2.1.07

A : Aleph (adj. alephià, alephiana)

L'Aleph borgià, és clar. Difícil d'haver llegit el relat i no haver quedat força sorprès. A mi, la veritat, me'l va fer descobrir una gran dona: Gaby Philipp, animadora d'un taller d'escriptura a Saint Nazaire, en el marc d'un curs del B.E.L.C. allà per l'estiu de l'any l985.

El taller tenia el codi ABCD 52 i el descriptiu, el més curt de tots els descriptius de tots els mòduls, deia així: "Atelier d'écriture": Un lieu où avancer dans la recherche et le travail de son écriture. Animateur : Gaby Philipp.


El llibre, jo el tenia a casa i no l'havia llegit.

"[Carlos Argentino Danieri] ... dijo que para terminar el poema le era indispensable la casa, pues en un ángulo del sótano había un Aleph. Aclaró que un Aleph es uno de los puntos del espacio que contienen todos los puntos. (...)
-¿El Aleph? - repetí.
-Sí, el lugar donde están sin confundirse, todos los puntos del orbe, vistos desde todos los ángulos. (...)
Bajé con rapidez, harto de sus palabras insustanciales. (...)
Lo que vieron mis ojos fue simultáneo: lo que transcribiré, sucesivo, porque el lenguaje lo es. (...)
El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminuación de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde .... Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...) Vi (...)Vi (...) Vi (...)
... sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcesible universo."


(J.L.Borges. El Aleph. Alianza Emecé. Nº 309. Madrid 1971. pp. 165-171).


La capacitat de Borges de comprimir en poques pàgines una infinitat de imatges està resumida aquí en aquesta cita entretallada però il·lustrativa.

La Gaby ens va demanar que després d'haver llegit aquell relat féssim l'esforç d'escriure alguna cosa describint-la des d'un Aleph, la descripció del que fos, vist des de tots els angles o de tots els punts de vista imaginables ...

Un interessant i sucós exercici d'escriptura una mica imposible, que en aquella ocasió va donar l'esborrany que més tard, lleugerament retocat, donaria com a resultat això:

Mon Aleph.

"J'ai du mal à percer la brillante écume d'une pupille trop claire, liquide, dont je ne connais pas encore le débit de larmes ethérées ni de larmes joyeuses. Avant de m'engouffrer dans sa tourbillonnante spirale je glisse sur les bords du lac, craignant briser un mystère. Le tourbillon m'attire, me dévore et me rejette enfin dans un monde étrange où des soleils brillent toujours, même la nuit.

La maison est immense. Une fenêtre grande ouverte du salon, vue du petit jardin, près de la haie, m'aveugle. Je ferme les yeux et je vois un miroir. C'est le reflet du miroir qui m'obsède. Un miroir que je devine sans le voir. Pas à pas je m'approche de cet espace vide, moqueur... L'au-delà venu s'offrir à mes paupières, à mes lèvres.

Un instant et voilà, je franchis par osmose le tain âpre pour plonger dans des ombres inconnues, où j'éprouve le frisson, la frayeur ...

Un couloir se lézarde et tout commence à trembler: murs, plafonds, colonnes, voûtes, gargouilles, donjons et tourelles. Tout commence à crouler dans les salles vides aux échos sourds, plaintifs.

J'arrive aux confins d'une vieille porte d'ivoire, m'arrêtant près du seuil. C'est une porte entrouverte invitant en même temps à horreur et à la liesse.

Je m'aveugle , étourdi, à la vue des vitraux tout ornés d'étincelles , puis je sors dans la cour où gisent de vieilles pierres saccagées et sculptées par mille pluies printanières qui chuchotent l'histoire de leurs anciennes prouesses.

Je me rapproche de la haie du jardin d'où j'ai entrevu la fenêtre. Les dernier rayons pâles de soleil flèchent toujours mon visage et tout en moi se confond peu à peu : lèvres, larmes et lumières, pupilles et paupières, spirales infinies de reflets, telles des diamants miroitant des douceurs éphémères.

Sani Girona (Saint Nazaire. 1985)

De la inesgotable capacitat suggestiva que té el relat de Borges, de tot l'Aleph, - i mira que embruixa de manera diferent a cada relectura,- si fos a fer, em quedaria amb allò que Borges reconeix com el gran handicap del llenguatge: la seva incapacitat de ser i funcionar amb simultaneitat alephiana. I d'aquí en trec el punt de partida de les meves reflexions sobre les conseqüències d'aquesta incapacitat en la creació literària, però també en la vida diària: són els conceptes inefables.

Ho aniré desenvolupant properament ... si me'n surto, és clar, però paga la pena intentar-ho!

No hay comentarios: