I : imatge

Hi ha entrades d'aquest dicofilo que vaig començar a crear jo com si fos aquell que inventava la paraula i el seu significat.
De fet sempre he deixat clar que jo, que sóc (moderadament i sentata) modest per naturalesa,l'únic que pretenc és dir la meva sobre tot una sèrie de temes, i que només per allò de la retòrica ho acabem anomenant Dicofilopersiflex.
Ara, en afegir "noves" entrades, em veig en la situació d'haver de començar citant allò que m'empeny a triar tal o qual paraula, tal o qual referència, tal o qual tema.

Entre els molts temes que em cal afegir al diccionari, em faltava afegir el de la Imatge.
No hi ha manera d'escapar al poderós influx de la imatge.
Guardava entre els meus dossiers un retall de l'Avui del dilluns 17 de juliol del 2006: un article de Jordi Costa, escriptor i periodista, titolat "El destí de la imatge" (pg. 22) i, com a pretítol o postítol, això: La imatge com a factor de confusió.

Retallo dos citacions que ens serviran potser més endavant per seguir alguna pista:

"A l'última escena de Demonlover-una pel·lícula de'Olivier Assayas que no va ser del tot apreciada per la crítica-, la protagonista, una executiva que ha creuat una intricada trama d'espionatge corporatiu, acaba convertida en fetitxe dins d'una pàgina web especialitzada en tortures virtuals. (...)

En apuntem la referència per si trobem la pel·li en algun lloc. Si algú ens escriu dient que la té i ens la pot passar, o la menara d'obtenir-la... li ho agraierem.

Segona part, molt curta però sucosa:

"Quan ja hem après que la llengua (parlada o escrita) pot esdevenir instrument d'incomunicació, podem donar la benvinguda a la mutació de la imatge com a factor essencial de confusió".

Molt bó, Jordi Costa, em sembla una bona afirmació que dóna per a un munt de reflexions i el teclat corresponent.

Paga la pena mirar de comentar-la...i d'intentar proposar com desfér tanta confusió com sigui possible, oi? Perquè la nostra fita ha de ser sempre la de modificar la imperfecta realitat per millorar-la una miqueta ... allò tan vell i conegut però sempre igual de vàlid d'en Baden Powell, vaja.