I. Guerra cibernètica
En castellà: "ciberguerra" o "guerra I". En anglès: IW.
Del concepte del terme així com de les implicacions que podria tenir ens n'hem assabentat a través d'un article del diari El País del diumenge 22 de febrer del 1998, que publica la traducció de l'original publicat pel diari britànic The Independent, del periodista John Carlin.
Només per l'article valia la pena comprar el diari. Ho lligarem amb les entrades "espies" i "Saddam Hussein".
__________________________
II. Guerres del futur
Andreu Claret. "Les guerres del segle XXl". Diari Avui. Divendres 1 de maig 1998. pg. 20 .
El sobretítol explicatiu de l'article és "En el futur l'acció militar es confondrà amb l'actuació policial". Anirem preparant un comentari al seu article i potser hi afegirem coses de la nostra pròpia collita.
__________________________
III. Golf (Guerra del)
Una guerra diferent, que mereix un comentari.
Tothom o, per ser més precisos, gairebé tothom, se n'havia oblidat, per què com és ben sabut allò que no passa per televisió "no existeix". I darrerament ... la televisió no en parlava.
De cop, n'ha tornat a parlar i ens hem adonat que la Guerra del Golf seguia viva , latent i disposada a rebifar-se. Males notícies...
El que sabem o creiem saber:
L'orígen de la possible Segona Guerra del Golf, segons han anat publicant els diaris des de fa mesos, és el fet que el govern iraquià i, com a sinècdoque metonimiosa o metonímia metaforicosa el seu cap Saddam Hussein, disposa d'un arsenal d'armes químiques i bacteriològiques capaces a la llarga o a la curta de provocar un extermini massiu incalculable.
La negativa del govern iraquià de deixar controlar aquests arsenals per experts de l'ONU, a més de confirmar sospites, sembla deixar en ridícul una vegada més els representants del món occidental, i això sembla motiu suficient per intentar una nova guerra que "redueixi o retrasi" la capacitat de fabricar unes armes que terroritzen les imaginacions potser més encara que l'arma nuclear.
Sabem que l'operació per posar-la en marxa com a mínim ja té nom: "Tro del Desert" i que tot apunta a que hi haurà alguna cosa o altra, perquè la mobilització d'efectius ja realitzada sembla que no va de broma.
El diari El País del diumenge 15 de febrer de 1998 publica en el suplement "Domingo" un llarg article del periodista Javier Valenzuela titolat "Guerras no tan paralelas" i en les pàgines interiors s'explica entre altres coses "Los protagonistas de la primera guerra" i "Los protagonistas de la posible segunda guerra" ... que és com cridar el mal temps...
Que a Canal+ , els guinyols ridiculitzen Aznar mostrant que el cap del govern espanyol no té veu ni veta, només li toca el paper de dir "amén" per boca de Tony Blair que ho anuncia abans que ell, i que en Bill Clinton, assegut en un sofà de la Casa Blanca parla amb un majordom espanyol que l'informa de la participació del nostre país en la nova creauada. Bill Clinton no recorda el nom del nostre país i pronuncia Espanya anomenant-la "Estepoña". Premi pels de Canal+, que no pèrden el sentit de l'humor ni per referir-se assumptes que poden acabar sent força macabres!
Mentrestant, veiem que per la majoria de cadenes de televisió eviten com la pesta fer hipòtesis sobre els esdeveniments. I es limiten a difondre els comunicats que les Reuters, CIAs, FrancePress etc... envien per informar del desenvolupament de la crisi.
Que hi tornarà a haver un muntatge "informatiu-desinformatiu" considerable. Segons escriu el periodista J. Valenzuela:
"El Pentágono ganó por goleada la guerra del Golfo y no sólo porque tras seis semanas de intensos bombardeos, tan sólo necesitó 100 horas de campaña terrestre para poner en fuga a las tropas iraquíes. La ganó también porque habiendo aprendido la lección del Vietnam, controló por completo la información. A los reporteros no se les permitió el acceso directo a los frentes y se les alimentó constantemente con supuesto material informativo fabricado por el Pentágono. Ahora sabemos que hubo muchas mentiras en Tormenta del Desierto".
No cal ser molt llest per imaginar que si hi ha una nova guerra, el control sobre la informació i la manipulació mediàtica es reproduiran encara amb més froça i amb més sofisticació. Probablement ens tornaran a ensenyar fotos i videos trucats amb material de la darrera generació tecnològica i amb més mentides sobre els recomptes de víctimes d'un i altre bàndols. La veritat del que passi potser només se sabrà ben entrat el segle XXI, si és que mai s'arriba a saber.
Sobre la Primera Guerra del Golf, --potser ja tant se val anomenar-la així --, també sabem el que en diu el llibre Distant Voices de John Pilger: tot el tercer capítol del llibre ,"MYTHMAKERS OF THE GULF WAR" , pàgines 85 a 152, reprodueixen dotze articles que el periodista i corresponsal de guerra va escriure sobre el tema:
"According to George Bush, John Major, Douglas Hurd et al., the sole aim of the Gulf War is "the liberation of Kuwait. The truth is to be found in events notably excluded from the present "coverage". In May 1990 the president's most senior adviseru body, the National Security Council, submitted to Bush a White paper in which Iraq anss Saddam Hussein are described as "the optimum contenders to replace the Warsaw Pact" as the rationale for continued Cold War military spending and for putting an end to the "peace dividend" ...
"There is other evidence that Saddam Hussein was deliberately squeezed or "entrapped" into invading Kuwait". ( "Sins of Omission". January 1991)
És a dir, que la invasió de Kuwait va ser una trampa parada a Saddam Hussein per poder-li després fer la Guerra del Golf ...
Un bon exemple de maquiavelisme del bó ... només que els balanços de víctimes, per un món occidental on la vida humana sembla que té un valor incalculable, són bastant aterradors:
"What ought to have been the main news event of the past week was that as many as 200,000 Iraquis may have been killed in the war in the Gulf, compared with an estimated 2,000 killed in Kuwait and 131 Allied dead. The war was a one-sided bloodfest, won at a distant with the power of money and superior technology pitted against a samll Third World nation." ("A Bloodfeast", March 8, 1991).
"It is one year since the United States ans its "coalition" allies attaked Iraq. The full cost had now been summarised in a report published by the Medical Educational Trust in London. Up to a quarter of a million people (250,000) were killed or died during and immediately after the attak. As a direct result, child mortality in Iraq has doubled; 170, 000 under-fives are expected to die in the coming months. This estimate is described as "conservative"; UNICEF says five million children could die in the region. ("How the World was won over". January 17, 1992 to May 1992)
Segons Javier Valenzuela, hi ha també la Síndrome del Golf, malaltia que afecta uns 30.000 soldats nord-americans que van participar en aquella guerra:
"Más de 30.000 veteranos de "Tormenta del Desierto" están afectados por un extraño mal: tienen vómitos, diarreas, insomnio... Pero varios estudios médicos oficiales , el último difundido el 7 de enero de 1997, no se ha podido encontrar una causa concreta. Los veteranos, según esos estudios podrían sufrir un mal clásico: el estrés post-bélico. Tampoco ha sido descartada, no obstante, la posibilidad de que el "síndrome del Golfo" proceda de que respiraron productos químicos iraquíes liberados durante una acción militar norte-americana."
Es fa realment difícil llegir aquests articles i no quedar sense paraules.
El que és realment greu, és que per a nosaltres, la gent "d'a peu" del món occidental, només se'ns dóna l'opció de mirar-nos-ho de resquitllada, gairebé mirant cap a un altre costat.
Com passa sovint en els grans conflictes, se'ns demana estar a favor o en contra i sobre tot se'ns demana aplicar la lògica de la guerra: el "ja se sap, totes les guerres fan víctimes. Una llàstima, però és un mal que s'ha d'acceptar com a mal menor. La (bona) fi justifica la catàstrofe, sigui quina sigui, caigui qui caigui i en caiguin tants com calguin, no ve d'un!"
L'especie humana no està preparada per plorar per centenars ni per millers de morts. Podem plorar per la mort d'una o de deu persones, però quan les víctimes són desenes o centenars de milers ... ja ni cau cap llàgrima, i fins i tot provoca la reacció de dubtar de si és veritat o mentida i l'emoció es transforma en escepticisme o resignació.
A sobre, si ens diuen amb molta convicció que la guerra era necessària per la nostra pròpia supervivència i per a mantenir el benestar, la pau i el progrés del món occidental... ja ens descol·loquen del tot.
Més d'un comença a dubtar de la necessitat o la conveniència d'aquella guerra, tot i que "ens hauria agradat que no fos tan cruenta" ... Però és clar, en el paquet hi va tot, no val el "sí ... però no així" ... cal triar entre el "tot" o "res".
Des dels comandaments dels exèrcits se'ns diu que els que s'atreveixin a esmentar el "si ... però no així" són o uns caguetes, o uns hipòcrites, o uns que no entenen res, o uns pacifistes-enemics-de-l'imperi o tot plegat a la vegada. O "amb mí o contra mí" ... i res de vacil·lacions!
Sembla que s'acosta un altre moment clau en que cal tornar a triar moralment en quin bàndol ens situem.
Sembla que torna a haver-hi un altre moment en què cal posar-se a favor de la seguretat del món occidental o jugar el paper de pacifista ingenu i de bona fe enfront d'un perill que cal combatre: un govern aixelabrat, l'Iraquià, que tard o d'hora pot posar en perill la integritat del món.
La justificació màxima de la Primera Guerra del Golf era: què dirà el món occidental quan no hi hagi petroli per fer anar els cotxes i quan s'ensorri l'estat de benestar privilegiat del que gaudiu?"
La justificació de la Segona Guerra del Golf sembla ser: què dirà el món occidental quan l'Iraq llenci unes quantes bombes químiques sobre qualsevol país "al·liat" i els gasos matin poblacions senceres? No podem tolerar aquesta hipòtesi i cal eliminar el risc ... peti qui peti, caigui qui caigui, en caiguin tants com n'hagin de caure ....
Au, trieu, decidiu de quin costat us poseu ... ens llencen la pilota al nostre terrat per què decidim ...PERÒ NO ENS HO DEIXARAN VOTAR !
El que no sabem:
A diumenge 22 de febrer del 1998, la gent del carrer no sabem si la Segona Guerra del Golf tindrà lloc o no.
Per què en la Guerra del Golf de 1991 no es va arribar al final i Saddam Hussein ha continuat al cap de l'Iraq com si res no hagués passat. Ningú no ho ha explicat prou bé a la gent del carrer. I dubto que ho faci algú.
Si les properes tertúlies intel·lectuals de les cadenes de televisó intentaran explicar l'anterior "per què".
Si la Guerra tingués lloc, no sabem si aquesta vegada el nombre de morts ja ni es contaria i es parlaria només de zones arrasades o desaparegudes. Ni si es produiria una cadena de reaccions que implicaria d'altres països de la zona en una espiral de devastació inimaginable.
Si Israel fora la primera en llençar una bomba atòmica en el cas que veiés amenaçada la seva integritat amb bombes químiques.
Com es justificaria la terrible catàtrofe davant del món i de la història, tant durant com després de la confrontació.
No sabem si la raó esgrimida per justificar una nova guerra: l'amenaça que els arsenals d'armes químiques i bateriològiques iraquians ... amaga també d'altres raons de geopolítica global, o tenem molt a veure amb els afers interns dels Estats Units. Es a dir si es una guerra forçada o bé una guerra "justificada".
Si els riscs de la propera guerra ja estan "perfectament" controlats o no.
Bé, no sabem gairebé res. Haurem d'esperar a saber el que ens vulguin fer saber inclosos el per què, el com, el quan i les conseqüències de tot plegat. Ara més que mai, sabem que no sabem res. I no ens serveix de gaire saber això...
Ens queda el remei d'esperar i somiar que la nova catàstrofe del segle XX es pugui evitar.
El diari El Mundo del dimecres 18 de febrer publica (pàgines 1 i 21) la traducció d'un article de l'escriptor Tom Clancy editat al The New York Times. El títol de l'article és "Conocer las respuestas".
M'ha agradat molt haver-lo llegit, perquè m'ha fet la impressió que ell i jo haviem fet "un bisbe". Amb la diferència important que ell expressa millor i més contundentment les seves idees. Allà on jo dic "no sabem si ...", ell acaba l'article amb una série de preguntes pertinents:
"¿Quien ha explicado a los americanos por qué es necesario arriesgar la vida de nuestros hijos e hijas?
¿Quién ha preparado al mundo y a los EEUU para asumir las consecuencias de una ofensiva , incluso exitosa?
¿Qué queremos hacer exactamente?
¿Dónde se situa la victoria?
¿Cuál es la probabilidad de fracaso y cuáles serían sus consecuencias? (...)"
Són preguntes que, afegides a algunes de les que jo feia més amunt i a les que s'aniran plantejant els propers dies, conformaran almenys un estat d'opinió i una presa de posició devant d'aquest afer inquietant.
__________________________
IV. La Guerra d'Iraq.
Nosaltres vam ser dels que no volíem que el govern de G. Bush, el govern de T. Blair, el govern de JM Aznar i el govern de S. Berlusconi endeguéssin aquella guerra en contra del que proposaven França i Alemanya entre d'altres nacions. Dels que créiem que sacsejar la situació bèlica al món demanava un consens, una política altrenativa a la de les bombes... I això que ja ens havien convençut que S. Hussein era un governant odiós que mereixia l'infern. Però ens seguíem preguntant perquè els Frankensteins d'USA havien creat aquell monstre que ara volien matar...
A hores d'ara, a finals del 2003 cada cop em sento més personatge de l'obra d'Orwell, un d'aquells que escoltaven la ràdio o veien per pantalla allò que el Ministeri de la Veritat els volia que escoltessin o veiessin.
Tant imaginar-nos que només era una novel·la, per constatar que era una premonició del que passaria realment seixanta anys més tard d'haver estat escrita.
Només ens queda l'esparança que en les properes eleccions, els ciutadans d'aquelles nacions triïn uns altres caps que endeguin unes altres polítiques ... només això ... que és l'equivalent laïc del què, en la postguerra, en l'educació catòlica, apostòlica i romano-vaticana, en deia resar.
La traducció i presentació d'aquests fagments de François Bott té un origen en bona part degut a l'atzar. Remenant en una llibreria, se'm va escaure de furgar en una caixa de llibres a baix preu que es devien voler treure del damunt (com els vestits o les sabates) i allí, entre números antics de revistes estranyes i llibres de naturismes i d'ocultismes varis, hi havia el Traité de la désillusion.I sense saber res de l'autor, empès només per la lectura d'alguns dels aforismes que composen l'obra, pel seu interès i la meva curiositat, vaig endur-me de la caixa (on no li corresponia estar) aquell volum.
Ja que el traductor ha de trair, necessàriament, donem-li almenys la il·lusió que tot traïnt -no massa-, contribueix a fer quelcom de profitós: donar a conèixer belleses i veritats mig amagades.
