P : Pla (Josep ____)

El meu contacte amb l'obra de Pla va ser molt i molt tardà. Recordo que allà pels anys 80, l'Eusebi Coromines ja me'n parlava a Vic, però jo estava només pels autors francesos. De català no me n'interessava de veritat cap ni un, o millor dit, cap que no fos poeta. Tenia a mà en l'esplèndida edició dels llibres del Mall , regal del bon amic Joan Sala, l' obra poètica d'en Miquel Martí i Pol. Però Pla ... més endavant, pensava...

No va ser fins l'any 1997, l'any Pla, que vaig decidir comprar-me ja que podia ser no l'obra completa, sí l'edició d'Edicions Destino. Com en tantes altres coses de la vida... sempre hi ha una primera vegada. Algunes es produeixen al seu temps, d'altres, molt a destemps, però també és veritat que més val tard que mai, i això no és exactament una bertranada.

Llegir el Quadern Gris i Cartes de lluny va ser una experiència inoblidable i fonamental com ho han sigut totes les lectures importants de la meva vida. Aquelles que modifiquen la manera de veure i entendre el món. Com descobrir Proust o Pessoa o Orwell o Le Carré ...

Crec que vaig començar a escriure aquest Diccionari pensant en Josep Pla. Jo dec ser un dels que conformen la infinita miríada de persones que, en descobrir Pla, creuen que podran mig imitar-lo, que també ells podran ser escriptors. No en el seu contingut ni el el seu estil, però sí potser en la seva filosofia d'escriure sobre les petites coses de la vida quotidiana, comentar les lectures fetes, descrivint allò que veu, opinant sobre això i allò que passa, descrivint amics i personatges vius o morts amb qui s'ha tingut alguna cosa a veure...

Mentre que una novel·la ben estructurada i acabada no és a l'abast d tothom, la creença que hom pot fàcilment imitar l'experiència escriptòrica de Pla sí que ho està, independement del resultat que doni! Però això ja és una altra histporia.

I de fet no és pas exactament així. Ja ho sabem. Cal tenir ganes de dir alguna cosa, ni que sigui dir-se-la un mateix, per veure com queda escrit allò que de vegades només és un garbuix d'idees al cap. Escriure és posar-hi ordre però també crear-hi un sentit definitiu. Fins que no s'ha escrit una cosa, allò no té entitat de veritat. Dites de paraula, les idees poden tenir la virtut de l'espontaneitat, però tenen l'inconvenient de la incompletud. Per escrit, són completes i definitives, tant si són bones, com si són errònies. Només per aquesta rao ja paga la pena escriure. I això ho dic jo, no en Pla ;-)

Pla es com un miratge que enganya tothom qui s'hi acosta. Enganya i atrapa, perquè evidentment, quan s'han llegit unes pàgines ja no es pot deixar. I a mida que hom avança en la lectura, més gran és l'emoció de pensar que, per fi, hom ha trobat un model que, a sobre, es deixa imitar.

Cadascú pensa: potser no serem capaços d'escriure una novel·la, però què ens impediria de comentar amb més o menys gràcia els llibres que ens han colpit, d'opinar sobre el que passa al carrer cada dia, sobre les informacions llegides a la premsa, sobre tal o qual personatge de la política, de la cultura o dels mitjans d'infromació?
Internet amb les pàgines web i els dips-blogs permeten que el vell somni d'esdevenir escriptor, cadascú se l'imagini fet realitat de la manera més senzilla, còmoda i ràpida possible. Pla és una fàbrica de producció de somiadors que somien en ser escriptors. Què importa que ben pocs ho aconsegueixin si hi ha l'embriaguesa del somni?
Nosaltres escriurem el nostre Dicofilopersiflex!

Algú, no recordo ben bé qui va ser, va fer comptes, -ja hem dit mil vegades que tot està dit i fet-, del nombre de pàgines esrites per en Pla. Va comptar les línies i tot, i li va treure la poca "palla" que hi ha a tota la seva obra. Al què quedava li va passar un rascle i encara li va treure no sé quants milers de línies més... Però encara en quedava un gavadal ... i aquest pou immens, deia l'analista, era d'una bellesa i d'una qualitat extraordinàries. Ja miraré si trobo qui ho va escriure...
Fos qui fos, no crec que exagerés gens posant en Pla com a paradigma d'escriptor català.

S'agafi per on s'agafi, Pla és carn de cita per a gairebé tot, perquè va saber tocar totes les tecles de la vida i a sobre ho va fer d'una manera raonada, raonable i entenedora, que no vol pas dir ni simple ni barroera. D'això se'n diu també classicisme.

Llegint Cartes de lluny vénen ganes de posar-se a escriure per narrar les pròpies experiències de l'Europa visitada a l'època de la meva primera joventut. Remenaré tot allò que guardo, quaderns de bitàcora - tots escrits per la Paqui- fotos, postals, factures, fulls i mapes ... i miraré de dir jo també la meva. Pla convida a escriure i també a dialogar amb allò que escriu ... ia tenir-ho en compte quan ens decidim a escriure nosaltres.

Valentí Puig en va poder treure tot un diccionari de literatura: Diccionari Pla de Literatura . Ed. Destino, Barcelona. 2000.

Amb el mateix mètode d'espigolar en l'obra completa estic segur que donaria també per a dos o tres tractats més. Un tractat d'ètica planiana... ja està fet això?

Però per a mi, de totes les virtuds de Pla, -deixem per qui vulgui fer-ho l'anàlisi dels defectes-, la que més m'interessa és la seva capacitat de fascinació que provoca en els lectors per convertir-los a ells també en escriptors. O com a mínim , crea el somni que això és possible.

Durant uns anys vaig anar recollint sistemàticament tota la informació que podia sobre escriptors i l'escriptura. De manera especial tot allò que fes referència a llurs fonts d'inspiració, llurs mètodes d'escriptura i en general tot allò que de prop o de lluny ajudés a entendre millor la personalitat, l'estil i "el truc" de cada escriptor.

En Pla, la raó de perquè escriu la dóna en l'article del 20 de juny del 1919 en el Quadern Gris.
Curiosament, el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig, a les entrades "Escriptor" i "Escriure" ens ho "estafa", aneu a saber prequè. No té massa sentit que Valentí Puig no inclogui en l'entrada "Escriure" o bé tot o bé una part essencial del què Pla escriu en el Quadern Gris. Ell sabrà perquè ens ho escamoteja. Pla escrivia:

20 de juny (...) Els llibres que han estat escrits sense motivació, per caprici, que no responen a une necessitat íntima, els llibres gratuïts, poden ésser leguits -com diu Pujol- plana sí, plana no. però el cas és que aquest quadern, començat frívolament, ha esdevingur per mi una inescamotejable necessitat íntima.

Aquest quadern és en primer lloc un element de disciplina-un dels pocs elements de disciplina positiva que actua sobre la meva vida.

(...)Aquest quadern és un d'aquest elements [de disciplina] perquè ocupa el meu temps amb els seus infantilismes. No puc passar-me dels seus fulls i el dia que no hi escric res -per total esterilitat- em sap greu.

(...) Aquest quadern obeeix a la necessitat de prendre posició davant del meu temps. (...)
Jo no sóc un producte del meu temps, sóc un producte contra el meu temps.
Aquests papers em serveixen per a aprendre d'escriure. No pas per a aprendre d'escriure bé, sinó simplement per aprendre d'escriure. Impliquen un enorme, continuat exercici no recompensat però net. "

(* drets d'autor)

Fi de la llarga cita i fi de l'emotiu article del Pla dle dia 20 de juny del 19. Gairebé dia per dia, això fa 85 anys que en Pla ho escrivia al seu QG.

En el blog El paperet, Chaland, el seu autor, inclou un fragment de Pla que em sento empès a copiar perquè és allà on explica com va néixer en Pla la necessitat d'escriure:

Josep Pla. Viatge a Catalunya.

"... Em veig a setze o disset anys, a l'epoca que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l'hivern a Palafrugell. Havent dinat, sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d'aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d'escriptor: Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d'adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d'embadaliment. El vol d'un ocell em feia quedar parat. La contemplació d'uns conreus amb oliveres podia abstreure'm fins a fer-me sentir l'esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pel moixí, que anava errant.

(...)
La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians: Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d'escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m'enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia com em vaig enamorar d'aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades a mig escriure la primera ratlla ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d'estats de joia aparent i de desesperançament real m'emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d'aquest ofici amarg.

Josep Pla. Viatge a Catalunya.

20-24/06/2004
07/2004