L. llegir
El que hem llegit VI. Capítol 6.
Charles Hobbs. Organisez votre vie, maîtrisez votre temps.
Allà pel Carnaval de l'any 1991 vam anar a Montpellier i en alguna llibreria devia comprar-hi aquest llibre:
La versió original americana és de 1987. I el títol : Time Power. Des que el vaig llegir me'l vaig fer meu i l'he anat aconsellant sempre a tothom qui s'ha posat a tret de consell. Això no vol pas dir ni que hagi aconseguit, ni llavors ni ara, organitzar perfectament el meu temps ni sabut organitzar perfectament la meva vida.
El que passa és, com en tantes coses, que com que mentre hi ha vida hi ha esperança, hom necessita tenir unes fites marcades que poder convertir-se en leitmotivs de tota una vida.
Ara que m'ha vingut al cap la idea de crear un podcast per a fitxers d'àudio francesos, se m'ha acudit fer un petit resum del llibre. Un resum que tenia pendent des de fa no mesos sinó anys!
És una manera de confessar que tot està als llibres però no n'hi ha prou. El difícil és aconseguir que la teoria del llibre passi a la realitat i pràctica de la nostra vida.
Charles Hobbs. Time power. Harper & Rox. New York.1987
Traduction française en 1988 avec le titre
Organisez votre temps, maîtrisez votre vie. Presses Pocket
La système de Maîtrise du Temps repose sur trois concepts clé
Premièrement : LA GESTION DU TEMPS EST L’ACTE PAR LEQUEL ON CONTRÔLE LES ÉVÉNEMENTS
Depuis des siècles les philopsophes associent temps et événements. Einstein a même émis une hypothèse selon laquelle le temps est indissociable des événements grâce auxquels nous le mesurons.
Par conséquent le Temps peut être défini comme une succession d’événements.
Gérer c’est contrôler. Si vous parvenez à avoir le contrôle sur des événemnts adéquats, vous gérez bien votre temps.
Deuxième principe clé: Il faut appliquer un maximun de congruence entre tous les élements de notre vie : équilibre, harmonie, adéquation. Vital vs fausse urgence ou urgence banale.
Troisième principe clé : Il faut appliquer un maximum d’effort de concentration pour faire aboutir nos priorités vitales : principes unificateurs, prioritrés a long terme, priorités à moyen terme et priorités à court-terme.
C’est à dire fixer des objectifs et s’attacher à les les faire aboutir
Cela dit, il faut ajouter un mot sur la nature de ce que nous appelons événements :
1. Il a les événements que nous pensons ne pas pouvoir contrôler et que , en effet nous ne pouvons pas contrôler.
2. Il a les événements que nous pensons ne pas pouvoir contrôler mais que , en réalité, nous pouvons contrôler
3. Il a les événements que nous pensons pouvoir contrôler mais que , en fait, nous ne pouvons pas contrôler
4. Il a les événements que nous pensosn pouvoir contrôler et que , en effet, nous pouvons contrôler
Il en résulte qu’il s’avère fondamental de comprendre la nature des événements qui se produisent autour de nous pour les classer par ordre de priorité afin de parvenir à les contrôler .
Gérer son temps équivaut à se fixer des objectifs et pour se fixer des objetifs faut établir ses priorités les plus essentielles.
Sur la base des objetifs vitaux, essentiels, on établit d’une façon logique et cohérente (continuïté dans l’organisation des objectifs) nos objectifs à long terme, ceux à moyent terme et ceux à court terme, qui sont en fait ce que nous notons dans notre agenda personnel.
C’est dans la mesure que nous accomplissions nos ebjectifs que nous développons notre amour-propre et que nous parvenons, du coup, à être plus près du bonheur .
À l’intérieur, plein de bons conseils concernant la façon de planifier ses objectifs
La façon de déléguer efficacement et de différer de façon efficace et positive la reálisation de ses projets. …
Je vous le conseille sans réserve. Satisfaits ou remboursés/ées ;-)
Car on en tire l'impression de bien comprendre ce qu'il faut faire pour maîtrisier son Temps. Si vous n'y parvenez pas, il vous faut sans doute lire un livre qui reste à écrire et dont j'aimerais bien être l'auteur : Ce qu'il faut faire pour faire ce qu'il faut faire ! (Sani)
__________________
Mostrando entradas con la etiqueta lletres. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta lletres. Mostrar todas las entradas
30.3.08
14.10.07
Drets i respecte, cultura i civilització
Crec que no s'ha insistit prou en la idea que cal posar l'accent en allò que està just al costat del dret: el respecte, la cultura i la civilització.
Tothom té dret en un enterrament a llençar una traca de pets o fins i tot a pixar-se sobre la caixa del mort ... Sí, el dret, qui us el negarà ? Sí, no ho dubto que en tingueu de dret a fer el que vulgueu. El dret en sentit estricte, el teniu tot ...Però hi ha un però ...
Què us ho impedeix? Ho impedeix una cosa molt semblant a l'obligació que s'anomena respecte envers els altres, la cultura i la civilització, que equivalen de fet a una mena de diccionari de memòria històrica que reflectreix tot allò que cal evitar de fer -tot i tenint-hi dret-... per no ofendre els altres en els seus drets.
Raonament elemental però massa sovint amagat i emmudit!
Aquesta reflexió és la que caldrà que algú li faci i li faci fer a Cristina Peri Rossi a l'hora de fer balanç de tot el que ha passat.
Quedar-se només en la idea de drets és posar l'accent en el pet o la pixarada, una fal·làcia i una perversió de la reflexió i de l'argumentació. Cal mirar el context global i, fent un esforç d'empatia, mirar tots els drets en joc ...
Jo ja vaig deixar escrit que estava en contra que s'hagués produit el seu acomiadament (de fet cal afegir que seguit de disculpes públiques i oferiment de readmissió) però que cal reflexionar sobre l'ofensa i el menyspreu que significa la seva actitut de tancar-se en banda a parlar el català a la ràdio pública catalana, ella que és una persona multilingüe i que és a Catalunya des de fa més de 30 anys!
Jo hagués signat un document defensant els drets individuals. Però i els nostres, de drets, a tenir una emissora en català a Catalunya, qui ens els defensa?
Ep, que nosaltres també en tenim de dret al pet i al rot ... però fóra de gent incivilitzada.
El seny, la cultura i la civilització ens duen a conformar-nos amb la reflexió, la protesta i el rebuix de determinades actituds que ens desagraden i per manifestar que es repectin els nostres drets.
___________
Tothom té dret en un enterrament a llençar una traca de pets o fins i tot a pixar-se sobre la caixa del mort ... Sí, el dret, qui us el negarà ? Sí, no ho dubto que en tingueu de dret a fer el que vulgueu. El dret en sentit estricte, el teniu tot ...Però hi ha un però ...
Què us ho impedeix? Ho impedeix una cosa molt semblant a l'obligació que s'anomena respecte envers els altres, la cultura i la civilització, que equivalen de fet a una mena de diccionari de memòria històrica que reflectreix tot allò que cal evitar de fer -tot i tenint-hi dret-... per no ofendre els altres en els seus drets.
Raonament elemental però massa sovint amagat i emmudit!
Aquesta reflexió és la que caldrà que algú li faci i li faci fer a Cristina Peri Rossi a l'hora de fer balanç de tot el que ha passat.
Quedar-se només en la idea de drets és posar l'accent en el pet o la pixarada, una fal·làcia i una perversió de la reflexió i de l'argumentació. Cal mirar el context global i, fent un esforç d'empatia, mirar tots els drets en joc ...
Jo ja vaig deixar escrit que estava en contra que s'hagués produit el seu acomiadament (de fet cal afegir que seguit de disculpes públiques i oferiment de readmissió) però que cal reflexionar sobre l'ofensa i el menyspreu que significa la seva actitut de tancar-se en banda a parlar el català a la ràdio pública catalana, ella que és una persona multilingüe i que és a Catalunya des de fa més de 30 anys!
Jo hagués signat un document defensant els drets individuals. Però i els nostres, de drets, a tenir una emissora en català a Catalunya, qui ens els defensa?
Ep, que nosaltres també en tenim de dret al pet i al rot ... però fóra de gent incivilitzada.
El seny, la cultura i la civilització ens duen a conformar-nos amb la reflexió, la protesta i el rebuix de determinades actituds que ens desagraden i per manifestar que es repectin els nostres drets.
___________
12.10.07
El que hem llegit IV. Georges Perec. Les lieux.
Una pàgina extraordinària de Georges Perec.
... Que reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus del copyright del texte. Merci !
Georges Perec. Espèces d'espaces. Éditions Galilée. Collection "L'espace critique". Paris. 1974
"Les lieux (Notes sur un travail en cours)
En 1969, j'ai choisi dans Paris, 12 lieux (des rues, des places, des carrefours, un
passage) ou bien dans lesquels j'avais vécu ou bien auxquels me rattachaient
des souvenirs particuliers.
J'ai entrepris de faire, chaque mois, la description de deux de ces lieux. L'une de ces descriptions se fait sur le lieu même et se veut le plus neutre possible : assis dans un café, ou marchant dans la rue, un carnet et un stylo à la main, je m'efforce de décrire
les maisons, les magasins, les gens que je rencontre, les affiches, et , d'une
manière générale tout ce qui attire mon regard. L'autre description se fait
dans un endroit différent du lieu : je m'efforce alors de décrire le lieu de
mémoire, et d'évoquer à son propos tous les souvenirs qui me viennent, soit
des événements qui s'y sont déroulés, soit des gens que j'y ai rencontrés.
Lorsque ces descriptions sont terminées, je les glisse dans une enveloppe
que je scelle à la cire. À plusieurs reprises, je me suis fait accompagner sur
les lieux que je décrivais par un ou une ami(e) photographe qui, soit
librement, soit sur mes indications, a pris des photos que j'ai alors glissées,
sans les regarder (à l'exception d'une seule) dans les enveloppes
correspondantes ; il m'est arrivé également de glisser dans ces enveloppes
divers éléments susceptibles de faire plus tard office de
témoignages, par exemple des tickets de métro, ou bien des tickets de
consommation, ou des billets de cinéma ou des prospectus, etc.
Je recommence chaque année ces descriptions en prenant soin, (...)
premièrement de décrire chacun de ces lieux en un mois différent de l'année,
deuxièmement, de ne jamais décrire le même mois le même couple de
lieux.
Cette entreprise n'est pas sans rappeler dans son principe les "bombes du temps", durera donc douze ans, jusqu'à ce que tous les lieux aient été décrits deux fois douze fois. Trop préoccupé l'année dernière par le tournage de "Un homme qui dort" dans lequel apparaissent d'ailleurs la plupart de ces lieux), j'ai en fait sauté l'année 1973 et c'est donc seulement en 1981 que je serai en possession (si toutefois je ne prends
d'autre retard) des 288 textes issus de cette expérience. je saurai alors si
elle en valait la peine : ce que j'en attends, en effet, n'est rien
d'autre que la trace d'un triple vieillissement : celui des lieux eux-mêmes, celui de mes souvenirs, et celui de mon écriture." Georges Perec. Espèces d'espaces). Nota : la negreta de les línies finals és meva.
Crec recordar haver descobert el text allà cap a finals dels anys 70, però sense gaire precisió. El que sí recordo perfectament és que, juntament amb l'emoció de la lectura d'aquestes línies, en vaig treure la idea d'adaptar l'experiència que descriu en Georges Perec per a les classe de francès dels alumnes avançats.
Durant uns quants anys, als meus alumnes de COU, en arrivar el mes de novembre els donava una còpia d'aquest text, el llegíem a classe i jo els demanava que:
1. Triessin un lloc que els plagués molt per alguna una raó concreta.
2. En fessin dues descripcions tal com proposa Perec de fer-les.
3. Seguint el seu exemple, decidissin quins objectes els hi agradaria endur-se de manera que funcionessin més tard com una evocació (sempre que cabessin dins d'un sobre gran, és clar).
4. Una vegada acabades les descripcions, les posessin dins d'un sobre, que el tanquessin i que hi posessin el nom i la data. Que me'l lliuressin i jo els el guardaria.
5. Els avançava que, en arribar la primavera, els demanaria tornar a repetir l'experiència perequiana i, per tant, tornar a redactar les vivències del lloc escollit.
6. Els prometia retornar-los els dos sobres sellats en acabar el curs, a finals de juny ... perquè també ells valoressin si l'experiència havia valgut la pena.
En el seu cas, ells podrien "analitzar" l'evolució del seu nivell de llengua, l'evolució d'algunes emocions en l'espai de només uns mesos i l'evolució del "lloc" en sí, el paisatge, els colors ... Fóra el mateix? Seguiria sent encara el lloc preferit o hauria estat ja substituit per un altre? ...
Durant uns anys l'experiència va funcionar més o menys bé. En alguns cursos, era emocionant participar de l'emoció que la idea despertava en alguns alumnes: recordo com alguns havien posat un grapat de sorra de la platja, d'altres alguna petxina, d'altres una fulla seca de tardor, d'altres els tiquets dels bars del Passeig marítim ...
En d'altres casos, no funcionava en absolut i, en la majoria del altres, he de confessar que jo no vaig saber mai què en van treure exactament, d'aquella experiència, perquè no m'ho van dir.
Em conformo imaginant que alguns dels meus alumnes potser em recordaran ( si em recorden) entre d'altres detalls per un experiment escriptòric tan senzill com original que, a més, era el meu petit homenatge personal a l'admirat Georges Perec, tan creatiu, tan humà ...
Vet aquí el gat, vet aquí el gos. El conte ja s'ha fos.
_______________________
El que hem llegit III. Michel Butor. la Modification.
El que hem llegit. Capítol 3.
Michel Butor. La modification.
Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.
Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957.
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!
La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.
No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).
Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.
La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.
1 de març de 1998
Michel Butor. La modification.
Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.
Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957.
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!
La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.
No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).
Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.
La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:
"L'issue ( d'una situació vital i sentimental) impossible à trouver, c'estEn el llibre, el protagonista és un home madur, entre la trentena i la quarantena, casat i amb dos fills, gaudeix d'una posició social i econòmica comfortable és el representant comercial a França de la marca de màquines d'escriure italiana "Scabelli". Viatja tot sovint a Roma.
un livre qui la lui fournira: l'ouvrage qu'il décide d'écrire (...)
ce livre qu'on peut dire parfait en ce sens qu'il se referme sur lui-même et
qu'il n'est pas autre chose que le récit de sa propre genèse (...)"
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...
"(...) assailli par des pensées qui se font de plus en plus angoissantes à
mesure qu'il approche du but (...) annule avant même d'arriver à Rome la
décision qui l'avait fait partir de Paris et, (...) se replie sur cette idée à
coup sûr séduisante pour le velléitaire et pour le dillettante qui sont en lui :
apporter à son incapacité de transformer positivement sa vie une compensation
littéraire dont le récit de son échec lui fournira la susbtance".
(M. Leiris sobre La Modification ) .
Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.
1 de març de 1998
El que hem llegit II. André Ferrière. L'esperit i la carn.
El que hem llegit. Capítol 2.
FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn. Ed. Nova Terra, 1966
Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol n'era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un amic, el Miquel de cal Feru, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ...
Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record d'aquesta "bronca" associada que va provocar i he descrit, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.
Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn. Ed. Nova Terra, 1966
Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol n'era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un amic, el Miquel de cal Feru, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ...
Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record d'aquesta "bronca" associada que va provocar i he descrit, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.
Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
LLEGIR. El que hem llegit I. Mika Waltari. Sinhué el egipcio.
Llegit (El què hem ---)
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
El que hem llegit. Capítol 1.
Sinhué l'egipci. Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.
Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...
Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
El que hem llegit. Capítol 1.
Sinhué l'egipci. Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.
Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...
Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
23.9.07
Per al caos simpàtic. Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Per al caos simpàtic
per Víctor Sunyol
Sempre ens han educat per obeir i ajudar a crear estabilitat, armonia i ordre en la societat. En algun llibre s'hauria de dir que estabilitat, armonia i ordre són formes de control social i de manteniment de l'status del poder, i que el que convé és alterar aquesta armonia de manera que el caos simpàtic posi en qüestió el poder i inestabilitzi la societat, que és al cap i a la fi la manera més clara d'encarar el personal a la realitat i ajudar a veure la cara real del món i de com funciona.
Aquest llibre ja està escrit (i molts, més d'un). Però en trobo a faltar un que doni consells de com ajudar a crear aquest caos de manera que sigui evident i que tampoc sigui excessivament dur o cruel (o perillós) per un mateix i els que l'envolten. Una mena de "caos simpàtic" però que posi en evidència que això que en diem "ordre" o "armonia", malgrat les aparences, no és un benefici pels ciutadans sinó que ho és pel poder. Consells com, per exemple, els que segueixen:
Subleveu la gent que fa cua, sembreu-hi disgust, altereu l'estoicisme dels qui esperen.
Remugueu, dieu en veu alta que "no hi ha dret que ens facin esperar tant", que "és immoral i inhumá", argumenteu que hi ha altres maneres d'organitzar les coses ... Feu que una cua de xais es converteixi en un estol de llops.
Si us trobeu en un embús de cotxes, toqueu el clàxon de seguida, sembreu el descontrol. Ajuedeu a fer l'embús més gran deixant una bona distància entre el vostre cotxe i el del davant, esperant una bona estona abans d'avançar cada trosset, fent se us cali el cotxe, deixant passar tots els vianants (cosa que, a més, s'ha de fer sempre, és clar!), cedint el pas als cotxes que volen entrar al carril, aprofitant les parades per fer feinetes (revisar el neteja-parabrises, netejar els fars, posar bé l'antena o d'altres que se us acudeixin), demanant adreces a algun vianant (sobretot a aquells que es veu clar que tardaran molt a explicar-vos-les) ... Mil activitats que us faran més agradable la cua i la faran molt més vital, histèrica i sorollosa.
I és que les coses solen funcionar perquè els usuaris fan molt més del que és estrictament el seu deure i la seva obligació. Les coses funcionen perquè els usuaris hi posen el coll, ja que són els primers interessats en el seu funcionament...
Doncs a partir d'ara, que s'acabi! Es tracta de no fer res més del que és obligat. Serà dur perquè sovint no aconseguirem el que voldríem, però la jugada és clara: les administracions, les empreses, els qui són a dalt confien que nosaltres, per la part que ens toca, ens esforçarem més del que és exigible en fer que tot funcioni, i per això no els preocupa que les coses funcionin malament, perquè l'usuari suplei les mancances.
Doncs perquè les coses funcionini bé sense que els usuaris ens hi haguem d'escarrassar, es tracta de no fer res més del que és de llei, i així, davant de l'evidència del caos real, potser el responsable hi posarà remei. Que ens informin directament de tot, que ens facin ells les fotocòpies, que ens telefonin ells a nosaltres i no pas nosaltres a ells, que vinguin a cobrar en lloc d'anar a pagar nosaltres, que ens omplin els formularis si cal. Si ens fan esperar massa, marxem, deixant constància que a l'hora prevista hi érem ... Ah! I si ens sentim desatesos, denunciem-ho. Hi ha mil canals.
Són només tres exemples de crear el caos simpàtic. Un caos que a la llarga serà positiu: a la larga es procurarà que no hi hagi cues als llocs, s'ordenarà millor la circulació del nostre poble o de la nostra ciutat, i les oficines, empreses o administracions es posaran més al nostre servei que al seu propi. A la llarga, això sí. Però, de passada, mestrestant en haurem divertit una mica.
___________
Llegiu també
Sun Tzu. The art of war
Sun Tzu. El arte de la guerra
Nicolas Machiavel. L'art de la guerre
Per al caos simpàtic
per Víctor Sunyol
Sempre ens han educat per obeir i ajudar a crear estabilitat, armonia i ordre en la societat. En algun llibre s'hauria de dir que estabilitat, armonia i ordre són formes de control social i de manteniment de l'status del poder, i que el que convé és alterar aquesta armonia de manera que el caos simpàtic posi en qüestió el poder i inestabilitzi la societat, que és al cap i a la fi la manera més clara d'encarar el personal a la realitat i ajudar a veure la cara real del món i de com funciona.
Aquest llibre ja està escrit (i molts, més d'un). Però en trobo a faltar un que doni consells de com ajudar a crear aquest caos de manera que sigui evident i que tampoc sigui excessivament dur o cruel (o perillós) per un mateix i els que l'envolten. Una mena de "caos simpàtic" però que posi en evidència que això que en diem "ordre" o "armonia", malgrat les aparences, no és un benefici pels ciutadans sinó que ho és pel poder. Consells com, per exemple, els que segueixen:
Subleveu la gent que fa cua, sembreu-hi disgust, altereu l'estoicisme dels qui esperen.
Remugueu, dieu en veu alta que "no hi ha dret que ens facin esperar tant", que "és immoral i inhumá", argumenteu que hi ha altres maneres d'organitzar les coses ... Feu que una cua de xais es converteixi en un estol de llops.
Si us trobeu en un embús de cotxes, toqueu el clàxon de seguida, sembreu el descontrol. Ajuedeu a fer l'embús més gran deixant una bona distància entre el vostre cotxe i el del davant, esperant una bona estona abans d'avançar cada trosset, fent se us cali el cotxe, deixant passar tots els vianants (cosa que, a més, s'ha de fer sempre, és clar!), cedint el pas als cotxes que volen entrar al carril, aprofitant les parades per fer feinetes (revisar el neteja-parabrises, netejar els fars, posar bé l'antena o d'altres que se us acudeixin), demanant adreces a algun vianant (sobretot a aquells que es veu clar que tardaran molt a explicar-vos-les) ... Mil activitats que us faran més agradable la cua i la faran molt més vital, histèrica i sorollosa.
I és que les coses solen funcionar perquè els usuaris fan molt més del que és estrictament el seu deure i la seva obligació. Les coses funcionen perquè els usuaris hi posen el coll, ja que són els primers interessats en el seu funcionament...
Doncs a partir d'ara, que s'acabi! Es tracta de no fer res més del que és obligat. Serà dur perquè sovint no aconseguirem el que voldríem, però la jugada és clara: les administracions, les empreses, els qui són a dalt confien que nosaltres, per la part que ens toca, ens esforçarem més del que és exigible en fer que tot funcioni, i per això no els preocupa que les coses funcionin malament, perquè l'usuari suplei les mancances.
Doncs perquè les coses funcionini bé sense que els usuaris ens hi haguem d'escarrassar, es tracta de no fer res més del que és de llei, i així, davant de l'evidència del caos real, potser el responsable hi posarà remei. Que ens informin directament de tot, que ens facin ells les fotocòpies, que ens telefonin ells a nosaltres i no pas nosaltres a ells, que vinguin a cobrar en lloc d'anar a pagar nosaltres, que ens omplin els formularis si cal. Si ens fan esperar massa, marxem, deixant constància que a l'hora prevista hi érem ... Ah! I si ens sentim desatesos, denunciem-ho. Hi ha mil canals.
Són només tres exemples de crear el caos simpàtic. Un caos que a la llarga serà positiu: a la larga es procurarà que no hi hagi cues als llocs, s'ordenarà millor la circulació del nostre poble o de la nostra ciutat, i les oficines, empreses o administracions es posaran més al nostre servei que al seu propi. A la llarga, això sí. Però, de passada, mestrestant en haurem divertit una mica.
___________
Llegiu també
Sun Tzu. The art of war
Sun Tzu. El arte de la guerra
Nicolas Machiavel. L'art de la guerre
Desenquestem III . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Desenquestem (III) per Víctor Sunyol
Després de veure les dificultats que plantejava l'escola renana de sabotatge d'enquestes, vam dir que prlaríem de l'escola llombarda, teoritzada i impulsada sobretot per Nicola Falleta, una de les més actives membres del P.R. italià, abans de retirar-se de la vida pública i dedicar-se fonamentalment a la instigació pamfletària i social i a l'activisme de base.
La tesi de Falleta és ben simple i, pel que es va veient darrerament, va captant adeptes i es mostra ben eficaç. Ve a dir: Si el poder es basa en les enquestes per actuar sobre l'objectiu que vol i en la direcció que vol, una manera efectiva de lluitar contra el poder és el sabotatge de les enquestes. Falleta i els seus proposen respondre a le enquestes, i com més millor; fins i tot hi ha un equip de gent que realitza anàlisis i estudis amb la finalitat de propiciar que entre els escollits per respondre enquestes hi hagi el major nombre d'adeptes a la causa; i molts dels correligionaris entren a treballar com a enquestadors en empreses de sondejos per tal de fer augmentar el nombre d'enquestats sabotejadors.
Respondre les enquestes, sí; però mai dient allò que es pensa o es fa, mai responent la veritat. Respondre-les de bona gana; però fent-ho amb l'objectiu central d'enganyar l'empresa i tergiversar les dades. Respondre-les amb gran disposició, però ordint totes les trames necessàries per donar una imatge absolutament allunyada de la realitat que volen copsar. Respondre-les fent bona cara, però com una venjança a tot el que us han fet, us faran i us poden fer a partir de les enquestes.
Així doncs, a partir de mitjans dels anys 80, els seguidors d'aquesta escola llombarda han anat escampant respostes falses, tergiversades, contradictòries; d'aquesta manera les bases de dades i les enquestes cada vegada són menys fiables, amb l'agreujant que ningú no pot saber cap a quina direcció s'encaminen els errors i, per tant, no és possible de corregir matemàticament aquestes desviacions.
Per tot el que s'ha dit aquí, pot semblar que l'acció és dirigida cap a enquestes de tipus polític o social. Evidentment que sí, pero no només. Qualsevol enquesta, sigui del tema que sigui, és un bon objectiu pel moviment. He de pensar que qualsevol dada, per mínima i irrellevant que sembli, pot ser de vital importància per a algun objectiu inconfessat.
Això doncs, a partir d'ara ja podem començar la particular tasca de sabotatge, però cal anar en compte. El dia vinent donarem alguns consells d'actuació i alguns exemples, no fos cas que amb l'eufòria ens traíssim.
Desenquestem (III) per Víctor Sunyol
Després de veure les dificultats que plantejava l'escola renana de sabotatge d'enquestes, vam dir que prlaríem de l'escola llombarda, teoritzada i impulsada sobretot per Nicola Falleta, una de les més actives membres del P.R. italià, abans de retirar-se de la vida pública i dedicar-se fonamentalment a la instigació pamfletària i social i a l'activisme de base.
La tesi de Falleta és ben simple i, pel que es va veient darrerament, va captant adeptes i es mostra ben eficaç. Ve a dir: Si el poder es basa en les enquestes per actuar sobre l'objectiu que vol i en la direcció que vol, una manera efectiva de lluitar contra el poder és el sabotatge de les enquestes. Falleta i els seus proposen respondre a le enquestes, i com més millor; fins i tot hi ha un equip de gent que realitza anàlisis i estudis amb la finalitat de propiciar que entre els escollits per respondre enquestes hi hagi el major nombre d'adeptes a la causa; i molts dels correligionaris entren a treballar com a enquestadors en empreses de sondejos per tal de fer augmentar el nombre d'enquestats sabotejadors.
Respondre les enquestes, sí; però mai dient allò que es pensa o es fa, mai responent la veritat. Respondre-les de bona gana; però fent-ho amb l'objectiu central d'enganyar l'empresa i tergiversar les dades. Respondre-les amb gran disposició, però ordint totes les trames necessàries per donar una imatge absolutament allunyada de la realitat que volen copsar. Respondre-les fent bona cara, però com una venjança a tot el que us han fet, us faran i us poden fer a partir de les enquestes.
Així doncs, a partir de mitjans dels anys 80, els seguidors d'aquesta escola llombarda han anat escampant respostes falses, tergiversades, contradictòries; d'aquesta manera les bases de dades i les enquestes cada vegada són menys fiables, amb l'agreujant que ningú no pot saber cap a quina direcció s'encaminen els errors i, per tant, no és possible de corregir matemàticament aquestes desviacions.
Per tot el que s'ha dit aquí, pot semblar que l'acció és dirigida cap a enquestes de tipus polític o social. Evidentment que sí, pero no només. Qualsevol enquesta, sigui del tema que sigui, és un bon objectiu pel moviment. He de pensar que qualsevol dada, per mínima i irrellevant que sembli, pot ser de vital importància per a algun objectiu inconfessat.
Això doncs, a partir d'ara ja podem començar la particular tasca de sabotatge, però cal anar en compte. El dia vinent donarem alguns consells d'actuació i alguns exemples, no fos cas que amb l'eufòria ens traíssim.
Desenquestem II . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Des-enquestem (2) per Víctor Sunyol
Com dèiem, de les dues postures per defensar el món de la plaga de les enquestes, la tendència renana és la que ha optat per la "no intervenció". És a dir, es plateja anul·lar el poder deles enquestes a base de crear un grup gran i significatiu de persones que mai no en respon ni una. Si és un grup heteerogeni i prou gran, resta una fraja significativa de població que no és consultada, i aquest sol fet invalida les enquestes.
És clar que això planteja alguns problemes: En primer lloc, el grup de seguidors actius de la "no intervenció" ha de ser molt gran per fer evident la seva absència i fer nul·la l'enquesta. A més s'ha de fer saber públicament el nombre d'"objectors" per tal que se sàpiga i tothom es malfiï de l'enquesta. I això vol molt d'esforç i despeses, que potser valdria més emprar per altres objectius.
Un segon problema és el dels matemàtics. Hem dit que per fer evident i, per tant, efectiva aquestaactitud d'objecció de resposta, és necessari fer-ne publicitat. I quan això es fa, el matemàtic sempre troba una fórmula de correcció estadística amb la qual poder dir: "L'enquesta dona ai´ò; però com que per culpa dels objector no és representativa, hi aplicarem un factor de correcció i obtindrem un resultat que serà tan fidedigne com si so hi hagués objector". Ves per on, la matemàtica, que havia d'alliberar la persona, ara se'ns torna en contra.
Això es pot solucionar desorientant el contrari; és a dir, desorientant el matemàtic. És aparentment fàcil. Es tracta d'establir un pla de variables incontrolables per tal que per a cada enquesta hi hagi un nombre suficient d'objectors que exerceixin el seu dret a vot per tal que el matemàtic no sàpiga quants objectors han votat i quants no, i així no pugui fer la seva fórmula corrrectiva. però això, a més de ser complicat d'organització, crea un problema: com més aleatori és el comportament dels objectors, més descontrola el matemàtic; però també acosta més el resultat final al que s'obtindria si no hi hagués objectors ni res d'això. És a dir que per ser més eficaç, el mecanisme acaba no servint per a res.
Per tot això, i també per altres raons, la tendència renana no ha prosperat massa fora del seu lloc d'origen.
Segurament convé parar més atenció a l'escola llombarda de sabotatge d'enquestes, que, perquè no dir-ho, ens cau més simpàtica i permet passar-ho més bé. I ja se sap, si hi ha una màxima que diu "distreure instruint", n'hi ha una altra que diu "revolucionar divertint-se". El dia proper, doncs, parlarem dels llombards.
Des-enquestem (2) per Víctor Sunyol
Com dèiem, de les dues postures per defensar el món de la plaga de les enquestes, la tendència renana és la que ha optat per la "no intervenció". És a dir, es plateja anul·lar el poder deles enquestes a base de crear un grup gran i significatiu de persones que mai no en respon ni una. Si és un grup heteerogeni i prou gran, resta una fraja significativa de població que no és consultada, i aquest sol fet invalida les enquestes.
És clar que això planteja alguns problemes: En primer lloc, el grup de seguidors actius de la "no intervenció" ha de ser molt gran per fer evident la seva absència i fer nul·la l'enquesta. A més s'ha de fer saber públicament el nombre d'"objectors" per tal que se sàpiga i tothom es malfiï de l'enquesta. I això vol molt d'esforç i despeses, que potser valdria més emprar per altres objectius.
Un segon problema és el dels matemàtics. Hem dit que per fer evident i, per tant, efectiva aquestaactitud d'objecció de resposta, és necessari fer-ne publicitat. I quan això es fa, el matemàtic sempre troba una fórmula de correcció estadística amb la qual poder dir: "L'enquesta dona ai´ò; però com que per culpa dels objector no és representativa, hi aplicarem un factor de correcció i obtindrem un resultat que serà tan fidedigne com si so hi hagués objector". Ves per on, la matemàtica, que havia d'alliberar la persona, ara se'ns torna en contra.
Això es pot solucionar desorientant el contrari; és a dir, desorientant el matemàtic. És aparentment fàcil. Es tracta d'establir un pla de variables incontrolables per tal que per a cada enquesta hi hagi un nombre suficient d'objectors que exerceixin el seu dret a vot per tal que el matemàtic no sàpiga quants objectors han votat i quants no, i així no pugui fer la seva fórmula corrrectiva. però això, a més de ser complicat d'organització, crea un problema: com més aleatori és el comportament dels objectors, més descontrola el matemàtic; però també acosta més el resultat final al que s'obtindria si no hi hagués objectors ni res d'això. És a dir que per ser més eficaç, el mecanisme acaba no servint per a res.
Per tot això, i també per altres raons, la tendència renana no ha prosperat massa fora del seu lloc d'origen.
Segurament convé parar més atenció a l'escola llombarda de sabotatge d'enquestes, que, perquè no dir-ho, ens cau més simpàtica i permet passar-ho més bé. I ja se sap, si hi ha una màxima que diu "distreure instruint", n'hi ha una altra que diu "revolucionar divertint-se". El dia proper, doncs, parlarem dels llombards.
Desenquestem I . Manual d'autodefensa
Manual d'autodefensa
Desenquestem (1) per Víctor Sunyol
Vam quedar que quan s'acostessin eleccions parlaríem específicament de les enquestes. Permetin-me ara d'alterar el programa previst per dedicar algunes sessions al tema. Pel que fa a la bibliografia, que fins ara era pràcticament inexistent, crec recordar que a la Llombardia i a la Renània s'ha editat alguns manuals d'actuació davant d'aquesta plaga dels nostres temps. Esperem que s'escampi l'exemple i que doni fruits abundosos i útils.
No cal recordar el que es vadir en la introducció a aquestes sessions. Avui dia, qui mana són les enquestes. Així de simple i de breu. I per si no ho veiem clar, demanem-nos què és el que decideix els programes dels polítics, les promeses electorals, els pactes o les aliances de govern, les actuacions i directrius polítiques ... És evident que moltsd polítics ja no tenen programa sinó que actuen majoritàriament segons el que les enquestes assenyalen que és el desig de la majoria de votants, cosa que creune que els permetràcontinuar al poder (o accedir-hi). Però això no només es dona en el camp polític (aniríem errats si penséssim que els polítics són els qui manen, o els únics), sinó que la gran banca també es mou per les enquestes (perquè depèn de l'especulació borsària). I s'hi mouen les grans empreses i fàbriques per decidir la producció i les estratègies mercantils i publicitàries (estratègies quwe són fonamentalment ideològiques). S'hi mouen els centres d'opinió per fer anàlisis de la realitat i , per tant, per establir consells i línies d'acció a tots els nivells. S'hi mouen els publicitaris. S'hi mouen les universistats per planificar els seus cursos. S'hi mouen molts escriptors i cineastes per crear les obres; les emissores de ràdio i TV per establir programacions. S'hi mouen les esglésies per dictar dogmes (encara que de vagades no ho sembli). Es mouen a partir de les enquestes, en definitiva, tots els estaments que dictaminen soble les nostres vides, el nostre futur i el nostre present. I també, naturalment, totes les empreses de màrketing i venda.
Tothom es mou doncs en una realitat virtual proporcionada per les xifres de les enquestes. I és sobre aquesta virtualitat que actuen i exerceixen el seu poder. Sobre els núvols. No interessa servir la idea, la línia, la convicció, el programa. Només "servir la majoria", només l'estratègia populista i en benefici propi. Estem, ja ho veiem, dominats per les enquestes, que sembla que permeten conèixer la realitat i, per tant, dominar-la.
Responent una enquesta, doncs, estem ajudant a fer.nos més esclaus, estem ajudant a ser controlats, dirigits, utilitzats; en la nostra mesura estem ajudant a la creació d'una societat cega, muda i sorda al servei d'unes forces que poden semblar de còmic o d'opereta, però que són de veritable tragèdia o drama.
És evident que davant d'un muntatge així el que s'imposa és la revolta contra l'enquesta. L'escola renana opta per la "no intervenció", per la inhibició, la no participació militant en les enquestes: negar-se a respondre'n cap. En canvi, la llombarda ha optat radicalment pel sabotatge directe: respondre'n com més millor i respondre sempre el més lluny de la realitat possible. De totes dues ens n'ocuparem en les properes sessions; i no cal dir quina trobem més simpàtica.
_____________
Desenquestem II
Desenquestem (1) per Víctor Sunyol
Vam quedar que quan s'acostessin eleccions parlaríem específicament de les enquestes. Permetin-me ara d'alterar el programa previst per dedicar algunes sessions al tema. Pel que fa a la bibliografia, que fins ara era pràcticament inexistent, crec recordar que a la Llombardia i a la Renània s'ha editat alguns manuals d'actuació davant d'aquesta plaga dels nostres temps. Esperem que s'escampi l'exemple i que doni fruits abundosos i útils.
No cal recordar el que es vadir en la introducció a aquestes sessions. Avui dia, qui mana són les enquestes. Així de simple i de breu. I per si no ho veiem clar, demanem-nos què és el que decideix els programes dels polítics, les promeses electorals, els pactes o les aliances de govern, les actuacions i directrius polítiques ... És evident que moltsd polítics ja no tenen programa sinó que actuen majoritàriament segons el que les enquestes assenyalen que és el desig de la majoria de votants, cosa que creune que els permetràcontinuar al poder (o accedir-hi). Però això no només es dona en el camp polític (aniríem errats si penséssim que els polítics són els qui manen, o els únics), sinó que la gran banca també es mou per les enquestes (perquè depèn de l'especulació borsària). I s'hi mouen les grans empreses i fàbriques per decidir la producció i les estratègies mercantils i publicitàries (estratègies quwe són fonamentalment ideològiques). S'hi mouen els centres d'opinió per fer anàlisis de la realitat i , per tant, per establir consells i línies d'acció a tots els nivells. S'hi mouen els publicitaris. S'hi mouen les universistats per planificar els seus cursos. S'hi mouen molts escriptors i cineastes per crear les obres; les emissores de ràdio i TV per establir programacions. S'hi mouen les esglésies per dictar dogmes (encara que de vagades no ho sembli). Es mouen a partir de les enquestes, en definitiva, tots els estaments que dictaminen soble les nostres vides, el nostre futur i el nostre present. I també, naturalment, totes les empreses de màrketing i venda.
Tothom es mou doncs en una realitat virtual proporcionada per les xifres de les enquestes. I és sobre aquesta virtualitat que actuen i exerceixen el seu poder. Sobre els núvols. No interessa servir la idea, la línia, la convicció, el programa. Només "servir la majoria", només l'estratègia populista i en benefici propi. Estem, ja ho veiem, dominats per les enquestes, que sembla que permeten conèixer la realitat i, per tant, dominar-la.
Responent una enquesta, doncs, estem ajudant a fer.nos més esclaus, estem ajudant a ser controlats, dirigits, utilitzats; en la nostra mesura estem ajudant a la creació d'una societat cega, muda i sorda al servei d'unes forces que poden semblar de còmic o d'opereta, però que són de veritable tragèdia o drama.
És evident que davant d'un muntatge així el que s'imposa és la revolta contra l'enquesta. L'escola renana opta per la "no intervenció", per la inhibició, la no participació militant en les enquestes: negar-se a respondre'n cap. En canvi, la llombarda ha optat radicalment pel sabotatge directe: respondre'n com més millor i respondre sempre el més lluny de la realitat possible. De totes dues ens n'ocuparem en les properes sessions; i no cal dir quina trobem més simpàtica.
_____________
Desenquestem II
11.6.07
El que hem llegit VII. Charles Baudelaire. De l'essence du rire.
Charles Baudelaire.
"De l'essence du rire et généralement du comique dans les arts plastiques."Éditions du Seuil. Collection "l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378.
Una nota de peu de pàgina de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille".
Jo m'ho vaig llegir per primera vegada allà pels voltants de l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire en l'edició de Seuil.
No sé ben bé com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones conegudes així com també diversos fets de la vida quotidiana, alguns banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida.
Fa uns dies, el presentador d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari :
"I tu de què rius ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes".
El context no té massa importància, perquè aquesta reflexió tothom se l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable?
Estareu d'acord amb mi que, un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació filosòfica abstrusa i il·legible.
"Vols dir que aquesta lectura ens descobrirà realment "l'essència", la veritat total"? Entendre perquè ric quan ric?
El més freqüent és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector, que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi una verdadera l'explicació.
Baudelaire hi aporta una resposta força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata".
Anem a mirar-nos-ho ...
Baudelaire afirma que el riure neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura. Baudelaire afirma també que el fet de riure resideix en el que riu, i no pas en la cosa o persona objecte del riure.
El fet de riure és com un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció respecte a la norma, la valorem com a inferior.
En cada cas, nosaltres ens identifiquem amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència en relació amb allò que tenim davant nostre: persona, cosa, situació o metàfora o sinèdoque de persona o de cosa o de situació. Del resultat d'aquesta activitat mental que només dura milèsimes de segon, en pot sortir el somriure, el riure o la cleca desfrenada.
El més curiós és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació última del perquè això és així, queda per algun Premi Nobel de medecina del futur.
Pensem en un parell d'exemples que ho fan perfectament entenedor:
Primer exemple: Anant pel carrer, veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa , caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma. Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el perill. Trepitxa la pell de plàtan, cau, i el veiem de cul a terra...
Segon exemple: Un acudit mostra la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa. La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret, està tancant amb força la porta de la terrassa, i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora, i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és : "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat" i en castella: "Coño, el gato!"
Imagineu les reacions: En el primer cas: o bé ens posem a riure com a condemnats, comencem a enfotre'ns-en de mala manera o bé, lluny de riure, ens acostem al pobre desgraciat una mica esfereïts tement que s'hagi fet mal de veritat.
En el segon cas, el de l'acudit, o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia, ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora d'animals.
Què ha passat? En el primer cas ha funcionat el mecanisme del riure, és a dir una mena de consciència de la pròpia superioritat respecte de l'objecte del nostre riure. En milèsimes de segon ens hem fet la reflexió següent: aquest desgraciat havia d'haver mirat i haver-se adonat del perill. Nosaltres no som rucs. I l'efecte satànic del riure ha aparegut tot sol, per l'efecte d'aquesta reflexió gairebé involuntària.
En canvi, en el cas de qui en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari, el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex del socors o el reflex de la protesta.
Perquè es produeixi el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el de la dissociació-distanciació respecte a la víctima . I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació, s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal".
Això explica que davant de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna i hi ha qui no s'immuta ...
Això explica també que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix, perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant i considerar "l'altre jo" com un estrany.
Des d'aquesta perspectiva s'entén millor la reacció de la gent en relació amb els acudits que s'expliquen per aquests móns. I es que un acudit, ben mirat, no és res més que una "petita anormalitat" forçada respecte la norma. Quan ens diuen que ens explicaran un acudit ja ens prevenen que hem d'entendre i copçar en què consisteix aquesta "anormalitat" fabricada. Els que estan en la mateixa òrbita i entenen l'acudit riuen. Juguen a posar en funcionament el mecanisme de valorar com a ridícula o absurda o idiota (inferior) una persona o una situació ... en la qual ells no ens trobariem mai!
Però pot ben bé passar que algú no entengui en què consisteix el factor "a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica.
Penseu en algun acudit que us faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment. De què rieu realment? Una paraula mal pronunciada, un gest innocent, la majoria dels petits errors que tots cometem ... Vosaltres no ho farieu allò, vosaltres no ho dirieu, volsaltres no hi anirieu, vosaltres, allà no hi serieu, a vosaltres no us passaria, vosaltres no serieu com aquell desgraciat o desgraciada ...
L'aspecte més curiós del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo doncs en el significat del concepte de "norma relativa". I és que per aquí la cosa ens duu cap a d'altres límits:
D'una banda pensar en algunes persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena, en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les que es troben en la vida quotidiana.
Potser també això és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten" o bé és un inconscient, o bé se sent "superior" a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme ...
En podem treure alguna conclusió i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions?
Jo hi estic donant voltes ...
"De l'essence du rire et généralement du comique dans les arts plastiques."Éditions du Seuil. Collection "l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378.
Una nota de peu de pàgina de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille".
Jo m'ho vaig llegir per primera vegada allà pels voltants de l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire en l'edició de Seuil.
No sé ben bé com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones conegudes així com també diversos fets de la vida quotidiana, alguns banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida.
Fa uns dies, el presentador d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari :
"I tu de què rius ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes".
El context no té massa importància, perquè aquesta reflexió tothom se l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable?
Estareu d'acord amb mi que, un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació filosòfica abstrusa i il·legible.
"Vols dir que aquesta lectura ens descobrirà realment "l'essència", la veritat total"? Entendre perquè ric quan ric?
El més freqüent és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector, que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi una verdadera l'explicació.
Baudelaire hi aporta una resposta força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata".
Anem a mirar-nos-ho ...
Baudelaire afirma que el riure neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura. Baudelaire afirma també que el fet de riure resideix en el que riu, i no pas en la cosa o persona objecte del riure.
El fet de riure és com un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció respecte a la norma, la valorem com a inferior.
En cada cas, nosaltres ens identifiquem amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència en relació amb allò que tenim davant nostre: persona, cosa, situació o metàfora o sinèdoque de persona o de cosa o de situació. Del resultat d'aquesta activitat mental que només dura milèsimes de segon, en pot sortir el somriure, el riure o la cleca desfrenada.
El més curiós és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació última del perquè això és així, queda per algun Premi Nobel de medecina del futur.
Pensem en un parell d'exemples que ho fan perfectament entenedor:
Primer exemple: Anant pel carrer, veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa , caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma. Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el perill. Trepitxa la pell de plàtan, cau, i el veiem de cul a terra...
Segon exemple: Un acudit mostra la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa. La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret, està tancant amb força la porta de la terrassa, i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora, i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és : "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat" i en castella: "Coño, el gato!"
Imagineu les reacions: En el primer cas: o bé ens posem a riure com a condemnats, comencem a enfotre'ns-en de mala manera o bé, lluny de riure, ens acostem al pobre desgraciat una mica esfereïts tement que s'hagi fet mal de veritat.
En el segon cas, el de l'acudit, o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia, ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora d'animals.
Què ha passat? En el primer cas ha funcionat el mecanisme del riure, és a dir una mena de consciència de la pròpia superioritat respecte de l'objecte del nostre riure. En milèsimes de segon ens hem fet la reflexió següent: aquest desgraciat havia d'haver mirat i haver-se adonat del perill. Nosaltres no som rucs. I l'efecte satànic del riure ha aparegut tot sol, per l'efecte d'aquesta reflexió gairebé involuntària.
En canvi, en el cas de qui en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari, el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex del socors o el reflex de la protesta.
Perquè es produeixi el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el de la dissociació-distanciació respecte a la víctima . I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació, s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal".
Això explica que davant de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna i hi ha qui no s'immuta ...
Això explica també que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix, perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant i considerar "l'altre jo" com un estrany.
Des d'aquesta perspectiva s'entén millor la reacció de la gent en relació amb els acudits que s'expliquen per aquests móns. I es que un acudit, ben mirat, no és res més que una "petita anormalitat" forçada respecte la norma. Quan ens diuen que ens explicaran un acudit ja ens prevenen que hem d'entendre i copçar en què consisteix aquesta "anormalitat" fabricada. Els que estan en la mateixa òrbita i entenen l'acudit riuen. Juguen a posar en funcionament el mecanisme de valorar com a ridícula o absurda o idiota (inferior) una persona o una situació ... en la qual ells no ens trobariem mai!
Però pot ben bé passar que algú no entengui en què consisteix el factor "a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica.
Penseu en algun acudit que us faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment. De què rieu realment? Una paraula mal pronunciada, un gest innocent, la majoria dels petits errors que tots cometem ... Vosaltres no ho farieu allò, vosaltres no ho dirieu, volsaltres no hi anirieu, vosaltres, allà no hi serieu, a vosaltres no us passaria, vosaltres no serieu com aquell desgraciat o desgraciada ...
L'aspecte més curiós del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo doncs en el significat del concepte de "norma relativa". I és que per aquí la cosa ens duu cap a d'altres límits:
D'una banda pensar en algunes persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena, en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les que es troben en la vida quotidiana.
Potser també això és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten" o bé és un inconscient, o bé se sent "superior" a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme ...
En podem treure alguna conclusió i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions?
Jo hi estic donant voltes ...
2.1.07
A : Ab Initio
Aquesta locució llatina, posada al mig d'un text, significa, més o menys : "Des del començament".
En un diccionari tradicional, aquesta hagués estat una de les primeres entrades. En el Dicofilopersiflex, pot ser l'última, segons per on hagueu començat a fer anar l'hipertext.
Que què hi fa aquí aquesta entrada? Bona pregunta.
Resposta: ens servirà per reflexionar sobre la funció estilístico-expressiva de tot un seguit de locucions llatines, angleses, franceses, italianes, espanyoles i alemanyes amb les que tard o d'hora ens hem d'enfrontar durant la lectura d'assaigs, novel·les o tesis doctorals.
Què ens aporten ? Com ens ho hem de prendre? Quan les podem utilitzar?
Mirarem de dir-ne alguna cosa.
______________
A : Absència
L'infern és l'absència, deia el poeta Paul Verlaine.
L'infern són els altres, deia en Sartre.
Els altres són doncs l'absència? L'absència és potser potser la presència dels altres?
Hi pensarem i decidirem tirant pel dret.
Molt aviat.
A : Abstrusitat
Vegeu "Metallenguatge metallenguatges"
Sovint abstrusitat i metallenguage són gairebé sinònims, o mantenen una estreta relació causa-efecte.
Tanmateix, a nosaltres ens interessa tractar-la des del punt de vista de la incomunicació que provoca, és a dir com a plaga a combatre sigui quina sigui la forma que agafa per a amagar-se.
A : Aleph (adj. alephià, alephiana)
L'Aleph borgià, és clar. Difícil d'haver llegit el relat i no haver quedat força sorprès. A mi, la veritat, me'l va fer descobrir una gran dona: Gaby Philipp, animadora d'un taller d'escriptura a Saint Nazaire, en el marc d'un curs del B.E.L.C. allà per l'estiu de l'any l985.
El taller tenia el codi ABCD 52 i el descriptiu, el més curt de tots els descriptius de tots els mòduls, deia així: "Atelier d'écriture": Un lieu où avancer dans la recherche et le travail de son écriture. Animateur : Gaby Philipp.
El llibre, jo el tenia a casa i no l'havia llegit.
La capacitat de Borges de comprimir en poques pàgines una infinitat de imatges està resumida aquí en aquesta cita entretallada però il·lustrativa.
La Gaby ens va demanar que després d'haver llegit aquell relat féssim l'esforç d'escriure alguna cosa describint-la des d'un Aleph, la descripció del que fos, vist des de tots els angles o de tots els punts de vista imaginables ...
Un interessant i sucós exercici d'escriptura una mica imposible, que en aquella ocasió va donar l'esborrany que més tard, lleugerament retocat, donaria com a resultat això:
Mon Aleph.
"J'ai du mal à percer la brillante écume d'une pupille trop claire, liquide, dont je ne connais pas encore le débit de larmes ethérées ni de larmes joyeuses. Avant de m'engouffrer dans sa tourbillonnante spirale je glisse sur les bords du lac, craignant briser un mystère. Le tourbillon m'attire, me dévore et me rejette enfin dans un monde étrange où des soleils brillent toujours, même la nuit.
La maison est immense. Une fenêtre grande ouverte du salon, vue du petit jardin, près de la haie, m'aveugle. Je ferme les yeux et je vois un miroir. C'est le reflet du miroir qui m'obsède. Un miroir que je devine sans le voir. Pas à pas je m'approche de cet espace vide, moqueur... L'au-delà venu s'offrir à mes paupières, à mes lèvres.
Un instant et voilà, je franchis par osmose le tain âpre pour plonger dans des ombres inconnues, où j'éprouve le frisson, la frayeur ...
Un couloir se lézarde et tout commence à trembler: murs, plafonds, colonnes, voûtes, gargouilles, donjons et tourelles. Tout commence à crouler dans les salles vides aux échos sourds, plaintifs.
J'arrive aux confins d'une vieille porte d'ivoire, m'arrêtant près du seuil. C'est une porte entrouverte invitant en même temps à horreur et à la liesse.
Je m'aveugle , étourdi, à la vue des vitraux tout ornés d'étincelles , puis je sors dans la cour où gisent de vieilles pierres saccagées et sculptées par mille pluies printanières qui chuchotent l'histoire de leurs anciennes prouesses.
Je me rapproche de la haie du jardin d'où j'ai entrevu la fenêtre. Les dernier rayons pâles de soleil flèchent toujours mon visage et tout en moi se confond peu à peu : lèvres, larmes et lumières, pupilles et paupières, spirales infinies de reflets, telles des diamants miroitant des douceurs éphémères.
Sani Girona (Saint Nazaire. 1985)
De la inesgotable capacitat suggestiva que té el relat de Borges, de tot l'Aleph, - i mira que embruixa de manera diferent a cada relectura,- si fos a fer, em quedaria amb allò que Borges reconeix com el gran handicap del llenguatge: la seva incapacitat de ser i funcionar amb simultaneitat alephiana. I d'aquí en trec el punt de partida de les meves reflexions sobre les conseqüències d'aquesta incapacitat en la creació literària, però també en la vida diària: són els conceptes inefables.
Ho aniré desenvolupant properament ... si me'n surto, és clar, però paga la pena intentar-ho!
El taller tenia el codi ABCD 52 i el descriptiu, el més curt de tots els descriptius de tots els mòduls, deia així: "Atelier d'écriture": Un lieu où avancer dans la recherche et le travail de son écriture. Animateur : Gaby Philipp.
El llibre, jo el tenia a casa i no l'havia llegit.
"[Carlos Argentino Danieri] ... dijo que para terminar el poema le era indispensable la casa, pues en un ángulo del sótano había un Aleph. Aclaró que un Aleph es uno de los puntos del espacio que contienen todos los puntos. (...)
-¿El Aleph? - repetí.
-Sí, el lugar donde están sin confundirse, todos los puntos del orbe, vistos desde todos los ángulos. (...)
Bajé con rapidez, harto de sus palabras insustanciales. (...)
Lo que vieron mis ojos fue simultáneo: lo que transcribiré, sucesivo, porque el lenguaje lo es. (...)
El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminuación de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde .... Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...)Vi (...) Vi (...)
... sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcesible universo."
(J.L.Borges. El Aleph. Alianza Emecé. Nº 309. Madrid 1971. pp. 165-171).
La capacitat de Borges de comprimir en poques pàgines una infinitat de imatges està resumida aquí en aquesta cita entretallada però il·lustrativa.
La Gaby ens va demanar que després d'haver llegit aquell relat féssim l'esforç d'escriure alguna cosa describint-la des d'un Aleph, la descripció del que fos, vist des de tots els angles o de tots els punts de vista imaginables ...
Un interessant i sucós exercici d'escriptura una mica imposible, que en aquella ocasió va donar l'esborrany que més tard, lleugerament retocat, donaria com a resultat això:
Mon Aleph.
"J'ai du mal à percer la brillante écume d'une pupille trop claire, liquide, dont je ne connais pas encore le débit de larmes ethérées ni de larmes joyeuses. Avant de m'engouffrer dans sa tourbillonnante spirale je glisse sur les bords du lac, craignant briser un mystère. Le tourbillon m'attire, me dévore et me rejette enfin dans un monde étrange où des soleils brillent toujours, même la nuit.
La maison est immense. Une fenêtre grande ouverte du salon, vue du petit jardin, près de la haie, m'aveugle. Je ferme les yeux et je vois un miroir. C'est le reflet du miroir qui m'obsède. Un miroir que je devine sans le voir. Pas à pas je m'approche de cet espace vide, moqueur... L'au-delà venu s'offrir à mes paupières, à mes lèvres.
Un instant et voilà, je franchis par osmose le tain âpre pour plonger dans des ombres inconnues, où j'éprouve le frisson, la frayeur ...
Un couloir se lézarde et tout commence à trembler: murs, plafonds, colonnes, voûtes, gargouilles, donjons et tourelles. Tout commence à crouler dans les salles vides aux échos sourds, plaintifs.
J'arrive aux confins d'une vieille porte d'ivoire, m'arrêtant près du seuil. C'est une porte entrouverte invitant en même temps à horreur et à la liesse.
Je m'aveugle , étourdi, à la vue des vitraux tout ornés d'étincelles , puis je sors dans la cour où gisent de vieilles pierres saccagées et sculptées par mille pluies printanières qui chuchotent l'histoire de leurs anciennes prouesses.
Je me rapproche de la haie du jardin d'où j'ai entrevu la fenêtre. Les dernier rayons pâles de soleil flèchent toujours mon visage et tout en moi se confond peu à peu : lèvres, larmes et lumières, pupilles et paupières, spirales infinies de reflets, telles des diamants miroitant des douceurs éphémères.
Sani Girona (Saint Nazaire. 1985)
De la inesgotable capacitat suggestiva que té el relat de Borges, de tot l'Aleph, - i mira que embruixa de manera diferent a cada relectura,- si fos a fer, em quedaria amb allò que Borges reconeix com el gran handicap del llenguatge: la seva incapacitat de ser i funcionar amb simultaneitat alephiana. I d'aquí en trec el punt de partida de les meves reflexions sobre les conseqüències d'aquesta incapacitat en la creació literària, però també en la vida diària: són els conceptes inefables.
Ho aniré desenvolupant properament ... si me'n surto, és clar, però paga la pena intentar-ho!
A : Amics (Amistat)
Començarem citant el savi Montaigne ... i seguirem per on podrem.
No hi hem pensat prou encara com per posar-nos a fer l'entrada que es mereix aquest concepte tan important.
Avui, 22 d'abril del 2003, uns quants anys després d'haver començat aquest diccionari tan especial em trobo en la situació del qui vol dir una cosa totalment en serio.
Em vaig posar a redactar i ja vaig acabar una carta oberta d'homenatge a l'amic Jordi Teixidor que ens va deixar el desembre del 2002. Tot i que el Jordi es mereixia molt més, el que hi deia ho deia de cor i amb una tendresa que volia estar a l'alçada de la intensitat de la nostra amistat.
____________
La vida segueix sempre el seu camí i no s'atura, i d'altres coneguts passen a ser més amics i alguns
amics que vèiem força sovint passen a ser amistats llunyanes ... gairebé desaparegudes ...
I en alguns casos fins i tot es fa realitat l'amenaça del tango: "la distància és converteix en oblit", malhauradament.
Ens queda tot per dir, però ,sobre tot, ens queden els bons amics que hem de conservar
com el que són, un gran tresor.
_______
Hola Toni,
Tinc prou feina per resoldre'm el meu bloc com per fer la cucut o la garsa a d'altres nius com el teu...
Darrerament vaig més que del cul i no dono per escriure amb tranquilitat i sistema.
Et felicito una vegada mes pels darrers èxits ... que imagino molt importants per la confiança que et donen per anar sempre molt més enllà ...
Per això, justament, aquest post on mitifiques "les sospites" em sembla que no pot quedar sense comentari ... i ja m'està bé ser jo qui els enceti.
El que hi dius és molt bo però també molt punyent. Suposo que s'entén perquè ho dius, ara que potser et "surten" massa (pseudo) amics i rebs floretes a dojo ...
Però com que en fas un "aforisme", jo m'ho prenc com una bufetada a tot i a tothom,
Com una nova capa en el teu particular quadre que “predica” el grau zero de l’amistat , i lloa la solitud i la sospita .
Jo no em puc estar de dir que "NO" és això, company, no és això ... a la meva manera.
Pren-t'ho com vulguis, però sàpigues que per a mi té més d'abraçada que de cop de peu a la canya ...
Penjo aquí el que penjo també a casa meva ...al Dipofilo.
Desconfia dels qui fan aforismes proclamant que cal malfiar-nos de tot i de tothom, perquè ens obliga a desconfiar d’ells també, abandonat-los a llur dissort sospitòsica ;-)
Desconfia de gairebé tot i de gairebé tothom.
Sí, desconfia de gairebé tot, però recorda que paga la pena ser tan imperfecte com per confiar en la Veritat i el Bé; la lluita contra la Injustícia, la Tortura i el Mal en les seves mil cares.
Sí, desconfia de gairebé tothom, però confia en algú altre, per molts pocs que siguin, fins i tot amb la certesa que els amics d’avui poden ser els enemics de demà; sabent que potser algun dia ens barallarem amb els qui més estimem avui...
Conrea l’Amistat i l’Amor, tot i la certesa que l’una i l’altre ens decebran en algun punt del camí. No hi fa res... confia ...
Cal confiar en alguna cosa i en algú per evitar que triomfin l’egoïsme, el nihilisme o la idea de l’absurd...
Sani 15.3.2007
__
No hi hem pensat prou encara com per posar-nos a fer l'entrada que es mereix aquest concepte tan important.
Avui, 22 d'abril del 2003, uns quants anys després d'haver començat aquest diccionari tan especial em trobo en la situació del qui vol dir una cosa totalment en serio.
Em vaig posar a redactar i ja vaig acabar una carta oberta d'homenatge a l'amic Jordi Teixidor que ens va deixar el desembre del 2002. Tot i que el Jordi es mereixia molt més, el que hi deia ho deia de cor i amb una tendresa que volia estar a l'alçada de la intensitat de la nostra amistat.
____________
La vida segueix sempre el seu camí i no s'atura, i d'altres coneguts passen a ser més amics i alguns
amics que vèiem força sovint passen a ser amistats llunyanes ... gairebé desaparegudes ...
I en alguns casos fins i tot es fa realitat l'amenaça del tango: "la distància és converteix en oblit", malhauradament.
Ens queda tot per dir, però ,sobre tot, ens queden els bons amics que hem de conservar
com el que són, un gran tresor.
_______
Hola Toni,
Tinc prou feina per resoldre'm el meu bloc com per fer la cucut o la garsa a d'altres nius com el teu...
Darrerament vaig més que del cul i no dono per escriure amb tranquilitat i sistema.
Et felicito una vegada mes pels darrers èxits ... que imagino molt importants per la confiança que et donen per anar sempre molt més enllà ...
Per això, justament, aquest post on mitifiques "les sospites" em sembla que no pot quedar sense comentari ... i ja m'està bé ser jo qui els enceti.
El que hi dius és molt bo però també molt punyent. Suposo que s'entén perquè ho dius, ara que potser et "surten" massa (pseudo) amics i rebs floretes a dojo ...
Però com que en fas un "aforisme", jo m'ho prenc com una bufetada a tot i a tothom,
Com una nova capa en el teu particular quadre que “predica” el grau zero de l’amistat , i lloa la solitud i la sospita .
Jo no em puc estar de dir que "NO" és això, company, no és això ... a la meva manera.
Pren-t'ho com vulguis, però sàpigues que per a mi té més d'abraçada que de cop de peu a la canya ...
Penjo aquí el que penjo també a casa meva ...al Dipofilo.
Desconfia dels qui fan aforismes proclamant que cal malfiar-nos de tot i de tothom, perquè ens obliga a desconfiar d’ells també, abandonat-los a llur dissort sospitòsica ;-)
Desconfia de gairebé tot i de gairebé tothom.
Sí, desconfia de gairebé tot, però recorda que paga la pena ser tan imperfecte com per confiar en la Veritat i el Bé; la lluita contra la Injustícia, la Tortura i el Mal en les seves mil cares.
Sí, desconfia de gairebé tothom, però confia en algú altre, per molts pocs que siguin, fins i tot amb la certesa que els amics d’avui poden ser els enemics de demà; sabent que potser algun dia ens barallarem amb els qui més estimem avui...
Conrea l’Amistat i l’Amor, tot i la certesa que l’una i l’altre ens decebran en algun punt del camí. No hi fa res... confia ...
Cal confiar en alguna cosa i en algú per evitar que triomfin l’egoïsme, el nihilisme o la idea de l’absurd...
Sani 15.3.2007
__
A : Amor ( plural, Amors)
Ens proposem, ni més ni menys que dir la nostra sobre tot aquest paquet:
I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? ...
III. Matisos fonamentals.
IV. Precs i preguntes.
Això sí, ho desenvoluparem un dia d'aquests, eh?
Aquí, tot esperant, esperant, vam rebre notícies agradoses d'un amic de Vic, en Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200), que ens va proposar d'afegir-hi això:
AMOR
Sublimació exquisida del desig inventada pels sufis; metàfora
mitificada pels trobadors i,com a desig de bellesa i de
coneixement, necessària per l'art, la ciència i la filosofia;
símbol convertit en miratge en la història de la poesia, de la
humanitat, del sexe, fins al punt que més enllà d'un bonic
significant, hi ha un estat que no existeix: l'amor
I a sobre de tan intel·ligent filosofia ens va proposar a més, afegir una nova entrada al diccionari, una que no hi era encara!, i també una petita cronologia de cites.
Això sí que és col·laboració! Les entrades en qüestió són Babel, Petita cronologia de cites i Literatura Web
Forçosament les hi afegim i li donem tot el mèrit a ell. Gràcies Pep. I ja ho veus, aquest diccionari ara també és una mica teu.
____________________
30.4.2006
Aneu amb compte!
Qui a amor mata ... a amor mor ( © Sani Girona)
16.9.2006
Trobo al post de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipedia on se'ns explica que fou un grand teòric de l'amor.
El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l'he llegit. Suposo que l'hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica
Ho faré.
______________________
I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? ...
III. Matisos fonamentals.
IV. Precs i preguntes.
Això sí, ho desenvoluparem un dia d'aquests, eh?
Aquí, tot esperant, esperant, vam rebre notícies agradoses d'un amic de Vic, en Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200), que ens va proposar d'afegir-hi això:
AMOR
Sublimació exquisida del desig inventada pels sufis; metàfora
mitificada pels trobadors i,com a desig de bellesa i de
coneixement, necessària per l'art, la ciència i la filosofia;
símbol convertit en miratge en la història de la poesia, de la
humanitat, del sexe, fins al punt que més enllà d'un bonic
significant, hi ha un estat que no existeix: l'amor
I a sobre de tan intel·ligent filosofia ens va proposar a més, afegir una nova entrada al diccionari, una que no hi era encara!, i també una petita cronologia de cites.
Això sí que és col·laboració! Les entrades en qüestió són Babel, Petita cronologia de cites i Literatura Web
Forçosament les hi afegim i li donem tot el mèrit a ell. Gràcies Pep. I ja ho veus, aquest diccionari ara també és una mica teu.
____________________
30.4.2006
Aneu amb compte!
Qui a amor mata ... a amor mor ( © Sani Girona)
16.9.2006
Trobo al post de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipedia on se'ns explica que fou un grand teòric de l'amor.
El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l'he llegit. Suposo que l'hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica
Ho faré.
______________________
A : Aprendre, ensenyar , educar I
QUÈ PUC DIR SOBRE APRENDRE I ENSENYAR ...
ES POT DIR ALGUNA COSA ORIGINAL?
"Tout est dit et l'on vient trop tard depuis plus de sept mille ans qu'il y a des hommes et qui pensent.(...) l'on ne fait que glaner après les anciens et les habiles d'entre les modernes"
(La Bruyère. Les caractères. Des ouvrages de l'esprit. 1.688)
Una vegada establert aquest principi, que assegura que ja està tot dit des de fa dies, ... ja podem continuar...
La resposta a la pregunta de si podem dir alguna cosa original es "NO".
La Bruyère ignorava que 300 anys després de la seva afortunada afirmació etnòlegs, antropòlegs i arqueòlegs s'encarregarien d'allargar en uns quants mil·lenis els set mil anys dels que ell parlava. Potser ja fa 20.000 anys que ja està tot dit. Hi ha hagut molt de temps i molta gent per pensar-ho i dir-ho tot molt abans que arribéssim nosaltres.
La nostra impotència per ser originals, però, no ens hauria d'entristir massa. Val més acceptar d'una vegada per sempre que, en qüestions de pensament, allò que podem dir, si és més o menys sensat, només poden ser idees emergents d'un brou cuinat a base del que han pensat, dit i escrit els antics i els contemporanis més llestos.
Els contemporanis més llestos són els xinesos que ho van dir gairebé tot abans que ningú. Les poques coses que es van deixar de dir, les varen dir i escriure els grecs. Finalment, INTERNET s'està encarregant d'afegir la resta, el poc que quedava, no res.
Els antics ... cada temporada en descobrim de més antics! Efectivament, xinesos, azteques, mesopotamis, egipcis, grecs i romans potser no feien més que copiar ja el que havien dit i pensat els amics dels nostres rebesavis de les coves de Guitarreros (Perú) : 12.500 a.C. o els de Tagua-Tagua (Xile) 11.000 a.C. o els de Tlapacaya (Mèxic) 24.000 a.C.
Uns avant-passats dels que estem molt orgullosos, però que tampoc no tenien perquè ser gaire més llestos que el rebesavi d'Atapuerca (Burgos. Espanya) que ara està de moda: 500.000 d'anys d'antiguitat?
Només la manca de proves concloents (tot i que se'n van trobant cada setmana) ens impedeix d'assegurar que aquells mesetaris ja havien "dit" i "escrit" a la seva manera, tot el que considerem essencial i original.
Cal concloure doncs humilment que tot allò que pensem i sabem -o creiem saber-, només és la suma i el poti poti del què anem pispant d'aquí i d'allà. I sovint, quan ho volem expressar, en surt una idea més imperfecta que la que ja va estar formulada per alguna altra persona.
Són pocs els humans que aporten idees noves. La majoria dels mortals, acostumen a aportar només matisos, opinions sobre opinions ja expressades. Tanmateix, aquests petits grans de sorra, són la nostra aportació personal i l'única cosa que tenim: una barreja de grandesa i d'insignificància, i d'aquí que, per poc que sigui, valgui la pena prendre'ns-ho tan seriosament com en siguem capaços. Només així pot ser que sigui útil.
Útil com a mínim per a un mateix, pel que té d'exercici intel·lectual i estilístic el fet d'intentar definir, descriure, explicar, justificar, (rarament) demostrar i convèncer. Mentre ho provem d'escriure, ens ho hem d'endreçar en el cap, ens ho hem de repensar novament ... per no dir-les massa grosses, i ens anem estructurant les idees i afinant l'expressió.
Pot fins i tot resultar útil també -o com a mínim distret- per algú més, per al lector hipotètic que accepti de llegir amb connivència aquestes "poques coses" que podem i volem dir sobre la idea d'aprendre i la idea d'ensenyar.
__________
Com podreu imaginar, no seré jo qui defineixi qué és "aprendre" ni qui us exposi la teoria de com s'aprèn. Jo mateix faig el que puc i no em sobra res.
Crec que m'empantanagaria encara més si m'atrevís a definir què vol dir "ensenyar".
Per si fos poca la literatura que ja hi havia fins fa unes dècades, varen néixer els especialistes de les ciències cognitives i varen inundar el mercat, i segueixen persistint en la seva tasca. Malament el dia que trobin la solució. S'acabaria la feina de milions de persones a tot el món. Fóra el dia del judici final. Però no és per demà passat, encara!
Més aviat voldria explaiar-me una mica sobre la manera com jo veig aquest fenòmen de l'aprenentatge, parlant del que he anat aprenent (i del que vaig oblidant), del que m'agrada aprendre i de les dificultats amb què em trobo en el meu etern camí d'aprenentatges diversos.
Pel que fa a "ensenyar", com que de fet m'hi dedico, provaré de dir-ne quatre coses. Em mullaré per posar sobre "paper" les conclusions provisionals a les que he anat arribant amb els anys d'experiència.
Feina feixuga, aquesta d'intentat explicar-se un mateix... i sovint sàdica envers el lector ... que, per sort, té la possibilitat de desconnectar amb un tres i no res i dir a l'escriptor en fase d'autoteràpia ... "Aquí et quedes!".
Jo espero que tu no em deixis. Mira't les imatges ... i continua llegint ...
A força d'anar llegint d'aquí i d'allà, mica en mica em vaig fent la meva pròpia idea del conjunt de conceptes i funcions inter-relacionats que conformen "la galàxia aprendre".
"Galàxia" pot ser una figura retòrica adequada per significar la infinitud d'aspectes i matisos que la dibuixen i, al mateix temps, per significar l'extraordinària complexitat del tema, que no es deixa mai abarcar --i molt menys encara definir --en els límits d'un articlet o d'una pàgina web.
No és fàcil dibuixar-ho o presentar-ho gràficament, però si ho hagués de fer, jo ho esquematitzaria com un seguit de cercles que s'interseccionen, de manera que es forma una àrea comuna d'un munt de factors dels diversos àmbits de les ciències.
Crec que potser no fóra inútil que comencéssim intentant fer-ne una llista -sense pretensions de exhaustivitat- i, de passada, anéssim precisant el tipus de metallenguatge que volem utilitzar, feina aquesta "sine qua non" per poder entendre'ns, ja que sovint, el metalleguatge és el l'idioma críptic que impedeix la comunicació, complica inútilment les coses i fa la funció d'arbre que tapa el bosc.
I és que en el món de la recerca acadèmico-universitària, l'abstrusitat més sofisticada és la norma primera, i parlar planerament i entenedora està prohibit.
Nosaltres, aquí mirarem de fer el contrari, provarem de parlar com si ho expliquessim a un nen o a un adolescent, i accepterem per tant el risc, implícit en la simplicitat, de ser entesos per la majoria ni que això comporti ser menstinguts per alguna ment "privilegida".
El model a seguir en la manera d'expressar-nos ens el marca una web educativa realment extraordinària que vam descobrir el 1997: Top ten mistakes in education que ens va esperonar a reflexionar sobre l'ensenyament i a repensar la nostra manera d'ensenyar.
La lectura d'aquesta pàgina és la que ens va decidir a plantejar-nos els temes eterns d'aprendre i ensenyar des d'una nova perspectiva.
____________
QUINS SÓN ELS PLANETES PRINCIPALS DE "LA GALÀXIA APRENDRE"?
A l'hora d'enfrontar-nos amb un tema tan complex, nosaltres hem optat per explicar-nos-ho de la manera següent:
* QUINS SABERS INCORPOREM?
* LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER: com ens entra el que ens entra
* LA MANERA DE GESTIONAR allò que incorporem com a SABER
Cada un d'aquests tres aspectes primigenis es desenvolupa en una série infinita de ramificacions que ja mirarem de reproduir, sense o amb Viagra.
QUINS SABERS INCORPOREM?
* Incorporem el saber que els factors de l'entorn socio-cultural i geogràfic ens posen a l'abast (la família en la que neixem, l'escola on estudiem, la societat a la qual pertanyem...)
* Incorporem
a) allò que ens "imposen" aprendre (els programes escolars, per exemple)
b) paral·lelament, allò que aprenem "a l'atzar" de les nostres circumstàncies personals i que inclou tot allò que aprenem al marge de l'escola: dins de la família o al carrer; a través dels llibres, el cinema i la televisió; allò que aprenem per imitació del que fan d'altres, en cada etapa de la vida).
c) també allò que anem triant com a opció personal (els estudis que decidim fer, la professió que hom tria o que la vida imposa, allò que decidim d'aprendre per vocació, per necessitat o per imitació).
Si fins aquí podem dir que estem tots més o menys d'acord, podem seguir ... Si algú vol afegir algun matís, m'ho pot fer saber per escrit
_________
LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER
Després d'haver llegit una mica-miqueta de literatura disponible en matèria de ciències pedagògiques i ciències cognitives, he de dir que la millor manera d'entendre com incorporem el saber, és a dir COM APRENEM, l'he trobada - fins ara - en la lectura d'uns articles sobre el funcionament de la memòria i el cervell.
El nostre cervell és com una matèria tova sobre la qual es pot "escriure" de la mateixa manera que les antigues tauletes de el fang o de metall es deixaven marcar per un burí.
Tot allò que ens entra pels sentits o portes d'entrada del món exterior crea unes marques en el nostre cervell. Cada marca, o entrada d'informació queda enregistrada d'una manera quantitativa : l'amplada de la marca (el conjunt d'elements informatius que entren), i sobre tot qualitativa : hi ha un grau de profunditat de la marca.
Com més forta sigui la marca, més possibilitats hi ha que la marca es converteixi en definitiva. Com més fluixa sigui la marca, més possibilitats hi ha que s'esborri aviat a més o menys curt termini. Que és com dir que les coses les aprenem o d'una manera superficial i passatgera o d'una manera profunda i durable. El grau de profunditat de la marca està directament lligat amb tres factors fonamentals:
El grau d'emoció lligada a l'entrada d'informació:
Per emoció cal entendre aquí: plaer o necessitat vital per a l'individu.
Allò que s'anomena MOTIVACIÓ és doncs un sinònim del que anomenem el grau d'emoció de la informació entrada. Si una informació és vital, probablement farà una marca profunda en el cervell i quedarà fortament enregisitrada. Per això tothom apren allò que realment necessita per sobreviure.
El mateix passa quan la informació entrant, més o menys necessària o interessant, va associada a una sensació de plaer (és divertit, és agradable). D'aquí que es parli de (saber) motivar (a aprendre) una persona per part de qui ensenya ... i de persones motivades o desmotivades (els que aprenen).
Les conseqüències pedagògiques d'aquest simple raonament es transformen en un ampli i complex llistat de mesures a aplicar en el moment d'ensenyar o de predisposicions a mostrar a l'hora de posar-se a 'aprendre alguna cosa.
I així és com apareix el concepte d'interactivitat: l'emoció o motivació pot ser intrínseca o fabricada. En funció de com es presenti la informació, es pot fer aparèixer l'emoció-motivació allà on no potser no n'hi hauria.
Exemple 1: la publicitat ...
Exemple 2 : un tema qualsevol d'un programa de qualsevol matèria d'ensenyament.
El alumnes de secundària francesos que contestaven l'enquesta "Quels savoirs enseigner dans les lycées" feien esment de la dificultat que tenien els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia per MOTIVAR els joves d'avui, formats per la televisió en un univers d'imatges.
Mentre que quan se'ls demanava què els emocionaria-motivaria estudiar a l'institut ... que no s'hi ensenyés encara contestaven:
"cursos de conducció, de mecànica, de socorrisme, de puericultura, com redactar un CV..." ; "La mort, la vida, l'amor, i l'Astronomia" o bé
"... Abordar concretament els problemes de la vida diària i aprendre a utilitzar les mans"
Si una informació no és vital, sinó només cultural, (entenent el terme de "cultural" en el sentit de valor positiu afegit a allò que és vital), per fer-la emotivo-motivadora-interessant caldrà presentar-la i fer-la entendre com un ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ que té per funció FER ENTENDRE d'altres informacions vitals o bé útils o bé interessants. Gairebé tothom està disposat a passar uns mals tràngols si al final hi ha la promesa d'una felicitat (valor vital).
Així doncs, des del punt de vista educatiu-pedagògic, una bona manera de fer que els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia, els verbs irregulars en català, castellà, anglès, francès ... (entre una llista infinita d'informacions no especialment divertides ni interessants ni decisivament vitals, és potser presentar-les dins d'un esquema general 1 qualificat d'ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ cap a una altre esquema general 2, 3, 4 o 5 etc... que acabarà portant a una informació que --aquella sí-- sigui motivadora per als qui aprenen.
La proposta és clara : la presentació de la informació ha d'anar acompanyada de la idea de la felicitat cap a la que porta aquella informació.
La creació de l'emoció-motivació té aquest preu! Que és, per cert, un preu força car si tenim en compte les dosis de treball de preparació i de imaginació creativa que exigeix ser un professor empàtic i motivador.
Entendre el perquè de les coses. Perquè serveixen ...
Crec que cal insistir molt en la necessitat de fer ENTENDRE el procés (si es tracta d'un procés) o les dades (si es tracta de dades) bé sigui immediatamet o bé sigui a mida que es van presentant els elements de contingut nous que van apareixent...
Crec que tots els professors hauríem d'intentar tenir una resposta satisfactòria a punt per contestar a la pregunta del "I això per què serveix?"
En boca d'un adolescent, la pregunta no és mai absurda. Cal que la resposta del professor sigui prou convincent.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen cap a una determinada felicitat.
Així és com el concepte ENTENDRE la funcionalitat s'incorpora decisivament en el concepte de l'EMOCIÓ-MOTIVACIÓ per aprendre d'una manera durable i significativa.
En la meva adolescència, mai no em vaig sentir gens motivat pels càlculs de temps i velocitat de dos trens que, sortint d'un punt A i un punt B distants, es creuaven en algun lloc. Crec recordar vagament que jo també em preguntava per què calia calcular on es creuaven els trens i de qué servia aprendre a calcular on es creuaven.
Més tard, he anat pensant i convencent-me més i més que SI M'HAGUESSIN EXPLICAT EL PER QUÈ era important aprendre a fer aquells càlculs, SEGURAMENT m'hagués sentit motivat i ho hagués après definitivament.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen portent cap a una determinada felicitat.
La creació de l'emoció-motivació i la consequent reacció positiva dels aprenents té aquest preu! Més barat del que ens sembla, però pel que es veu, molt difícil de dur a la pràctica, perquè suposa refer manuals i aplicar noves estratègies didàctiques.
El nombre de vegades que es produeix l'entrada d'informació: el factor de la repetició
Tothom enten el símil de l'efecte de la gota que cau permanentment en el mateix lloc d'una superfície i que, penetrant poc a poc però inevitablement en ella, acaba per foradar-la.
Això és l'efecte de la repetició d'una tasca fins a MECANITZAR el procés: la repetició d'un poema, la relectura d'unes dades, o els anuncis publicitaris de moda fins a MEMORITZAR-LOS.
Tot i que tot ho sabem, em sembla que no acabem de ser capaços d'aplicar el principi de manera conseqüent.
He anat observant que en massa pocs llocs una nova unitat repren alements d'unitats anteriors.
Sovint, la obsessió per "avançar" ens porta a prioritzar els nous continguts i a mensytenir la repetició dels contiguts ja presentats, considerant-ho com una pèrdua de temps.
La revisió es deixa per als examens. I així, la quantitat d'elements mal "fixats", poc apresos es va acumulant indefinidament...
Recordo molt bé com una professora d'anglès ens repetia periòdicament una vegada i altra termes i expressions angleses particularment difícils de memoritzar fins al punt que acabaven sent perfectament familiars. Guardo aquella estratègia didàtica com un model a seguir i a aplicar constantment.
No us diré que jo me'n surti... siguem sincers. Faig el que puc, ho repeteixo una vegada més, però com a mínim ho tinc molt clar i molt present a l'hora d'ensenyar.
L'aplicació didàctica més immediata és prou senzilla i prou coneguda: fer revisar sistemàticament els apunts i anar insistint periòdicament sobre aquells aspectes particularment complexos.
Cal aconseguir que els alumnes s'adonin d'allò que no recorden, o d'allò que no saben expressar, mitjançant l'estratègia de les preguntes sobre allò que ja s'ha presentat i hem donat per fet.
La revisió-repetició és una estratègia extraordinàriament eficaç. Només cal aplicar-la de manera permanent.
_____________
COM SERÀ L'APRENENTATGE DEL FUTUR (?)
Provem d'imaginar-nos ho?
Vinga, va !
I si comencem per fer-nos unes quantes preguntes?
* De quina manera afectarà el fenòmen Internet la idea de la classe?
* De quina manera afectarà Internet la idea tradicional del professor i el grup-classe?
Qui s'atreveix a equivocar-se primer? Voleu llegir un article que ve del Canadà?
_______________
Gener del 2007
D'ençà que ho vam deixar així, tal com està més amunt fins ara ha plogut i nevat força.
Val a dir-ho així ara que ni neva ni plou ...
I per tant és molt probable que ens posem a revisar-ho amb bons ulls i a retocar-ho tal com convingui.
ES POT DIR ALGUNA COSA ORIGINAL?
"Tout est dit et l'on vient trop tard depuis plus de sept mille ans qu'il y a des hommes et qui pensent.(...) l'on ne fait que glaner après les anciens et les habiles d'entre les modernes"
(La Bruyère. Les caractères. Des ouvrages de l'esprit. 1.688)
Una vegada establert aquest principi, que assegura que ja està tot dit des de fa dies, ... ja podem continuar...
La resposta a la pregunta de si podem dir alguna cosa original es "NO".
La Bruyère ignorava que 300 anys després de la seva afortunada afirmació etnòlegs, antropòlegs i arqueòlegs s'encarregarien d'allargar en uns quants mil·lenis els set mil anys dels que ell parlava. Potser ja fa 20.000 anys que ja està tot dit. Hi ha hagut molt de temps i molta gent per pensar-ho i dir-ho tot molt abans que arribéssim nosaltres.
La nostra impotència per ser originals, però, no ens hauria d'entristir massa. Val més acceptar d'una vegada per sempre que, en qüestions de pensament, allò que podem dir, si és més o menys sensat, només poden ser idees emergents d'un brou cuinat a base del que han pensat, dit i escrit els antics i els contemporanis més llestos.
Els contemporanis més llestos són els xinesos que ho van dir gairebé tot abans que ningú. Les poques coses que es van deixar de dir, les varen dir i escriure els grecs. Finalment, INTERNET s'està encarregant d'afegir la resta, el poc que quedava, no res.
Els antics ... cada temporada en descobrim de més antics! Efectivament, xinesos, azteques, mesopotamis, egipcis, grecs i romans potser no feien més que copiar ja el que havien dit i pensat els amics dels nostres rebesavis de les coves de Guitarreros (Perú) : 12.500 a.C. o els de Tagua-Tagua (Xile) 11.000 a.C. o els de Tlapacaya (Mèxic) 24.000 a.C.
Uns avant-passats dels que estem molt orgullosos, però que tampoc no tenien perquè ser gaire més llestos que el rebesavi d'Atapuerca (Burgos. Espanya) que ara està de moda: 500.000 d'anys d'antiguitat?
Només la manca de proves concloents (tot i que se'n van trobant cada setmana) ens impedeix d'assegurar que aquells mesetaris ja havien "dit" i "escrit" a la seva manera, tot el que considerem essencial i original.
Cal concloure doncs humilment que tot allò que pensem i sabem -o creiem saber-, només és la suma i el poti poti del què anem pispant d'aquí i d'allà. I sovint, quan ho volem expressar, en surt una idea més imperfecta que la que ja va estar formulada per alguna altra persona.
Són pocs els humans que aporten idees noves. La majoria dels mortals, acostumen a aportar només matisos, opinions sobre opinions ja expressades. Tanmateix, aquests petits grans de sorra, són la nostra aportació personal i l'única cosa que tenim: una barreja de grandesa i d'insignificància, i d'aquí que, per poc que sigui, valgui la pena prendre'ns-ho tan seriosament com en siguem capaços. Només així pot ser que sigui útil.
Útil com a mínim per a un mateix, pel que té d'exercici intel·lectual i estilístic el fet d'intentar definir, descriure, explicar, justificar, (rarament) demostrar i convèncer. Mentre ho provem d'escriure, ens ho hem d'endreçar en el cap, ens ho hem de repensar novament ... per no dir-les massa grosses, i ens anem estructurant les idees i afinant l'expressió.
Pot fins i tot resultar útil també -o com a mínim distret- per algú més, per al lector hipotètic que accepti de llegir amb connivència aquestes "poques coses" que podem i volem dir sobre la idea d'aprendre i la idea d'ensenyar.
__________
Com podreu imaginar, no seré jo qui defineixi qué és "aprendre" ni qui us exposi la teoria de com s'aprèn. Jo mateix faig el que puc i no em sobra res.
Crec que m'empantanagaria encara més si m'atrevís a definir què vol dir "ensenyar".
Per si fos poca la literatura que ja hi havia fins fa unes dècades, varen néixer els especialistes de les ciències cognitives i varen inundar el mercat, i segueixen persistint en la seva tasca. Malament el dia que trobin la solució. S'acabaria la feina de milions de persones a tot el món. Fóra el dia del judici final. Però no és per demà passat, encara!
Més aviat voldria explaiar-me una mica sobre la manera com jo veig aquest fenòmen de l'aprenentatge, parlant del que he anat aprenent (i del que vaig oblidant), del que m'agrada aprendre i de les dificultats amb què em trobo en el meu etern camí d'aprenentatges diversos.
Pel que fa a "ensenyar", com que de fet m'hi dedico, provaré de dir-ne quatre coses. Em mullaré per posar sobre "paper" les conclusions provisionals a les que he anat arribant amb els anys d'experiència.
Feina feixuga, aquesta d'intentat explicar-se un mateix... i sovint sàdica envers el lector ... que, per sort, té la possibilitat de desconnectar amb un tres i no res i dir a l'escriptor en fase d'autoteràpia ... "Aquí et quedes!".
Jo espero que tu no em deixis. Mira't les imatges ... i continua llegint ...
A força d'anar llegint d'aquí i d'allà, mica en mica em vaig fent la meva pròpia idea del conjunt de conceptes i funcions inter-relacionats que conformen "la galàxia aprendre".
"Galàxia" pot ser una figura retòrica adequada per significar la infinitud d'aspectes i matisos que la dibuixen i, al mateix temps, per significar l'extraordinària complexitat del tema, que no es deixa mai abarcar --i molt menys encara definir --en els límits d'un articlet o d'una pàgina web.
No és fàcil dibuixar-ho o presentar-ho gràficament, però si ho hagués de fer, jo ho esquematitzaria com un seguit de cercles que s'interseccionen, de manera que es forma una àrea comuna d'un munt de factors dels diversos àmbits de les ciències.
Crec que potser no fóra inútil que comencéssim intentant fer-ne una llista -sense pretensions de exhaustivitat- i, de passada, anéssim precisant el tipus de metallenguatge que volem utilitzar, feina aquesta "sine qua non" per poder entendre'ns, ja que sovint, el metalleguatge és el l'idioma críptic que impedeix la comunicació, complica inútilment les coses i fa la funció d'arbre que tapa el bosc.
I és que en el món de la recerca acadèmico-universitària, l'abstrusitat més sofisticada és la norma primera, i parlar planerament i entenedora està prohibit.
Nosaltres, aquí mirarem de fer el contrari, provarem de parlar com si ho expliquessim a un nen o a un adolescent, i accepterem per tant el risc, implícit en la simplicitat, de ser entesos per la majoria ni que això comporti ser menstinguts per alguna ment "privilegida".
El model a seguir en la manera d'expressar-nos ens el marca una web educativa realment extraordinària que vam descobrir el 1997: Top ten mistakes in education que ens va esperonar a reflexionar sobre l'ensenyament i a repensar la nostra manera d'ensenyar.
La lectura d'aquesta pàgina és la que ens va decidir a plantejar-nos els temes eterns d'aprendre i ensenyar des d'una nova perspectiva.
____________
QUINS SÓN ELS PLANETES PRINCIPALS DE "LA GALÀXIA APRENDRE"?
A l'hora d'enfrontar-nos amb un tema tan complex, nosaltres hem optat per explicar-nos-ho de la manera següent:
* QUINS SABERS INCORPOREM?
* LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER: com ens entra el que ens entra
* LA MANERA DE GESTIONAR allò que incorporem com a SABER
Cada un d'aquests tres aspectes primigenis es desenvolupa en una série infinita de ramificacions que ja mirarem de reproduir, sense o amb Viagra.
QUINS SABERS INCORPOREM?
* Incorporem el saber que els factors de l'entorn socio-cultural i geogràfic ens posen a l'abast (la família en la que neixem, l'escola on estudiem, la societat a la qual pertanyem...)
* Incorporem
a) allò que ens "imposen" aprendre (els programes escolars, per exemple)
b) paral·lelament, allò que aprenem "a l'atzar" de les nostres circumstàncies personals i que inclou tot allò que aprenem al marge de l'escola: dins de la família o al carrer; a través dels llibres, el cinema i la televisió; allò que aprenem per imitació del que fan d'altres, en cada etapa de la vida).
c) també allò que anem triant com a opció personal (els estudis que decidim fer, la professió que hom tria o que la vida imposa, allò que decidim d'aprendre per vocació, per necessitat o per imitació).
Si fins aquí podem dir que estem tots més o menys d'acord, podem seguir ... Si algú vol afegir algun matís, m'ho pot fer saber per escrit
_________
LA MANERA D'INCORPORAR EL SABER
Després d'haver llegit una mica-miqueta de literatura disponible en matèria de ciències pedagògiques i ciències cognitives, he de dir que la millor manera d'entendre com incorporem el saber, és a dir COM APRENEM, l'he trobada - fins ara - en la lectura d'uns articles sobre el funcionament de la memòria i el cervell.
El nostre cervell és com una matèria tova sobre la qual es pot "escriure" de la mateixa manera que les antigues tauletes de el fang o de metall es deixaven marcar per un burí.
Tot allò que ens entra pels sentits o portes d'entrada del món exterior crea unes marques en el nostre cervell. Cada marca, o entrada d'informació queda enregistrada d'una manera quantitativa : l'amplada de la marca (el conjunt d'elements informatius que entren), i sobre tot qualitativa : hi ha un grau de profunditat de la marca.
Com més forta sigui la marca, més possibilitats hi ha que la marca es converteixi en definitiva. Com més fluixa sigui la marca, més possibilitats hi ha que s'esborri aviat a més o menys curt termini. Que és com dir que les coses les aprenem o d'una manera superficial i passatgera o d'una manera profunda i durable. El grau de profunditat de la marca està directament lligat amb tres factors fonamentals:
El grau d'emoció lligada a l'entrada d'informació:
Per emoció cal entendre aquí: plaer o necessitat vital per a l'individu.
Allò que s'anomena MOTIVACIÓ és doncs un sinònim del que anomenem el grau d'emoció de la informació entrada. Si una informació és vital, probablement farà una marca profunda en el cervell i quedarà fortament enregisitrada. Per això tothom apren allò que realment necessita per sobreviure.
El mateix passa quan la informació entrant, més o menys necessària o interessant, va associada a una sensació de plaer (és divertit, és agradable). D'aquí que es parli de (saber) motivar (a aprendre) una persona per part de qui ensenya ... i de persones motivades o desmotivades (els que aprenen).
Les conseqüències pedagògiques d'aquest simple raonament es transformen en un ampli i complex llistat de mesures a aplicar en el moment d'ensenyar o de predisposicions a mostrar a l'hora de posar-se a 'aprendre alguna cosa.
I així és com apareix el concepte d'interactivitat: l'emoció o motivació pot ser intrínseca o fabricada. En funció de com es presenti la informació, es pot fer aparèixer l'emoció-motivació allà on no potser no n'hi hauria.
Exemple 1: la publicitat ...
Exemple 2 : un tema qualsevol d'un programa de qualsevol matèria d'ensenyament.
El alumnes de secundària francesos que contestaven l'enquesta "Quels savoirs enseigner dans les lycées" feien esment de la dificultat que tenien els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia per MOTIVAR els joves d'avui, formats per la televisió en un univers d'imatges.
Mentre que quan se'ls demanava què els emocionaria-motivaria estudiar a l'institut ... que no s'hi ensenyés encara contestaven:
"cursos de conducció, de mecànica, de socorrisme, de puericultura, com redactar un CV..." ; "La mort, la vida, l'amor, i l'Astronomia" o bé
"... Abordar concretament els problemes de la vida diària i aprendre a utilitzar les mans"
Si una informació no és vital, sinó només cultural, (entenent el terme de "cultural" en el sentit de valor positiu afegit a allò que és vital), per fer-la emotivo-motivadora-interessant caldrà presentar-la i fer-la entendre com un ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ que té per funció FER ENTENDRE d'altres informacions vitals o bé útils o bé interessants. Gairebé tothom està disposat a passar uns mals tràngols si al final hi ha la promesa d'una felicitat (valor vital).
Així doncs, des del punt de vista educatiu-pedagògic, una bona manera de fer que els vectors, el teorema de Tales, les estadístiques, els intercanvis gasosos de la fotosíntesi o l'estroboscopia, els verbs irregulars en català, castellà, anglès, francès ... (entre una llista infinita d'informacions no especialment divertides ni interessants ni decisivament vitals, és potser presentar-les dins d'un esquema general 1 qualificat d'ELEMENT SIGNIFICATIU DE TRANSICIÓ cap a una altre esquema general 2, 3, 4 o 5 etc... que acabarà portant a una informació que --aquella sí-- sigui motivadora per als qui aprenen.
La proposta és clara : la presentació de la informació ha d'anar acompanyada de la idea de la felicitat cap a la que porta aquella informació.
La creació de l'emoció-motivació té aquest preu! Que és, per cert, un preu força car si tenim en compte les dosis de treball de preparació i de imaginació creativa que exigeix ser un professor empàtic i motivador.
Entendre el perquè de les coses. Perquè serveixen ...
Crec que cal insistir molt en la necessitat de fer ENTENDRE el procés (si es tracta d'un procés) o les dades (si es tracta de dades) bé sigui immediatamet o bé sigui a mida que es van presentant els elements de contingut nous que van apareixent...
Crec que tots els professors hauríem d'intentar tenir una resposta satisfactòria a punt per contestar a la pregunta del "I això per què serveix?"
En boca d'un adolescent, la pregunta no és mai absurda. Cal que la resposta del professor sigui prou convincent.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen cap a una determinada felicitat.
Així és com el concepte ENTENDRE la funcionalitat s'incorpora decisivament en el concepte de l'EMOCIÓ-MOTIVACIÓ per aprendre d'una manera durable i significativa.
En la meva adolescència, mai no em vaig sentir gens motivat pels càlculs de temps i velocitat de dos trens que, sortint d'un punt A i un punt B distants, es creuaven en algun lloc. Crec recordar vagament que jo també em preguntava per què calia calcular on es creuaven els trens i de qué servia aprendre a calcular on es creuaven.
Més tard, he anat pensant i convencent-me més i més que SI M'HAGUESSIN EXPLICAT EL PER QUÈ era important aprendre a fer aquells càlculs, SEGURAMENT m'hagués sentit motivat i ho hagués après definitivament.
Si ens ho miréssim bé, en totes les matèries i en tots els nivells educatius (de la primària a la Universitat) trobariem mil exemples d'exemples o bé mal triats o bé mal presentats als aprenents.
La meva idea obsessiva és que, enlloc de presentar els aprenentatges com a enigmes críptics i difícils de resoldre, font de rebuig per part dels aprenents, caldria SEMPRE presentar-los com a solucions o vies que condueixen portent cap a una determinada felicitat.
La creació de l'emoció-motivació i la consequent reacció positiva dels aprenents té aquest preu! Més barat del que ens sembla, però pel que es veu, molt difícil de dur a la pràctica, perquè suposa refer manuals i aplicar noves estratègies didàctiques.
El nombre de vegades que es produeix l'entrada d'informació: el factor de la repetició
Tothom enten el símil de l'efecte de la gota que cau permanentment en el mateix lloc d'una superfície i que, penetrant poc a poc però inevitablement en ella, acaba per foradar-la.
Això és l'efecte de la repetició d'una tasca fins a MECANITZAR el procés: la repetició d'un poema, la relectura d'unes dades, o els anuncis publicitaris de moda fins a MEMORITZAR-LOS.
Tot i que tot ho sabem, em sembla que no acabem de ser capaços d'aplicar el principi de manera conseqüent.
He anat observant que en massa pocs llocs una nova unitat repren alements d'unitats anteriors.
Sovint, la obsessió per "avançar" ens porta a prioritzar els nous continguts i a mensytenir la repetició dels contiguts ja presentats, considerant-ho com una pèrdua de temps.
La revisió es deixa per als examens. I així, la quantitat d'elements mal "fixats", poc apresos es va acumulant indefinidament...
Recordo molt bé com una professora d'anglès ens repetia periòdicament una vegada i altra termes i expressions angleses particularment difícils de memoritzar fins al punt que acabaven sent perfectament familiars. Guardo aquella estratègia didàtica com un model a seguir i a aplicar constantment.
No us diré que jo me'n surti... siguem sincers. Faig el que puc, ho repeteixo una vegada més, però com a mínim ho tinc molt clar i molt present a l'hora d'ensenyar.
L'aplicació didàctica més immediata és prou senzilla i prou coneguda: fer revisar sistemàticament els apunts i anar insistint periòdicament sobre aquells aspectes particularment complexos.
Cal aconseguir que els alumnes s'adonin d'allò que no recorden, o d'allò que no saben expressar, mitjançant l'estratègia de les preguntes sobre allò que ja s'ha presentat i hem donat per fet.
La revisió-repetició és una estratègia extraordinàriament eficaç. Només cal aplicar-la de manera permanent.
_____________
COM SERÀ L'APRENENTATGE DEL FUTUR (?)
Provem d'imaginar-nos ho?
Vinga, va !
I si comencem per fer-nos unes quantes preguntes?
* De quina manera afectarà el fenòmen Internet la idea de la classe?
* De quina manera afectarà Internet la idea tradicional del professor i el grup-classe?
Qui s'atreveix a equivocar-se primer? Voleu llegir un article que ve del Canadà?
_______________
Gener del 2007
D'ençà que ho vam deixar així, tal com està més amunt fins ara ha plogut i nevat força.
Val a dir-ho així ara que ni neva ni plou ...
I per tant és molt probable que ens posem a revisar-ho amb bons ulls i a retocar-ho tal com convingui.
A : Atapuerca ( jaciments arqueològics d' ______________ )
El descobriment dels jaciments arqueològics d'Atapuerca (Burgos. Espanya), juntament amb d'altres que s'han fet en les últimes dècades, ha vingut a canviar les idees establertes sobre la datació dels nostres avant-passats en territori europeu.
Tot un sistema d'interpretació cultural basat en les antigues datacions se n'ha anat en orris.
Tot i el seu extraordinari interès científic, crec que el jaciment d'Atapuerca es pot llegir com una faula filosòfico-moralista que sembla donar la raó a l'escriptor Jean d'Ormesson, qui deia en algun lloc --perdoneu que no sigui textual-- ... "els sistemes tenen de dolent el fet que tard o d'hora en ve un altre per substituir l'anterior".
Que ve a ser tant com dir que la veritat és relativa i que el dogma d'avui és la falsetat del demà.
Això es pot aplicar als programes informàtics; a les virtuts del peix blau i el seu colesterol; als detergents que sempre descobreixen una nova fórmula; a les creences; a la Història, que es va re-escrivint a mida que ens deixen llegir els documents classificats; a la Política i a tantes altres coses...
És una línia de pensament una mica cínica, però real com la vida mateixa.
La mateixa línia de raonament, o una de semblant, és potser la que inspirà a Georges Brassens la cançó irònicament cruel i cruelment irònica "Mourir pour les idées " on canta:
"Mourir pour les idées, l'idée est excellente... Mourons pour les idées, d'accord mais de mort lente" !
(L'exclamació és meva. Només l'exclamació).
Traieu-ne vosaltres també alguna conclusió. I bona sort!
_________________
gener del 2007
L'estiu del 96, tornant de França, Bilbao i Santander vam anar a Burgos i d'allà a Atapuerca.
Podrem aportar aquí unes quantes fotos i uns comentaris personals, més o menys interessants.
Queda pendent.
Tot un sistema d'interpretació cultural basat en les antigues datacions se n'ha anat en orris.
Tot i el seu extraordinari interès científic, crec que el jaciment d'Atapuerca es pot llegir com una faula filosòfico-moralista que sembla donar la raó a l'escriptor Jean d'Ormesson, qui deia en algun lloc --perdoneu que no sigui textual-- ... "els sistemes tenen de dolent el fet que tard o d'hora en ve un altre per substituir l'anterior".
Que ve a ser tant com dir que la veritat és relativa i que el dogma d'avui és la falsetat del demà.
Això es pot aplicar als programes informàtics; a les virtuts del peix blau i el seu colesterol; als detergents que sempre descobreixen una nova fórmula; a les creences; a la Història, que es va re-escrivint a mida que ens deixen llegir els documents classificats; a la Política i a tantes altres coses...
És una línia de pensament una mica cínica, però real com la vida mateixa.
La mateixa línia de raonament, o una de semblant, és potser la que inspirà a Georges Brassens la cançó irònicament cruel i cruelment irònica "Mourir pour les idées " on canta:
"Mourir pour les idées, l'idée est excellente... Mourons pour les idées, d'accord mais de mort lente" !
(L'exclamació és meva. Només l'exclamació).
Traieu-ne vosaltres també alguna conclusió. I bona sort!
_________________
gener del 2007
L'estiu del 96, tornant de França, Bilbao i Santander vam anar a Burgos i d'allà a Atapuerca.
Podrem aportar aquí unes quantes fotos i uns comentaris personals, més o menys interessants.
Queda pendent.
B : Babel (autor : Pep Pelfort)
Com a mostra autodefinitòria de l'estructura babeliana d'Internet, cada usuari tindrà la seva pròpia definició que els altres no podran consultar mai ni amb tarja VISA. Això sí, estaran emmagatzemades en un servidor anomenat WORD imperfect 6.0.
Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)
Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)