A: Aprendre, ensenyar, educar II

Ensenyar I
No sé si resultarà massa poc ortodoxe (o una mica escandalós) començar directament "pel final" en comptes de fer-ho pel començament i escriure primer els 10 o 20 capítols que fonamentarien les conclusions.
Vull començar per (algunes de) les conclusions provisionals a les que jo he anat arribant. Començar per una série de propostes "concretes" de renovacions a fer que potser (només potser) podrien contribuir a millorar l'ensenyament.
Però ho faré tanmateix, per què si bé no és la meva feina ni la meva intenció (re)definir què vol dir ensenyar, ni teoritzar sobre conceptes pedagògics més o menys abstractes, no em vull estar de "dir la meva", per poc que valgui.
Potser algunes de les idees semblaran "eixalabrades" o impossibles de dur a la pràctica. Jo vull creure que de la reflexió de les persones que les llegeixin (amb bons ulls) en pot sortir el matís, la contra-proposta o la iniciativa creativa paral·lela que les faci "possibles".
Posats a fer, prefeixo començar pel punt on ens trobem molts professors avui mateix, la vigília d'un dia qualsevol quan l'endemà cal tornar a classe, impartint "crèdits" i ja no assignatures, amb alumnes ESOitzats i no amb la "flor i nata" d'un sector social, immersos en un sistema educatiu reformat recentment que ens fa enfrontar amb una educació global diferent i dins d'una societat en plena transformació en tots els àmbits (Europa, Internet...)
Encara queda molt per "inventar" (em sembla ...)
El diari Avui del 26 d'abril del 1996 publicava un especial "Com serà el món d'aquí a 20 anys?" que incloia un article de l'eminent autor del llibre The world crisis in education: The view from the eighties, el professor Philip H. Coombs (el curriculum del qual ocupa mig mega).
El títol de l'article en qüestió és: "Urgeix reformar l'ensenyament".
Copmença així:
"Si m'haguessin demanat fer un retrat sincer de com seran els sistemes mundials d'ensenyament d'aquí a vint anys a comptar des d'ara si es mantingués el funcionament usual (sic), em veuria obligat, amb tota honestedat, a donar una imatge descoratjadora" (...) I acaba aixà:
"La pregunta de com seran les institucions i les pràctiques educatives existents d'aquí a vint anys no és la més correcta, perquè ja sabem gairebé quina serà la resposta.
Les preguntes més pertinents a plantejar ara són:
1. ¿Com ha de ser l'ensenyament arreu del món i com funcionarà d'aquí a vint anys?
2. ¿Quin tipus d'estratègies creatives i cooperatives individuals, locals, institucionals nacionals i internacionals podrien resultar més efectives per provocar aquests canvis essencials en l'ensenyament i que es necessiten urgentment arreu del món?"
(Philip H Coombs. Urgeix reformar l'ensenyament. Avui 23.4.96 pg. 20)
____________________________


Tot i que llegir això no ens posa eufòrics, com a mínim ens tranquilitza i ens dona moral constatar que les grans eminències també es fan les mateixes preguntes que ens fem tots els treballadors de l'ensenyament.
Enfront de tanta unanimitat en reconèixer la crisi permanent dels sistemes educatius, el que falten són doncs PROPOSTES per canviar-los, oi?
Propostes com més concretes millor, com més sensates millor, com més senzilles (que no banals) millor ...
Jo m'atreveixo a saltar un grau en la línia de concreció i passar com a mínim a plantejar preguntes sobre la necessitat, la factibilitat, i la possible manera de realitzar canvis reals.



El tema de la motivació: ensenyar motivadorament i aprendre a motivar-se.
El terme motivació, en l'àmbit escolar i educatiu és una paraula hiper-polivalent i de contorns poc definits que engloba un ampli ventall d'idees i temes associats dins dels quals destaquen "les estratègies de la manera d'ensenyar tot divertint (dins del marge possible, és clar) per aconseguir un ensenyament "eficaç".
A principis d'abril del 1998, el professor Carlos Guallart, de Saragossa, enviava a la llista educativa "hiperespiral" un missatge sobre el tema de la motivació.
De la seva aportació, una referència al contingut del llibre d'un canadenc, Roland Viau, en vaig treure la motivació per anar a Internet a buscar informació sobre aquest tema, i vaig "descobrir" una perla valuosa: Un treball titolat "A la recherche d'une motivation ... perdue?", de Christian Sierro, que es pot trobar a l'adreça:
http://pchec127-2a.unil.ch/ofiamt/motiperd/index.htm
* Paral·lelament, vaig llegir al setmanari L'Express (Nº 3426 12-18 mars 1998 pg. 35) una entrevista feta a Philippe Merieux, coordinador de la gran enquesta nacional "Quels savoirs enseigner dans les lycées ?" que el govern francès va adreçar a finals del 1997 a tots els estudiants i a tots el professors de secundària de França.
En aquell article es feia una primera evaluació no oficial dels resultats obtinguts a través de l'enquesta "Quels savoirs ...?" (L'Express nº3426 pp.31-34...) i es reproduien periodístico-provocadorament algunes de les opinions "interessants" que els joves francesos donaven sobre l'ensenyament rebut.
Implícitament els alumnes estaven assenyalant aquelles matèries o temes concrets de matèries que no els interessaven o que no els motivaven, mentre que n'assenyalaven alguns d'alternatius: demanaven que se'ls ensenyés "la vida real" ( cursos de conducció, de bricolatge, de puericultura, de mecànica, de socorrisme, com redactar un CV, etc...). Curiós!
De la lectura creuada d'aquests dos documents en vaig treure també la idea de desenvolupar les meves reflexions personals sobre la motivació.
Són aquestes:
Per motivar cal estar motivat.
Per motivar cal saber explicar on porta allò que es vol ensenyar.
Per motivar cal evitar al màxim la improvització i programar les classes posant-se empàticament en la pell dels alumnes.
Per motivar cal "fer participar" activament.
Per motivar cal saber preguntar per aconseguir fer reflexionar als alumnes sobre allò que s'ha adquirit.
Per motivar cal apel·lar a l'auto-estima dels alumnes i fomentar-la.

_________________



De com el model social "ambient", també anomentat "el sistema", boicoteja massa eficaçment bona part del model cultural "de bona fe" que pretén transmetre el sistema educatiu.
La idea que apunta el títol d'aquest apartat no és ni nova ni original. Està a la boca de tots els professors de tots els àmbits educatius, formulada de diverses maneres però sense massa variants en relació amb el fons de la qüestió.
En una entrevista publicada al BIEC (Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya) del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Nº 12. Abril 1998, pag. 15) amb el professor Octavi Fullat, catedràtic de Filosofia de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, titolada "Educar és ensenyar a viure sempre oberts", l'entrevistador li feia la pregunta en aquests termes:
"L'escola intenta promoure uns valors que no corresponen als que imperen en la societat"?
El professor, evidentment, contestava amb un comentari molt assenyat:
"La nostra societat està regida per dos valors. Un, l'eficàcia, se segueix realment. L'altre, la dignitat humana, només es proclama. L'eficàcia és un valor molt important però també molt perillós. Consisteix a plantejar-se la vida posant al capdavant la pregunta "això per a què serveix?", a fer les coses pensant en el profit que en trauerem. Així, els altres es converteixen en mitjant per a aconseguir fins, i no en fins per ells mateixos. Amb el valor de la dignitat ens omplim la boca, però realment no el practiquem. I si no fem l'esforç de posar com a valor principal en les relacions humanes la dignitat, només podem esperar el desatre. Si no ens hi esforçem, si a l'escola no ho inculquem, farem un món catastròfic" (...)
Sí, molt bé, però .... "so,what?" que dirien els anglesos.
Tot i que les paraules del professor, dins d'una entrevista realment interessant, serveixen per demostrar la seva vàlua humana i professional, en realitat constitueixen també un exemple palès del discurs "retòrico-wishful-thinking-nós" de moda, que no porta gaire enllà, que no fa avançar gran cosa, perquè acaba invariablement ... allà on hauria de començar!
El senyor Fullat, malhauradament, no explicita la "segona part" del raonament, que és sempre la més interessant i que no apareix mai gairebé enlloc: EL COM! I potser ho sap, però no ho diu!
El que falta són propostes o hipòtesis de canvis-solucions per petits que siguin -d'aquells que proposava el "Capità Enciam": els petits canvis poderosos-, falta també l'exigència d'actuació als qui tinguin les responsabilitats de fer-ho, falta un seguiment i una avaluació seriosos dels canvis realitzats ... i tornar a començar!
El que falta és allò que en llenguatge col·loquial se'n diu barroerament però entenedora "tenir pebrots", i sembla que n'hi molt poc enlloc.
Per reble el clau de l'exemple, podriem assenyalar el cas de la premsa diària, ben plena també d'articles ben estructurats, retòricament ben lligats, més o menys barrocs en l'expressió, autocomplaents en les anàlisis de gairebé tot, de vegades divertits, sovint irònics, sempre enginyosos ... però "sense pebrots", sense la voluntat d'intentar contribuir a canviar REALMENT les coses. Tot és més aviat "omplir-se la boca" i "omplir planes i planes de tinta", contemplar passivament la realitat en comptes de contribuir a canviar-la.
El que jo proposo concretament és canviar com a mínim un punt esencial: el tractament que es fa de l'educació en els mitjans de comunicació, i convertir-lo en un tema de debat permanent i d'interès vital per a la societat. Perquè tinc el convenciment que, en les circumstàncies actuals és una condició "sine qua non" per canviar tot el demés.
De l'ensenyament no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents". No és mai notícia si no és per assenyalar problemes de començament de curs, per protestes del sector ensenyant o manifestacions dels alumnes, escàndols o accidents.
Ni els estudiants, ni els professors, ni els directors d'escoles, ni les associacions de Pares/Mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia... i són d'interès fonamental per a tota la societat.
L'educació és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre tractada impròpiament.
I m'atreveixo a senyalar culpables: Hi ha una responsabilitat o culpabilitat INSTITUCIONAL per omissió en el fet que L'educació no sigui un tema d'interès permanent mentre que si que fan que ho siguin fins a l'absurd la part més intrascendent de l'esport o la moda, els embussos de trànsit o les temperatures que van tenir algunes ciutats el dia anterior.
Una societat que dona infinitament més importància a les declaracions d'un jugador de futbol o d'un entrenador de basquet o a un cantant de rock que a aquelles que podrien fer els responsables polítics en matèria educativa, els professors de tots els nivells educatius o les inquietuds, progressos i iniciatives dels estudiants, és una societat malalta, per més que alguns imbècils repeteixin insensatament l'eslògan que "el país va bé".
El model cultural que s'ofereix als joves és la tria entre un disc dels Pets o un disc dels Kins Collons, o entre un partit de bàsquet o un partit de futbol, o entre el "Sense títol" o "Malalts de tele"... NO tinc res en contra de l'humor i la diversió, més aviat penso que a n'hi ha massa poc ... Però és penós constatar que els espais "culturalo-divertimentosos" han aneantit completament els pocs espais culturals que mai han existit. I el que és pitjor, s'ha establert com a dogma que la televisió ha de defugir qualsevol temptació de culturitzar la societat.
Cap cadena pública ni privada ha tingut encara la gosadia de crear un programa que reflecteixi la vida escolar en centres experimentals o modèlics, divulgui les iniciatives i realitzacions dels estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca científica o de creació literària, analitzi i debateixi l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament, mostri la vida escolar i els curricula en els diferents països de la Unió Europea, la informació sobre beques, els cursos de formació oferts a professors i a estudiants, les anàlisis dels resultats escolars o universitaris, ... i una llista de possibilitats que es podria allargar indefinidament. Els mitjans de comunicació, públics i privats, en canvi, opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar per una tele-merda que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies dels personatges més esperpèntics de la societat.
Això sí, per "fer-ho veure", als voltants de juny, invariablement, es pensa en algun programet de debats que torni a plantejar per enèsima vegada el tema de si "Cal suprimir els examens?" ... Després cal tornar a esperar el dia 1 de setembre per sentir que els nous curs ha començat, les estadístiques propagandístiques de rigor, i la vida continua...
Deu ser per por a despertar el monstre?
Per altra banda, mentre els professors s'escarrassen en educar els alumnes en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben feta, la cultura i la ciència, el comportament ecològic ... els programes televisius de moda, els mites i models fabricats pels media, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent un model en una línia totalment oposada: la complacència i la connivència amb l'horterisme, la grolleria, la violència, i l'èxit per mitjà de l'escàndol i el despropòsit, entre altres desgràcies.
Els mitjans de comunicació realitzen així un boicot tremendament eficaç, fins al punt d'aconseguir que una àmplia franja de professorat renunciï a una bona part de l'esforç i la il·lusió suplementaris que estarien disposats a fer en d'altres circumstàncies.
Els educadors queden devant dels alumnes com uns dinosaures imbècils que van contra-corrent de la norma vigent, i els fa molta gràcia i bastanta pena tenir al davant uns personatges que intenten inútilment convèncer-els de la importància de valors i normes "obsolets": El plaer de la lectura? Quina lectura? Ja, ja, ja!!! Escriure? "Esto... que quéeee? Je, je, je !!! Tècniques d'estudi? Ji, ji, ji !!! Ètica? ... Però què s'ha cregut el tio / la tia aquest/a! De què vas, "xalao"! Jo, jo jo! Parlar bé? ... És d'un démodé "que t'hi cagues"! Ju, ju ju ...
Els intel·lectuals, desertant de la seva responsabilitat de proposar models ètics i culturals vàlids, han optat per mirar cap a un altre costat i convertir-se en tertulians divertits o provocadors a les tertúlies televisives, i en columnistes d'articles de 200 paraules de crítica irònica o de protesta suau a tota la premsa d'un estat atrapat permanentment en els malhaurats temes de la corrupció, el terrorisme, l'enfrontament entre nacionalismes, l'esport i el sexe.
I així ens va ...
Val a dir que, per sort pel sistema ... hi ha els càndids optimistes, sísifs inconscients, que no s'adonen o no es volen adonar com el dimoni ens desfà cada vespre tot el que intentem construir durant el dia.
No hi ha res com l'optimisme! Amb una mica de sort, demà tornarà a sortir el sol!

______________

EL FACTOR INTERNET I L'ENSENYAMENT DELFUTUR PROPER?El butlletí électrònic de l'Infobourg nº 34 publicava la següent notícia notícia: "SE PASSER DE L'ÉCOLE?" On l'a dit souvent, l'école change. On répète même que les nouvelles technologies accélèrent ce changement. Il paraît aussi que ces mouvements qui prennent forme aux États-Unis migrent parfois vers le nord! Exemple frappant cette semaine. Le «homeschooling», ou «l'école à la maison», est plus qu'une tendance américaine, c'est également une réalité québécoise, francophone de surcroît! Grâce à son site Web, la famille Comblay partage avec nous son quotidien depuis qu'Amélie, cinq ans et demi, fait l'école dans le sous-sol de la maison. «Décider d'enseigner à son enfant peut être un choix intimidant. Cela peut prendre beaucoup de recherches, d'interrogations, de discussions, et aussi peut-être un peu de courage, mais c'est un engagement que prennent plusieurs milliers de familles à travers le pays. Décider de sortir des sentiers battus n'est pas toujours facile.» Et si les nouvelles technologies rendaient possible «de se passer de l'école»? Interpellante interrogation... " * LA FAMILLE COMBLAY FAIT L'ÉCOLE À LA MAISON :http://www.total.net/~comblay/ Això ens porta a intentar d'imaginar prospectivament el tipus d'ensenyament i d'aprenentage del futur