L. llegir
El que hem llegit VI. Capítol 6.
Charles Hobbs. Organisez votre vie, maîtrisez votre temps.
Allà pel Carnaval de l'any 1991 vam anar a Montpellier i en alguna llibreria devia comprar-hi aquest llibre:
La versió original americana és de 1987. I el títol : Time Power. Des que el vaig llegir me'l vaig fer meu i l'he anat aconsellant sempre a tothom qui s'ha posat a tret de consell. Això no vol pas dir ni que hagi aconseguit, ni llavors ni ara, organitzar perfectament el meu temps ni sabut organitzar perfectament la meva vida.
El que passa és, com en tantes coses, que com que mentre hi ha vida hi ha esperança, hom necessita tenir unes fites marcades que poder convertir-se en leitmotivs de tota una vida.
Ara que m'ha vingut al cap la idea de crear un podcast per a fitxers d'àudio francesos, se m'ha acudit fer un petit resum del llibre. Un resum que tenia pendent des de fa no mesos sinó anys!
És una manera de confessar que tot està als llibres però no n'hi ha prou. El difícil és aconseguir que la teoria del llibre passi a la realitat i pràctica de la nostra vida.
Charles Hobbs. Time power. Harper & Rox. New York.1987
Traduction française en 1988 avec le titre
Organisez votre temps, maîtrisez votre vie. Presses Pocket
La système de Maîtrise du Temps repose sur trois concepts clé
Premièrement : LA GESTION DU TEMPS EST L’ACTE PAR LEQUEL ON CONTRÔLE LES ÉVÉNEMENTS
Depuis des siècles les philopsophes associent temps et événements. Einstein a même émis une hypothèse selon laquelle le temps est indissociable des événements grâce auxquels nous le mesurons.
Par conséquent le Temps peut être défini comme une succession d’événements.
Gérer c’est contrôler. Si vous parvenez à avoir le contrôle sur des événemnts adéquats, vous gérez bien votre temps.
Deuxième principe clé: Il faut appliquer un maximun de congruence entre tous les élements de notre vie : équilibre, harmonie, adéquation. Vital vs fausse urgence ou urgence banale.
Troisième principe clé : Il faut appliquer un maximum d’effort de concentration pour faire aboutir nos priorités vitales : principes unificateurs, prioritrés a long terme, priorités à moyen terme et priorités à court-terme.
C’est à dire fixer des objectifs et s’attacher à les les faire aboutir
Cela dit, il faut ajouter un mot sur la nature de ce que nous appelons événements :
1. Il a les événements que nous pensons ne pas pouvoir contrôler et que , en effet nous ne pouvons pas contrôler.
2. Il a les événements que nous pensons ne pas pouvoir contrôler mais que , en réalité, nous pouvons contrôler
3. Il a les événements que nous pensons pouvoir contrôler mais que , en fait, nous ne pouvons pas contrôler
4. Il a les événements que nous pensosn pouvoir contrôler et que , en effet, nous pouvons contrôler
Il en résulte qu’il s’avère fondamental de comprendre la nature des événements qui se produisent autour de nous pour les classer par ordre de priorité afin de parvenir à les contrôler .
Gérer son temps équivaut à se fixer des objectifs et pour se fixer des objetifs faut établir ses priorités les plus essentielles.
Sur la base des objetifs vitaux, essentiels, on établit d’une façon logique et cohérente (continuïté dans l’organisation des objectifs) nos objectifs à long terme, ceux à moyent terme et ceux à court terme, qui sont en fait ce que nous notons dans notre agenda personnel.
C’est dans la mesure que nous accomplissions nos ebjectifs que nous développons notre amour-propre et que nous parvenons, du coup, à être plus près du bonheur .
À l’intérieur, plein de bons conseils concernant la façon de planifier ses objectifs
La façon de déléguer efficacement et de différer de façon efficace et positive la reálisation de ses projets. …
Je vous le conseille sans réserve. Satisfaits ou remboursés/ées ;-)
Car on en tire l'impression de bien comprendre ce qu'il faut faire pour maîtrisier son Temps. Si vous n'y parvenez pas, il vous faut sans doute lire un livre qui reste à écrire et dont j'aimerais bien être l'auteur : Ce qu'il faut faire pour faire ce qu'il faut faire ! (Sani)
__________________
Mostrando entradas con la etiqueta tàctiques i estratègies. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta tàctiques i estratègies. Mostrar todas las entradas
30.3.08
1.1.07
B : Boicot | Boicotejar
Una reflexió premliminar: o bé ara abans de legir aquesta entrada o durant o en acabar, em permeto recomanar-vos que claveu una ullada a l'entrada creativitat. Son dos termes més sinònims que no ens pensem.
D'entrada, uns quants exemples i després les reflexions.
1. El boicot que va patir el capità Charles Cunningham Boycott, representant de la corona Britànica a irlanda, per part dels organitzats pagesos irlandesos l'any 1880.
El seu cognom dóna nom a l'estratègia o conjunt d'estratègies que permeten d'enfrontar-se amb èxit a qualsevol imposició.
2. El boicot als productes britànics per part dels nordamericans a l'època de la revolució americana.
3. El boicot dels afroamericans en el marc del moviment pels drets civils alds anys 1960s.
4. El boicot als productes britànics organized a l'ïndia per Mohandas Gandhi.
5. El boicot de la lliga àrab a Israel y les companyies que comerciaven amb israel..
6. El boicot dels sudafricans als règim d'"apartheid" durant els anys 1985 i 1986.
7. El 2003, el boicot als productes làctics de la companyia "Llet Pascual" a Catalunya.
8. Maig de 2004. M'envien aquest text:
"PASSEU EL CORREU A TOTHOM QUE CONEGUEU, SI VOLEU ÉS CLAR!!
Els grans magatzems "El Corte Ingles" financen amb la seva publicitat el programa matinal de la COPE. on el fatxa Federico Jiménez Losantos es dedica cada dia a despotricar contra els catalans acusant-nos a tots de terroristes i de "Rojos separatistes" arribant a l'insult en contra de les nostres institucions i dels nostres representants polítics..
S'ha iniciat una campanya de protesta que consisteix en enviar el següent missatge a la direcció d'El Corte Inglés i deixar d'anar a comprar a aquests magatzems i a qualsevol de les seves empreses associades. (Hipercor, Viajes El Corte Inglés, etc. ). Recordeu l'èxit de campanyes similars com el cas de Llet Pascual i reenvieu aquest missatge a tots els coneguts !
____________
+ http://infotk.blogs.com/infotk/2004/03/jimenez_losanto.html
La Carta que proposen enviar al Director Genral del CI
Sr. Director general de El Corte Inglés.
Dado que su empresa, patrocina con su publicidad, el programa radiofónico de la Cadena COPE, en el cual el Sr. Federico Jiménez Losantos se dedica, día tras día, a manipular la información, a insultar la inteligencia de sus oyentes y a efectuar un ejercicio aborrecible de demagogia, yo, así como mis familiares y allegados hemos decidido no volver a comprar ningún producto ni servicio en sus establecimientos, ya que pensamos que cualquier empresa que patrocina un programa similar, no deja de reflejar su propia filosofía mediante dicho patrocinio.
Como dicha filosofía me produce un elevado grado de rechazo, no puedo dejar de asociar dicho rechazo a los productos y servicios que ofrecen aquellos que con su aportación económica sostienen a tan cavernarios individuos.
Si en el futuro deciden cambiar esta política publicitaria, estaré encantado de poder volver a disfrutar de sus servicios.
Entretanto, reciba un respetuoso saludo.
Bé caldrà estar atent i veure com evoluciona la cosa ... no dubto que serà efectiu ... El Corte Inglés haurà de moure fitxa ... necessàriament. Això que els toquin la butxaca i la imatge ... mou muntanyes
9. Bé, hi ha un cas molt especial de boicot. La puntada de peu al cul a tot el govern del mal anomenat Partit Popular en ocasió de les eleccions de 14 de març del 2004.
Ignacio Ramonet, en l'article "Spanish Lies" a "Le Monde Diplomatique" (abril 2004) ho diu d'aquesta manera:
THE 11 March bombings in Spain are a consequence of the Iraq war and the confrontation between al-Qaida and the United States and its allies. They are a terrible reminder that a year after the offensive against Baghdad the world seems a more unstable, violent and dangerous place. (...)
For the first time the actions of a terrorist group have created a unique confluence of tragic events: the bombings; a major press campaign compounded by lies told by the Spanish government; and a major electoral event, the national parliamentary elections. Rarely in the life of a demo cratic state have we seen a mutual interaction of three such powerful temporalities: the time of the event itself, media time and the time of politics. (...)
One of the morals of this tale is that people are extremely sensitive to attempts at manipulating the media. In Spain and elsewhere people do not like to be misled. Many people agree that the media tendency to deceive is one of the great problems of our time.
The Popular party had gone too far in exploiting its control of information, both in spreading lies to justify its commitment to the war in Iraq and in concealing its responsibility for the ecological catastrophe of the sinking of the oil tanker Prestige. Presumably it thought that, with the media hypnosis created by the bombings, one more lie would pass unnoticed. But when Spaniards rose in protest, the government fell.
Queda clar doncs que aquest també és un cas paradicmàtic de boicot contra els polítics corruptes que cal tenir ben present a la memòria històrica.
Els progressistes d'arreu del món, en un món globalitzat com el que existeix, tenen ara més que mai una poderosa arma al servei del bé. El boicot contra tot allò que perjudica el medi ambient i contra les persones que, des del poder, actuen contra els drets de la majoria.
Tot el truc rau en ser capaços d'organitzar-nos per defensar les idees: difonent la informació arreu del món i prenent les mesures eficaces per a boicotejar el mal en qualsevol de les seves infinites formes.
/06/2004
+
Avui 15 /3 /2005 Acaben de trobar això al blog de la Magdalena Banderas que reprodueix una entrevista a Arcadi Oliveras:
"La mayoría opina que más vale no saber tantas cosas porque no se puede hacer nada para evitarlas. ¿Está de acuerdo?
En absoluto. La gente está cambiando de actitud. Cuando sabe lo que ocurre, cambia. Por eso lo más importante es difundir este tipo de informaciones, que la gente sepa quién está decidiendo, quién es Kofi Annan y por qué decide unas cosas y no otras. También es importante que se generen pautas de comportamiento, como por ejemplo boicotear a determinadas empresas.
¿Los boicots funcionan?
No se puede abusar de esta práctica, pero si se aplica durante un tiempo concreto y a unas empresas específicas sí puede dar resultados. Los ecologistas alemanes saben hacerlo muy bien. Durante un tiempo se concentraron en la Shell y finamente esta petrolera cambió de actitud respecto a las plataforma del Mar del Norte. Los boicots también han funcionado con Nestlé y su política de venta de productos a África. Las empresas reaccionan rápidamente cuando advierten que hay un pequeño movimiento de la gente."
I al mateix blog, un altre enllaç, aquest a La Vanguardia : "Pacifistas: boicot al conformismo"
15/3/2005
D'entrada, uns quants exemples i després les reflexions.
1. El boicot que va patir el capità Charles Cunningham Boycott, representant de la corona Britànica a irlanda, per part dels organitzats pagesos irlandesos l'any 1880.
El seu cognom dóna nom a l'estratègia o conjunt d'estratègies que permeten d'enfrontar-se amb èxit a qualsevol imposició.
2. El boicot als productes britànics per part dels nordamericans a l'època de la revolució americana.
3. El boicot dels afroamericans en el marc del moviment pels drets civils alds anys 1960s.
4. El boicot als productes britànics organized a l'ïndia per Mohandas Gandhi.
5. El boicot de la lliga àrab a Israel y les companyies que comerciaven amb israel..
6. El boicot dels sudafricans als règim d'"apartheid" durant els anys 1985 i 1986.
7. El 2003, el boicot als productes làctics de la companyia "Llet Pascual" a Catalunya.
8. Maig de 2004. M'envien aquest text:
"PASSEU EL CORREU A TOTHOM QUE CONEGUEU, SI VOLEU ÉS CLAR!!
Els grans magatzems "El Corte Ingles" financen amb la seva publicitat el programa matinal de la COPE. on el fatxa Federico Jiménez Losantos es dedica cada dia a despotricar contra els catalans acusant-nos a tots de terroristes i de "Rojos separatistes" arribant a l'insult en contra de les nostres institucions i dels nostres representants polítics..
S'ha iniciat una campanya de protesta que consisteix en enviar el següent missatge a la direcció d'El Corte Inglés i deixar d'anar a comprar a aquests magatzems i a qualsevol de les seves empreses associades. (Hipercor, Viajes El Corte Inglés, etc. ). Recordeu l'èxit de campanyes similars com el cas de Llet Pascual i reenvieu aquest missatge a tots els coneguts !
____________
+ http://infotk.blogs.com/infotk/2004/03/jimenez_losanto.html
La Carta que proposen enviar al Director Genral del CI
Sr. Director general de El Corte Inglés.
Dado que su empresa, patrocina con su publicidad, el programa radiofónico de la Cadena COPE, en el cual el Sr. Federico Jiménez Losantos se dedica, día tras día, a manipular la información, a insultar la inteligencia de sus oyentes y a efectuar un ejercicio aborrecible de demagogia, yo, así como mis familiares y allegados hemos decidido no volver a comprar ningún producto ni servicio en sus establecimientos, ya que pensamos que cualquier empresa que patrocina un programa similar, no deja de reflejar su propia filosofía mediante dicho patrocinio.
Como dicha filosofía me produce un elevado grado de rechazo, no puedo dejar de asociar dicho rechazo a los productos y servicios que ofrecen aquellos que con su aportación económica sostienen a tan cavernarios individuos.
Si en el futuro deciden cambiar esta política publicitaria, estaré encantado de poder volver a disfrutar de sus servicios.
Entretanto, reciba un respetuoso saludo.
Bé caldrà estar atent i veure com evoluciona la cosa ... no dubto que serà efectiu ... El Corte Inglés haurà de moure fitxa ... necessàriament. Això que els toquin la butxaca i la imatge ... mou muntanyes
9. Bé, hi ha un cas molt especial de boicot. La puntada de peu al cul a tot el govern del mal anomenat Partit Popular en ocasió de les eleccions de 14 de març del 2004.
Ignacio Ramonet, en l'article "Spanish Lies" a "Le Monde Diplomatique" (abril 2004) ho diu d'aquesta manera:
THE 11 March bombings in Spain are a consequence of the Iraq war and the confrontation between al-Qaida and the United States and its allies. They are a terrible reminder that a year after the offensive against Baghdad the world seems a more unstable, violent and dangerous place. (...)
For the first time the actions of a terrorist group have created a unique confluence of tragic events: the bombings; a major press campaign compounded by lies told by the Spanish government; and a major electoral event, the national parliamentary elections. Rarely in the life of a demo cratic state have we seen a mutual interaction of three such powerful temporalities: the time of the event itself, media time and the time of politics. (...)
One of the morals of this tale is that people are extremely sensitive to attempts at manipulating the media. In Spain and elsewhere people do not like to be misled. Many people agree that the media tendency to deceive is one of the great problems of our time.
The Popular party had gone too far in exploiting its control of information, both in spreading lies to justify its commitment to the war in Iraq and in concealing its responsibility for the ecological catastrophe of the sinking of the oil tanker Prestige. Presumably it thought that, with the media hypnosis created by the bombings, one more lie would pass unnoticed. But when Spaniards rose in protest, the government fell.
Queda clar doncs que aquest també és un cas paradicmàtic de boicot contra els polítics corruptes que cal tenir ben present a la memòria històrica.
Els progressistes d'arreu del món, en un món globalitzat com el que existeix, tenen ara més que mai una poderosa arma al servei del bé. El boicot contra tot allò que perjudica el medi ambient i contra les persones que, des del poder, actuen contra els drets de la majoria.
Tot el truc rau en ser capaços d'organitzar-nos per defensar les idees: difonent la informació arreu del món i prenent les mesures eficaces per a boicotejar el mal en qualsevol de les seves infinites formes.
/06/2004
+
Avui 15 /3 /2005 Acaben de trobar això al blog de la Magdalena Banderas que reprodueix una entrevista a Arcadi Oliveras:
"La mayoría opina que más vale no saber tantas cosas porque no se puede hacer nada para evitarlas. ¿Está de acuerdo?
En absoluto. La gente está cambiando de actitud. Cuando sabe lo que ocurre, cambia. Por eso lo más importante es difundir este tipo de informaciones, que la gente sepa quién está decidiendo, quién es Kofi Annan y por qué decide unas cosas y no otras. También es importante que se generen pautas de comportamiento, como por ejemplo boicotear a determinadas empresas.
¿Los boicots funcionan?
No se puede abusar de esta práctica, pero si se aplica durante un tiempo concreto y a unas empresas específicas sí puede dar resultados. Los ecologistas alemanes saben hacerlo muy bien. Durante un tiempo se concentraron en la Shell y finamente esta petrolera cambió de actitud respecto a las plataforma del Mar del Norte. Los boicots también han funcionado con Nestlé y su política de venta de productos a África. Las empresas reaccionan rápidamente cuando advierten que hay un pequeño movimiento de la gente."
I al mateix blog, un altre enllaç, aquest a La Vanguardia : "Pacifistas: boicot al conformismo"
15/3/2005
C : Contradiccions
Una de les contradiccions (no sabem ben bé si real o aparent) que més ens va preocupar durant uns anys i encara ens persegueix de vegades és la que s'estableix en posar en contacte dues grans frases, carregades les dues de massa raó:
La primera: "Qui vol, pot" o " Voler és poder" i que en francès es diu de la mateixa manera, afegint només, però sobre tot, el matís de "a condició de voler-ho realment"
La segona: "A manos de su antojo el tonto muere", que apareix en alguna pàgina de Juan de Mairena d'Antonio Machado.
Intentarem decidir si hi ha contradicció o no entre aquestes dues veritats, i raonar per quina de les dues valdria més la pena decantar-se ... si calgués fer-ho en un moment determinat.
Reconeixereu, espero, que no ens ho posem gens fàcil! ;-)
De contradiccions n'hi ha tantes, que no acabaríem mai de llistar-les totes. Tanmateix, n'hi ha una d'extremadament subtil, que sembla no voler ser-ho, però ho és!
Mentre hi ha qui com Jacques Préverft , en el seu poema Per fer el retrat d'un ocell , insisteix en què cal tenir paciència, hi ha qui, com François Bott, afirma , en el seu Tractat sobre la Desil·lusio, que "La paciència és el privilegi de la pobresa".
Com? Ondia! No hi havíem pensat, no ... Caldrà pensar-hi ... i dir-hi alguna cosa, oi?
En què quedem, la paciència és una virtut o una "desgràcia"?
Au, decidiu-ho vosaltres ...
La primera: "Qui vol, pot" o " Voler és poder" i que en francès es diu de la mateixa manera, afegint només, però sobre tot, el matís de "a condició de voler-ho realment"
La segona: "A manos de su antojo el tonto muere", que apareix en alguna pàgina de Juan de Mairena d'Antonio Machado.
Intentarem decidir si hi ha contradicció o no entre aquestes dues veritats, i raonar per quina de les dues valdria més la pena decantar-se ... si calgués fer-ho en un moment determinat.
Reconeixereu, espero, que no ens ho posem gens fàcil! ;-)
De contradiccions n'hi ha tantes, que no acabaríem mai de llistar-les totes. Tanmateix, n'hi ha una d'extremadament subtil, que sembla no voler ser-ho, però ho és!
Mentre hi ha qui com Jacques Préverft , en el seu poema Per fer el retrat d'un ocell , insisteix en què cal tenir paciència, hi ha qui, com François Bott, afirma , en el seu Tractat sobre la Desil·lusio, que "La paciència és el privilegi de la pobresa".
Com? Ondia! No hi havíem pensat, no ... Caldrà pensar-hi ... i dir-hi alguna cosa, oi?
En què quedem, la paciència és una virtut o una "desgràcia"?
Au, decidiu-ho vosaltres ...
31.12.06
D : Disciplina (adj. disciplinat, disciplinada)
Partirem de la premisa que no som massa disciplinats ni tenim massa auto-disciplina (Dic "som" ... però vull dir "jo", és clar!). Una desgràcia com una altra, perquè la manca d'autodisciplina és una tara, cal assumir-ho així.
En el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, hi dedica el capítol 9.
La disciplina, juntament amb la força de voluntat són els elements claus per tirar endavant a la vida.Des de la més tendra infància fins al final, tant per aprendre com per treballar adequadament cal una bona dosi de disciplina i això no és altra cosa que la capacitat de sacrifici o de renúncia al desordre una mica innat de les persones i d'adaptació a les normes imposades, tot i que pot ben bé passar que aquestes normes no siguin sempre perfectes.
Autodisciplina i disciplina: dues coses diferents.
En el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, hi dedica el capítol 9.
La disciplina, juntament amb la força de voluntat són els elements claus per tirar endavant a la vida.Des de la més tendra infància fins al final, tant per aprendre com per treballar adequadament cal una bona dosi de disciplina i això no és altra cosa que la capacitat de sacrifici o de renúncia al desordre una mica innat de les persones i d'adaptació a les normes imposades, tot i que pot ben bé passar que aquestes normes no siguin sempre perfectes.
Autodisciplina i disciplina: dues coses diferents.
E : Estupidesa (adj, estúpid, estúpida)
Insecte coleòpter paràsit de l'home i la dona creat per Déu el setè dia després d'esmorzar, -l'hora, diuen, del bon humor i de màxima disponibilitat- just abans de posar-se a descansar de-fi-ni-ti-va-ment.
Algunes versions del Gènesi, manipulant estúpidament la versió original, ometen aquest detall significatiu.
Resistent als insecticides, ha aconseguit establir-se entre els humans, de forma paràsita, fins a un punt que és impossible de matar-lo sense matar als éssers que el transporten.
Algunes versions del Gènesi, manipulant estúpidament la versió original, ometen aquest detall significatiu.
Resistent als insecticides, ha aconseguit establir-se entre els humans, de forma paràsita, fins a un punt que és impossible de matar-lo sense matar als éssers que el transporten.
E : exemple ( la funció de l' _________)
O com n'és de difícil trobar un bon exemple per explicar en paraules més entenedores allò que sembla complicat.
I de com, sovint, els exemples o bé compliquen més el que ja era clar, o bé fan més abstrús allò que ja era complicat, o bé falsegen la veritat, entre moltes altres conseqüències pernicioses.
Per la seva funció didàctica, els exemples són molt apreciats pels professors, que els consideren l'eina per excel·lència a l'hora d'ensenyar. No sé si el fenòmen de l'exemple està molt o poc estudiat, però em temo que queden moltes tesis doctorals a fer sobre els bons i els mals exemples que es passegen per llibres i manuals de tota mena.
Serà molt complicat d'explicar-ho i encara més donar-ne bons exemples ... Però provarem de fer-ho ...
I de com, sovint, els exemples o bé compliquen més el que ja era clar, o bé fan més abstrús allò que ja era complicat, o bé falsegen la veritat, entre moltes altres conseqüències pernicioses.
Per la seva funció didàctica, els exemples són molt apreciats pels professors, que els consideren l'eina per excel·lència a l'hora d'ensenyar. No sé si el fenòmen de l'exemple està molt o poc estudiat, però em temo que queden moltes tesis doctorals a fer sobre els bons i els mals exemples que es passegen per llibres i manuals de tota mena.
Serà molt complicat d'explicar-ho i encara més donar-ne bons exemples ... Però provarem de fer-ho ...
G : Guerra ( plural, guerres)
I. Guerra cibernètica
En castellà: "ciberguerra" o "guerra I". En anglès: IW.
Del concepte del terme així com de les implicacions que podria tenir ens n'hem assabentat a través d'un article del diari El País del diumenge 22 de febrer del 1998, que publica la traducció de l'original publicat pel diari britànic The Independent, del periodista John Carlin.
Només per l'article valia la pena comprar el diari. Ho lligarem amb les entrades "espies" i "Saddam Hussein".
__________________________
II. Guerres del futur
Andreu Claret. "Les guerres del segle XXl". Diari Avui. Divendres 1 de maig 1998. pg. 20 .
El sobretítol explicatiu de l'article és "En el futur l'acció militar es confondrà amb l'actuació policial". Anirem preparant un comentari al seu article i potser hi afegirem coses de la nostra pròpia collita.
__________________________
III. Golf (Guerra del)
Una guerra diferent, que mereix un comentari.
Tothom o, per ser més precisos, gairebé tothom, se n'havia oblidat, per què com és ben sabut allò que no passa per televisió "no existeix". I darrerament ... la televisió no en parlava.
De cop, n'ha tornat a parlar i ens hem adonat que la Guerra del Golf seguia viva , latent i disposada a rebifar-se. Males notícies...
El que sabem o creiem saber:
L'orígen de la possible Segona Guerra del Golf, segons han anat publicant els diaris des de fa mesos, és el fet que el govern iraquià i, com a sinècdoque metonimiosa o metonímia metaforicosa el seu cap Saddam Hussein, disposa d'un arsenal d'armes químiques i bacteriològiques capaces a la llarga o a la curta de provocar un extermini massiu incalculable.
La negativa del govern iraquià de deixar controlar aquests arsenals per experts de l'ONU, a més de confirmar sospites, sembla deixar en ridícul una vegada més els representants del món occidental, i això sembla motiu suficient per intentar una nova guerra que "redueixi o retrasi" la capacitat de fabricar unes armes que terroritzen les imaginacions potser més encara que l'arma nuclear.
Sabem que l'operació per posar-la en marxa com a mínim ja té nom: "Tro del Desert" i que tot apunta a que hi haurà alguna cosa o altra, perquè la mobilització d'efectius ja realitzada sembla que no va de broma.
El diari El País del diumenge 15 de febrer de 1998 publica en el suplement "Domingo" un llarg article del periodista Javier Valenzuela titolat "Guerras no tan paralelas" i en les pàgines interiors s'explica entre altres coses "Los protagonistas de la primera guerra" i "Los protagonistas de la posible segunda guerra" ... que és com cridar el mal temps...
Que a Canal+ , els guinyols ridiculitzen Aznar mostrant que el cap del govern espanyol no té veu ni veta, només li toca el paper de dir "amén" per boca de Tony Blair que ho anuncia abans que ell, i que en Bill Clinton, assegut en un sofà de la Casa Blanca parla amb un majordom espanyol que l'informa de la participació del nostre país en la nova creauada. Bill Clinton no recorda el nom del nostre país i pronuncia Espanya anomenant-la "Estepoña". Premi pels de Canal+, que no pèrden el sentit de l'humor ni per referir-se assumptes que poden acabar sent força macabres!
Mentrestant, veiem que per la majoria de cadenes de televisió eviten com la pesta fer hipòtesis sobre els esdeveniments. I es limiten a difondre els comunicats que les Reuters, CIAs, FrancePress etc... envien per informar del desenvolupament de la crisi.
Que hi tornarà a haver un muntatge "informatiu-desinformatiu" considerable. Segons escriu el periodista J. Valenzuela:
"El Pentágono ganó por goleada la guerra del Golfo y no sólo porque tras seis semanas de intensos bombardeos, tan sólo necesitó 100 horas de campaña terrestre para poner en fuga a las tropas iraquíes. La ganó también porque habiendo aprendido la lección del Vietnam, controló por completo la información. A los reporteros no se les permitió el acceso directo a los frentes y se les alimentó constantemente con supuesto material informativo fabricado por el Pentágono. Ahora sabemos que hubo muchas mentiras en Tormenta del Desierto".
No cal ser molt llest per imaginar que si hi ha una nova guerra, el control sobre la informació i la manipulació mediàtica es reproduiran encara amb més froça i amb més sofisticació. Probablement ens tornaran a ensenyar fotos i videos trucats amb material de la darrera generació tecnològica i amb més mentides sobre els recomptes de víctimes d'un i altre bàndols. La veritat del que passi potser només se sabrà ben entrat el segle XXI, si és que mai s'arriba a saber.
Sobre la Primera Guerra del Golf, --potser ja tant se val anomenar-la així --, també sabem el que en diu el llibre Distant Voices de John Pilger: tot el tercer capítol del llibre ,"MYTHMAKERS OF THE GULF WAR" , pàgines 85 a 152, reprodueixen dotze articles que el periodista i corresponsal de guerra va escriure sobre el tema:
"According to George Bush, John Major, Douglas Hurd et al., the sole aim of the Gulf War is "the liberation of Kuwait. The truth is to be found in events notably excluded from the present "coverage". In May 1990 the president's most senior adviseru body, the National Security Council, submitted to Bush a White paper in which Iraq anss Saddam Hussein are described as "the optimum contenders to replace the Warsaw Pact" as the rationale for continued Cold War military spending and for putting an end to the "peace dividend" ...
"There is other evidence that Saddam Hussein was deliberately squeezed or "entrapped" into invading Kuwait". ( "Sins of Omission". January 1991)
És a dir, que la invasió de Kuwait va ser una trampa parada a Saddam Hussein per poder-li després fer la Guerra del Golf ...
Un bon exemple de maquiavelisme del bó ... només que els balanços de víctimes, per un món occidental on la vida humana sembla que té un valor incalculable, són bastant aterradors:
"What ought to have been the main news event of the past week was that as many as 200,000 Iraquis may have been killed in the war in the Gulf, compared with an estimated 2,000 killed in Kuwait and 131 Allied dead. The war was a one-sided bloodfest, won at a distant with the power of money and superior technology pitted against a samll Third World nation." ("A Bloodfeast", March 8, 1991).
"It is one year since the United States ans its "coalition" allies attaked Iraq. The full cost had now been summarised in a report published by the Medical Educational Trust in London. Up to a quarter of a million people (250,000) were killed or died during and immediately after the attak. As a direct result, child mortality in Iraq has doubled; 170, 000 under-fives are expected to die in the coming months. This estimate is described as "conservative"; UNICEF says five million children could die in the region. ("How the World was won over". January 17, 1992 to May 1992)
Segons Javier Valenzuela, hi ha també la Síndrome del Golf, malaltia que afecta uns 30.000 soldats nord-americans que van participar en aquella guerra:
"Más de 30.000 veteranos de "Tormenta del Desierto" están afectados por un extraño mal: tienen vómitos, diarreas, insomnio... Pero varios estudios médicos oficiales , el último difundido el 7 de enero de 1997, no se ha podido encontrar una causa concreta. Los veteranos, según esos estudios podrían sufrir un mal clásico: el estrés post-bélico. Tampoco ha sido descartada, no obstante, la posibilidad de que el "síndrome del Golfo" proceda de que respiraron productos químicos iraquíes liberados durante una acción militar norte-americana."
Es fa realment difícil llegir aquests articles i no quedar sense paraules.
El que és realment greu, és que per a nosaltres, la gent "d'a peu" del món occidental, només se'ns dóna l'opció de mirar-nos-ho de resquitllada, gairebé mirant cap a un altre costat.
Com passa sovint en els grans conflictes, se'ns demana estar a favor o en contra i sobre tot se'ns demana aplicar la lògica de la guerra: el "ja se sap, totes les guerres fan víctimes. Una llàstima, però és un mal que s'ha d'acceptar com a mal menor. La (bona) fi justifica la catàstrofe, sigui quina sigui, caigui qui caigui i en caiguin tants com calguin, no ve d'un!"
L'especie humana no està preparada per plorar per centenars ni per millers de morts. Podem plorar per la mort d'una o de deu persones, però quan les víctimes són desenes o centenars de milers ... ja ni cau cap llàgrima, i fins i tot provoca la reacció de dubtar de si és veritat o mentida i l'emoció es transforma en escepticisme o resignació.
A sobre, si ens diuen amb molta convicció que la guerra era necessària per la nostra pròpia supervivència i per a mantenir el benestar, la pau i el progrés del món occidental... ja ens descol·loquen del tot.
Més d'un comença a dubtar de la necessitat o la conveniència d'aquella guerra, tot i que "ens hauria agradat que no fos tan cruenta" ... Però és clar, en el paquet hi va tot, no val el "sí ... però no així" ... cal triar entre el "tot" o "res".
Des dels comandaments dels exèrcits se'ns diu que els que s'atreveixin a esmentar el "si ... però no així" són o uns caguetes, o uns hipòcrites, o uns que no entenen res, o uns pacifistes-enemics-de-l'imperi o tot plegat a la vegada. O "amb mí o contra mí" ... i res de vacil·lacions!
Sembla que s'acosta un altre moment clau en que cal tornar a triar moralment en quin bàndol ens situem.
Sembla que torna a haver-hi un altre moment en què cal posar-se a favor de la seguretat del món occidental o jugar el paper de pacifista ingenu i de bona fe enfront d'un perill que cal combatre: un govern aixelabrat, l'Iraquià, que tard o d'hora pot posar en perill la integritat del món.
La justificació màxima de la Primera Guerra del Golf era: què dirà el món occidental quan no hi hagi petroli per fer anar els cotxes i quan s'ensorri l'estat de benestar privilegiat del que gaudiu?"
La justificació de la Segona Guerra del Golf sembla ser: què dirà el món occidental quan l'Iraq llenci unes quantes bombes químiques sobre qualsevol país "al·liat" i els gasos matin poblacions senceres? No podem tolerar aquesta hipòtesi i cal eliminar el risc ... peti qui peti, caigui qui caigui, en caiguin tants com n'hagin de caure ....
Au, trieu, decidiu de quin costat us poseu ... ens llencen la pilota al nostre terrat per què decidim ...PERÒ NO ENS HO DEIXARAN VOTAR !
El que no sabem:
A diumenge 22 de febrer del 1998, la gent del carrer no sabem si la Segona Guerra del Golf tindrà lloc o no.
Per què en la Guerra del Golf de 1991 no es va arribar al final i Saddam Hussein ha continuat al cap de l'Iraq com si res no hagués passat. Ningú no ho ha explicat prou bé a la gent del carrer. I dubto que ho faci algú.
Si les properes tertúlies intel·lectuals de les cadenes de televisó intentaran explicar l'anterior "per què".
Si la Guerra tingués lloc, no sabem si aquesta vegada el nombre de morts ja ni es contaria i es parlaria només de zones arrasades o desaparegudes. Ni si es produiria una cadena de reaccions que implicaria d'altres països de la zona en una espiral de devastació inimaginable.
Si Israel fora la primera en llençar una bomba atòmica en el cas que veiés amenaçada la seva integritat amb bombes químiques.
Com es justificaria la terrible catàtrofe davant del món i de la història, tant durant com després de la confrontació.
No sabem si la raó esgrimida per justificar una nova guerra: l'amenaça que els arsenals d'armes químiques i bateriològiques iraquians ... amaga també d'altres raons de geopolítica global, o tenem molt a veure amb els afers interns dels Estats Units. Es a dir si es una guerra forçada o bé una guerra "justificada".
Si els riscs de la propera guerra ja estan "perfectament" controlats o no.
Bé, no sabem gairebé res. Haurem d'esperar a saber el que ens vulguin fer saber inclosos el per què, el com, el quan i les conseqüències de tot plegat. Ara més que mai, sabem que no sabem res. I no ens serveix de gaire saber això...
Ens queda el remei d'esperar i somiar que la nova catàstrofe del segle XX es pugui evitar.
El diari El Mundo del dimecres 18 de febrer publica (pàgines 1 i 21) la traducció d'un article de l'escriptor Tom Clancy editat al The New York Times. El títol de l'article és "Conocer las respuestas".
M'ha agradat molt haver-lo llegit, perquè m'ha fet la impressió que ell i jo haviem fet "un bisbe". Amb la diferència important que ell expressa millor i més contundentment les seves idees. Allà on jo dic "no sabem si ...", ell acaba l'article amb una série de preguntes pertinents:
"¿Quien ha explicado a los americanos por qué es necesario arriesgar la vida de nuestros hijos e hijas?
¿Quién ha preparado al mundo y a los EEUU para asumir las consecuencias de una ofensiva , incluso exitosa?
¿Qué queremos hacer exactamente?
¿Dónde se situa la victoria?
¿Cuál es la probabilidad de fracaso y cuáles serían sus consecuencias? (...)"
Són preguntes que, afegides a algunes de les que jo feia més amunt i a les que s'aniran plantejant els propers dies, conformaran almenys un estat d'opinió i una presa de posició devant d'aquest afer inquietant.
__________________________
IV. La Guerra d'Iraq.
Nosaltres vam ser dels que no volíem que el govern de G. Bush, el govern de T. Blair, el govern de JM Aznar i el govern de S. Berlusconi endeguéssin aquella guerra en contra del que proposaven França i Alemanya entre d'altres nacions. Dels que créiem que sacsejar la situació bèlica al món demanava un consens, una política altrenativa a la de les bombes... I això que ja ens havien convençut que S. Hussein era un governant odiós que mereixia l'infern. Però ens seguíem preguntant perquè els Frankensteins d'USA havien creat aquell monstre que ara volien matar...
A hores d'ara, a finals del 2003 cada cop em sento més personatge de l'obra d'Orwell, un d'aquells que escoltaven la ràdio o veien per pantalla allò que el Ministeri de la Veritat els volia que escoltessin o veiessin.
Tant imaginar-nos que només era una novel·la, per constatar que era una premonició del que passaria realment seixanta anys més tard d'haver estat escrita.
Només ens queda l'esparança que en les properes eleccions, els ciutadans d'aquelles nacions triïn uns altres caps que endeguin unes altres polítiques ... només això ... que és l'equivalent laïc del què, en la postguerra, en l'educació catòlica, apostòlica i romano-vaticana, en deia resar.
En castellà: "ciberguerra" o "guerra I". En anglès: IW.
Del concepte del terme així com de les implicacions que podria tenir ens n'hem assabentat a través d'un article del diari El País del diumenge 22 de febrer del 1998, que publica la traducció de l'original publicat pel diari britànic The Independent, del periodista John Carlin.
Només per l'article valia la pena comprar el diari. Ho lligarem amb les entrades "espies" i "Saddam Hussein".
__________________________
II. Guerres del futur
Andreu Claret. "Les guerres del segle XXl". Diari Avui. Divendres 1 de maig 1998. pg. 20 .
El sobretítol explicatiu de l'article és "En el futur l'acció militar es confondrà amb l'actuació policial". Anirem preparant un comentari al seu article i potser hi afegirem coses de la nostra pròpia collita.
__________________________
III. Golf (Guerra del)
Una guerra diferent, que mereix un comentari.
Tothom o, per ser més precisos, gairebé tothom, se n'havia oblidat, per què com és ben sabut allò que no passa per televisió "no existeix". I darrerament ... la televisió no en parlava.
De cop, n'ha tornat a parlar i ens hem adonat que la Guerra del Golf seguia viva , latent i disposada a rebifar-se. Males notícies...
El que sabem o creiem saber:
L'orígen de la possible Segona Guerra del Golf, segons han anat publicant els diaris des de fa mesos, és el fet que el govern iraquià i, com a sinècdoque metonimiosa o metonímia metaforicosa el seu cap Saddam Hussein, disposa d'un arsenal d'armes químiques i bacteriològiques capaces a la llarga o a la curta de provocar un extermini massiu incalculable.
La negativa del govern iraquià de deixar controlar aquests arsenals per experts de l'ONU, a més de confirmar sospites, sembla deixar en ridícul una vegada més els representants del món occidental, i això sembla motiu suficient per intentar una nova guerra que "redueixi o retrasi" la capacitat de fabricar unes armes que terroritzen les imaginacions potser més encara que l'arma nuclear.
Sabem que l'operació per posar-la en marxa com a mínim ja té nom: "Tro del Desert" i que tot apunta a que hi haurà alguna cosa o altra, perquè la mobilització d'efectius ja realitzada sembla que no va de broma.
El diari El País del diumenge 15 de febrer de 1998 publica en el suplement "Domingo" un llarg article del periodista Javier Valenzuela titolat "Guerras no tan paralelas" i en les pàgines interiors s'explica entre altres coses "Los protagonistas de la primera guerra" i "Los protagonistas de la posible segunda guerra" ... que és com cridar el mal temps...
Que a Canal+ , els guinyols ridiculitzen Aznar mostrant que el cap del govern espanyol no té veu ni veta, només li toca el paper de dir "amén" per boca de Tony Blair que ho anuncia abans que ell, i que en Bill Clinton, assegut en un sofà de la Casa Blanca parla amb un majordom espanyol que l'informa de la participació del nostre país en la nova creauada. Bill Clinton no recorda el nom del nostre país i pronuncia Espanya anomenant-la "Estepoña". Premi pels de Canal+, que no pèrden el sentit de l'humor ni per referir-se assumptes que poden acabar sent força macabres!
Mentrestant, veiem que per la majoria de cadenes de televisió eviten com la pesta fer hipòtesis sobre els esdeveniments. I es limiten a difondre els comunicats que les Reuters, CIAs, FrancePress etc... envien per informar del desenvolupament de la crisi.
Que hi tornarà a haver un muntatge "informatiu-desinformatiu" considerable. Segons escriu el periodista J. Valenzuela:
"El Pentágono ganó por goleada la guerra del Golfo y no sólo porque tras seis semanas de intensos bombardeos, tan sólo necesitó 100 horas de campaña terrestre para poner en fuga a las tropas iraquíes. La ganó también porque habiendo aprendido la lección del Vietnam, controló por completo la información. A los reporteros no se les permitió el acceso directo a los frentes y se les alimentó constantemente con supuesto material informativo fabricado por el Pentágono. Ahora sabemos que hubo muchas mentiras en Tormenta del Desierto".
No cal ser molt llest per imaginar que si hi ha una nova guerra, el control sobre la informació i la manipulació mediàtica es reproduiran encara amb més froça i amb més sofisticació. Probablement ens tornaran a ensenyar fotos i videos trucats amb material de la darrera generació tecnològica i amb més mentides sobre els recomptes de víctimes d'un i altre bàndols. La veritat del que passi potser només se sabrà ben entrat el segle XXI, si és que mai s'arriba a saber.
Sobre la Primera Guerra del Golf, --potser ja tant se val anomenar-la així --, també sabem el que en diu el llibre Distant Voices de John Pilger: tot el tercer capítol del llibre ,"MYTHMAKERS OF THE GULF WAR" , pàgines 85 a 152, reprodueixen dotze articles que el periodista i corresponsal de guerra va escriure sobre el tema:
"According to George Bush, John Major, Douglas Hurd et al., the sole aim of the Gulf War is "the liberation of Kuwait. The truth is to be found in events notably excluded from the present "coverage". In May 1990 the president's most senior adviseru body, the National Security Council, submitted to Bush a White paper in which Iraq anss Saddam Hussein are described as "the optimum contenders to replace the Warsaw Pact" as the rationale for continued Cold War military spending and for putting an end to the "peace dividend" ...
"There is other evidence that Saddam Hussein was deliberately squeezed or "entrapped" into invading Kuwait". ( "Sins of Omission". January 1991)
És a dir, que la invasió de Kuwait va ser una trampa parada a Saddam Hussein per poder-li després fer la Guerra del Golf ...
Un bon exemple de maquiavelisme del bó ... només que els balanços de víctimes, per un món occidental on la vida humana sembla que té un valor incalculable, són bastant aterradors:
"What ought to have been the main news event of the past week was that as many as 200,000 Iraquis may have been killed in the war in the Gulf, compared with an estimated 2,000 killed in Kuwait and 131 Allied dead. The war was a one-sided bloodfest, won at a distant with the power of money and superior technology pitted against a samll Third World nation." ("A Bloodfeast", March 8, 1991).
"It is one year since the United States ans its "coalition" allies attaked Iraq. The full cost had now been summarised in a report published by the Medical Educational Trust in London. Up to a quarter of a million people (250,000) were killed or died during and immediately after the attak. As a direct result, child mortality in Iraq has doubled; 170, 000 under-fives are expected to die in the coming months. This estimate is described as "conservative"; UNICEF says five million children could die in the region. ("How the World was won over". January 17, 1992 to May 1992)
Segons Javier Valenzuela, hi ha també la Síndrome del Golf, malaltia que afecta uns 30.000 soldats nord-americans que van participar en aquella guerra:
"Más de 30.000 veteranos de "Tormenta del Desierto" están afectados por un extraño mal: tienen vómitos, diarreas, insomnio... Pero varios estudios médicos oficiales , el último difundido el 7 de enero de 1997, no se ha podido encontrar una causa concreta. Los veteranos, según esos estudios podrían sufrir un mal clásico: el estrés post-bélico. Tampoco ha sido descartada, no obstante, la posibilidad de que el "síndrome del Golfo" proceda de que respiraron productos químicos iraquíes liberados durante una acción militar norte-americana."
Es fa realment difícil llegir aquests articles i no quedar sense paraules.
El que és realment greu, és que per a nosaltres, la gent "d'a peu" del món occidental, només se'ns dóna l'opció de mirar-nos-ho de resquitllada, gairebé mirant cap a un altre costat.
Com passa sovint en els grans conflictes, se'ns demana estar a favor o en contra i sobre tot se'ns demana aplicar la lògica de la guerra: el "ja se sap, totes les guerres fan víctimes. Una llàstima, però és un mal que s'ha d'acceptar com a mal menor. La (bona) fi justifica la catàstrofe, sigui quina sigui, caigui qui caigui i en caiguin tants com calguin, no ve d'un!"
L'especie humana no està preparada per plorar per centenars ni per millers de morts. Podem plorar per la mort d'una o de deu persones, però quan les víctimes són desenes o centenars de milers ... ja ni cau cap llàgrima, i fins i tot provoca la reacció de dubtar de si és veritat o mentida i l'emoció es transforma en escepticisme o resignació.
A sobre, si ens diuen amb molta convicció que la guerra era necessària per la nostra pròpia supervivència i per a mantenir el benestar, la pau i el progrés del món occidental... ja ens descol·loquen del tot.
Més d'un comença a dubtar de la necessitat o la conveniència d'aquella guerra, tot i que "ens hauria agradat que no fos tan cruenta" ... Però és clar, en el paquet hi va tot, no val el "sí ... però no així" ... cal triar entre el "tot" o "res".
Des dels comandaments dels exèrcits se'ns diu que els que s'atreveixin a esmentar el "si ... però no així" són o uns caguetes, o uns hipòcrites, o uns que no entenen res, o uns pacifistes-enemics-de-l'imperi o tot plegat a la vegada. O "amb mí o contra mí" ... i res de vacil·lacions!
Sembla que s'acosta un altre moment clau en que cal tornar a triar moralment en quin bàndol ens situem.
Sembla que torna a haver-hi un altre moment en què cal posar-se a favor de la seguretat del món occidental o jugar el paper de pacifista ingenu i de bona fe enfront d'un perill que cal combatre: un govern aixelabrat, l'Iraquià, que tard o d'hora pot posar en perill la integritat del món.
La justificació màxima de la Primera Guerra del Golf era: què dirà el món occidental quan no hi hagi petroli per fer anar els cotxes i quan s'ensorri l'estat de benestar privilegiat del que gaudiu?"
La justificació de la Segona Guerra del Golf sembla ser: què dirà el món occidental quan l'Iraq llenci unes quantes bombes químiques sobre qualsevol país "al·liat" i els gasos matin poblacions senceres? No podem tolerar aquesta hipòtesi i cal eliminar el risc ... peti qui peti, caigui qui caigui, en caiguin tants com n'hagin de caure ....
Au, trieu, decidiu de quin costat us poseu ... ens llencen la pilota al nostre terrat per què decidim ...PERÒ NO ENS HO DEIXARAN VOTAR !
El que no sabem:
A diumenge 22 de febrer del 1998, la gent del carrer no sabem si la Segona Guerra del Golf tindrà lloc o no.
Per què en la Guerra del Golf de 1991 no es va arribar al final i Saddam Hussein ha continuat al cap de l'Iraq com si res no hagués passat. Ningú no ho ha explicat prou bé a la gent del carrer. I dubto que ho faci algú.
Si les properes tertúlies intel·lectuals de les cadenes de televisó intentaran explicar l'anterior "per què".
Si la Guerra tingués lloc, no sabem si aquesta vegada el nombre de morts ja ni es contaria i es parlaria només de zones arrasades o desaparegudes. Ni si es produiria una cadena de reaccions que implicaria d'altres països de la zona en una espiral de devastació inimaginable.
Si Israel fora la primera en llençar una bomba atòmica en el cas que veiés amenaçada la seva integritat amb bombes químiques.
Com es justificaria la terrible catàtrofe davant del món i de la història, tant durant com després de la confrontació.
No sabem si la raó esgrimida per justificar una nova guerra: l'amenaça que els arsenals d'armes químiques i bateriològiques iraquians ... amaga també d'altres raons de geopolítica global, o tenem molt a veure amb els afers interns dels Estats Units. Es a dir si es una guerra forçada o bé una guerra "justificada".
Si els riscs de la propera guerra ja estan "perfectament" controlats o no.
Bé, no sabem gairebé res. Haurem d'esperar a saber el que ens vulguin fer saber inclosos el per què, el com, el quan i les conseqüències de tot plegat. Ara més que mai, sabem que no sabem res. I no ens serveix de gaire saber això...
Ens queda el remei d'esperar i somiar que la nova catàstrofe del segle XX es pugui evitar.
El diari El Mundo del dimecres 18 de febrer publica (pàgines 1 i 21) la traducció d'un article de l'escriptor Tom Clancy editat al The New York Times. El títol de l'article és "Conocer las respuestas".
M'ha agradat molt haver-lo llegit, perquè m'ha fet la impressió que ell i jo haviem fet "un bisbe". Amb la diferència important que ell expressa millor i més contundentment les seves idees. Allà on jo dic "no sabem si ...", ell acaba l'article amb una série de preguntes pertinents:
"¿Quien ha explicado a los americanos por qué es necesario arriesgar la vida de nuestros hijos e hijas?
¿Quién ha preparado al mundo y a los EEUU para asumir las consecuencias de una ofensiva , incluso exitosa?
¿Qué queremos hacer exactamente?
¿Dónde se situa la victoria?
¿Cuál es la probabilidad de fracaso y cuáles serían sus consecuencias? (...)"
Són preguntes que, afegides a algunes de les que jo feia més amunt i a les que s'aniran plantejant els propers dies, conformaran almenys un estat d'opinió i una presa de posició devant d'aquest afer inquietant.
__________________________
IV. La Guerra d'Iraq.
Nosaltres vam ser dels que no volíem que el govern de G. Bush, el govern de T. Blair, el govern de JM Aznar i el govern de S. Berlusconi endeguéssin aquella guerra en contra del que proposaven França i Alemanya entre d'altres nacions. Dels que créiem que sacsejar la situació bèlica al món demanava un consens, una política altrenativa a la de les bombes... I això que ja ens havien convençut que S. Hussein era un governant odiós que mereixia l'infern. Però ens seguíem preguntant perquè els Frankensteins d'USA havien creat aquell monstre que ara volien matar...
A hores d'ara, a finals del 2003 cada cop em sento més personatge de l'obra d'Orwell, un d'aquells que escoltaven la ràdio o veien per pantalla allò que el Ministeri de la Veritat els volia que escoltessin o veiessin.
Tant imaginar-nos que només era una novel·la, per constatar que era una premonició del que passaria realment seixanta anys més tard d'haver estat escrita.
Només ens queda l'esparança que en les properes eleccions, els ciutadans d'aquelles nacions triïn uns altres caps que endeguin unes altres polítiques ... només això ... que és l'equivalent laïc del què, en la postguerra, en l'educació catòlica, apostòlica i romano-vaticana, en deia resar.
H : Hobson ( L' elecció d' _______ )
El New Shorter Oxford English Dictionary ho descriu així:
"T. Hobson 1554-1631) a Cambridge carrier who gave his customers a choice between the next horse or none at all. The option of taking what is offered or nothing. No choice" .
Gairebé tots heu estudiat l'anglès, oi? "No choice", s'entén, oi?
Versió culturalment sofisticada del que es coneix més vulgarment per la llei de l'embut, o "qui paga mana", "l'article 36" o savieses per l'estil.
Qui no n'ha patit les conseqüències més d'una vegada? En donarem alguns exemples.
En exemple tràgic:
New Statesman del 14 d'octubre del 2002. Quan encara Els EEUU no havien envahit l'Irak.John Kampfner, l'editorialista polític del setmanari escrivia en un article titolat "Why Georges no longer loves Tony"
Deia exemple tràgic, o patètic... I amb la perspectiva del temps, encara més, just quan aquesta setmana s'ha produit la presència de Blair davant de la comissió d'investigació Hutton i quan, per si no havia quedat prou clar, s'ha demostrat que el govern de Blair va decidir de donar suport al govern de Bush en la decisió d'anar a una nova guerra. Decisió que ja havia estat presa feia temps i per la justificacio de la qual només es buscaven escuses que amortigüessin la crítica internacional.
Veurem com acaba.
"T. Hobson 1554-1631) a Cambridge carrier who gave his customers a choice between the next horse or none at all. The option of taking what is offered or nothing. No choice" .
Gairebé tots heu estudiat l'anglès, oi? "No choice", s'entén, oi?
Versió culturalment sofisticada del que es coneix més vulgarment per la llei de l'embut, o "qui paga mana", "l'article 36" o savieses per l'estil.
Qui no n'ha patit les conseqüències més d'una vegada? En donarem alguns exemples.
En exemple tràgic:
New Statesman del 14 d'octubre del 2002. Quan encara Els EEUU no havien envahit l'Irak.John Kampfner, l'editorialista polític del setmanari escrivia en un article titolat "Why Georges no longer loves Tony"
"Blair had always wanted a very tough resolution-one that bore little ressemblance to the original UN Resolution 1248 and one that made clear to Saddam that the inspectors must have unfettered acces across the contry, including presidential palaces. On that there was a complete meeting of minds with Bush. However the British wanted a document to be framed in a way that would give the Iraqi president a reason to comply, rather than face a full-scale military attack. Instead, what was on offer was, as one Whitehall offcial put it to me, "the choice between 'allow us to invade you or we'll invade you'"Uns mesos més tard es produí efectivament la invasió de l'Irak amb les conseqüències que encara avui (agost del 2003) anem veient.
Deia exemple tràgic, o patètic... I amb la perspectiva del temps, encara més, just quan aquesta setmana s'ha produit la presència de Blair davant de la comissió d'investigació Hutton i quan, per si no havia quedat prou clar, s'ha demostrat que el govern de Blair va decidir de donar suport al govern de Bush en la decisió d'anar a una nova guerra. Decisió que ja havia estat presa feia temps i per la justificacio de la qual només es buscaven escuses que amortigüessin la crítica internacional.
Veurem com acaba.
H : hipocresia
D'entrada una cita literaria famosa: una frase de Charles Baudelaire en la seva obra Les Fleurs du mal que us hauria d'agradar ...
"Hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère"
I que consti que li poso sense segones intencions, eh? Els comentaris i el desenvolupament ja vindran.
"Hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère"
I que consti que li poso sense segones intencions, eh? Els comentaris i el desenvolupament ja vindran.
H : humor | humors
I. Humor (Sentit de l') .
Mentre intento desenvolupar la idea, aneu llegint els diferents apartats d'aquesta web. Ja em direu si n'hi trobeu una mica.
Intentarem incloure reflexions sobre:
alguns apartats de L'anthologie de l'humour noir d'André Breton, un dels pares, fills i esperits sants del Surrealisme.
uns quants extractes del recull titulat An Owl in a sack troubles no Man. Ten years of Weekend Competitions from the New Statesman 1979-1988, editat per Ms de Meaner i Tom Foolery, i copyright del NSS.
l'humor com a arma de defensa i d'"atac" en el Manual d'autodefensa de Víctor Sunyol. Amén.
II. Mostra d'humor *britanosaxó.
Acudits
En voleu veure una col·leccioneta extreta de la revista "Punch", desapareguda el 8 d'abril del 1992?
Oi que síiiiiiiii? ................ No?
III. Humor creatiu (o així ho presenten)
* Esponjiforme entertainment. Revista de filosofía o algo así
* Enllaç a diverses seus d'humor francòfon
* Philosophical humor & other animals
IV. Humor Negre .
Tant la tele com els diaris en van plens, 365 dies a l'any. No us en cal més ... però sempre es pot trobar alguna cosa ...
Exemples:
Humor INGenu. Que consti que l'ampolla, és d'aigua sense gas.
Ve a tomb aquest dies en què el tema de l'habitatge està calent i crema.
Avui 11.10.2006 Suspesa una cimera de la UE sobre Habitatge
Mentre intento desenvolupar la idea, aneu llegint els diferents apartats d'aquesta web. Ja em direu si n'hi trobeu una mica.
Intentarem incloure reflexions sobre:
alguns apartats de L'anthologie de l'humour noir d'André Breton, un dels pares, fills i esperits sants del Surrealisme.
uns quants extractes del recull titulat An Owl in a sack troubles no Man. Ten years of Weekend Competitions from the New Statesman 1979-1988, editat per Ms de Meaner i Tom Foolery, i copyright del NSS.
l'humor com a arma de defensa i d'"atac" en el Manual d'autodefensa de Víctor Sunyol. Amén.
II. Mostra d'humor *britanosaxó.
Acudits
En voleu veure una col·leccioneta extreta de la revista "Punch", desapareguda el 8 d'abril del 1992?
Oi que síiiiiiiii? ................ No?
III. Humor creatiu (o així ho presenten)
* Esponjiforme entertainment. Revista de filosofía o algo así
* Enllaç a diverses seus d'humor francòfon
* Philosophical humor & other animals
IV. Humor Negre .
Tant la tele com els diaris en van plens, 365 dies a l'any. No us en cal més ... però sempre es pot trobar alguna cosa ...
Exemples:
Humor INGenu. Que consti que l'ampolla, és d'aigua sense gas.
Ve a tomb aquest dies en què el tema de l'habitatge està calent i crema.
Avui 11.10.2006 Suspesa una cimera de la UE sobre Habitatge
J : Jacobinisme
A les portes de l'Europa de l'Euro, val la pena reflexionar sobre estats, nacionalismes, federalismes... I a la Catalunya de finals del segle XX, el concepte de "jacobinisme" és un dels que apareix repetidament. D'aquí la conveniència de clavar-hi una ullada en profunditat, si més no per perfilar-ne ben bé els nous significats contextuals. Dos articles antològics del diari Avui, l'un del periodista i escriptor Vicenç Villatoro "La mesura del món" ( 8 de setembre del 1998), i l'altre del periodista Alfons Quintà "Chèvenement i nosaltres" (17 d'octubre del 1998), fan aparèixer el terme amb tota la seva força i ens proporcionen matèria per a una reflexió seriosa.
En ambdós articles, jacobinisme apareix com a sinònim perfecte de centralisme i estatalisme anti-nacionalista, i anti-federalista. I com a tal, un dimoni banyut que cal defugir com de la pesta.
Ambdós articles són la resposta dels seus autors a les declaracions del Ministre d'Interior francès, Jean-Pierre Chevènement, a Perpinyà a finals d'agost del 98. Mirem-nos-ho d'aprop.
Per a Alfons Quintà, el ministre de l'Interior del govern del socialiste Lionel Jospin, en Jean-Pierre Chevènement, encarna el prototipus de jacobí francès contemporani.
Alfons Quintà reprodueix les declaracions de Chèvenement fetes a Perpinyà el 23 d'agost del 1998:
I en relació a la llengua catalana a la Catalunya nord:
Alfons Quintà deu ser la persona que més vegades ha utilitzat aquest terme fora de França, gairebé sempre amb recança i sempre amb mala llet. Com una variant de la cançó "Quan el mal ve d'Almansa" ... això és quan el mal ve de França, a tot alcansa, a tots alcansa...
Les relacions Catalunya-França són farina d'un altre costal... Dónen per escriure llibres i llibres ... que no sabem qui escriurà.
En ambdós articles, jacobinisme apareix com a sinònim perfecte de centralisme i estatalisme anti-nacionalista, i anti-federalista. I com a tal, un dimoni banyut que cal defugir com de la pesta.
Ambdós articles són la resposta dels seus autors a les declaracions del Ministre d'Interior francès, Jean-Pierre Chevènement, a Perpinyà a finals d'agost del 98. Mirem-nos-ho d'aprop.
Per a Alfons Quintà, el ministre de l'Interior del govern del socialiste Lionel Jospin, en Jean-Pierre Chevènement, encarna el prototipus de jacobí francès contemporani.
Alfons Quintà reprodueix les declaracions de Chèvenement fetes a Perpinyà el 23 d'agost del 1998:
"No puc sinó inquietar-me dels riscos de l'afebliment de l'estat central que existeixen a Espanya".
I en relació a la llengua catalana a la Catalunya nord:
"no es pot ni plantejar anar vers una cooficialitat del francès, que és la llengua de la República"
Alfons Quintà deu ser la persona que més vegades ha utilitzat aquest terme fora de França, gairebé sempre amb recança i sempre amb mala llet. Com una variant de la cançó "Quan el mal ve d'Almansa" ... això és quan el mal ve de França, a tot alcansa, a tots alcansa...
Les relacions Catalunya-França són farina d'un altre costal... Dónen per escriure llibres i llibres ... que no sabem qui escriurà.
L : loteria / loteries
Cal anar-ho a trobar allà on ho vaig entaforar. Suposo que tampoc no farà cap mal que ho repetiexi aquí:
COSES QUE QUEDEN PER FER
1. En matèria d'ensenyament
2. En matèria lingüística
3. En matèria artística
4. Per millorar la vida quotidiana i el món en general (Amén)
QUÈ QUEDA PER FER PER MILLORAR LA VIDA QUOTIDIANA I EL MÓN EN GENERAL?
Creativitas creativitatis et omnia creativitas. (Proverbi Xinès)
La "tira"! Tot està permanentment per fer o per refer.
Heus aquí uns quants exemples.
Aprofiteu les idees, que us les dono gratis!
1. Les Loteries com a eina per a la implementació de més felicitat al món.
No m'estranyaria que tu que em llegeixes fossis un més dels qui mai no ha guanyat cap premi important a la loteria. A cap loteria.
M'he preguntat moltes vegades perquè les loteries, arreu del món, estan muntades segons el mateix principi pervers: només toca molt a molt pocs!
La gent es torna boja imaginant que li tocarà un d'aquells premis multimillionaris tot i sabent que en més d'un cas, un premi d'aquest et pot costar la pell.
Potser perquè em faria il·lusió que alguna vegada em toqués alguna cosa, una mica, vaig imaginar i encara hi vaig pensant que si algun país es decidís a canviar les regles que regeixen actualmnet la loteria potser podria canviar en positiu la vida dels ciutadans.
No puc pas creure que entre tots els economistes, folòsofs, matemàticc i científics en general no fóren capaços de trobar solució als inconvenients que de segur suposaria augmentar el nombre de petits premis per 10 o per 20, treient-ho del que s'adjudica als premis grossos. La "correcció de la desviació" potser no fóra pas res que trasbalsés seriosament el sistema.
Un exemple entenedor : 500 premis de 3.000€ en comptes d'un únic premi de 1.500.000€ o 5000 premis de 1.000€ en comptes d'un únic premi de 5.000.000 €
Fóra com finançar entre tots plegats la il·lusió de milers de persones i de resoldre petits problemes econòmics. I encara més : Si un percentatge s'adjudiqués a la financiació de projectes de desenvolupament i d'atenció a regions o països amb problemes de subsistència, potser aconseguiríem erradicar la vergonga humana que representa la mort per malnutrició de mig continent africà.
Com passa en moltes coses, caldria implementar-ho ni que fos temporalment per saber si realment d'aquesta semi-utopia, el remei fóra pitjor que l'enfermetat.
De tota manera, com a mínim m'agradaria llegir algun estudi prospectiu que avalués seriosament els avantatges o el caos que una mesura revolucionaria com aquesta podria suposar. Com a mínim sabríem el perquè de tot plegat. Ara per ara, només ens queda imaginar que si les coses estan muntades com estan muntades és perquè no interessa que hi hagi massa petita felicitat, i cal que el diner es guanyi amb l'esforç, la trampa, l'engany i la corrupció de tota mena.
_________________
30.12.2006
La navegació per la catosfera m'ha dut al blog Fum i estalzí
on el seu autor, el el post Sobre la circulació dels bin laden, demostra ser un bon economista amateur o bé un analista amateur expert.
Com que les ocasions les pinten calves, he decidit aprofitar l'avinentesa per deixar-li un comentari demanant-li que accepti d'encarregar-se del càlcul que demano més amunt.
Li he deixat dit això :
Si em contesta, ja us diré com ha anat la cosa...
COSES QUE QUEDEN PER FER
1. En matèria d'ensenyament
2. En matèria lingüística
3. En matèria artística
4. Per millorar la vida quotidiana i el món en general (Amén)
QUÈ QUEDA PER FER PER MILLORAR LA VIDA QUOTIDIANA I EL MÓN EN GENERAL?
Creativitas creativitatis et omnia creativitas. (Proverbi Xinès)
La "tira"! Tot està permanentment per fer o per refer.
Heus aquí uns quants exemples.
Aprofiteu les idees, que us les dono gratis!
1. Les Loteries com a eina per a la implementació de més felicitat al món.
No m'estranyaria que tu que em llegeixes fossis un més dels qui mai no ha guanyat cap premi important a la loteria. A cap loteria.
M'he preguntat moltes vegades perquè les loteries, arreu del món, estan muntades segons el mateix principi pervers: només toca molt a molt pocs!
La gent es torna boja imaginant que li tocarà un d'aquells premis multimillionaris tot i sabent que en més d'un cas, un premi d'aquest et pot costar la pell.
Potser perquè em faria il·lusió que alguna vegada em toqués alguna cosa, una mica, vaig imaginar i encara hi vaig pensant que si algun país es decidís a canviar les regles que regeixen actualmnet la loteria potser podria canviar en positiu la vida dels ciutadans.
No puc pas creure que entre tots els economistes, folòsofs, matemàticc i científics en general no fóren capaços de trobar solució als inconvenients que de segur suposaria augmentar el nombre de petits premis per 10 o per 20, treient-ho del que s'adjudica als premis grossos. La "correcció de la desviació" potser no fóra pas res que trasbalsés seriosament el sistema.
Un exemple entenedor : 500 premis de 3.000€ en comptes d'un únic premi de 1.500.000€ o 5000 premis de 1.000€ en comptes d'un únic premi de 5.000.000 €
Fóra com finançar entre tots plegats la il·lusió de milers de persones i de resoldre petits problemes econòmics. I encara més : Si un percentatge s'adjudiqués a la financiació de projectes de desenvolupament i d'atenció a regions o països amb problemes de subsistència, potser aconseguiríem erradicar la vergonga humana que representa la mort per malnutrició de mig continent africà.
Com passa en moltes coses, caldria implementar-ho ni que fos temporalment per saber si realment d'aquesta semi-utopia, el remei fóra pitjor que l'enfermetat.
De tota manera, com a mínim m'agradaria llegir algun estudi prospectiu que avalués seriosament els avantatges o el caos que una mesura revolucionaria com aquesta podria suposar. Com a mínim sabríem el perquè de tot plegat. Ara per ara, només ens queda imaginar que si les coses estan muntades com estan muntades és perquè no interessa que hi hagi massa petita felicitat, i cal que el diner es guanyi amb l'esforç, la trampa, l'engany i la corrupció de tota mena.
_________________
30.12.2006
La navegació per la catosfera m'ha dut al blog Fum i estalzí
on el seu autor, el el post Sobre la circulació dels bin laden, demostra ser un bon economista amateur o bé un analista amateur expert.
Com que les ocasions les pinten calves, he decidit aprofitar l'avinentesa per deixar-li un comentari demanant-li que accepti d'encarregar-se del càlcul que demano més amunt.
Li he deixat dit això :
Hola noi,
Em deixes tan parat amb els teus càlculs estadístics que em penso que tu fores una de les persones amb el perfil adequat per calcular com s’haurien de repartir els premis de les loteries per aconseguir que de la desgraciada i grotesca situació actual en sortís la màxima felicitat per a un màxim nombre de persones.
És una dèria que tinc i no aconsegueixo fer-me-la passar. Necessitaria que matemàtics, sociòloegs , psicòlegs , economistes i caps d’hisenda m’ho expliquessin ben explicat … i això no ho aconseguiré mai de la vida…
Llavors somio amb algú, una mica màgic, algú com tu, vaja, que calculi i interpreti …
Llegeix això, sisplau ,
http://sgirona.ifrance.com/creavida.htm
i digues després si et sembla possible o no, i perquè. No cal que m’ho calculis fil per randa … Em conformaré amb una opinió semipoderada …
Bon any 2007!
Si em contesta, ja us diré com ha anat la cosa...
3.11.06
M : Malentès | malentesos
Gairebé sempre en plural, són font de desgràcies entre els homes i és el que més s'assembla a un càstig dels déus als homes per putejar-los ... si de déus ni hagués cap...
Caldrà que n'excrivim alguns exemples... No hauria de ser massa difícil!
Caldrà que n'excrivim alguns exemples... No hauria de ser massa difícil!
M : Manipulació
Els arxius del Nouvel Observateur permeten de llegir, en el número 1947 del 28 del 2 del 2002.
Les révélations d’un spécialiste du terrorisme11 septembre: pourquoi la CIA ne savait rien.
Minée par la crainte de nuire aux pays amis et l’obsession du «politiquement correct», la CIA est devenue une bureaucratie lourde, paresseuse, routinière, tout juste capable, dans les montagnes afghanes, de se livrer à une guerre bidon destinée à entretenir son mythe et à obtenir davantage d’argent du Congrès. C’est ce qu’affirme un ancien agent, Robert Baer, dont le livre*, qui a fait sensation aux Etats-Unis, paraît ce jeudi en France
De l'entrevista que reprodueix, he escollit aquest extracte:
(...)
N. O. – Dans votre livre vous dénoncez un autre pouvoir occulte: le lobby pétrolier. R. Baer. – Les compagnies pétrolières disposent, au sein du pouvoir américain, d’une puissance que vous ne soupçonnez pas. Les majors du pétrole ont, par exemple, obtenu que nous ne travaillions pas en Arabie Saoudite. Et c’est pour cela que nous n’avons pas de sources dans ce pays clé pour le terrorisme islamique. Mais je ne peux pas en dire plus. La CIA qui, comme le prévoit la loi sur les services de renseignement, a relu mon livre, m’a d’ailleurs fait supprimer tous les passages concernant ce pays. N. O. – Qu’avez-vous dû taire aussi dans votre ouvrage? R. Baer. – Tout ce qui concerne mon travail de liaison avec des services spéciaux étrangers, mes communications avec certains groupes terroristes aussi. Je ne devais également rien révéler de nos couvertures et de nos capacités techniques. N. O. – Ces capacités sont-elles aussi incroyables qu’on le soupçonne? R. Baer. – Certaines sont effectivement sidérantes . N. O. –Un exemple? R. Baer. – Nos services techniques sont capables d’enregistrer notre conversation à une distance de 2 kilomètres, de numériser votre voix, de la reconstituer et de réaliser une bande magnétique vous faisant dire l’inverse de ce que vous m’avez effectivement dit… Vous imaginez l’utilité d’une telle technique dans certaines manipulations… (...)
En faria gràcia tenir temps per parlar d'aquest tema inabarcable ... segons els nostre modest punt de vista
16.9.06
R : riure | el riure
Necessitem una mica de temps per desenvolupar la idea.
Bàsicament hem de reproduir aquí l'opinió que ens mereix un assaig que va escriure Charles Baudelaire sobre "l'essència del riure" i que se'ns va quedar per sempre gravat al cap com un estudi modèlic i força i·lustratiu d'una sèrie d'aspectes que comporta el fet de riure.
També provarem de dir, d'una manera d'allò més planera, el que és per nosaltres el riure i el perquè, malhauradament, ja no riem tant ni tan sovint com rèiem ... Deu ser que comencen a pesar el quilos i els anys, per més litres d'aigua mineral que beguem ;-(
Parafrasejant la definició que feia André Malraux de la cultura, podríem dir que:
"El riure és l'única cosa que et quedaria en cas de perdre-ho tot".
( © Sani Girona)
Bé, si no ho ha dit ningú abans, reivindico la paternitat de la dita. El copyright és meu!
R : revolució | revolucions
Mare meva! Per on començar?
Capítol I
El diari ha vingut a ajudar-me. Avui, 2 de gener del 1998, el diari La Vanguardia publica, a la darrera pàgina, una entrevista de la periodista Margarita Rivière amb el biòleg, demògraf i matemàtic francès Albert Jacquard, un avi savi de 78 anys.
Diu un munt de coses, totes força assenyades. Però n'hi ha una que em va la mar de bé per omplir una part d'aquesta entrada del "diccionari".
"M. Rivière: -Què cal fer?
A. Jacquard - La revolució.
M. Rivière - Quina revolució?
A. Jacquard - En les democràcies hi ha possibilitats. A París hi ha uns 100.000 pisos desocupats. Amb un grup de persones hem instal·lat una série de famílies. Els tribunals, fa uns anys ens condemnaven per atemptat a la propietat privada. Ara, els tribunals han considerat que el dret a l'allotjament és tan vàlid com el dret a la propietat privada ..."
Fi de la cita.
Si analizem aquest tipus de "definició" que fa l'avi Jacquard de la revolució els darrers dies del 1997, arribarem a la conclusió que revolució no és més que un dels molts sinònims de "creativitat altruista" un neologisme-concepte del qual reivindico la paternitat.
A l'any vint-i-tres o vint-i-quatre de l'Era Internet, segueix sent veritat que està gairebé tot per fer. O més ben dit, per arreglar, per tranformar, per adaptar als reptes d'una societat en transformació que crea al mateix temps riquesa i felicitat per una banda i pobresa i sofriment per una altra.
En la societat complexa en que ens toca viure hem de ser capaços d'estar en permanent estat de "revolució", que no vol dir sinó reforma, canvi i adaptació.
Ara bé, la Revolució, amb majúscula, vol dir ara la capacitat d'afegir a la idea de canvi el matís de l'altruisme, de l'ajuda al que ho necessita més que un mateix. En aquest context, "revolucionari" ho és aquell que és capaç d'imaginar i aportar solucions noves per ajudar a resoldre els problemes dels demés i a possibilitar que disfrutin d'una vida una mica més feliç.
I potser, fins i tot, n'hi ha prou amb intentar-ho, cadascú des del seu àmbit i en la mesura de les seves possibilitats.___________
He guardat per a comentar, quan tingués temps i ganes i afegir aqui, un article de la revista El Temps.
Des d'un punt de vista històrico-polític, l'escriptor i periodista Joan F. Mira escriví a la revista El Temps (Nº del 29 /4 al 6/5 del 2003 pg. 114) un article amb el títol Revolucions. I les deixa molt malparades...
Tot l'article em sembla antològic i em fa mal l'anima servir-me'n per extraure'n dues cites. Apreciat mestre, perdona'm-ho, que no ho faig amb mala fe:
Primer extracte:
"No sé ara mateix, quan comença a circular la paraula: revolució. En el sentit que ara l'emprem [que com queda clar en el què escric més amunt no és el sentit en que jo l'empro] no crec que tingua una antiguitat clàssica (...) No la gastaven els grecs, entre altres coses perquè la paraula que més s'hi aproxima seria katastrofé, i ja veuen on ens podria porta tot això.:també revolution en llatí indica un moviment aproximat al del grec:allò que estava a baix, puja, i la part de dalt , baixa: el moviment d'una roda. (...)
La seva confessió ens dóna d'entrada la feina d'investigar sobre la paraula i ja veurem què trobem.
Segon extracte:
"És cosa certa i comprovada , d'altra banda, que la llarg de la història moderna i contemporània, i salvant alguns casos singulars, les revolucions tenen com a resultat habitual la instauració d'una dictadura. Ni la revolució francesa, ni la russa, ni la "nacional-sindicalista, ni la xinesa de Mao, ni la castrista cubana, no en són cap excepció."
Per no treure (massa) les coses de context amb aquestes dues cites, vull afegir que entenc que el meu admirat J F Mira escriu aquest article per denunciar la que ell anomena "patètica i miserable carta dels intel·lectuals cubans que justifiquen l'afusellament i la presó" referint-se als esdeveniments cubans de la primavera del 2003. Tot l'article és antològic i val la pena tenir-lo sempre present.
M'hauria agradat poder fer la trampeta innocent de posar doncs aquestes dues cites per començar l'entrada de dicofilo. Està clar que no pot ser. El que jo deia més amunt és del 1998. Aquestes línies són de l'agots del 2003.
Dit això, afegeixo que no veig incompatibilitat entre el què jo sostinc i el què en J F Mira diu en el seu article. Jo deixo prou clar que el què cal és redefinir el concepte, jo ho faig parlant de Revolució amb majúscules, i afegint-me al que diu en Mira, deixar per a la condemna, efectivament, totes aquelles revolucions (en minúscula) que porten cap a la dictadura i a l'anorreament de la llibertat, pasant per la mort de moltes persones.
Només per una manipulació i perversió de les paraules, revolució és vol com a sinònim de llibertat, queda demostrat que sovint, gairebé sempre, és sinònim d'opressió, terror i mort.
I potser per això que diu en MIra caldrà que algun dia em posi a dir la meva sobre el règim Castrista i la situació a Cuba. Però això serà un altre tema.
R : redundància
Res més equivocat que pensar que la redundància és un sinònim d'inútil o de suplèrflu.
Ho argumentarem i exemplificarem adequadament i repetida un dia d'aquests, però ja
des d'ara, diguem que la redundància és el que més s'assembla a la insistència,
i la insistència, que com és obvi i profecia, és una virtud capital i teologal a la vegada.
Demaneu, insistiu i us ho donaran ... Si no insistiu, poden fer veure que no us han sentit
o que no us han entès.
_____________
Ho argumentarem i exemplificarem adequadament i repetida un dia d'aquests, però ja
des d'ara, diguem que la redundància és el que més s'assembla a la insistència,
i la insistència, que com és obvi i profecia, és una virtud capital i teologal a la vegada.
Demaneu, insistiu i us ho donaran ... Si no insistiu, poden fer veure que no us han sentit
o que no us han entès.
_____________
22.3.05
No te gites mai més sense aprendre una cosa més
Ref: Citem
Extracte del manifest:
"Poeta!
El teu llenguatge et defineix, la teva pretensió lingüística et delata. Sigues tu mateix, renuncia a l'excessiu l'endolciment, la mentida, defuig l'artificilitat. El llenguatge és, per definició, contemporani. No busquis paraules en manuscrits centenaris: Detestem la necrofília lingüística. Els hipercultismes són el viagra d'un ego flàcid, ponen gafas de empollón en caras de gilipollas.
No només als vèrtexs de les teves emocions trobaràs la veritat. Entre plaer i dolor hi ha milers de sensacions, entre el naixement i la mort hi ha la vida. Els extrems, amor i mort, són fàcils però tramposos, temptadors però irreals. L'amor és hiperglucèmia, la mort és muda, finitud. La poesia, en canvi, és vida: deixa-la fluir. "
Manifest sencer :
MANIFEST ANAFÒRIC, ESTELAR I IRREVOCABLE SOBRE LA POESIA
Extracte del manifest:
"Poeta!
El teu llenguatge et defineix, la teva pretensió lingüística et delata. Sigues tu mateix, renuncia a l'excessiu l'endolciment, la mentida, defuig l'artificilitat. El llenguatge és, per definició, contemporani. No busquis paraules en manuscrits centenaris: Detestem la necrofília lingüística. Els hipercultismes són el viagra d'un ego flàcid, ponen gafas de empollón en caras de gilipollas.
No només als vèrtexs de les teves emocions trobaràs la veritat. Entre plaer i dolor hi ha milers de sensacions, entre el naixement i la mort hi ha la vida. Els extrems, amor i mort, són fàcils però tramposos, temptadors però irreals. L'amor és hiperglucèmia, la mort és muda, finitud. La poesia, en canvi, és vida: deixa-la fluir. "
Manifest sencer :
MANIFEST ANAFÒRIC, ESTELAR I IRREVOCABLE SOBRE LA POESIA
Suscribirse a:
Entradas (Atom)