...
A la galeria dels meus mites personals hi ha, entre molts d'altres, Charles Baudelaire, Marcel Proust, Léo Ferré, Josep Pla, John Pilger i John Le Carré... Una barreja estranya.
D'aquest darrer animal literari, com del porc, se'n pot aprofitar gairebé tot, i no només literàriament. Amb el temps, la personalitat d'en Le Carré m'ha anat captivant més i més, i l'he anat mitificant com em sembla que mereix per la seva vàlua extraordinària.
Com a persona, sembla controlar força bé la seva vida privada i cuida la imatge pública de tal manera que aconsegueix fer-se respectar per tothom. Ha aconseguit, a més, ser profeta en la seva terra i propietari d'una merescuda fortuna. Com a escriptor, les seves obres em fan un lector satisfet. Des del 1963, anys de la publicació de L'espia que va venir del fred, a cada nova publicació d'una novel·la, totes les revistes i diaris seriosos li dediquen poca o molta atenció i fan rebrotar les anàlisis i especulacions sobre la seva obra pasada, les cites sobre el què ha escrit o explicat per escrit i de paraula.
Jo vaig descobrir la seva existència el 1978, en la versió francesa de la novel·la: L'espion qui venait du froid. A partir de llavors, vaig anar guardant tot el què em queia a les mans sobre espionatge i sobre John Le Carré: entrevistes publicades en diaris o revistes angleses i franceses, i algunes crítiques sobre els seus llibres. El primer dels quals és un article publicat al setmanari "Nouvel Observateur" l'any 1980: "Je vous présente George Smiley" par John Le Carré", que l'autor havia escrit el 1979. L'article apareixia coincidint amb la publicació a França de la traducció de Smiley's people, que ja era un best-seller als Estats Units. A la mateixa pàgina, el crític Jean-Claude Zylberstein escrivia a propòsit de Les Gens de Smiley :
"Histoire d'espions, d'accord, mais l'auteur peut être tout simplement le meilleur écrivain anglais d'aujourd'hui".
I més endavant:
"Mais l'originalité essentielle du livre restera la bouleversante tendresse dont Le Carré ne se départ jamais à l'égard de ses personnages".
En un altre article publicat per "El País", el 2 d'abril del 1987: "La musa clandestina. Le Carré explica la génesis y peripecias de su obra literaria".
El diari reproduia un llarg extracte d'una conferència que Le Carré havia donat a la Universitat John Hopkins de Baltimore. En castellà, la traducció de M. C. Ruiz de Elvira donava això:
"Posiblemente lo único que podemos decir con seguridad es que la mayor amenaza para la humanidad proviene de la renuncia al escrúpulo individual en favor de dominadores institucionales. De la adopción de eslóganes y de la callada aceptación de animosidades preenvasadas, con preferencia a las decisiones, duramente debatidas, de la conciencia individual. El heroismo real estriba, como siempre lo hará, no en la conformidad y ni siquiera en el patriotismo, sino en los actos del valor moral solitario".
Guardo també un altre article publicat per "La Vanguardia" el 24 de setembre del 1989: "Testigos de un momento tan histórico como 1917" que reproduia una conferència d'en Le Carré per al "The New York Times" el 17 del mateix mes:
"¿Cuáles son nuestos sueños occidentales en estos días? ¿Vamos a seguir soñando maneras más refinadas de matarnos unos a otros o preferimos soñar con una sociedad de superpotencias que puedan enfrentarse a los enemigos de mañana en lugar de a los de ayer? Tales enemigos son las drogas, el terrorismo, la pobreza, la contaminación de nuestro aire, mar, ríos, montañas, bosques, sin mecionar las tragedias constantes como el conflicto palestino israelí"
Així doncs, he anat veient com ell ha sabut dosificar la informació sobre la seves obres, els seus personatges, la seva evolució com a escriptor, les seves fonts d'inspiració literària, les seves perspectives com a escriptor ... però també l'explicitació de les seves conviccions i propostes morals i polítiques
Tot plegat acaba conformant l'aureola d'un fenòmen extraodinari que va més enllà de l'aspecte merament literari. En una de les poques crítiques "crítiques" que vaig llegir sobre ell, publicada al diari "Evening Standard" , el gener del 1993, per el periodista David Sexton, aquest li retreu que fos "tan irritable" per la crítica negativa sobre alguna de les seves obres i el fet que tingués una guerra personal amb persones que l'atacaven poc o molt: i un d'aquests era en Salman Rushdie. Rushdie havia fet una crítica poc favorable de The Russia House, i li retreia que en les obres d'en Le Carré, la dona fos sinònim de problemes. Tot i així, aquell periodista destacava el fet que les obres d'en Le Carré semblen ser alguna cosa més que bones novel·les d'espionatge:
"...his novels seem more than just spy novels; they do seem to say something about the whole society, or as he (Le Carré ) says, the "human condition".
Una reflexió com aquesta és potser el millor premi al que pot aspirar qualsevol escriptor. De resultes de la publicació de El pelegrí secret, el periodista Mark Lawson, crític literari del setmanari "Independent Magazine", va escriure un article sobre en Le Carré. Lawson intenta explicar l'èxit de les seves obres i apunta diverses raons força interessants: Per una banda, la sensibilitat política i la valentia de l'autor per tractar temes tan compromesos com el conflicte de l'Orient Mitjà a La noia del tambor o la situació a Rússia amb La Casa Rússia, escrita en un moment tan proper als esdeveniments històrics de la caiguda del Mur de Barlín i la liberalització de l'URSS. Per altra banda, la propia temàtica de les seves obres: L'engany i la traició com a temes centrals dins d'unes trames d'espionatge i de mentida que conecten el món secret amb el món real. Segons Lawson, tot escriptor és una mena d'espia i tot adúlter una mena d'agent doble, i espiar i mentir han sigut, són i seran sempre una mena d'"universals" que interessent tothom.
Personalment, tot i que l'efecte que em va produir llegir L'espion qui venait du froid va ser extraordinari, la meva admiració y veneració total la hi vaig professar després d'haver llegit A perfect spy, que -tot sigui dit- vaig llegir per primera vegada en castellà. El meu anglès no donava per tant! La versió anglesa la vaig comprar de segona mà en un mercat a Richmond, a la Yorkshire, allà pel 1989. L'he rellegida vàries vegades, saltant-me sempre pàgines o passatges sencers: aquells on en Magnus Pym descriu la relació amb el seu pare. És la seva guerra, no la meva guerra. És la resta del llibre el que, pera mi, és realment emocionant.
Allò que més em va interessar de l'obra va ser el fil de la relació amistosa i la posterior fidelitat a l'amistat entre els personatges de Magnus Pym i en Poppy.
Més tard vaig ser seduit per Tinker, Taylor, Soldier, Spy: El Topo, que vaig tenir el plaer de veure adaptada a una serie de la BBC, i per The Russia House, l'adaptació cinematogràfica de la qual és un gran pel·lícula, amb escenes molt emotives i una banda sonora extraordinària.
Mentrestant havia anat comprant, llegint i rellegint tota la resta de la seva obra, inclosa ¿El traidor del siglo? (The unbearable peace) en versió castellana.
Les dues darreres novel·les que he llegit, El nostre joc i El sastre de Panamà són totes dues extraodinàries. Sempre acabo saltant-me algunes pàgines, però el balanç també és sempre globalment satisfactori. Tot llegint "El Sastre", em tornava a la memòria L'espia perfecte i el millor Le Carré. Harry Pendel, com ho feien Magnus Pym i Poppy, des de la seva condició de sastre-escriptor-espia, i des de la solitud i isolament personal en una habitació, que podem imaginar anodina, "inventa" les Informacions que resultaran ser políticament decisives a nivell planetari. Les tisores del sastre tallant el bacallà de la geopolítica mundial.
La invenció de la informació, com la invenció de la personalitat dels espies, sembla ser el TEMA, la clau, allò que lliga les novel·les d'en Le Carré i els principis ètico-morals. En les obres de Le Carré, el grau de versemblança del fets què s'hi expliquen és tal que hom acaba sempre preguntant-se quin personatge de la vida real correspon a tal personatge de ficció, i com i on viuria l'autor aquella escena per poder descriure-la d'aquella manera.
Amb la publicació a França d'una traducció del The Taylor of Panama al francès, l'agost del 1997, el setmanari l'Express va aconseguir arrancar-li una entrevista exclusiva. Una nova intervenció oficial d'en Le Carré als media. Una vegada més, m'ha interessat llegir les seves opinions. Com si donés la raó al crític Lawson, Le Carré afirma textualment que se sent més un escriptor que va esdevenir espia que no un espia que, en deixar el sevei, es va convertir en escriptor, però confessa que els set anys que va viure dins dels serveis secrets li van donar una visió particular del món i el van marcar per sempre. La prova és que no pot deixar de seguir contestant preguntes relacionades amb el món de l'espionatge ni de personatges com en Kim Philby o Markus Wolf. El David Cornwell polític interessa tant o més que el John Le Carré novelista.
Un dels aspectes interessants de l'article de l'Express és descobrir el posicionament d'en Le Carré en relació amb l'ex-espia Markus Wolf, ex-cap dels Serveis Secrets de l'ex-Alemanya de l'Est i de qui s'afirmava que era el model en qui s'havia inspirat per al seu personatge "Karla". Le Carré és mostra inflexible en dos punts: Ni Markus "Misha" Wolf és el model de Karla, ni està diposat a entrevistar-se amb ell per més que el món editorial li ho hagi proposat repetidament des del 1991. Per més que les circumstàncies polítiques hagin canviat i en Markus Wolf sigui ja un nou ciutadà alemany "respectable", Le Carré es nega a parlar amb ell per principis ideològics. No li perdona que fos el responsable del règim dictatorial i repressor de l'ex-Alemanya de l'Est durant tants anys. Textualment en le Carré afirma "Trobo obscè que aparegui en els mitjans de comunicació o que publiqui llibres de receptes de cuina russa". Curiosament i metafòrica, la confrontació real entre Le Carré i Markus Wolf perpetua la confrontació en la ficció entre els personatges de Smiley i Karla. Una ironia que deu fer molt poca gràcia a tots dos. O potser sí? Remirant el meu dossier sobre Le Carré, he trobat dos articles: Un de Rafael Fraguas, a "El País" del 20 de setembre del 1991, que ho veia així:
"Karla", en apuros. El superespía Markus "Misha" Wolf regresa del frío y se entrega en Alemania. La defensa de Markus Wolf señala que las acusaciones que penden sobre su cabeza son de tipo político; la Constitutción alemana veta cualquier desigualdad jurídica entre ciudadanos de la nueva y la extinta Alemania y , si prospera su defensa, sobr eel bolsillo de Wolf puede caer una indemnización, por arresto ilegal. En su otro bolsillo conseva un potencial "informativo" de alto poder detonante".
Un altre, publicat a la revista "Time" el 7 d'octubre del 1991 i signat per Daniel Benjamin:
"Espionage. A Spymaster Returns Home": All he wants, says Markus Wolf, in from the cold, is to live in Berlin and write a children's book".
I al peu de la foto:
"The spy will probably spend little time in jail".
En un programa emès per la cadena BBC World el juliol o l'agost del 1997, que no vaig tenir la precaució de gravar, i que vaig enganxar ja començat, feien una entrevista a Markus Wolf. Vaig endevinar que era degut a una raó especial. Markus Wolf acabava de publicar no un llibre de contes per a nens ni un llibre de receptes de cuina, sinó ni més ni menys que la seva autobiografia! Una bomba editorial tant o més sonada que una novel·la d'en Le Carré.
Per alguna raó vaig parar-hi poca atenció i només vaig retenir dos o tres detalls: Wolf insistia en que calia considerar els fets amb perspectiva històrica i se'l veia un home segur de sí mateix, sobrat d'arguments, sense cap ànim de demanar perdó per les seves responsabilitats polítiques del passat. Justament allò que en Le Carré diu que no li perdona! Com si la vida s'encarregués de gastar-los una broma pesada, entre l'agost i el setembre del 1997, la vida dels dos homes es torna a creuar ... en el meus dossiers: El periodista de L'Express que entrevista en Le Carré escriu:
"...Poliment, le romancier s'enquiert de la qualité de votre anglais. Vous lui proposez de tester son allemand et lui tendez le premier tome de ses oeuvres complètes dans la collection Bouquins en attirant son attention sur la dédicace. Surpris, il lit à l'intention de Jane, en caricaturant l'accent teuton, les quelques mots tracés sur la page de garde un jour de décembre 1995 : "Pour John le Carré, avec un salut chalereux et un grand respect de la part d'un admirateur qui n'a jamais prétendu être Karla". Signé : Markus Wolf"
El diumenge 21 de setembre de 1997, el diari "El País" publicava uns extractes de la traducció al castellà de les memòries d'en Markus Wolf i una fotografia de la portada del llibre: El hombre sin rostro. La autobiografía del gran maestro del espionaje comunista. Markus Wolf con Anne McElvoy (Javier Vergara Editor). No sé per quina raó, segurament per la cadència, el primer paràgraf de l'obra em va recordar l'obertura del llibre de M. Proust: À la recherche du temps perdu. Allà on Proust escriu ...
"Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n'avais pas le temps de me dire : "Je m'endors".
... M. Wolf, en la versió de "El País", comença la seva autobiografia així:
"Durante 34 años fui jefe del servicio de inteligencia exterior de la RDA. Como reconocerán incluso mis peores enemigos, este servicio fue el más eficaz y competente de todo el continente europeo".
Es veia a venir. Markus Wolf havia d'escriure la seva versió dels fets un dia o altre, explicar o justificar "la seva veritat". El què jo no imaginava és que ho fes tan "aviat". Però sembla que a partir de la unificació de les Alemanyes, el temps polític té una mesura pròpia. M'agradarà veure si dedica cap passatge a parlar de la creu que suposarà per a ell haver de ser per sempre més, a ulls de mig món, el "Karla" lecarrenià -i tant se val el què ell pretengui o el que digui en Le Carré. Almenys, els periodistes del diari El país ho tenen clar: cf. l'article "La vieja memoria de "Karla" (El País. Diumenge 10 de maig de 1998, pg. 2).
"Fue el superespía del Este, el hombre que durante 34 años dirigió los servicios de información esterior de la extinta República Democrática Alemana, al que la leyenda atribuye haber servido de inspiración al escritor británico John Le Carré para crear un rival a la altura de Smiley. También fue Misha, Magnus, Marius, el estratega de la intriga que inrodujo a su topo Günter Guillaume en el despacho privado de Willy Brandt y forzó su dimisión como canciller en 1974. "La paciencia. Ésta fue la clave de mis éxitos. No tener nunca prisa. No buscar nunca resultados rápidos. Calma." Así definía Wolf la principal virtud de un espía en una entrevista publicada por el País Semanal en julio de 1997" (...) "La vieja memoria de "Karla"
(El País. Diumenge 10 de maig de 1998, pg. 2).
La publicació de traducció al castellà de l'autobiografia d'en Wolf, El hombre sin rostro, és prevista per finals de setembre del 1997. Quan l'hagi llegida, la col·locaré prop de les novel·les d'en Le Carré i ben bé al costat de dues altres joies de la meva biblioteca: Spycatcher d'en Peter Wright i Le K.G.B. en France, de Thierry Wolton. Tres llibres que hauran de llegir necessàriament tots els historiadors de la segona meitat del segle XX. Potser llavors serà un bon moment per acabar d'escriure l'entrada "espionatge / espies" promesa en l'apartat corresponent d'aquest diccionari. Potser en Le Carré, que ja deu haver llegit l'autobiografia, n'haurà comentat alguna cosa interessant ... Sigui com sigui, estic convençut que de tot aquest enrenou en sentirem a parlar encara força temps, perquè la dissensió entre aquest dos homes portarà cua. El "continuarà" està assegurat. L'article-entrevista a "L'Express" conté un altre element que m'omple de satisfacció. Una vegada més, Le Carré aporta dades sobre la seva vocació literària i les seves perspectives de cara al futur:
"Le temps presse. Actuellement je me donne deux ans pour achever chaque roman". Il me reste encore une dizaine d'années, quatre ou cinq livres à écrire. Je veux avoir le courage de m'arrêter avant de décliner. Ne pas faire comme Graham Greene, qui a publié quelques romans de trop".
Aquesta declaració, que demostra tant la vocació literària com la qualitat humana de l'escriptor, conté també una certa dosi de patetisme: fixar-se l'objetiu vital d'escriure encara quatre o cinc llibres més, a raó d'un llibre cada dos anys!
Curiosament, ho diu un home madur i serè, propietari d'una fortuna considerable que li permetria retirar-se i viure confortablement dels drets d'autor de la seva Obra! Una figura, intel·lectual i política que universitats i editorials de tot el món es disputen per aconseguir -ne una conferència, una declaració, una autobiografia, etc...! El mateix home que confessa haver tardat 20 anys en acabar A perfect spy !
Tot plegat no fa sinó confirmar la fatalitat del destí de l'escriptor: la seva permanent lluita contra el temps i la decadència física, i l'empresonament que representa sentir-se moralment forçat a escriure, mentre el cos i el cap aguantin, fins a la fi. Tant se val si en le Carré s'equivoca i n'escriu només 2 o bé 10. N'hi haurà prou amb què siguin llibres tan genials com els que ha escrit fins ara, i li estarem eternament agraïts. També hem sabut que ja està escrivint la seva propera novel·la. Així doncs, els milions de lectors i admiradors de la seva obra podem estar contents. Ja falta menys... per disfrutar d'un nou Le Carré. Thanks a lot, Mr Cornwell!
...
__________________________________________
...
Barcelona 25 de març de 1999.
...
L'endemà del començament dels bombardeigs de l'OTAN sobre Milosevich. Fa una o dues setmanes que la nova novel·la de Le Carré Single & Single ha sortit publicada en castellà. Vaig llegir-ne la notícia al magazine de La Vanguardia. Avui dijous hem anat a Barcelona i hem entrat a la FNAC. Hem comprat el llibre tot i que no hi anàvem expressament per a això.
Era anar a fer un passeig entre discos i CD-ROMS, entre vídeos i llibres. La Paqui l'ha vist i m'hi ha fet pensar.
"Un abogado experto en paraísos fiscales, de la prestigiosa asesoría finaciera británica Single & Single, muere asesinado en la costa turca de un tiro en la cabeza. Su muerte tiene todos los ingredientes de una ejecución, un castigo ejemplar. Por esas mismas fechas, Oliver, un animador de fiestas infantiles es conducido a un banco de un pueblo de Devon a media noche para justificar el epentino ingreso de una exhorbitante suma en su exigua cuenta. Por otra parte, un carguero ruso es abordado y detenido por la policía en el Mar Negro, y un famoso londinense desaparece sin dejar rastro. Entretanto un funcionario de aduanas, brock, investiga un caso de corrupción internacional..."
Així és com resumeix la trama del llibre l'editorial Plaza Janés, que ha editat la traducció. Tan bon punt me l'hagi acabada, en faré una ressenya en aquestes mateixes pàgines. Fins aviat.
A finals de desembre del 2003 ja estem esperant la darrera obra de Le Carré : Absolutely Friends, que surt al gener del 2004. Un nou plaer. Thank you very much Mister Cornwell !
La millor web que conec sobre Le Carré és :
JOHN LE CARRÉ - A BIBLIOGRAPHY: A Selected List of Writings by and about him compiled by Jost Hindersmann
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
No hay comentarios:
Publicar un comentario