Qui hi entén força, ho ha estudiat, ho segueix analitzant i ha publicat una sèrie de llibres importants sobre el tema del nacionalisme és la Montserrat Guibernau.
Vilanovina, i des de fa uns anys resident a la Gran Bretanya, on exerceix de professora, va optar per un tema tan pelut com interessant, atesa l'actualitat que desperta a Europa i en general a tot el món, la relació entre el nacionalisme identificador i la globalització homogeneitzadora.
Doctora en Teoria Social i Política per la universitat de Cambridge, el 1993 publicà la seva tesi doctoral Nationalism in stateless nations: the case of Catalonia,
dirigida per Anthony Giddens, catedràdic de Sociologia de la Universitat de Cambridge i des del 1997director de la London Schools of Economics. Un home que se'l defineix com "un productor d'idees per a un món global".
El desembre del 1995, La Montse Guibernau va presentar a Barcelona el llibre Nationalisms: the nation State and Nationalism in the 20th Century. Polity Press. Cambridge. 1995, també amb la presència d'Anthony Giddens.
"This is a very significant contribution to the literature on nationalism, which though now is rapidly growing, still has not done full justice to this important social phenomenon. The book is marked by very thorough, perceptive and relevant discussion of the previous treatments in social therory (within various disciplines) or the failures to treat it adequately. It is well written and a pleasure to read. I would expect it to have a very great appeal"
(Ernest Gellner. Central European University. Prague)
Vaig tenir l'honor d'assistir a aquell acte de presentació a l'Institut Britànic de Barcelona i vaig atrevir-me a fer dues preguntes-consideracions:
La primera: Tot i les moltes cares positives del nacionalisme hi ha qui l'identifica amb l'egoïsme, la insolidaritat, el conservadurisme. Quina és la resposta que cal donar a aquest tipus de consideracions?
La segona: En un món que tendeix a la globalització, existeix tot un corrent d'opinió que posa l'emfasi en la oposició entre el nacionalisme considerat com una opció estreta i restringent i la universalitat presentada com una opció oberta i progressista.
Com caldria respondre a la formulació d'aquest dilemma?
Anthony Giddens em va contestar, però la veritat és que no em va resoldre els dubtes. I és que tant les preguntes com les respostes s'acosten a la idea de conceptes inefables.
Les mateixes dues preguntes encara me les segueixo fent ...
En una entrevista amb la periodista Margarita Rivière, publicada a La Vanguardia el 21 de gener del 1997, la Montse Guibernau declarava:
"La internacionalización comporta un peligro de homogeneización. Hoy el nacionalismo sirve para afirmarse y escapar a la globalización. Ambos se autoalimentan" (LV. 21.1.97 pg. 72)
L'11 de setembre de 1998, diada nacional de Catalunya, la ciutat de Vilanova i la Geltrú li atorga un guardó important: el diploma de reconeixement de la ciutat.
Felicitats, Montse!
QUE EN PUC DIR JO?
Sobre aquest tema tinc més preguntes a fer (fer-me) que no respostes a donar.
De tota manera, no està per demés començar dient que la polisèmia del concepte el fa difícil de tractar.
Tothom acaba sent nacionaliste d'algun tipus: nacionaliste català, nacionaliste espanyol, nacionaliste europeu o nacionaliste universal ...
El problema torna a ser sempre el mateix: el matís que ho canvia tot.
A mida que hom se sent més universalista sembla que va perdent caràcter nacionalista, que es defineix sobre tot per posar un èmfasi especial en la consciència de formar part d'una comunitat amb una llengua i una Cultura que la diferencien de les demés.
Aquest aspecte tan obvi com necessari i positiu per al desenvolupament de les nacions no tindria conseqüències negatives si no fos perquè en política, com en la vida quotidiana, dos personalitats marcades sempre corren els risc d'enfrontar-se.
Cal veure doncs de quins nacionalismes (adjectivats) parlem si en volem parlar: del nacionalisme que dugué al nazisme?, de l'anomentat nacional-sindicalisme franco-feixista i opressor?, del nacionalisme jacobí francès?, del nacionalisme del "Front nationals" francès"?, del nacionalisme cors?, del nacionalisme serbi?, dels moviments nacionalistes d'alliberaments nacionals?, del nacionalisme nordamericà?, del nacionalisme català?, del nacionalisme basc? ...
De "nacionalistes" se'n reclament a tot el món tant els demòcretes com els feixistes, tant els opressors com els oprimits.
No cal per tant insistir massa en el fet que no es pot generalitzar ni per condemnar el concepte ni per lloar-lo sense més.
Cal analitzar cada cas i fer-ne una valoració personalitzada dins d'un context històric determinat.
Com a català que sóc, tot el que puc dir és que em sento orgullós de poder gaudir d'aquesta identitat i que estic satisfet de veure com "la meva nació" sobrevivint la negra nit del franquisme, entra en l'Europa del segle XXI amb una personalitat pròpia, respectada i admirada.
Cada persona és primer membre d'una família i té un contracte a complir amb ella abans de ser membre d'una comunitat més àmplia i heterogènia (veïnatge, poble o ciutat, comarca, nació, estat, planeta, etc...).
De manera paral·lela, es pot dir que políticament tots necessitem una sentir-nos partíceps primer d'una identitat "concreta" i propera abans de poder-nos sentir també ciutadans d'un estat, d'un conjunt d'estats com és Europa, i ciutadans del món.
El nacionalisme, en termes psicològics, culturals, polítics, ètics, etc... acaba sent també una qüestió de prioritats!
____________________________________
Segona etapa...
Parlem de nacionalisme i d'antinacionalisme
Dic segona etapa però en realitat només és per aclarir que ara se n'ha de parlar des d'una perspectiva diferent de la que en parlàvem més amunt. Ara, a primers de juliol del 2005, ni el PP té la majoria absoluta, ni Jordi Pujol és a la Generalitat, i a Catalunya, hi va haver a finals de maig, la presentació en societat del grup dels 15, signants d'un Manifest que peconitza la creació d'un nou partit d'esquerres i no nacionalista.
Abans de poder començar a parlar de tot plegat, m'afanyo a afegir aquí uns enllaços a textos, articles posts i d'altres que poden ajudar a entendre una mica i una mica millor què passa, qui diu què ... qui contesta què...
El dia 26 de maig del 2005, Blog Criterio enllaça amb el blog Bye Bye Spain, que publica el manifest i va seguit de tot un seguit de comentaris
El 8 de juny, Saül Gpordillo al seu blog, escrivia un post titulat "Intel·lectuals i bufons taxidermistes". Una llàstima que no hi hagi comentaris, prequè en la meva opinió ho diu tot tan ben dit que és difícil dir-ho millor.
Aquests 15 són uns patètics.
El Blog Criterio , el dia 22 de juny publica un post titolat : "En Barcelona, resacoso de la jornada ciudadana no nacionalista" on hi ha tota una série d'enllaços a articles i comentaris de diversos diaris ABC, Mundo, Vanguardia etc..
Ivan Tubau escriu un article al diari El Mundo, dimarts 28 de juny titolat: "Nosaltres també volem ser una mica més feliços". Jo n'hi feia una crítica al dipofiloblog
El Blog Quaderns publica una sèrie en 4 capítols titolada "Desmontando el anticatalanismo", una feina que no cal perdre's :
Desmontando el anticatalanismo 1 5/6/2005
Mito del anticatalanismo 2 10/6/2005
Mito del anticatalanismo 3 16/6/2005
Mito del anticatalanismo (4) 23/6/2005
Article d'Oriol Malló al diari Avui del dia 30 de juny . Falangistes taxidermistes
Article al diari Avui del 2 de juliol informant que : Els impulsors del manifest espanyolista anuncien ara una querella contra l'AVUI
Esperem que.................... la Guerra de Catalunya no tingui lloc.
dissabte 2 de juliol del 2005
_______
Reprodueixo aquí el que he escrit al meu blog dipofilopersiflex
Per si algú encara no s'ha assabentat que hi ha més marro i més merda de la que sembla, potser que anem llegint -encara que costi empassar-s'ho- què es cou a Libertad digital.
A l'édició d'avui diumenge 3 de juliol..., hi he llegit un article de l'inefable Federico Jiménez Losantos on ell insulta tots els responsables del Govern de la Generalitat titllant-los de terroristes. Aquest home és un mestre en l'art de desbarrar, insultar i ofendre.
Los terroristas con los que ya ha pactado Zapatero
Heus aquí un tros de l'article per si us fa venir ganes de llegir-lo sencer:
(...) " Desde Bargalló en la Generalidad al amanuense de Puigcercós en el subvencionado “Avui”, todos esos terroristas que nunca se han arrepentido de serlo y que sólo han cambiado por conveniencia las pistolas por los discursos, anuncian su voluntad de retomar el chantaje, el secuestro o el crimen contra cualquiera que se atreva a llevarles la contraria. Pero no es Cuní el que sirve a diario en TV3 el linchamiento contra los medios de comunicación no nacionalistas, sino su jefe, el ex ministro socialista (sector negocios) Joan Majó. No es Bargalló quien sugiere a los firmantes de este manifiesto que repetirán los atentados contra los que firmaron otro anterior sino Maragall, que asume y respalda esa amenaza. No es Puigcercós el que insulta desde el Parlamento nacional a todos los españoles, sino Zapatero, que ya ha pactado con estos terroristas, el que lo respalda, puesto que ni critica los insultos ni persigue las amenazas de muerte. " (...)
Hi ha força més salsa encara: als articles següents, tots força impagables...
L'opinió Bitácora : La esencia del nacionalismo catalán
Juan-Carlos Girauta: Tics totalitarios
José García Domínguez: Si mi pluma valiese tu pistola
L'article : QUERELLA DE BOADELLA, ESPADA Y AZÚA CONTRA MALLÓ Y EL AVUI
L'article de Malló sembla que sí que trepitja una ratlla que no s'ha de trepitjar per molta retòrica agressiva que es gasti. No podem estar-hi d'acord.
No m'agradaria llegir el mateix en la ploma del Federico Jiménez.
Però em temo que el Federico trepitja la ratlla cada dia de cada dia. I molts d'altres també.
Oasi? Qui va parlar d'oasi? Crec que podem estar contents que això passi ara a l'estiu perquè en una altra època podria ser perillós.
3 de juliol del 2005
________
No hay comentarios:
Publicar un comentario