P : periodisme | periodismes

Molts i molts joves, nois i noies, en algun moment de la seva adolescència somien en esdevenir periodistes com un complement o com una alternativa al somni de ser escriptors.

Jo també vaig somiar de ser-ho ... quan, amb un gran esforç econòmic, els meus pares em vam comprar la primera màquina d'escriure de la meva vida allà a principis dels anys 60: una Pluma 22 Olivetti.

Recordo haver estalviat dinerons per anar a comprar el Tele-Exprés, allà per els anys de la Maria-castanya i haver començar a escriure i a gastar les primeres cintes de màquina a base de teclejar i teclejar recopiant articles, retallant fotos i fent els meus "diaris".

Allà ja hauria d'haver entès que mitja vida ens la passem "recopiant", però era massa jove per entendre-ho com el que és: una condemna irremisible i, de bona fe, imaginava que allò que feia era verdadera "creativitat".

Més tard, a l'hora de decidir estudiar una carrera universitària, recordo vagament haver pensat en la possibilitat d'escollir "periodisme", però només se'n feia a Bellaterra, a la Universitat Autònoma, i resultava privatiu per a l'economia familiar pensar en desplaçaments suplementaris. Als anys 70, Bellaterra estava a uns quants anys llum lluny de Sant Sadurní, almenys per a mi i la meva família..
De seguida m'ho devia treure del cap, però crec que mai no vaig eliminar-ne del tot el somni-mite.
I és que eren els periodistes els qui a les acaballes de la dictadura franquista representaven l'esperança de la veritat i, en determinats casos, la Veritat mateixa. La llibertat havia de venir de mans de la llibertat d'expressió representada per algunes veus del món de la premsa.

Recordo que l'any 1972 vaig aconseguir que el diari francès Le Monde acceptés d'oferir-me una suscripcció gratuita durant tres mesos en concepte d'ajuda a un estudiant universitari sense mitjans per comprar-lo. Gràcies a aquell detall, que sempre he agrait profundament i sincera, vaig devorar milers d'articles d'allò més variat i vaig començar a entendre la diferència de punts de vista del que apareixia sobre política espanyola en la premsa "nacional" i el que apareixia sobre el mateix tema a França.

Més endavant vaig descobrir el Nouvel Observateur, un altre dels meus mites periodístics durant vàries dècades, i a principis de la dècada dels 90, vaig descobrir una altra publicació significativa: The New Statesman & Society.

El Nouvel Obs, a més de constituir un aliment cultural de gran importància em va portar a conèixer Walter Lewino i una obra, Notre-Dame des ordinateurs, objectivament secundària des del punt de vista literari, però subjectivament important durant tota una llarga època de la meva vida.

The New Statesman & Society, tres anys d'abonament, emb van permetre de conèixer John Pilger i Ms De Meaner i el seu taller d'escriptura.

Cap als anys 80 la moda dels columnistes i articles, així és com jo els anomenava, em va convertir en un fan de periodistes-escriptors com M. Vázquez Montalbán o Manuel Vicent, Rosa Montero o d'altres potser menys famosos.

I envers aquelles publicacions i tots aquells periodistes guardo encara una gran dosi de simpatia i de fidelitat sentimental. Al cap i a la fi, tots acabem sent la barreja d'idees i sentiments que hem anat acumulant al llarg dels anys, fruit de "passions" culturals circumstancials i mitificacions passatgeres o més o menys duradores.

/12/2004


A hores d'ara, quan estic transformant aquelles entrades del Dicofilopersiflex en aquests posts al blog de Blogger.com ja puc afegir una cosa més: Quan vaig crear el meu blog a Lamevaweb.com ara Bloc.cat, el vaig concebre com un annex d'aquell Diccionari, i el vaig subtitutar Periodisme electrònic obert i patafísic perquè realment és el que em sembla que és això que faig en escriure. Ni novel·la, ni conte, ni assaig, els meus posts o articlets són l'equivalent del que escriuen periodistes amb carnet i apareix publicata al diari.

Vull pensar que globalment, si sóc capaç de seguir escrivint regularment, de tot el digui se'n podra salvar alguna cosa i que alguna coseta servirà potser a algú que egueixi un camí paral·lel. Però no tinc objectius prefixats. La meva escriptura, més o menys "periodística" m'ajuda a resoldre una necessitat vital: La d'expressar-me a través de l'escriptura.

9/2006