No, aquí no parlarem de la revista sinó d'una decisió important presa allà pels voltants de març-abril 2003.
Resulta que com a gran fan que sóc del concurs d'escriptura NS Weekly Competition, de tant en tant em deixo portar pels instints i miro d'escriure alguna coseta per enviar-la i veure si hi ha sort. Ja en porto uns quants intents, sense aconseguir ni tans sols una "hon mensh", que ja fòra glòria.
Però vet aquí que, aquell dia, en què estava suant tinta per arrodonir un text que no passés de 200 paraules tot i guardant la màxima expressivitat per a intentar que Ms de Meaner es fixés en el meu escrit i el considerés prou bó -o prou dolent- com per a menciona-lo .... se'm va acudir que això de llençar tanta feina i tanta il·lusió al cove de l'oblit no podia continuar.
Li ho vaig dir així més o menys :
Estimada Senyora ...
He decidit que , a partir d'ara, els textos que us enviï, perdedors com de ben segur seran, me'ls penso autopublicar a la meva web, amb tota la modèstia del món, però amb l'orgull d'haver-hi posat bona fe, moltes ganes i unes quantes hores de feina. Gens menys que això.
Així doncs, trobareu aquí, més avall, clicant, els meus exercicis d'escriptura ... les respostes als deures que posa cada setmana des de fa més de setanta anys el New Statesman.
Que es vegi l'esforç, i de segur també les faltes. El meu anglès sempre serà deficient, em temo...
Pero què hi farem, ja l' anirem milloran de mica en mica, si pot ser...
Heus aquí alguns exemples :
Comp No 37xx (buscar la ref. exacta)
* New Statesman 2
Només per no seguir les normes establertes, poso com a segona part el que hauria de ser la primera. La meva història d'amor amb aquest setmanari britànic.
Aviat en aquesta pantalla ;-)
No hay comentarios:
Publicar un comentario