cosa, situació o metàfora o sinèdoque de persona o de cosa o de situació. Del resultat d'aquesta activitat mental que només dura milèsimes de segon, en pot sortir el somriure, el riure o la cleca desfrenada.
El més curiós és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació última del perquè això és així, queda per algun Premi Nobel de medecina del futur.
Pensem en un parell d'exemples que ho fan perfectament entenedor:
Primer exemple: Anant pel carrer, veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa , caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma. Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el perill. Trepitxa la pell de plàtan, cau, i el veiem de cul a terra...
Segon exemple: Un acudit mostra la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa. La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret, està tancant amb força la porta de la terrassa, i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora, i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és : "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat" i en castella: "Coño, el gato!"
Imagineu les reacions: En el primer cas: o bé ens posem a riure com a condemnats, comencem a enfotre'ns-en de mala manera o bé, lluny de riure, ens acostem al pobre desgraciat una mica esfereïts tement que s'hagi fet mal de veritat.
En el segon cas, el de l'acudit, o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia, ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora d'animals.
Què ha passat? En el primer cas ha funcionat el mecanisme del riure, és a dir una mena de consciència de la pròpia superioritat respecte de l'objecte del nostre riure. En milèsimes de segon ens hem fet la reflexió següent: aquest desgraciat havia d'haver mirat i haver-se adonat del perill. Nosaltres no som rucs. I l'efecte satànic del riure ha aparegut tot sol, per l'efecte d'aquesta reflexió gairebé involuntària.
En canvi, en el cas de qui en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari, el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex del socors o el reflex de la protesta.
Perquè es produeixi el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el de la dissociació-distanciació respecte a la víctima . I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació, s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal".
Això explica que davant de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna i hi ha qui no s'immuta ...
Això explica també que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix, perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant i considerar "l'altre jo" com un estrany.
Des d'aquesta perspectiva s'entén millor la reacció de la gent en relació amb els acudits que s'expliquen per aquests móns. I es que un acudit, ben mirat, no és res més que una "petita anormalitat" forçada respecte la norma. Quan ens diuen que ens explicaran un acudit ja ens prevenen que hem d'entendre i copçar en què consisteix aquesta "anormalitat" fabricada. Els que estan en la mateixa òrbita i entenen l'acudit riuen. Juguen a posar en funcionament el mecanisme de valorar com a ridícula o absurda o idiota (inferior) una persona o una situació ... en la qual ells no ens trobariem mai!
Però pot ben bé passar que algú no entengui en què consisteix el factor "a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica.
Penseu en algun acudit que us faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment. De què rieu realment? Una paraula mal pronunciada, un gest innocent, la majoria dels petits errors que tots cometem ... Vosaltres no ho farieu allò, vosaltres no ho dirieu, volsaltres no hi anirieu, vosaltres, allà no hi serieu, a vosaltres no us passaria, vosaltres no serieu com aquell desgraciat o desgraciada ...
L'aspecte més curiós del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo doncs en el significat del concepte de "norma relativa". I és que per aquí la cosa ens duu cap a d'altres límits:
D'una banda pensar en algunes persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena, en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les que es troben en la vida quotidiana.
Potser també això és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten" o bé és un inconscient, o bé se sent "superior" a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme ...
En podem treure alguna conclusió i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions?
Jo hi estic donant voltes ...
5.2.07
I : imatge
Hi ha entrades d'aquest dicofilo que vaig començar a crear jo com si fos aquell que inventava la paraula i el seu significat.
De fet sempre he deixat clar que jo, que sóc (moderadament i sentata) modest per naturalesa,l'únic que pretenc és dir la meva sobre tot una sèrie de temes, i que només per allò de la retòrica ho acabem anomenant Dicofilopersiflex.
Ara, en afegir "noves" entrades, em veig en la situació d'haver de començar citant allò que m'empeny a triar tal o qual paraula, tal o qual referència, tal o qual tema.
Entre els molts temes que em cal afegir al diccionari, em faltava afegir el de la Imatge.
No hi ha manera d'escapar al poderós influx de la imatge.
Guardava entre els meus dossiers un retall de l'Avui del dilluns 17 de juliol del 2006: un article de Jordi Costa, escriptor i periodista, titolat "El destí de la imatge" (pg. 22) i, com a pretítol o postítol, això: La imatge com a factor de confusió.
Retallo dos citacions que ens serviran potser més endavant per seguir alguna pista:
"A l'última escena de Demonlover-una pel·lícula de'Olivier Assayas que no va ser del tot apreciada per la crítica-, la protagonista, una executiva que ha creuat una intricada trama d'espionatge corporatiu, acaba convertida en fetitxe dins d'una pàgina web especialitzada en tortures virtuals. (...)
En apuntem la referència per si trobem la pel·li en algun lloc. Si algú ens escriu dient que la té i ens la pot passar, o la menara d'obtenir-la... li ho agraierem.
Segona part, molt curta però sucosa:
"Quan ja hem après que la llengua (parlada o escrita) pot esdevenir instrument d'incomunicació, podem donar la benvinguda a la mutació de la imatge com a factor essencial de confusió".
Molt bó, Jordi Costa, em sembla una bona afirmació que dóna per a un munt de reflexions i el teclat corresponent.
Paga la pena mirar de comentar-la...i d'intentar proposar com desfér tanta confusió com sigui possible, oi? Perquè la nostra fita ha de ser sempre la de modificar la imperfecta realitat per millorar-la una miqueta ... allò tan vell i conegut però sempre igual de vàlid d'en Baden Powell, vaja.
De fet sempre he deixat clar que jo, que sóc (moderadament i sentata) modest per naturalesa,l'únic que pretenc és dir la meva sobre tot una sèrie de temes, i que només per allò de la retòrica ho acabem anomenant Dicofilopersiflex.
Ara, en afegir "noves" entrades, em veig en la situació d'haver de començar citant allò que m'empeny a triar tal o qual paraula, tal o qual referència, tal o qual tema.
Entre els molts temes que em cal afegir al diccionari, em faltava afegir el de la Imatge.
No hi ha manera d'escapar al poderós influx de la imatge.
Guardava entre els meus dossiers un retall de l'Avui del dilluns 17 de juliol del 2006: un article de Jordi Costa, escriptor i periodista, titolat "El destí de la imatge" (pg. 22) i, com a pretítol o postítol, això: La imatge com a factor de confusió.
Retallo dos citacions que ens serviran potser més endavant per seguir alguna pista:
"A l'última escena de Demonlover-una pel·lícula de'Olivier Assayas que no va ser del tot apreciada per la crítica-, la protagonista, una executiva que ha creuat una intricada trama d'espionatge corporatiu, acaba convertida en fetitxe dins d'una pàgina web especialitzada en tortures virtuals. (...)
En apuntem la referència per si trobem la pel·li en algun lloc. Si algú ens escriu dient que la té i ens la pot passar, o la menara d'obtenir-la... li ho agraierem.
Segona part, molt curta però sucosa:
"Quan ja hem après que la llengua (parlada o escrita) pot esdevenir instrument d'incomunicació, podem donar la benvinguda a la mutació de la imatge com a factor essencial de confusió".
Molt bó, Jordi Costa, em sembla una bona afirmació que dóna per a un munt de reflexions i el teclat corresponent.
Paga la pena mirar de comentar-la...i d'intentar proposar com desfér tanta confusió com sigui possible, oi? Perquè la nostra fita ha de ser sempre la de modificar la imperfecta realitat per millorar-la una miqueta ... allò tan vell i conegut però sempre igual de vàlid d'en Baden Powell, vaja.
2.1.07
A : Ab Initio
Aquesta locució llatina, posada al mig d'un text, significa, més o menys : "Des del començament".
En un diccionari tradicional, aquesta hagués estat una de les primeres entrades. En el Dicofilopersiflex, pot ser l'última, segons per on hagueu començat a fer anar l'hipertext.
Que què hi fa aquí aquesta entrada? Bona pregunta.
Resposta: ens servirà per reflexionar sobre la funció estilístico-expressiva de tot un seguit de locucions llatines, angleses, franceses, italianes, espanyoles i alemanyes amb les que tard o d'hora ens hem d'enfrontar durant la lectura d'assaigs, novel·les o tesis doctorals.
Què ens aporten ? Com ens ho hem de prendre? Quan les podem utilitzar?
Mirarem de dir-ne alguna cosa.
______________
A : Absència
L'infern és l'absència, deia el poeta Paul Verlaine.
L'infern són els altres, deia en Sartre.
Els altres són doncs l'absència? L'absència és potser potser la presència dels altres?
Hi pensarem i decidirem tirant pel dret.
Molt aviat.
A : Abstrusitat
Vegeu "Metallenguatge metallenguatges"
Sovint abstrusitat i metallenguage són gairebé sinònims, o mantenen una estreta relació causa-efecte.
Tanmateix, a nosaltres ens interessa tractar-la des del punt de vista de la incomunicació que provoca, és a dir com a plaga a combatre sigui quina sigui la forma que agafa per a amagar-se.
A : Adopció (Adoptar)
El verb conjuga de la mateixa manera que "Estimar" i el nom és sinònim d'"Amor".
Si heu pensat adoptar un fill o una filla o ja esteu en tràmits d'adopció, podeu trobar als departaments corresponent de la generalitat tota mena d'informació i d'ajuda. Però l'experiència us l'haureu de viure vosaltres, com un embaràs primer i després com qualsevol altre maternitat i paternitat.
La Paqui i jo ja en sabem alguna cosa, ara que som pares adoptius d'un fill que ens omple de vida i a qui estimem tant com sabem.
Si algú ens vol consultar alguna cosa i ens escriu, contestarem. No m'atreveixo a dir més que això.
__________________
Si heu pensat adoptar un fill o una filla o ja esteu en tràmits d'adopció, podeu trobar als departaments corresponent de la generalitat tota mena d'informació i d'ajuda. Però l'experiència us l'haureu de viure vosaltres, com un embaràs primer i després com qualsevol altre maternitat i paternitat.
La Paqui i jo ja en sabem alguna cosa, ara que som pares adoptius d'un fill que ens omple de vida i a qui estimem tant com sabem.
Si algú ens vol consultar alguna cosa i ens escriu, contestarem. No m'atreveixo a dir més que això.
__________________
A : Aleph (adj. alephià, alephiana)
L'Aleph borgià, és clar. Difícil d'haver llegit el relat i no haver quedat força sorprès. A mi, la veritat, me'l va fer descobrir una gran dona: Gaby Philipp, animadora d'un taller d'escriptura a Saint Nazaire, en el marc d'un curs del B.E.L.C. allà per l'estiu de l'any l985.
El taller tenia el codi ABCD 52 i el descriptiu, el més curt de tots els descriptius de tots els mòduls, deia així: "Atelier d'écriture": Un lieu où avancer dans la recherche et le travail de son écriture. Animateur : Gaby Philipp.
El llibre, jo el tenia a casa i no l'havia llegit.
La capacitat de Borges de comprimir en poques pàgines una infinitat de imatges està resumida aquí en aquesta cita entretallada però il·lustrativa.
La Gaby ens va demanar que després d'haver llegit aquell relat féssim l'esforç d'escriure alguna cosa describint-la des d'un Aleph, la descripció del que fos, vist des de tots els angles o de tots els punts de vista imaginables ...
Un interessant i sucós exercici d'escriptura una mica imposible, que en aquella ocasió va donar l'esborrany que més tard, lleugerament retocat, donaria com a resultat això:
Mon Aleph.
"J'ai du mal à percer la brillante écume d'une pupille trop claire, liquide, dont je ne connais pas encore le débit de larmes ethérées ni de larmes joyeuses. Avant de m'engouffrer dans sa tourbillonnante spirale je glisse sur les bords du lac, craignant briser un mystère. Le tourbillon m'attire, me dévore et me rejette enfin dans un monde étrange où des soleils brillent toujours, même la nuit.
La maison est immense. Une fenêtre grande ouverte du salon, vue du petit jardin, près de la haie, m'aveugle. Je ferme les yeux et je vois un miroir. C'est le reflet du miroir qui m'obsède. Un miroir que je devine sans le voir. Pas à pas je m'approche de cet espace vide, moqueur... L'au-delà venu s'offrir à mes paupières, à mes lèvres.
Un instant et voilà, je franchis par osmose le tain âpre pour plonger dans des ombres inconnues, où j'éprouve le frisson, la frayeur ...
Un couloir se lézarde et tout commence à trembler: murs, plafonds, colonnes, voûtes, gargouilles, donjons et tourelles. Tout commence à crouler dans les salles vides aux échos sourds, plaintifs.
J'arrive aux confins d'une vieille porte d'ivoire, m'arrêtant près du seuil. C'est une porte entrouverte invitant en même temps à horreur et à la liesse.
Je m'aveugle , étourdi, à la vue des vitraux tout ornés d'étincelles , puis je sors dans la cour où gisent de vieilles pierres saccagées et sculptées par mille pluies printanières qui chuchotent l'histoire de leurs anciennes prouesses.
Je me rapproche de la haie du jardin d'où j'ai entrevu la fenêtre. Les dernier rayons pâles de soleil flèchent toujours mon visage et tout en moi se confond peu à peu : lèvres, larmes et lumières, pupilles et paupières, spirales infinies de reflets, telles des diamants miroitant des douceurs éphémères.
Sani Girona (Saint Nazaire. 1985)
De la inesgotable capacitat suggestiva que té el relat de Borges, de tot l'Aleph, - i mira que embruixa de manera diferent a cada relectura,- si fos a fer, em quedaria amb allò que Borges reconeix com el gran handicap del llenguatge: la seva incapacitat de ser i funcionar amb simultaneitat alephiana. I d'aquí en trec el punt de partida de les meves reflexions sobre les conseqüències d'aquesta incapacitat en la creació literària, però també en la vida diària: són els conceptes inefables.
Ho aniré desenvolupant properament ... si me'n surto, és clar, però paga la pena intentar-ho!
El taller tenia el codi ABCD 52 i el descriptiu, el més curt de tots els descriptius de tots els mòduls, deia així: "Atelier d'écriture": Un lieu où avancer dans la recherche et le travail de son écriture. Animateur : Gaby Philipp.
El llibre, jo el tenia a casa i no l'havia llegit.
"[Carlos Argentino Danieri] ... dijo que para terminar el poema le era indispensable la casa, pues en un ángulo del sótano había un Aleph. Aclaró que un Aleph es uno de los puntos del espacio que contienen todos los puntos. (...)
-¿El Aleph? - repetí.
-Sí, el lugar donde están sin confundirse, todos los puntos del orbe, vistos desde todos los ángulos. (...)
Bajé con rapidez, harto de sus palabras insustanciales. (...)
Lo que vieron mis ojos fue simultáneo: lo que transcribiré, sucesivo, porque el lenguaje lo es. (...)
El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminuación de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde .... Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...)Vi (...) Vi (...)
... sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcesible universo."
(J.L.Borges. El Aleph. Alianza Emecé. Nº 309. Madrid 1971. pp. 165-171).
La capacitat de Borges de comprimir en poques pàgines una infinitat de imatges està resumida aquí en aquesta cita entretallada però il·lustrativa.
La Gaby ens va demanar que després d'haver llegit aquell relat féssim l'esforç d'escriure alguna cosa describint-la des d'un Aleph, la descripció del que fos, vist des de tots els angles o de tots els punts de vista imaginables ...
Un interessant i sucós exercici d'escriptura una mica imposible, que en aquella ocasió va donar l'esborrany que més tard, lleugerament retocat, donaria com a resultat això:
Mon Aleph.
"J'ai du mal à percer la brillante écume d'une pupille trop claire, liquide, dont je ne connais pas encore le débit de larmes ethérées ni de larmes joyeuses. Avant de m'engouffrer dans sa tourbillonnante spirale je glisse sur les bords du lac, craignant briser un mystère. Le tourbillon m'attire, me dévore et me rejette enfin dans un monde étrange où des soleils brillent toujours, même la nuit.
La maison est immense. Une fenêtre grande ouverte du salon, vue du petit jardin, près de la haie, m'aveugle. Je ferme les yeux et je vois un miroir. C'est le reflet du miroir qui m'obsède. Un miroir que je devine sans le voir. Pas à pas je m'approche de cet espace vide, moqueur... L'au-delà venu s'offrir à mes paupières, à mes lèvres.
Un instant et voilà, je franchis par osmose le tain âpre pour plonger dans des ombres inconnues, où j'éprouve le frisson, la frayeur ...
Un couloir se lézarde et tout commence à trembler: murs, plafonds, colonnes, voûtes, gargouilles, donjons et tourelles. Tout commence à crouler dans les salles vides aux échos sourds, plaintifs.
J'arrive aux confins d'une vieille porte d'ivoire, m'arrêtant près du seuil. C'est une porte entrouverte invitant en même temps à horreur et à la liesse.
Je m'aveugle , étourdi, à la vue des vitraux tout ornés d'étincelles , puis je sors dans la cour où gisent de vieilles pierres saccagées et sculptées par mille pluies printanières qui chuchotent l'histoire de leurs anciennes prouesses.
Je me rapproche de la haie du jardin d'où j'ai entrevu la fenêtre. Les dernier rayons pâles de soleil flèchent toujours mon visage et tout en moi se confond peu à peu : lèvres, larmes et lumières, pupilles et paupières, spirales infinies de reflets, telles des diamants miroitant des douceurs éphémères.
Sani Girona (Saint Nazaire. 1985)
De la inesgotable capacitat suggestiva que té el relat de Borges, de tot l'Aleph, - i mira que embruixa de manera diferent a cada relectura,- si fos a fer, em quedaria amb allò que Borges reconeix com el gran handicap del llenguatge: la seva incapacitat de ser i funcionar amb simultaneitat alephiana. I d'aquí en trec el punt de partida de les meves reflexions sobre les conseqüències d'aquesta incapacitat en la creació literària, però també en la vida diària: són els conceptes inefables.
Ho aniré desenvolupant properament ... si me'n surto, és clar, però paga la pena intentar-ho!
A : Allende, Salvador
L'11 de setembre es celebra a Catalunya la Diada nacional, i a tot el món, l'homenatge a la memòria de Salvador Allende en l'aniversari de la seva mort, del seu assessinat, per part dels militars colpistes, Augusto Pinochet al davant, i amb l'aprovació més que probable de la CIA.
Aquesta coincidència de dates fa que la memòria d'Allende posi sempre una nota emotiva al dia 11 de setembre de cada any.
El Periódico, del dijous 10 de setembre de 1998, pg. 7 publicava un article "Allende, un home bo" del periodista i escriptor Rubén Adrian Valenzuela com a homenatge a Salvador Allende en ocasió del 25è aniversari de l'11 de setembre de 1973, data del seu assessinat pels militars colpistes a Xile.
El dissabte 12 de setembre, el periodista Juan Cruz signava un altre article sobre l'aniversari de la mort d'Allende en el diari El País pg. 34. : "El último verano de nuestra juventud".
No vaig llegir ni guardar res del que es va publicar l'11 de setembre, però en canvi vaig veure un programa especial de TV2 sobre la situació a Xile abans del cop d'estat il·lustrat amb documents filmats que incloien la filmació del bombardeix del Palau de la Moneda l'11 desembre del 73.
Rubén Adrián Valenzuela, que va conèixer de prop el president xilè, el qualifica d'home amb una "gran envergadura moral i política" i insisteix en què:
"sap greu que als 25 any del seu sacrifici encara hi hagi gent que cregui que allò de Pinochet i la seva nit de terror va ser un mal menor".
_______________
Gener del 2007
Per força hem d'afegir aquí un enllaç al post al Dipofilo que vam escriure el desembre en ocasió de la mort
d'Augusto Pinochet, el seu assassí i el de tants milers de xilens:
"Augusto Pinochet, escopirem eternament sobre la teva memòria"
Aquesta coincidència de dates fa que la memòria d'Allende posi sempre una nota emotiva al dia 11 de setembre de cada any.
El Periódico, del dijous 10 de setembre de 1998, pg. 7 publicava un article "Allende, un home bo" del periodista i escriptor Rubén Adrian Valenzuela com a homenatge a Salvador Allende en ocasió del 25è aniversari de l'11 de setembre de 1973, data del seu assessinat pels militars colpistes a Xile.
El dissabte 12 de setembre, el periodista Juan Cruz signava un altre article sobre l'aniversari de la mort d'Allende en el diari El País pg. 34. : "El último verano de nuestra juventud".
No vaig llegir ni guardar res del que es va publicar l'11 de setembre, però en canvi vaig veure un programa especial de TV2 sobre la situació a Xile abans del cop d'estat il·lustrat amb documents filmats que incloien la filmació del bombardeix del Palau de la Moneda l'11 desembre del 73.
Rubén Adrián Valenzuela, que va conèixer de prop el president xilè, el qualifica d'home amb una "gran envergadura moral i política" i insisteix en què:
"sap greu que als 25 any del seu sacrifici encara hi hagi gent que cregui que allò de Pinochet i la seva nit de terror va ser un mal menor".
_______________
Gener del 2007
Per força hem d'afegir aquí un enllaç al post al Dipofilo que vam escriure el desembre en ocasió de la mort
d'Augusto Pinochet, el seu assassí i el de tants milers de xilens:
"Augusto Pinochet, escopirem eternament sobre la teva memòria"
A : Amics (Amistat)
Començarem citant el savi Montaigne ... i seguirem per on podrem.
No hi hem pensat prou encara com per posar-nos a fer l'entrada que es mereix aquest concepte tan important.
Avui, 22 d'abril del 2003, uns quants anys després d'haver començat aquest diccionari tan especial em trobo en la situació del qui vol dir una cosa totalment en serio.
Em vaig posar a redactar i ja vaig acabar una carta oberta d'homenatge a l'amic Jordi Teixidor que ens va deixar el desembre del 2002. Tot i que el Jordi es mereixia molt més, el que hi deia ho deia de cor i amb una tendresa que volia estar a l'alçada de la intensitat de la nostra amistat.
____________
La vida segueix sempre el seu camí i no s'atura, i d'altres coneguts passen a ser més amics i alguns
amics que vèiem força sovint passen a ser amistats llunyanes ... gairebé desaparegudes ...
I en alguns casos fins i tot es fa realitat l'amenaça del tango: "la distància és converteix en oblit", malhauradament.
Ens queda tot per dir, però ,sobre tot, ens queden els bons amics que hem de conservar
com el que són, un gran tresor.
_______
Hola Toni,
Tinc prou feina per resoldre'm el meu bloc com per fer la cucut o la garsa a d'altres nius com el teu...
Darrerament vaig més que del cul i no dono per escriure amb tranquilitat i sistema.
Et felicito una vegada mes pels darrers èxits ... que imagino molt importants per la confiança que et donen per anar sempre molt més enllà ...
Per això, justament, aquest post on mitifiques "les sospites" em sembla que no pot quedar sense comentari ... i ja m'està bé ser jo qui els enceti.
El que hi dius és molt bo però també molt punyent. Suposo que s'entén perquè ho dius, ara que potser et "surten" massa (pseudo) amics i rebs floretes a dojo ...
Però com que en fas un "aforisme", jo m'ho prenc com una bufetada a tot i a tothom,
Com una nova capa en el teu particular quadre que “predica” el grau zero de l’amistat , i lloa la solitud i la sospita .
Jo no em puc estar de dir que "NO" és això, company, no és això ... a la meva manera.
Pren-t'ho com vulguis, però sàpigues que per a mi té més d'abraçada que de cop de peu a la canya ...
Penjo aquí el que penjo també a casa meva ...al Dipofilo.
Desconfia dels qui fan aforismes proclamant que cal malfiar-nos de tot i de tothom, perquè ens obliga a desconfiar d’ells també, abandonat-los a llur dissort sospitòsica ;-)
Desconfia de gairebé tot i de gairebé tothom.
Sí, desconfia de gairebé tot, però recorda que paga la pena ser tan imperfecte com per confiar en la Veritat i el Bé; la lluita contra la Injustícia, la Tortura i el Mal en les seves mil cares.
Sí, desconfia de gairebé tothom, però confia en algú altre, per molts pocs que siguin, fins i tot amb la certesa que els amics d’avui poden ser els enemics de demà; sabent que potser algun dia ens barallarem amb els qui més estimem avui...
Conrea l’Amistat i l’Amor, tot i la certesa que l’una i l’altre ens decebran en algun punt del camí. No hi fa res... confia ...
Cal confiar en alguna cosa i en algú per evitar que triomfin l’egoïsme, el nihilisme o la idea de l’absurd...
Sani 15.3.2007
__
No hi hem pensat prou encara com per posar-nos a fer l'entrada que es mereix aquest concepte tan important.
Avui, 22 d'abril del 2003, uns quants anys després d'haver començat aquest diccionari tan especial em trobo en la situació del qui vol dir una cosa totalment en serio.
Em vaig posar a redactar i ja vaig acabar una carta oberta d'homenatge a l'amic Jordi Teixidor que ens va deixar el desembre del 2002. Tot i que el Jordi es mereixia molt més, el que hi deia ho deia de cor i amb una tendresa que volia estar a l'alçada de la intensitat de la nostra amistat.
____________
La vida segueix sempre el seu camí i no s'atura, i d'altres coneguts passen a ser més amics i alguns
amics que vèiem força sovint passen a ser amistats llunyanes ... gairebé desaparegudes ...
I en alguns casos fins i tot es fa realitat l'amenaça del tango: "la distància és converteix en oblit", malhauradament.
Ens queda tot per dir, però ,sobre tot, ens queden els bons amics que hem de conservar
com el que són, un gran tresor.
_______
Hola Toni,
Tinc prou feina per resoldre'm el meu bloc com per fer la cucut o la garsa a d'altres nius com el teu...
Darrerament vaig més que del cul i no dono per escriure amb tranquilitat i sistema.
Et felicito una vegada mes pels darrers èxits ... que imagino molt importants per la confiança que et donen per anar sempre molt més enllà ...
Per això, justament, aquest post on mitifiques "les sospites" em sembla que no pot quedar sense comentari ... i ja m'està bé ser jo qui els enceti.
El que hi dius és molt bo però també molt punyent. Suposo que s'entén perquè ho dius, ara que potser et "surten" massa (pseudo) amics i rebs floretes a dojo ...
Però com que en fas un "aforisme", jo m'ho prenc com una bufetada a tot i a tothom,
Com una nova capa en el teu particular quadre que “predica” el grau zero de l’amistat , i lloa la solitud i la sospita .
Jo no em puc estar de dir que "NO" és això, company, no és això ... a la meva manera.
Pren-t'ho com vulguis, però sàpigues que per a mi té més d'abraçada que de cop de peu a la canya ...
Penjo aquí el que penjo també a casa meva ...al Dipofilo.
Desconfia dels qui fan aforismes proclamant que cal malfiar-nos de tot i de tothom, perquè ens obliga a desconfiar d’ells també, abandonat-los a llur dissort sospitòsica ;-)
Desconfia de gairebé tot i de gairebé tothom.
Sí, desconfia de gairebé tot, però recorda que paga la pena ser tan imperfecte com per confiar en la Veritat i el Bé; la lluita contra la Injustícia, la Tortura i el Mal en les seves mil cares.
Sí, desconfia de gairebé tothom, però confia en algú altre, per molts pocs que siguin, fins i tot amb la certesa que els amics d’avui poden ser els enemics de demà; sabent que potser algun dia ens barallarem amb els qui més estimem avui...
Conrea l’Amistat i l’Amor, tot i la certesa que l’una i l’altre ens decebran en algun punt del camí. No hi fa res... confia ...
Cal confiar en alguna cosa i en algú per evitar que triomfin l’egoïsme, el nihilisme o la idea de l’absurd...
Sani 15.3.2007
__
A : Amor ( plural, Amors)
Ens proposem, ni més ni menys que dir la nostra sobre tot aquest paquet:
I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? ...
III. Matisos fonamentals.
IV. Precs i preguntes.
Això sí, ho desenvoluparem un dia d'aquests, eh?
Aquí, tot esperant, esperant, vam rebre notícies agradoses d'un amic de Vic, en Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200), que ens va proposar d'afegir-hi això:
AMOR
Sublimació exquisida del desig inventada pels sufis; metàfora
mitificada pels trobadors i,com a desig de bellesa i de
coneixement, necessària per l'art, la ciència i la filosofia;
símbol convertit en miratge en la història de la poesia, de la
humanitat, del sexe, fins al punt que més enllà d'un bonic
significant, hi ha un estat que no existeix: l'amor
I a sobre de tan intel·ligent filosofia ens va proposar a més, afegir una nova entrada al diccionari, una que no hi era encara!, i també una petita cronologia de cites.
Això sí que és col·laboració! Les entrades en qüestió són Babel, Petita cronologia de cites i Literatura Web
Forçosament les hi afegim i li donem tot el mèrit a ell. Gràcies Pep. I ja ho veus, aquest diccionari ara també és una mica teu.
____________________
30.4.2006
Aneu amb compte!
Qui a amor mata ... a amor mor ( © Sani Girona)
16.9.2006
Trobo al post de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipedia on se'ns explica que fou un grand teòric de l'amor.
El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l'he llegit. Suposo que l'hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica
Ho faré.
______________________
I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? ...
III. Matisos fonamentals.
IV. Precs i preguntes.
Això sí, ho desenvoluparem un dia d'aquests, eh?
Aquí, tot esperant, esperant, vam rebre notícies agradoses d'un amic de Vic, en Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200), que ens va proposar d'afegir-hi això:
AMOR
Sublimació exquisida del desig inventada pels sufis; metàfora
mitificada pels trobadors i,com a desig de bellesa i de
coneixement, necessària per l'art, la ciència i la filosofia;
símbol convertit en miratge en la història de la poesia, de la
humanitat, del sexe, fins al punt que més enllà d'un bonic
significant, hi ha un estat que no existeix: l'amor
I a sobre de tan intel·ligent filosofia ens va proposar a més, afegir una nova entrada al diccionari, una que no hi era encara!, i també una petita cronologia de cites.
Això sí que és col·laboració! Les entrades en qüestió són Babel, Petita cronologia de cites i Literatura Web
Forçosament les hi afegim i li donem tot el mèrit a ell. Gràcies Pep. I ja ho veus, aquest diccionari ara també és una mica teu.
____________________
30.4.2006
Aneu amb compte!
Qui a amor mata ... a amor mor ( © Sani Girona)
16.9.2006
Trobo al post de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipedia on se'ns explica que fou un grand teòric de l'amor.
El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l'he llegit. Suposo que l'hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica
Ho faré.
______________________
A : Aprendre, ensenyar , educar I
QUÈ PUC DIR SOBRE APRENDRE I ENSENYAR ...
ES POT DIR ALGUNA COSA ORIGINAL?
"Tout est dit et l'on vient trop tard depuis plus de sept mille ans qu'il y a des hommes et qui pensent.(...) l'on ne fait que glaner après les anciens et les habiles d'entre les modernes"
(La Bruyère. Les caractères. Des ouvrages de l'esprit. 1.688)
Una vegada establert aquest principi, que assegura que ja està tot dit des de fa dies, ... ja podem continuar...
La resposta a la pregunta de si podem dir alguna cosa original es "NO".
La Bruyère ignorava que 300 anys després de la seva afortunada afirmació etnòlegs, antropòlegs i arqueòlegs s'encarregarien d'allargar en uns quants mil·lenis els set mil anys dels que ell parlava. Potser ja fa 20.000 anys que ja està tot dit. Hi ha hagut molt de temps i molta gent per pensar-ho i dir-ho tot molt abans que arribéssim nosaltres.
La nostra impotència per ser originals, però, no ens hauria d'entristir massa. Val més acceptar d'una vegada per sempre que, en qüestions de pensament, allò que podem dir, si és més o menys sensat, només poden ser idees emergents d'un brou cuinat a base del que han pensat, dit i escrit els antics i els contemporanis més llestos.
Els contemporanis més llestos són els xinesos que ho van dir gairebé tot abans que ningú. Les poques coses que es van deixar de dir, les varen dir i escriure els grecs. Finalment, INTERNET s'està encarregant d'afegir la resta, el poc que quedava, no res.
Els antics ... cada temporada en descobrim de més antics! Efectivament, xinesos, azteques, mesopotamis, egipcis, grecs i romans potser no feien més que copiar ja el que havien dit i pensat els amics dels nostres rebesavis de les coves de Guitarreros (Perú) : 12.500 a.C. o els de Tagua-Tagua (Xile) 11.000 a.C. o els de Tlapacaya (Mèxic) 24.000 a.C.
Uns avant-passats dels que estem molt orgullosos, però que tampoc no tenien perquè ser gaire més llestos que el rebesavi d'Atapuerca (Burgos. Espanya) que ara està de moda: 500.000 d'anys d'antiguitat?
Només la manca de proves concloents (tot i que se'n van trobant cada setmana) ens impedeix d'assegurar que aquells mesetaris ja havien "dit" i "escrit" a la seva manera, tot el que considerem essencial i original.
Cal concloure doncs humilment que tot allò que pensem i sabem -o creiem saber-, només és la suma i el poti poti del què anem pispant d'aquí i d'allà. I sovint, quan ho volem expressar, en surt una idea més imperfecta que la que ja va estar formulada per alguna altra persona.
Són pocs els humans que aporten idees noves. La majoria dels mortals, acostumen a aportar només matisos, opinions sobre opinions ja expressades. Tanmateix, aquests petits grans de sorra, són la nostra aportació personal i l'única cosa que tenim: una barreja de grandesa i d'insignificància, i d'aquí que, per poc que sigui, valgui la pena prendre'ns-ho tan seriosament com en siguem capaços. Només així pot ser que sigui útil.
Útil com a mínim per a un mateix, pel que té d'exercici intel·lectual i estilístic el fet d'intentar definir, descriure, explicar, justificar, (rarament) demostrar i convèncer. Mentre ho provem d'escriure, ens ho hem d'endreçar en el cap, ens ho hem de repensar novament ... per no dir-les massa grosses, i ens anem estructurant les idees i afinant l'expressió.
Pot fins i tot resultar útil també -o com a mínim distret- per algú més, per al lector hipotètic que accepti de llegir amb connivència aquestes "poques coses" que podem i volem dir sobre la idea d'aprendre i la idea d'ensenyar.
__________
Com podreu imaginar, no seré jo qui defineixi qué és "aprendre" ni qui us exposi la teoria de com s'aprèn. Jo mateix faig el que puc i no em sobra res.
Crec que m'empantanagaria encara més si m'atrevís a definir què vol dir "ensenyar".
Per si fos poca la literatura que ja hi havia fins fa unes dècades, varen néixer els especialistes de les ciències cognitives i varen inundar el mercat, i segueixen persistint en la seva tasca. Malament el dia que trobin la solució. S'acabaria la feina de milions de persones a tot el món. Fóra el dia del judici final. Però no és per demà passat, encara!
Més aviat voldria explaiar-me una mica sobre la manera com jo veig aquest fenòmen de l'aprenentatge, parlant del que he anat aprenent (i del que vaig oblidant), del que m'agrada aprendre i de les dificultats amb què em trobo en el meu etern camí d'aprenentatges diversos.
Pel que fa a "ensenyar", com que de fet m'hi dedico, provaré de dir-ne quatre coses. Em mullaré per posar sobre "paper" les conclusions provisionals a les que he anat arribant amb els anys d'experiència.
Feina feixuga, aquesta d'intentat explicar-se un mateix... i sovint sàdica envers el lector ... que, per sort, té la possibilitat de desconnectar amb un tres i no res i dir a l'escriptor en fase d'autoteràpia ... "Aquí et quedes!".
Jo espero que tu no em deixis. Mira't les imatges ... i continua llegint ...
A força d'anar llegint d'aquí i d'allà, mica en mica em vaig fent la meva pròpia idea del conjunt de conceptes i funcions inter-relacionats que conformen "la galàxia aprendre".
"Galàxia" pot ser una figura retòrica adequada per significar la infinitud d'aspectes i matisos que la dibuixen i, al mateix temps, per significar l'extraordinària complexitat del tema, que no es deixa mai abarcar --i molt menys encara definir --en els límits d'un articlet o d'una pàgina web.
No és fàcil dibuixar-ho o presentar-ho gràficament, però si ho hagués de fer, jo ho esquematitzaria com un seguit de cercles que s'interseccionen, de manera que es forma una àrea comuna d'un munt de factors dels diversos àmbits de les ciències.
Crec que potser no fóra inútil que comencéssim intentant fer-ne una llista -sense pretensions de exhaustivitat- i, de passada, anéssim precisant el tipus de metallenguatge que volem utilitzar, feina aquesta "sine qua non" per poder entendre'ns, ja que sovint, el metalleguatge és el l'idioma críptic que impedeix la comunicació, complica inútilment les coses i fa la funció d'arbre que tapa el bosc.
I és que en el món de la recerca acadèmico-universitària, l'abstrusitat més sofisticada és la norma primera, i parlar planerament i entenedora està prohibit.
Nosaltres, aquí mirarem de fer el contrari, provarem de parlar com si ho expliquessim a un nen o a un adolescent, i accepterem per tant el risc, implícit en la simplicitat, de ser entesos per la majoria ni que això comporti ser menstinguts per alguna ment "privilegida".
El model a seguir en la manera d'expressar-nos ens el marca una web educativa realment extraordinària que vam descobrir el 1997: Top ten mistakes in education que ens va esperonar a reflexionar sobre l'ensenyament i a repensar la nostra manera d'ensenyar.
La lectura d'aquesta pàgina és la que ens va decidir a plantejar-nos els temes eterns d'aprendre i ensenyar des d'una nova perspectiva.
____________
QUINS SÓN ELS PLANETES PRINCIPALS DE "LA GALÀXIA APRENDRE"?
A l'hora d'enfrontar-nos amb un tema tan complex, nosaltres hem optat per explicar-nos-ho de la manera següent:
* QUINS SABERS INCORPOREM?
* LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER: com ens entra el que ens entra
* LA MANERA DE GESTIONAR allò que incorporem com a SABER
Cada un d'aquests tres aspectes primigenis es desenvolupa en una série infinita de ramificacions que ja mirarem de reproduir, sense o amb Viagra.
QUINS SABERS INCORPOREM?
* Incorporem el saber que els factors de l'entorn socio-cultural i geogràfic ens posen a l'abast (la família en la que neixem, l'escola on estudiem, la societat a la qual pertanyem...)
* Incorporem
a) allò que ens "imposen" aprendre (els programes escolars, per exemple)
b) paral·lelament, allò que aprenem "a l'atzar" de les nostres circumstàncies personals i que inclou tot allò que aprenem al marge de l'escola: dins de la família o al carrer; a través dels llibres, el cinema i la televisió; allò que aprenem per imitació del que fan d'altres, en cada etapa de la vida).
c) també allò que anem triant com a opció personal (els estudis que decidim fer, la professió que hom tria o que la vida imposa, allò que decidim d'aprendre per vocació, per necessitat o per imitació).
Si fins aquí podem dir que estem tots més o menys d'acord, podem seguir ... Si algú vol afegir algun matís, m'ho pot fer saber per escrit
_________
LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER
Després d'haver llegit una mica-miqueta de literatura disponible en matèria de ciències pedagògiques i ciències cognitives, he de dir que la millor manera d'entendre com incorporem el saber, és a dir COM APRENEM, l'he trobada - fins ara - en la lectura d'uns articles sobre el funcionament de la memòria i el cervell.
El nostre cervell és com una matèria tova sobre la qual es pot "escriure" de la mateixa manera que les antigues tauletes de el fang o de metall es deixaven marcar per un burí.
Tot allò que ens entra pels sentits o portes d'entrada del món exterior crea unes marques en el nostre cervell. Cada marca, o entrada d'informació queda enregistrada d'una manera quantitativa : l'amplada de la marca (el conjunt d'elements informatius que entren), i sobre tot qualitativa : hi ha un grau de profunditat de la marca.
Com més forta sigui la marca, més possibilitats hi ha que la marca es converteixi en definitiva. Com més fluixa sigui la marca, més possibilitats hi ha que s'esborri aviat a més o menys curt termini. Que és com dir que les coses les aprenem o d'una manera superficial i passatgera o d'una manera profunda i durable. El grau de profunditat de la marca està directament lligat amb tres factors fonamentals:
El grau d'emoció lligada a l'entrada d'informació:
Per emoció cal entendre aquí: plaer o necessitat vital per a l'individu.
Allò que s'anomena MOTIVACIÓ és doncs un sinònim del que anomenem el grau d'emoció de la informació entrada. Si una informació és vital, probablement farà una marca profunda en el cervell i quedarà fortament enregisitrada. Per això tothom apren allò que realment necessita per sobreviure.
El mateix passa quan la informació entrant, més o menys necessària o interessant, va associada a una sensació de plaer (és divertit, és agradable). D'aquí que es parli de (saber) motivar (a aprendre) una persona per part de qui ensenya ... i de persones motivades o desmotivades (els que aprenen).
Les conseqüències pedagògiques d'aquest simple raonament es transformen en un ampli i complex llistat de mesures a aplicar en el moment d'ensenyar o de predisposicions a mostrar a l'hora de posar-se a 'aprendre alguna cosa.
I així és com apareix el concepte d'interactivitat: l'emoció o motivació pot ser intrínseca o fabricada. En funció de com es presenti la informació, es pot fer aparèixer l'emoció-motivació allà on no potser no n'hi hauria.
Exemple 1: la publicitat ...
Exemple 2 : un tema qualsevol d'un programa de qualsevol matèria d'ensenyament.
El alumnes de secundària francesos que contestaven l'enquesta "Quels savoirs enseigner dans les lycées" feien esment de la dificultat que tenien els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia per MOTIVAR els joves d'avui, formats per la televisió en un univers d'imatges.
Mentre que quan se'ls demanava què els emocionaria-motivaria estudiar a l'institut ... que no s'hi ensenyés encara contestaven:
"cursos de conducció, de mecànica, de socorrisme, de puericultura, com redactar un CV..." ; "La mort, la vida, l'amor, i l'Astronomia" o bé
"... Abordar concretament els problemes de la vida diària i aprendre a utilitzar les mans"
Si una informació no és vital, sinó només cultural, (entenent el terme de "cultural" en el sentit de valor positiu afegit a allò que és vital), per fer-la emotivo-motivadora-interessant caldrà presentar-la i fer-la entendre com un ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ que té per funció FER ENTENDRE d'altres informacions vitals o bé útils o bé interessants. Gairebé tothom està disposat a passar uns mals tràngols si al final hi ha la promesa d'una felicitat (valor vital).
Així doncs, des del punt de vista educatiu-pedagògic, una bona manera de fer que els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia, els verbs irregulars en català, castellà, anglès, francès ... (entre una llista infinita d'informacions no especialment divertides ni interessants ni decisivament vitals, és potser presentar-les dins d'un esquema general 1 qualificat d'ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ cap a una altre esquema general 2, 3, 4 o 5 etc... que acabarà portant a una informació que --aquella sí-- sigui motivadora per als qui aprenen.
La proposta és clara : la presentació de la informació ha d'anar acompanyada de la idea de la felicitat cap a la que porta aquella informació.
La creació de l'emoció-motivació té aquest preu! Que és, per cert, un preu força car si tenim en compte les dosis de treball de preparació i de imaginació creativa que exigeix ser un professor empàtic i motivador.
Entendre el perquè de les coses. Perquè serveixen ...
Crec que cal insistir molt en la necessitat de fer ENTENDRE el procés (si es tracta d'un procés) o les dades (si es tracta de dades) bé sigui immediatamet o bé sigui a mida que es van presentant els elements de contingut nous que van apareixent...
Crec que tots els professors hauríem d'intentar tenir una resposta satisfactòria a punt per contestar a la pregunta del "I això per què serveix?"
En boca d'un adolescent, la pregunta no és mai absurda. Cal que la resposta del professor sigui prou convincent.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen cap a una determinada felicitat.
Així és com el concepte ENTENDRE la funcionalitat s'incorpora decisivament en el concepte de l'EMOCIÓ-MOTIVACIÓ per aprendre d'una manera durable i significativa.
En la meva adolescència, mai no em vaig sentir gens motivat pels càlculs de temps i velocitat de dos trens que, sortint d'un punt A i un punt B distants, es creuaven en algun lloc. Crec recordar vagament que jo també em preguntava per què calia calcular on es creuaven els trens i de qué servia aprendre a calcular on es creuaven.
Més tard, he anat pensant i convencent-me més i més que SI M'HAGUESSIN EXPLICAT EL PER QUÈ era important aprendre a fer aquells càlculs, SEGURAMENT m'hagués sentit motivat i ho hagués après definitivament.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen portent cap a una determinada felicitat.
La creació de l'emoció-motivació i la consequent reacció positiva dels aprenents té aquest preu! Més barat del que ens sembla, però pel que es veu, molt difícil de dur a la pràctica, perquè suposa refer manuals i aplicar noves estratègies didàctiques.
El nombre de vegades que es produeix l'entrada d'informació: el factor de la repetició
Tothom enten el símil de l'efecte de la gota que cau permanentment en el mateix lloc d'una superfície i que, penetrant poc a poc però inevitablement en ella, acaba per foradar-la.
Això és l'efecte de la repetició d'una tasca fins a MECANITZAR el procés: la repetició d'un poema, la relectura d'unes dades, o els anuncis publicitaris de moda fins a MEMORITZAR-LOS.
Tot i que tot ho sabem, em sembla que no acabem de ser capaços d'aplicar el principi de manera conseqüent.
He anat observant que en massa pocs llocs una nova unitat repren alements d'unitats anteriors.
Sovint, la obsessió per "avançar" ens porta a prioritzar els nous continguts i a mensytenir la repetició dels contiguts ja presentats, considerant-ho com una pèrdua de temps.
La revisió es deixa per als examens. I així, la quantitat d'elements mal "fixats", poc apresos es va acumulant indefinidament...
Recordo molt bé com una professora d'anglès ens repetia periòdicament una vegada i altra termes i expressions angleses particularment difícils de memoritzar fins al punt que acabaven sent perfectament familiars. Guardo aquella estratègia didàtica com un model a seguir i a aplicar constantment.
No us diré que jo me'n surti... siguem sincers. Faig el que puc, ho repeteixo una vegada més, però com a mínim ho tinc molt clar i molt present a l'hora d'ensenyar.
L'aplicació didàctica més immediata és prou senzilla i prou coneguda: fer revisar sistemàticament els apunts i anar insistint periòdicament sobre aquells aspectes particularment complexos.
Cal aconseguir que els alumnes s'adonin d'allò que no recorden, o d'allò que no saben expressar, mitjançant l'estratègia de les preguntes sobre allò que ja s'ha presentat i hem donat per fet.
La revisió-repetició és una estratègia extraordinàriament eficaç. Només cal aplicar-la de manera permanent.
_____________
COM SERÀ L'APRENENTATGE DEL FUTUR (?)
Provem d'imaginar-nos ho?
Vinga, va !
I si comencem per fer-nos unes quantes preguntes?
* De quina manera afectarà el fenòmen Internet la idea de la classe?
* De quina manera afectarà Internet la idea tradicional del professor i el grup-classe?
Qui s'atreveix a equivocar-se primer? Voleu llegir un article que ve del Canadà?
_______________
Gener del 2007
D'ençà que ho vam deixar així, tal com està més amunt fins ara ha plogut i nevat força.
Val a dir-ho així ara que ni neva ni plou ...
I per tant és molt probable que ens posem a revisar-ho amb bons ulls i a retocar-ho tal com convingui.
ES POT DIR ALGUNA COSA ORIGINAL?
"Tout est dit et l'on vient trop tard depuis plus de sept mille ans qu'il y a des hommes et qui pensent.(...) l'on ne fait que glaner après les anciens et les habiles d'entre les modernes"
(La Bruyère. Les caractères. Des ouvrages de l'esprit. 1.688)
Una vegada establert aquest principi, que assegura que ja està tot dit des de fa dies, ... ja podem continuar...
La resposta a la pregunta de si podem dir alguna cosa original es "NO".
La Bruyère ignorava que 300 anys després de la seva afortunada afirmació etnòlegs, antropòlegs i arqueòlegs s'encarregarien d'allargar en uns quants mil·lenis els set mil anys dels que ell parlava. Potser ja fa 20.000 anys que ja està tot dit. Hi ha hagut molt de temps i molta gent per pensar-ho i dir-ho tot molt abans que arribéssim nosaltres.
La nostra impotència per ser originals, però, no ens hauria d'entristir massa. Val més acceptar d'una vegada per sempre que, en qüestions de pensament, allò que podem dir, si és més o menys sensat, només poden ser idees emergents d'un brou cuinat a base del que han pensat, dit i escrit els antics i els contemporanis més llestos.
Els contemporanis més llestos són els xinesos que ho van dir gairebé tot abans que ningú. Les poques coses que es van deixar de dir, les varen dir i escriure els grecs. Finalment, INTERNET s'està encarregant d'afegir la resta, el poc que quedava, no res.
Els antics ... cada temporada en descobrim de més antics! Efectivament, xinesos, azteques, mesopotamis, egipcis, grecs i romans potser no feien més que copiar ja el que havien dit i pensat els amics dels nostres rebesavis de les coves de Guitarreros (Perú) : 12.500 a.C. o els de Tagua-Tagua (Xile) 11.000 a.C. o els de Tlapacaya (Mèxic) 24.000 a.C.
Uns avant-passats dels que estem molt orgullosos, però que tampoc no tenien perquè ser gaire més llestos que el rebesavi d'Atapuerca (Burgos. Espanya) que ara està de moda: 500.000 d'anys d'antiguitat?
Només la manca de proves concloents (tot i que se'n van trobant cada setmana) ens impedeix d'assegurar que aquells mesetaris ja havien "dit" i "escrit" a la seva manera, tot el que considerem essencial i original.
Cal concloure doncs humilment que tot allò que pensem i sabem -o creiem saber-, només és la suma i el poti poti del què anem pispant d'aquí i d'allà. I sovint, quan ho volem expressar, en surt una idea més imperfecta que la que ja va estar formulada per alguna altra persona.
Són pocs els humans que aporten idees noves. La majoria dels mortals, acostumen a aportar només matisos, opinions sobre opinions ja expressades. Tanmateix, aquests petits grans de sorra, són la nostra aportació personal i l'única cosa que tenim: una barreja de grandesa i d'insignificància, i d'aquí que, per poc que sigui, valgui la pena prendre'ns-ho tan seriosament com en siguem capaços. Només així pot ser que sigui útil.
Útil com a mínim per a un mateix, pel que té d'exercici intel·lectual i estilístic el fet d'intentar definir, descriure, explicar, justificar, (rarament) demostrar i convèncer. Mentre ho provem d'escriure, ens ho hem d'endreçar en el cap, ens ho hem de repensar novament ... per no dir-les massa grosses, i ens anem estructurant les idees i afinant l'expressió.
Pot fins i tot resultar útil també -o com a mínim distret- per algú més, per al lector hipotètic que accepti de llegir amb connivència aquestes "poques coses" que podem i volem dir sobre la idea d'aprendre i la idea d'ensenyar.
__________
Com podreu imaginar, no seré jo qui defineixi qué és "aprendre" ni qui us exposi la teoria de com s'aprèn. Jo mateix faig el que puc i no em sobra res.
Crec que m'empantanagaria encara més si m'atrevís a definir què vol dir "ensenyar".
Per si fos poca la literatura que ja hi havia fins fa unes dècades, varen néixer els especialistes de les ciències cognitives i varen inundar el mercat, i segueixen persistint en la seva tasca. Malament el dia que trobin la solució. S'acabaria la feina de milions de persones a tot el món. Fóra el dia del judici final. Però no és per demà passat, encara!
Més aviat voldria explaiar-me una mica sobre la manera com jo veig aquest fenòmen de l'aprenentatge, parlant del que he anat aprenent (i del que vaig oblidant), del que m'agrada aprendre i de les dificultats amb què em trobo en el meu etern camí d'aprenentatges diversos.
Pel que fa a "ensenyar", com que de fet m'hi dedico, provaré de dir-ne quatre coses. Em mullaré per posar sobre "paper" les conclusions provisionals a les que he anat arribant amb els anys d'experiència.
Feina feixuga, aquesta d'intentat explicar-se un mateix... i sovint sàdica envers el lector ... que, per sort, té la possibilitat de desconnectar amb un tres i no res i dir a l'escriptor en fase d'autoteràpia ... "Aquí et quedes!".
Jo espero que tu no em deixis. Mira't les imatges ... i continua llegint ...
A força d'anar llegint d'aquí i d'allà, mica en mica em vaig fent la meva pròpia idea del conjunt de conceptes i funcions inter-relacionats que conformen "la galàxia aprendre".
"Galàxia" pot ser una figura retòrica adequada per significar la infinitud d'aspectes i matisos que la dibuixen i, al mateix temps, per significar l'extraordinària complexitat del tema, que no es deixa mai abarcar --i molt menys encara definir --en els límits d'un articlet o d'una pàgina web.
No és fàcil dibuixar-ho o presentar-ho gràficament, però si ho hagués de fer, jo ho esquematitzaria com un seguit de cercles que s'interseccionen, de manera que es forma una àrea comuna d'un munt de factors dels diversos àmbits de les ciències.
Crec que potser no fóra inútil que comencéssim intentant fer-ne una llista -sense pretensions de exhaustivitat- i, de passada, anéssim precisant el tipus de metallenguatge que volem utilitzar, feina aquesta "sine qua non" per poder entendre'ns, ja que sovint, el metalleguatge és el l'idioma críptic que impedeix la comunicació, complica inútilment les coses i fa la funció d'arbre que tapa el bosc.
I és que en el món de la recerca acadèmico-universitària, l'abstrusitat més sofisticada és la norma primera, i parlar planerament i entenedora està prohibit.
Nosaltres, aquí mirarem de fer el contrari, provarem de parlar com si ho expliquessim a un nen o a un adolescent, i accepterem per tant el risc, implícit en la simplicitat, de ser entesos per la majoria ni que això comporti ser menstinguts per alguna ment "privilegida".
El model a seguir en la manera d'expressar-nos ens el marca una web educativa realment extraordinària que vam descobrir el 1997: Top ten mistakes in education que ens va esperonar a reflexionar sobre l'ensenyament i a repensar la nostra manera d'ensenyar.
La lectura d'aquesta pàgina és la que ens va decidir a plantejar-nos els temes eterns d'aprendre i ensenyar des d'una nova perspectiva.
____________
QUINS SÓN ELS PLANETES PRINCIPALS DE "LA GALÀXIA APRENDRE"?
A l'hora d'enfrontar-nos amb un tema tan complex, nosaltres hem optat per explicar-nos-ho de la manera següent:
* QUINS SABERS INCORPOREM?
* LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER: com ens entra el que ens entra
* LA MANERA DE GESTIONAR allò que incorporem com a SABER
Cada un d'aquests tres aspectes primigenis es desenvolupa en una série infinita de ramificacions que ja mirarem de reproduir, sense o amb Viagra.
QUINS SABERS INCORPOREM?
* Incorporem el saber que els factors de l'entorn socio-cultural i geogràfic ens posen a l'abast (la família en la que neixem, l'escola on estudiem, la societat a la qual pertanyem...)
* Incorporem
a) allò que ens "imposen" aprendre (els programes escolars, per exemple)
b) paral·lelament, allò que aprenem "a l'atzar" de les nostres circumstàncies personals i que inclou tot allò que aprenem al marge de l'escola: dins de la família o al carrer; a través dels llibres, el cinema i la televisió; allò que aprenem per imitació del que fan d'altres, en cada etapa de la vida).
c) també allò que anem triant com a opció personal (els estudis que decidim fer, la professió que hom tria o que la vida imposa, allò que decidim d'aprendre per vocació, per necessitat o per imitació).
Si fins aquí podem dir que estem tots més o menys d'acord, podem seguir ... Si algú vol afegir algun matís, m'ho pot fer saber per escrit
_________
LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER
Després d'haver llegit una mica-miqueta de literatura disponible en matèria de ciències pedagògiques i ciències cognitives, he de dir que la millor manera d'entendre com incorporem el saber, és a dir COM APRENEM, l'he trobada - fins ara - en la lectura d'uns articles sobre el funcionament de la memòria i el cervell.
El nostre cervell és com una matèria tova sobre la qual es pot "escriure" de la mateixa manera que les antigues tauletes de el fang o de metall es deixaven marcar per un burí.
Tot allò que ens entra pels sentits o portes d'entrada del món exterior crea unes marques en el nostre cervell. Cada marca, o entrada d'informació queda enregistrada d'una manera quantitativa : l'amplada de la marca (el conjunt d'elements informatius que entren), i sobre tot qualitativa : hi ha un grau de profunditat de la marca.
Com més forta sigui la marca, més possibilitats hi ha que la marca es converteixi en definitiva. Com més fluixa sigui la marca, més possibilitats hi ha que s'esborri aviat a més o menys curt termini. Que és com dir que les coses les aprenem o d'una manera superficial i passatgera o d'una manera profunda i durable. El grau de profunditat de la marca està directament lligat amb tres factors fonamentals:
El grau d'emoció lligada a l'entrada d'informació:
Per emoció cal entendre aquí: plaer o necessitat vital per a l'individu.
Allò que s'anomena MOTIVACIÓ és doncs un sinònim del que anomenem el grau d'emoció de la informació entrada. Si una informació és vital, probablement farà una marca profunda en el cervell i quedarà fortament enregisitrada. Per això tothom apren allò que realment necessita per sobreviure.
El mateix passa quan la informació entrant, més o menys necessària o interessant, va associada a una sensació de plaer (és divertit, és agradable). D'aquí que es parli de (saber) motivar (a aprendre) una persona per part de qui ensenya ... i de persones motivades o desmotivades (els que aprenen).
Les conseqüències pedagògiques d'aquest simple raonament es transformen en un ampli i complex llistat de mesures a aplicar en el moment d'ensenyar o de predisposicions a mostrar a l'hora de posar-se a 'aprendre alguna cosa.
I així és com apareix el concepte d'interactivitat: l'emoció o motivació pot ser intrínseca o fabricada. En funció de com es presenti la informació, es pot fer aparèixer l'emoció-motivació allà on no potser no n'hi hauria.
Exemple 1: la publicitat ...
Exemple 2 : un tema qualsevol d'un programa de qualsevol matèria d'ensenyament.
El alumnes de secundària francesos que contestaven l'enquesta "Quels savoirs enseigner dans les lycées" feien esment de la dificultat que tenien els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia per MOTIVAR els joves d'avui, formats per la televisió en un univers d'imatges.
Mentre que quan se'ls demanava què els emocionaria-motivaria estudiar a l'institut ... que no s'hi ensenyés encara contestaven:
"cursos de conducció, de mecànica, de socorrisme, de puericultura, com redactar un CV..." ; "La mort, la vida, l'amor, i l'Astronomia" o bé
"... Abordar concretament els problemes de la vida diària i aprendre a utilitzar les mans"
Si una informació no és vital, sinó només cultural, (entenent el terme de "cultural" en el sentit de valor positiu afegit a allò que és vital), per fer-la emotivo-motivadora-interessant caldrà presentar-la i fer-la entendre com un ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ que té per funció FER ENTENDRE d'altres informacions vitals o bé útils o bé interessants. Gairebé tothom està disposat a passar uns mals tràngols si al final hi ha la promesa d'una felicitat (valor vital).
Així doncs, des del punt de vista educatiu-pedagògic, una bona manera de fer que els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia, els verbs irregulars en català, castellà, anglès, francès ... (entre una llista infinita d'informacions no especialment divertides ni interessants ni decisivament vitals, és potser presentar-les dins d'un esquema general 1 qualificat d'ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ cap a una altre esquema general 2, 3, 4 o 5 etc... que acabarà portant a una informació que --aquella sí-- sigui motivadora per als qui aprenen.
La proposta és clara : la presentació de la informació ha d'anar acompanyada de la idea de la felicitat cap a la que porta aquella informació.
La creació de l'emoció-motivació té aquest preu! Que és, per cert, un preu força car si tenim en compte les dosis de treball de preparació i de imaginació creativa que exigeix ser un professor empàtic i motivador.
Entendre el perquè de les coses. Perquè serveixen ...
Crec que cal insistir molt en la necessitat de fer ENTENDRE el procés (si es tracta d'un procés) o les dades (si es tracta de dades) bé sigui immediatamet o bé sigui a mida que es van presentant els elements de contingut nous que van apareixent...
Crec que tots els professors hauríem d'intentar tenir una resposta satisfactòria a punt per contestar a la pregunta del "I això per què serveix?"
En boca d'un adolescent, la pregunta no és mai absurda. Cal que la resposta del professor sigui prou convincent.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen cap a una determinada felicitat.
Així és com el concepte ENTENDRE la funcionalitat s'incorpora decisivament en el concepte de l'EMOCIÓ-MOTIVACIÓ per aprendre d'una manera durable i significativa.
En la meva adolescència, mai no em vaig sentir gens motivat pels càlculs de temps i velocitat de dos trens que, sortint d'un punt A i un punt B distants, es creuaven en algun lloc. Crec recordar vagament que jo també em preguntava per què calia calcular on es creuaven els trens i de qué servia aprendre a calcular on es creuaven.
Més tard, he anat pensant i convencent-me més i més que SI M'HAGUESSIN EXPLICAT EL PER QUÈ era important aprendre a fer aquells càlculs, SEGURAMENT m'hagués sentit motivat i ho hagués après definitivament.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen portent cap a una determinada felicitat.
La creació de l'emoció-motivació i la consequent reacció positiva dels aprenents té aquest preu! Més barat del que ens sembla, però pel que es veu, molt difícil de dur a la pràctica, perquè suposa refer manuals i aplicar noves estratègies didàctiques.
El nombre de vegades que es produeix l'entrada d'informació: el factor de la repetició
Tothom enten el símil de l'efecte de la gota que cau permanentment en el mateix lloc d'una superfície i que, penetrant poc a poc però inevitablement en ella, acaba per foradar-la.
Això és l'efecte de la repetició d'una tasca fins a MECANITZAR el procés: la repetició d'un poema, la relectura d'unes dades, o els anuncis publicitaris de moda fins a MEMORITZAR-LOS.
Tot i que tot ho sabem, em sembla que no acabem de ser capaços d'aplicar el principi de manera conseqüent.
He anat observant que en massa pocs llocs una nova unitat repren alements d'unitats anteriors.
Sovint, la obsessió per "avançar" ens porta a prioritzar els nous continguts i a mensytenir la repetició dels contiguts ja presentats, considerant-ho com una pèrdua de temps.
La revisió es deixa per als examens. I així, la quantitat d'elements mal "fixats", poc apresos es va acumulant indefinidament...
Recordo molt bé com una professora d'anglès ens repetia periòdicament una vegada i altra termes i expressions angleses particularment difícils de memoritzar fins al punt que acabaven sent perfectament familiars. Guardo aquella estratègia didàtica com un model a seguir i a aplicar constantment.
No us diré que jo me'n surti... siguem sincers. Faig el que puc, ho repeteixo una vegada més, però com a mínim ho tinc molt clar i molt present a l'hora d'ensenyar.
L'aplicació didàctica més immediata és prou senzilla i prou coneguda: fer revisar sistemàticament els apunts i anar insistint periòdicament sobre aquells aspectes particularment complexos.
Cal aconseguir que els alumnes s'adonin d'allò que no recorden, o d'allò que no saben expressar, mitjançant l'estratègia de les preguntes sobre allò que ja s'ha presentat i hem donat per fet.
La revisió-repetició és una estratègia extraordinàriament eficaç. Només cal aplicar-la de manera permanent.
_____________
COM SERÀ L'APRENENTATGE DEL FUTUR (?)
Provem d'imaginar-nos ho?
Vinga, va !
I si comencem per fer-nos unes quantes preguntes?
* De quina manera afectarà el fenòmen Internet la idea de la classe?
* De quina manera afectarà Internet la idea tradicional del professor i el grup-classe?
Qui s'atreveix a equivocar-se primer? Voleu llegir un article que ve del Canadà?
_______________
Gener del 2007
D'ençà que ho vam deixar així, tal com està més amunt fins ara ha plogut i nevat força.
Val a dir-ho així ara que ni neva ni plou ...
I per tant és molt probable que ens posem a revisar-ho amb bons ulls i a retocar-ho tal com convingui.
A : Atapuerca ( jaciments arqueològics d' ______________ )
El descobriment dels jaciments arqueològics d'Atapuerca (Burgos. Espanya), juntament amb d'altres que s'han fet en les últimes dècades, ha vingut a canviar les idees establertes sobre la datació dels nostres avant-passats en territori europeu.
Tot un sistema d'interpretació cultural basat en les antigues datacions se n'ha anat en orris.
Tot i el seu extraordinari interès científic, crec que el jaciment d'Atapuerca es pot llegir com una faula filosòfico-moralista que sembla donar la raó a l'escriptor Jean d'Ormesson, qui deia en algun lloc --perdoneu que no sigui textual-- ... "els sistemes tenen de dolent el fet que tard o d'hora en ve un altre per substituir l'anterior".
Que ve a ser tant com dir que la veritat és relativa i que el dogma d'avui és la falsetat del demà.
Això es pot aplicar als programes informàtics; a les virtuts del peix blau i el seu colesterol; als detergents que sempre descobreixen una nova fórmula; a les creences; a la Història, que es va re-escrivint a mida que ens deixen llegir els documents classificats; a la Política i a tantes altres coses...
És una línia de pensament una mica cínica, però real com la vida mateixa.
La mateixa línia de raonament, o una de semblant, és potser la que inspirà a Georges Brassens la cançó irònicament cruel i cruelment irònica "Mourir pour les idées " on canta:
"Mourir pour les idées, l'idée est excellente... Mourons pour les idées, d'accord mais de mort lente" !
(L'exclamació és meva. Només l'exclamació).
Traieu-ne vosaltres també alguna conclusió. I bona sort!
_________________
gener del 2007
L'estiu del 96, tornant de França, Bilbao i Santander vam anar a Burgos i d'allà a Atapuerca.
Podrem aportar aquí unes quantes fotos i uns comentaris personals, més o menys interessants.
Queda pendent.
Tot un sistema d'interpretació cultural basat en les antigues datacions se n'ha anat en orris.
Tot i el seu extraordinari interès científic, crec que el jaciment d'Atapuerca es pot llegir com una faula filosòfico-moralista que sembla donar la raó a l'escriptor Jean d'Ormesson, qui deia en algun lloc --perdoneu que no sigui textual-- ... "els sistemes tenen de dolent el fet que tard o d'hora en ve un altre per substituir l'anterior".
Que ve a ser tant com dir que la veritat és relativa i que el dogma d'avui és la falsetat del demà.
Això es pot aplicar als programes informàtics; a les virtuts del peix blau i el seu colesterol; als detergents que sempre descobreixen una nova fórmula; a les creences; a la Història, que es va re-escrivint a mida que ens deixen llegir els documents classificats; a la Política i a tantes altres coses...
És una línia de pensament una mica cínica, però real com la vida mateixa.
La mateixa línia de raonament, o una de semblant, és potser la que inspirà a Georges Brassens la cançó irònicament cruel i cruelment irònica "Mourir pour les idées " on canta:
"Mourir pour les idées, l'idée est excellente... Mourons pour les idées, d'accord mais de mort lente" !
(L'exclamació és meva. Només l'exclamació).
Traieu-ne vosaltres també alguna conclusió. I bona sort!
_________________
gener del 2007
L'estiu del 96, tornant de França, Bilbao i Santander vam anar a Burgos i d'allà a Atapuerca.
Podrem aportar aquí unes quantes fotos i uns comentaris personals, més o menys interessants.
Queda pendent.
A : Autodefensa . Manual d' autodefensa
Potser ho hauriem d'escriure en cursiva, per què en realitat és un manual que fou publicat per capítols en el diari El 9 nou de Vic (Osona).
L'autor de tant fantàstic i útil manual és el professor, pensador, poeta, escriptor, artista polifacètic i amic Víctor Sunyol. En la seva versió original constava de 30 articles que es van començar a publicar el 13 (!) de febrer de 1995. Sortia els dilluns.
Quan jo em vaig assabentar de la seva existència allà per l'octubre del 1995 ja n'hi havien 27 o 28 de publicats.
Vam escriure a l'amic interessant-nos per l'obra i vam tenir la satisfacció de rebre'n un facsímil en el seu estat virginal, és a dir tal com el seu autor la va redactar.
Una part de la carta deia així, en to "conyon":
"Vic, novembre de 1995
He rebut la seva amable i atenta carta del 23 d'octubre i, a més, l'he llegida i tot. (Així veig que vostè passeja impunement per aquestes contrades?) (...)
Això del Manuel d'Autodefensa és, com vostè be havia deduït, una sèrie d'articles adreçats als pobres integrants de la nostra societat (que és seva; vull dir d'ells, sempre dels altres). (...)
Força gent m'ha comentat que llegeix la secció, però ningú de tan lluny ni amb l'interès de vostè, que arriba fins al punt de voler posar-se al dia. És en deferència a aquesta actitud seva que li envio també els articles escrits encara inèdits. (...)
Com veu els hi envio, no pas en la seva versió publicada, sinó en la versió "casolana" (...)
Desitjo que li faci un bon profit i s'ho passi bé amb la seva lectura, i que segueixi els exemples que el "manual" li proposa, que per això està escrit.
Esperant noves contactacions i molt atentament ...
À bientôt. Victor Sunyol "
El Manual d'autodefensa, que tard o d'hora serà reconegut com una petita gran obra mestra del segle XX, consta d'uns capítols tan suggerents com aquests:
* Autodefensa i venjança
* Des-controlem
* Per al caos simpàtic
* Consells per a desaparèixer
* Irritem els immutables
* Des-enquestem (1) [Contra les enquestes]
* Des-enquestem (2)
* Des-enquestem (3)
* Diguem, diguem
* Protestem
* Mandonguilla fregida (hamburguesa)
* La pol·lució informativa
Ens vam sentir força identificats tant amb la filosofia en què ell basa les seves reflexions com en l'humor extraordinari que envolta l'obra. Un humor que, en les seves mans, és una arma poderosa al servei de la intel·ligència, la creativitat i la llibertat de l'individu contemporani.
Feu mans i mànegues per aconseguir llegir-lo i aplicar-lo en tot allò que pogueu. Nosaltres ens hi referirem necessàriament i de bon grat més d'una vegada en aquest Dicofilopersiflex.
L'autor de tant fantàstic i útil manual és el professor, pensador, poeta, escriptor, artista polifacètic i amic Víctor Sunyol. En la seva versió original constava de 30 articles que es van començar a publicar el 13 (!) de febrer de 1995. Sortia els dilluns.
Quan jo em vaig assabentar de la seva existència allà per l'octubre del 1995 ja n'hi havien 27 o 28 de publicats.
Vam escriure a l'amic interessant-nos per l'obra i vam tenir la satisfacció de rebre'n un facsímil en el seu estat virginal, és a dir tal com el seu autor la va redactar.
Una part de la carta deia així, en to "conyon":
"Vic, novembre de 1995
He rebut la seva amable i atenta carta del 23 d'octubre i, a més, l'he llegida i tot. (Així veig que vostè passeja impunement per aquestes contrades?) (...)
Això del Manuel d'Autodefensa és, com vostè be havia deduït, una sèrie d'articles adreçats als pobres integrants de la nostra societat (que és seva; vull dir d'ells, sempre dels altres). (...)
Força gent m'ha comentat que llegeix la secció, però ningú de tan lluny ni amb l'interès de vostè, que arriba fins al punt de voler posar-se al dia. És en deferència a aquesta actitud seva que li envio també els articles escrits encara inèdits. (...)
Com veu els hi envio, no pas en la seva versió publicada, sinó en la versió "casolana" (...)
Desitjo que li faci un bon profit i s'ho passi bé amb la seva lectura, i que segueixi els exemples que el "manual" li proposa, que per això està escrit.
Esperant noves contactacions i molt atentament ...
À bientôt. Victor Sunyol "
El Manual d'autodefensa, que tard o d'hora serà reconegut com una petita gran obra mestra del segle XX, consta d'uns capítols tan suggerents com aquests:
* Autodefensa i venjança
* Des-controlem
* Per al caos simpàtic
* Consells per a desaparèixer
* Irritem els immutables
* Des-enquestem (1) [Contra les enquestes]
* Des-enquestem (2)
* Des-enquestem (3)
* Diguem, diguem
* Protestem
* Mandonguilla fregida (hamburguesa)
* La pol·lució informativa
Ens vam sentir força identificats tant amb la filosofia en què ell basa les seves reflexions com en l'humor extraordinari que envolta l'obra. Un humor que, en les seves mans, és una arma poderosa al servei de la intel·ligència, la creativitat i la llibertat de l'individu contemporani.
Feu mans i mànegues per aconseguir llegir-lo i aplicar-lo en tot allò que pogueu. Nosaltres ens hi referirem necessàriament i de bon grat més d'una vegada en aquest Dicofilopersiflex.
B : Babel (autor : Pep Pelfort)
Com a mostra autodefinitòria de l'estructura babeliana d'Internet, cada usuari tindrà la seva pròpia definició que els altres no podran consultar mai ni amb tarja VISA. Això sí, estaran emmagatzemades en un servidor anomenat WORD imperfect 6.0.
Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)
Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)
B : Barbarismes | singular barbarisme
Dos missioners claretians, Ramon Caralt i Manuel Casanoves, són els autors d'un llibret titolat Parleu bé el català I. Vocabulari d'incorreccions. Editat l'any 1966 "Amb llicència eclesiàstica i permís dels Superiors" (sic). Nosaltres tenim la 4ª edició millorada de l'any 1972 i de l'editorial Claret.
Les dates són molt importants per què permeten de situar l'aparició del diccionari de barbarismes en el context socio-polític de l'època (en Franco no es va morir fins l'any 1975, al llit!)
Val a dir d'entrada que la paraula "barbarisme" no hi surt per enlloc en el llibret, però és així com se l'anomena familiarment.
Anirem desenvolupant la idea, però ja intueixo que acabarem parlant entre altres coses de català "light" traducció del català "barreja" de català i castellà que es parla al carrer i que algun programa de la televisió utilitzava no fa gaire com a nou standard post-modern.
Gairebé sempre en plural, perquè de bestieses en diem a cabassos. Quan hom aconsegueix no dir-ne cap o només un ... d'això se'n diu triomfar sobre el barbarisme. Feina titànica ;-)
Les dates són molt importants per què permeten de situar l'aparició del diccionari de barbarismes en el context socio-polític de l'època (en Franco no es va morir fins l'any 1975, al llit!)
Val a dir d'entrada que la paraula "barbarisme" no hi surt per enlloc en el llibret, però és així com se l'anomena familiarment.
Anirem desenvolupant la idea, però ja intueixo que acabarem parlant entre altres coses de català "light" traducció del català "barreja" de català i castellà que es parla al carrer i que algun programa de la televisió utilitzava no fa gaire com a nou standard post-modern.
Gairebé sempre en plural, perquè de bestieses en diem a cabassos. Quan hom aconsegueix no dir-ne cap o només un ... d'això se'n diu triomfar sobre el barbarisme. Feina titànica ;-)
B : Bacelona | Barcelones ( Les meves _________ )
No parlarem de futbol, de moment. Ja en donen massa per televisió. Presentarem més aviat algunes visions personals de la ciutat.
"Barcelona és bona si la bossa sona" i altres dites , com les que deia el Martín de Caretas que el meu pare em llegia i explicava quan jo era petit.
Nosaltres en direm de més grosses. Però ens ho estem pensant. Paciència.
Hi haurà la Barcelona de la nostra joventut, al carrer de les Carolines al barri de Gràcia, a l'època d'estudiant universitari. La del carrer Còrsega en acabar els estudis. La Barcelona pre-olímpica i la post-olímpica. La Barcelona dels anys 2000, tan bonica com infumable...
Els nostres carrers, els nostres bars, els nostres restaurants. Les imatges retíniques d'alguns indrets i alguns personatges amb qui ens vàrem creuar aquí i allà ...
Ja us ho aniré contant ...
"Barcelona és bona si la bossa sona" i altres dites , com les que deia el Martín de Caretas que el meu pare em llegia i explicava quan jo era petit.
Nosaltres en direm de més grosses. Però ens ho estem pensant. Paciència.
Hi haurà la Barcelona de la nostra joventut, al carrer de les Carolines al barri de Gràcia, a l'època d'estudiant universitari. La del carrer Còrsega en acabar els estudis. La Barcelona pre-olímpica i la post-olímpica. La Barcelona dels anys 2000, tan bonica com infumable...
Els nostres carrers, els nostres bars, els nostres restaurants. Les imatges retíniques d'alguns indrets i alguns personatges amb qui ens vàrem creuar aquí i allà ...
Ja us ho aniré contant ...
1.1.07
B : Barthes, Roland (1915-1980)
Parlarem del mètode Le Roland Barthes sans peine que uns autors "conyons" van inventar. Un manual per estudiar, practicar i aprendre la "llengua" barthiana ... sense esforç ... que portava incorporats uns exercicis pràctics. Genial !
I parlarem també d'un clàssic de Barthes, l'obra Mythologies, escrita entre 1954 i 1956 i que feia furor encara allà pels volts de principis dels 70 ... (Éditions du Seuil. Collection Points nº 10. 1957).
Farem un treball de recerca que no està fet, potser:
a. analitzar què en queda d'aquells "mites"; els que han desaparegut; en què han canviat els que són encara més o menys vigents i,
b. avaluar, si se'n pot dir així, què se'n pot treure de tot plegat, ara que som a les portes del segon mil·leni i és temps de balanços de tota mena.
I , conyes apart, recordarem la seva figura, que bé val una visita.
A El país d'avui divendres10 de febrer del 2005. Félix de Azúa signa un article titolat "Borrón y cuenta nueva" que no em puc estar de comentar.
Quedo glaçat en llegir que en Félix, rellegint" l'obra de Barthes Le plaisir du texte s'adona que tot ha canviat. I filant filant en treu tota una teoria.
Premises
1."Leído ahora mismo uno se mesa las barbas al constatar las trivialidades que entonces fueron tomadas con total seriedad. Llegué a cometer un prólogo para una selección de esritos de Barthes en 1974 y ahora mismo no alcanzo a entender el porqué."
2. "Me maravilla de Barthes o Bataille o Blanchot mantengan su presencia en la universiadad. Como lectura privada, , casi diría "poética" , y aunque el estilo almibarado, refitolero y pedantesco de estos manieristas pueda atacar los nervios, se comprende. Como pensamiento serio es imposible."
3. Algunas frases de Barthes pierden todo su sabor cuando se traducen, pero no su vapososo sinsentido...
4. Fue la sociedad francesa entera quien aceptó estas banalidades [ha donat tota una sèrie d'exemples de frases-collonades de Barthes] como si fueran fruto de un trabajo real, de una investigación rigurosa (...) en realidad sólo eran ocurrencias de flanneur [cagada pastoret, d'en Félix o dels de La Vanguardia: 2 faltes en una paraula!
Hauria de ser flâneur... Oi, flaneuse ?]
Conclusions provisionals
1.Al món anglosaxó i a Alemanya el fenòmen Barthes no hauria estat possible.
2. "De Francia, sin embargo, mi generación aprendió la irresaponsabilidad elegante, la inmoralidad chic, una premonición de la "vida cultural" como espectáculo de masas.
Conclusió definitiva i gruixuda
Mientras esta irresponsabilida moral, esta moral acomodaticia no se remedie, no habrá una argumentación real contra el terrorismo.
(...)
La irresponsabilidad intelectual de los años 70 y la ausencia de una crítica que permitiera hacer balance y pasar página , es decir, determinar el presente mediante una definicón recta del pasado franquista, ha conducido a la total irresponsabilidad administrativa y política de nuestra desorientada actualidad"
Ara emtoca a mi:
Començo pel final i aniré avançant ... anant cap enrere:
Félix de Azúa s'atreveix a responsabilitzar directament Barthes i la seva galàxia d'haver influit en la irresponsabilitat [crítica?] d'Espanya. Bé, admetem pop com a animal de companyia...
Hi ha gent amb una gran capacitat per fer salts del tigre, però aquest d'en Félix, passar de Roland Barthes a Ibarretxe com diu ell mateix ... més que associació d'idees estranya, sembla que sigui buscar una excusa per titllar el nacionalisme basc de "ideologia infame", acusar el Parlament català d'aplaudir a peu dret "l'etnicismo de Ibarretxea" i els d'Izquierda Unida per recolzar-lo.
Estic bastant d'acord amb els arguments que utilitza per carregar-se Roland Barthes de la manera que ho fa, però potser ignora la publicació del llibre Le Roland-Barthes sans peine el 1978.
Aquest manual de com entendre i escriure l'idioma Roland-Barthes en "3 setmanes" era la sàtira més temible que es pogués fer al llenguatge "críptic" i estil amanerat dels Assajos critics i els Elements de semiologia. .
En Barthes va canviar, el llibre el va fer patir de veritat perquè ja havia evolucionat cap a la llengua poètica del Fragment d'un discours amoureux .
El mateix 1978 va començár a escriure les "segones Mythologies" al setmanari Le Nouvel Observateur durant uns dos anys. Eren "La chronique de Roland Barthes" . En guardo una petita col·leció. Sí, Roland Barthes era també un blogaire avant la lettre que escrivia coses com aquesta:
"La sieste
Portes closes, étouffant le téléphone et la sonnette d'entrée, rideau tiré, sur mon lit, je sais que pendant une heure rien ne pourra rompre une paix qui, dès lors, ne tient qu'à moi. Ce que j'obtiens par la sieste, c'est de suspendre mon image : rien ne viendra l'alimenter ; je me repose non des autres ni de moi-même, mais de moi-même vu , pensé, demandé, exigé par les autres ."
(5.3.1979. Le Nouvel Observateur. Pg. 63)
Crec que Roland Barthes ja va tenir el seu càstig amb el Roland Barthes sans peine. La seva glòria però, que no és poca, rau en tot allò d'intel·ligible que va escriure i en la part poc intel·ligible, poètico-prosaica o prosaico-poètica que va cometre pensant que feia semiologia de veritat. No som perfectes ;-)
Puntueu 0 a 10 del grau de "comicitat" que sou capaços de trobar en el text següent:
Denotación y conotación. IV.a
"Podría decirse que la sociedad, detentadora del plano de la connotación, habla los significantes del sistema considerado, mientras que el semiólogo habla sus significados. Éste parece, por lo tanto, poseer una función objetiva de desciframiento (su lenguaje es una operación) con respeto a la actitud común, la cual consiste en naturalizar u ocultar los signos del primer sistema bajo los significantes del segundo. Su objetividad, sin embargo, resulta provisional a causa de la historia misma, que renueva los metalenguajes".
Comunicación Serie B. Roland Barthes. Elementos de Semiologia. 2 edición.
10/2/2005
I parlarem també d'un clàssic de Barthes, l'obra Mythologies, escrita entre 1954 i 1956 i que feia furor encara allà pels volts de principis dels 70 ... (Éditions du Seuil. Collection Points nº 10. 1957).
Farem un treball de recerca que no està fet, potser:
a. analitzar què en queda d'aquells "mites"; els que han desaparegut; en què han canviat els que són encara més o menys vigents i,
b. avaluar, si se'n pot dir així, què se'n pot treure de tot plegat, ara que som a les portes del segon mil·leni i és temps de balanços de tota mena.
I , conyes apart, recordarem la seva figura, que bé val una visita.
A El país d'avui divendres10 de febrer del 2005. Félix de Azúa signa un article titolat "Borrón y cuenta nueva" que no em puc estar de comentar.
Quedo glaçat en llegir que en Félix, rellegint" l'obra de Barthes Le plaisir du texte s'adona que tot ha canviat. I filant filant en treu tota una teoria.
Premises
1."Leído ahora mismo uno se mesa las barbas al constatar las trivialidades que entonces fueron tomadas con total seriedad. Llegué a cometer un prólogo para una selección de esritos de Barthes en 1974 y ahora mismo no alcanzo a entender el porqué."
2. "Me maravilla de Barthes o Bataille o Blanchot mantengan su presencia en la universiadad. Como lectura privada, , casi diría "poética" , y aunque el estilo almibarado, refitolero y pedantesco de estos manieristas pueda atacar los nervios, se comprende. Como pensamiento serio es imposible."
3. Algunas frases de Barthes pierden todo su sabor cuando se traducen, pero no su vapososo sinsentido...
4. Fue la sociedad francesa entera quien aceptó estas banalidades [ha donat tota una sèrie d'exemples de frases-collonades de Barthes] como si fueran fruto de un trabajo real, de una investigación rigurosa (...) en realidad sólo eran ocurrencias de flanneur [cagada pastoret, d'en Félix o dels de La Vanguardia: 2 faltes en una paraula!
Hauria de ser flâneur... Oi, flaneuse ?]
Conclusions provisionals
1.Al món anglosaxó i a Alemanya el fenòmen Barthes no hauria estat possible.
2. "De Francia, sin embargo, mi generación aprendió la irresaponsabilidad elegante, la inmoralidad chic, una premonición de la "vida cultural" como espectáculo de masas.
Conclusió definitiva i gruixuda
Mientras esta irresponsabilida moral, esta moral acomodaticia no se remedie, no habrá una argumentación real contra el terrorismo.
(...)
La irresponsabilidad intelectual de los años 70 y la ausencia de una crítica que permitiera hacer balance y pasar página , es decir, determinar el presente mediante una definicón recta del pasado franquista, ha conducido a la total irresponsabilidad administrativa y política de nuestra desorientada actualidad"
Ara emtoca a mi:
Començo pel final i aniré avançant ... anant cap enrere:
Félix de Azúa s'atreveix a responsabilitzar directament Barthes i la seva galàxia d'haver influit en la irresponsabilitat [crítica?] d'Espanya. Bé, admetem pop com a animal de companyia...
Hi ha gent amb una gran capacitat per fer salts del tigre, però aquest d'en Félix, passar de Roland Barthes a Ibarretxe com diu ell mateix ... més que associació d'idees estranya, sembla que sigui buscar una excusa per titllar el nacionalisme basc de "ideologia infame", acusar el Parlament català d'aplaudir a peu dret "l'etnicismo de Ibarretxea" i els d'Izquierda Unida per recolzar-lo.
Estic bastant d'acord amb els arguments que utilitza per carregar-se Roland Barthes de la manera que ho fa, però potser ignora la publicació del llibre Le Roland-Barthes sans peine el 1978.
Aquest manual de com entendre i escriure l'idioma Roland-Barthes en "3 setmanes" era la sàtira més temible que es pogués fer al llenguatge "críptic" i estil amanerat dels Assajos critics i els Elements de semiologia. .
En Barthes va canviar, el llibre el va fer patir de veritat perquè ja havia evolucionat cap a la llengua poètica del Fragment d'un discours amoureux .
El mateix 1978 va començár a escriure les "segones Mythologies" al setmanari Le Nouvel Observateur durant uns dos anys. Eren "La chronique de Roland Barthes" . En guardo una petita col·leció. Sí, Roland Barthes era també un blogaire avant la lettre que escrivia coses com aquesta:
"La sieste
Portes closes, étouffant le téléphone et la sonnette d'entrée, rideau tiré, sur mon lit, je sais que pendant une heure rien ne pourra rompre une paix qui, dès lors, ne tient qu'à moi. Ce que j'obtiens par la sieste, c'est de suspendre mon image : rien ne viendra l'alimenter ; je me repose non des autres ni de moi-même, mais de moi-même vu , pensé, demandé, exigé par les autres ."
(5.3.1979. Le Nouvel Observateur. Pg. 63)
Crec que Roland Barthes ja va tenir el seu càstig amb el Roland Barthes sans peine. La seva glòria però, que no és poca, rau en tot allò d'intel·ligible que va escriure i en la part poc intel·ligible, poètico-prosaica o prosaico-poètica que va cometre pensant que feia semiologia de veritat. No som perfectes ;-)
Puntueu 0 a 10 del grau de "comicitat" que sou capaços de trobar en el text següent:
Denotación y conotación. IV.a
"Podría decirse que la sociedad, detentadora del plano de la connotación, habla los significantes del sistema considerado, mientras que el semiólogo habla sus significados. Éste parece, por lo tanto, poseer una función objetiva de desciframiento (su lenguaje es una operación) con respeto a la actitud común, la cual consiste en naturalizar u ocultar los signos del primer sistema bajo los significantes del segundo. Su objetividad, sin embargo, resulta provisional a causa de la historia misma, que renueva los metalenguajes".
Comunicación Serie B. Roland Barthes. Elementos de Semiologia. 2 edición.
10/2/2005
B : Blogs ( Els ___________ i jo )
Avui és 26 de gener del 2005.
Fa dies que tenia al cap escriure la meva reflexió "definitiva" sobre els Blogs. De fet, com que pels volts de juny de 2004 vaig crear el meu blog personal, que vaig titolar "Dipofilopersiflex", com si fos un annex d'aquesta pàgina principal, puc ir que fa temps que sóc conscient de la revolució que suposen i suposarà en el futur aquesta nova "tecnologia de comunicació.
El que realment no em pensava és que en poc temps, en només 8 mesos, el fenòmen "blog" ja m'ha canviat la perspectiva.
Jo tractava aquesta pàgina web, "Dicofilopersiflex" com un blog avant la lettre, però sense ser conscient que el factor que Recordo molt bé que un jove amic, en Pep Pelfort, em va fer cas i em va enviar un comentari a una entrada i el vaig publicar. Jo estava segur que a cada entrada hi hauria comentaris ... encertats o desencertats. I no, no n'hi va haver. L'amic Francesc Hervada em va fer saber que s'ho havia llegit, i que li havia interessat alguna cosa ... Però la veritat és que no es pot dir que fos un blog gaire interactiu.
En aparèixer els servidors i comunitats que hostagent el blogs i amb l'extensió "urbi et orbi" dels blogs... s'han anat creant les subxarxes de blogs que enllaces a blogs afins o considerats interessants i així la lectura de tot allò que es publica disposa d'un factor de publicitat immediata i permanent.
En veure que hi ha tanta gent que publica una mica cada dia o amb una gran freqüència, m'he posat que no fóra cap bogeria tranformar cada entrada del diccionari en un "post" i fins i tot m'ha passat pel cap traslladar per tercera o quarta vegada tot el dico a una nova seu, aquesta vegada una seu bloguera. Ja veurem si el temps dóna per fer-ho o pot més la mandra ...
M'he proposat de canviar la manera de tractar el dico i el dipo. Perdrè una mica la por a escriure amb més freqüència, sense perdre aquell respecte a l'escriptura del què parla en Martí i Pol i jo vaig decidir triar-ho com a una de les "màximes" del meu diccionari.
Deixo per al Toni, immens, potent i capaç com pocs altres , la tasca de posar en pràctica la seva màxima del "Nulla dies sine post". Segur que en Zola estaria orgullós que algú com en Toni li hagués copiat la fòrmula per a aplicar-la amb intel·ligència a aquesta nova manera, tan eficaç, de comunicar.
Ja veurem què en surt.
26/01/2005
______________
1.1.2007
S'imposa una segona entrada que segueixi fent balanç de la situació justament ara que el Dicofilopersiflex acaba de passar definitivament de format web a format blog.
La farem ben aviat.
Fa dies que tenia al cap escriure la meva reflexió "definitiva" sobre els Blogs. De fet, com que pels volts de juny de 2004 vaig crear el meu blog personal, que vaig titolar "Dipofilopersiflex", com si fos un annex d'aquesta pàgina principal, puc ir que fa temps que sóc conscient de la revolució que suposen i suposarà en el futur aquesta nova "tecnologia de comunicació.
El que realment no em pensava és que en poc temps, en només 8 mesos, el fenòmen "blog" ja m'ha canviat la perspectiva.
Jo tractava aquesta pàgina web, "Dicofilopersiflex" com un blog avant la lettre, però sense ser conscient que el factor que Recordo molt bé que un jove amic, en Pep Pelfort, em va fer cas i em va enviar un comentari a una entrada i el vaig publicar. Jo estava segur que a cada entrada hi hauria comentaris ... encertats o desencertats. I no, no n'hi va haver. L'amic Francesc Hervada em va fer saber que s'ho havia llegit, i que li havia interessat alguna cosa ... Però la veritat és que no es pot dir que fos un blog gaire interactiu.
En aparèixer els servidors i comunitats que hostagent el blogs i amb l'extensió "urbi et orbi" dels blogs... s'han anat creant les subxarxes de blogs que enllaces a blogs afins o considerats interessants i així la lectura de tot allò que es publica disposa d'un factor de publicitat immediata i permanent.
En veure que hi ha tanta gent que publica una mica cada dia o amb una gran freqüència, m'he posat que no fóra cap bogeria tranformar cada entrada del diccionari en un "post" i fins i tot m'ha passat pel cap traslladar per tercera o quarta vegada tot el dico a una nova seu, aquesta vegada una seu bloguera. Ja veurem si el temps dóna per fer-ho o pot més la mandra ...
M'he proposat de canviar la manera de tractar el dico i el dipo. Perdrè una mica la por a escriure amb més freqüència, sense perdre aquell respecte a l'escriptura del què parla en Martí i Pol i jo vaig decidir triar-ho com a una de les "màximes" del meu diccionari.
Deixo per al Toni, immens, potent i capaç com pocs altres , la tasca de posar en pràctica la seva màxima del "Nulla dies sine post". Segur que en Zola estaria orgullós que algú com en Toni li hagués copiat la fòrmula per a aplicar-la amb intel·ligència a aquesta nova manera, tan eficaç, de comunicar.
Ja veurem què en surt.
26/01/2005
______________
1.1.2007
S'imposa una segona entrada que segueixi fent balanç de la situació justament ara que el Dicofilopersiflex acaba de passar definitivament de format web a format blog.
La farem ben aviat.
B : Boicot | Boicotejar
Una reflexió premliminar: o bé ara abans de legir aquesta entrada o durant o en acabar, em permeto recomanar-vos que claveu una ullada a l'entrada creativitat. Son dos termes més sinònims que no ens pensem.
D'entrada, uns quants exemples i després les reflexions.
1. El boicot que va patir el capità Charles Cunningham Boycott, representant de la corona Britànica a irlanda, per part dels organitzats pagesos irlandesos l'any 1880.
El seu cognom dóna nom a l'estratègia o conjunt d'estratègies que permeten d'enfrontar-se amb èxit a qualsevol imposició.
2. El boicot als productes britànics per part dels nordamericans a l'època de la revolució americana.
3. El boicot dels afroamericans en el marc del moviment pels drets civils alds anys 1960s.
4. El boicot als productes britànics organized a l'ïndia per Mohandas Gandhi.
5. El boicot de la lliga àrab a Israel y les companyies que comerciaven amb israel..
6. El boicot dels sudafricans als règim d'"apartheid" durant els anys 1985 i 1986.
7. El 2003, el boicot als productes làctics de la companyia "Llet Pascual" a Catalunya.
8. Maig de 2004. M'envien aquest text:
"PASSEU EL CORREU A TOTHOM QUE CONEGUEU, SI VOLEU ÉS CLAR!!
Els grans magatzems "El Corte Ingles" financen amb la seva publicitat el programa matinal de la COPE. on el fatxa Federico Jiménez Losantos es dedica cada dia a despotricar contra els catalans acusant-nos a tots de terroristes i de "Rojos separatistes" arribant a l'insult en contra de les nostres institucions i dels nostres representants polítics..
S'ha iniciat una campanya de protesta que consisteix en enviar el següent missatge a la direcció d'El Corte Inglés i deixar d'anar a comprar a aquests magatzems i a qualsevol de les seves empreses associades. (Hipercor, Viajes El Corte Inglés, etc. ). Recordeu l'èxit de campanyes similars com el cas de Llet Pascual i reenvieu aquest missatge a tots els coneguts !
____________
+ http://infotk.blogs.com/infotk/2004/03/jimenez_losanto.html
La Carta que proposen enviar al Director Genral del CI
Sr. Director general de El Corte Inglés.
Dado que su empresa, patrocina con su publicidad, el programa radiofónico de la Cadena COPE, en el cual el Sr. Federico Jiménez Losantos se dedica, día tras día, a manipular la información, a insultar la inteligencia de sus oyentes y a efectuar un ejercicio aborrecible de demagogia, yo, así como mis familiares y allegados hemos decidido no volver a comprar ningún producto ni servicio en sus establecimientos, ya que pensamos que cualquier empresa que patrocina un programa similar, no deja de reflejar su propia filosofía mediante dicho patrocinio.
Como dicha filosofía me produce un elevado grado de rechazo, no puedo dejar de asociar dicho rechazo a los productos y servicios que ofrecen aquellos que con su aportación económica sostienen a tan cavernarios individuos.
Si en el futuro deciden cambiar esta política publicitaria, estaré encantado de poder volver a disfrutar de sus servicios.
Entretanto, reciba un respetuoso saludo.
Bé caldrà estar atent i veure com evoluciona la cosa ... no dubto que serà efectiu ... El Corte Inglés haurà de moure fitxa ... necessàriament. Això que els toquin la butxaca i la imatge ... mou muntanyes
9. Bé, hi ha un cas molt especial de boicot. La puntada de peu al cul a tot el govern del mal anomenat Partit Popular en ocasió de les eleccions de 14 de març del 2004.
Ignacio Ramonet, en l'article "Spanish Lies" a "Le Monde Diplomatique" (abril 2004) ho diu d'aquesta manera:
THE 11 March bombings in Spain are a consequence of the Iraq war and the confrontation between al-Qaida and the United States and its allies. They are a terrible reminder that a year after the offensive against Baghdad the world seems a more unstable, violent and dangerous place. (...)
For the first time the actions of a terrorist group have created a unique confluence of tragic events: the bombings; a major press campaign compounded by lies told by the Spanish government; and a major electoral event, the national parliamentary elections. Rarely in the life of a demo cratic state have we seen a mutual interaction of three such powerful temporalities: the time of the event itself, media time and the time of politics. (...)
One of the morals of this tale is that people are extremely sensitive to attempts at manipulating the media. In Spain and elsewhere people do not like to be misled. Many people agree that the media tendency to deceive is one of the great problems of our time.
The Popular party had gone too far in exploiting its control of information, both in spreading lies to justify its commitment to the war in Iraq and in concealing its responsibility for the ecological catastrophe of the sinking of the oil tanker Prestige. Presumably it thought that, with the media hypnosis created by the bombings, one more lie would pass unnoticed. But when Spaniards rose in protest, the government fell.
Queda clar doncs que aquest també és un cas paradicmàtic de boicot contra els polítics corruptes que cal tenir ben present a la memòria històrica.
Els progressistes d'arreu del món, en un món globalitzat com el que existeix, tenen ara més que mai una poderosa arma al servei del bé. El boicot contra tot allò que perjudica el medi ambient i contra les persones que, des del poder, actuen contra els drets de la majoria.
Tot el truc rau en ser capaços d'organitzar-nos per defensar les idees: difonent la informació arreu del món i prenent les mesures eficaces per a boicotejar el mal en qualsevol de les seves infinites formes.
/06/2004
+
Avui 15 /3 /2005 Acaben de trobar això al blog de la Magdalena Banderas que reprodueix una entrevista a Arcadi Oliveras:
"La mayoría opina que más vale no saber tantas cosas porque no se puede hacer nada para evitarlas. ¿Está de acuerdo?
En absoluto. La gente está cambiando de actitud. Cuando sabe lo que ocurre, cambia. Por eso lo más importante es difundir este tipo de informaciones, que la gente sepa quién está decidiendo, quién es Kofi Annan y por qué decide unas cosas y no otras. También es importante que se generen pautas de comportamiento, como por ejemplo boicotear a determinadas empresas.
¿Los boicots funcionan?
No se puede abusar de esta práctica, pero si se aplica durante un tiempo concreto y a unas empresas específicas sí puede dar resultados. Los ecologistas alemanes saben hacerlo muy bien. Durante un tiempo se concentraron en la Shell y finamente esta petrolera cambió de actitud respecto a las plataforma del Mar del Norte. Los boicots también han funcionado con Nestlé y su política de venta de productos a África. Las empresas reaccionan rápidamente cuando advierten que hay un pequeño movimiento de la gente."
I al mateix blog, un altre enllaç, aquest a La Vanguardia : "Pacifistas: boicot al conformismo"
15/3/2005
D'entrada, uns quants exemples i després les reflexions.
1. El boicot que va patir el capità Charles Cunningham Boycott, representant de la corona Britànica a irlanda, per part dels organitzats pagesos irlandesos l'any 1880.
El seu cognom dóna nom a l'estratègia o conjunt d'estratègies que permeten d'enfrontar-se amb èxit a qualsevol imposició.
2. El boicot als productes britànics per part dels nordamericans a l'època de la revolució americana.
3. El boicot dels afroamericans en el marc del moviment pels drets civils alds anys 1960s.
4. El boicot als productes britànics organized a l'ïndia per Mohandas Gandhi.
5. El boicot de la lliga àrab a Israel y les companyies que comerciaven amb israel..
6. El boicot dels sudafricans als règim d'"apartheid" durant els anys 1985 i 1986.
7. El 2003, el boicot als productes làctics de la companyia "Llet Pascual" a Catalunya.
8. Maig de 2004. M'envien aquest text:
"PASSEU EL CORREU A TOTHOM QUE CONEGUEU, SI VOLEU ÉS CLAR!!
Els grans magatzems "El Corte Ingles" financen amb la seva publicitat el programa matinal de la COPE. on el fatxa Federico Jiménez Losantos es dedica cada dia a despotricar contra els catalans acusant-nos a tots de terroristes i de "Rojos separatistes" arribant a l'insult en contra de les nostres institucions i dels nostres representants polítics..
S'ha iniciat una campanya de protesta que consisteix en enviar el següent missatge a la direcció d'El Corte Inglés i deixar d'anar a comprar a aquests magatzems i a qualsevol de les seves empreses associades. (Hipercor, Viajes El Corte Inglés, etc. ). Recordeu l'èxit de campanyes similars com el cas de Llet Pascual i reenvieu aquest missatge a tots els coneguts !
____________
+ http://infotk.blogs.com/infotk/2004/03/jimenez_losanto.html
La Carta que proposen enviar al Director Genral del CI
Sr. Director general de El Corte Inglés.
Dado que su empresa, patrocina con su publicidad, el programa radiofónico de la Cadena COPE, en el cual el Sr. Federico Jiménez Losantos se dedica, día tras día, a manipular la información, a insultar la inteligencia de sus oyentes y a efectuar un ejercicio aborrecible de demagogia, yo, así como mis familiares y allegados hemos decidido no volver a comprar ningún producto ni servicio en sus establecimientos, ya que pensamos que cualquier empresa que patrocina un programa similar, no deja de reflejar su propia filosofía mediante dicho patrocinio.
Como dicha filosofía me produce un elevado grado de rechazo, no puedo dejar de asociar dicho rechazo a los productos y servicios que ofrecen aquellos que con su aportación económica sostienen a tan cavernarios individuos.
Si en el futuro deciden cambiar esta política publicitaria, estaré encantado de poder volver a disfrutar de sus servicios.
Entretanto, reciba un respetuoso saludo.
Bé caldrà estar atent i veure com evoluciona la cosa ... no dubto que serà efectiu ... El Corte Inglés haurà de moure fitxa ... necessàriament. Això que els toquin la butxaca i la imatge ... mou muntanyes
9. Bé, hi ha un cas molt especial de boicot. La puntada de peu al cul a tot el govern del mal anomenat Partit Popular en ocasió de les eleccions de 14 de març del 2004.
Ignacio Ramonet, en l'article "Spanish Lies" a "Le Monde Diplomatique" (abril 2004) ho diu d'aquesta manera:
THE 11 March bombings in Spain are a consequence of the Iraq war and the confrontation between al-Qaida and the United States and its allies. They are a terrible reminder that a year after the offensive against Baghdad the world seems a more unstable, violent and dangerous place. (...)
For the first time the actions of a terrorist group have created a unique confluence of tragic events: the bombings; a major press campaign compounded by lies told by the Spanish government; and a major electoral event, the national parliamentary elections. Rarely in the life of a demo cratic state have we seen a mutual interaction of three such powerful temporalities: the time of the event itself, media time and the time of politics. (...)
One of the morals of this tale is that people are extremely sensitive to attempts at manipulating the media. In Spain and elsewhere people do not like to be misled. Many people agree that the media tendency to deceive is one of the great problems of our time.
The Popular party had gone too far in exploiting its control of information, both in spreading lies to justify its commitment to the war in Iraq and in concealing its responsibility for the ecological catastrophe of the sinking of the oil tanker Prestige. Presumably it thought that, with the media hypnosis created by the bombings, one more lie would pass unnoticed. But when Spaniards rose in protest, the government fell.
Queda clar doncs que aquest també és un cas paradicmàtic de boicot contra els polítics corruptes que cal tenir ben present a la memòria històrica.
Els progressistes d'arreu del món, en un món globalitzat com el que existeix, tenen ara més que mai una poderosa arma al servei del bé. El boicot contra tot allò que perjudica el medi ambient i contra les persones que, des del poder, actuen contra els drets de la majoria.
Tot el truc rau en ser capaços d'organitzar-nos per defensar les idees: difonent la informació arreu del món i prenent les mesures eficaces per a boicotejar el mal en qualsevol de les seves infinites formes.
/06/2004
+
Avui 15 /3 /2005 Acaben de trobar això al blog de la Magdalena Banderas que reprodueix una entrevista a Arcadi Oliveras:
"La mayoría opina que más vale no saber tantas cosas porque no se puede hacer nada para evitarlas. ¿Está de acuerdo?
En absoluto. La gente está cambiando de actitud. Cuando sabe lo que ocurre, cambia. Por eso lo más importante es difundir este tipo de informaciones, que la gente sepa quién está decidiendo, quién es Kofi Annan y por qué decide unas cosas y no otras. También es importante que se generen pautas de comportamiento, como por ejemplo boicotear a determinadas empresas.
¿Los boicots funcionan?
No se puede abusar de esta práctica, pero si se aplica durante un tiempo concreto y a unas empresas específicas sí puede dar resultados. Los ecologistas alemanes saben hacerlo muy bien. Durante un tiempo se concentraron en la Shell y finamente esta petrolera cambió de actitud respecto a las plataforma del Mar del Norte. Los boicots también han funcionado con Nestlé y su política de venta de productos a África. Las empresas reaccionan rápidamente cuando advierten que hay un pequeño movimiento de la gente."
I al mateix blog, un altre enllaç, aquest a La Vanguardia : "Pacifistas: boicot al conformismo"
15/3/2005
C : Califòrnia
Vam fer un viatge a Califòrnia l'estiu del 1996 ... i ens va agradar molt...
San Francisco, Sacramento, Yosemite Park, Las Vegas, Los Angeles, San Francisco.
Un circuit clàssic de turistes mitjanament clàssics. Però el fet és que cadascú el viu a la seva manera i és això el que ho fa diferent.
D'entrada, nosaltres vam fer un viatge a quatre: dues parelles. Llogant un cotxe només arribar a l'aeroport de San Francisco. Allò ja va ser també la primera experiència. Un cotxàs automàtic que no sabia fer anar. Allà vaig constatar com n'era de rudimentari el meu anglès, ja que no aconseguia entendre les clares-abstruses explicacions de l'empleat, segurament mexicà!, que per la seva banda devia preguntar-se si no li prenia el pèl, dient-li que no l'entenia ni a ell ni entenia la manera de fer anar el cotxe.
Una vegada entès el procediment a seguir, ja tot va ser més fàcil. Vam anar a parar de pet a l'hotel, però vaig suar tinta abans no vaig tenir la sensació que era més còmode i fàcil de conduir que els nostres cotxes europeus.
Ni havent vist la ciutat mil vegades en mil pel·lícules, un no se'n fa ben bé la idea fins que no la pateja.
NO hi ha manera d'entendre el fet que hi hagi aquells carrers amb molta pendent que sortien a la pel·lícula "Bullit", ni la funció del tramvia que va del port al centre i del centre al port.
Jo sempre havia imaginat aquell tramvia com un exemplar de mostra de centenars d'altres tramvies. "Erreur", és clar. Només n'hi ha un! I si bé a les pel·lícules sempre surt ple a vessar, amb gent que puja de miracle ,agafant-se on pot, no m'hauria mai imaginat que era sempre ple ... de turistes! ...
Es com dir ... malentesos provocats per la ignoràcia i fomentats per l'enganyifa miratgística de les imatges, que ho ensenyen tot PERÒ NO expliquen res!
Ens havíem assabentat a l'agència de viatges que SF era una de les ciutats amb clima més extrem de Califòrnia. Amb temperatures fresques fins i tot a ple estiu, l'estiu europeu, vull dir: "Vols dir ? Ens preguntàvem ... Si és Califòrnia ! La Califòrnia del "Vigilants de la platja", la Califòrnia de "Falcon Crest" ... Com pot ser això d'aquest clima si ni a les pel·lícules ni a les sèries de TV mai no hi plou, a SF? Era oblidar que l'estiu californià, com tantes altres coses californianes no correspon exactament amb els paràmetres europeus.
Vam fer, en cotxe, gairebé tot el famós circuit marcat de les 49 milles de recorregut global de la ciutat. Que és l'equivalent de posar l'espelma i encendre-la quan es va a Montserrat. Fer allò que s'ha de fer en cada lloc. I així ens vam convertir doncs amb uns 49-niners (pronunciat "forinainers", és clar) més, com tants milions de persones que han passat per aquella "meca" i han seguit també les indicacions de les guies turístiques.
Una de les excursions que no ens havíem de perdre, era anar a dinar o sopar a Sausalito. Nosaltres hi vam anar a dinar, i realment valia la pena viure l'experiència d'anar a l'altra banda del "Golden Gate", i veure San Francisco des d'una perspectiva diferent.
Als molls de Sausalito vam fer un passeig per les andanes que duen a les barques i barquets que fan de casa flotant de tota una série de gent que li agrada i/o es pot permetre de viure en cases d'aquelles. L'exotisme era considerable. No pas perquè aquells molls i aquelles barques ...
Hi hem de tornar!
San Francisco, Sacramento, Yosemite Park, Las Vegas, Los Angeles, San Francisco.
Un circuit clàssic de turistes mitjanament clàssics. Però el fet és que cadascú el viu a la seva manera i és això el que ho fa diferent.
D'entrada, nosaltres vam fer un viatge a quatre: dues parelles. Llogant un cotxe només arribar a l'aeroport de San Francisco. Allò ja va ser també la primera experiència. Un cotxàs automàtic que no sabia fer anar. Allà vaig constatar com n'era de rudimentari el meu anglès, ja que no aconseguia entendre les clares-abstruses explicacions de l'empleat, segurament mexicà!, que per la seva banda devia preguntar-se si no li prenia el pèl, dient-li que no l'entenia ni a ell ni entenia la manera de fer anar el cotxe.
Una vegada entès el procediment a seguir, ja tot va ser més fàcil. Vam anar a parar de pet a l'hotel, però vaig suar tinta abans no vaig tenir la sensació que era més còmode i fàcil de conduir que els nostres cotxes europeus.
Ni havent vist la ciutat mil vegades en mil pel·lícules, un no se'n fa ben bé la idea fins que no la pateja.
NO hi ha manera d'entendre el fet que hi hagi aquells carrers amb molta pendent que sortien a la pel·lícula "Bullit", ni la funció del tramvia que va del port al centre i del centre al port.
Jo sempre havia imaginat aquell tramvia com un exemplar de mostra de centenars d'altres tramvies. "Erreur", és clar. Només n'hi ha un! I si bé a les pel·lícules sempre surt ple a vessar, amb gent que puja de miracle ,agafant-se on pot, no m'hauria mai imaginat que era sempre ple ... de turistes! ...
Es com dir ... malentesos provocats per la ignoràcia i fomentats per l'enganyifa miratgística de les imatges, que ho ensenyen tot PERÒ NO expliquen res!
Ens havíem assabentat a l'agència de viatges que SF era una de les ciutats amb clima més extrem de Califòrnia. Amb temperatures fresques fins i tot a ple estiu, l'estiu europeu, vull dir: "Vols dir ? Ens preguntàvem ... Si és Califòrnia ! La Califòrnia del "Vigilants de la platja", la Califòrnia de "Falcon Crest" ... Com pot ser això d'aquest clima si ni a les pel·lícules ni a les sèries de TV mai no hi plou, a SF? Era oblidar que l'estiu californià, com tantes altres coses californianes no correspon exactament amb els paràmetres europeus.
Vam fer, en cotxe, gairebé tot el famós circuit marcat de les 49 milles de recorregut global de la ciutat. Que és l'equivalent de posar l'espelma i encendre-la quan es va a Montserrat. Fer allò que s'ha de fer en cada lloc. I així ens vam convertir doncs amb uns 49-niners (pronunciat "forinainers", és clar) més, com tants milions de persones que han passat per aquella "meca" i han seguit també les indicacions de les guies turístiques.
Una de les excursions que no ens havíem de perdre, era anar a dinar o sopar a Sausalito. Nosaltres hi vam anar a dinar, i realment valia la pena viure l'experiència d'anar a l'altra banda del "Golden Gate", i veure San Francisco des d'una perspectiva diferent.
Als molls de Sausalito vam fer un passeig per les andanes que duen a les barques i barquets que fan de casa flotant de tota una série de gent que li agrada i/o es pot permetre de viure en cases d'aquelles. L'exotisme era considerable. No pas perquè aquells molls i aquelles barques ...
Hi hem de tornar!
C : Carpe Diem
Un exemple :
PETER MAYLE, AUTOR DE “UN AÑO EN PROVENZA”
"Comer bien es la religión de Francia"
LA VANGUARDIA - 03.16 horas - 07/01/2003
La Contra (portada)
Tengo 63 años. Nací en Inglaterra, viví en Nueva York y hoy me he instalado en la Provenza. Fui publicitario, y hoy me dedico a escribir. Estoy casado y tengo cinco hijos y siete nietos. Soy un europeísta amante de las tradiciones. (...)
–Lo que hacemos cada mañana mi esposa y yo es acudir al pueblecito de la comarca que ese día celebre mercado, y compramos los productos que ese día nos cocinaremos.
–¿Es eso lo que usted llama “buena vida”?
–Sí, lo es para mí. Hay lectores que creen que yo vivo en un mundo de maravilla. No, yo también tengo la gripe y pago mis impuestos. No vivo en el lujo... ¡pero llevo una vida de gran placer! Porque la buena vida consiste en exprimir todo el placer, todo su jugo, a lo que en cada momento hayas alcanzado.
–¿Y si lo que ahora tengo no me complace?
–Pues, poco a poco, cámbialo. Pero, mientras, ¡no estés quejándote!: ¡hay tantos detalles de los que gozar cada día! Tener algo y no gozarlo porque estás cavilando en cómo alcanzar lo que no tienes... ¿Hay peor error?
PETER MAYLE, AUTOR DE “UN AÑO EN PROVENZA”
"Comer bien es la religión de Francia"
LA VANGUARDIA - 03.16 horas - 07/01/2003
La Contra (portada)
Tengo 63 años. Nací en Inglaterra, viví en Nueva York y hoy me he instalado en la Provenza. Fui publicitario, y hoy me dedico a escribir. Estoy casado y tengo cinco hijos y siete nietos. Soy un europeísta amante de las tradiciones. (...)
–Lo que hacemos cada mañana mi esposa y yo es acudir al pueblecito de la comarca que ese día celebre mercado, y compramos los productos que ese día nos cocinaremos.
–¿Es eso lo que usted llama “buena vida”?
–Sí, lo es para mí. Hay lectores que creen que yo vivo en un mundo de maravilla. No, yo también tengo la gripe y pago mis impuestos. No vivo en el lujo... ¡pero llevo una vida de gran placer! Porque la buena vida consiste en exprimir todo el placer, todo su jugo, a lo que en cada momento hayas alcanzado.
–¿Y si lo que ahora tengo no me complace?
–Pues, poco a poco, cámbialo. Pero, mientras, ¡no estés quejándote!: ¡hay tantos detalles de los que gozar cada día! Tener algo y no gozarlo porque estás cavilando en cómo alcanzar lo que no tienes... ¿Hay peor error?
C : Castoriadis, Cornelius (1922-1997)
De vacances de Nadal a Andorra, m'he assabentat de la mort d'en Cornelius Castoriadis el dia 26 de desembre de 1997. Ho he llegit al diari Le Monde del dia (28/12/97, pg.17): "Mort de Cornelius Castoriadis, révolutionnaire antimarxiste", un article signat pel periodista Christian Delacampagne.
Un dels entretítols de l'article caracteritza en Castoriadis de la manera següent:
"Une estraordinaire aptitude à ne jamais séparer la théorie de la pratique, ni l'écriture de la vie".
Un segon article es titula així:
"La force de l'"esprit utopique".
Jo no tindria massa res a dir sobre aquest home si no fos perquè l'any 1982, l'amic Manolo Prieto, un enamorat de la Literatura, amb qui vaig compartir un munt de bons moments, em va proposar de traduir el llibret De l'écologie à l'autonomie, que era en realitat la transcripció d'un debat que en Cornelius Castoriadis i en Daniel Cohn-Bendit havien fet amb un nombrós grup d'estudiants a la Universitat de Lovaina, l'any 1980.
El fet de traduir el llibret em va permetre de familiaritzar-me una miqueta amb aquell home i algunes de les seves idees.
En Manolo Prieto tenia contactes amb l'editorial Mascarón i havia traduit dos llibres per a col·lecció "Macarón Bolsillo": un d'en Boris Vian, Escritos pornográficos, i un altre d'en Jean-Patrick Manchette, Nada.
Gràcies a aquell estrany encàrrec, vaig tenir l'oportunitat de traduir el llibre per a aquella editorial ( la seu de la qual era al carrer València nº 358 de Barcelona), que va desaparèixer al cap d'uns mesos després d'haver publicat el llibret que feia el número 12 de la col·lecció i mai no vaig cobrar ni un duro per la feina. El premi va ser l'exercici de traducció, de la qual mai no he estat massa orgullós, tol val a dir-ho!
Recordo que en Manolo va aconseguir portar-me'n uns quants exemplars, dels quals en conservo ja només un a casa.
Ara, en l'ocasió de la mort de Castoriadis, he baixat el llibret de la prestatgeria i l'he fullejat una estona, per rellegir-lo per enèsima vegada.
I també pel fet de la seva mort, a manera d'homenatge, em permeto de resumir aquí algunes de les seves idees, que considero interessants en la mesura que ajuden a tenir clars alguns d'aquells conceptes que jo anomeno "conceptes inefables" :
TEMA 1. Com funciona allò que anomenem " EL SISTEMA".
Per a Castoriadis, el Sistema, o la Societat Actual, tot i les seves contradicccions i injustícies funciona i es manté perquè aconsegueix crear l'adhesió de la gent a aquest estat de coses. Adhesió activa i no mera passivitat, matisa ell, perquè reconeix que el sistema capitalista se les apanya per satisfer majoritàriament les necessitats que crea.
Aquesta adhesió és fruit del que ell anomena "la fabricació social de l'individu".
La fabricació social de l'individu té dos aspectes característics: per una banda, s'imbueix a cada persona des de la infància un determinat tipus de relació de dependència respecte a a un determinat tipus d'autoritat. Per altra banda, es crea a les persones una série de necessitats tals que per a poder-les satisfer quedin "atrapats" o "lligats" tota la vida.
"Los productos están ahí, los almacenes a rebosar, sólo hace falta trabajar para poder comprarlos. Si sois buenos y trabajais, ganareis más, trepareis en la escala social, comprareis más, y así sucesivamente. La experiencia histórica está ahí para demostrar que, salvo algunas excepciones, esto funciona: empieza funcionando, se produce, se trabaja, se compra, se consume y sigue funcionando..."
TEMA 2. ¿Es posible situar-se contra el Sistema?
Castoriadis parteix de la idea que el moviment ecologista és l'alternativa a un sistema capitalista que té com a objetiu "l'expansió il·limitada del domini racional" que no el satisfà i contra el qual creu que cal lluitar.
Situar-se en una posició anti-sistema mentre es viu dins del sistema, implica haver de fer una crítica tant del sistema com una (auto)-crítica de les hipòtesis que es proposen com alternatives a l'estat de coses del sistema.
Si el moviment ecologista és per a Castoridis una alternativa al Sistema, és perquè predica una autonomia respecte del model tècnico-productiu, cultural i social de la societat actual.
Però lúcidament analitzava els límits d'aquesta alternativa:
"Plantejar el problema d'una nova socitat equival a plantejar-se el problema d'una creació cultural extraordinària. La pregunta que jo us faig és veiem al voltant nostre cap signe premonitori d'aquest canvi, d'aquesta nova creació cultural."
No respon a la seva pregunta perquè no cal. No, no sembla que la societat vagi majoritàriament per un camí diferent al camí establert.
Castoriadis descarta una revolució que imposi als demés les seves idees, i deixa a mans de la societat la responsabilitat de canviar el seu destí.
"Nosotros mantenemos nuestra responsabilidad, nuestro juicio, nuestro pensamiento y nustra accción, pero también reconocemos sus límites, y eso significa dar pelno contenido al fondo de la cuestión, o sea, una política revolucionaria es hoy, ante todo, el reconocimiento de la autonomía de las personas, dicho de otro modo, el reconocimiento de que la sociedad es en sí misma la fuente última de creación institucional."
TEMA 3. L'individu, la llibertat i les religions.
"Lo que nosotros llamamos "el individuo" es una creación social por debajo de la qual está otra cosa, la "psiquis", que no es social".
"Por qué la historia europea es distinta de las demás? Porque es la primera ruptura con la forma más extendida, más absoluta y más sólida de heteronomía en la historia, la heteronomía religiosa. Ya que ahora se habla tanto de una "vuelta de la religión", y como esta tarde hemos hablado de Irán y del Islam, voy a decir claramente lo que pienso: tanto en la religión islámica como en la religión cristiana o en la religión judía hay algo que me horroriza profundamente: la proclamación de la escalvitud mental y psíquica (aplausos). Dicho esto, lucharé hasta la muerte si es preciso para que, si hay judíos, puedan tener su sinagoga, si hay musulmanes, su mezquita, y si hay cristianos su iglesia..."
______________________________
Bibliografia de Cornelius Castoriadis:
Em permeto de reproduir aquí la bibliografia esencial d'en Castoriadis, copiada de l'article de Le Monde, com si fos la meva part d'homenatge a la memòria d'un home que "sembla" que intentava ser honest amb ell mateix i que "sembla" que no va acabar de perdre una certa dosi d'utopia dins de les circumstàncies de l'època anti-utòpica en què li tocà de viure.
L'expériencie du mouvement ouvrier. Coll. 10/18, 1974.
L'instituttion imaginaire de la société. Seuil, 1975.
Capitalisme moderne et révolution, Coll. 10/18, 1979.
Le contenu du socialisme. Coll. 10/18, 1979.
La société française. Coll. 10/18, 1979.
La société bureaucratique. Bourgois, 1990.
Devant la guerre. 1. Les Réalités. Fayard, 1981. deuxième édition 1982
De l'écologie à l'autonomie (avec Daniel Cohn-Bendit). Seuil 1981. Una traducció a l'espanyol d'aquest llibre: De la ecología a la autonomía . Editorial Mascarón. 1982. ISBN 84-85834-20-8. Traducció de Sadurní Girona.
Le Régime social de la Russie. Vent du Ch'min, 1982.
Les carrefours du labyrinthe. Seuil, 1982.
Les carrefours du labyrinthe. 2. Domaines de l'homme. Seuil 1986.
Les carrefours du labyrinthe. 3. Le Monde morcelé. Seuil 1990.
Les carrefours du labyrinthe. 4. La montée de l'Insignifiance. Seuil 1996.
Les carrefours du labyrinthe. 5. Fait et à faire. Seuil 1997.
Un dels entretítols de l'article caracteritza en Castoriadis de la manera següent:
"Une estraordinaire aptitude à ne jamais séparer la théorie de la pratique, ni l'écriture de la vie".
Un segon article es titula així:
"La force de l'"esprit utopique".
Jo no tindria massa res a dir sobre aquest home si no fos perquè l'any 1982, l'amic Manolo Prieto, un enamorat de la Literatura, amb qui vaig compartir un munt de bons moments, em va proposar de traduir el llibret De l'écologie à l'autonomie, que era en realitat la transcripció d'un debat que en Cornelius Castoriadis i en Daniel Cohn-Bendit havien fet amb un nombrós grup d'estudiants a la Universitat de Lovaina, l'any 1980.
El fet de traduir el llibret em va permetre de familiaritzar-me una miqueta amb aquell home i algunes de les seves idees.
En Manolo Prieto tenia contactes amb l'editorial Mascarón i havia traduit dos llibres per a col·lecció "Macarón Bolsillo": un d'en Boris Vian, Escritos pornográficos, i un altre d'en Jean-Patrick Manchette, Nada.
Gràcies a aquell estrany encàrrec, vaig tenir l'oportunitat de traduir el llibre per a aquella editorial ( la seu de la qual era al carrer València nº 358 de Barcelona), que va desaparèixer al cap d'uns mesos després d'haver publicat el llibret que feia el número 12 de la col·lecció i mai no vaig cobrar ni un duro per la feina. El premi va ser l'exercici de traducció, de la qual mai no he estat massa orgullós, tol val a dir-ho!
Recordo que en Manolo va aconseguir portar-me'n uns quants exemplars, dels quals en conservo ja només un a casa.
Ara, en l'ocasió de la mort de Castoriadis, he baixat el llibret de la prestatgeria i l'he fullejat una estona, per rellegir-lo per enèsima vegada.
I també pel fet de la seva mort, a manera d'homenatge, em permeto de resumir aquí algunes de les seves idees, que considero interessants en la mesura que ajuden a tenir clars alguns d'aquells conceptes que jo anomeno "conceptes inefables" :
TEMA 1. Com funciona allò que anomenem " EL SISTEMA".
Per a Castoriadis, el Sistema, o la Societat Actual, tot i les seves contradicccions i injustícies funciona i es manté perquè aconsegueix crear l'adhesió de la gent a aquest estat de coses. Adhesió activa i no mera passivitat, matisa ell, perquè reconeix que el sistema capitalista se les apanya per satisfer majoritàriament les necessitats que crea.
Aquesta adhesió és fruit del que ell anomena "la fabricació social de l'individu".
La fabricació social de l'individu té dos aspectes característics: per una banda, s'imbueix a cada persona des de la infància un determinat tipus de relació de dependència respecte a a un determinat tipus d'autoritat. Per altra banda, es crea a les persones una série de necessitats tals que per a poder-les satisfer quedin "atrapats" o "lligats" tota la vida.
"Los productos están ahí, los almacenes a rebosar, sólo hace falta trabajar para poder comprarlos. Si sois buenos y trabajais, ganareis más, trepareis en la escala social, comprareis más, y así sucesivamente. La experiencia histórica está ahí para demostrar que, salvo algunas excepciones, esto funciona: empieza funcionando, se produce, se trabaja, se compra, se consume y sigue funcionando..."
TEMA 2. ¿Es posible situar-se contra el Sistema?
Castoriadis parteix de la idea que el moviment ecologista és l'alternativa a un sistema capitalista que té com a objetiu "l'expansió il·limitada del domini racional" que no el satisfà i contra el qual creu que cal lluitar.
Situar-se en una posició anti-sistema mentre es viu dins del sistema, implica haver de fer una crítica tant del sistema com una (auto)-crítica de les hipòtesis que es proposen com alternatives a l'estat de coses del sistema.
Si el moviment ecologista és per a Castoridis una alternativa al Sistema, és perquè predica una autonomia respecte del model tècnico-productiu, cultural i social de la societat actual.
Però lúcidament analitzava els límits d'aquesta alternativa:
"Plantejar el problema d'una nova socitat equival a plantejar-se el problema d'una creació cultural extraordinària. La pregunta que jo us faig és veiem al voltant nostre cap signe premonitori d'aquest canvi, d'aquesta nova creació cultural."
No respon a la seva pregunta perquè no cal. No, no sembla que la societat vagi majoritàriament per un camí diferent al camí establert.
Castoriadis descarta una revolució que imposi als demés les seves idees, i deixa a mans de la societat la responsabilitat de canviar el seu destí.
"Nosotros mantenemos nuestra responsabilidad, nuestro juicio, nuestro pensamiento y nustra accción, pero también reconocemos sus límites, y eso significa dar pelno contenido al fondo de la cuestión, o sea, una política revolucionaria es hoy, ante todo, el reconocimiento de la autonomía de las personas, dicho de otro modo, el reconocimiento de que la sociedad es en sí misma la fuente última de creación institucional."
TEMA 3. L'individu, la llibertat i les religions.
"Lo que nosotros llamamos "el individuo" es una creación social por debajo de la qual está otra cosa, la "psiquis", que no es social".
"Por qué la historia europea es distinta de las demás? Porque es la primera ruptura con la forma más extendida, más absoluta y más sólida de heteronomía en la historia, la heteronomía religiosa. Ya que ahora se habla tanto de una "vuelta de la religión", y como esta tarde hemos hablado de Irán y del Islam, voy a decir claramente lo que pienso: tanto en la religión islámica como en la religión cristiana o en la religión judía hay algo que me horroriza profundamente: la proclamación de la escalvitud mental y psíquica (aplausos). Dicho esto, lucharé hasta la muerte si es preciso para que, si hay judíos, puedan tener su sinagoga, si hay musulmanes, su mezquita, y si hay cristianos su iglesia..."
______________________________
Bibliografia de Cornelius Castoriadis:
Em permeto de reproduir aquí la bibliografia esencial d'en Castoriadis, copiada de l'article de Le Monde, com si fos la meva part d'homenatge a la memòria d'un home que "sembla" que intentava ser honest amb ell mateix i que "sembla" que no va acabar de perdre una certa dosi d'utopia dins de les circumstàncies de l'època anti-utòpica en què li tocà de viure.
L'expériencie du mouvement ouvrier. Coll. 10/18, 1974.
L'instituttion imaginaire de la société. Seuil, 1975.
Capitalisme moderne et révolution, Coll. 10/18, 1979.
Le contenu du socialisme. Coll. 10/18, 1979.
La société française. Coll. 10/18, 1979.
La société bureaucratique. Bourgois, 1990.
Devant la guerre. 1. Les Réalités. Fayard, 1981. deuxième édition 1982
De l'écologie à l'autonomie (avec Daniel Cohn-Bendit). Seuil 1981. Una traducció a l'espanyol d'aquest llibre: De la ecología a la autonomía . Editorial Mascarón. 1982. ISBN 84-85834-20-8. Traducció de Sadurní Girona.
Le Régime social de la Russie. Vent du Ch'min, 1982.
Les carrefours du labyrinthe. Seuil, 1982.
Les carrefours du labyrinthe. 2. Domaines de l'homme. Seuil 1986.
Les carrefours du labyrinthe. 3. Le Monde morcelé. Seuil 1990.
Les carrefours du labyrinthe. 4. La montée de l'Insignifiance. Seuil 1996.
Les carrefours du labyrinthe. 5. Fait et à faire. Seuil 1997.
C : Cava
Medecina de l'esperit i la carn. El nostre cava preferit, nosaltres que hi entenem una miqueta per ser de Sant Sadurní d'Anoia, és el cava "Quodlibet" : "El cava intel·ligent per a persones com vostè i, probablement, un dels millors caves del món. Probablement."
Per no faltar-li no li falta ni la post data : una frase complementària i definitòria "non omne licet"
____________
1 de gener del 2006
He obert el correu gmail i com que em vaig subscriure al Boston Globe m'he trobat amb una sorpresa de les grosses. A la primera pàgina hi ha un article sobre el cava i una entrevista amb l'hereu de can Gramona. Per als que som de Sant Sadurní això és un regal sempre. però llegir-ho al Boston Globe ... bé, és gairebé increible!
Demà mateix demanaré l'autorització per reproduir aquí, a la meva web, aquest article sencer. Fa així :
Bravo Cava!
By Joe Ray, Boston Globe Correspondent January 1, 2006
BARCELONA -- Ask Quim Sánchez if his favorite bubbly is cava from Spain or champagne from France and the owner of one of Barcelona's ''best finds" tapas bars grabs his chest and exclaims, ''Cava! I was nursed on the stuff!"
Spain's favorite bubbly occupies a very special niche here, where you wonder whether there might be a bit of truth to his claim.
In Catalonia, the region where cava is produced, the drink has a near-religious following. Its biggest success is that it bridges the gap between the uniqueness of celebration and the dailiness of affordability. It has managed to bottle champagne's excitement -- keeping that ''special occasion" festivity to it -- without the special occasion price.
What's the biggest difference between the two sparkling wines? ''Price," Sánchez says flatly. ''You can buy four to six bottles of cava for the price of a bottle of champagne."
Sure enough, on the top shelf at his tapas bar, Quimet & Quimet, prices for bottles of cava range from about $10 to $40 while farther down the line, champagne runs from about $25 to $175.
''Here, it's possible to have some every day," says Sánchez, grinning widely and gesturing around the bar. ''You can't do that with champagne!"
All things being equal, it's hard logic to beat. But is it really a dead heat, quality-wise? Probably not, though it's easy to get the feeling that cava is catching up fast.
''If this is champagne quality, and this is cava," says Sánchez, plunking down one index finger then the other on the table, ''this is what's happening." The cava finger moves to meet the stationary champagne finger.
In bars, restaurants, and homes, the difference in how people drink cava, as compared with champagne, is clear. In many of these places, the number of glasses poured often rivals that of beer and wine.
''In Catalonia, we drink cava at a party. It's a no-brainer," Sánchez says. ''We love the price and the taste."
Spain's cava production centers around Sant Sadurní d'Anoia, a not-terribly-touristy town about 15 miles west of Barcelona. The train from Barcelona lets you out directly under the headquarters of Freixenet, perhaps the best-known cava producer in the world.
In town, a glass of cava runs less than $2. At 4:15 in the afternoon, a man walks into a cafe, complains about something to no one in particular, then orders a glass of cava and reads about a victory for his soccer club before walking out with a smile on his face.
''Cava is something we can drink every day. There's a direct link between cava and the hearts of Catalonians," says Jaume Gramona, the director of cava producer Gramona S.A. ''When Barcelona's team wins a match, the consumption explodes."
''A long time ago," he said, ''we called it 'champagne' here. Now we have the same method, but we have no motivation to copy them."
Though cava producers use the méthode champenoise -- with fermentations in both the cask and the bottle -- the grapes used are almost entirely different. Champagne uses combinations of chardonnay, pinot noir, and pinot meunier grapes, while here, they use chardonnay, macabeo, xarello, and parellada. Gramona is lobbying to bring another grape into the appellation, an idea that would be thought of as heretical for champagne.
This spirit of experimentation seems to embody cava as a whole, as something fun and festive, not at all stodgy.
Gramona turns out to be a sort of Richard Branson of cava. In his office, there's one photo of him ski racing, another of a snowmobile he piloted in an epic-sounding Canadian race, and there's a well-worn leather flight jacket thrown over a couple of lab jackets on the coat rack.
He also has the air of someone continually on the move, and the holidays are no exception. ''We do 50 percent of our business in November and December," he says between cellphone calls.
Asked about cava's place in Catalan society, Gramona says, ''Opening a bottle is like a moment of happiness and sharing."
It sounds so much like an ad for cheap champagne that I gag. He grins and changes tack.
''When I wake up in the morning, I work out between 6 and 7, then I have breakfast with tomato bread and a glass of cava," he says. ''But I only have the cava when I work out."
Did he do this today?
''Of course."
He's not alone in his morning ritual. ''Most people who go food shopping at the market start their day with a glass," he says.
At Barcelona's La Boqueria market, it's clear that Gramona is not exaggerating. At quioscos, the traditional bars that cook up the market's freshest food, visitors grab a hearty breakfast and wash it down with a glass or two before heading off to shop. Wives often leave their husbands at the bar so they can shop in peace.
''It used to be here that everything that was good was imported. It was cooler to get champagne when you brought a girl out," says Gramona. ''That's not the case anymore."
Contact Joe Ray, a freelance writer in Spain, at joearay@gmail.com.
© Copyright 2006 Globe Newspaper Company.
Many thanks to Globe Newspaper for permission to reproduce the article here.
Per no faltar-li no li falta ni la post data : una frase complementària i definitòria "non omne licet"
____________
1 de gener del 2006
He obert el correu gmail i com que em vaig subscriure al Boston Globe m'he trobat amb una sorpresa de les grosses. A la primera pàgina hi ha un article sobre el cava i una entrevista amb l'hereu de can Gramona. Per als que som de Sant Sadurní això és un regal sempre. però llegir-ho al Boston Globe ... bé, és gairebé increible!
Demà mateix demanaré l'autorització per reproduir aquí, a la meva web, aquest article sencer. Fa així :
Bravo Cava!
By Joe Ray, Boston Globe Correspondent January 1, 2006
BARCELONA -- Ask Quim Sánchez if his favorite bubbly is cava from Spain or champagne from France and the owner of one of Barcelona's ''best finds" tapas bars grabs his chest and exclaims, ''Cava! I was nursed on the stuff!"
Spain's favorite bubbly occupies a very special niche here, where you wonder whether there might be a bit of truth to his claim.
In Catalonia, the region where cava is produced, the drink has a near-religious following. Its biggest success is that it bridges the gap between the uniqueness of celebration and the dailiness of affordability. It has managed to bottle champagne's excitement -- keeping that ''special occasion" festivity to it -- without the special occasion price.
What's the biggest difference between the two sparkling wines? ''Price," Sánchez says flatly. ''You can buy four to six bottles of cava for the price of a bottle of champagne."
Sure enough, on the top shelf at his tapas bar, Quimet & Quimet, prices for bottles of cava range from about $10 to $40 while farther down the line, champagne runs from about $25 to $175.
''Here, it's possible to have some every day," says Sánchez, grinning widely and gesturing around the bar. ''You can't do that with champagne!"
All things being equal, it's hard logic to beat. But is it really a dead heat, quality-wise? Probably not, though it's easy to get the feeling that cava is catching up fast.
''If this is champagne quality, and this is cava," says Sánchez, plunking down one index finger then the other on the table, ''this is what's happening." The cava finger moves to meet the stationary champagne finger.
In bars, restaurants, and homes, the difference in how people drink cava, as compared with champagne, is clear. In many of these places, the number of glasses poured often rivals that of beer and wine.
''In Catalonia, we drink cava at a party. It's a no-brainer," Sánchez says. ''We love the price and the taste."
Spain's cava production centers around Sant Sadurní d'Anoia, a not-terribly-touristy town about 15 miles west of Barcelona. The train from Barcelona lets you out directly under the headquarters of Freixenet, perhaps the best-known cava producer in the world.
In town, a glass of cava runs less than $2. At 4:15 in the afternoon, a man walks into a cafe, complains about something to no one in particular, then orders a glass of cava and reads about a victory for his soccer club before walking out with a smile on his face.
''Cava is something we can drink every day. There's a direct link between cava and the hearts of Catalonians," says Jaume Gramona, the director of cava producer Gramona S.A. ''When Barcelona's team wins a match, the consumption explodes."
''A long time ago," he said, ''we called it 'champagne' here. Now we have the same method, but we have no motivation to copy them."
Though cava producers use the méthode champenoise -- with fermentations in both the cask and the bottle -- the grapes used are almost entirely different. Champagne uses combinations of chardonnay, pinot noir, and pinot meunier grapes, while here, they use chardonnay, macabeo, xarello, and parellada. Gramona is lobbying to bring another grape into the appellation, an idea that would be thought of as heretical for champagne.
This spirit of experimentation seems to embody cava as a whole, as something fun and festive, not at all stodgy.
Gramona turns out to be a sort of Richard Branson of cava. In his office, there's one photo of him ski racing, another of a snowmobile he piloted in an epic-sounding Canadian race, and there's a well-worn leather flight jacket thrown over a couple of lab jackets on the coat rack.
He also has the air of someone continually on the move, and the holidays are no exception. ''We do 50 percent of our business in November and December," he says between cellphone calls.
Asked about cava's place in Catalan society, Gramona says, ''Opening a bottle is like a moment of happiness and sharing."
It sounds so much like an ad for cheap champagne that I gag. He grins and changes tack.
''When I wake up in the morning, I work out between 6 and 7, then I have breakfast with tomato bread and a glass of cava," he says. ''But I only have the cava when I work out."
Did he do this today?
''Of course."
He's not alone in his morning ritual. ''Most people who go food shopping at the market start their day with a glass," he says.
At Barcelona's La Boqueria market, it's clear that Gramona is not exaggerating. At quioscos, the traditional bars that cook up the market's freshest food, visitors grab a hearty breakfast and wash it down with a glass or two before heading off to shop. Wives often leave their husbands at the bar so they can shop in peace.
''It used to be here that everything that was good was imported. It was cooler to get champagne when you brought a girl out," says Gramona. ''That's not the case anymore."
Contact Joe Ray, a freelance writer in Spain, at joearay@gmail.com.
© Copyright 2006 Globe Newspaper Company.
Many thanks to Globe Newspaper for permission to reproduce the article here.
C : camp | els camps
"Le bonheur est dans les champs, cours-y vite, cours-y vite"
Aquest vers, que és com una dita, és d'aquells que val la pena gravar al foc, i sobre tot aplicar-lo com més sovint millor, especialment tots els Interneto-addictes, closcats de virtualitat, esclaus de teclats, pantalles, fitxers i webs de tota mena.
Quan comença a creéixer la panxa i el cul a fer-se gros ... de pet al camp...
Aquest vers, que és com una dita, és d'aquells que val la pena gravar al foc, i sobre tot aplicar-lo com més sovint millor, especialment tots els Interneto-addictes, closcats de virtualitat, esclaus de teclats, pantalles, fitxers i webs de tota mena.
Quan comença a creéixer la panxa i el cul a fer-se gros ... de pet al camp...
C : Cerques d'informació
Vaig buscar d'on sortia l'expressió "Vanitas Vanitatum" i em va dur a l'Eclesiastés. L'Eclesiastés em va dur a Salomon (1033-930 AJ). Salomon i em va dur al Càntic dels Càntics., i aquests a "Erotisme"...
Sí, sí, els camins de les enciclopèdies són sorprenents.
Proveu vosaltres de fer aquest periple per aquest camí de gran recorregut i disfruteu vosaltres també d'aquells formosos paisatges de lletres, imatges, pols de prestatgeria i de la petita vanitat d'aprendre cosetes distretes, tan inútils com gratificants.
Més seriosament : Vam preparar una presentacíó Power Point per mirar d'explicar d'una manera relativament simple i entenedora com funcionen les cerques d'informació a Internet i tots els aspectes que hi estan relacionats. Us ho podeu mirar o descarregar. I ja ens direu si us ha sigut útil.
Com que Google s'ha convertit en la mare de tots els cercadors i funciona ... més val aprendre a servir-se'n bé.
Sí, sí, els camins de les enciclopèdies són sorprenents.
Proveu vosaltres de fer aquest periple per aquest camí de gran recorregut i disfruteu vosaltres també d'aquells formosos paisatges de lletres, imatges, pols de prestatgeria i de la petita vanitat d'aprendre cosetes distretes, tan inútils com gratificants.
Més seriosament : Vam preparar una presentacíó Power Point per mirar d'explicar d'una manera relativament simple i entenedora com funcionen les cerques d'informació a Internet i tots els aspectes que hi estan relacionats. Us ho podeu mirar o descarregar. I ja ens direu si us ha sigut útil.
Com que Google s'ha convertit en la mare de tots els cercadors i funciona ... més val aprendre a servir-se'n bé.
C : Citació (de les fonts) & Copyright
Per aprendre a citar les fonts d'informació electròniques, val la pena consultar la web de la Universitat de Florida del Sur.
Hi ha un document semblant, en francès, a la web de la Universitat quebequesa de Laval: Comment citer un document électronique
Amdós document són segurament un punt de referència obligat per a totes aquelles persones que vivim enmig de textos d'altri i en traiem alguna cosa.
Cal ser respectuosos amb tot allò que d'altres han escrit. I la millor manera de fer-ho és dir d'on hem tret què, i qui ha escrit què.
Hi ha un document semblant, en francès, a la web de la Universitat quebequesa de Laval: Comment citer un document électronique
Amdós document són segurament un punt de referència obligat per a totes aquelles persones que vivim enmig de textos d'altri i en traiem alguna cosa.
Cal ser respectuosos amb tot allò que d'altres han escrit. I la millor manera de fer-ho és dir d'on hem tret què, i qui ha escrit què.
C : Citations
I. La citació que apareix a la portada de la pàgina:
"The way to being natural is sometimes quite artificial"
no preten ser cap oxímoron poètic ni amagar cap missatge trascendent. Era la frase de propaganda d'unes mosques de pescar amb l'ham incorporat que es va inventar algun publicista californià o potser el mateix amo d'una botiga d'esports. Des d'aquí el felicitem per la feliç troballa filosòfica, perquè pensem que si "non é vero, é ben trovato".
JO en vaig fer un els meus versos favorits i també una mena de divisa personal.
A més, és una d'aquelles frases que es deixa transformar fàcilment en el títol d'un debat per a intel·lectuals a la recerca de reptes. Els en demanariem possibles interpretacions i/o alguns exemples que ho il·lustressin. Si algú s'hi atreveix, endavant. I ja en ho faran saber.
II. Un aspecte curiós és la moda de les cites de frases cèlebres i/o curioses i/o interessants, tant als llibres com a Internet. Reflexionarem sobre el tema tot remuntant-nos als xinesos, als grecs i als moralistes francesos del segle XVII.
"The way to being natural is sometimes quite artificial"
no preten ser cap oxímoron poètic ni amagar cap missatge trascendent. Era la frase de propaganda d'unes mosques de pescar amb l'ham incorporat que es va inventar algun publicista californià o potser el mateix amo d'una botiga d'esports. Des d'aquí el felicitem per la feliç troballa filosòfica, perquè pensem que si "non é vero, é ben trovato".
JO en vaig fer un els meus versos favorits i també una mena de divisa personal.
A més, és una d'aquelles frases que es deixa transformar fàcilment en el títol d'un debat per a intel·lectuals a la recerca de reptes. Els en demanariem possibles interpretacions i/o alguns exemples que ho il·lustressin. Si algú s'hi atreveix, endavant. I ja en ho faran saber.
II. Un aspecte curiós és la moda de les cites de frases cèlebres i/o curioses i/o interessants, tant als llibres com a Internet. Reflexionarem sobre el tema tot remuntant-nos als xinesos, als grecs i als moralistes francesos del segle XVII.
C : Citacions (Petit diccionari de ___________ )
1968:"Quan l'extraordinari es torna quotidià, hi ha la revolució" Fidel Castro
1978: Això no és la revolució, és el sexe.
1988: En temps de Sida ja no és el sexe, és la televisió
1998: A l'aldea global del nou desordre, això és Internet
2001:"Daisy..." diu l'ordinador idiotitzat segons Kubrick amb Homer a l'espai
Autor: Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)
1978: Això no és la revolució, és el sexe.
1988: En temps de Sida ja no és el sexe, és la televisió
1998: A l'aldea global del nou desordre, això és Internet
2001:"Daisy..." diu l'ordinador idiotitzat segons Kubrick amb Homer a l'espai
Autor: Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)
C : Cometes | Comillas | Guillemets | Quotation Marks
Un gran invent. Aquest signe ortogràfic és un dels senyals clars que, si bé és veritat que venim del "mono", s'ha evolucionat força ... Permeten de donar a qualsevol paraula o expressió un sentit especial, metafòric, sinecdòtic o metonímic, que matisa o modifica el seu sentit més corrent, linial o pedestre.
El gran truc de les cometes consisteix en amagar aquell sentit afegit que generalment es vol donar a la paraula despullada de cometes, i així es converteixen en un "picar l'ullet" juganer o complicitós de l'escriptor al seus lectors : "endevina-ho si pots" és el que venen a dir, la jugada de l'esfinx, vaja... Però no acaba aquí la gràcia que ténen les cometes, va més lluny, molt més lluny ... La gràcia de veritat és que permeten de crear sentit, convertint-se així en un recurs inventiu de primer ordre. Quan no sapigueu com dir-ho, poseu-hi cometes i ja ho teniu. A mi m'agrada el jazz, però no sé pas on s'acaba el jazz i comença un altre gènere. Per a mi, si canten ... és una cançó. Si no canten ... és "jazz", de manera que tot allò que jo vull que sigui jazz o bé és jazz o bé és "jazz". M'explico? Si t'està bé, bé, i si no t'agrada... posa-t'hi fulles !Ja és molt poder fer això, oi?
Forma part de la petita llista de Llibertats amb majúscules i sense cometes que tenim a mà.
Més enllà encara:
Així com les llengues escrites disposen d'aquesta eina fabulosa, les llengües parlades, per desgràcia, en manquen. I aquesta mancança és la mare de totes les guerres: molts malentesos; moltes baralles; un nombre considerable de putades que ens gasta la vida quotidiana i algun que altre crim són deguts a la inexistència de cometes verbals.
Em tenta la idea d'inventar-les o, com a mínim, de digressionar sobre la dificultat d'inventar-les. Us passo "gratis" la idea, per si la voleu aprofitar i avançar-vos al meu invent.
*** TIPOLOGIA DE LES COMETES (sic!)
Per demostrar que no us enganyo quand dic que les cometes tenen més suc del que sembla, us cito una funció ben particular d'utilització que he trobat a la web de Kris Peeters
"KRIS PEETERS (UNIVERSITE D'ANVERS - UFSIA)
Conceptions et critériologies post-genettiennes de la focalisation (II) Un essai de synthèse critique
Au seuil de ce travail, il nous est très agréable de remercier vivement M. Jan Herman (KU Leuven), sans qui la rédaction et la publication de ce texte auraient été impensables. Nous avons choisi de marquer à l'aide des symboles '«' et '»' les citations et les mots qui ne nous appartiennent pas. Les guillemets s'utiliseront au contraire afin de caractériser tel terme suscitant notre désaccord ou notre réserve, mais conservé par simple concession à l'usage ou par manque d'un mot plus approprié. Les italiques, en dernier lieu, nous serviront à la mise en relief. "
Kris ens recorda així que no només hi ha un tipus de cometes significatives sinó que n'hi ha, com a mínim alguna més i, sense saber-ho, ella ens ha donat la idea d'establir una Tipologia de les cometes © Sadurní Girona (27.04.1998) que, juntament amb la Teoria dels conceptes inefables © Sadurní Girona (??/??/200?), es convertiran algun dia en una aportació original de l'autor d'aquestes línies a la (encara apòcrifa) Nova Semàntica del 3er Mil·leni .
Heus aquí un esborranys de la tipologia que anirem dissenyant:
Unes cometes per a fer cites textuals d'altres persones i que ens agrada de denominar cometes citadores.
unes altres per a "significar desacord o reserva" en relació amb un terme existent, que per fer honor a algú que s'ho mereix denominem cometes Kris.
Unes altres, encara pendents d'un bon dissenyador que les dissenyarà ... i que servirien per a indicar "ironia" tot deixant intacte la polisèmia indefinida del terme: són les cometes ironianes.
Unes altres, pendents de dissenyador que les dissenyarà i de l'encert d'en Sadurní per definir-les: les cometes verbals.
Finalment, les cometes que nosaltres anomenem cometes esfínxiques, que com el seu nom (-esfinx-enigma-) indica i nosaltres hem explicat més amunt, introdueixen en el mot un sentit afegit indeterminat que apel·la a la imaginació del lector per què l'esbrini si pot o, si no, li posi el sentit que vulgui. La utilització de cometes esfínxiques és una implementació d'un dels conceptes inefables que definim en algun lloc d'aquest mateix diccionari: una implementació de trangressió metagriceana.
A manera de conclusió provisional:
Conseqüències semàntico-comunicatives d'aquesta tipologia de les cometes: aventatges i inconvenients.
El gran truc de les cometes consisteix en amagar aquell sentit afegit que generalment es vol donar a la paraula despullada de cometes, i així es converteixen en un "picar l'ullet" juganer o complicitós de l'escriptor al seus lectors : "endevina-ho si pots" és el que venen a dir, la jugada de l'esfinx, vaja... Però no acaba aquí la gràcia que ténen les cometes, va més lluny, molt més lluny ... La gràcia de veritat és que permeten de crear sentit, convertint-se així en un recurs inventiu de primer ordre. Quan no sapigueu com dir-ho, poseu-hi cometes i ja ho teniu. A mi m'agrada el jazz, però no sé pas on s'acaba el jazz i comença un altre gènere. Per a mi, si canten ... és una cançó. Si no canten ... és "jazz", de manera que tot allò que jo vull que sigui jazz o bé és jazz o bé és "jazz". M'explico? Si t'està bé, bé, i si no t'agrada... posa-t'hi fulles !Ja és molt poder fer això, oi?
Forma part de la petita llista de Llibertats amb majúscules i sense cometes que tenim a mà.
Més enllà encara:
Així com les llengues escrites disposen d'aquesta eina fabulosa, les llengües parlades, per desgràcia, en manquen. I aquesta mancança és la mare de totes les guerres: molts malentesos; moltes baralles; un nombre considerable de putades que ens gasta la vida quotidiana i algun que altre crim són deguts a la inexistència de cometes verbals.
Em tenta la idea d'inventar-les o, com a mínim, de digressionar sobre la dificultat d'inventar-les. Us passo "gratis" la idea, per si la voleu aprofitar i avançar-vos al meu invent.
*** TIPOLOGIA DE LES COMETES (sic!)
Per demostrar que no us enganyo quand dic que les cometes tenen més suc del que sembla, us cito una funció ben particular d'utilització que he trobat a la web de Kris Peeters
"KRIS PEETERS (UNIVERSITE D'ANVERS - UFSIA)
Conceptions et critériologies post-genettiennes de la focalisation (II) Un essai de synthèse critique
Au seuil de ce travail, il nous est très agréable de remercier vivement M. Jan Herman (KU Leuven), sans qui la rédaction et la publication de ce texte auraient été impensables. Nous avons choisi de marquer à l'aide des symboles '«' et '»' les citations et les mots qui ne nous appartiennent pas. Les guillemets s'utiliseront au contraire afin de caractériser tel terme suscitant notre désaccord ou notre réserve, mais conservé par simple concession à l'usage ou par manque d'un mot plus approprié. Les italiques, en dernier lieu, nous serviront à la mise en relief. "
Kris ens recorda així que no només hi ha un tipus de cometes significatives sinó que n'hi ha, com a mínim alguna més i, sense saber-ho, ella ens ha donat la idea d'establir una Tipologia de les cometes © Sadurní Girona (27.04.1998) que, juntament amb la Teoria dels conceptes inefables © Sadurní Girona (??/??/200?), es convertiran algun dia en una aportació original de l'autor d'aquestes línies a la (encara apòcrifa) Nova Semàntica del 3er Mil·leni .
Heus aquí un esborranys de la tipologia que anirem dissenyant:
Unes cometes per a fer cites textuals d'altres persones i que ens agrada de denominar cometes citadores.
unes altres per a "significar desacord o reserva" en relació amb un terme existent, que per fer honor a algú que s'ho mereix denominem cometes Kris.
Unes altres, encara pendents d'un bon dissenyador que les dissenyarà ... i que servirien per a indicar "ironia" tot deixant intacte la polisèmia indefinida del terme: són les cometes ironianes.
Unes altres, pendents de dissenyador que les dissenyarà i de l'encert d'en Sadurní per definir-les: les cometes verbals.
Finalment, les cometes que nosaltres anomenem cometes esfínxiques, que com el seu nom (-esfinx-enigma-) indica i nosaltres hem explicat més amunt, introdueixen en el mot un sentit afegit indeterminat que apel·la a la imaginació del lector per què l'esbrini si pot o, si no, li posi el sentit que vulgui. La utilització de cometes esfínxiques és una implementació d'un dels conceptes inefables que definim en algun lloc d'aquest mateix diccionari: una implementació de trangressió metagriceana.
A manera de conclusió provisional:
Conseqüències semàntico-comunicatives d'aquesta tipologia de les cometes: aventatges i inconvenients.
C : Conceptes inefables ( Teoria dels _____________ )
© Sadurní Girona (27.4.1998-200?).
Cometes, Conceptes, Cognoscivitat, Comunicació... Si les entrades sota la C d'aquest diccionari us resulten una mica espesses, us adonareu que no és culpa meva...
Tal com promet el títol, això és una primícia. Bé de fet ho és mirar de fer-ho. Fora tot un repte descriure'ls i encara més definir-los. Provarem de fer-ho i farem el que podrem.
Com haureu endevinat, aquí tota la importància de l'assumpte rau en l'adjectiu, i tot el "morbo" en l'oximorònica contradicció aparent dels termes, atès que un concepte, per ser-ho, sembla que s'ha de deixar definir, explicar, descriure ...
En efecte, n'hi ha alguns que es rebel·len a la norma. I són aquests, precisament, els que més ens interessen. A voltres també?
No us puc amagar que no sé ben bé per on començar ... que és una manera de dir que no sé on vaig amb tot això.
Impossibilitat comunicativa segmental (una *imcoseg fem. sing.)
Es la incapacitat d'expressió que sent una persona quan, en llegir els propòsits d'una altra persona, voldria contestar o interaccionar a nivell de les sensacions que experimenta en llegir-ho.
A tots us haurà passat que llegint un llibre heu topat amb una paraula , frase o paràgraf que us han impactat. Ho rellegiu una i una altra vegada i decidiu que allò és important, que allò és meravellós, que allò us interessa, us omple, us emociona...
Us venen ganes de comentar-ho de parlar-ne amb algú, segurament primer que res amb l'autor i li voldrieu dir que allò per a vosaltres és consistent, és motiu de gaudi, us ha emocionat ... però davant no hi ha ningú. L'autor no hi és ... i ni que hi fos... ni que coneguem la seva adreça i li puguéssim enviar una carta ... Podría ell o ella entendre els motius pels quals a vosaltres us ha interessat justament aquell troç i no un altre?
Hi ha qui es conforma amb la recreació de l'emoció i no necessita reaccionar respecte a l'objete causant de l'emoció. En canvi, hi ha qui sent la necessitat d'interaccionar amb el responsable de l'emoció, però no ho implementa perquè l'esforç que això suposaria en termes de quantitat d'expressió i de temps invertit ho fan impossible.
Voldria però no pot ... hauria d'escriure una carta, un llarg article o tot un llibre sencer per aconseguir expressar l'emoció complexa viscuda ... I el fet és que no existeix cap concepte occidental (que sapiguem) al nostre abast per expressar el fenòmen.
El resultat acostuma a ser només el silenci ... el no res. El fet que no s'expliciti mai aquesta reacció porta al no res ... Un no res que es podria evitar. Com?
Si fossim capaços de contestar o d'afegir "impossibilitat comunicativa segmental", *imcoseg, a qualsevol segment comunicatiu escrit o parlat que ens ha provocat una reacció emocional forta, així l'autor o l'interlocutor sabria com a mínim que hi ha algú que té pendent una interactivitat, una reacció a la seva comunicació però que el lector o l'interlocutor no la manifesta per manca de temps o de capacitat per a expressar-se, i si escrivim en relació a les paraules d'un altre, un tercer lector, el que llegís les nostres paraules, sabria almenys que aquella icona verbal, *imcoseg, indica que allà hi ha potencialment tot un altre article a escriure, tot un altre assaig a desenvolupar, tota una potencial novel·la a inventar.
En un article o una carta n'hi hauria prou amb afegir uns numerets corresponents a tantes imcosegs com vegades s'hagués produit el fenòmen durant la lectura.
Això, que fóra perfectament vàlid i relativament fàcil d'implementar (independentment del caos que es produís abans d'acostumar-nos-hi) en el camp de la comunicació escrita, es complica enormement en el camp de la comunicació verbal entre dos o més interlocutors. Caldria un nou aprenentatge d'agilitat mental per a ser capaços de conservar en la memòria les paraules que provoquen la nostra imcoseg a fi de poder
Com que les icones verbals no haurien d'interrompre el flux de la conversa n'hi hauria prou amb precisar si s'ha produit alguna imcoseg digna del seu nom o no.
Atenció, senyors universitaris de tot el món ... no endevineu que aquí hi ha una pista de recerca que dona per escriure fins l'any 2050 com a mínim?
Transgressió metagriceana (en el nostre metallenguatge una *transmetagrice fem. sing.)
Legint i mirant d'entendre tot el que es diu sobre el concepte griceà (de Herbert Paul Grice 1913-1988) de "conversational implicature", se m'ha fet una mica de llum ... I m'ha semblat que, efectivament, algú ja fa temps va posar en solfa científica allò que tanta gent imaginava o intuía ... : que en el llenguatge el que realment és complicat és el significat perquè el significat és una barreja de significats, una part dels quals estan formats per elements intangibles com són les intencions i les segones intencions. I que les intencions i les segones intencions que acompanyen (o s'amaguen) darrere les nostres paraules són la font de mals entesos i de millions de llibres que intenten (en va) explicar els problemes de la comunicació entre persones.
Caldrà esperar la realització material de l'utòpic somni de connectar directament els cervells humans per poder entendre *totalment* el que sovint ens dient i mai no acabem d'entendre.
Ja fora molt que la ciència aconseguís arribar a un pas intermig : inventar una màquina (;-) capaç de passar a escrit tot el que pensem o imaginem en l'ordre en que ho pensem ...
Suposo que és una mica cosa de ciència ficció, però tal com han anat evolucionant les ciències que s'ocupen del cervell , la intelligència, l'esperit ... i tutti quanti .... potser no és cap tonteria imaginar-ho. ... M'ha semblat llegir que ja hi ha gent que hi treballa.
Posar ordre a la complexitat d'una seqüència d'aquest tipus, obtinguda després d'haver decidit connectar-se a la màquina, i eliminar-ne la part considerada redundant o supèrflua podria portar molt de temps, però això no fóra cap problema ... l'important fóra poder posseir i disposar d' una matèria bruta sobre la qual poder reflexionar amb calma sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre conscient i el nostre insconscient ... i si s'escaigués, poder-ho comunicar a d'altres (en brut o ja filtrat i reordenat, de manera que fos més intel·ligible al demés ...)
Acabo pensant que potser no val la pena invertir anys i anys llegint llibres sobre teoria cognitiva i filosofia del llenguatge per arribar a una conclusió tan minsa i pobra com la d'haver d'acceptar la impossibilitat de senzillar la complexitat. Tot i que intentar fer-ho és l'única cosa que podem fer.
Si darrere d'una paraula o frase s'hi pot amagar no una sinó vàries intencions i diversos referents, fem un petit càlcul matemàtic del que es pot amagar darrere d'un article o d'un comunicat polític!
Que dos només s'entenen (és un dir) si es volen entendre, ja ho devien haver dit els xinesos, oi? Llavors, com és que de 1957 fins al 1986 Grice va anar donant voltes i voltes a les seves genials idees primigènies, seminals i senzilles ?
Però encara costa més d'entendre que del seu treball hagin sortit tantes tones i tones de llibres i que en vagin sortint centenars de milers d'articles, missatges, rèpliques i contrarèpliques...
Quines són aquestes idees griceanes?
1. que darrera el que diu A s'hi amaga la intenció i els multicontextos (gestuals, posicionals, temporals, tonals, sintaxicosemàntics, etc...) del que diu quan ho diu,
2. que darrera del que diu A s'hi amaga allò que imagina que B comprendrà quan ho digui tal com ho ha dit.
3. que darrere el que diu A hi ha tot un llarg etc. que no ha sortit de la seva boca però que ha continuat rumiant mentre veia que B s'estranyava que A digués el que deia.
4. que B potser ni tans sols escolta A perquè està pensant en altres coses
5. que suposant que B escolti A és impossible que entengui al 100% el que A diu, perquè els referents conceptuals de A i B són necessàriament i irrevocablement diferents.
Sobre els referents conceptuals cal precisar el següent: d'una banda hi ha el que cadascú de A i B entenen i signifiquen quan utilitzen tal o qual paraula-frase (per exemple amor, llibertat o satisfacció) i el nombre de conceptes que pot utilitzar A i que B desconeix completament i viceversa. Així, a mi se'm fa impossible entendre els arguments i raonaments dels especislistes cognitius perquè més d'un 90% del seu metallenguatge m'és completament desconegut.
La combinatòria d'elements que fan que la comunicació sigui necessàriament divergent és gairebé infinita! Això ho sap un estudiant de combinatòria de l'ensenyament secundari!
Jo insisteixo doncs que aquest no és el bon camí de l'anàlisi i m'esparvera força llegir missatges com els que rebo de la llista FLN (Figurative Language Network) on una simple frase desencadena una allau de runa i brossa metallenguatgesca.
Sender: "FLN (Figurative Language Network)"
From: Brigitte Nerlich
Subject: Just for fun
Content-Type: text/plain; charset=US-ASCII
Content-Disposition: inline
I collected a lovely metonymy recently - at least I believe it is. A
friend of mine had received a solar-powered little fountain for the
garden from his mother. It only works when the sun shines fully onto the
solar panel - there are no batteries to store the energy from the sun.
So, once in a while he rings his elderly mum holds the phone towards the
fountain and says to her: "Listen to the sunshine".
Brigite
-------------------------------------------------------
Dr Brigitte Nerlich
Research Officer
Si de "Listen to the sunshine" en poden sortir gairebé 1000 línies de misatges electrònics, em pregunto quins comentaris haurien de sortir proporcionalment dels articles sencers que es troben a la web Zmag.org , per exemple.
Brigitte envia el missatge amb el títol "Just for fun". Zmag.org que s'autoanomena "una comunitat de gent compromesa amb el canvi social" no està per bromes...
Aquí s'imposa citar una part de l'article de John Pilger:
Our Writer's Failure
John Pilger New Statesman July 26, 2002
( ...)those with the privilege of a public platform have both a moral and an intellectual duty to stop wringing their hands and speak out. When that great voice of freedom, Desmond Tutu, recently called for a boycott on Israel, he drew the parallel with apartheid South Africa and the boycott that helped defeat it.
As if addressing himself to inert liberals who find "glib" the commitment of others, he quoted Martin Luther King: "Our lives begin to end the day we become silent about things that matter."
No crec que digui cap barbaritat afirmant que és immoral que centenars o milers d'intel·lectuals i universitaris arreu del món, per més estudiosos i experts que es pretenguir ser en ciències cognitives es dediquin a buscar el sentit que s'amaga darrere "You are the cream on my coffee" o "Listen to the sunshine" , o a imaginar el mapa mental del "utterer" que diu una cosa semblant ... mentre arreu del món la gent mor de fam, de guerres o pateix injustícia ...
Alguna cosa va massa malament en aquest món del segle XXI.
Satisfet com estic de la digressió que m'he permès perquè el cap m'ho demanava, me'n torno al punt on era abans per recuperar el fil argumental...
Una transmetagrice fora doncs qualsevol exemple de trencament voluntari o involuntari del principi de cooperació Griceana :
"Make your conversational contribution such as is required, at the stage at which it occurs, by the accepted purpose or direction of the talk exchange in which you are engaged''
i de les normes, màximes o estratègies -segons J L Speranza- que presuposen:
Strategy 1: make your contribution as informative as is required (for the
current purposes of the exchange)
Strategy 2: do not make your contribution more informative than is required
Strategy 3: do not say what you believe to be false
Strategy 4: do not say that for which you lack adequate evidence
Strategy 5: be relevant
Strategy 6: avoid obscurity of expression
Strategy 7: avoid ambiguity
Strategy 8: be brief (avoid unnecessary prolixity) (sic)
Strategy 9: be orderly
Strategy 10: frame whatever you say in the form most suitable for any reply
that would be regarded as appropriate, or facilitate in your form of
expression the appropriate reply.
No , no, i no !!! Que no!. A nivell de comunicació es tracta justament de fer tot el contrari, o com a mínim mirar de transgredir el màxim nombre de les estratègies llistades més amunt excepte la tercera: L'única cosa que cal fer és respectar la veritat i no dir mentides...
Es tracta d'utilitzar el màxim nombre de neologismes, recursos ortogràfics nous, cometes esfínxiques, d'ambiguïtat i d'ironies vàries, i d'amagar fins a un segon o tercer nivell de complexitat tot el que diem o escrivim, intentant en la mesura que sigui possible mantenir un cert grau de comunicació. ;-) Però be, si es trenca, que es trenqui ! ;-) Hi ha un munt d'articlers de la premsa arreu del món que això ho tenen ben après i ho apliquen força bé. Diderot ja ho feia al segle XVIII. Paco Umbral n'ha tret una part de la seva fama. Roland Barthes també. Walter Lewino ho aplica en alguna de les seves obres.
Al cap i a la fi, en matèria de intercomunicació ... n'hi ha prou que tot plegat es regeixi pels principis de
1. Digues el que vulguis i com vulguis (cadascú recullirà el que hagi sembrat) i
2. Enten-ho si pots i interpreta-ho com sàpigues
Doncs això mateix. Amén
(Continuarà, segur ...)
Cometes, Conceptes, Cognoscivitat, Comunicació... Si les entrades sota la C d'aquest diccionari us resulten una mica espesses, us adonareu que no és culpa meva...
Tal com promet el títol, això és una primícia. Bé de fet ho és mirar de fer-ho. Fora tot un repte descriure'ls i encara més definir-los. Provarem de fer-ho i farem el que podrem.
Com haureu endevinat, aquí tota la importància de l'assumpte rau en l'adjectiu, i tot el "morbo" en l'oximorònica contradicció aparent dels termes, atès que un concepte, per ser-ho, sembla que s'ha de deixar definir, explicar, descriure ...
En efecte, n'hi ha alguns que es rebel·len a la norma. I són aquests, precisament, els que més ens interessen. A voltres també?
No us puc amagar que no sé ben bé per on començar ... que és una manera de dir que no sé on vaig amb tot això.
Impossibilitat comunicativa segmental (una *imcoseg fem. sing.)
Es la incapacitat d'expressió que sent una persona quan, en llegir els propòsits d'una altra persona, voldria contestar o interaccionar a nivell de les sensacions que experimenta en llegir-ho.
A tots us haurà passat que llegint un llibre heu topat amb una paraula , frase o paràgraf que us han impactat. Ho rellegiu una i una altra vegada i decidiu que allò és important, que allò és meravellós, que allò us interessa, us omple, us emociona...
Us venen ganes de comentar-ho de parlar-ne amb algú, segurament primer que res amb l'autor i li voldrieu dir que allò per a vosaltres és consistent, és motiu de gaudi, us ha emocionat ... però davant no hi ha ningú. L'autor no hi és ... i ni que hi fos... ni que coneguem la seva adreça i li puguéssim enviar una carta ... Podría ell o ella entendre els motius pels quals a vosaltres us ha interessat justament aquell troç i no un altre?
Hi ha qui es conforma amb la recreació de l'emoció i no necessita reaccionar respecte a l'objete causant de l'emoció. En canvi, hi ha qui sent la necessitat d'interaccionar amb el responsable de l'emoció, però no ho implementa perquè l'esforç que això suposaria en termes de quantitat d'expressió i de temps invertit ho fan impossible.
Voldria però no pot ... hauria d'escriure una carta, un llarg article o tot un llibre sencer per aconseguir expressar l'emoció complexa viscuda ... I el fet és que no existeix cap concepte occidental (que sapiguem) al nostre abast per expressar el fenòmen.
El resultat acostuma a ser només el silenci ... el no res. El fet que no s'expliciti mai aquesta reacció porta al no res ... Un no res que es podria evitar. Com?
Si fossim capaços de contestar o d'afegir "impossibilitat comunicativa segmental", *imcoseg, a qualsevol segment comunicatiu escrit o parlat que ens ha provocat una reacció emocional forta, així l'autor o l'interlocutor sabria com a mínim que hi ha algú que té pendent una interactivitat, una reacció a la seva comunicació però que el lector o l'interlocutor no la manifesta per manca de temps o de capacitat per a expressar-se, i si escrivim en relació a les paraules d'un altre, un tercer lector, el que llegís les nostres paraules, sabria almenys que aquella icona verbal, *imcoseg, indica que allà hi ha potencialment tot un altre article a escriure, tot un altre assaig a desenvolupar, tota una potencial novel·la a inventar.
En un article o una carta n'hi hauria prou amb afegir uns numerets corresponents a tantes imcosegs com vegades s'hagués produit el fenòmen durant la lectura.
Això, que fóra perfectament vàlid i relativament fàcil d'implementar (independentment del caos que es produís abans d'acostumar-nos-hi) en el camp de la comunicació escrita, es complica enormement en el camp de la comunicació verbal entre dos o més interlocutors. Caldria un nou aprenentatge d'agilitat mental per a ser capaços de conservar en la memòria les paraules que provoquen la nostra imcoseg a fi de poder
Com que les icones verbals no haurien d'interrompre el flux de la conversa n'hi hauria prou amb precisar si s'ha produit alguna imcoseg digna del seu nom o no.
Atenció, senyors universitaris de tot el món ... no endevineu que aquí hi ha una pista de recerca que dona per escriure fins l'any 2050 com a mínim?
Transgressió metagriceana (en el nostre metallenguatge una *transmetagrice fem. sing.)
Legint i mirant d'entendre tot el que es diu sobre el concepte griceà (de Herbert Paul Grice 1913-1988) de "conversational implicature", se m'ha fet una mica de llum ... I m'ha semblat que, efectivament, algú ja fa temps va posar en solfa científica allò que tanta gent imaginava o intuía ... : que en el llenguatge el que realment és complicat és el significat perquè el significat és una barreja de significats, una part dels quals estan formats per elements intangibles com són les intencions i les segones intencions. I que les intencions i les segones intencions que acompanyen (o s'amaguen) darrere les nostres paraules són la font de mals entesos i de millions de llibres que intenten (en va) explicar els problemes de la comunicació entre persones.
Caldrà esperar la realització material de l'utòpic somni de connectar directament els cervells humans per poder entendre *totalment* el que sovint ens dient i mai no acabem d'entendre.
Ja fora molt que la ciència aconseguís arribar a un pas intermig : inventar una màquina (;-) capaç de passar a escrit tot el que pensem o imaginem en l'ordre en que ho pensem ...
Suposo que és una mica cosa de ciència ficció, però tal com han anat evolucionant les ciències que s'ocupen del cervell , la intelligència, l'esperit ... i tutti quanti .... potser no és cap tonteria imaginar-ho. ... M'ha semblat llegir que ja hi ha gent que hi treballa.
Posar ordre a la complexitat d'una seqüència d'aquest tipus, obtinguda després d'haver decidit connectar-se a la màquina, i eliminar-ne la part considerada redundant o supèrflua podria portar molt de temps, però això no fóra cap problema ... l'important fóra poder posseir i disposar d' una matèria bruta sobre la qual poder reflexionar amb calma sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre conscient i el nostre insconscient ... i si s'escaigués, poder-ho comunicar a d'altres (en brut o ja filtrat i reordenat, de manera que fos més intel·ligible al demés ...)
Acabo pensant que potser no val la pena invertir anys i anys llegint llibres sobre teoria cognitiva i filosofia del llenguatge per arribar a una conclusió tan minsa i pobra com la d'haver d'acceptar la impossibilitat de senzillar la complexitat. Tot i que intentar fer-ho és l'única cosa que podem fer.
Si darrere d'una paraula o frase s'hi pot amagar no una sinó vàries intencions i diversos referents, fem un petit càlcul matemàtic del que es pot amagar darrere d'un article o d'un comunicat polític!
Que dos només s'entenen (és un dir) si es volen entendre, ja ho devien haver dit els xinesos, oi? Llavors, com és que de 1957 fins al 1986 Grice va anar donant voltes i voltes a les seves genials idees primigènies, seminals i senzilles ?
Però encara costa més d'entendre que del seu treball hagin sortit tantes tones i tones de llibres i que en vagin sortint centenars de milers d'articles, missatges, rèpliques i contrarèpliques...
Quines són aquestes idees griceanes?
1. que darrera el que diu A s'hi amaga la intenció i els multicontextos (gestuals, posicionals, temporals, tonals, sintaxicosemàntics, etc...) del que diu quan ho diu,
2. que darrera del que diu A s'hi amaga allò que imagina que B comprendrà quan ho digui tal com ho ha dit.
3. que darrere el que diu A hi ha tot un llarg etc. que no ha sortit de la seva boca però que ha continuat rumiant mentre veia que B s'estranyava que A digués el que deia.
4. que B potser ni tans sols escolta A perquè està pensant en altres coses
5. que suposant que B escolti A és impossible que entengui al 100% el que A diu, perquè els referents conceptuals de A i B són necessàriament i irrevocablement diferents.
Sobre els referents conceptuals cal precisar el següent: d'una banda hi ha el que cadascú de A i B entenen i signifiquen quan utilitzen tal o qual paraula-frase (per exemple amor, llibertat o satisfacció) i el nombre de conceptes que pot utilitzar A i que B desconeix completament i viceversa. Així, a mi se'm fa impossible entendre els arguments i raonaments dels especislistes cognitius perquè més d'un 90% del seu metallenguatge m'és completament desconegut.
La combinatòria d'elements que fan que la comunicació sigui necessàriament divergent és gairebé infinita! Això ho sap un estudiant de combinatòria de l'ensenyament secundari!
Jo insisteixo doncs que aquest no és el bon camí de l'anàlisi i m'esparvera força llegir missatges com els que rebo de la llista FLN (Figurative Language Network) on una simple frase desencadena una allau de runa i brossa metallenguatgesca.
Sender: "FLN (Figurative Language Network)"
From: Brigitte Nerlich
Subject: Just for fun
Content-Type: text/plain; charset=US-ASCII
Content-Disposition: inline
I collected a lovely metonymy recently - at least I believe it is. A
friend of mine had received a solar-powered little fountain for the
garden from his mother. It only works when the sun shines fully onto the
solar panel - there are no batteries to store the energy from the sun.
So, once in a while he rings his elderly mum holds the phone towards the
fountain and says to her: "Listen to the sunshine".
Brigite
-------------------------------------------------------
Dr Brigitte Nerlich
Research Officer
Si de "Listen to the sunshine" en poden sortir gairebé 1000 línies de misatges electrònics, em pregunto quins comentaris haurien de sortir proporcionalment dels articles sencers que es troben a la web Zmag.org , per exemple.
Brigitte envia el missatge amb el títol "Just for fun". Zmag.org que s'autoanomena "una comunitat de gent compromesa amb el canvi social" no està per bromes...
Aquí s'imposa citar una part de l'article de John Pilger:
Our Writer's Failure
John Pilger New Statesman July 26, 2002
( ...)those with the privilege of a public platform have both a moral and an intellectual duty to stop wringing their hands and speak out. When that great voice of freedom, Desmond Tutu, recently called for a boycott on Israel, he drew the parallel with apartheid South Africa and the boycott that helped defeat it.
As if addressing himself to inert liberals who find "glib" the commitment of others, he quoted Martin Luther King: "Our lives begin to end the day we become silent about things that matter."
No crec que digui cap barbaritat afirmant que és immoral que centenars o milers d'intel·lectuals i universitaris arreu del món, per més estudiosos i experts que es pretenguir ser en ciències cognitives es dediquin a buscar el sentit que s'amaga darrere "You are the cream on my coffee" o "Listen to the sunshine" , o a imaginar el mapa mental del "utterer" que diu una cosa semblant ... mentre arreu del món la gent mor de fam, de guerres o pateix injustícia ...
Alguna cosa va massa malament en aquest món del segle XXI.
Satisfet com estic de la digressió que m'he permès perquè el cap m'ho demanava, me'n torno al punt on era abans per recuperar el fil argumental...
Una transmetagrice fora doncs qualsevol exemple de trencament voluntari o involuntari del principi de cooperació Griceana :
"Make your conversational contribution such as is required, at the stage at which it occurs, by the accepted purpose or direction of the talk exchange in which you are engaged''
i de les normes, màximes o estratègies -segons J L Speranza- que presuposen:
Strategy 1: make your contribution as informative as is required (for the
current purposes of the exchange)
Strategy 2: do not make your contribution more informative than is required
Strategy 3: do not say what you believe to be false
Strategy 4: do not say that for which you lack adequate evidence
Strategy 5: be relevant
Strategy 6: avoid obscurity of expression
Strategy 7: avoid ambiguity
Strategy 8: be brief (avoid unnecessary prolixity) (sic)
Strategy 9: be orderly
Strategy 10: frame whatever you say in the form most suitable for any reply
that would be regarded as appropriate, or facilitate in your form of
expression the appropriate reply.
No , no, i no !!! Que no!. A nivell de comunicació es tracta justament de fer tot el contrari, o com a mínim mirar de transgredir el màxim nombre de les estratègies llistades més amunt excepte la tercera: L'única cosa que cal fer és respectar la veritat i no dir mentides...
Es tracta d'utilitzar el màxim nombre de neologismes, recursos ortogràfics nous, cometes esfínxiques, d'ambiguïtat i d'ironies vàries, i d'amagar fins a un segon o tercer nivell de complexitat tot el que diem o escrivim, intentant en la mesura que sigui possible mantenir un cert grau de comunicació. ;-) Però be, si es trenca, que es trenqui ! ;-) Hi ha un munt d'articlers de la premsa arreu del món que això ho tenen ben après i ho apliquen força bé. Diderot ja ho feia al segle XVIII. Paco Umbral n'ha tret una part de la seva fama. Roland Barthes també. Walter Lewino ho aplica en alguna de les seves obres.
Al cap i a la fi, en matèria de intercomunicació ... n'hi ha prou que tot plegat es regeixi pels principis de
1. Digues el que vulguis i com vulguis (cadascú recullirà el que hagi sembrat) i
2. Enten-ho si pots i interpreta-ho com sàpigues
Doncs això mateix. Amén
(Continuarà, segur ...)
C : Contradiccions
Una de les contradiccions (no sabem ben bé si real o aparent) que més ens va preocupar durant uns anys i encara ens persegueix de vegades és la que s'estableix en posar en contacte dues grans frases, carregades les dues de massa raó:
La primera: "Qui vol, pot" o " Voler és poder" i que en francès es diu de la mateixa manera, afegint només, però sobre tot, el matís de "a condició de voler-ho realment"
La segona: "A manos de su antojo el tonto muere", que apareix en alguna pàgina de Juan de Mairena d'Antonio Machado.
Intentarem decidir si hi ha contradicció o no entre aquestes dues veritats, i raonar per quina de les dues valdria més la pena decantar-se ... si calgués fer-ho en un moment determinat.
Reconeixereu, espero, que no ens ho posem gens fàcil! ;-)
De contradiccions n'hi ha tantes, que no acabaríem mai de llistar-les totes. Tanmateix, n'hi ha una d'extremadament subtil, que sembla no voler ser-ho, però ho és!
Mentre hi ha qui com Jacques Préverft , en el seu poema Per fer el retrat d'un ocell , insisteix en què cal tenir paciència, hi ha qui, com François Bott, afirma , en el seu Tractat sobre la Desil·lusio, que "La paciència és el privilegi de la pobresa".
Com? Ondia! No hi havíem pensat, no ... Caldrà pensar-hi ... i dir-hi alguna cosa, oi?
En què quedem, la paciència és una virtut o una "desgràcia"?
Au, decidiu-ho vosaltres ...
La primera: "Qui vol, pot" o " Voler és poder" i que en francès es diu de la mateixa manera, afegint només, però sobre tot, el matís de "a condició de voler-ho realment"
La segona: "A manos de su antojo el tonto muere", que apareix en alguna pàgina de Juan de Mairena d'Antonio Machado.
Intentarem decidir si hi ha contradicció o no entre aquestes dues veritats, i raonar per quina de les dues valdria més la pena decantar-se ... si calgués fer-ho en un moment determinat.
Reconeixereu, espero, que no ens ho posem gens fàcil! ;-)
De contradiccions n'hi ha tantes, que no acabaríem mai de llistar-les totes. Tanmateix, n'hi ha una d'extremadament subtil, que sembla no voler ser-ho, però ho és!
Mentre hi ha qui com Jacques Préverft , en el seu poema Per fer el retrat d'un ocell , insisteix en què cal tenir paciència, hi ha qui, com François Bott, afirma , en el seu Tractat sobre la Desil·lusio, que "La paciència és el privilegi de la pobresa".
Com? Ondia! No hi havíem pensat, no ... Caldrà pensar-hi ... i dir-hi alguna cosa, oi?
En què quedem, la paciència és una virtut o una "desgràcia"?
Au, decidiu-ho vosaltres ...
C : Creativitat | Crear | Creatiu , Creativa I
Mentre es cou l'entrada, llegiu a la lletra "R" d'aquest Dicofilopersiflex l'apartat Revolució.
Per ara només en direm que a nosaltres ens agrada distingir la creativitat en minúscules de la Creativitat en majúscules.
D'aquesta darrera, de la grossa i gruixuda, en parlarem menys per què ens sembla una cosa una mica més llunyana, poc a l'abast de les nostres possibilitats i, sobre tot, perquè ja està tot molt ben dit al web: Creativity Home Page : Una mina! Una de les pàgines a endur-se a l'illa deserta ;-)
En canvi, de la creativitat petitona n'estem enamorats i ens atrevirem a dir-ne quatre cosetes.
Per dir-ho d'alguna manera, del que volem parlar és de la diferència qualitativa entre qui escriu un llibre i qui el llegeix, entre qui pinta i qui mira la pintura, entre qui toca la guitarra i qui compra el CD, entre qui cuina i qui es menja el plat, entre l'actor i l'espectador ...
De les moltes maneres que hi ha per dividir el món en categories, hi ha la divisió entre els creatius i els passius, o els creatius i tots els demés.
Nosaltres, que sóm més aviat del grup dels passius, ens sentim seduits pel model que representa grup dels creatius i els tenim força enveja.
Val a dir que una de les nostres fantasies persistents és que ens hi acostem una mica, per seguir-los les petjades i gaudir així de la il·lusió de ser-ho nosaltres també una miqueta, de creatius ... Què faríem sense la il·lusió!
Ho desenvoluparem tan "creativament" com siguem capaços de fer-ho ;-)
[ Algunes de les moltes] COSES QUE QUEDEN PER FER
1. En en camp de l'ensenyament
2. En el camp de la lingüística aplicada
3. Per millorar la vida quotidiana i el món en general
4. En el camp de la creació artística i les arts en general...
_____________
Per ara només en direm que a nosaltres ens agrada distingir la creativitat en minúscules de la Creativitat en majúscules.
D'aquesta darrera, de la grossa i gruixuda, en parlarem menys per què ens sembla una cosa una mica més llunyana, poc a l'abast de les nostres possibilitats i, sobre tot, perquè ja està tot molt ben dit al web: Creativity Home Page : Una mina! Una de les pàgines a endur-se a l'illa deserta ;-)
En canvi, de la creativitat petitona n'estem enamorats i ens atrevirem a dir-ne quatre cosetes.
Per dir-ho d'alguna manera, del que volem parlar és de la diferència qualitativa entre qui escriu un llibre i qui el llegeix, entre qui pinta i qui mira la pintura, entre qui toca la guitarra i qui compra el CD, entre qui cuina i qui es menja el plat, entre l'actor i l'espectador ...
De les moltes maneres que hi ha per dividir el món en categories, hi ha la divisió entre els creatius i els passius, o els creatius i tots els demés.
Nosaltres, que sóm més aviat del grup dels passius, ens sentim seduits pel model que representa grup dels creatius i els tenim força enveja.
Val a dir que una de les nostres fantasies persistents és que ens hi acostem una mica, per seguir-los les petjades i gaudir així de la il·lusió de ser-ho nosaltres també una miqueta, de creatius ... Què faríem sense la il·lusió!
Ho desenvoluparem tan "creativament" com siguem capaços de fer-ho ;-)
[ Algunes de les moltes] COSES QUE QUEDEN PER FER
1. En en camp de l'ensenyament
2. En el camp de la lingüística aplicada
3. Per millorar la vida quotidiana i el món en general
4. En el camp de la creació artística i les arts en general...
_____________
C : Cultura | cultures
Un dels millors textos que he llegit sobre el tema de la cultura és un article de John Casey titolat "Culture in contention" publicat pel diari "The Sunday Times" el 13 de març del 1994 (pp 8 a 10).
L'article comença així:
__________
L'article comença així:
"Why is the word "culture the most contested in the language? The truth is that
none of us quite understands what we mean by culture. Yet it is an idea over
which passions run high" (...)
__________
CH :
La lletra en sí és tot un món de fantasia ...
Si hem decidit d'incloure aquesta lletra al nostre diccionari és en homenatge a la originalitat de l'espanyol, que fa figura de cavaller solitari davant de les altres llengües.
També en homenatge a l'alteneria de la seva definició:
Si hem decidit d'incloure aquesta lletra al nostre diccionari és en homenatge a la originalitat de l'espanyol, que fa figura de cavaller solitari davant de les altres llengües.
També en homenatge a l'alteneria de la seva definició:
"cuarta letra del abecedario español, doble por su figura, pero sencilla por el sonido".I, confessem-ho tot, per la musicalitat de paraules com "churro", "chollo", "chucho", "chicha", "chacha", "cháchara, "chocho" i "chillido" i "chimpum" ... entre moltes altres, que són tot un tractat de poesia.
CH : cholulaje, cholulos
Llegeixo a la Vanguardia del dissabte 28 de maig 2004 un article d'en Jordi Borja en què per referir-se a la massa que contemplà ensimismada la boda reial utilitza la paraula cholulaje i precisa que és un terme de l'argot argentí per descriure "la curiositat tonta de la gent per la vida i miracles de l'alta societat i de la gent famosa".
El cholulaje és doncs el que dona de mamar a les revistes del cor i als programes teleescombraries ja que converteixen en famoses presones sense importància per tal d'excitar el cholulaje de la gent.
El missatge de l'article és un altre, i tot i que fora interessant comentar-lo no és aquest el tema ara i aquí.
El cholulaje és doncs el que dona de mamar a les revistes del cor i als programes teleescombraries ja que converteixen en famoses presones sense importància per tal d'excitar el cholulaje de la gent.
El missatge de l'article és un altre, i tot i que fora interessant comentar-lo no és aquest el tema ara i aquí.
D : Dahl. Roald
De Roald Dahl, per ara no en proposarem més que una foto extraordinària del fotògraf Brian Moody, que vam retallar d'un diari britànic, quan l'escriptor va morir. El peu de pàgina de la foto deia així: "Tender, cruel, funny".
Que cadascú la llegeixi com sàpiga. La seva paperera, plena a vessar d'intents d'escriptura, diu molt en favor seu.
Però de seguida el desordre de l'estudi o despatx , o com se'n digui d'això que es veu a la foto, em fa pensar que li faltava alguna cosa, al bo de Roald, oi? Potser li faltava una dona que l'estimés i que l'ajudés a posar una mica d'ordre en el desordre? O cal que el geni vagi sempre acompanyat d'una mena de cutreria que li és congènita? No ho crec, però em venen ganes d'esbrinar una mica qui era aquell Roald Dahl que surt en aquesta imatge.
No tinc gaire experiència en comentar fotografies, ni quadres tampoc... però per a en Roald faré una excepció. Vull dir ... una mena d'exercici per a homenatjar-lo. Aniré primer a llegir-me el què escrivia Baudelaire als Salons, i quan me n'hagi empapat una mica, tornaré per descriure aquesta foto.
Però de seguida el desordre de l'estudi o despatx , o com se'n digui d'això que es veu a la foto, em fa pensar que li faltava alguna cosa, al bo de Roald, oi? Potser li faltava una dona que l'estimés i que l'ajudés a posar una mica d'ordre en el desordre? O cal que el geni vagi sempre acompanyat d'una mena de cutreria que li és congènita? No ho crec, però em venen ganes d'esbrinar una mica qui era aquell Roald Dahl que surt en aquesta imatge.
No tinc gaire experiència en comentar fotografies, ni quadres tampoc... però per a en Roald faré una excepció. Vull dir ... una mena d'exercici per a homenatjar-lo. Aniré primer a llegir-me el què escrivia Baudelaire als Salons, i quan me n'hagi empapat una mica, tornaré per descriure aquesta foto.
31.12.06
D : Desil·lusió ( Tractat de la _______ )
Imagineu-vos si és veritat que gairebé està tot dit que fins i tot existeix un "tractat" sobre la desil·lusió: Traité de la désillusion, de François Bott.
Mal m'està dir-ho, vaig tenir l'honor i sobre tot el plaer de traduir-lo al català amb l'amic Víctor Sunyol. La traducció fou publicada a la revista "El Clot" (nº 4 . 1983. pp. 9 -13).
Com podeu imaginar no ho podem reproduir aquí sencer, però ens atrevirem a recopiar, això sí, la presentació que en férem els dos "tradittori" a manera de pròleg i alguns fragments escollits.
Introducció a càrrec de Víctor Sunyol
La traducció i presentació d'aquests fagments de François Bott té un origen en bona part degut a l'atzar. Remenant en una llibreria, se'm va escaure de furgar en una caixa de llibres a baix preu que es devien voler treure del damunt (com els vestits o les sabates) i allí, entre números antics de revistes estranyes i llibres de naturismes i d'ocultismes varis, hi havia el Traité de la désillusion.
I sense saber res de l'autor, empès només per la lectura d'alguns dels aforismes que composen l'obra, pel seu interès i la meva curiositat, vaig endur-me de la caixa (on no li corresponia estar) aquell volum.
L'encontre casual fou feliç, i un quant temps després vaig creure que podria ser interessant donar alguns fragments del llibre a la llum pública (més pública) aquí a casa nostra. Decidir això i demanar a en Sadurní Girona de col·laborar plegats en la tasca de traducció, fou tot u i les sessions de traducció, un treball agradable i apassionat. I anar veient com a base de dolça obsessió i de reflexió s'allisen els camins de la llengua i desapareixen nusos i grops.
Les recerques que hem fet sobre Françaosi Bott no ens han dut pas gaire lluny. Fora de quatre vaguetats, els coneixement que tenim sobre aquest senyor (francès, periodista, autor de Les saisons de Roger Vailland (1969) i Antoine et les oiseaux (1971) són els mateixos que quan vaig obrir per primera vegada el llibre.
Però no crec que això porti cap dificultat, ans al contrari. L'interès que aquests textos poden tenir ara i aquí és un interès que jo entenc estrictament cenyit a les nostres circumstàncies. En aquest aspectre es innecessària qualsevol dada; el text nu, pelat, que és el que us oferim, es basta per ell mateix.
La meva proposta de lectura és aquesta, deseixir-se del tot del que pugui envoltar el text i llegir-lo des d'on som. De fet, en la traducció i la publicació d'aquests textos hi ha implícita també una transplantació.
Víctor Sunyol
Introducció a càrrec de Sadurní Girona
Ja que el traductor ha de trair, necessàriament, donem-li almenys la il·lusió que tot traint -no massa-, contribueix a fer quelcom de profitós: donar a conèixer belleses i veritats mig amagades.
Quan trair no és un ofici, sinó la recerca del matís que amaga el Mot, i quan hom troba plaer a descobrir en la pròpia llengua allò que un Altre ha expressat en la seva, aquesta activitat ja només espera una darrera recompensa: que sedueixi també el lector.
Viatges, La melanconia del Temps, Sunset Boulevard ...Títols i contingut fan pensar en un cert romanticisme, en un cert decadentisme, en un cert messianisme i en un clar rebuig de les estructures actuals que determinen el comerç de la literatura. Però hi ha , a més, en els aforismes de François Bott, una atmosfera poètica que, afegint-se al missatge moralitzador del text, en fa també un recull de petits poemes en prosa.
Escriptor, lletraferits, literòfils i altres, busquem el plaer del Mot i renunciem a les futileses de la Moda.
El meu agraiment a l'atzar i a l'amic Víctor Sunyol que m'han permès de submergir-me -sense ofegar-me- en el món estrany i suggeridor de François Bott. Amb illusió.
Sadurní Girona
I aquí comença la traducció...
Val a dir,que el text suporta forçá bé el pas del temps ( vist des del 2004 , no trobo res a canviar).
Fa gràcia llegir allò de " les nostres recerques".... Llavors no existia el Google !!! ni res que s'hi assemblés. I si, vam mirar a biblioteques, enciclopèdies ... vam remenar tot el que vam poder ...
El disseny de la revista és tot un capítol apart. I ara ja ho podem fer: fotografiar digitalment quatre coses per mostrar-ho -urbi et orbi- . No ho podíem ni somniar quan ho vam fer.
Mal m'està dir-ho, vaig tenir l'honor i sobre tot el plaer de traduir-lo al català amb l'amic Víctor Sunyol. La traducció fou publicada a la revista "El Clot" (nº 4 . 1983. pp. 9 -13).
Com podeu imaginar no ho podem reproduir aquí sencer, però ens atrevirem a recopiar, això sí, la presentació que en férem els dos "tradittori" a manera de pròleg i alguns fragments escollits.
Introducció a càrrec de Víctor Sunyol
La traducció i presentació d'aquests fagments de François Bott té un origen en bona part degut a l'atzar. Remenant en una llibreria, se'm va escaure de furgar en una caixa de llibres a baix preu que es devien voler treure del damunt (com els vestits o les sabates) i allí, entre números antics de revistes estranyes i llibres de naturismes i d'ocultismes varis, hi havia el Traité de la désillusion.
I sense saber res de l'autor, empès només per la lectura d'alguns dels aforismes que composen l'obra, pel seu interès i la meva curiositat, vaig endur-me de la caixa (on no li corresponia estar) aquell volum.
L'encontre casual fou feliç, i un quant temps després vaig creure que podria ser interessant donar alguns fragments del llibre a la llum pública (més pública) aquí a casa nostra. Decidir això i demanar a en Sadurní Girona de col·laborar plegats en la tasca de traducció, fou tot u i les sessions de traducció, un treball agradable i apassionat. I anar veient com a base de dolça obsessió i de reflexió s'allisen els camins de la llengua i desapareixen nusos i grops.
Les recerques que hem fet sobre Françaosi Bott no ens han dut pas gaire lluny. Fora de quatre vaguetats, els coneixement que tenim sobre aquest senyor (francès, periodista, autor de Les saisons de Roger Vailland (1969) i Antoine et les oiseaux (1971) són els mateixos que quan vaig obrir per primera vegada el llibre.
Però no crec que això porti cap dificultat, ans al contrari. L'interès que aquests textos poden tenir ara i aquí és un interès que jo entenc estrictament cenyit a les nostres circumstàncies. En aquest aspectre es innecessària qualsevol dada; el text nu, pelat, que és el que us oferim, es basta per ell mateix.
La meva proposta de lectura és aquesta, deseixir-se del tot del que pugui envoltar el text i llegir-lo des d'on som. De fet, en la traducció i la publicació d'aquests textos hi ha implícita també una transplantació.
Víctor Sunyol
Introducció a càrrec de Sadurní Girona
Ja que el traductor ha de trair, necessàriament, donem-li almenys la il·lusió que tot traint -no massa-, contribueix a fer quelcom de profitós: donar a conèixer belleses i veritats mig amagades.
Quan trair no és un ofici, sinó la recerca del matís que amaga el Mot, i quan hom troba plaer a descobrir en la pròpia llengua allò que un Altre ha expressat en la seva, aquesta activitat ja només espera una darrera recompensa: que sedueixi també el lector.
Viatges, La melanconia del Temps, Sunset Boulevard ...Títols i contingut fan pensar en un cert romanticisme, en un cert decadentisme, en un cert messianisme i en un clar rebuig de les estructures actuals que determinen el comerç de la literatura. Però hi ha , a més, en els aforismes de François Bott, una atmosfera poètica que, afegint-se al missatge moralitzador del text, en fa també un recull de petits poemes en prosa.
Escriptor, lletraferits, literòfils i altres, busquem el plaer del Mot i renunciem a les futileses de la Moda.
El meu agraiment a l'atzar i a l'amic Víctor Sunyol que m'han permès de submergir-me -sense ofegar-me- en el món estrany i suggeridor de François Bott. Amb illusió.
Sadurní Girona
I aquí comença la traducció...
Val a dir,que el text suporta forçá bé el pas del temps ( vist des del 2004 , no trobo res a canviar).
Fa gràcia llegir allò de " les nostres recerques".... Llavors no existia el Google !!! ni res que s'hi assemblés. I si, vam mirar a biblioteques, enciclopèdies ... vam remenar tot el que vam poder ...
El disseny de la revista és tot un capítol apart. I ara ja ho podem fer: fotografiar digitalment quatre coses per mostrar-ho -urbi et orbi- . No ho podíem ni somniar quan ho vam fer.
D : Déu | déus
Mentre es va coent l'entrada, aneu a llegir l'entrada Religió.
Valga'm Déu, que difícil serà dir-ne alguna cosa assenyada! Però ho provarem ... Si els déus volen!
_____________
Valga'm Déu, que difícil serà dir-ne alguna cosa assenyada! Però ho provarem ... Si els déus volen!
_____________
D : Dicofilopersiflex: Diccionari filosòfic, peronal i flexible
La Bruyère, Bayle, Voltaire, Flaubert, Joan Fuster, Fernando Savater... i fins i tot Alfonso Guerra ha publicat un Diccionario de la izquierda l'any 1998, que ve a ser també una mena de diccionari personal, i tants d'altres ho van provar amb èxit, cadascú a la seva manera. Sense anomenar-lo diccionari, bona part de l'obra de Josep Pla és en realit un diccionari personal.
Déu me'n guard de voler comparar-m'hi! No cal ni dir-ho. Nosaltres només fem aquí que seguir l'exemple dels que ens van precedir, per anar fent, per anar escrivint, per matar el cuc de les ganes d'expressar-nos que ens rata per dins ... ;-)
A INTERNET hi ha més d'un exemple d'informació classificada per ordre alfabètic, però que jo sàpiga, no hi ha massa més Diccionaris filosòfics. Els que s'hi afegeixin, benvinguts siguin.
Una de les webs que aplica la mateixa estructura de classificació i conté entrades més (o tant com) interessants que les nostres és ... Synapse. Technology and Culture. No deixeu de clavar-hi una ullada: us agradarà.
Nosaltres hem volgut donar un toc personal al nostre dicccionari adjectivant-lo com a "petit", "filosòfic" i "flexible" i d'aquí ve que l'haguem anomenat "Dicofilopersiflex", per fer-lo més mnemotècnic a aquells lectors que tenen tendència a oblidar els títols massa llargs.
Persiflage, significa , en francès , "moquerie, ironie, impertinence". Donc bé, ja ens està bé que la paruala sigui fins i tot una mica polisèmica. Ja ens agradaria, ja, que a més de ser una mica intel·ligent, el nostre "diccionari" contingués també un polsim d'ironia i d'impertinència.
Que en disfruteu, i ... Bon profit.
Déu me'n guard de voler comparar-m'hi! No cal ni dir-ho. Nosaltres només fem aquí que seguir l'exemple dels que ens van precedir, per anar fent, per anar escrivint, per matar el cuc de les ganes d'expressar-nos que ens rata per dins ... ;-)
A INTERNET hi ha més d'un exemple d'informació classificada per ordre alfabètic, però que jo sàpiga, no hi ha massa més Diccionaris filosòfics. Els que s'hi afegeixin, benvinguts siguin.
Una de les webs que aplica la mateixa estructura de classificació i conté entrades més (o tant com) interessants que les nostres és ... Synapse. Technology and Culture. No deixeu de clavar-hi una ullada: us agradarà.
Nosaltres hem volgut donar un toc personal al nostre dicccionari adjectivant-lo com a "petit", "filosòfic" i "flexible" i d'aquí ve que l'haguem anomenat "Dicofilopersiflex", per fer-lo més mnemotècnic a aquells lectors que tenen tendència a oblidar els títols massa llargs.
Persiflage, significa , en francès , "moquerie, ironie, impertinence". Donc bé, ja ens està bé que la paruala sigui fins i tot una mica polisèmica. Ja ens agradaria, ja, que a més de ser una mica intel·ligent, el nostre "diccionari" contingués també un polsim d'ironia i d'impertinència.
Que en disfruteu, i ... Bon profit.
D : Diccionaris
En tinc uns quants a casa i en consulto tot sovint.
Però en aquesta entrada vull lligar-ho amb el tema dels matisos,
Tot llegint el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, vaig adonar-me que l'autor s'havia pres la molèstia de comparar diverses definicions de conceptes abstractes en dos diccionaris diferents.
L'un, el britànic Shorter Oxford English Dictionary i l'altre el nord-americà Webster's New World Dictionary.
Concretament, el concepte de "disciplina", i mostrava com tots dos diccionaris n'oferien definicions semblants, pero amb diferències de matís:
A ell li serveix per parlar d'aquell concepte, mentre que a mi, la seva reflexió em fa pensar que els Diccionaris tenen potser bastant més a veure en la formació de l'imaginari conceptual d'un país del que ens pensem.
I aquesta reflexió, a la vegada, en duu a pensar en la necessitat que té la llengua catalana de revisar el model conceptual que ofereix a tot el país a través dels seus diccionaris. I que si en alguna cosa no s'ha d'estalviar, és en la creació d'un diccionari que matisi al màxim les definicions dels conceptes gruixuts per a la vida de les persones.
Podem prescindir d'una paraula que es refereixi a un objecte, però cal filar prim en les diferents definicions d'un concepte, inclòs el matís de l'ordre en que es presenten en els diccionaris les diferents accepcions d'un mot, i no cal dir-ho, en la mateixa existència de les paraules en un diccionari que representi el tresor lèxic d'una llengua.
Una professora de català em va comentar recentment que havia cercat en el diccionari català la paraula francesa "voyeur" i que no li havia trobada!
En francès "voyeur" ; en castellà "mirón"; en anglès "peeping-tom" ... En català? Resposta: ens manca una paraula i un concepte. O es que no n'hi ha ni es fa en català?
Fóra interessant fer un repàs en profunditat d'aquests lèxics i d'aquests matisos. Segur que en sortiria un llarg article o un petit llibret ... força útil per tothom i de consulta obligada pels responsables del Diccionari de la llengua catalana.
Però en aquesta entrada vull lligar-ho amb el tema dels matisos,
Tot llegint el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, vaig adonar-me que l'autor s'havia pres la molèstia de comparar diverses definicions de conceptes abstractes en dos diccionaris diferents.
L'un, el britànic Shorter Oxford English Dictionary i l'altre el nord-americà Webster's New World Dictionary.
Concretament, el concepte de "disciplina", i mostrava com tots dos diccionaris n'oferien definicions semblants, pero amb diferències de matís:
"Las definiciones norteamericanas, comparadas con las
británicas, hacen hincapié en el autodominio, y parece que esto es lo que los
padres norteameicanos más desean para sus hijos" (Cap. IX. Acerca de la
disciplina. pg. 115)
A ell li serveix per parlar d'aquell concepte, mentre que a mi, la seva reflexió em fa pensar que els Diccionaris tenen potser bastant més a veure en la formació de l'imaginari conceptual d'un país del que ens pensem.
I aquesta reflexió, a la vegada, en duu a pensar en la necessitat que té la llengua catalana de revisar el model conceptual que ofereix a tot el país a través dels seus diccionaris. I que si en alguna cosa no s'ha d'estalviar, és en la creació d'un diccionari que matisi al màxim les definicions dels conceptes gruixuts per a la vida de les persones.
Podem prescindir d'una paraula que es refereixi a un objecte, però cal filar prim en les diferents definicions d'un concepte, inclòs el matís de l'ordre en que es presenten en els diccionaris les diferents accepcions d'un mot, i no cal dir-ho, en la mateixa existència de les paraules en un diccionari que representi el tresor lèxic d'una llengua.
Una professora de català em va comentar recentment que havia cercat en el diccionari català la paraula francesa "voyeur" i que no li havia trobada!
En francès "voyeur" ; en castellà "mirón"; en anglès "peeping-tom" ... En català? Resposta: ens manca una paraula i un concepte. O es que no n'hi ha ni es fa en català?
Fóra interessant fer un repàs en profunditat d'aquests lèxics i d'aquests matisos. Segur que en sortiria un llarg article o un petit llibret ... força útil per tothom i de consulta obligada pels responsables del Diccionari de la llengua catalana.
D : Disciplina (adj. disciplinat, disciplinada)
Partirem de la premisa que no som massa disciplinats ni tenim massa auto-disciplina (Dic "som" ... però vull dir "jo", és clar!). Una desgràcia com una altra, perquè la manca d'autodisciplina és una tara, cal assumir-ho així.
En el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, hi dedica el capítol 9.
La disciplina, juntament amb la força de voluntat són els elements claus per tirar endavant a la vida.Des de la més tendra infància fins al final, tant per aprendre com per treballar adequadament cal una bona dosi de disciplina i això no és altra cosa que la capacitat de sacrifici o de renúncia al desordre una mica innat de les persones i d'adaptació a les normes imposades, tot i que pot ben bé passar que aquestes normes no siguin sempre perfectes.
Autodisciplina i disciplina: dues coses diferents.
En el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, hi dedica el capítol 9.
La disciplina, juntament amb la força de voluntat són els elements claus per tirar endavant a la vida.Des de la més tendra infància fins al final, tant per aprendre com per treballar adequadament cal una bona dosi de disciplina i això no és altra cosa que la capacitat de sacrifici o de renúncia al desordre una mica innat de les persones i d'adaptació a les normes imposades, tot i que pot ben bé passar que aquestes normes no siguin sempre perfectes.
Autodisciplina i disciplina: dues coses diferents.
D : Distopia
O la utopia al revés.
Sembla ser aquell lloc o periode imaginari en què les coses i la vida foren tan catastròfiques, depresives i malhaurades com fóssim capaços d'imaginar.
Justament per això, per fer un exercici d'imaginació, val la pena intentar de ser distòpics... per uns moments.
Imaginem el pitjor ... Segons com ens surti, pasarem el resultat a l'apartat dicopersiflexístic "humor negre". ;-(=)
_____________
Avui dilluns 20 de juny del 2005.
Un exemple de distopia sominada. Un malson, una pesadilla, un cauchemar, una nightmare horrorós.
Fa així:
"He sentit dir que algú està escrivint ja una novel·la de ciència ficció per al Sant Jordi 2006.
No sé qui l’escriu ni sé si l’escriuen de veritat o només és una humorada, una conversa de tertúlia de cafè.
L’argument és que per celebrar el 70è aniversari, el 2006 es repeteix una mena de 1936. Aznar s’aixeca contra la “Locura del PSOE”. El Dia D és el 18 de juliol del 2006. Desembarcament per aire previst sobre el cel de Salamanca i Burgos. Però amb la semivictòria pírrica del PP a Galícia, Fraga ha ofert les costes gallegues, -aquelles on hi va anar a parar el “hilillo” de “chapapote”- per desembarcar i tornar a repetir la reconquesta.
El cap de pont quintacolumnista a Catalunya, el Partit Antinacionalista, saluda la iniciativa i proposa ja algun ministre: Ivan Tubau com a Ministre de Cultura, Espectacles i Llengua de l’Imperi Colonial.
Els USA es freguen les mans, seguiran experimentant amb noves armes de darrera generació, com sempre, business is businesss, wherever!
Europa, una vegada més, deixa que els “espanyols” s’esbatussin com creguin més oportú. Pel Vaticà, era una necessitat, un senyal diví: “es desmembrava la família” clama Benet XVI des del balcó. “Aniquileu tots els descreguts, Déu ja reconeixerà els seus”.
Per França, som massa poc jacobins i mosca collonera. Per als alemanys, competidors molestos. Per als italians, pujarà del preu de l’oli d’oliva al seu favor. Per als russos: “No es cosa nostra”. Pel als britànics, no cal dir-ho, l’MI6 ha participat en la conxorxa a Georgetown i finançant la fundació d’Aznar. Això enfonsa definitivament la idea de la Unió Europea, “fine” –collonut-, diu el ministre Straw, i de premi ampliaran Gibraltar amb tot Algecires, una part de Càdis i algun poble sencer de la Costa Brava.
El PP sí que premia els amics com el Tony, i els traidors.
Easyjet permet que uns quants happy few, ràpids de reflexos, volin cap a Mèxic via Irlanda.
França obre la frontera per deixar passar els que vulguin anar a petar a les platges de la Catalunya Nord, on instal·len camps de "refugiats" (concentració?) a Salses, per fer-ho més “vergonyós”. “Tiens, voilà de la Catalunya nord, Catalina, ça vous apprendra” –diu en de Villepin”.
Ibarra s’afegeix a les tropes involuciofascineroses.
Confessa que ja tenia ganes de canviar de camisa i posar-se al lloc on sempre s’ha sentit còmode, enfrontant-se a tots els nacionalismes, culpables de tots els mals ....
Què fa tota la resta del personal? Rodríguez Zapatero, Maragall, Ibarretxe, Pérez Touriño i tots els presidents de les comunitats autònomes?
I què fan Bono i Sevilla, i tot l’exèrcit professional?
I Zaplana i Rajoy i Piqué i la ciutat de Salamanca i la Conferència episcopal?
I el rei i tota la família reial?
I com continua i com acaba la cosa?
Preguntes intel·ligents. Bones preguntes ... No esperava menys de vosaltres!
Però jo què cony sé! Potser sí que creieu que si ho sabés estaria aquí escrivint això al meu blog...i no a una platja del Carib nedant en aigües cristal·lines...
Un llibre així, promès a ser un èxit editorial sense precedents pel proper Sant Jordi podria ser de lectura obligatòria als centres de Secundària de tot el país, per a fer teràpia de grup, i fins i tot potser a tota l’Europa dels 25 i, perquè no, també a tota l’Amèrica del Sud i a la Nordamèrica hispanòfona... Somieu. No us poseu límits.
Un xollo d’idea. Només cal que us poseu a redactar i la desenvolupeu una miqueta. Per poc que sapigueu escriure i imagineu algun tipus de distopia, versemblant o inversemblant ... us forrareu. No només amb els calerons del llibre, sinó amb els que cobrareu explicant la “cosa “ per les cadenes d’aquí i d’allà.
Imagineu cobrar d’ Antena3, Tele5, BTV, Canal+, TV3 i Euskal Televista, Canal9, Canal Sur, la BBC i la CNN ...
Au, de res. Que els idus de juny us siguin propicis, i bona coca de Sant Joan.
_____
Addenda
dilluns 20/6/ a les 19.25 de la tarda
Perquè no us falti cap dada: aquest post és el fruit d’un malson horrorós (pesadilla, cauchermar, nightmare, em faig entendre?) que potser Freud us explicaria.
Ahir me’n vaig anar a dormir amb els resultats de les votacions a Galícia al pap, que si canvi, que si Fraga, que si el vot de l’emigració, que si quatre anys més, que si no lo ”botaron” pas i es queda uns anys més.
A mitjanit em vaig despertar suat. Suava de calor, però també la suor freda provocada pel malson que us he narrat. Somiava que ho sentia a una tertúlia d’un bar. Somiava que era un somni i que no era cap realitat. Do you understand? ;-)
Sembla ser aquell lloc o periode imaginari en què les coses i la vida foren tan catastròfiques, depresives i malhaurades com fóssim capaços d'imaginar.
Justament per això, per fer un exercici d'imaginació, val la pena intentar de ser distòpics... per uns moments.
Imaginem el pitjor ... Segons com ens surti, pasarem el resultat a l'apartat dicopersiflexístic "humor negre". ;-(=)
_____________
Avui dilluns 20 de juny del 2005.
Un exemple de distopia sominada. Un malson, una pesadilla, un cauchemar, una nightmare horrorós.
Fa així:
"He sentit dir que algú està escrivint ja una novel·la de ciència ficció per al Sant Jordi 2006.
No sé qui l’escriu ni sé si l’escriuen de veritat o només és una humorada, una conversa de tertúlia de cafè.
L’argument és que per celebrar el 70è aniversari, el 2006 es repeteix una mena de 1936. Aznar s’aixeca contra la “Locura del PSOE”. El Dia D és el 18 de juliol del 2006. Desembarcament per aire previst sobre el cel de Salamanca i Burgos. Però amb la semivictòria pírrica del PP a Galícia, Fraga ha ofert les costes gallegues, -aquelles on hi va anar a parar el “hilillo” de “chapapote”- per desembarcar i tornar a repetir la reconquesta.
El cap de pont quintacolumnista a Catalunya, el Partit Antinacionalista, saluda la iniciativa i proposa ja algun ministre: Ivan Tubau com a Ministre de Cultura, Espectacles i Llengua de l’Imperi Colonial.
Els USA es freguen les mans, seguiran experimentant amb noves armes de darrera generació, com sempre, business is businesss, wherever!
Europa, una vegada més, deixa que els “espanyols” s’esbatussin com creguin més oportú. Pel Vaticà, era una necessitat, un senyal diví: “es desmembrava la família” clama Benet XVI des del balcó. “Aniquileu tots els descreguts, Déu ja reconeixerà els seus”.
Per França, som massa poc jacobins i mosca collonera. Per als alemanys, competidors molestos. Per als italians, pujarà del preu de l’oli d’oliva al seu favor. Per als russos: “No es cosa nostra”. Pel als britànics, no cal dir-ho, l’MI6 ha participat en la conxorxa a Georgetown i finançant la fundació d’Aznar. Això enfonsa definitivament la idea de la Unió Europea, “fine” –collonut-, diu el ministre Straw, i de premi ampliaran Gibraltar amb tot Algecires, una part de Càdis i algun poble sencer de la Costa Brava.
El PP sí que premia els amics com el Tony, i els traidors.
Easyjet permet que uns quants happy few, ràpids de reflexos, volin cap a Mèxic via Irlanda.
França obre la frontera per deixar passar els que vulguin anar a petar a les platges de la Catalunya Nord, on instal·len camps de "refugiats" (concentració?) a Salses, per fer-ho més “vergonyós”. “Tiens, voilà de la Catalunya nord, Catalina, ça vous apprendra” –diu en de Villepin”.
Ibarra s’afegeix a les tropes involuciofascineroses.
Confessa que ja tenia ganes de canviar de camisa i posar-se al lloc on sempre s’ha sentit còmode, enfrontant-se a tots els nacionalismes, culpables de tots els mals ....
Què fa tota la resta del personal? Rodríguez Zapatero, Maragall, Ibarretxe, Pérez Touriño i tots els presidents de les comunitats autònomes?
I què fan Bono i Sevilla, i tot l’exèrcit professional?
I Zaplana i Rajoy i Piqué i la ciutat de Salamanca i la Conferència episcopal?
I el rei i tota la família reial?
I com continua i com acaba la cosa?
Preguntes intel·ligents. Bones preguntes ... No esperava menys de vosaltres!
Però jo què cony sé! Potser sí que creieu que si ho sabés estaria aquí escrivint això al meu blog...i no a una platja del Carib nedant en aigües cristal·lines...
Un llibre així, promès a ser un èxit editorial sense precedents pel proper Sant Jordi podria ser de lectura obligatòria als centres de Secundària de tot el país, per a fer teràpia de grup, i fins i tot potser a tota l’Europa dels 25 i, perquè no, també a tota l’Amèrica del Sud i a la Nordamèrica hispanòfona... Somieu. No us poseu límits.
Un xollo d’idea. Només cal que us poseu a redactar i la desenvolupeu una miqueta. Per poc que sapigueu escriure i imagineu algun tipus de distopia, versemblant o inversemblant ... us forrareu. No només amb els calerons del llibre, sinó amb els que cobrareu explicant la “cosa “ per les cadenes d’aquí i d’allà.
Imagineu cobrar d’ Antena3, Tele5, BTV, Canal+, TV3 i Euskal Televista, Canal9, Canal Sur, la BBC i la CNN ...
Au, de res. Que els idus de juny us siguin propicis, i bona coca de Sant Joan.
_____
Addenda
dilluns 20/6/ a les 19.25 de la tarda
Perquè no us falti cap dada: aquest post és el fruit d’un malson horrorós (pesadilla, cauchermar, nightmare, em faig entendre?) que potser Freud us explicaria.
Ahir me’n vaig anar a dormir amb els resultats de les votacions a Galícia al pap, que si canvi, que si Fraga, que si el vot de l’emigració, que si quatre anys més, que si no lo ”botaron” pas i es queda uns anys més.
A mitjanit em vaig despertar suat. Suava de calor, però també la suor freda provocada pel malson que us he narrat. Somiava que ho sentia a una tertúlia d’un bar. Somiava que era un somni i que no era cap realitat. Do you understand? ;-)
E : Educar | educació
Després de la lectura del llibre de Fernando Savater, El valor de educar, crec que he aprés algunes coses noves, realment vàlides i positives.
Crec també que és una lectura a recomanar a tothom. Gairebé no deixa marge per discrepar de res del que diu. La seva obra és un tresor i una reserva d'optimisme on més d'una generació de professors podrà trobar un horitzó de referència.
Algunes de les coses que vaig llegir em van servir per decidir-me a escriure, una mica agoseradement, l'apartat "Aprendre i Ensenyar" d'aquesta seu.
La defició del concepte inclou necesàriament la idea que l'educació és sempre quelcom de conflictiu i difícil. I per aquesta raó la literatura que hi ha al voltant
del tema és gairebé infinita, perquè s'en genera cada dia de cada dia.
Nosaltres .cat (Vilaweb) té una llista d'enllaços útils directament relacionats amb temes educatius
Crec també que és una lectura a recomanar a tothom. Gairebé no deixa marge per discrepar de res del que diu. La seva obra és un tresor i una reserva d'optimisme on més d'una generació de professors podrà trobar un horitzó de referència.
Algunes de les coses que vaig llegir em van servir per decidir-me a escriure, una mica agoseradement, l'apartat "Aprendre i Ensenyar" d'aquesta seu.
La defició del concepte inclou necesàriament la idea que l'educació és sempre quelcom de conflictiu i difícil. I per aquesta raó la literatura que hi ha al voltant
del tema és gairebé infinita, perquè s'en genera cada dia de cada dia.
Nosaltres .cat (Vilaweb) té una llista d'enllaços útils directament relacionats amb temes educatius
E : Empatia
O l'art de saber-se posar en la pell d'un/a altre/a.
Nosaltres sentim per l'empatia una verdadera admiració i és precisament aquesta atracció fatal la que ens permet de garantir que tard o d'hora ens explicarem profusament "là-dessus"...
Ens fa molta il·lusió lligar-ho amb un altre concepte igualment interessant: el concepte de la identificació, que creiem haver après, o com a mínim entès a la nostra manera a través des assajos de Georges Poulet : Études sur le temps humain 1 (Plon. Coll. 10/18. 1972).
Nosaltres sentim per l'empatia una verdadera admiració i és precisament aquesta atracció fatal la que ens permet de garantir que tard o d'hora ens explicarem profusament "là-dessus"...
Ens fa molta il·lusió lligar-ho amb un altre concepte igualment interessant: el concepte de la identificació, que creiem haver après, o com a mínim entès a la nostra manera a través des assajos de Georges Poulet : Études sur le temps humain 1 (Plon. Coll. 10/18. 1972).
E : Enquestes
La nostra animadversió general per les enquestes sembla ser un sentiment compartit per altres persones, que a més, saben com respondre als atacs dels depredadors en les selves d'asfalt.
Vejeu l'apartat "Des-enquestem" del Manual d'autodefensa de Víctor Sunyol.
Vejeu l'apartat "Des-enquestem" del Manual d'autodefensa de Víctor Sunyol.
E : Erotisme | adj. eròtic, eròtica
Sí, també forma part del nostre diccionari personal. I tenim alguna cosa a dir sobre el tema.
Potser no serà revolucionària (ja hem dit que està gairebé tot dit), però hi direm "la nostra".
Hi ha un blog amb vocació i contingut eròtic que cal visitar Velis Nolis
Potser no serà revolucionària (ja hem dit que està gairebé tot dit), però hi direm "la nostra".
Hi ha un blog amb vocació i contingut eròtic que cal visitar Velis Nolis
E : Escola ideal ( projecte educatiu _______)
Amb l'amic Juan del Rey, vam dur a terme un intercanvi telemàtic entre vuit instituts d'arreu del món i en va sortir el projecte internacional bilingüe (francès i espanyol) "L'école idéale/La escuela ideal".
El resultat el podeu consultar en línea o bé descarregar en forma de fitxer .zip. Una vegada descompactat, podeu entrar-hi a través del fitexer ideal.htm.
Hi ha disponible també un article en format "word" compactat en forma de fitxer .zip que resumeix els aspectes més significatius del projecte.
Fou una experiència molt gratificant que ens va ajudar també a aprendre un munt d'aspectes sobre telemàtica educativa.
El resultat el podeu consultar en línea o bé descarregar en forma de fitxer .zip. Una vegada descompactat, podeu entrar-hi a través del fitexer ideal.htm.
Hi ha disponible també un article en format "word" compactat en forma de fitxer .zip que resumeix els aspectes més significatius del projecte.
Fou una experiència molt gratificant que ens va ajudar també a aprendre un munt d'aspectes sobre telemàtica educativa.
E : Escriure | escriptor | escriptura
El 1997 va ser a Catalunya i a la galàxia literària, l'any Josep Pla.
Una de les obres que es van difondre pels mitjans de comunicació, de manera interessada, per promoure la figura i l'obra de l'autor fou: El que hem menjat.
Aquest títol em va fer pensar que, molt abans de l'any Pla, a mi se m'havia acudit la possibilitat d'escriure un llibre (i encara només és una idea) sobre "El què hem llegit"
i un altre sobre
El què hem escrit".
Tot i que l'èxit dels dos llibres -cas que mai s'arribessin a escriure- no estaria garantit en absolut, el fet d'haver trobat els títols ja convidava a posar-se a escriure, oi?
Em va semblar haver trobat la mare de totes les idees. Ni fóra molt original ni fóra gens comercial, pero aconseguiria no haver de lluitar contra els problemes tècnics de la ficció. Victòria pírrica!
Tampoc no fóra una autobiografia ni un diari íntim, recurs que cal defugir com de la pesta, sinó que en reflexionar sobre les lectures personals i explicar els moments de joia, de sorpresa o de desencís viscuts gràcies als llibres de la meva vida, només hauria de tenir cura de l'expressió: l'argument ja el tenia.
Pel que fa al format, per què no utilitzar "la pàgina web"?
Potser fins i tot acabaria sent un dels pioners d'un nou estil d'escriptor: L'escriptor que s'autopublica i s'autocorregeix a mida que va escrivint prometeicament el seu "llibre" electrònic. Quina idea! Entre originalitat i collonada, oi?
Sigui com sigui ... Pensat i fet. Començat a fer, vaja, per ser més precisos. I heus-ho aquí ... Tot i que avança molt a poc a poc perquè escriure és difícil!
La dificultat d'escriure
La dificultat d'escriure sembla que rau en un doble problema: un problema de tècnica i un problema de mètode i voluntat ...
Mètode i voluntat
Si l'escriptor potencial és capaç de destinar una part de la vida diària a l'escriptura, tard o d'hora arribarà a convertir-se en un escriptor "real" (no forçosament d'èxit, és clar, ni forçosament editable en paper de llibre). Algú, en comptes de mètode, potser parlaria de "fe", fe en allò que un escriu per a si mateix però amb la secreta esperança que serà llegit per d'altres.
Graham Greene, en una de les seves grans obres The end of the affair posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:
"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.
Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)
When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)
I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."
(The end of the affair. Book One. Chapter 6)
No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!
Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.
De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia.
L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és.
Tècnica
Quant a la tècnica, sembla que es pot anar aprenent mica en mica, diuen els entesos: llegint molta literatura i llegint molta teoria sobre l'escriptura, estimant els mots i estant enamorat dels diccionaris, aconseguint un domini relativament acceptable de la llengua en la que hom es vulgui expressar...
Mètode i tècnica. Cap dels dos NO ÉS un "enemic petit", però potser el més petit de tots, si fos a triar, fóra aquest darrer.
Sense tècnica, o amb una tècnica grollera, es pot encara aspirar ser "escriptor". Segurament en surt llavors un escriptoret de tercera o quarta fila, com n'hi ha tants, però escriptor al cap i a la fi.
En canvi, sense voluntat i perseverància en l'escriptura, de cap manera! No hi ha res a fer! No en pot sortir mai un escriptor, ni bo ni dolent!
I ni de voluntat ni de perseverància, malhauradament, no en venen enlloc!
Ho dic amb la tristor que em provoca saber que, d'escriptor de veritat potser no en seré mai, i m'hauré de conformar amb el somni d'arribar a ser-ho, assumint amb recança la meva condició d'etern somiador i de productor d'escrits "esporàdics".
Això és l'únic que tinc per ara, alguns escrits esporàdics, mentre segueixo esforçant-me en dominar l'esperit i la carn per aconseguir trobar el mètode, enfortir la voluntat, i aprendre a saber redactar "la meva novel·la".
Si has arribat fins aquí sense fer "zapping" de pàgina web, segur que -poc o molt- et pot interessar el que trobaràs si cliques algunes de les entrades d'aquest diccionari.
Una de les obres que es van difondre pels mitjans de comunicació, de manera interessada, per promoure la figura i l'obra de l'autor fou: El que hem menjat.
Aquest títol em va fer pensar que, molt abans de l'any Pla, a mi se m'havia acudit la possibilitat d'escriure un llibre (i encara només és una idea) sobre "El què hem llegit"
i un altre sobre
El què hem escrit".
Tot i que l'èxit dels dos llibres -cas que mai s'arribessin a escriure- no estaria garantit en absolut, el fet d'haver trobat els títols ja convidava a posar-se a escriure, oi?
Em va semblar haver trobat la mare de totes les idees. Ni fóra molt original ni fóra gens comercial, pero aconseguiria no haver de lluitar contra els problemes tècnics de la ficció. Victòria pírrica!
Tampoc no fóra una autobiografia ni un diari íntim, recurs que cal defugir com de la pesta, sinó que en reflexionar sobre les lectures personals i explicar els moments de joia, de sorpresa o de desencís viscuts gràcies als llibres de la meva vida, només hauria de tenir cura de l'expressió: l'argument ja el tenia.
Pel que fa al format, per què no utilitzar "la pàgina web"?
Potser fins i tot acabaria sent un dels pioners d'un nou estil d'escriptor: L'escriptor que s'autopublica i s'autocorregeix a mida que va escrivint prometeicament el seu "llibre" electrònic. Quina idea! Entre originalitat i collonada, oi?
Sigui com sigui ... Pensat i fet. Començat a fer, vaja, per ser més precisos. I heus-ho aquí ... Tot i que avança molt a poc a poc perquè escriure és difícil!
La dificultat d'escriure
La dificultat d'escriure sembla que rau en un doble problema: un problema de tècnica i un problema de mètode i voluntat ...
Mètode i voluntat
Si l'escriptor potencial és capaç de destinar una part de la vida diària a l'escriptura, tard o d'hora arribarà a convertir-se en un escriptor "real" (no forçosament d'èxit, és clar, ni forçosament editable en paper de llibre). Algú, en comptes de mètode, potser parlaria de "fe", fe en allò que un escriu per a si mateix però amb la secreta esperança que serà llegit per d'altres.
Graham Greene, en una de les seves grans obres The end of the affair posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:
"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.
Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)
When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)
I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."
(The end of the affair. Book One. Chapter 6)
No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!
Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.
De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia.
L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és.
Tècnica
Quant a la tècnica, sembla que es pot anar aprenent mica en mica, diuen els entesos: llegint molta literatura i llegint molta teoria sobre l'escriptura, estimant els mots i estant enamorat dels diccionaris, aconseguint un domini relativament acceptable de la llengua en la que hom es vulgui expressar...
Mètode i tècnica. Cap dels dos NO ÉS un "enemic petit", però potser el més petit de tots, si fos a triar, fóra aquest darrer.
Sense tècnica, o amb una tècnica grollera, es pot encara aspirar ser "escriptor". Segurament en surt llavors un escriptoret de tercera o quarta fila, com n'hi ha tants, però escriptor al cap i a la fi.
En canvi, sense voluntat i perseverància en l'escriptura, de cap manera! No hi ha res a fer! No en pot sortir mai un escriptor, ni bo ni dolent!
I ni de voluntat ni de perseverància, malhauradament, no en venen enlloc!
Ho dic amb la tristor que em provoca saber que, d'escriptor de veritat potser no en seré mai, i m'hauré de conformar amb el somni d'arribar a ser-ho, assumint amb recança la meva condició d'etern somiador i de productor d'escrits "esporàdics".
Això és l'únic que tinc per ara, alguns escrits esporàdics, mentre segueixo esforçant-me en dominar l'esperit i la carn per aconseguir trobar el mètode, enfortir la voluntat, i aprendre a saber redactar "la meva novel·la".
Si has arribat fins aquí sense fer "zapping" de pàgina web, segur que -poc o molt- et pot interessar el que trobaràs si cliques algunes de les entrades d'aquest diccionari.
E : Escriptura ( taller d' ____________)
Taller literari de l'Eco de Sitges. Octubre-desembre 1993.
Més tard el vam recuperar i reciclar en format electrònic i el vam poar en línia en aquesta seu web, per a gaudi -urbi et orbi- dels amants dels exercicis d'estil i de desafiaments intel·lectoliteraris.
Ara, en format blog, ho insertarem en forma d'entrades a l'apartat E : Eco1 a Eco13...
Passegeu-vos-hi una mica, segur que hi trobareu alguna cosa que us agradarà.
Més tard el vam recuperar i reciclar en format electrònic i el vam poar en línia en aquesta seu web, per a gaudi -urbi et orbi- dels amants dels exercicis d'estil i de desafiaments intel·lectoliteraris.
Ara, en format blog, ho insertarem en forma d'entrades a l'apartat E : Eco1 a Eco13...
Passegeu-vos-hi una mica, segur que hi trobareu alguna cosa que us agradarà.
E : Espionatge | espies
Qui més qui menys ha vist alguna vegada una pel·lícula "d'espies" al cinema o a la televisió, i com que el cinema crea "càtedra" en matèria d'imaginari col·lectiu, és difícil d'imaginar l'espionatge i els espies sense acció, robatori de documents de caixes fortes, pistoles, gabardines i barrets.
No fa gaire, un programa informàtic anomenat "Secret Agent", que permet de llegir en local pàgines web a partir del caché del disc dur, triava com a logo una icona de l'home del barret i engabardinat!
Però tot i que aquesta imatge tòpica està molt extesa, segurament falseja la realitat del veritable món de l'espionatge. Jo no puc vanagloria-me de saber-ne gaire, però puc dir que m'interessa el tema i he llegit quatre cosetes que m'han fet pensar i d'aquí ve que prefereixi parlar d'uns quants perfils que estan bastant allunyats del tòpic esmentat.
Una de les imatges originals de l'espionatge és la que es presenta en la pel·lícula "Els 3 dies del Condor".
Un jove Robert Redford, que encarna el paper d' un agent de la Companyia, té com a feina la lectura de llibres a la recerca de ficcions versemblants que puguin inspirar accions d'intel·ligència en la vida real.
En un llibre de procedència remota i editat a Veneçuela, el protagonista llegeix el guió-ficció d'una invasió militar d'una regió de l'Orient Mitjà per assegurar el subministrament de petroli i per extensió preservar els interessos vitals dels Estats Units i del món occidental.
En comunicar-ho als seus superiors, aquells decideixen d'assessinar-lo perquè, en realitat, i sense saber-ho, ha descobert un ultra-secret d'Estat. En la ficció de la pel·lícula, la realitat supera la ficció i, efectivament, els EEUU treballent en la hipòtesi de la invasió que narra el llibre llegit.
Com si es tractés d'una premonició, la pel·lícula anunciava "La Guerra del Golf" amb molts anys d'antel·lació, i d'aquí que s'hagi convertit en un clàssic que les televisions de tot el món poden anar emetent de tant en tant, sense que la moral de la faula perdi ni una gota d'actualitat.
L'anterior imatge de l'espionatge i els seus sempre sofisticats camins es complementa perfectament amb una altra que s'exposa en el llibre El sastre de Panamà, de John le Carré.
El personatge Harry Pendel, fabrica informació "vital" en la intimitat del seu despatx a partir de la informació obtinguda ens els seus contactes socials.
La novel·la introdueix dos factors claus del món de l'espionatge: l'escolta i la fabricació d'informació.
El control realitzat sobre la vida privada de les persones amb finalitats de control polític. L'exemple de la Stassi de l'alemanya de l'Est. La raó d'Estat com excusa i justificació de les clavegueres del poder.
Si aquest tipus d'espionatge ens repugna, vist de la perspectiva actual, una vegada desparegut aquell món de dictadura comunista, no és menys cert que en les democràcies occidentals el fenòmen també es reprodueix, només que en una escala més selectiva i menys terrorífica.
Les fitxes i els dossiers ... haver-ne n'hi ha. I molts més dels que ens pensem. De fet, el projecte "Echelon" que es pot llegir a Internet demostra que un "Big Brother" de segona generació funciona efectivament i duu a terme un control sobre les comunicacions a escala plantària.
Un dels exemples més patètics d'aquest tipus d'espionatge és el que han hagut de patir darrerament persones com en Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo, a Espanya, i Bill Clinton, president dels Estats Units, a nord-amèrica.
El primer va ser filmat per una càmera dins d'un armari durant diverses sessions eròtico-sexuals per poder-li fer pagar amb l'escàndol la seva prepotència i la seva influència en el món del poder informatiu.
El segon, amb els casos dels seus afers eròtico-sexuals (Paula Jones, Monica Lewinsky) probablement ha patit la conspiració d'algú [vaig llegir que algú havia insinuat que elsServeis Secrets israelians hi tenien alguna cosa a veure (?)] que sap que la vida íntima i especialment la vida sexuals és i seguirà sent moneda de canvi a l'hora de passar comptes. L'explicació del per què una funció vital i natural com la de les relacions sexuals provoquen els daltabaixos que provoquen no se sap ben bé, i conforma per tant d'un dels conceptes inefables.
Però la faceta de l'espionatge més fascinant que he llegit és la que descobreix l'ex-agent del contraespionatge britànic Peter Wright en la seva biografia Spycatcher (William Heinemann. Australia. 1987. ISBN 0-85561-166-9)
El llibre el vaig comprar en una parada de llibres de segona mà a un mercadillo de York un dissabte 24 d'agost de l'any 1992. Al final del llibre vaig anotar "acabat de llegir el 12 de setembre de 1992".
A la contraportada del llibre, un dels dos "blurbs" que hi apareixen resa el següent:
"No book this century has attractec more attention than Spycatcher. It made front-page headlines around the world as the british Government tried desperately to supress Peter Wright's explosive revelations (...) Spycatcher is the first real shaftof light to penetrate the murky world of spy and counter-spy. That world will never seem the same again".
Per a un amant del món de l'espionatge, l'asquer és definitiu.
I sí que és realment un llibre apassionant en molts aspectes.
Durant l'agost del 1998 me l'he rellegit tot sencer. En acabar vaig anar a buscar informació als motors de recerca d'Internet i hi vaig tenir vàries sorpreses.
Una va ser trobar que en l'edició nord-americana del llibre, a l'obra li van afegir el sospitós sub-títol : "a candid autobiography" (Spycatcher: The Candid Autobiography of a Senior Intelligence Officer, New York: Viking, 1987).
Una altra sorpresa va ser trobar a la web de la llibreria Amazon.com dues crítiques del llibre sospitosament "amorfes".
La tercera sorpresa va ser la de trobar una web amb el títol "Espionage" que es presenta així:
"My interest in espionage started when a friend gave me a copy of Spycatcher. I was intrigued by some of the claims made by Peter Wright in that book, and wanted to learn more about the espionage activities of both the East and West during the Cold War, and in the 40's, 50's and 60's in particular."
This page is maintained by
Rob Lindenbusch (lfcrob@dustbunny.physics.indiana.edu)
URL: http://anthrax.physics.indiana.edu/~lfcrob/Espionage/Welcome.html
Last updated : Monday, 22-Sep-97 22:07:48 EST
Aquesta pàgina inclou a més una bibliografia "selecta" que sembla força interesant.
(Continuarà)
No fa gaire, un programa informàtic anomenat "Secret Agent", que permet de llegir en local pàgines web a partir del caché del disc dur, triava com a logo una icona de l'home del barret i engabardinat!
Però tot i que aquesta imatge tòpica està molt extesa, segurament falseja la realitat del veritable món de l'espionatge. Jo no puc vanagloria-me de saber-ne gaire, però puc dir que m'interessa el tema i he llegit quatre cosetes que m'han fet pensar i d'aquí ve que prefereixi parlar d'uns quants perfils que estan bastant allunyats del tòpic esmentat.
Una de les imatges originals de l'espionatge és la que es presenta en la pel·lícula "Els 3 dies del Condor".
Un jove Robert Redford, que encarna el paper d' un agent de la Companyia, té com a feina la lectura de llibres a la recerca de ficcions versemblants que puguin inspirar accions d'intel·ligència en la vida real.
En un llibre de procedència remota i editat a Veneçuela, el protagonista llegeix el guió-ficció d'una invasió militar d'una regió de l'Orient Mitjà per assegurar el subministrament de petroli i per extensió preservar els interessos vitals dels Estats Units i del món occidental.
En comunicar-ho als seus superiors, aquells decideixen d'assessinar-lo perquè, en realitat, i sense saber-ho, ha descobert un ultra-secret d'Estat. En la ficció de la pel·lícula, la realitat supera la ficció i, efectivament, els EEUU treballent en la hipòtesi de la invasió que narra el llibre llegit.
Com si es tractés d'una premonició, la pel·lícula anunciava "La Guerra del Golf" amb molts anys d'antel·lació, i d'aquí que s'hagi convertit en un clàssic que les televisions de tot el món poden anar emetent de tant en tant, sense que la moral de la faula perdi ni una gota d'actualitat.
L'anterior imatge de l'espionatge i els seus sempre sofisticats camins es complementa perfectament amb una altra que s'exposa en el llibre El sastre de Panamà, de John le Carré.
El personatge Harry Pendel, fabrica informació "vital" en la intimitat del seu despatx a partir de la informació obtinguda ens els seus contactes socials.
La novel·la introdueix dos factors claus del món de l'espionatge: l'escolta i la fabricació d'informació.
El control realitzat sobre la vida privada de les persones amb finalitats de control polític. L'exemple de la Stassi de l'alemanya de l'Est. La raó d'Estat com excusa i justificació de les clavegueres del poder.
Si aquest tipus d'espionatge ens repugna, vist de la perspectiva actual, una vegada desparegut aquell món de dictadura comunista, no és menys cert que en les democràcies occidentals el fenòmen també es reprodueix, només que en una escala més selectiva i menys terrorífica.
Les fitxes i els dossiers ... haver-ne n'hi ha. I molts més dels que ens pensem. De fet, el projecte "Echelon" que es pot llegir a Internet demostra que un "Big Brother" de segona generació funciona efectivament i duu a terme un control sobre les comunicacions a escala plantària.
Un dels exemples més patètics d'aquest tipus d'espionatge és el que han hagut de patir darrerament persones com en Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo, a Espanya, i Bill Clinton, president dels Estats Units, a nord-amèrica.
El primer va ser filmat per una càmera dins d'un armari durant diverses sessions eròtico-sexuals per poder-li fer pagar amb l'escàndol la seva prepotència i la seva influència en el món del poder informatiu.
El segon, amb els casos dels seus afers eròtico-sexuals (Paula Jones, Monica Lewinsky) probablement ha patit la conspiració d'algú [vaig llegir que algú havia insinuat que elsServeis Secrets israelians hi tenien alguna cosa a veure (?)] que sap que la vida íntima i especialment la vida sexuals és i seguirà sent moneda de canvi a l'hora de passar comptes. L'explicació del per què una funció vital i natural com la de les relacions sexuals provoquen els daltabaixos que provoquen no se sap ben bé, i conforma per tant d'un dels conceptes inefables.
Però la faceta de l'espionatge més fascinant que he llegit és la que descobreix l'ex-agent del contraespionatge britànic Peter Wright en la seva biografia Spycatcher (William Heinemann. Australia. 1987. ISBN 0-85561-166-9)
El llibre el vaig comprar en una parada de llibres de segona mà a un mercadillo de York un dissabte 24 d'agost de l'any 1992. Al final del llibre vaig anotar "acabat de llegir el 12 de setembre de 1992".
A la contraportada del llibre, un dels dos "blurbs" que hi apareixen resa el següent:
"No book this century has attractec more attention than Spycatcher. It made front-page headlines around the world as the british Government tried desperately to supress Peter Wright's explosive revelations (...) Spycatcher is the first real shaftof light to penetrate the murky world of spy and counter-spy. That world will never seem the same again".
Per a un amant del món de l'espionatge, l'asquer és definitiu.
I sí que és realment un llibre apassionant en molts aspectes.
Durant l'agost del 1998 me l'he rellegit tot sencer. En acabar vaig anar a buscar informació als motors de recerca d'Internet i hi vaig tenir vàries sorpreses.
Una va ser trobar que en l'edició nord-americana del llibre, a l'obra li van afegir el sospitós sub-títol : "a candid autobiography" (Spycatcher: The Candid Autobiography of a Senior Intelligence Officer, New York: Viking, 1987).
Una altra sorpresa va ser trobar a la web de la llibreria Amazon.com dues crítiques del llibre sospitosament "amorfes".
La tercera sorpresa va ser la de trobar una web amb el títol "Espionage" que es presenta així:
"My interest in espionage started when a friend gave me a copy of Spycatcher. I was intrigued by some of the claims made by Peter Wright in that book, and wanted to learn more about the espionage activities of both the East and West during the Cold War, and in the 40's, 50's and 60's in particular."
This page is maintained by
Rob Lindenbusch (lfcrob@dustbunny.physics.indiana.edu)
URL: http://anthrax.physics.indiana.edu/~lfcrob/Espionage/Welcome.html
Last updated : Monday, 22-Sep-97 22:07:48 EST
Aquesta pàgina inclou a més una bibliografia "selecta" que sembla força interesant.
(Continuarà)
E : Estupidesa (adj, estúpid, estúpida)
Insecte coleòpter paràsit de l'home i la dona creat per Déu el setè dia després d'esmorzar, -l'hora, diuen, del bon humor i de màxima disponibilitat- just abans de posar-se a descansar de-fi-ni-ti-va-ment.
Algunes versions del Gènesi, manipulant estúpidament la versió original, ometen aquest detall significatiu.
Resistent als insecticides, ha aconseguit establir-se entre els humans, de forma paràsita, fins a un punt que és impossible de matar-lo sense matar als éssers que el transporten.
Algunes versions del Gènesi, manipulant estúpidament la versió original, ometen aquest detall significatiu.
Resistent als insecticides, ha aconseguit establir-se entre els humans, de forma paràsita, fins a un punt que és impossible de matar-lo sense matar als éssers que el transporten.
E : ètica
No hi va cap història ni cap definició aquí. Hi anirà un retall de vida.
Fa uns anys vaig impartir unes classes d'ètica a uns adolescents. Va ser tota una experiència vital.
Us n'explicaré el programa, que crec guardar en algun lloc, els records que en conservo i les valoracions que en vaig fer.
Fa uns anys vaig impartir unes classes d'ètica a uns adolescents. Va ser tota una experiència vital.
Us n'explicaré el programa, que crec guardar en algun lloc, els records que en conservo i les valoracions que en vaig fer.
E : exemple ( la funció de l' _________)
O com n'és de difícil trobar un bon exemple per explicar en paraules més entenedores allò que sembla complicat.
I de com, sovint, els exemples o bé compliquen més el que ja era clar, o bé fan més abstrús allò que ja era complicat, o bé falsegen la veritat, entre moltes altres conseqüències pernicioses.
Per la seva funció didàctica, els exemples són molt apreciats pels professors, que els consideren l'eina per excel·lència a l'hora d'ensenyar. No sé si el fenòmen de l'exemple està molt o poc estudiat, però em temo que queden moltes tesis doctorals a fer sobre els bons i els mals exemples que es passegen per llibres i manuals de tota mena.
Serà molt complicat d'explicar-ho i encara més donar-ne bons exemples ... Però provarem de fer-ho ...
I de com, sovint, els exemples o bé compliquen més el que ja era clar, o bé fan més abstrús allò que ja era complicat, o bé falsegen la veritat, entre moltes altres conseqüències pernicioses.
Per la seva funció didàctica, els exemples són molt apreciats pels professors, que els consideren l'eina per excel·lència a l'hora d'ensenyar. No sé si el fenòmen de l'exemple està molt o poc estudiat, però em temo que queden moltes tesis doctorals a fer sobre els bons i els mals exemples que es passegen per llibres i manuals de tota mena.
Serà molt complicat d'explicar-ho i encara més donar-ne bons exemples ... Però provarem de fer-ho ...
F : Feng Shui
En un anunci publicitari vam llegir el següent:
"According to the ancien practice of feng shui, the position of your bed can have a considerable influence on your love life"
... I vam decidir que ens havíem de mirar, ni que fos de passada, què era això del feng shui, no fos cas que, per ignorància, ens perdéssim alguna cosa important.
De moment el llit l'hem deixat en posició horitzontal i allà on era, però no descartem anar-lo girant grau a grau: 360 graus, un any.
Segon pas: ens hem comprat un llibre sobre Feng Shui. Ens l'estem llegint ...
Ja llegit, i assimilat amb calma, el Feng Shui se'ns apareix a nosaltres com un exercici de teràpia en el més ampli sentit de la paraula.
Una higiene física del lloc i una higiena psíquica del cervell. Tot molt útil i necessari.
___________
"According to the ancien practice of feng shui, the position of your bed can have a considerable influence on your love life"
... I vam decidir que ens havíem de mirar, ni que fos de passada, què era això del feng shui, no fos cas que, per ignorància, ens perdéssim alguna cosa important.
De moment el llit l'hem deixat en posició horitzontal i allà on era, però no descartem anar-lo girant grau a grau: 360 graus, un any.
Segon pas: ens hem comprat un llibre sobre Feng Shui. Ens l'estem llegint ...
Ja llegit, i assimilat amb calma, el Feng Shui se'ns apareix a nosaltres com un exercici de teràpia en el més ampli sentit de la paraula.
Una higiene física del lloc i una higiena psíquica del cervell. Tot molt útil i necessari.
___________
F : Ferré, Léo
Un dels meus cantants i músics favorits.
Un dia d'aquests, si aconsegueixo que algú m'ho posi en format MIDI, posaré una musiqueta de fons per acompanyar la lectura del diccionari.
Pel meu gust fóra un poema de Verlaine o de Baudelaire, o potser "La mémoire et la mer", o potser "Avec le Temps"...
Al bon Léo segurament no li faria gaire gràcia saber que les seves "parrafades" ideològico-poètiques són les que més sovint em salto a l'hora d'escoltar les cassettes o cedés, però és així.
El darrer homenatge que li va fer en Xavier Ribalta a l'Espai de Barcelona va ser una celebració emotiva, on hi eren presents la dona i el fill de Léo. La vida ja és així que quan no tens l'original t'ha de conformat amb una metàfora o una sinècdoque o una metonímia. No hi fa res ... l'important és que hi hagi l'ivresa...
Com que tot va anar com en un conte, vull deixar-ho aquí narrat i reflectit (...)
-Truco en Ribalta. Homenatge a Ferré.
- Institut francès. Festa dels profes. Rosa Tamarit i el concert Youkali en directe. .
-X. Ribalta. A. Verjat.
- Tot regat d'emoció.
/2/2005
Un dia d'aquests, si aconsegueixo que algú m'ho posi en format MIDI, posaré una musiqueta de fons per acompanyar la lectura del diccionari.
Pel meu gust fóra un poema de Verlaine o de Baudelaire, o potser "La mémoire et la mer", o potser "Avec le Temps"...
Al bon Léo segurament no li faria gaire gràcia saber que les seves "parrafades" ideològico-poètiques són les que més sovint em salto a l'hora d'escoltar les cassettes o cedés, però és així.
El darrer homenatge que li va fer en Xavier Ribalta a l'Espai de Barcelona va ser una celebració emotiva, on hi eren presents la dona i el fill de Léo. La vida ja és així que quan no tens l'original t'ha de conformat amb una metàfora o una sinècdoque o una metonímia. No hi fa res ... l'important és que hi hagi l'ivresa...
Com que tot va anar com en un conte, vull deixar-ho aquí narrat i reflectit (...)
-Truco en Ribalta. Homenatge a Ferré.
- Institut francès. Festa dels profes. Rosa Tamarit i el concert Youkali en directe. .
-X. Ribalta. A. Verjat.
- Tot regat d'emoció.
/2/2005
F : Filosofia | Adj. filosòfic, filosòfica
Entrem-hi d'una vegada: Que volem dir amb això de Dicofilopersiflex? Perquè ens atrevim a utilitzar la paraula filosofia?
filosofia
[s. XIV; del ll. philosophia, i aquest, del gr. philosophía, íd. , comp. de filo- i el gr. sophía 'saviesa, ciència']
f 1 1 Ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última de la natura, de l'home i la seva actuació i de tota mena de coneixement possible, i que alhora es presenta generalment com a sistema jerarquitzat de judicis de valor sobre l'existència i el real amb vista a orientar l'actuació personal i col·lectiva.
2 Doctrina desenvolupada, sistemàticament o no, per un filòsof o un conjunt de filòsofs, o pròpia d'una tendència, d'una època, etc. La filosofia platònica, positivista, materialista, medieval.
2 Reflexió crítica sistematitzada sobre els fonaments, els límits i les orientacions d'una ciència o un àmbit del saber particulars. Filosofia del dret, de la història, de la religió, de la ciència.
3 p ext Saviesa del qui sap suportar les vicissituds de la vida. Has de prendre les coses amb filosofia.
filòsof -a
[s. XIV; del ll. philosophus, i aquest, del gr. philósophos, íd., 'el qui estima l'art, la saviesa, la ciència', comp. de filo- i el gr. sophós 'savi, hàbil']
m i f 1 Persona que és docta en filosofia, que filosofa.
2 Persona que sap suportar amb filosofia les dificultats de la vida, que es pren la vida amb saviesa.
filosòfic -a
[1696; del ll. philosophicus, -a, -um, íd.]
adj Relatiu o pertanyent a la filosofia
Refiar-nos del diccionari i de l'enciclopèdia dóna molta confiança i ens deixa sovint amb la consciència tranquila.
De vegades no ho entens massa bé del tot i veus que hi falta alguna cosa, algun matís essencial. Llavors cal recòrer a les cometes. Sí, decididament el nostre treball és un "Dicofilopersiflex" . Pel que fa a l'adjectiu, hi posarem forçosament cometes i que quedi dit d'una vegada per sempre. Per deixar clar que filosofem a la nostra manera, que no és altra que el poc o molt seny de la poca o molta cultura que hem anat acumulant.
i que sí, mira, potser sí que, de grat o per força, ens ajuda a suportar les vicissituts de la vida...
Ha estat en Francesc Hervada i Sala qui ens ha fet veure que ara sembla que tothom , tothom, pretén filosofar, però que en realitat, filosofar de veritat és una cosa seriosa. Ho va precisar en el blog Antifilòsof
Potser sí, però la majoria de gent pensa, raona, reflexiona, comenta, critica, matisa ... De tot plegat , ¿no en podem dir filosofar -amb cometes o sense cometes- per més que no sigui un terme ni molt precís ni molt científic?
Ja ens agrada crear neologismes, però tampoc no cal exagerar. No volem pas malmetre la paraula filosofia, ni el verb filosofar, ni l'adejctiu filosòfic/a , ni utilitzar l'adverb filosòficament en va ...però posats a triar, prefereixo que siguin els filòfofs essencials i essencialistes qui facin el petit esforç de triar-se un altre nom per a definir amb precisió llur tasca... i que ens deixin als pobres mortals la il·lusió que tot pensant i expressant-nos, ni que sigui regular o malament, estem filosofant una miqueta. .
Quedi dit doncs que tot plegat, només pretenem escriure, dir la nostra sobre els temes que ens interessen, sobre els fets de la vida que anem vivint, disfrutant o patint ... i expressar la nostra reacció devant d'aquestes petites realitats, somnis, emocions o miratges. Poca cosa doncs, res de gaire transcendent. Només la nostra petita i efímera petjada...
Des de principis del 2004, el fenòmen Blog, la Blogosfera en general i a ca nostra la Catosfera, ha permès de posar sobre la taula miríades de persones que sense l'aital fenòmen mai no haguéssim conegut. Ha aparegut com per art de màgia un col·lectiu d'escriptors-editors de blogs, alguns dels quals porten l'etiqueta de filosòfics i ho són, o s'hi dediquen, i d'altres no la porten però també ho són. En realitat, tothom que escriu i ho fa sense una voluntat expressa de crear una obra artística-diguem-ne relat , conte o novel·la - ja està filosofant.
Quatre enllaços ben triats m'estaviaran 1000 imatges i 1000 paraules :
Ramon Alcoberro: Filosofia i pensament
Creació filosòfica (Anna) "Més acció i menys pensar? "
Ciberfilosofia TdQ (Toni Ibáñez)
Paraules
Volia dir-vos (Francec Hervada)
Perejoan Carrascla
Josep Ma Terricabras Weblog
On acaba la "filosofia" i on comença la filosofia i viceversa? I on la Filosofia i on la filosfia ? I com es podria demostrar?
Per complicar-ho encara més , heus aquí una d'aquelles citations que tots els filòfofs i alguns literats coneixen de memòria. Antonio Tabucchi, a Sostiene Pereira, una testimonianza ( 1993) escriu :
"Afirma Pereira que es va sentir més alleujat, va acabar-se la llimonada i va estar temptat de prendre'n una altra (...)
I en aquell punt a pereira li va venir al cap una frase que li deia sempre el seu oncle, que era un escriptor frustrat, i va pronunciar-la. Va dir: la filosofia sembla que es dediqui només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies, i la literatura sembla que es dediqui només a fantasies, però potser diu la veritat."
(pg29. Traducció catalana de X. Riu. 1995)
I si fos una mica veritat això que la literatura potser diu la veritat? Bé, filosofia, literatura, amb majúscules, amb minúscules, amb cometes o sense ... potser no és massa important. El què compta és el que quedarà per al futur, si queda res.
I és que als filòfofs essencials o essencialistes els ha sortit molta competència des que Internet s'ha banalitzat. El mateix està passant als periodistes i als escriptors essencialistes o essencials. Hi ha algú que té molt clar com està anat i com anirà.
Sí val a dir-ho així : tothom té dret a sentir-se periodista, escriptor i filòfof a la vegada, tot va en el mateix paquet. Algú tindrà feina a taxonomitzar amb precisió i amb cura la massa informe que s'està creant. Feina n'hi haurà, però tampoc tanta !... No més que en els altres camps de la vida ...
El temps posa cada cosa i cadascú als seu lloc mica en mica, "tout doucement sans faire de bruit". I la vida separa el gra de la palla i tot torna al bon camí.
Només cal tenir una mica de paciència i esperar. Cal tenir confiança en aquesta dita que, exactament com passa amb la llei de Murphy, no falla mai.
/3/2005
Els millors enllaços a seus de Filosofia.
1/4/2005
filosofia
[s. XIV; del ll. philosophia, i aquest, del gr. philosophía, íd. , comp. de filo- i el gr. sophía 'saviesa, ciència']
f 1 1 Ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última de la natura, de l'home i la seva actuació i de tota mena de coneixement possible, i que alhora es presenta generalment com a sistema jerarquitzat de judicis de valor sobre l'existència i el real amb vista a orientar l'actuació personal i col·lectiva.
2 Doctrina desenvolupada, sistemàticament o no, per un filòsof o un conjunt de filòsofs, o pròpia d'una tendència, d'una època, etc. La filosofia platònica, positivista, materialista, medieval.
2 Reflexió crítica sistematitzada sobre els fonaments, els límits i les orientacions d'una ciència o un àmbit del saber particulars. Filosofia del dret, de la història, de la religió, de la ciència.
3 p ext Saviesa del qui sap suportar les vicissituds de la vida. Has de prendre les coses amb filosofia.
filòsof -a
[s. XIV; del ll. philosophus, i aquest, del gr. philósophos, íd., 'el qui estima l'art, la saviesa, la ciència', comp. de filo- i el gr. sophós 'savi, hàbil']
m i f 1 Persona que és docta en filosofia, que filosofa.
2 Persona que sap suportar amb filosofia les dificultats de la vida, que es pren la vida amb saviesa.
filosòfic -a
[1696; del ll. philosophicus, -a, -um, íd.]
adj Relatiu o pertanyent a la filosofia
Refiar-nos del diccionari i de l'enciclopèdia dóna molta confiança i ens deixa sovint amb la consciència tranquila.
De vegades no ho entens massa bé del tot i veus que hi falta alguna cosa, algun matís essencial. Llavors cal recòrer a les cometes. Sí, decididament el nostre treball és un "Dicofilopersiflex" . Pel que fa a l'adjectiu, hi posarem forçosament cometes i que quedi dit d'una vegada per sempre. Per deixar clar que filosofem a la nostra manera, que no és altra que el poc o molt seny de la poca o molta cultura que hem anat acumulant.
i que sí, mira, potser sí que, de grat o per força, ens ajuda a suportar les vicissituts de la vida...
Ha estat en Francesc Hervada i Sala qui ens ha fet veure que ara sembla que tothom , tothom, pretén filosofar, però que en realitat, filosofar de veritat és una cosa seriosa. Ho va precisar en el blog Antifilòsof
Potser sí, però la majoria de gent pensa, raona, reflexiona, comenta, critica, matisa ... De tot plegat , ¿no en podem dir filosofar -amb cometes o sense cometes- per més que no sigui un terme ni molt precís ni molt científic?
Ja ens agrada crear neologismes, però tampoc no cal exagerar. No volem pas malmetre la paraula filosofia, ni el verb filosofar, ni l'adejctiu filosòfic/a , ni utilitzar l'adverb filosòficament en va ...però posats a triar, prefereixo que siguin els filòfofs essencials i essencialistes qui facin el petit esforç de triar-se un altre nom per a definir amb precisió llur tasca... i que ens deixin als pobres mortals la il·lusió que tot pensant i expressant-nos, ni que sigui regular o malament, estem filosofant una miqueta. .
Quedi dit doncs que tot plegat, només pretenem escriure, dir la nostra sobre els temes que ens interessen, sobre els fets de la vida que anem vivint, disfrutant o patint ... i expressar la nostra reacció devant d'aquestes petites realitats, somnis, emocions o miratges. Poca cosa doncs, res de gaire transcendent. Només la nostra petita i efímera petjada...
Des de principis del 2004, el fenòmen Blog, la Blogosfera en general i a ca nostra la Catosfera, ha permès de posar sobre la taula miríades de persones que sense l'aital fenòmen mai no haguéssim conegut. Ha aparegut com per art de màgia un col·lectiu d'escriptors-editors de blogs, alguns dels quals porten l'etiqueta de filosòfics i ho són, o s'hi dediquen, i d'altres no la porten però també ho són. En realitat, tothom que escriu i ho fa sense una voluntat expressa de crear una obra artística-diguem-ne relat , conte o novel·la - ja està filosofant.
Quatre enllaços ben triats m'estaviaran 1000 imatges i 1000 paraules :
Ramon Alcoberro: Filosofia i pensament
Creació filosòfica (Anna) "Més acció i menys pensar? "
Ciberfilosofia TdQ (Toni Ibáñez)
Paraules
Volia dir-vos (Francec Hervada)
Perejoan Carrascla
Josep Ma Terricabras Weblog
On acaba la "filosofia" i on comença la filosofia i viceversa? I on la Filosofia i on la filosfia ? I com es podria demostrar?
Per complicar-ho encara més , heus aquí una d'aquelles citations que tots els filòfofs i alguns literats coneixen de memòria. Antonio Tabucchi, a Sostiene Pereira, una testimonianza ( 1993) escriu :
"Afirma Pereira que es va sentir més alleujat, va acabar-se la llimonada i va estar temptat de prendre'n una altra (...)
I en aquell punt a pereira li va venir al cap una frase que li deia sempre el seu oncle, que era un escriptor frustrat, i va pronunciar-la. Va dir: la filosofia sembla que es dediqui només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies, i la literatura sembla que es dediqui només a fantasies, però potser diu la veritat."
(pg29. Traducció catalana de X. Riu. 1995)
I si fos una mica veritat això que la literatura potser diu la veritat? Bé, filosofia, literatura, amb majúscules, amb minúscules, amb cometes o sense ... potser no és massa important. El què compta és el que quedarà per al futur, si queda res.
I és que als filòfofs essencials o essencialistes els ha sortit molta competència des que Internet s'ha banalitzat. El mateix està passant als periodistes i als escriptors essencialistes o essencials. Hi ha algú que té molt clar com està anat i com anirà.
Sí val a dir-ho així : tothom té dret a sentir-se periodista, escriptor i filòfof a la vegada, tot va en el mateix paquet. Algú tindrà feina a taxonomitzar amb precisió i amb cura la massa informe que s'està creant. Feina n'hi haurà, però tampoc tanta !... No més que en els altres camps de la vida ...
El temps posa cada cosa i cadascú als seu lloc mica en mica, "tout doucement sans faire de bruit". I la vida separa el gra de la palla i tot torna al bon camí.
Només cal tenir una mica de paciència i esperar. Cal tenir confiança en aquesta dita que, exactament com passa amb la llei de Murphy, no falla mai.
/3/2005
Els millors enllaços a seus de Filosofia.
1/4/2005
F : Flexible ( Dicofilopersiflex : Diccionari filosòfic, personal i _______________ )
Nou tipus de diccionari, també conegut com Dicofilopersiflex, adjectivat per en Sadurní Girona, consistent bàsicament en una série d'entrades modificables a voluntat i desenvolupables en funció del temps, les ganes i la inspiració. En principi,