N : neologismització

Acció de crear neologismes.
Aquest acte altament creatiu i positiu sembla que el tenim tots plegats una mica descuidat. El deixem massa sovint a mans dels anglo-saxons, que ells sí que ho tenen clar: en creen a dojo.
Ho fan per necessitat i per vocació, per allò que la llengua acompanya l'imperi ...
A casa nostra, en canvi, en creem pocs i encara només molt de tant en tant. D'aquí ve que la més mínima aportació sigui sempre benvinguda, oi ?.
L'altre dia, el 3 de febrer del 1998, en Lluís Llach, d'estada a Madrid, en va crear un: va parlar de la "*normaduvalització" de la cultura espanyola.Per qui no entengui el referent, direm que ell ho va fer a partir de la imatge i conseqüències de mai prou ponderada Norma Duval, estrella de les varietats i televisiva famosa de l'etapa Aznarista. Així és com n'ha sortit un nou concepte, que equival a dir que la cultura transmesa per una majoria de programes televisius és una gran merda. Un subproducte cultural que "distreu" el personal amb un nou "opi" altament tòxic i nefast per a la culturització d'un país.
No sé si en Llach pensava exclusivament amb els programes normaduvalitzats o bé també en l'Ana Obregón i els programes *anaobregonitzats, però el cert és que va encetar una línia de *neologismització de grans possibilitats productives.
De l'escassetat expressiva de "una merda com un piano" o de "una pateterada" passem a ampliar el vocabulari català (i el castellà també) amb termes com la "*mississipització" (Pepe Navarro : Esta noche cruzamos el Mississipi"), la "*crònico-marcianització" (Crònicas marcianas, la "*quiensabedondenització" (¿Quién sabe dónde ?) cultural, que prou i ser tots sinònims dels primers, aporten matisos de to, d' eufemismització, i de graus en l'escala de l'*atontamentització de tota una societat que, a sobre, es precia de ser capdevantera a Europa! Ironies de la vida.
Com que cada paraula és un nou concepte, cal agrair a Lluís Llach haver-nos permés a tots de poder expressar més expressivament la sensació de disgust per haver de suportar un moment cultural penós, que només ens deixa la llibertat de maleir-lo i el desig que duri poc. Que els responsables de tanta merda es posin molt malalts ...
Però, probablement, com passa en el poema aquell de la resignació, que promet "em quedaré aquí fins a la mort, car jo també sóc molt covard i salvatge"... ens continuarem fent fotre, per força ... però ens resistirem a caure voluntàriament en la rinocerontització ionesquiana .

Ampliació 1:
Vegeu l'article "Defensa i il·lustració de la Llengua Catalana" del Taller d'escriptura de l'ECO.
Ampliació 2:
NEOLOGISMES PENDENTS D'INCORPORACIÓ AL DICCIONARI CATALÀ (AMB LES JUSTIFICACIONS CORRESPONENTS, CAS QUE NO FOS DEL TOT EVIDENT PER A TOTHOM!)

* adrelec (nom fem.) adreça electrònica, en comptes d' "email"

Jo ja porto uns anys utilitzant aquest terme. Potser alguns amics van caure a la temptació d'utilitzar-lo pensant que podia ser un terme nou, però en veure que ningú més no ho fa servir, tothom acaba per no fer-ho servir... excepte jo mateix, el pare de la criatura, que sí que hi creu, i l'estima i l'estimarà sempre.
La meva adrelec de referència : sgironaroig -arroba- gmail.com
I és que em va semblar no poca cosa el fet que es pogués utilitzar tant en català
com en francès.
I el mateix es podria dir de melec per a missatgeria electrònica

*confelec o xerralec (nom fem.) en comptes de "chat"

• justificació: sobre le model d' adrelec, la confelec s'imposa de manera natural com un terme net i polit. Cal posar-li génere femení perquè es tracta d'una "conférencia electrònica" o d'una "escripto-conferència". Xerralec es podria considerar com un terme col·loquial alternatiu.
• exemple d'utilització: fem una confelec a les 9 del vespre, et sembla?
• Vaig decidir crear una sala de confelecs i de fet funciona força bé.

• *digressionar o digredir (del substantiu "digressió")

• justificació: cultisme necessari per evitar que el terme coloquial "enrotllar-se" invadeixi tot l'espai semàntic del "fet de complaure's i allargar-se amb disquisicions de tota mena sobre un tema qualsevol"
• llegir algun exemple de digressió : exemple 1

*melec (nom femení) la missatgeria electrònica,

• justificació : sobre el model d'adrelec i de confelec, la melec fóra el terme adequat per a missatgeria electronica , i es deixaria el terme mel per al missatge electrònic concret.
• exemple : enviar dades per melec, t'ho envio per melec

*mel (nom masc.) en comptes del massa larg "correu electrònic" o email ;-(

• Justificació: no cal , oi? Oi que ja s'entén... Doncs no escrivim inútilment.

• Exemple d'utilització: Declaració amorosa: t'enviaré un mel més dolç que la teva mel.

*Verbs possibles o lleugerament impossibles:

termcatir o termcatar:
eurotitzar:
tripartitzar:
hindependitzar (amb h).

L'explicació corresponent la donarem tot seguit (...)

* Termcatir o termcatar : crear la/una llista de paraules que falten al diccionari català i per les quals encara no hem trobat el neologisme necessari.
En castellà "perogrullada"; francès: "lapalissade"). Com ho diríem en català? Vam rebre propostes concretes i assenyades. Una era bertranada. Jo m'atreviria a afegir vaticanada i probablement tothom ho entendria sense necessitat d'explicació.
Problema resolt ! Ens omple de joia proclamar als quatre vents que aquest forat ja l'hem pogut tapar.
Bé: aquest problema el vaig plantejar al laboratori lingüístic de verbalia-capde7mana i bé... chapeau, el van resoldre! : cal triar entre tres opcions, a quina més bona una que l'altra : bertranada, obvidència i decalaixada. No gensmens que tres possibilitats ... i jo que creia que no n'hi hauria ni una. Era menystenir, ara ho veig clar, el geni dels verbívors catalans. Nois felicitats a tots els qui vàreu col·laborar a engreixar el diccionari català.
* Una decalaixada (= una veritat de "calaix ".
* Una bertranada (= veritat d'en Bertran) Jo no sé qui devia ser aquell tal bertran, però l'imagino com un Aznar de la Garrotxa o del Tarraconès.
* Una obvidència (= una veritat òbvia). Només calia pensar-hi !
22/06/2004 2/07/2004
* També en francès si s'escau. com per exemple *Référencon, a propòsit d'un post sobre la paraula "Référendum" que va aparèixer a Langue Sauce Piquante el dilluns de Pasqua del 2005. Jo vaig comentar això :

"Je croyais avoir posté mon commentaire mais non, ça n'a pas marché, ou alors, s'il apparaît en double, vous m'en excusez :
Je disais que, vu que tous les référedums du monde sont faits pour obtenir un OUI depuis le pouvoir, et qu'on a tous les atouts pour obtenir un OUI (y compris la manipulation du scrutin s'il le faut), tout référendum où c'est le NON qui l'emporte devrait être nommé *RéférenCON. (CopiCC à moi) ;-)
À propos, qu'allez-vous voter, vous Français, lors du prochain "référendum" sur l'Europe ?

Rédigé par : Sani mars 28, 2005 06:49 PM
______________________

2.  A 23 de maig de 2007, proposem


* lectúria (© Sani Girona :-) nom fem. : luxúria literària, voracitat per llegir i consumir obra literària aliena.
Crec que no fóra exagerat ni massa fatxenda proposar de posar-lo en relació amb l' escriguera, terme a bastament emprat [ *1 *2 *3 ] per l'admirat mestre Biel Mesquida. Ja m'ho perdones, oi, Biel? :-
[Biel Mesquida : (...) De tot això resulta que l'origen periodístic dels escrits de T'estim a tu ha estat un condicionament que m'ha fet escriguera. I he tengut un diari que m'ha ...
________

3.  23 d'agost de 2007, proposem


* norresitat (© Sani Girona :-) nom fem. : estat i valor d'una persona equivalent al zero, al no res, entès (la majoria de vegades) en sentit figurat.
Paraula creada per acumulació i sufixació de l'expressió "el no res" o "el res" que pel cas, "tanto monta, monta tanto".
exemple contextual : "Jo, des de la meva *“norresitat” de ciutadà català “ impunement munyible-oprimit-expoliat-cornut-i-pagador-del-beure resignat ”, ja he dit la meva, que és una manera de dir-te el meu interès i respecte.
_____________


4.  A 21 de setembre de 2007  proposem


*La veinardise en francès per a serendipity (anglès)
i
*la xurra (com la xamba) en català com a sinònim de serendipitat (català)


____________

5.  A 8 de gener de 2013 proposem

*enamoristad  (substantivo femenino)  en castellano, mezcla a partes no precisadas  de amistad y enamoramiento.
Sinónimo:   *amistoramiento

*amistoramiento  (substantivo masculino)  en castellano, mezcla a partes no precisadas  de amistad y enamoramiento.
Sinónimo:   *enamoristad

Se da frecuentemente entre dos amigos a quienes el grado de amistad se escapa de control y alguno de los dos, queriendo o sin querer, sufre una atracción físicoquímica (en grado indeterminado) por la otra persona.

Ejemplos (Probablemente, próximamente).





* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

N : Netiqueta

Coneguda també com a "manual d'urbanitat" dels usuaris d'Internet. No n'hi ha una, sinó moltes. I cada vegada n'hi haurà més, tantes com serveis o grups vagin apareguent.

El conjunt de normes que contenen serveixen per a racionalitzar l'ús que es fa dels diferents serveis de la Xarxa. És probable que tard o d'hora s'hagin de numerar o d'adjectivar per poder reconèixer de quina netiqueta es parla.

N'hi ha una de la qual us recomanem la lectura: la Netiqueta de la llista educativa "Edulist", redactada força intel·ligentment.

A la xarxa hi hem trobat una pàgina Acceptable Use Policies que ofereix una Netiqueta força desenvolupada.

N : "no em diguis no"...

Aquest és el títol d'una cançó  --el nom de l'autor de la qual no aconsegueixo recordar-- que va cantant tota l'estona "no em diguis no"... per acabar dient:

 "No em diguis "no"... però vas dir-ho!".

Ho teníem en vinil però ja no sé on ha anat a parar. Si mai la trobo en CD, ho penjaré aquí. Em sembla un gran exemple de la llei de Murphy.

La música de la cançó és molt bonica, però no m'atreveixo a cantussejar-la aquí... 
L'he buscada per Internet, però no med n'he sortit.  Si algú la té o recorda alguna cosa, agrairé que mepn digui alguna cosa. 

I si mai la trobo en CD us la penjaré aquí o en un dels meu podcasts.

...
* * * * * * * * * * * * * * * * * * *

N : noms

La màgia dels noms ...

Marcel Proust va escriure tot un tou de literatura al voltant de l'associació de noms i sensacions. Tanmateix, valdrà la pena rellegir per trobar i reproduir algun paràgraf especial que il·lustri el tema.

Yves Montant cantava una cançó molt bonica i divertida : "La bicyclette":

"Y'avait Fernand y'avait Firmin,
y'avait Francis et Sébastieeeeeen,
et puis Pauleeetteeee ..."

Serge Reggiani cantava una altra cançó molt emotiva, evocant noms de dones, potser només per fer rimar els versos o potser llistava les dones que ell havia conegut, potser les dues coses a l'hora. ... Us sona "La dame de Bordeaux"?

"Delphine, Elminthe, Cydalise,
Corinne, Mélissinde, Elise...

Changent nos cœurs et vos prénoms
Comme la couleur des saisons,
Ta chevelure, dans la brise
Des retrouvailles indécises.

Reviendrai-je des Amériques
De la Barbade ou du Congo
Vers vous, la Dame de Bordeaux
Amante des quarts nostalgiques

(...)

J'eusse écrit d'amour comme on chante
Si je savais encor ce chant,
Mais l'air s'en oublie quand il vente.
Est-ce ma faute si l'autan
Et les bourrasques d'un printemps
Ne m'en ont laissé que l'andante?...

Ursule, Coralie, Clémente,
Sylvie, Delphine, Violante...

He trobat també un escrit d'algú que parla de la dolça música dels noms de llocs

Beaucoup d’arguments sont avancés lorsqu’on interroge les gens sur leurs motivations à voyager. La plupart d’entre eux invoquent - à juste titre - l’intérêt des sites, leur beauté, la découverte d’autres populations et cultures, etc. Personnellement, j’y ajouterais la magie des noms des endroits. Ainsi, des noms comme Valparaìso ou Singapour, Bangkok ou San Francisco, Istanbul ou Jaïpur, Louxor ou Teotihuacan sont pour moi comme une douce musique, évocatrice de mystères et d’exotisme.

Ens han deixat res per dir a nosaltres? No gaire, però ho direm.

Per començar, vam fer una llisteta de preguntes que podia contestar tothom qui volgués. Al final hi vam afegir uns enllaços a seus on el nom era "el rei". Claveu-hi una ullada i mireu si us atreviu a contestar el questionari. De segur que trobareu alguna pregunta a la qual us agradaria contestar. Si ens ho voleu enviar ... dòmino. Ho penjarem aquí o bé al Dipofilopersiflex I o al Dipofilopersiflex II

22/06/2004 22/05/2007

N : NS ( The New Statesman)

No, aquí no parlarem de la revista sinó d'una decisió important presa allà pels voltants de març-abril 2003.

Resulta que com a gran fan que sóc del concurs d'escriptura NS Weekly Competition, de tant en tant em deixo portar pels instints i miro d'escriure alguna coseta per enviar-la i veure si hi ha sort. Ja en porto uns quants intents, sense aconseguir ni tans sols una "hon mensh", que ja fòra glòria.

Però vet aquí que, aquell dia, en què estava suant tinta per arrodonir un text que no passés de 200 paraules tot i guardant la màxima expressivitat per a intentar que Ms de Meaner es fixés en el meu escrit i el considerés prou bó -o prou dolent- com per a menciona-lo .... se'm va acudir que això de llençar tanta feina i tanta il·lusió al cove de l'oblit no podia continuar.

Li ho vaig dir així més o menys :

Estimada Senyora ...

He decidit que , a partir d'ara, els textos que us enviï, perdedors com de ben segur seran, me'ls penso autopublicar a la meva web, amb tota la modèstia del món, però amb l'orgull d'haver-hi posat bona fe, moltes ganes i unes quantes hores de feina. Gens menys que això.

Així doncs, trobareu aquí, més avall, clicant, els meus exercicis d'escriptura ... les respostes als deures que posa cada setmana des de fa més de setanta anys el New Statesman.

Que es vegi l'esforç, i de segur també les faltes. El meu anglès sempre serà deficient, em temo...
Pero què hi farem, ja l' anirem milloran de mica en mica, si pot ser...

Heus aquí alguns exemples :

Comp No 37xx (buscar la ref. exacta)

Comp No 3774 comprovar-ho

___________

* New Statesman 2

Només per no seguir les normes establertes, poso com a segona part el que hauria de ser la primera. La meva història d'amor amb aquest setmanari britànic.

Aviat en aquesta pantalla ;-)

N : nacionalisme (s)

Qui hi entén força, ho ha estudiat, ho segueix analitzant i ha publicat una sèrie de llibres importants sobre el tema del nacionalisme és la Montserrat Guibernau.

Vilanovina, i des de fa uns anys resident a la Gran Bretanya, on exerceix de professora, va optar per un tema tan pelut com interessant, atesa l'actualitat que desperta a Europa i en general a tot el món, la relació entre el nacionalisme identificador i la globalització homogeneitzadora.

Doctora en Teoria Social i Política per la universitat de Cambridge, el 1993 publicà la seva tesi doctoral Nationalism in stateless nations: the case of Catalonia,
dirigida per Anthony Giddens, catedràdic de Sociologia de la Universitat de Cambridge i des del 1997director de la London Schools of Economics. Un home que se'l defineix com "un productor d'idees per a un món global".

El desembre del 1995, La Montse Guibernau va presentar a Barcelona el llibre Nationalisms: the nation State and Nationalism in the 20th Century. Polity Press. Cambridge. 1995, també amb la presència d'Anthony Giddens.

"This is a very significant contribution to the literature on nationalism, which though now is rapidly growing, still has not done full justice to this important social phenomenon. The book is marked by very thorough, perceptive and relevant discussion of the previous treatments in social therory (within various disciplines) or the failures to treat it adequately. It is well written and a pleasure to read. I would expect it to have a very great appeal"
(Ernest Gellner. Central European University. Prague)

Vaig tenir l'honor d'assistir a aquell acte de presentació a l'Institut Britànic de Barcelona i vaig atrevir-me a fer dues preguntes-consideracions:

La primera: Tot i les moltes cares positives del nacionalisme hi ha qui l'identifica amb l'egoïsme, la insolidaritat, el conservadurisme. Quina és la resposta que cal donar a aquest tipus de consideracions?

La segona: En un món que tendeix a la globalització, existeix tot un corrent d'opinió que posa l'emfasi en la oposició entre el nacionalisme considerat com una opció estreta i restringent i la universalitat presentada com una opció oberta i progressista.
Com caldria respondre a la formulació d'aquest dilemma?

Anthony Giddens em va contestar, però la veritat és que no em va resoldre els dubtes. I és que tant les preguntes com les respostes s'acosten a la idea de conceptes inefables.

Les mateixes dues preguntes encara me les segueixo fent ...

En una entrevista amb la periodista Margarita Rivière, publicada a La Vanguardia el 21 de gener del 1997, la Montse Guibernau declarava:

"La internacionalización comporta un peligro de homogeneización. Hoy el nacionalismo sirve para afirmarse y escapar a la globalización. Ambos se autoalimentan" (LV. 21.1.97 pg. 72)

L'11 de setembre de 1998, diada nacional de Catalunya, la ciutat de Vilanova i la Geltrú li atorga un guardó important: el diploma de reconeixement de la ciutat.
Felicitats, Montse!

QUE EN PUC DIR JO?

Sobre aquest tema tinc més preguntes a fer (fer-me) que no respostes a donar.
De tota manera, no està per demés començar dient que la polisèmia del concepte el fa difícil de tractar.
Tothom acaba sent nacionaliste d'algun tipus: nacionaliste català, nacionaliste espanyol, nacionaliste europeu o nacionaliste universal ...
El problema torna a ser sempre el mateix: el matís que ho canvia tot.
A mida que hom se sent més universalista sembla que va perdent caràcter nacionalista, que es defineix sobre tot per posar un èmfasi especial en la consciència de formar part d'una comunitat amb una llengua i una Cultura que la diferencien de les demés.

Aquest aspecte tan obvi com necessari i positiu per al desenvolupament de les nacions no tindria conseqüències negatives si no fos perquè en política, com en la vida quotidiana, dos personalitats marcades sempre corren els risc d'enfrontar-se.

Cal veure doncs de quins nacionalismes (adjectivats) parlem si en volem parlar: del nacionalisme que dugué al nazisme?, de l'anomentat nacional-sindicalisme franco-feixista i opressor?, del nacionalisme jacobí francès?, del nacionalisme del "Front nationals" francès"?, del nacionalisme cors?, del nacionalisme serbi?, dels moviments nacionalistes d'alliberaments nacionals?, del nacionalisme nordamericà?, del nacionalisme català?, del nacionalisme basc? ...

De "nacionalistes" se'n reclament a tot el món tant els demòcretes com els feixistes, tant els opressors com els oprimits.
No cal per tant insistir massa en el fet que no es pot generalitzar ni per condemnar el concepte ni per lloar-lo sense més.
Cal analitzar cada cas i fer-ne una valoració personalitzada dins d'un context històric determinat.

Com a català que sóc, tot el que puc dir és que em sento orgullós de poder gaudir d'aquesta identitat i que estic satisfet de veure com "la meva nació" sobrevivint la negra nit del franquisme, entra en l'Europa del segle XXI amb una personalitat pròpia, respectada i admirada.

Cada persona és primer membre d'una família i té un contracte a complir amb ella abans de ser membre d'una comunitat més àmplia i heterogènia (veïnatge, poble o ciutat, comarca, nació, estat, planeta, etc...).

De manera paral·lela, es pot dir que políticament tots necessitem una sentir-nos partíceps primer d'una identitat "concreta" i propera abans de poder-nos sentir també ciutadans d'un estat, d'un conjunt d'estats com és Europa, i ciutadans del món.

El nacionalisme, en termes psicològics, culturals, polítics, ètics, etc... acaba sent també una qüestió de prioritats!

____________________________________

Segona etapa...

Parlem de nacionalisme i d'antinacionalisme

Dic segona etapa però en realitat només és per aclarir que ara se n'ha de parlar des d'una perspectiva diferent de la que en parlàvem més amunt. Ara, a primers de juliol del 2005, ni el PP té la majoria absoluta, ni Jordi Pujol és a la Generalitat, i a Catalunya, hi va haver a finals de maig, la presentació en societat del grup dels 15, signants d'un Manifest que peconitza la creació d'un nou partit d'esquerres i no nacionalista.

Abans de poder començar a parlar de tot plegat, m'afanyo a afegir aquí uns enllaços a textos, articles posts i d'altres que poden ajudar a entendre una mica i una mica millor què passa, qui diu què ... qui contesta què...

El dia 26 de maig del 2005, Blog Criterio enllaça amb el blog Bye Bye Spain, que publica el manifest i va seguit de tot un seguit de comentaris

El 8 de juny, Saül Gpordillo al seu blog, escrivia un post titulat "Intel·lectuals i bufons taxidermistes". Una llàstima que no hi hagi comentaris, prequè en la meva opinió ho diu tot tan ben dit que és difícil dir-ho millor.
Aquests 15 són uns patètics.

El Blog Criterio , el dia 22 de juny publica un post titolat : "En Barcelona, resacoso de la jornada ciudadana no nacionalista" on hi ha tota una série d'enllaços a articles i comentaris de diversos diaris ABC, Mundo, Vanguardia etc..

Ivan Tubau escriu un article al diari El Mundo, dimarts 28 de juny titolat: "Nosaltres també volem ser una mica més feliços". Jo n'hi feia una crítica al dipofiloblog

El Blog Quaderns publica una sèrie en 4 capítols titolada "Desmontando el anticatalanismo", una feina que no cal perdre's :

Desmontando el anticatalanismo 1 5/6/2005
Mito del anticatalanismo 2 10/6/2005
Mito del anticatalanismo 3 16/6/2005
Mito del anticatalanismo (4) 23/6/2005

Article d'Oriol Malló al diari Avui del dia 30 de juny . Falangistes taxidermistes

Article al diari Avui del 2 de juliol informant que : Els impulsors del manifest espanyolista anuncien ara una querella contra l'AVUI

Esperem que.................... la Guerra de Catalunya no tingui lloc.

dissabte 2 de juliol del 2005

_______

Reprodueixo aquí el que he escrit al meu blog dipofilopersiflex

Per si algú encara no s'ha assabentat que hi ha més marro i més merda de la que sembla, potser que anem llegint -encara que costi empassar-s'ho- què es cou a Libertad digital.
A l'édició d'avui diumenge 3 de juliol..., hi he llegit un article de l'inefable Federico Jiménez Losantos on ell insulta tots els responsables del Govern de la Generalitat titllant-los de terroristes. Aquest home és un mestre en l'art de desbarrar, insultar i ofendre.
Los terroristas con los que ya ha pactado Zapatero

Heus aquí un tros de l'article per si us fa venir ganes de llegir-lo sencer:

(...) " Desde Bargalló en la Generalidad al amanuense de Puigcercós en el subvencionado “Avui”, todos esos terroristas que nunca se han arrepentido de serlo y que sólo han cambiado por conveniencia las pistolas por los discursos, anuncian su voluntad de retomar el chantaje, el secuestro o el crimen contra cualquiera que se atreva a llevarles la contraria. Pero no es Cuní el que sirve a diario en TV3 el linchamiento contra los medios de comunicación no nacionalistas, sino su jefe, el ex ministro socialista (sector negocios) Joan Majó. No es Bargalló quien sugiere a los firmantes de este manifiesto que repetirán los atentados contra los que firmaron otro anterior sino Maragall, que asume y respalda esa amenaza. No es Puigcercós el que insulta desde el Parlamento nacional a todos los españoles, sino Zapatero, que ya ha pactado con estos terroristas, el que lo respalda, puesto que ni critica los insultos ni persigue las amenazas de muerte. " (...)
Hi ha força més salsa encara: als articles següents, tots força impagables...

L'opinió Bitácora : La esencia del nacionalismo catalán
Juan-Carlos Girauta: Tics totalitarios
José García Domínguez: Si mi pluma valiese tu pistola
L'article : QUERELLA DE BOADELLA, ESPADA Y AZÚA CONTRA MALLÓ Y EL AVUI

L'article de Malló sembla que sí que trepitja una ratlla que no s'ha de trepitjar per molta retòrica agressiva que es gasti. No podem estar-hi d'acord.
No m'agradaria llegir el mateix en la ploma del Federico Jiménez.

Però em temo que el Federico trepitja la ratlla cada dia de cada dia. I molts d'altres també.

Oasi? Qui va parlar d'oasi? Crec que podem estar contents que això passi ara a l'estiu perquè en una altra època podria ser perillós.

3 de juliol del 2005

________

Ñ : ñoñez

ñoñez

Al blog TdQ de'n Toni Ibáñez

" (-...)La volta que he fet ha durat [si fa o no fa] una hora. Uns 5 km aprox. De vegades canvio el sentit i la faig a l'inrevés. Cada cop m'agrada més caminar. Jo no hi crec, en l'esport. Com diu Juan de Mairena [el de Machado]: Todo deporte es trabajo estéril, cuando no juego estúpido. Y esto se verá más claramente cuando una ola de ñoñez y de americanismo invada a nuestra vieja Europa... [Cap. XIII] Machado, que va escriure això l'any 1936, l'encerta de ple. M'encanta això de la ñoñez [ intraduïble] Fer esport és una nyonyada, quelcom artificial, absurd, fins i tot contraproduent. Caminar, en canvi, és la cosa més natural, l'exercici que més adient per al nostre cos. (...) "

He de buscar si la ñoña té en castellà el sentit català de "nonya" : barreja de son i mandra a la vegada...

Ñ : "ñ" ( la lletra ____)

Dissetena lletra i quatorzena consonant de l'abecedari espanyol -"su nombre es "eñe"- i un dels signes d'identitat d'aquesta llengua.

Més sovint pronunciada que escrita, forma part d'una série de paraules d'ús frequent en espanyol : año, caña, coño, leñe, España, i paño", piña i puño ... etc.

Sembla que la seva existència està garantida tot i l'embat de determinades persones partidàries d'una reforma de l'ortografía espanyola i el fet que no estigui present en els teclats estàndar d'ordinador dels països del G7. Espècie a protegir.

El seu origen: En castellà antic, el so d'aquesta lletra s'escrivia amb dues "n", i per la llei d'economia lingüística s'acabà superposant una "n" sobre l'altra (em diu l'amic Joan).

No és fàcil trobar referències periodístiques sobre la lletra en qüestió. Per això, vam guardar-ne una que vam trobar a la secció de cartes dels lectors a La Vanguardia el 5 d'abril del 1998, signada per l'eminent professor de la Universitat de Barcelona Ernesto Carratalá:

"¡Leñe con la eñe!

No quiero dejar de premiar con un apluaso público a mi apreciada colega y ex-compañera de departamento la doctora Coloma Lleal por su razonada defensa de la letra eñe en un artículo medio literario medio divulgador de reciente publicación. (...)

Nada más fácil, en efecto que añadir la dichosa tilde (...) a la letra que má convenga y satisfacer así a tantos millones de castellanohablantes y lusófonos. (...)

(...) Permítaseme disertar mínimamente explicando la interjección ¡leñe!, estampada más arriba y no incluida -curiosamente- en el diccionario de la Academia ni en otros repertorios, aunque viva en ciertos rincones de habla castellana.

Injustamente criticada,(...) no es un burdo eufemismo que sustituya al malsonante ¡coño!, sino que al tiempo que denota disgusto o sorpresa, pretende espantar al causante. (...)

La interjección equivale pues a ¡vete al cuerno" que es adonde, en inglés, por supuesto (go to hell!) nos mandarán burlones todos los Bill gates que en el mundo son, cuando se nos ocurra volver a reclamar sobre la eñe"

(E. Carratalá. La Vanguardia. Domingo 5 abril 1998. pg. 26)

Que serveixi d'introducció ... perquè nosaltres direm la nostra. Què coñ !

P : política | polítiques | pseudopolítica | política de cafè

Exemple nº 1.

11.10.2006.

Ahir dimarts 10 d'octubre, al programa de TV3 La Nit al Dia, Mònica Terribas feia una entrevista -en diferit per exigències del guió, em va semblar entendre- amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Josep-Lluís Carod-Rovira reconeixia que a ERC es van equivocar en moltes coses, durant l'etapa del Tripartit, però que ara ja n'han après!
Ja ho veurem d'aquí a ben poques setmanes.Que ningú s’escarrassi massa a voler ridiculitzar-los. No, a mi em sembla que ERC és una força que puja perquè té un discurs creatiu i en positiu, i proposa pactes i polítiques engrescadores d'alt grau de concreció amb qui sigui -perquè són polítiques per al bé de Catalunya, independentment del color polític del Govern de torn, mentre que d'altres candidats han de fer papers de "la puta i la ramoneta política” en campanya electoral.
Poc abans havia vist el video de l’entrevista d’en Vicent Partal a Artur Mas. A l’Artur se'l veu una mica forçat per les circumstàncies, una mica neguitós per mirar de dir el màxim en poca estona, i de voler parlar serisament de tots els temes seriosos ... Jo li valoro les ganes i la seriositat que hi posa. Fóra un bon President de la Generalitat, suposo. Però el mateix fan en Josep–Lluís Carod-Rovira i en Joan Saura, i el mateix fa en Josep Montilla. I no crec que sigui decent el tot retreure-li a aquest que no parli un català de Ripoll o de Vilafranca. Si fos President de la Generalitat segurament n'aprendria un gabadal en pocs mesos i acabaria sabent-ne tant o més que els que li retreuen aquesta mancança. Montilla té un llarg currículum, que és el que de vegades la gent demana: fets i proves, no només paraules: “boig conegut”, mentre que d'altres tenen el hàndicap d’aparèixer només com a “savis per conèixer” ... ;-)

Saps que et diré, amic, que mentre he anat pensant en tot això, igual que li va passar a en en Martin Luther King .. “I’ve got a dream ...


Sí, he somiat que m'agradaria veure fet realitat un “improbable” ideal. Em nego a pensar que sigui impossible del tot: un pacte a quatre, un Quadripartit que treballés amb la hipòtesi d’un cicle allargassat de dues legislatures, -sense tocar la legislació electoral general- amb dos anys de President de la Generalitat per a cada un dels 4 candidats vàlids, per ordre de nombre de vots , deixant el PP a la Caverna on hiverna…
I durant els altres anys de no presidència, que els altres tres ara candidats estessin al capdavant d'alguna conselleria de les gruixudes, amb les màximes responsabilitats, obligats a matar-se per complir i fer complir totes i cadascuna de les promeses electorals que estan fent ara, i de les que tenen ben estudiades tant el com com el quan i el quant. I preparant-se per a actuar com a Presidents durant el bienni corresponent. Això fóra demostrar que són gent al servei del país i no amb només ambició de poder excloent i partidista. Sí, decididament aquesta fóra una solució que hauríem d'aconseguir fer realitat els electors amb les nostres vots. Llàstima que no tinguem la fórmula per aconseguir-ho. Però potser ... potser si fem córrer la idea de proposta ... encara fórem a temps que la societat civil s'organitzés per aconseguir el país de Xauxa que en sortiria. I més ara, que sembla que en Pedro Solbes acabarà publicant les balances fiscals i totes les Espanyes quedaran retratades veient que encara en han de pagar el doble del que ara ens retornen.

Catalunya podria ser així pionera en creativitat política i aplicar una política de segle XXII ja ara, a principis del XXI. Algú s'atreveix a rebatre'm seriosament, amb arguments seriosos, proves i números a la mà, que sigui possible atànyer la felicitat total amb la implementació de la meva proposta patafísica? :-)

O : oiseau (Pour faire le portrait d'un _______)

Un poema-conte de Jacques Prévert que ens té le cor robat. El més bonic de tot és imaginar-se'l fet realitat.

Hi ha uns versos que fan tremolar! Asseguren que per aconseguir el que hom vol cal tenir paciència!

<>En versos de Prévert: Cal esperar que l'ocell arribi i entri a la gàbia que hem pintat al quadre i hem posat al jardí o al bosc ...

"Ne pas se décourager. Attendre.
Attendre s'il le faut pendant des années...
La vitesse ou la lenteur de l'arrivée de l'oiseau
n'ayant aucun rapport avec la réussite du tableau ..."

El consell es pot aplicar a molts aspectes de la vida, i és especialment vàlid en l'àmbit de la creació artística, en qualsevol de les seves manifestacions. Voleu llegir el poema en versió original?

Si la resposta és "sí", cliqueu aquí .
Sense prometre res, m'atreveixo a insinuar que potser algun dia mirarem de fer-ne una versió "poètica" en català ... Que sabeu si ja n'hi ha cap de feta?
Qui ho ha traduït ?

O : optimisme

Ja fa uns anys, en Pere Marquès, treballador infatigable i col·leccioniste de proverbis , màximes i sentències, de tota la col·lecció imaginable va triar aquesta frase:

"L'optimisme ho és tot en tot"

No recordo ara si té pare i copyright o bé és producte de l'eufòria d'algú ...

I cada cop de ho llegeixo penso que sí, que és veritat i que ja la mateixa frase anima a ser optimista, i així , com el peix que es mossega la cua, un optimisme en porta un altre ...

Jo el que col·lecciono, per dir-ho d'alguna manera, són retalls de diari, de qualsevol diari o revista, amb els articles que em semblen interessants. I així al cap d'un temps me'ls rellegeixo. I torno a disfrutar d'una lectura que ja em va produir un interès i/o un petit o gran plaer intel·lectual.

Avui enceto aquestes línies blanques de l'entrada optimisme, dedicant-les a Joshua Karliner, que va ser el protagonista de la contraportada de La Vanguardia del 24.9.2004.

La Contra:

"Sólo los optimistas cambiamos el mundo".

Aquesta és la teoria, la ideologia, la filosofia, la antifilosofia o el pensament d'aquest jove noramericà de 41 anys. "Crec que els ciutadans lliures del planeta, ben organitzats, el podem millorar"...

Sí, no només és veritat i té raó sinó que no és cap utopia. El problema rau en ser capaços d'organitzar-nos.
Ja sabem més coses sobre el món ideal, Utopia segle XXI : el món és dels que es lleven d'hora i dels que saben organitzar-se...
De fet en Joshua ve a afirmar allò que ja hem vist a prop d'aquí, a boicot. L'arma suprema per a la defensa del bé i la lluita contra el mal és l'organització dels qui tenen els mateixos interessos o com a mínim una mica semblants.

Cal saber doncs perquè som tan poc organitzats. Pregunta difícil. Tindria això potser a veure amb la mediterraneïtat, l'equivalent al tòpic de la mandra mexica del mexicans?

Hi haurem de seguir pensant... ;-)

Febrer del 2005

O : ortografia / ortografies

Hem de parlar aquí de tot un món de faltes ... La dificultat afegida a la ja difícil dificultat d'escriure posant un mot darrera l'altre ...

Polèmica garantida.

Per anar-vos entretenint, podeu llegir el que escrivia un dels personatges apòcrifs del "Taller d'escriptura" sobre alguns aspectes curiosos de l'ortografia catalana.

Tabñé caldrà relacionar-ho amb el fet de la permanent correcció de l'estil que inclou una revisió a fons del que s'ha escrit al primer raig.

Ortografia autóctona i ortografies veïnes ... dóna per a un llibret... que escriurà probablement en Màrius Serra qualsevol mes d'aquests ...