Una de les obres que es van difondre pels mitjans de comunicació, de manera interessada, per promoure la figura i l'obra de l'autor fou: El que hem menjat.
Aquest títol em va fer pensar que, molt abans de l'any Pla, a mi se m'havia acudit la possibilitat d'escriure un llibre (i encara només és una idea) sobre "El què hem llegit"
i un altre sobre "El què hem escrit".
Tot i que l'èxit dels dos llibres -cas que mai s'arribessin a escriure- no estaria garantit en absolut, el fet d'haver trobat els títols ja convidava a posar-se a escriure, oi?
Em va semblar haver trobat la mare de totes les idees. Ni fóra molt original ni fóra gens comercial, pero aconseguiria no haver de lluitar contra els problemes tècnics de la ficció. Victòria pírrica!
Tampoc no fóra una autobiografia ni un diari íntim, recurs que cal defugir com de la pesta, sinó que en reflexionar sobre les lectures personals i explicar els moments de joia, de sorpresa o de desencís viscuts gràcies als llibres de la meva vida, només hauria de tenir cura de l'expressió: l'argument ja el tenia.
Pel que fa al format, per què no utilitzar "la pàgina web"?
Potser fins i tot acabaria sent un dels pioners d'un nou estil d'escriptor: L'escriptor que s'autopublica i s'autocorregeix a mida que va escrivint prometeicament el seu "llibre" electrònic. Quina idea! Entre originalitat i collonada, oi?
Sigui com sigui ... Pensat i fet. Començat a fer, vaja, per ser més precisos. I heus-ho aquí ... Tot i que avança molt a poc a poc perquè escriure és difícil!
La dificultat d'escriure
La dificultat d'escriure sembla que rau en un doble problema: un problema de tècnica i un problema de mètode i voluntat ...
Mètode i voluntat
Si l'escriptor potencial és capaç de destinar una part de la vida diària a l'escriptura, tard o d'hora arribarà a convertir-se en un escriptor "real" (no forçosament d'èxit, és clar, ni forçosament editable en paper de llibre). Algú, en comptes de mètode, potser parlaria de "fe", fe en allò que un escriu per a si mateix però amb la secreta esperança que serà llegit per d'altres.
Graham Greene, en una de les seves grans obres The end of the affair posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:
"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.
Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)
When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)
I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."
Graham Greene. The end of the affair. Book One. Chapter 6
No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!
Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.
De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas Llosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia.
L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és.
Tècnica
Quant a la tècnica, sembla que es pot anar aprenent mica en mica, diuen els entesos: llegint molta literatura i llegint molta teoria sobre l'escriptura, estimant els mots i estant enamorat dels diccionaris, aconseguint un domini relativament acceptable de la llengua en la que hom es vulgui expressar...
Mètode i tècnica. Cap dels dos NO ÉS un "enemic petit", però potser el més petit de tots, si fos a triar, fóra aquest darrer.
Sense tècnica, o amb una tècnica grollera, es pot encara aspirar ser "escriptor". Segurament en surt llavors un escriptoret de tercera o quarta fila, com n'hi ha tants, però escriptor al cap i a la fi.
En canvi, sense voluntat i perseverància en l'escriptura, no hi ha res a fer, de cap manera! No en pot sortir mai un escriptor, ni bo ni dolent!
I ni de voluntat ni de perseverància, malhauradament, no en venen enlloc!
Ho dic amb la tristor que em provoca saber que, d'escriptor de veritat potser no en seré mai, i m'hauré de conformar amb el somni d'arribar a ser-ho, assumint amb recança la meva condició d'etern somiador i de productor d'escrits "esporàdics".
Això és l'únic que tinc per ara, alguns escrits esporàdics, mentre segueixo esforçant-me en dominar l'esperit i la carn per aconseguir trobar el mètode, enfortir la voluntat, i aprendre a saber redactar "la meva novel·la" o un cosa semblant, començant per uns relats que es podrien anomenar Contes cruels...
Si has arribat fins aquí sense fer "zapping" de pàgina web, segur que -poc o molt- et pot interessar el que trobaràs si cliques algunes de les entrades d'aquest diccionari.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Enlaces
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
No hay comentarios:
Publicar un comentario